"La il·lustració" nº 19, gener-febrer 1998

Mercè Llimona, ha estat una il·lustradora rellevant en la història de la il·lustració catalana i una entranyable presidenta del APIC* els primers anys de l’associació.
A continuació, il·lustradores i amigues seves la recorden.

Carta a Mercè Llimona

Estimada Mercè
Em dirigeixo a tu així perquè ja saps que jo t’estimava i t’admirava molt.
De nena tenia els teus llibres i els teus dibuixos, que em van donar un petit-gran món. En aquella època pràcticament no existien els contes per a infants…sort en vam tenir de tu!!! Gràcies! Has estat la mestra de tota una generació.
No oblidaré mai la teva força de voluntat, el teu entusiasme i la teva alegria.
Mercè, allà on siguis, vull que sàpigues que et trobarem a faltar com a dibuixant, i una cosa molt més important, com a persona.

Roser Capdevila

 

Era l’any 82 o 83, feia molt temps que coneixia i admirava els dibuixos de la Mercè, i m’havia anat comprant la majoria dels seus llibres, però a ella com a persona només la coneixia de lluny, mai hi havia parlat.
Quan teníem reunió a l’associació, en Félix, el seu marit, l’acompanyava fins a la porta, i al cap d’un parell d’hores la venia a buscar. Aquest fet no té més importància si no fos perquè tots pensàvem que sense aquest gest, potser la Mercè no hauria pogut venir. Aquell vespre ens vam apuntar al mateix grup de treball, i ens va demanar als quatre o cinc que en formàvem part de poder-nos trobar a casa seva.
Era una tarda, i vaig entrar a casa de la Mercè com de puntetes. La nova persona elegantment distant es va anar apropant de mica en mica amb calidesa. No recordo bé si va ser en aquella primera trobada o en qualsevol de les que es van anar esdevenint que ens va fer entrar al seu estudi. Per les finestres entrava la claror, que es reflectia en el mobiliari blanc. Ens va ensenyar els dibuixos que feia en aquells moments, uns contes de maduixes per als Estats Units. A la casa hi havia desnivells, no gaire elevats, però hi eren, i això va fer que ens expliqués els nombrosos impediments que la seva malaltia reumàtica li ocasionava, i que anys enrere havia hagut d’instal·lar un petit elevador, just per poder moure’s amb la cadira de rodes i salvar així els quatre o cinc graons. Per sort, la seva salut en aquells moments havia millorat, possiblement gràcies a la seva tossuderia de no deixar-se vèncer i sobretot de continuar dibuixant sempre.
Aquell dia la meva admiració per la Mercè Llimona va fer un pas de gegant i ha anat creixent amb els anys.
La darrera vegada que la vaig veure, va ser a la Fnac, a la presentació del seu darrer llibre.
Voluntat de ferro i una gran sensibilitat van acompanyar sempre la Mercè Llimona.
Un punt de referència i d’estímul per a tots nosaltres.

Consol Escarrà

 

“... i ara que ens coneixem, no deixaré d’interessar-me pels vostres problemes, que són també els meus”.

Aquestes paraules escrites per Mercè Llimona encapçalen un escrit que l’associació va fer l’any 1986 amb motiu de l’exposició homenatge que la Diputació de Barcelona, junt amb el Consell Català del Llibre per a Infants, li va fer a la Capella de Santa Àgata.
Per aquest motiu, la meva coneixença i admiració per la Mercè es va fer més profunda del que havia estat fins llavors.
Els dies que va durar la selecció de dibuixos per a l’exposició entre tot el munt de carpetes de la Mercè mai no els oblidaré. El seu estudi era l’habitació més lluminosa de casa seva; estava envoltada de fotografies del fills i néts, als prestatges hi tenia joguines antigues i a les parets, magnífics quadres del seu pare i del seu oncle, un càlid ambient on la Mercè passava moltes hores. La Mercè, sempre amb la seva modèstia, creia que cap del dibuixos que triava era el més apropiat per ser exposat. Jo, si hagués pogut, els hauria posat tots, sobre tot els esbossos, apunts fets als seus néts, als seus fills, i fins i tot pensant, segons m’explicava, en alguns personatges públics o socials. Tots eren autèntics, irònics, càustics, tendres, segons la situació. També plens de detalls que la Mercè esbossava al marge i després introduïa dins la il·lustració. Res no s’escapava del seu enginy.
Antoni Dalmau, llavors president de la Diputació de Barcelona i impulsor d’aquella exposició, deia en el seu escrit de presentació del catàleg que era un deure de justícia fer-li aquell homenatge. Llàstima que l’homenatge que li hauríem hagut de fer els companys i companyes que hem viscut la nostra infantesa amb les imatges de la Mercè i la nostra vida professional amb els seu mestratge hagi arribat tard. Gràcies, Mercè.

Carme Peris

 

He rellegit un guió que vaig fer un dia per parlar de la Mercè com a il·lustradora davant d’un públic divers, no especialitzat en llibres, però molt ben disposat respecte a la persona de qui es parlava.
Un del punts diu: “Tendència i passió per a les còfies i la moda country”.
Aquest apartat va fer somriure el públic, i vaig indicar que per a més certesa observessin atentament els seus dibuixos, però no vaig explicar que un vespre la vam trobar sortint del cine; hi havia anat tota sola i estava esperant que la recollís en Fèlix. Tot parlant ens va explicar que la pel·lícula era interessant (Único testigo), i a més... “aquelles còfies de les dones amish...”, i somreia embadalida.

Fina Rifà

 

Records de Mercè Llimona

Quan jo tenia set o vuit anys vaig conèixer la Mercè Llimona; millor dit, la vaig descobrir a través de les seves il·lustracions del conte Blancaneu. Aquella noieta bonica i delicada de trets mediterranis amb fort caràcter era per mi la Mercè. Ella, sense saber-ho, s’havia fet l’autoretrat.
Cap a l’any 1976, la seva presència al Congrés de Cultura Catalana va ser per mi una joia al descobrir-la tal com me l’havia imaginada a través de les seves il·lustracions: una Mercè alegre, delicada, potser fràgil en aparença, però amb una gran fortalesa de caràcter, de voluntat. La seva coneixença ens va ser molt profitosa.
Cofundadora de l’Associació Professional d’Il·lustradors, ens va atorgar de seguida la confiança, l’amistat, la professionalitat i l’experiència, que tot just començàvem a caminar. Ens va fer conèixer els nostres drets i deures com a il·lustradors, i ens va ensenyar el primer redactat d’un contracte per a il·lustradors, fet pel seu marit Fèlix Escalas, advocat, i que era el que la Mercè feia servir en la seva feina.
Va col·laborar molt en la primera junta de l’Associació Professional d’Il·lustradors que jo presidia, com a consellera, donant-nos ànims, fent-nos costat.... Més endavant va ser ella la que ens va presidir, com a testimoni del fet que era una professional com una casa, i amb el nostre reconeixement que teníem entre nosaltres no solament una presidenta valenta i capaç, sinó una amiga de la infància i de la maduresa.
La meva sorpresa d’admiració i coneixença alhora va ser el 1981, quan vam anar juntes en un viatge memorable a Bolonya junt amb el seu marit. Durant aquells cinc dies vaig descobrir una Mercè alegre, amiga, que sabia disfrutar dels moments màgics en aquella ciutat encantadora, bona gourmet, plena de fortalesa i constància per seguir els esdeveniments de la Fira del Llibre, la visita als editors, els compromisos concrets, sempre voluntariosa i amb aquell humor delicat.... Vam tenir moltes estones per parlar, durant els sopars, explicant facècies de la vida, i disfrutant de la meravellosa visita a Florència.
Allà, passejant pels carrers i places, visitant els museus i l’extraordinària exposició sobre els Mèdici, la Mercè Llimona semblava una bella dama florentina... no sense les petites dificultats que comportava la seva mobilitat, alleugerides gràcies a l’ajuda de Fèlix, que com a cavalier servant, buscant cadires de rodes, ajudant i organitzant les estades, feia que el viatge ens aparegués com un retorn bucòlic al Renaixement.
Segurament hauria pogut il·lustrar per simple gust, però va ser fins a l’últim moment tota una professional de la il·lustració, entregada a la feina, disposada a deixar-nos unes il·lustracions que reflecteixen la nostra vida de cada dia, però que son petites obres d’art, amb un dibuix net i pulcre d’aires anglesos i mediterranis. La Mercè Llimona, de fet, no ens deixarà mai.

Maria Rius

 

Ens havíem oblidat de la Mercè Llimona?

...Mercè Llimona ha estat una mestra de la il·lustració al nostre país. Gairebé ella sola va fer de pont entre els importants dibuixants dels anys vint: Opisso, Junceda, Torné Esquius, Feliu Elies, Lola Anglada, etc. I la generació que es va donar a conèixer els anys seixanta a l’entorn de revistes com Cavall Fort, L’infantil/Tretzevents i d’editorials com La Galera, Juventut, Teide, etc., amb il·lustradors com Fina Rifà, Maria Rius, Carme Peris, Montse Ginesta, Amador, Carme Solé, Armand Muntés, Joma..., molts dels quals han estat –o són encara- pilars de la nostra associació. Des de llavors no ha cessat el sorgiment de nous il·lustradors i il·lustradores, amb un bon nivell reconegut arreu.
La Mercè va il·lustrar els principals clàssics de la literatura infantil, les rondalles populars catalanes, i principalment la seva pròpia obra. Els seus dibuixos van acostar als nens i nenes catalans de la postguerra l’estil d’il·lustració anglès, de Rackam i Beatrix Potter, traduïts gràficament al català, les nostres cases, els nostres arbres, el nostre paisatge. La seva il·lustració enllaça pel moviment amb la de Junceda, però no segueix l’estil més formal i decoratiu del modernisme ni l’estàtic i ordenat del noucentisme.
Les seves il·lustracions, expressives, s'escapen de la pàgina, el dibuix és preponderant sobre el color i la composició. Són il·lustracions narratives, però mai barroques, els blancs hi són importants i els detalls i l’ambientació molt suggerents, per tal de ressaltar escenaris més explícits.
La força de les il·lustracions de la Mercè rau en l’emoció que les seves imatges transmeten, a través de les mirades, dels gestos, de l’ambient que sap crear amb pocs elements.
Però sembla que ara l’emoció està prohibida, és poc moderna, i potser aquesta és una raó per no haver-li concedit el Plomí d’or de l’APIC.
Malgrat tot, el seu mestratge està viu en molts de nosaltres, potser fins i tot alguns intenten dissimular-ho, per seguir una moda, que com totes de seguida passarà.Però en altres indrets -Europa, els EUA-, i·lustradors que podríem situar dins d'aquesta mateixa tendència naturalista i narrativa, com M.Sendak, A.Dahan, H. Oxenbury, L. Zwerger -i fins i tots els seus imitadors!-, tenen un lloc important en la literatura infantil, i encara, són coeditats al nostre país, per editorials d'aquí.
I encara vull ressaltar una altra qualitat que reunia la Mercè per haver estat reconeguda per l’APIC: el fet d’haver estat activa fundadora de l’APIC i la segona presidenta de l’associació, malgrat la seva edat i els seus problemes de salut.
Just ara fa deu anys, la Mercè rebia un homenatge en forma d’exposició a la capella de Santa Àgata, promogut pel Consell Català del Llibre per a Infants i la Diputació de Barcelona, amb el suport de l’APIC. Deu anys més tard, els joves il·lustradors de l’APIC que tant i tan bé estan treballant per l’associació, recollint, potser sense saber-ho, el testimoni de la Mercè, ho desconeixen gairebé tot sobre la seva trajectòria humana, associativa i professional.
Espero que aquest número de La Il·lustració, que amb encert se li vol dedicar, serveixi per recordar-la
i donar-la a conèixer, i per reflexionar sobre la coexistència dins de l’APIC, no tan sols de molts il·lustradors sinó també dels seus diferents estils, tendències i formes d’expressar-se, i que cap d’aquests, per raons d’edat, sexe o estil, en sigui, de fet, marginat.

Roser Rius

Records a l’entorn d’una entrevista
(L’entrevista a què faig referència va ser publicada en el número 5 de la revista La il·lustració, juliol-agost de 1995.)

Tenia moltes ganes de fer una entrevista a la Mercè Llimona, i així li ho vaig dir el dia que Francesc Rovira i jo, en nom de tota la junta de l’APIC, la vam visitar. Era amb motiu de les celebracions del 10è aniversari de l’associació, a les quals, per motius de salut, ella no va poder assistir.
Era a principis de la primavera de 1992. En aquella visita la vaig trobar tot just recuperant-se encara de la greu malaltia que el Nadal passat li havia donat un gran ensurt. Estava molt prima i feble, però animada per tornar a treballar tan bon punt s’hi veiés en cor. Vam acordar que sí, que li agradaria, per més endavant.
Potser tres mesos més tard, em va citar.
Llavors tenia un aspecte molt bo. Somreia. Anava vestida d’un vermell fosc que li ressaltava la blancor de la seva pell i l’afavoria molt. Va respondre a tot el que li vaig anar preguntant, però es va esplaiar força relatant-me la seva trobada amb Pablo Picasso. Va gestualitzar i riure divertida, mentre parlava. Li va fer molta gràcia recordar-ne algun passatge concret.
Després que vaig aturar la gravadora em va voler mostrar uns apunts de flors que ja havia estat fent, per a fer “gimnàstica de traç”. Al seu estudi em va explicar que, potser dos cops per setmana, amb una amiga seva, posaven en gerros diferents flors fresques per pintar-les. Em va parlar també dels seus projectes; per exemple, volia il·lustrar Peter Pan, però això encara era un somni, llunyà, ja que no se sentia amb prou forces per fer tanta feina com representava un llibre.
Per motius que ara no fan al cas, la publicació d’aquella entrevista es va endarrerir. Mentrestant la Mercè havia ja il·lustrat el conte d’en Barrie i la Sala Rovira, a l’abril de 1994 havia fet una exposició amb aquestes il·lustracions; després de l’estiu el seu marit Fèlix s’havia mort. Vaig haver d’actualitzar l’entrevista afegint-hi un parell de preguntes que la Mercè em va respondre, amable com sempre, Però, tot parlant, em va fer un petit comentari en relació amb el traspàs del seu marit que em va impressionar molt: “....M’he quedat també sense mans, el Fèlix era les meves mans”.
La Mercè, des de feia molts anys, patia una malaltia que li havia agredit especialment tots els dits de les mans, fet que li havia comportat greus limitacions de mobilitat.
Les seves delicades aquarel·les, els tons suaus de les il·lustracions, el traç tan personal, no només eren fruit de la seva sensibilitat i llarga trajectòria professional, sinó també del coratge i la il·lusió incansable que la Mercè posava en totes i cada una de les seves obres.
Tinc guardat el regal de la seva amistat com un tresor, i el seu dinamisme i fortalesa davant els revessos (les patacades, em deia ella) de la vida, com un exemple.

Gemma Sales Amill

 

La darrera vegada que vaig parlar per telèfon amb la Mercè va ser el dia abans que comencessin les jornades de Sitges d’enguany. Em va dir que no podia venir a saludar Marc Simont perquè l’acabaven d’operar i es trobava molt feble, que el felicités de part seva. Vam quedar que l’aniria a veure més endavant, quan s’hagués recuperat, però ja no va poder ser.
Recordo, quan era petita, haver fruït amb les il·lustracions de Joan Vila (d’Ivori), Apel·les Mestres, Feliu Elies (Apa), Junceda, Cornet, Llaveries, etc. Però els llibres més vells i atrotinats, de tant llegir-los i reilegir-los eren el Tic-Tac de la Mercè Llimona i En Perot l’escabellat de Heinrich Hoffmann. Eren els que més ens estimàvem, els meus germans i jo, estaven gairebé fets miques. Molts anys després, havent il·lustrat ja el meu primer llibre, vaig tenir la sort i l’honor de conèixer la Mercè. Ens va convidar a un petit grup a prendre el te a casa seva. Va ser la primera d’una sèrie de visites i trobades, sempre amb la conversa culta, intel·ligent , interessant i amable de la Mercè com a centre i els seus consells encertats sobre la professió. A mi em va admirar, i m’admira encara, la seva força de voluntat per continuar agafant els pinzells malgrat la malaltia que li havia deformat les mans, el seu bon humor, la seva elegància. Ella sempre ens deia que dibuixar l’ajudava moltíssim, que era un dels motors de la seva vida. I als seus dibuixos hi queda reflectit l’amor amb què els realitzava, la tendresa envers el món dels infants, els petits detalls quotidians que els envolten. En el seu traç s’hi veu la destresa de la persona que ha viscut voltada d’art i artistes i que ha dibuixat tota la vida.
Va ser a París estudiant art, em va explicar en una d’aquestes visites, on va coincidir amb Marc Simont, l’Il·lustrad’Or d’aquest any. Els vaig reunir a casa, en un sopar, després de no haver-se vist desde els vint anys, i tots vam escoltar las mil i una anècdotes que van explicar d’aquell temps. Quan vaig trucar-li, abans de les jornades de Sitges, sense saber-ho, va ser la nostra darrera conversa. Quan la Mercè va ser escollida presidenta de l’APIC feia molts anys que coneixia i admirava la seva obra, i potser l’havia vista un parell de cops, però mai havia tingut ocasió de conèixer-la com llavors. I és que en aquells moments jo formava part de la junta i les reunions les fèiem a casa seva. I va ser en aquelles llargues trobades on vaig tenir la gran sort d’estar a prop d’ella i anar descobrint-la de mica en mica: primer com a insuperable amfitriona –no crec que cap de nosaltres oblidi les exquisideses amb què ens obsequiava, ni el gust i delicadesa amb què ens les oferia-, com a professional conscient i amant de la seva feina, i finalment, cosa que jo no hauria mai sospitat atesa la seva aparent feblesa, el seu esperit lluitador i defensor no tan sols dels seus drets –que mai no es deixava trepitjar- sinó dels de tot el col·lectiu que en aquells moments tenia a les seves mans.
Tot un exemple a seguir.
Des d’aquí la meva estima, el meu respecte i la meva admiració. Mercè, una abraçada.

Eulàlia Sariola

 

Aquest anys l’APIC ha quedat orfe de pare i mare. Potser els qui sou nous a l’associació pensareu que de pares i mares a l’APIC n’hi ha de sobres, però els qui la vam començar sabem de què estic parlant. Tant Joan Ferràndiz com la nostra estimada Mercè Llimona van ser a l’Associació, ens hi van recolzar en tot, i la Mercè fins i tot en va ser presidenta.
Tots els qui coneixíem la Mercè sabem com va lluitar contra la malaltia, amb valentia i bon humor; explicava als nens que tenia les mans tan deformades per culpa d’un accident de moto. Una vegada em va dir que el dolor és com un company que no t’abandona mai: “Si un sol dia pogués viure sense dolor ja seria feliç.” No obstant, ella dibuixava, el dibuix li donava força i ganes de viure, i dic això perquè es important l’amor que posava en el seu treball.
Ella va ser una gran professional que no dubtava mai de consultar quan tenia dubtes. Tenia una gran inquietud per no estancar-se, una inquietud professional i artística que li feia qüestionar-se el propi estil i les tècniques usades. En més d’una ocasió m’havia manifestat el desig que tenia de canviar, i deia que per més que s’hi esforçava feia les coses com les veia, i les veia amb tons pàl·lids i línies suaus,demostrant la seva autenticitat, ensenyant-nos la importància de connectar amb la pròpia essència que ens fa genuïns.
La Mercè va ser per a molts de nosaltres la nostra il·lustradora d’infantesa, i el fet més important i que ens demostra la gran qualitat del seu treball és que els seus llibres ja son uns clàssics i formen part del més estimat de diverses generacions. Els nens d’avui se segueixen estimant els seus dibuixos tal com ella desitjava. La meva neboda la Marta té una nina preferida que es diu Mercè Llimona.

Carme Solé Vendrell

*APIC: Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya