La Fira de Sant Ponç està íntimament lligada al carrer de l’Hospital de Barcelona. Des de l’any 1817 que s'hi celebra, en veneració al sant representat a l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya i d'altres institucions. És a dir, que cada 11 de maig plantes remeieres i llibres es vinculen de manera especial.

Segons el Costumari català, no tenim notícia escrita d'aquesta celebració al carrer de l’Hospital fins a l’any 1874. Al Diario de Barcelona del 12 de maig de 1883 llegim aquesta nota: “Con motivo de celebrarse en la iglesia del Hospital de Santa Cruz la fiesta de San Poncio, se estableció ayer en la calle del Hospital la acostumbrada feria de yerbas silvestres aromáticas que se bendicen en dicha iglesia”.

En un moment que les medicines alternatives estan de moda, aquest fira, sempre multitudinària, sembla que ha guanyat rellevància, si és que l’havia perduda mai. Al Borinot (15 de maig de 1924, p. 6) llegim un article on es compara la festa del “muguet” francesa amb la de Sant Ponç i es diu que els reis de les fires i els mercats, o sigui els francesos, no tenen res a envejar als barcelonins.

A les paradetes hi podem tastar mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurts i formatges artesans, herbes medicinals. A la revista Destino (1951, nº 717-720 (maig), p. 7) trobareu un suculent article sobre tècniques i productes de venda.

Però la mel i les confitures no han estat sempre protagonistes de la fira. A través de la premsa de l’època podem veure que la primera parada de confitura va aparèixer a principis de segle, i a poc a poc, va guanyar protagonisme entre les tradicionals parades d’herbes i flors, convertint la fira en una dolça barreja de perfums, colors i sabors (Destino de maig de 1964, p. 24).

I com que Sant Ponç també és advocat contra les xinxes i altres paràsits, encara que potser vosaltres no ho necessiteu, sembla que si compreu a la fira un paquet d’herbes beneïdes i el poseu sota el llit, la casa quedarà protegida tot l’any d’aquestes bestioles. Bona sort!

Salomé Cerezuela
Marta Riera
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Com cada any el Carnestoltes ha arribat. Entre el seu valuosíssim fons la Biblioteca de Catalunya custodia molts documents relacionats amb aquesta temàtica, que ens poden ajudar a endinsar-nos en la història i veure com es vivia aquesta festa fa anys. 

Al llibre de J. A. Clavé El carnaval en Barcelona en 1860 se’ns diu que “avui és un dels més notables, però fa només cinc anys era un dels més frívols i, si se vol, repugnant”. Haurem de continuar llegint les 186 pàgines següents per esbrinar quines eren les “quisicosazas” que feien els barcelonins abans i després de 1860.

Ja se sap que el Carnestoltes és temps de disbauxa. Un Fullet Bonsoms (F. Bon. 12410) de 1684 el prohibeix per evitar mals majors: Ara ojats totom generalment queus notifican y fan á saber de part del... senyor Alexandro duch y princep de Bournonville... que com per los grans inconvenients y de serveys que se seguian à Nostre Senyor Deu y al benefici publich en los anys passats al temps de las carnastoltas, ocasionats dels abusos y desordes de las mascaras y balls... Sa Magestat... tinga manat y ordenat à Sa Excellencia... que se prohibissen ditas mascaras, disfraços y balls tant de dia com de nits ...

Però a banda de prohibicions, els balls de màscares i disfresses han estat molt nombrosos a casa nostra, com ho exemplifica aquest cartell del Círculo Artístico. També ha servit d’inspiració per vinyetes humorístiques com les de la revista Cu-Cut de març de 1905 i de febrer de 1905.

I per als que busqueu una mica d’inspiració, podeu consultar la revista D’Ací i d’Allà de març de 1924 i de febrer de 1923.

Però també, com cada any, el Carnestoltes mor i ens deixa aquest testament per poder resistir millor èpoques menys frívoles.

Com es pot veure al peu de pàgina, el testament correspon a un romanç de Vilanova i la Geltrú, població que compta amb gran tradició en la celebració dels carnestoltes, fins i tot està considerada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. Aquí teniu dues mostres de la celebració a Vilanova, la primera extreta de la Veu de Catalunya de febrer de 1929, i la segona del Destino de febrer de 1978.

Salomé Cerezuela i Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents



Sant Valentí va ser un prevere romà que va morir màrtir a la seva ciutat l’any 281 en temps de Claudi II. Se sap que les seves suposades relíquies van ser traslladades al monestir de Sant Benet de Bages vers el 951 pel noble Sal·la, veguer comtal i fundador d’aquesta abadia benedictina. El cos hi va ser venerat fins al 1835, moment en el qual les restes foren dutes a Navarcles, on encara es conserven. El seu culte es va estendre no només pel Bages, sinó arreu de Catalunya.

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera. També disposem de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d'altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.

L’ànim pel lucre l’ha estesa arreu en l’actualitat. A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.

La transcripció feta per Martí de Riquer dels versos on es parla de la festa de Sant Valentí:

Leyaltatz vol e bon dreig me comanda,
amors me punch e desirs ma flagelha,
temps ho requer e raysos m’o cosselha
que’s en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valenti,
que bos spers me dits que no’m retraya
de vos amar e servir de cor fi,
car ab merce fara garir ma playa.

Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5), i que es conserva en el Ms. 7 de la nostra biblioteca nacional.

Tània Alaix i Gimbert
Col·leccions Generals