Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Etiquetes



El Blog de la BC

La Biblioteca de Catalunya va rebre l’any passat el donatiu Josep Obiols de mans dels seus hereus; el fons, format principalment per obra original (dibuixos, esbossos, proves d’impremta, etc.) relacionada amb el sector de l’edició de llibres i revistes, a part de permetre’ns l’impuls d’estudis sobre l’autor, ens ajuda a conèixer millor les tècniques i el context editorial de les primeres dècades del segle passat. El fo­­ns Josep Obiols, consultable al catàleg en línia, té un gran interès, ja que l’autor és un rellevant representant del noucentisme artístic català.

Josep Obiols i Palau (Barcelona, 1894-1967), dibuixant, gravador i pintor, va assumir el noucentisme essent pràcticament un adolescent; les seves primeres obres són dels anys 1912-1915; era assidu a la tertúlia de La Revista, de J.M. López Picó; va ésser en aquest cercle on s’introduí professionalment en l’ambient de la il·lustració i arrencà la seva extensa producció editorial. Durant els anys 1920-1921 va fer estudis de formació a Itàlia i en retornar a Barcelona, inicià la seva tasca de muralista, seguí amb la il·lustració de llibres, cartells i ex-libris i col·laborà amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’obra exlibrística de Josep Obiols va ser repertoriada per Pilar Vélez el 1992. El fons Obiols ens serveix per a ampliar-ne el catàleg amb ex-libris inèdits, alguns dels quals possiblement mai no van ser estampats; en alguns casos no apareix el mot “ex-libris”, en tot cas es trobaven a la carpeta que contenia els ex-libris realitzats per l’autor, a banda que les mides i els temes són els propis d’aquesta tipologia documental; tots són realitzats al voltant de 1920, i en són una mostra els que exposem a continuació.

Projecte d’un ex-libris per a Jaume Massó i Torrent: se’n conserven 4 proves de dues propostes distintes, en les quals apareix el bust del titular mirant a la dreta o a l'esquerra, en un cas, amb el seu nom en lletra tipogràfica a la part inferior. El boix amb el perfil a l'esquerra, retocat, es va publicar el 1934 a l’obra Cinquanta anys de vida literària, 1883-1933.

maso_torrens9

Jaume Massó i Torrents, (Barcelona, 9 nov. 1863 – 11 set. 1943) editor, erudit i escriptor. Es dedicà principalment a la recerca en la història de la literatura i fou un dels grans impulsors dels estudis de bibliografia catalana. A la BC, hi custodiem el seu fons personal.

Projecte d’un ex-libris per a Armengol: es conserven dues estampes xilogràfiques retocades amb clarió, en les quals apareix Sant Jordi matant el drac, amb el nom del titular a la part inferior dins un filacteri.

Armengolp

Molt possiblement el titular és l’industrial i poeta de Sabadell Francesc Armengol i Duran, impulsor de la urbanització sitgetana Terramar, que donà nom a la revista d’art del mateix nom entre els anys 1919 i 1920. En aquesta revista, hi col·laborava Obiols; precisament en la coberta del número d’abril de 1920, s’hi reprodueix una pintura de l’artista sobre Sant Jordi, i Josep Carbonell i Gener li dedica un article amb motiu de la seva marxa a Itàlia. Per una altra banda, a la festa de la poesia que es va convocar a Sitges el mes de juliol i se celebrà el setembre de 1918, també trobem el nom d’Obiols i Armengol relacionats, a més d’altres amics comuns, també titulars d’ex-libris d’Obiols, com Salvat-Papasseit, Carles Riba i Clementina Arderiu.

­­Projecte d’un ex-libris per a Narcís Verdaguer i Callís: conservem 19 documents entre esbossos, dibuixos a llapis i a tinta i estampes xilogràfiques; es tracta de proves a l’entorn de dues composicions:

La primera, amb un escut de Catalunya i el text en lletres tipogràfiques a la part inferior. 

Verdaguer

I l’altra, amb un bust de Da­­nt, el text VI Centenari i el nom del titular. Es tracta d’un ex-libris commemoratiu, ja que el 1921 se celebrava el 6è centenari de la mort de Dant, del qual Verdaguer i Callís havia traduït la Divina comèdia.

El perfil del Dant per ­­a l’ex-libris sembla inspirat en el retrat atribuït a Giotto, que és a la capella del palau Bargello de Florència, mentre que els esbossos, en forma de medalla, presenten un rictus més seriós semblant al que va fer Gustave Doré.

verdaguer2p

 

verdaguer39

Narcís Verdaguer i Callís, (Vic, 29 oct. 1862 - Barcelona 5 abr. 1918) advocat i polític. Cosí de Jacint Verdaguer i casat amb Francesca Bonnemaison. Va publicar diversos articles a la premsa de tema polític, de tendència catalanista moderada.

I per últim, dos ex-libris universals; és a dir, sense titular. Un d’ells és un aiguafort en què es representa un escut de Catalunya i dos dofins i l’altre és un esbós d’un nu femení a llapis i tinta.

Universal9

En el fons Josep Obiols, a més, també hi podem trobar dibuixos i proves d’altres ex-libris ja repertoriats.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

Amb motiu del 175è aniversari del naixement de Marià Fortuny, que es compleix aquesta setmana, la Biblioteca de Catalunya ha digitalitzat un nombre important dels seus gravats.

Nascut a Reus l’11 de juny de 1838, de família humil, va quedar orfe molt jove; va ser educat pel seu avi, que l’inicià en la creació artística, fent-li pintar els ninots del museu de cera ambulant, del qual era propietari. Aviat es va adonar de les habilitats i facultats artístiques del seu nét i va determinar deixar-ho tot per acompanyar-lo a estudiar a Barcelona, mentre ell es col·locava com ajudant d’un l’escultor. Marià Fortuny es va formar a Llotja, on va guanyar una beca per ampliar estudis a Roma.

Dibuix preparatori per a fer un gravat d'Agustí Rigalt de la pintura de Fortuny 'Ramon Berenguer III en el asalto al Castillo de Fossis' (guanyadora de la beca per anar a Roma)

El 1860 la Diputació de Barcelona li encarregà la documentació gràfica de la Guerra d’Àfrica, on va coincidir amb el també reusenc general Prim. Aquesta guerra va ser la primera que va tenir reporters gràfics, però ell era l’únic pintor.

Àfrica va influir molt en la temàtica orientalista de les seves obres. Fortuny va anar-hi dues vegades; de fet, aquests esdeveniments van impactar molt l’artista i la seva generació.

Va fer molts dibuixos i aquarel·les in situ, que posteriorment li van servir per a fer grans teles i gravats.

Fortuny va arribar a Àfrica quan la batalla de Tetuan ja havia acabat. Hi va dibuixar i pintar l’ambient militar, que era la feina que tenia encomanada, mentre paral·lelament descobria  el món  àrab que el va fascinar.

Al començament dibuixà la confrontació de manera imparcial, fins que va viure la batalla de Wad-ras, que el va colpir profundament.

El 1865 se’n va anar París, on va fer amistat amb els pintors Madrazo i Zamacois. Es va casar amb Cecília Madrazo.

Va viatjar moltíssim, malgrat la seva curta vida, i va viure en diferents ciutats: Roma, Nàpols, París, nord d’Àfrica, Madrid, Granada, etc.

En vida va ser testimoni de l’alta cotització i el reconeixement internacional que assolien els seus quadres, de manera que va tenir temps de conèixer l’èxit a pesar de morir tan jove. La seva fama com a artista s’ha mantingut amb alguns daltabaixos; els seus gravats, sovint comparats als de Goya o Rembrant, sempre han estat molt valorats.

Va morir a Roma el 1874.

La Ilustración artística. Barcelona: Montaner y Simón. Año 6, núm. 309 (28 nov. 1887).

La Ilustración artística. Barcelona: Montaner y Simón. Año 6, núm. 309 (28 nov. 1887).

Fortuny tractava els mateixos temes en la pintura, el dibuix i el gravat, i hi retornava reelaborant-los.

Les estampes, que ell mateix gravava, segurament partien d’un dibuix previ o bé s’inspiraven en un  dels seus múltiples apunts o pintures.

Comparant les diferents proves d’estat dels gravats, veiem molt clarament com modifica i enriqueix els temes, així com l’evolució de la imatge a través de les modificacions de la matriu i l’entintat, amb l’aparició de nous personatges i detalls. El resultat, en canvi, és com si treballés espontàniament sobre la planxa. Aparentment semblen apunts previs per als seus grans temes pictòrics, cosa impossible, si n’analitzem la cronologia.

Dèiem més amunt que va ser a Àfrica en dues ocasions, el 1860 i el 1862; l’última, també subvencionat, per prendre apunts de paisatges i fons. Va fer-hi molts dibuixos, que li van servir per a pintar la Batalla de Wad-ras (1860-1862) i més endavant la Batalla de Tetuan (1863-1865, inacabada); uns 10 anys més tard, el 1873, possiblement aconsellat pel seu editor de París, Goupil, va fer una colla de  gravats de temàtica marroquina inspirats en aquella època.

El mètode calcogràfic que usava majoritàriament és l’aiguafort, sobre una planxa de coure, de vegades reaprofitada; en alguns casos la tècnica és mixta aiguafort i aiguatinta. Ell mateix tirava les proves d’estat.

1. Garde de la Casbah à Tetuan, 1r tiratge, 1873  -- 2. Garde de la Casbah à Tetuan, 4r tiratge, 1878

1. Garde de la Casbah à Tetuan, 1r tiratge, 1873 -- 2. Garde de la Casbah à Tetuan, 4r tiratge, 1878

Un cop mort, el 1878 van acerar les seves planxes per fer-ne un tiratge. Posteriorment, el seu fill les va desacerar per fer-ne de nous i les va modificar suprimint-ne  els textos afegits.

Gairebé la totalitat de les seves planxes es conserva a la Calcografia Nacional, on es van niquelar per fer-ne un nou tiratge el 1973.

La col·lecció de la Biblioteca de Catalunya és formada principalment pels gravats de tema marroquí, concretament pel tiratge de 1878, encara que també disposa de tiratges  anteriors i posteriors i d’algunes proves d’estat, a més d’estampes en diversos tiratges modificats pel propi artista, com Arabe assis,  Arabe veillant o Tireuse de cartes, com també d’algunes que ens permeten comparar els tiratges fets en vida de l’autor amb els de 1878, com Famille marrocaine, Garde de la Casbah,  Kabyle  mort o Poilleux, i altres estampes fetes amb les planxes modificades pel seu fill, com Home llegint, Retrat de Velázquez o Torero.

Per una altra banda, Fortuny també aprofita figures secundàries gravades anteriorment. Triem un cas concret, Garde de la Casbah, en què veiem dos personatges en primer  pla i un tercer, al fons, que apareix a Arabe assis i a Marocain assis; com diu Rosa Vives en la seva tesi, encara que molt semblants, es tracta de dues planxes diferents que parteixen d’un mateix dibuix previ, actualment conservat a la Biblioteca Nacional.

1. Arabe assis, 1r tiratge, 1873 -- 2. Marocain  assis, 3r tiratge, 1878

1. Arabe assis, 1r tiratge, 1873 -- 2. Marocain assis, 3r tiratge, 1878

En conjunt, aquests gravats són evocacions i recreacions posteriors de la seva magna obra La batalla de Tetuan, per això hi ha molts personatges i animals que ens recorden aquesta tela.

Un detall important a considerar són els trets de la cara dels personatges, tant en les pintures com en els dibuixos i els gravats; els trets facials dels àrabs són a penes identificables, potser com a mostra de respecte a una cultura que defuig aquesta mena de representacions.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica