Els trobadors han estat un pilar central de la cultura catalana i europea des del segle XII fins al XIX i, encara més enllà, fins a l’actualitat. Ens han llegat una poesia refinada, transmissora de valors cortesos i sentiments elevats, que alhora reflecteix les tensions polítiques, les bandositats i el mon quotidià de les corts medievals. Sense aquesta herència dels trobadors, avui no parlaríem de l’amor en els mateixos termes, ni tindríem les mateixes nocions de l’home i la dona ideals (filtrades més tard pel Romanticisme) ni la nostra poesia lírica hauria adoptat els patrons formals que encara la defineixen.

Aquesta herència ha arribat fins als nostres dies sobretot a través dels cançoners, els manuscrits que van compilar i difondre per escrit una cultura originàriament oral. Alguns d’aquests còdexs es van copiar a Catalunya: uns són objectes de gran valor cultural i econòmic, encarregats per mecenes importants; altres són còdexs menys luxosos, però confegits i llegits amb cura. Després de l’Edat Mitjana es van dispersar per biblioteques privades i de molts se’n va perdre el rastre. A finals del segle XIX i principis del XX diversos erudits catalans van iniciar l’esforç per conservar-los en biblioteques institucionals i per estudiar-los en detall. Aquesta dedicació també es nodria d’una voluntat de construcció nacional, però els mètodes i instruments que van emprar eren internacionals, com demostren els treballs que publicaren (valuosos encara avui), la seva metodologia i, sobretot, la nodrida correspondència amb una xarxa europea de contactes acadèmics i bibliòfils.

Gràcies a l’interès dels erudits i a aquesta nova recepció, els trobadors van tornar a incorporar-se plenament en la nostra cultura, com a part de la boga medieval que havia impregnat l’imaginari cultural català. I va ser precisament en aquest moment cultural quan es van posar les bases per llegir i entendre la seva poesia tal com ho fem avui.