Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC / "La Vaca cega", de Joan Maragall


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Etiquetes



"La Vaca cega", de Joan Maragall

El conegut poema de Joan Maragall, escrit a Sant Joan de les Abadesses l’estiu del 1893, té una circumstància i uns protagonistes que es coneixen i estan prou identificats. En la conversa que va mantenir Clara Noble amb Joan Alavedra i que aquest va reproduir en la revista Mirador núm. 342 del 5 de setembre de 1935 es diu: “Passàvem una temporada a casa d’un cosí i, a les tardes, amb els pares del meu marit, que ja eren vells, amb les meves germanes, amb criatures, amb mainaderes, en fi, tota una colla, anàvem a la font del Covilar, als afores de la vila, cap al camí de Camprodon. Era una font que rajava en una pica, en una placeta guarnida d’arbres i bancs. I, un dia, ens va esverar una vaca que venia a nosaltres amb un pas insegur, vacil·lant, estrany. Em sembla que la veig! Tothom va alçar-se i va fugir. El meu marit va quedar-se. Era la vaca cega! Va beure aigua i Maragall va parlar amb el vailet que 'd’un cop de roc llançat amb massa traça va desfer-li un ull.’ Arribant a casa, va entrar de dret al despatx, va tancar-s’hi i en sortir-ne duia la poesia a la mà. Pocs dies després trametia aquesta còpia al seu amic Soler i Miquel.” Amb aquest record tan precís, Clara Noble sortia al pas d’una certa confusió sobre el lloc d’inspiració i escriptura del poema, que Josep Pijoan havia provocat en el seu llibre El meu Don Joan Maragall, de 1927, que situava el poema a Senillers, a la Cerdanya, on el matrimoni Maragall-Noble havia estiuejat de recent casats.

Fragment de la carta de Joan Maragall a Josep Soler y Miquel (1894)

Fragment de la carta de Joan Maragall a Josep Soler y Miquel (1894)

Al quadern de l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses publicat amb motiu del centenari de “La vaca cega”, festa major de 1993, s’hi especifica la casa on els Maragall passaven aquells estius i també el nom del vailet que surt al poema: en Janot de can Pau Llebre. “L’episodi de la ceguesa de la vaca és relatat pel P. Joan  Bta. Bertran i publicat a Destino el 1951. Després d’una entrevista amb el pastor que passà a formar part sense ni sospitar-ho d’un poema immortal, ens assabenta que la vaca es deia “Bonica” i que tenia ja un ull entelat. Un dia, mentre en Janot guardava les vaques als prats veïns de la casa, la Bonica va voler entrar en un sembrat. En Janot, que la vol apartar, l’avisa amb un fort crit i li llança una pedra, però, amb tan mala fortuna, que li encerta l’ull i la deixa cega.”

Monòlit amb el poema de la "Vaca cega" a la Font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses

Monòlit amb el poema de la 'Vaca cega' a la Font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses

L’amic Soler i Miquel, que va rebre per carta la primera versió del poema, en fa una recensió –quan va aparèixer en el llibre Poesies de 1895– on parla de “transposición e infusión de sentimientos tácitos”.  Maragall, en la carta que li enviava amb el poema el qualificava com a “flor de salut ociosa”. Tot això ho comenta molt bé Arthur Terry en el seu llibre clàssic sobre la poesia de Maragall i explica com aconsegueix el poeta l’efecte esmentat, l’expressió implícita d’uns sentiments, amb uns adjectius que no evoquen cap sensació visual. Diu Terry: “Si l’efecte moral del poema és en general aconseguit d’una manera indirecta, no hem de negligir el comentari molt explícit que representa la frase ‘amb un gran gesto tràgic’. Cal reconèixer que és el poeta, i no pas l’animal, que és conscient de l’element tràgic [...] és el poeta que interpretant la seva visió, crea la ‘tragèdia’ (i fins i tot la ‘resignació’ de la vaca), de la mateixa manera que en d’altres poemes arriba a personificar els elements inorgànics de la natura.” I això, diu Terry, ho fa sense cap exageració ni patetisme. I això explica que el poema sigui, segons el seu autor, una “flor de salut ociosa”: producte d’un estat d’equilibri físic i mental “que assegura la sinceritat de la seva compassió: una compassió restringida que correspon –aquesta és la riquesa del poema– a la resignació de l’animal.” La vaca se’n va

vacil·lant pels camins inoblidables
brandant llànguidament la llarga cua

Diu Terry: “(al poeta) l’única cosa que li resta de l’experiència és la seva coneixença renovada del misteri de la vida.”

El poema ha inspirat diversos artistes al llarg dels anys. Dos exemples bellíssims en són els dibuixos de Junceda dels anys 30 [1] i la versió musical per a cor i orgue d'en Frederic Mompou del 1978.

Il·lustració publicitària de Junceda per a Gallina Blanca (1938)

Il·lustració publicitària de Junceda per a Gallina Blanca (1938)

I·lustració de Junceda per al calendari de la Lliga del Bon Mot (1934)

Il·lustració de Junceda per al calendari de la Lliga del Bon Mot (1934)

A la Biblioteca de Catalunya podeu consultar diferents adaptacions musicals del poema i comparar la recitació que diversos rapsodes han enregistrat al llarg dels anys.

 

 

Pere Maragall
Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

[1] Les dues imatges s'han extret del blog: http://librorum.piscolabis.cat/2011/12/el-calendari-de-la-lliga-del-bon-mot.html

Comentaris

La vaca cega

OOOO,quin poema més bonic sap com emocionar, precisos impressible.
Tinc 50 anys i encara em posa.

LA VACA CEGA

El millor poema, m'agrada tant.

la vaca cega

precios

LA VACA CEGA

Per moltes vegades que llegeixi aquest poema, sempre aconsegueix emocionar-me !

Citació al peu de foto

Tens tota la raóm ha estat un oblit imperdonable!
Ja he rectificat l'apunt, disculpa!

La vaca cega

Molt bon apunt sobre un dels poemes més famosos de Joan Maragall. Malgrat tot, quan doneu informació o reproduïu imatges d'altres blogs intenteu citar-los i enllaçar-los com fem tots amb les imatges de la BC i d'altres. És important crear xarxa d'informació especialitzada. http://librorum.piscolabis.cat/2011/12/el-calendari-de-la-lliga-del-bon-mot.html

La vaca cega

Un gran poema, ara més explicat i sentit encara.

La vaca cega

Gràcies per aquesta nota que dóna una nova mirada a aquest poema, tan conegut, però sempre emocionant.