Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Etiquetes



El Blog de la BC

El passat 17 de juliol va morir Enric Cluselles, un mes abans de celebrar el seu centenari. Artista polifacètic, es va interessar sobretot en el dibuix en el sentit més ampli (humorisme, cartellisme, publicitat, participacions, etc.), l’ex-libris i el gravat (en especial xilogràfic); i com a afeccionat cultivà, a més, l’escultura i la joieria, i es guanyà la vida principalment com a decorador d’interiors.

A la Biblioteca de Catalunya s’hi conserva una mostra representativa de les diverses activitats artístiques que conreà i un extens conjunt de plànols que va fer com a interiorista.

En la seva obra artística, sovint hi apareix representat un homenet entranyable amb bigotis estarrufats i peus de foca, en Nyerra (terme que Enric Cluselles utilitzà com a pseudònim); es tracta d’un personatge que se li assembla físicament, però que també podria ser el seu antagònic, ja que l’autor precisament no era nyerra, mandrós, sinó tot al contrari; de fet, Cluselles va treballar pràcticament fins a pocs mesos abans de morir.

L’home-foca surt representat per primera vegada el 1936 a l’Esquella de la Torratxa, publicació en què l’artista s’inicià com a l’humorista gràfic, fent crítica política. Són fàcilment identificables tant l’humor no àcid a què recorria, com els seus homes-foca, que suggereixen o evoquen els peus d’alguns “ninots” de Xavier Nogués o Ramon Calsina, i els bigotis de certes figures americanes de còmic del primer terç del segle XX, com les que apareixen a “The Katzenjammer kids” o ­“Thimble theater” (Wimpy, Sappo, etc.)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Amb l’exili es clou la seva activitat com a humorista gràfic i el 1940, en retornar a Barcelona, diversifica les ocupacions: docència a l’Escola Massana; disseny comercial per a l’empresa Juper, o disseny gràfic, com les portades per als llibres de la col·lecció "Al monigote de papel" de l’editor Janés, en les quals tornem a trobar en Nyerra, però ja de mitjana edat, amb menys cabells, com el mateix autor.

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Una altra activitat que Enric Cluselles va practicar al llarg de la seva vida és l’ex-libris, branca artística en què va excel·lir com a xilògraf. El 1931 va fer-ne el primer i, com és natural, els homes-foca i en Nyerra de tant en tant també hi són presents, fins i tot en la signatura.

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Una característica dels personatges que acompanyen en Nyerra és que s’encomanen del seu sentit de l’humor i del seu aspecte. Podríem dir que “nyerregen”. Un exemple clar és l’ex-libris parlant dedicat a Francesc Fontbona, on apareixen asseguts en Nyerra i una caricatura del titular, també amb peus i bigoti de foca, bevent aigua d’una “font bona”.

Un altre tipus de documents que va projectar són les felicitacions d’any nou (PF), en què, any rere any, compareix en Nyerra ironitzant sobre els esdeveniments d’actualitat.

PF  1993

PF 1993

PF  2008

PF 2008

A finals dels anys noranta afegeix un nou element distintiu al personatge: el barret de dues copes. És un barret inventat per l’artista, no es tracta d’un bicorn (barret de dues puntes), sinó de dues copes, com dues muntanyes, que ens suggereixen el paisatge barceloní que envolta l’artista: les muntanyes de Collserola i Montjuïc.

Contemplant aquests PF, veiem com en Nyerra es manté fidel al seu humorisme primigeni, alhora que envelleix amb ell i amb tots nosaltres.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

 

Bibliografia

Diví, Oriol M. "Nyerra": Enric Clusellas i Albertí a “Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm.14, gener-juny 1996, p. 19-21)
Enric Clusellas : 23 d’agost 2004. [Barcelona + : Germanes Clusellas, 2004. 156 p.
Enric Cluselle/as. Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm. 41, 2009)

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

Enguany fa 100 anys de naixement de Salvador Espriu i la Biblioteca de Catalunya ha rebut en dipòsit una important col·lecció de dibuixos realitzada per Carme Solé Vendrell, entre els quals cal destacar els que va fer per a la narració d’Espriu:Tereseta que baixava les escales. Es tracta d’un conte breu de cinc pàgines de text, estructurat en cinc capítols, encara que podem considerar el darrer més aviat com un epíleg. I redactat, aparentment com una rondalla tradicional de fòrmula fixa.

El tema se centra en la vida de la Teresa, que de fet hauria pogut donar per una llarga novel·la, però per voluntat del propi autor és molt breu, només conté l’essencial; segons ell mateix havia manifestat, volia escriure una novel·la que acabés en un paper de fumar i que acabés amb les paraules: “Tereseta-que-baixava-les-escales”.

Cada capítol correspon a una edat de la protagonista: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort. Són narrats en primera persona i en present, a manera de monòleg, per una antiga companya de jocs de la Teresa. En el segon capítol el monòleg el fan uns nois, i el darrer el fa la néta de la narradora, perquè tant aquesta com la protagonista ja són mortes.

En tots els capítols, les escales hi són ben presents i acaben amb la protagonista baixant-les. En fer-ho, el temps corre fins al final, en què ja no pot baixar les escales, sinó que la baixen.

Ja en el primer capítol Espriu ens diu exactament que les escales són les de l’església de Santa Maria: “Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant a Santa Maria”.

 

Solé Vendrell, Carme

Església de Santa Maria d'Arenys

 

En el segon capítol torna a remarcar que són les escales de l’església: “Ja s’atansen, mira com baixa les escales de l’església, ni freguen els graons”. 

En el tercer capítol, deixa entendre que és un lloc públic, però no l’especifica: “No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma”.

En el quart capítol, insisteix que són les escales de l’església: “La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama”.

En el darrer capítol, la Teresa ja no pot baixar les escales, la baixen en un fèretre. Espriu ens diu que són unes escales estretes; se sobreentén que són les de casa seva: “Quietud ja la baixen. Ha de pesar i aquestes escales són estretes, que no rellisquin (...) vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales”.

En una entrevista a la revista Lletraferit Espriu ens diu: “Les escales a més de la simbologia segons la qual la vida és una baixada, tenen una connotació real: el fèretre ha de ser baixat per les escales perquè Teresa viu més amunt d’elles, en una casa d’un carrer que domina les escales”.

Carme Solé, en canvi, des del primer moment dibuixa unes escales estretes, que semblen les d’una casa particular, les de la Teresa.

L’artista explica la seva visió: “La meva idea sí que és la d'intimitat, la d'una persona de costums regulars, per això passa sempre pel mateix costat de l'escala. No són les escales de casa. De petita, hi passa jugant per tenir a prop el mar que la uneix i l'unirà a tantes coses. La darrere imatge de l'escala sense ella, l'absència; per a mi, també l'absència de l'amic que va ser Espriu per mi”.

 

Escala buida

Carme Solé Vendrell. Escala buida

 

En resum, podríem dir que Espriu passa d’una escala ampla i pública, en vida de la Teresa, a una escala estreta i privada, amb la Teresa morta. Carme Solé, en canvi, des del començament interpreta unes escales estretes i públiques.

Un altre aspecte que Espriu comenta en l’entrevista esmentada és la similitud que fa de la vida i les hores del dia: “A la vida sempre es va baixant: de la joventut a la vellesa i la mort. És com el dia. En aquesta narració, les nenes juguen a ple dia; després, uns joves parlen a ple dia més avançat; més tard, els mariners parlen cap a les dues o les tres de la tarda; la vella parla al capvespre i la néta parla a qualsevol hora del dia, però Teresa ja l’estan baixant per les escales”.

Els fons dels dibuixos de Carme Solé són blaus i no permeten diferenciar la intensitat de la llum. És un blau que tant podria ser el cel, com el mar o una paret pintada, ja que són plans amb pocs matisos. Insinuen el lloc, Arenys, a prop del mar, que, com diu l’artista, la unirà a tantes coses.

 

Tereseta jugant

Carme Solé Vendrell. Tereseta jugant

 

De fet, malgrat que Espriu és molt concret en l’entrevista, en la narració no deixa gaire clar el moment del dia en què es produeixen les diverses escenes.

En el primer capítol fins i tot pot semblar que sigui la tarda: “Com perdem el temps! Es farà fosc, amarraran les barques i no haurem començat a jugar”.

En el segon capítol tant podria ser al matí com al migdia: “Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines”.

 

Joventut

Carme Solé Vendrell. Joventut.

 

El capítol tercer no especifica el moment del dia i el quart, tampoc, encara que rememora els jocs de petita al capvespre: “Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida“.

També són interessants els estats d’ànim i naturalment l’aspecte de la protagonista; a la infantesa, sociable però tossuda, jugant amb una colla de criatures a la plaça: “No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego”.

A la joventut, bella, admirada i alegre: “Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora”.

A la maduresa: “Com ha canviat, ella que era tan alegre! (...) Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú”.

 

Maduresa

Carme Solé Vendrell. Maduresa

 

I a la vellesa: “La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits”.

En el darrer capítol Espriu ens diu que de vegades les persones no són el que semblen i que la Teresa, té una vida privada a part de la pública: “Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort”.

En els dibuixos de Carme Solé, queda clarament palès l’estat d’ànim; en algun dels dibuixos, la protagonista presenta un aspecte molt introspectiu, semblant a les pintures de Hopper.

 

Vellesa

Carme Solé Vendrell. Vellesa

Quant a l’aparença física, Espriu no la descriu en cap moment, la interpretació de l’artista, doncs, és lliure.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

Les felicitacions, en especial les de Nadal, constitueixen una tipologia documental efímera molt prolífica i característica.

Juntament amb les felicitacions de Nadal se solen agrupar o incloure les d’Any Nou; cal remarcar, però, que, a diferència d’aquelles, les trameses per Cap d’Any no sols es refereixen a una altra època de l’any, sinó que presenten una iconografia molt diferent, en què els temes religiosos no hi són presents.

PF 1968. Karl Claire Astor

La fórmula “pour feliciter”probablement ja era usada per la cort francesa en els segles XVII i XVIII, quan el francès era una llengua diplomàtica de prestigi, per fer extensives felicitacions en efemèrides puntuals, com diades nacionals o l’any nou.

L’abreviació “PF any” actualment és usada per escrit en alguns dels antics països de l’est (Txèquia, Eslovàquia), en canvi a França ha caigut en desús.

Això no obstant, aquesta mena de felicitacions amb l’abreviació “PF” és força estesa arreu en estampacions nobles.

PF. Famiglia Carlo Chiesa

La Biblioteca de Catalunya (BC) conserva una col·lecció important de PF en el fons de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, estampats entre 1950 i 1970 en tècniques nobles (xilografia, linòleum, litografia i aiguafort), realitzats per diversos artistes europeus (de França, Itàlia, Hongria, etc.) generalment vinculats a l’exlibrisme (Charles Favet, Ernest Huber, Ferenc Bordas, etc.) i enviades per particulars, que les fan estampar expressament.

A la santé de Paul et Jeanne Marchandise 1966

Paral·lelament la BC també conserva una sèrie de felicitacions d’any nou que reuneixen totes les característiques del PF, encara que no porten les inicials impreses; en aquest cas, però, el tipus d’estampació generalment és el fotogravat i no són enviades per particulars, sinó per entitats corporatives com biblioteques (Bibliothèque nationale de France, Koninklijke Bibliotheek, etc.), institucions culturals (Instituto Cervantes, Fundació Pilar i Joan Miró, Fondation Louis Jou, Archivo Manuel de Falla, etc.) museus (Museu Marítim), editorials, teatres (Teatre Lliure, Xavier & Lina, etc.), col·legis oficials (COBDC) o administracions públiques.

Feliç Feliz Happy 2009. Teatre Lliure

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

Avui s’inaugura a Terrassa l’exposició: ROSER CAPDEVILA. Unes bèsties molt poc animals  comissariada per Anna Batet que presenta una selecció de dibuixos originals de la Roser Capdevila. Actualment aquests dibuixos formen part del fons de la Biblioteca de Catalunya.

La il·lustradora Roser Capdevila -reconeguda internacionalment per les tres bessones creades el 1983- va donar a la BC els dibuixos originals per a la publicació dels seus llibres. L’autora va fer aquest donatiu el mes de març de 2011 amb l’objectiu que aquesta obra sigui conservada i posada a l’abast dels investigadors. Es tracta de 136 carpetes que contenen un total de 2.300 dibuixos  realitzats entre els anys 1989 i 2003, on la tècnica principal és el dibuix a tinta acolorit amb anilines, i en alguns casos també hi ha les maquetes.

Història musical de Palmira

 

Història Musical de la Palmira. 1995

Roser Capdevila i Valls va néixer a Barcelona el 23 de gener de 1939. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i des del 1980 es dedica a la il·lustració de llibres infantils i juvenils. D’entre les seves creacions es poden destacar: La Rosa de Sant Jordi, que durant tres anys va rebre el premi al llibre més venut; Sol i lluna, Premi Serra d'Or i La Cosidora, finalista del premi Apel·les Mestres, així com els originals dels llibres publicats a la editorial Gakken de Japó  i Hachette i Bayard de París. 

El llegat de la Roser Capdevila a la Biblioteca de Catalunya enriqueix enormement la seva col·lecció. Aquesta obra, ja catalogada i accessible als investigadors, s’ha prestat a través del servei de préstec per a exposicions, amb la finalitat de contribuir en la difusió d’aquest llegat cultural.   

L’exposició es podrà veure al Centre  Cultural Unnim de Terrassa del 19 de gener al 18 de març de 2012. No us la perdeu! http://www.fundacioct.es/exposiciones_detall.php?lse=1&id=1

 

Lourdes Martín
Servei d’Accés i Obtenció de Documents