Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC / Les «Notes autobiogràfiques» de Joan Maragall


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28          

Etiquetes



Les «Notes autobiogràfiques» de Joan Maragall

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els dic sempre que molts dels detalls i anècdotes de la vida del poeta que explico al llarg del recorregut estan documentats en textos escrits per ell mateix i conservats a l’Arxiu: cartes als amics, a la família, agendes, llibretes i el manuscrit sense títol conegut com a Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30).

En va escriure dues sèries: una primera, de deu folis plegats més dos mitjos fulls, que inicia l’octubre de 1885, quan fa els vint-i-cinc anys, i acaba el 30 de maig de 1886; la segona, de tres folis plegats, que redacta íntegrament el 10 d’octubre de 1910.

Maragall no va fer mai referència a aquests textos, que va trobar la seva vídua, Clara Noble, entre els papers del seu marit, poc després de la mort del poeta.  Els va entregar al pare Miquel d’Esplugues, que el 1912 en va fer una transcripció, suposadament, en les Notes íntimes. En realitat, però, l’amic i confessor de Maragall va mutilar i fins i tot versionar els textos, amb la intenció, en paraules de Glòria Casals, «de construir un discurs compacte i inequívoc (però no per això menys fals) que s’adigués amb la imatge de Maragall que hauria de començar a circular a partir de la seva mort».

Però això és tota una altra història. Anem ara al contingut dels papers.

En les Notes dels vint-i-cinc anys, escrites per un Maragall jove acabat de llicenciar en Dret que encara dubta sobre quin serà el seu futur, hi descriu amargament l’època en què el pare el fa treballar a la fàbrica tèxtil familiar:

«L’edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mi la més ingrata. Comensà lo mal estar un any antes d’acabar lo Batxillerat. Envanesat ab allò que’n deyan ser talent, objecte de tota mena de consideracions y alabansas, farsit lo cap de novelas romànticas que devorava ab furor, que’m feyan plorar a llàgrima viva, que desvetllavan en mi sentiments elevadíssims pro vuyts, «quijotescos», obtenint las millors notas acadèmicas, tenint, en una paraula, format de mi mateix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de devant dels llibres y colocat devant de la taula de trevall en la indústria a què venia destinat, y posat en cert modo, en la condició de poch més qu’un aprenent. Lo cop fou terrible y retrunyí en tot lo meu ser, y d’aquell desballestament d’aspiracions contrariadas s’alsà, portant l’estendart de la rebelió, ma passió per la poesia, al mateix temps que mos setze anys m’entregavan en cos y ànima a l’adoració, a la idolatria, de cuantas donas de bona presència passavan devant mos ulls y una espècie de misticisme per la Naturalesa s’anava filtrant dins meu. L’amor a la poesia se manifestà en una espècie de ràbia pera omplir de munió de versos, ab fecunditat verament asombrosa y en tots los ratos que podia robar al treball, llibretas qu’amagava entre mitx d’altras més prosaicas y plenas de números referents a la nostra indústria».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

També explica com aconseguix sortir-ne i entrar a la Universitat de Barcelona:  

«[...] passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia pera industrial y se’m donà a escullir carrera. Jo desde molt temps venia dihent a tothom que volia escoltarme que la meva vocació era la carrera d’advocat. Això no era cert, pro jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d’una esfera que, a efecte de tant llegir novelas y de lo que s’habia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mi; la meva vocaió era fregarme ab la joventut ilustrada al mateix temps qu’adquirir coneixements superiors, perquè jo creya llavors en la ciència. Y la carrera d’advocat m’era simpàtica per un no se què d’aristocràtich que jo hi veya y perquè comprenia rams del saber humà que se m’havian fet los més simpàtichs durant lo batxillerat: filosofia, història, literatura (jo no savia qu’existís la facultat de filosofia y lletras, y tampoch m’hauria atrevit a sol·licitar una carrera sens aplicació pràctica). Per això vaig escullir aquesta carrera sense saber, com sé are, lo qu’és en realitat. Ab pocas paraulas: vàrem acordar ab lo meu pare mon cambi de rumbo; fou moments avans d’anarmen al llit. Un cop al llit, ab llàgrimas de tendre remordiment, m’acusava a mi mateix d’haver tirat a terra tot lo castell d’esperansas y projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement de que jo, com únich fill varó, estendria lo negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial ilustrat y l’orgull y descans de sa vellesa».

I el que sent el primer dia que en trepitja les aules:

«Aquí comensa lo temps ditxós de ma joventut. L’endemà dematí  (set d’Octubre del mil vuyt cents setanta nou), en companyia d’un condeixeple de col·legi, vaig fer los primers passos per matricular-me. Tremolant jo d’emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat y vaig dir somrihent ab tot candor a mon company:  “Entro per primera vegada an lo temple de la sabiduria”. Ell va mitj ríurer d’un modo qu’em féu pensar:  “Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo qu’ella val”».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

Al final d’aquestes pàgines, s’hi llegeix un fragment ben irònic i divertit on posa de manifest com dubta de la seva capacitat poètica:

«Que tinch grans disposicions literàrias ho sé de segur, y ho proba l’estar en aquet moment cremantme las cellas en compte de dormir tranquilament, qu’és lo que fa la gent vulgar cuant té son. Pro jo, a pesar de no ser vulgar, ¿sóch capàs, “verbo y gracia”, de fer una revolució en la literatura? “Ecco il problema”, que diu en Rossi. D’una me sembla que sí, pro de l’altra veig que no la faig; y això és d’una realitat abrumadora: perquè si no faig això, que faré? Ah! Ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anarmen al llit, y això és un gran servey que presto a las lletras, servey complertament desinteressat y hont hi brillla la més pura abnegació, perquè no ha de reportarme cap glòria, y la glòria pe’ls ignoscents com jo és cosa de més preu que la salut corporal, la que m’està dihent ja fa estona qu’és l’hora acostumada de dormir. Dormir! Gran cosa, sobre tot cuant se té son. A dormir donchs, ja que som a la primavera:

               On! Primavera! Gioventù dell’anno
                Gioventù!, primavera della vita.                                                              13 Maig 86. 12 nit»

I acaba les primeres Notes el 30 de juny de 1886 de la manera següent:

«Aquí acaba la meva joventut. Una obra de geni, lo «Werther», me convertí de noy en jove. Un fet, la pèrdua de la meytat de la fortuna de casa, me converteix de jove en home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per sempre! Ilusions d’amor y glòria, a Déu siau».

Passats vint-i-cinc anys, el 10 d’octubre de 1910, Maragall reprèn aquestes Notes i escriu les que es coneixeran com les dels cinquanta anys:

«Y are han passat vint y cinch anys, y avuy ne compleixo cinquanta. Só casat ab la mellor de les dones, que m’estima ab passió, tinch dotze fills bons i sans, casa pròpia y esbarjosa, una fortuna suficient a mantenirme ab els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta y una salut de cos y d’esperit que no’m fa anyorar els vint y cinch anys».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

En aquesta segona sèrie de Notes, el que hi explica, principalment, és la relació que va tenir amb Teresa Ferran. Ignasi Moreta resumeix molt bé els fets: «L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys»:

«¡Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entèn, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva; que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família), per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Casals, Glòria. «Joan Maragall: Notes autobiogràfiques dels cinquanta anys», Els Marges, núm. 64, 1999, p. 83-94.

Maragall, Joan. Com si entrés en una pàtria. Edició i pròleg de Glòria Casals. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 21-30.

Maragall, Joan. Joan Maragall: beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Conferència i edició de les Notes autobiogràfiques de Joan Maragall per Glòria Casals. Barcelona: Any Joan Maragall 2010-2011, 2010, p. 17-63. Descarregar llibre electrònic

Moreta, Ignasi. L’humor de Maragall: <http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2011/06/l-de-maragall.html> [Consulta: 2 de gener de 2017].

Moreta, Ignasi. No et facis posar cendra: pensament i religió en Joan Maragall. Barcelona: Fragmenta, 2010, p. 79-84.

Comentaris

Com a casa

Aquest apunt m'ha fet recordar l'espectacle "Maragall a casa", de Josep M. Jaumà, amb Jep Barceló, molt recomanable.
També la feina que vaig fer en una agradable estada a l'Arxiu Maragall.
Gràcies per seguir descobrint-nos la persona, de vegades massa amagada sota el personatge