El dissabte 1 d’octubre de 1927, Antoni Rovira i Virgili iniciava un nou  projecte periodístic amb la publicació del primer número del vespertí La Nau. Ho feia amb un article titulat  «Escriptors i repòrters», on  defensava el paper del periodista per damunt del literat: arribà a  afirmar que «Sense reportatge no hi ha periodisme, i l’escriptor que  menysprea el  repòrter és un neci vanitós».

La reivindicació del periodisme de Rovira i Virgili –home més conegut com a escriptor, historiador i polític que no pròpiament com a periodista– s'inscriu en els moments de canvi que s’anaven succeint a la premsa. S’estava passant d’uns mitjans, sovint partidistes, plens d’una informació poc elaborada (les típiques gasetilles) i amb pocs però influents col·laboradors, molts d’ells provinents del camp literari, a una premsa moderna, que acabaria de cristal·litzar durant la dècada de 1930, amb els «repòrters» a la caça de la notícia, a l’ensems que amb un llenguatge i una redacció cada vegada més cuidats.

L’evolució va ser lenta i condicionada per l’esdevenir polític i social del país, i per la migradesa de recursos que sovint han penalitzat les iniciatives. L’articulisme, de combat o costumista, no desapareixerà mai, però es va imposant una altra manera de treballar, en què el reporter, el periodista actiu, prendrà protagonisme. Hi continuarà havent  «escriptors» que col·laboraran, de manera secundària, a la premsa, però també sortiran grans «repòrters» amb un alt nivell literari. Fins al punt que, en el debat sobre les  diferències i semblances entre ambdós col·lectius, s’arriba a plantejar –com ha fet, per exemple, Quim Monzó– que tal diferenciació no existeix en la premsa, essent el periodista –en treballar amb la llengua escrita– també un escriptor.

L’objectiu de l’exposició no és pas dilucidar una qüestió prou complexa. Només proposa una aproximació al tema a través de trenta-quatre personalitats del nostre país que,  entre totes, van treballar en la premsa durant un segle: des de la dècada de 1880, quan comença a canviar el paisatge periodístic amb el naixement del Diari català, el primer diari en llengua catalana, fins als anys 1980, quan ja s’albiren les transformacions que produirà la revolució digital.

Trenta-quatre personalitats que obeeixen al criteri de ser  catalanes, de naixement o adopció, ja traspassades –algunes d’elles prematurament, com Montserrat Roig, que ens deixà ara fa el vint-i-cinc anys–, i col·laboradores d’un ampli ventall de capçaleres. La llista no pretén ser, de cap manera, canònica: evidentment, n’hi ha moltes més que també mereixerien ser-hi.