Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, va néixer a Barcelona l’any 1746; es va casar amb la seva cosina germana, Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, amb la qual va tenir vuit fills, i va morir l’any 1819, ara fa 200 anys. Pertanyia a la petita noblesa catalana i vivia al carrer del Pi, en el palauet que ell anomenava Casa Cortada, que encara existeix.
Amant de la bona taula, de la música, de les festes i diversions i extremament religiós i conservador, el baró és conegut pel Calaix de sastre, dietari que va escriure durant 50 anys, en el qual va plasmar de forma viva i pintoresca el dia a dia de la vida barcelonina del seu temps.
Home curiós, dedicava el seu lleure a passejar, escoltar i difondre les novetats que corrien per la ciutat, anotant al seu diari, en català, tots els fets remarcables, sovint insignificants, que veia o sentia. Amb les seves descripcions minucioses, plenes de detalls, va elevar a protagonistes les classes humils i els nombrosos menestrals que poblaven la ciutat.
El baró va ser testimoni directe d’una Barcelona convulsa per les guerres però també d’una ciutat en plena efervescència pels grans canvis que es van viure en aquells anys.
Si bé la desfeta de 1714 havia suposat la imposició del castellà a tot Catalunya i la desaparició de la universitat de Barcelona, la llengua catalana es va mantenir viva. D’aquesta època són les publicacions de la primera gramàtica catalana i del diccionari d’autors catalans de Fèlix Torres Amat. Sense estudis superiors, la societat civil barcelonina es va organitzar al marge de la monarquia centralista i va crear escoles i centres d’estudis. L’aparició de les acadèmies fou també el senyal d’una preocupació dels intel·lectuals catalans per la formació i la divulgació, tant científica com humanística.
El baró va escriure el seu diari com a divertiment, per a ell mateix i per llegir-lo a les amistats i a la família. Escrivia tal com raja, amb un català espontani, ple de castellanismes i de sentit de l’humor. Mai va pretendre fer una obra literària, sinó retratar els fets quotidians de cada moment. El resultat és una obra molt amena en què, amb un estil totalment natural, apareix davant del lector la imatge rica i diversa de la vida de la ciutat.
Es pot dir amb tota certesa que Rafael d’Amat i de Cortada, amb el seu Calaix de sastre, no tan sols ha deixat per a la posteritat la crònica de 50 anys fonamentals en la història de Barcelona, sinó que malgrat la gramàtica caòtica, els barbarismes i el barroquisme de les seves frases, s’ha guanyat un lloc eminent en el panorama de la literatura catalana del Vuit-cents i ha estat un precursor del gènere costumista.