Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Etiquetes



El Blog de la BC

Al s. XV, l’aparició de la impremta a Europa va propiciar que els escrits arribessin de manera ràpida i assequible a un major nombre de persones. Aquest fet coincideix amb el naixement i divulgació del protestantisme i és utilitzat com a instrument de difusió dels nous corrents religiosos, científics i socials.

Per això, tant l’Església com les monarquies van veure en la impremta un motiu de perill i van imposar mètodes de control sobre la producció impresa: la censura.

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana la paraula “censura” deriva de “censere”, que significa “fer una estimació, avaluar”. A l’antiga Roma, els censors s’encarregaven de fer el cens o registre dels ciutadans. Per extensió també eren una mena de fiscalitzadors dels costums dels ciutadans i dels funcionaris públics.

Els processos d’autorització per imprimir llibres no van ser uniformes, sinó que van variar en funció de la legislació vigent a cada jurisdicció.

Per part de l’Església Catòlica, a finals del s. XV apareixen els primers indicis de censura amb la finalitat de controlar els llibres heterodoxos. Durant els s. XVI i XVII s’estableix legalment la funció fiscalitzadora de l’Església sobre els impresos i s’implanta l’obligatorietat de les llicències eclesiàstiques prèvies a la publicació d’un text. Els  Índexs de llibres prohibits van ser un segon filtre de l’Església per controlar els llibres que ja estaven en circulació. La seva finalitat era facilitar-ne la identificació i la retirada o expurgació, quan eren considerats contraris a la doctrina catòlica. A Castella, aquesta tasca la dugué a terme la Inquisició.

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

        

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Durant el s. XVI, amb el creixement exponencial de la producció impresa, la censura de l’Ésglésia esdevé insuficient i apareixen nous sistemes de control derivats del poder polític.

El Regne de Castella ben aviat va desenvolupar un aparell legislatiu molt ampli en aquesta matèria. Les aprovacions i les llicències d’impressió garantien l’adequació dels textos a la moral catòlica, mentre que els privilegis reials i les taxes eren mesures de control del mercat. Els privilegis establien monopolis sobre l’edició de les obres i les taxes fixaven el preu de venda. L’obligatorietat de fer constar el nom de l’autor, així com les dades del peu d’impremta foren altres elements que s’imposaren per prevenir les edicions falses, i en els quals podem trobar-hi potser els precedents de la voluntat de protegir els drets d’autor.

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39).  Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39). Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

  

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

A Catalunya, la legislació específica en la matèria va ser pràcticament inexistent. El 1573 el virrei va establir la censura prèvia, competència que requeia sobre la Reial Audiència, amb un control previ de l’Església. Al s. XVIII, amb el Decret de Nova Planta, s’imposaren les normes de l’administració borbònica.

Amb tot, a mitjans s. XVIII l’incompliment generalitzat de la legislació va motivar una polèmica llei (Llei Curiel), amb la finalitat d’ordenar i actualitzar el sector, i fer complir les penes als transgressors, les quals anaven des d’una sanció pecuniària a la pena de mort, passant per la crema pública de llibres, la pèrdua total dels béns o el desterrament perpetu. Tot seguit es reprodueix un passatge d’aquesta llei:

“Que en el principio de cada libro, que assi se imprimiere, o reimprimiere, se ponga la licencia, tassa, y privilegio (si le huviere) y el nombre del autor, y del impressor, y lugar donde se imprimio, o reimprimio, con fecha y data verdadera del tiempo de la impression, sin mudarla, ni anticiparla, ni suponer nombres, ni hacer otros fraudes, ni usar de trazas, y cautelas contra lo contenido en este capitulo [...]”1

Per demostrar que els llibres complien tots els requisits legals, primer s’imprimia el cos de l’obra, que havia de ser absolutament fidel a l’original prèviament presentat als òrgans competents. Un cop comprovat i certificat, s’imprimia la portada i la resta de preliminars, on hi figuraven les aprovacions, les llicències, la taxa i el privilegi –si es donava el cas-. Aquest fet va originar uns preliminars molt extensos, tret distintiu de l’estructura dels llibres dels s. XVI-XVIII.

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

  

L’opinió d’impressors i llibreters envers la Llei Curiel es va fer sentir ràpidament perquè aquestes mesures augmentaven inútilment el cost de la impressió i el preu dels llibres, i van proposar que en els documents hi figurés tan sols una nota d’haver-se imprès amb els permisos indispensables.

Finalment, a la segona meitat del s. XVIII el parer dels editors fou acceptat i desapareix la transcripció íntegra dels permisos en els llibres; a partir d’aquest moment només hi figurarà una breu menció que han estat aprovats.

“Imprimatur”, “imprimase”, “aprobatur”, “nihil obstant”, “Con licencia”, “Ab llicencia”, “Ab privilegi”, “Con privilegio real”, etc. són expressions que trobem a les portades, als preliminars o a la fi dels llibres per indicar que el text havia passat el control de les autoritats eclesiàstiques i civils per a ser publicat.

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Per als catalogadors d’impresos antics, els preliminars dels llibres són un recurs valuós que ajuden a solucionar problemes d’identificació d’edicions i faciliten la tasca de descripció bibliogràfica, sobretot per a la seva datació.

 1. Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000, p. 961

 

Bibliografia

García Pérez, Sandra. Imprenta y censura en España desde el reinado de los Reyes Católicos a las Cortes de Cádiz: un acercamiento a la legislación. En: “Boletín de la ANABAD”, nº 2, 1998, p. 197-204

Marsá, María. La imprenta en los siglos de oro (1520-1700). Madrid : Ediciones del Laberinto, 2001

Moll, Jaime. Implantación de la legislación castellana del libro en los reinos de la Corona de Aragón. En: “De la imprenta al lector : estudios sobre el libro español de los siglos XVI al XVIII”.  Madrid : Arco Libros, 1995, p. 89-94

Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000

Reyes Gómez, Fermín de los. Los preliminares en la identificación del libro antiguo. En: “Comercio y tasación del libro antiguo : análisis, identificación y descripción”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2003, p. 201-255

Reyes Gómez, Fermín de los. El valor de los paratextos. En: “Precio y valor del libro antiguo”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004, p. 133-168

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

“La impremta, l’editorial i la llibreria han estat sempre l’instrument més fàcil de la difusió i l’intercanvi d’idees. Més enllà encara que la paraula, perquè la conserven i la perpetuen en les pàgines dels llibres i li fan salvar les fronteres del temps i de l’espai” (Jordi Rubió, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, p. 23)

Al llarg dels segles, en el camí que va entre la difusió i l’intercanvi d’idees, entre l’escriptura, la composició i la impressió, fins a la lectura, molts documents es perden en el temps, per els canvis d’hàbits socials i intel·lectuals, les preferències literàries i els corrents de pensament. Són llibres que no sortiran en les seleccions de joies bibliogràfiques, perquè aparentment no tenen cap tret rellevant, ni de forma ni de contingut. Formen part d’un gruix d’obres patrimonials que han anat pervivint al llarg dels segles, i que sovint el seu valor rau en la singularitat i exclusivitat.  Han restat en l’anonimat fins que una recerca o l’interès d’un investigador els ha fet sortir a la llum. A la Biblioteca de Catalunya hi ha molts casos que exemplifiquen aquest “despertar”, com ara les “troballes” resultat de l’estudi de la història de la impremta i els impresos antics en un determinat àmbit geogràfic. Posem per cas Perpinyà, que fins a mitjans del segle XVII formava part de Catalunya, i tres impresos dels segles XVI i XVII en català i integrants del fons Aguiló: el Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat, de Miquel Corrons, el Libre primer y segon dels miracles que lo Senyor ha obrats per medi de la sanctíssima Relíquia del gloriós Sant Joan Baptista, de Miquel Llot de Ribera, tots dos de 1590 i impresos per Samsó Arbús; i La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem, de Miquel Matas, de 1627, imprès per Lluís Roure. Tots tres comparteixen singularitat – els dos primers, que se sàpiga, són exemplars únics, i del tercer n’hi ha un altre exemplar a França però de consulta restringida -, estan escrits en català, són de temàtica religiosa i han estat poc estudiats, excepte la Devota peregrinació, que és l’únic que ha estat objecte d’estudis i fins i tot d’una edició. 

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

I els autors també resumeixen tot això: han estat poc, o gens, estudiats, no són gaire coneguts, i mostren els lligams culturals i religiosos existents als segles XVI i XVII entre la Catalunya del Principat i la Catalunya del Nord. De Miquel Corrons se sap que era rossellònès, com també Miquel Llot de Ribera, que nasqué a Clairà i morí a Lleida, i de Miquel Matas se sap que era d’Olot i, que com molts religiosos de l’època, fou destinat a diversos llocs, primer a Sant Pol de Mar i després a Blanes, on va morir. Són, com les edicions perpinyanenques de les seves obres, escriptors que han passat desapercebuts, tret de Matas, que potser ha tingut més fortuna, però ha passat força temps ignorat.

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Es tracta, doncs, d’unes obres que provenen d’una col·lecció cabdal per a la fundació de la Biblioteca de Catalunya, que tenen la peculiaritat de ser edicions inèdites, que les escrigueren uns autors religiosos que han quedat oblidats i que exemplifiquen els molts petits tresors, supervivents únics al pas del temps, que es redescobreixen en el fons que la Biblioteca conserva.

Rareses impreses que una recerca ha fet despertar i que mostren com la impremta fou, efectivament, un instrument magnífic per difondre i intercanviar idees i pensaments, i  una peça clau per traçar el camí entre la paraula escrita i la paraula llegida, més enllà del temps, de l’espai: el coneixement.

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Un gran avenç del segle XIX en el camp del llibre i l’edició va ser la possibilitat d’aconseguir còpies molt precises, quasi perfectes, de documents antics i valuosos, anomenats facsímils. Aquestes còpies permetrien preservar els originals i alhora evitar la pèrdua de documents en cas de desastres (incendis, inundacions…), i robatoris.

Gràcies a l’edició de facsímils podem tenir accés a documents que es troben fora del nostre abast geogràfic, que estan malmesos o que són de difícil accés, com ara manuscrits, incunables mapes, segells, gravats i altres documents antics. Així, obres que fins fa poc només eren a l’abast dels bibliòfils i investigadors, ara són fàcilment accessibles a un ampli sector de públic: la primera edició del Quixot, les Quatre Grans Cròniques, obres de Ramon Llull, les Homílies d’Organyà, etc., 

Homílies_Facsímil_Millennium_petita

Homílies d’Organyà. Barcelona : Millennium Liber, DL 2010. Facsímil del Ms. 289, de la Biblioteca de Catalunya. Top.: R 091Homilies d’Organyà

 

La paraula facsímil prové de l'expressió llatina fac simile -l'imperatiu de ‘facĕre’ (fer), i ‘simĭle’ (semblant)- i vol dir “Fes semblant”. Des de l’edat mitjana ja hi va haver força intents de crear rèpliques de documents antics o valuosos, però aquestes, fetes a mà pels copistes, eren escasses i costoses. Posteriorment, amb la impremta, se seguí experimentant, però no és fins a mitjan segle XIX que s’aconsegueix l’obtenció de còpies exactes d’aquests gràcies a l’aplicació de les noves tècniques fotogràfiques.

Segons estudis de diversos investigadors, el primer facsímil editat a l’Estat espanyol va ser l’obra de Lope de Vega, El bastardo  Mudarra (1864).

BastardoMudarra

Vega, Lope de. El Bastado Mudarra. Madrid : Sociedad Foto-Cincografica, 1864. Top: Res 199-4º 1864

 

En l’elaboració d’aquest primer facsímil participà el barceloní, Francesc López Fabra, que en va preparar els originals foto-litogràfics. López Fabra fou qui va introduir a l’Estat les primeres tècniques d’impressió fotogràfica: la fototipografia i l'heliografia. Gràcies a ell, disposem de la primera edició facsímil del Quixot, elaborada a Barcelona entre 1871-1873. 

Cervantes. Quijote, Facsímil

Cervantes Saavedra, Miguel de, 1547-1616. Don Quijote de la Mancha : la primera edición reproducida, después de 266 años. Barcelona : Francisco López Fabra, [1871]. TOP: Cerv. 32-II-1-2 (Primera edició facsímil impresa a Catalunya)

 

A Catalunya trobem des de principis del segle XX diverses entitats que promouen l’edició de facsímils, com per exemple la Societat Catalana de Bibliòfils, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, etc. També  existeixen, a començament del segle XX, diverses editorials que, a part de les edicions corrents, es van dedicar a l’elaboració de facsímils: Heinrich y Cia.;  Serra i Russell; la Casa de Caritat  i Joan B. Batlle, que s’especialitzà en l’edició de goigs. Cap a meitats de segle destaquen Les Belles Edicions, Joan Sallent, i Torrell de Reus i la Impremta Parellada, dedicades a la reproducció de goigs. Ja a les darreries del segle XX trobem la Librería de Diego Gómez Flores, Gustavo Gili i l’editorial Alta Fulla, entre d’altres. Fora de Catalunya, podem destacar la Hispanic Society of America que es dedicà a elaborar facsímils d’obres espanyoles des de principis del segle XX. Actualment, a Catalunya, destaquen com a editorials especialitzades en l’elaboració de facsímils: Lunwerg  (1984-); Moleiro (1991-); Millennium Liber (2003-) , i Bibliogemma (2003-).

Mapes Enrollats 3_petita2

Mapamundi catalán estense. [Barcelona : Moleiro, 1996]. Facsímil del ms. C.G.A.1 de la Biblioteca Estense de Mòdena TOP: Mapes enrotllats 3

L’elaboració d’un facsímil requereix hores de treball, de proves i una cerca acurada dels materials adients. Sovint és una producció semiartesanal: alguns documents es cusen i s’enquadernen a mà com en l’original o bé s’envien a enquadernar a empreses especialitzades. Cal trobar el paper idoni i, a vegades, es fabrica expressament per a aconseguir una còpia exacta. Un altre requisit important és encertar amb el matís del color de l’original. Abans de donar-lo per bo, cal fer moltes proves i sovint s’ha de llençar molt paper de proves errònies. També cal tenir el vist-i-plau de la biblioteca o institució que disposi de l’original, consultar-lo in situ…  Tot això i el fet que es tracti d’obres de tiratge limitat fa que siguin documents de preu elevat, que solen adquirir bibliòfils, especialistes, biblioteques, museus, etc.

Hem d’agrair doncs l’existència d’aquesta nova tècnica que permet acostar-se a l’obra original que d’altra manera seria impossible i que també ajuda a protegir el llegat cultural propi alhora que el dóna a conèixer fora de les nostres fronteres.

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Referències bibliogràfiques:

-Grota, Marcelo. "Historia menuda del primer facsimile español : el Bastardo Mudarra, de Lope de Vega". En: Revista de Libreria Antiquària, núm. 7 (abril 1984), p. 5-9.
-Torres Santo Domingo, Marta. "El primer facsímil del Quijote : la aventura editorial de Francisco López Fabra (1871-1879)". En: El Quijote en las bibliotecas universitarias españolas. [Ciudad Real] : Empresa Pública Don Quijote de la Mancha 2005 [etc.], DL 2005. p. 73-93

Les marques tipogràfiques són les inicials i vinyetes que apareixen a portada o colofó de llibres entre els segles XV i XVIII, utilitzades per impressors i editors per identificar les seves obres. Podríem considerar-les un precedent dels logos actuals que tenen les entitats i que constitueixen la seva imatge corporativa. Les marques antigues presenten formes molt diverses, de qualitat molt diferent. A Itàlia i França trobem les mostres més reeixides per bé que arreu d’Europa van ser un element característic durant aquests segles.

Les marques consisteixen en petits gravats amb escenes extretes de la Bíblia, la literatura clàssica, els bestiaris medievals... De vegades, les marques no identifiquen només al fabricant sinó que la mateixa imatge revela el nom de l’impressor. Parlem aleshores de marques parlants.

Les tres imatges que incloem han estat extretes de la Biblioteca. La primera marca parlant, el cavall amb dos cascos, és la marca de Pere i Antoni Lacavalleria; la segona correspon a Joan Sapera i hi descobrim un arbre fruiter amb tres peres; i finalment, el tercer exemple pertany a l’impressor Josep Llopis. El llop no sembla gaire ferotge, però té encant.

Pere i Antoni Lacavalleria

    

         

            

Pere i Antoni Lacavalleria

 

 

 

 

Joan Sapera

 

              

Joan Sapera

 

 

 

Josep Llopis

   

 

            

Josep Llopis

 

 

 



Si voleu veure’n i saber-ne més, us suggereixo tres obres:

Marques d’impressors [en línia]. [Barcelona]: Universitat de Barcelona. http://www.bib.ub.edu/fileadmin/impressors/home.htm [Consulta: 7-3-2012].

Vindel, Francisco (1942). Escudos y marcas de impresores y libreros en España durante los siglos XV a XIX (1485-1850). Barcelona: Orbis, 1942

Zappella, Giuseppina (1998). Le marche dei tipografi e degli editori italiani del Cinquecento: repertorio de figure, simboli e soggetti e dei relativi motti. Milano: Editrice bibliografica. 1986

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya