Avui fa 99 anys que la Biblioteca de Catalunya s’obria al públic. L’havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i, en els primers set anys de funcionament intern, havia recollit, comprat i adquirit per intercanvi o donació un notable conjunt de llibres i documents que la convertien ja en la biblioteca patrimonial més important de Catalunya: la Biblioteca Aguiló, la Biblioteca Verdaguer, la Biblioteca Dalmases, la col·lecció de fullets polítics Bonsoms, la Biblioteca del Papa Luna, la Biblioteca Musical Carreras Dagas i una magnífica col·lecció de pergamins i manuscrits, com les Homilies d’Organyà, el Cançoner Gil i molts d’altres. D’altra banda, la subscripció i l’intercanvi amb nombroses revistes científiques internacionals, la feien el centre de recerca més important del país.

La creació d’una biblioteca nacional catalana va ser un dels objectius principals de l’Institut d’Estudis Catalans i del seu impulsor, Enric Prat de la Riba. Com a primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat va voler que la inauguració de la Biblioteca coincidís amb la Primera Assemblea del nou organisme polític, celebrada precisament dins la flamant Sala de Lectura el 28 de maig de 1914. Aquest acte solemne va posar la Biblioteca de Catalunya en les portades de tots els diaris del país i la va projectar a nivell internacional com a centre d’alta cultura.

Per arribar a la inauguració amb els objectius realitzats, una comissió o ponència, s’havia encarregat d’organitzar l’obertura des de l’any 1911, comprant llibres, triant els que serien d’accés directe, decidint el sistema de classificació,  contractant personal d’atenció al públic i de catalogació, redactant els estatuts... Així, el 28 de maig s’obria als ciutadans “una Biblioteca pública lliure on se trobin tots els elements d’estudi per a la coneixença del passat i del present en tot allò que concerneix als països de la nostra llengua i tot quant d’una manera o altra constitueixi document o instrument de cultura”

L’obertura al públic significava també el condicionament dels espais per a la consulta dels llibres, la formació d’un catàleg en fitxes que hauria de ser públic i consultable pels lectors, i finalment, l’organització del préstec de llibres a domicili, altra innovació que molts abocaven al fracàs i que es va convertir en un dels factors d’èxit del centre.

Les novetats que convertirien la Biblioteca en una entitat moderna i única a Catalunya quant al contingut, la gestió i la disposició de recursos, exigia de la presència d’un director amb idees renovadores i amb l’empenta necessària per implantar-les. Jordi Rubió i Balaguer va rebre la comanda personal de Prat de la Riba de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca el juny de 1913, quan tenia només 26 anys.

Els espais

La ubicació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya a la seu de l’Audiència Provincial (l’antic Palau de la Diputació), va comportar un conjunt de modificacions importants en l’estructura de l’edifici, dirigides i dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, també membre de l’Institut. La Sala de Lectura va ser l’espai més espectacular, amb el seu sostre de claraboia per on entrava la llum natural, i amb el frontó de Josep Llimona que representava Catalunya envoltada de les Arts, les Ciències i les Lletres.

Com a reconeixement del suport que li havien donat les institucions públiques, al centre del fris es va gravar la llegenda «L’Institut obre aquesta Llibreria de Catalunya per la munificència de la Diputació i la Ciutat. XXVIII de Maig MCMXIV».

Les persones

A més dels ja esmentats Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Jordi Rubió i Balaguer, altres persones van ser clau en la creació i obertura de la Biblioteca al públic: Antoni Rubió i Lluch, Josep Pijoan i Soteras, Jaume Massó i Torrents, Eugeni d’Ors, tots ells membres de l’IEC, el poeta Joan Maragall amb la seva carta oberta a l’Ajuntament, demanant recursos per a llibres, i també la feina entusiasta i desinteressada dels ajudants, Francesc Martorell, Ramon d’Alòs-Moner, Manuel de Montoliu i Eudald Duran i Reynals.

L’any vinent es complirà el centenari de la Biblioteca de Catalunya com a centre obert al públic.

La mirada cap enrere ens mostra una institució que va néixer amb l’empenta d’una generació il·lusionada per recuperar una llengua i una cultura. La seva història de superació de les adversitats és un mirall que no podem oblidar. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

Els inicis de l’arxiu els hem d’anar a trobar el 1912 quan, mort Maragall, la seva vídua Clara Noble i les filles grans inicien la recuperació i ordenació de tot el llegat documental del poeta a la casa familiar de Sant Gervasi. L’objectiu és l’edició de les primeres obres completes, que es van publicar a l’editorial Gustau Gili entre el 1912 i el 1918.

Aquesta tasca s’amplia els anys següents amb la recuperació de l’epistolari, i entre el 1929 i el 1955 es van publicant els XXV volums de l’anomenada Edició dels Fills a la Sala Parés Llibreria.

En aquests anys el llegat va creixent i canviant de lloc: d’una capsa es trasllada a una prestatgeria, i amb els anys es va ubicant en altres mobles i en diverses estances de la casa, tenint sempre cura que no es perdi ni es malmeti. Se sap, per exemple, que acabada la Guerra Civil un grup d’oficials franquistes es va instal·lar a la casa uns dies, durant els quals Clara va dormir amb el llit protegint l’armari on es guardaven tots els manuscrits, que havia estat construït especialment amb aquest objectiu.

Va ser Joan Anton Maragall Noble (1902-1993), sisè fill del poeta, qui va impulsar la transformació de l’arxiu familiar privat en un arxiu de patrimoni públic a l’abast del món investigador “per tal de destinar-ho a Arxiu-Museu on s’estudiï l’obra d’en Joan Maragall i la cultura catalana de la seva època”, segons es diu en l’acta notarial. El 14 de juny del 1983, ell i Jordi Maragall, el fill petit, en representació de tots els germans, signen el conveni, que es formalitza l’any següent DOG 13 abril 1984, per la cessió de l’arxiu a la Generalitat, tal com havia disposat la seva mare Clara en el testament l’1 d’abril del 1944.

El conveni establia que la planta baixa del número 79 del  carrer Alfons XII de Barcelona, amb tot el llegat documental, mobiliari, objectes i quadres, hauria de passar a ser públic a partir de la mort de les filles que encara hi vivien: Helena, Clara i Anna. El traspàs efectiu es produí finalment el 10 de gener de 1991, i el 26 d’abril de 1993, després de vuitanta anys com arxiu familiar, s’obria al públic l’Arxiu Joan Maragall com a secció de reserva de la Biblioteca de Catalunya.

I ja en fa vint!

Diverses bibliotecàries se n’han fet càrrec al llarg dels anys: Blanca Reyes, Maria Rosa Torras, Dolors Vives, Rosa M. Olivella i Dolça Tormo. I no oblidem Paquita Güell, amiga de la família, que va ajudar l’Helena Maragall i en Joan Anton en els moments inicials, i Francesca Argimon Maragall, néta del poeta, que hi ha col·laborat fins fa ben poc. A totes elles cal agrair la seva dedicació i professionalitat, gràcies a les quals l’Arxiu s’encamina a la maduresa amb pas segur.

De la redacció de fitxes manuals es va passar a la catalogació automatitzada, i d’aquí a la digitalització dels fons i a la consulta web, en un camí imparable de difusió i internacionalització. Ara nous reptes truquen a la nostra porta i hi respondrem com sempre, amb la il·lusió i el compromís que l’obra i la biografia de Joan Maragall es recullin, es conservin i es difonguin  arreu.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

“Llega el día en que descubro bajo mis dedos el siguiente acorde...el cual insistiendo en su repetición y resonancia, me abre nuevos horizontes sonoros que llenan mi espíritu de ambientes metálicos y evocan cercanías de fábricas y fundiciones. Coinciden posiblemente con el ambiente que desde mi infancia estuve envuelto. La fundición de campanas y metales que poseía mi familia, de niño, el lugar preferido de mis juegos”. (Frederic Mompou. “Comentaris biogràfics”. Mecanoscrit. Signatura BC, M 4986/39).

Frederic Mompou, fill de família francesa establerta a Barcelona i dedicada a la construcció de campanes des del s. XV per part de mare, els Dencausse, va començar de ben petit a familiaritzar-se amb la música. Les llargues estones que passava escoltant les ressonàncies metàl·liques de les campanes al taller del seu avi, ubicat al barri del Poble Sec de Barcelona, acabarien influint en la seva sensibilitat musical.

A la mort de Mompou, la seva vídua, la pianista Carme Bravo, fou conscient, per una banda, de la importància de l’arxiu personal i, per l’altra, de la necessitat de facilitar la seva investigació. També tingué molt clar que el fons no podia sortir de Catalunya i que la institució que l’acollís havia de garantir la seva gestió, conservació i preservació, i difusió.

El fons Frederic Mompou ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1997, coincidint amb el 10è aniversari de la mort del compositor, el mateix any que la Secció de Música de la Biblioteca celebrava el seu 80è aniversari de creació. Un bon regal per arrodonir l’efemèride.

Val a dir que, curiosament, la Biblioteca es troba a prop del Paral·lel, barri on va néixer Mompou, del Conservatori del Liceu, on estudià cert temps, de l’Excelsior, el Pla del Teatre o de l’Hotel Colón, centres de tertúlies i vetllades... En aquest sentit, podria dir-se que la Biblioteca de Catalunya ha esdevingut “la tercera Ermita”, després de la primera, creada amb els seus amics de joventut, i la segona, continuada amb el seu amic i company de La Garriga, Manuel Blancafort. La Biblioteca és refugi d’amics, especialistes i investigadors en general per parlar d’art, literatura, filosofia i religió. A la Biblioteca, Mompou s’ha retrobat amb Blancafort -recordem que aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la mort d’ambdós compositors. També coincideix amb el seu amic de tertúlies Manuel Valls. Els tres fons són custodiats per aquesta institució.  

El fons Frederic Mompou conté bona part de l’obra de creació manuscrita, correspondència, fotografies, impresos, retalls i crítiques sobre Mompou i la seva obra, documentació professional, entrevistes, tesis, etc. El primer i més gran lliurament ocupava uns 7 metres lineals, que s’han anat incrementant, i s’espera, ben aviat, poder complementar-lo amb documentació que restà a la casa familiar després de la mort de la seva vídua.

Mompou és present, avui i sempre, a prop i ben lluny. Carme Bravo va vetllar perquè ho fos. El nostre més sincer agraïment i un record per a tots dos.

Rosa Montalt i Iris Torregrossa
Biblioteca de Catalunya

“Si anessis tan lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí”

Fragment del poema “La rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit que Eduard Toldrà va musicar en forma de sèrie de sis cançons per a veu i orquestra i que va dedicar a la soprano Conxita Badia. “La rosa als llavis” va ser reconeguda amb el Premi Isaac Albéniz de l’any 1935, concedit per la Generalitat de Catalunya i valorat amb un import de 5.000 pessetes.

Els versos de J. Salvat-Papasseit i d’altres escriptors coetanis catalans van inspirar moltes de les cançons que Eduard Toldrà va compondre en el transcurs de la seva trajectòria.  Conegut com el creador del lied català, no és estrany, doncs, que la poesia fos la font d’inspiració de les seves melodies: “Cançó de l’oblit” i “L’ombra del lledoner” (Tomàs Garcés), “Cançó incerta” (Josep Carner), “Vinyes verdes vora el mar” (Josep M. de Sagarra), “Anacreòntica” (Clementina Arderiu) i un llarg etcètera.

A banda de cançons originals i harmonitzacions de cançons populars catalanes i espanyoles, el seu catàleg d’obres inclou altres gèneres com música d’escena, música simfònica, música de cambra i música per a cobla. Fou compositor, violinista i també un gran director d’orquestra: va dirigir conegudes orquestres internacionals i durant 18 anys, des de la seva fundació l’any 1944 fins al 1962, va ser el director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona (l’actual Orquestra Simfònica  de Barcelona i Nacional de Catalunya).

L’endemà de la seva mort, l’1 de juny de 1962, Xavier Montsalvatge el recordava en un article publicat a La Vanguardia: “Eduardo Toldrá, ejemplo de inspirada tenacidad”.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la seva mort i ho volem commemorar tot recordant el llegat artístic que Eduard Toldrà ha deixat a l’escena musical catalana, en bona part localitzat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a la Biblioteca de Catalunya. L’any 2005 la BC va adquirir part del Fons Eduard Toldrà a la seva filla, Narcisa Toldrà i Sobrepera, que s’ha anat completant amb diversos lliuraments, per compra o donació, en el transcurs dels darrers set anys.

La primera tramesa va incloure bona part de la correspondència, i més tard, entre l’any 2009 i el 2010, arribaren programes de mà, fotografies, partitures, alguns exercicis d’oposició per entrar a formar part de la plantilla de l’Orquestra Municipal de Barcelona... Entre tots aquests materials destaquem el dietari inèdit que Toldrà va escriure entre els 14 i 16 anys, intitulat “Impresións incoherents de la meva vida frivola a Barcelona (Total res!)”.

Informació addicional

Documentació relacionada amb Eduard Toldrà a altres fons de la BC:

Correspondència i altres manuscrits:Col·lecció d’Autògrafs Borràs, Fons J. Barberà i Humbert, Fons Manuel Blancafort, Fons Josep Carner, Fons Joan Llongueras, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs,  Fons Amadeu Vives 

Fotografies:  Fons Manuel Blancafort, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs, Fons Anna Ricci, Fons Manuel Valls

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Nascut a Ulldecona ara fa cent anys, Miquel Querol va rebre una sòlida formació humanística i musical, en bona part marcada per la seva estada al monestir de Montserrat on va estudiar Humanitats, Filosofia, Teologia i Música, des del 1926 fins al 1936. A l'inici de la Guerra Civil va ser empresonat i tancat a un vaixell ancorat al port de Tarragona; tres mesos més tard, l’octubre de 1936, va ser alliberat a canvi de dirigir gratuïtament la Banda de Música i l’Orfeó d’Ulldecona.

Després d’un periple que el va portar per Barcelona, Saragossa i de nou a Ulldecona, el 1946 Higini Anglès, assessorat per Jordi Rubió, Tomàs Carreras i Artau i José Subirá, li va oferir la plaça de col·laborador i secretari de l’Instituto Español de Musicología (actualment Institució Milà i Fontanals) del CSIC. Amb la mort d’Anglès, el desembre de 1969, la direcció de l’Instituto va passar a mans de Miquel Querol, càrrec que va exercir durant dotze anys i que va compaginar amb una llarga llista de nomenaments i reconeixements: president de la Societat Catalana de Musicologia, president del comitè espanyol del RISM, membre del praesidium de la Societat Internacional de Musicologia, professor de paleografia musical, Premio Nacional de Música (1985), Creu de Sant Jordi (1997)... només per citar-ne alguns.

Miquel Querol va mantenir sempre vincles d’amistat i col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya; molt possiblement, l’origen d’aquests lligams es troba en la relació acadèmica i professional que varen tenir Querol i Mn. Anglès, responsable de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya.

L’any 2006, per voluntat expressa del musicòleg i compositor, la Sra. Alicia Muñiz, vídua de Querol, va donar a la Biblioteca de Catalunya unes 400 partitures manuscrites, en alguns casos acompanyades de particel·les, una desena de manuscrits, mecanoscrits i també unes 40 partitures i particel·les impreses. Va treballar diversos gèneres i formes musicals: misses, motets, himnes cristians marians, goigs, música instrumental, música vocal -destacant musicacions de poetes reconeguts com J. Verdaguer-, música per a piano, música per a orgue, així com espirituals negres i altra música popular.

Curós amb els seus papers, acostumava a signar i datar les partitures i, moltes vegades, hi afegia comentaris sobre la seva estrena, anècdotes, intèrprets, localitzacions, etc.

Miquel Querol va ser i és conegut principalment per la seva vessant musicològica i no tant per la compositiva, sovint oblidada; així doncs, aquest fons ens ofereix una bona oportunitat per conèixer les seves obres de creació i redescobrir-lo com a compositor, el seu primer vessant en l’àmbit musical.

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987).

No cal dir que aquest grup de compositors és reconegut i molt estimat per la Biblioteca. Primer, perquè és inqüestionable el seu paper dins la història de la música catalana. Segon, perquè, majoritàriament, ja fos personalment o a través de familiars o hereus, van dipositar-hi els seus fons i arxius personals amb confiança plena vers la institució que els acollia.

Així, el fons Frederic Mompou va arribar de la mà de Carme Bravo, la seva vídua, després de la mort del compositor, l’any 1997. El de Manuel Blancafort ingressà el 2000, donatiu de la família. El 2005 va començar un seguit d’incorporacions en diversos lliuraments del fons Eduard Toldrà. Continuem amb el mateix any 2005, quan s’incorporen els materials del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya a la Biblioteca de Catalunya. Ingressava d’aquesta manera el fons de Joan i Ricard Lamote de Grignon, encara ara en clau de dipòsit. A l’any següent, el 2006, la Sra. Alícia Muñiz, vídua del musicòleg i compositor Miquel Querol, complint amb la voluntat del seu marit, oferí en donació la seva obra de creació.

La Biblioteca de Catalunya ha celebrat altres efemèrides relacionades amb alguns d’aquests compositors: les exposicions commemoratives de Mompou (1988 i 1997), l’acte de presentació de l’arxiu personal de Blancafort amb una exposició (2003), i el concert amb motiu de la recepció de les partitures originals de Miquel Querol (2008), per citar-ne algunes.

És una ocasió perfecta per continuar homenatjant-los. I a cop d’ull, les programacions de concerts i actes diversos per aquest any d’aniversaris mostren una mobilització generada i, per fi, acordada, lloable i engrescadora.

Ara bé, la societat, en general, no es pot conformar amb el que coneix. Passen els anys i continuen inèrcies malaltisses: les mateixes obres, les mateixes fotografies, les mateixes dades.

Si es vol honorar de veritat els creadors, s’ha d’acomplir la seva voluntat i la dels seus hereus: que els fons siguin investigats i difosos. Van posar a l’abast de tothom la seva obra, els seus papers i les seves gravacions no només per a la seva salvaguarda. Cal exprimir les possibilitats que ofereix la Biblioteca per aportar noves imatges, nous escrits, noves idees. Tot un conjunt de documents il·lustratius per a exposicions, programes de concerts, cartells, edicions i enregistraments, que ofereixen un ventall de creacions, vivències i curiositats úniques.

Posats a commemorar doncs, celebrem la incorporació dels fons a la Biblioteca de Catalunya i tot el que comporta la seva arribada. És el nostre homenatge particular:

Mompou: 15 anys
Blancafort: 12 anys
Lamote de Grignon: 7 anys
Querol: 7 anys
Toldrà: 6 anys
... i els que desitgem celebrar en un futur pròxim.

Rosa Montalt
Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya