Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC / Margarida de Prades, vida novel·lesca d’una reina de la Corona d’Aragó


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Etiquetes



Margarida de Prades, vida novel·lesca d’una reina de la Corona d’Aragó

La Biblioteca de Catalunya ocupa actualment bona part de les dependències de l’antic Hospital de la Santa Creu, de Barcelona. El 1401, en la cerimònia de posar la primera pedra de l’edifici d’aquella institució medieval, hi participà el rei Martí, l’Humà. En aquest breu apunt volem centrar l’atenció en la seva segona consort, Margarida de Prades, de vida peculiar i atzarosa, que trenca la visió estereotipada sobre aquells temps llunyans.

Margarida de Prades provenia de l’alta noblesa catalana, dels comtes de Prades. Nascuda pels volts de 1387, va perdre el pare de petita, i fou acollida a la cort de la reina Maria de Luna, primera dona de Martí l'Humà. Quan el 1409 va morir l’hereu de la corona a Sardenya, el rei Martí, vidu de 51 anys, trià aquella donzella, de gran bellesa, de l’antic seguici de la reina difunta. Margarida tenia poc més de vint anys, però malgrat la seva joventut i totes les provatures del nou matrimoni, no s’aconseguí un nou hereu. No havia passat encara un any del casament, quan Martí I va expirar el 31 de maig de 1410. S’obrí un temps d’interregne, convuls, que conclouria amb l’entronització de Ferran I, de la nissaga castellana dels Trastàmara.

Signatura

Signatura de Margarida de Prades (Top.: SL 946.71 Rov)

Partidària dels Trastàmara, va poder viure en palaus reials i monestirs de Barcelona, València i Perpinyà. Al voltant d’aquella reina jove, vídua i casta, es desenvolupa una cort de trobadors. Són conegudes les lloances del poeta Jordi de Sant Jordi, del germànic Oswald von Wolkenstein o del castellà marquès de Santillana, que la qualificà de “la mejor entre las mejores”. Amb tot, aquella brillantor era una pantalla. Margarida de Prades, amb autonomia i llibertat de moviments, va mantenir una relació amorosa clandestina amb un noble valencià de segona fila, Joan de Vilaragut, amb qui es casaria en secret. Margarida tenia Vilaragut de camarlenc, una mena de majordom que justificava la relació pròxima i quotidiana amb la reina.

La relació amb Vilaragut va desembocar en un fill, Joan Jeroni. Margarida havia ocultat el seu embaràs i més endavant, l’infant fou confiat a un mercader barceloní, molt vinculat als antics reis del casal de Barcelona, que el va tenir a a casa seva fins als set anys, quan va ingressar al monestir cistercenc de Santes Creus.  

Desconeixedor de la vida conjugal de Margarida, Ferran I havia mirat de casar-la altre cop amb el comte de Foix el 1415, però ella avortà l’operació. Gradualment la vídua de Martí l’Humà va ser apartada dels palaus reials, “potser perquè la seva situació matrimonial es divulgà.”[1] Es refugià amb el seu marit al monestir barceloní de Valldonzella, regit per l’abadessa Constança de Cabrera, tia de Margarida. Allà morí Joan de Vilaragut, el 1422. Llavors altre cop vídua, tal com diu Silleras-Fernández[2],“decidí retirar-se del món, amb altres monges de la seva família per viure en un espai tranquil, propi i novament independent de control masculí”. Primerament monja de Valldonzella, fou després abadessa del petit cenobi de Bonrepòs, al Priorat, fins al seu traspàs el 1429.

Els secrets de la reina serien desvetllats un any més tard. L’abat de Santes Creus confessà al monjo Joan Jeroni de Vilaragut els seus orígens familiars, i aquest abandonaria el monestir per reivindicar els seus drets. De fet, el testimoniatge de Joan Jeroni és l’única evidència escrita de tot aquest afer, que es resolgué a favor seu. Fou reconegut legalment com a fill d’aquella dama il·lustre i va servir el rei Alfons el Magnànim, com a militar i diplomàtic a Itàlia.

Portada

Portada del drama Margarida de Prades (1870) (Top.: 6-4-7/12)

La història d’aquesta reina catalana ha suscitat interès entre historiadors i literats del país. La Biblioteca de Catalunya en recull diverses mostres. Sense voluntat de ser exhaustius, hi ha l’estudi de Félix Duran Cañameras[1], els treballs historiogràfics d’Eufemià Fort i Cogul[2], i de Francesca Vendrell[3] o els resums biogràfics a càrrec d’Elisenda Albertí[4] i de M. Carme Roca i Costa[5]. Pel que fa als escriptors de ficció, a l’últim quart del segle XX, José Quintana Vintró[6] en publica una biografia novel·lada, La mejor de todas, i poc més d’un segle abans, el 1870, Francesc Ubach i Vinyeta havia estrenat una obra al Teatre del Liceu[7] centrada en aquesta figura històrica, de la qual l’artista Apel·les Mestres va fer dibuixos del vestuari dels seus personatges[8].

Làmina

Làmina amb el vestuari del drama Margarida de Prades, per Apel·els Mestres (Top.: 096-Fol-325)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

[1] DURAN I CAÑAMERAS, Félix. Margarida de Prades. Barcelona: Impremta Porcar, 1956

[2] FORT I COGUL, Eufemià. La llegenda sobre Margarida de Prades. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1970

[3] VENDRELL I GALLOSTRA, Francesca. Margarida de Prades en el regnat de Ferran d’Antequera. Barcelona: Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1984

[4] ALBERTÍ CASAS, Elisenda. Dames, reines i abadesses: divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Barcelona: Albertí, 2007

[5] ROCA I COSTA, M. Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, 2014

[6] QUINTANA VINTRÓ, José. La más hermosa. Girona: Dalmau Carles, Pla, 1989

[7] UBACH I VINYETA, Francesc. Margarida de Prades, drama histórich en quatre actes i en vers. Gràcia: Imp. de Gayetà Campins, 1870

[8] MESTRES, Apel·les. Recorts de teatre de quan era xicot. [Àlbum de dibuix] [1866-1870]

Comentaris

Tot un personatge

Gràcies , Eduard, per la teva erudició, exposada sempre de forma tan amena: història, literatura, arts escèniques, fins i tot reivindicació femenina