Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Etiquetes



El Blog de la BC

En un món com l’actual en el que sovint massa coses són efímeres, celebrar 100 anys d’ençà que la Biblioteca de Catalunya va obrir al públic és un signe de maduresa d’un país i d’una cultura. Avui , 28 de maig, fa exactament 100 anys, s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, i pocs dies després, el 2 de juny, s’obria al públic a la seva primera seu a l’actual Palau de la Generalitat.

100anys

La Biblioteca de Catalunya, la biblioteca nacional de Catalunya, va néixer com a servei públic de la mà de la Mancomunitat de Catalunya amb una visió clara, construir una col·lecció -al més completa possible- que recollís el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya, en paraules de  Jaume Massó i Torrents a la lectura feta a la sessió inaugural “... des del punt i hora que va tractar-se de posar els fonaments d'aquesta Biblioteca de Catalunya, tots a la una vàrem comprendre que, així com havia d'esser aliment intel·lectual que tendís a aixecar i perfeccionar la cultura catalana, també havien de trobar-s'hi tots els elements d'estudi per a la coneixença passada i present de les terres de la nostra llengua” (lectura completa). Aquest objectiu fundacional ha esdevingut avui en dia una col·lecció patrimonial de referència que abasta des d’incunables a blogs, des de manuscrits a fitxers digitals, des de l’esborrany d’una obra fins a l’edició publicada definitiva.

Si al 1914 la col·lecció estava formada per 25.000 títols, 100 anys després compta amb 3,8 milions de documents. El fons s’ha enriquit, no només en volum, sinó en formats i tipologies, conseqüència de l’evolució de les formes de distribució de la informació i el coneixement sorgides amb el pas dels anys; ara, a més de monografies i revistes impreses, manuscrits i materials gràfics (una selecció dels existents el 1914 es pot consultar a la web del centenari http://www.bnc.cat/Centenari), amb partitures, sonors, audiovisuals, fotografies, llibres i revistes electrònics, webs, etc.

El servei al públic ha vist com es multiplicaven les eines i tecnologies que permeten un accés virtual a pràcticament la totalitat de serveis que ofereix la Biblioteca, el que contribueix a facilitar l’accés a la cultura, la recerca i el descobriment d’interessos, aspecte que queda reflectit en els més d’1 milió d’usuaris anuals presencials i remots, procedents d’arreu del món (més informació a la BC en xifres), i les prop de 3 milions de consultes anuals al catàleg.

La Biblioteca ha crescut en visibilitat i presència però queda encara camí per fer i per millorar, les institucions culturals com la Biblioteca han de rebre el suport i recursos adequats per al seu desenvolupament, i també trobar noves vies i complicitats que els permetin ser sostenibles -sense perdre la seva essència de servei públic- i en conseqüència que garanteixin la seva pervivència. 

Avui, però, és moment de retre homenatge i agraïment a tots els que han contribuït a crear-la i fer-la créixer, des del grup d’intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans amb el suport i convicció política de Prat de la Riba, fins a tots i cadascun dels donants i mecenes que l’han enriquit; des del personal de totes les categories i especialitzacions que hi han treballat, en els anys de bonança i en els anys difícils -especialment en aquests, quan l’esforç i l’entusiasme de les persones són fonamentals per suplir altres mancances- fins als col·laboradors, institucions i aliats, que gràcies a la cooperació han fet possible la seva acció d’identificació, preservació, difusió i projecció nacional i internacional del patrimoni de Catalunya.

Celebrem, doncs, aquest primers 100 anys de la Biblioteca de Catalunya oberta al públic, i desitgem i confiem que la institució en celebri molts més en el futur.

 

Eugènia Serra
Directora 

Ara fa 70 anys, el 26 d'abril del 1944,  Clara Noble Malvido, vídua de Joan Maragall, moria al carrer Alfons XII, número 79 de Barcelona, a la casa familiar de Sant Gervasi, que actualment és la seu de l'Arxiu Joan Maragall.

El seu pare, Ernest Noble Barber, fou un corredor d’assegurances anglès que visitava el sud d'Espanya per negocis quan va conèixer la que seria la seva dona, María de las Angustias Malvido Noceda. Fruit d'aquest matrimoni naixerien set fills. Clara va ser la segona i ho va fer a Jerez de la Frontera el 1872.

Cap el 1885 el matrimoni Noble Malvido es traslladà a viure a Barcelona i l'estiu del 1888, a Puigcerdà, on estiuejaven, Clara coneix Joan Maragall. Ella tenia tan sols 14 anys i ell 26. Després de tres anys de festeig es van casar el 27 de desembre del 1891 a l'església de Santa Anna i van tenir tretze fills, sis noies i set nois.

Aquests anys estan molt ben documentats a la correspondència que van mantenir i que es va publicar el 2011 amb el títol Cartes del festeig i amb l'edició de la maragallista Glòria Casals. Properament aquestes i moltes altres cartes posteriors conservades a l'Arxiu es publicaran a la Memòria Digital de Catalunya

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

           

Clara Noble el 1904,  reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

Clara Noble el 1904, reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

 

La figura de Clara en la vida del poeta va ser fonamental. “Va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor.  A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912”, diu Glòria Casals en el seu llibre. Per aconseguir-ho va posar en ordre els papers del poeta, va recuperar les cartes que havia enviat a amics i personalitats culturals de l'època, els articles publicats a la premsa, etc. Aquesta documentació es va guardar durant molts anys al despatx de la planta baixa de la torre i fou el nucli de l'actual Arxiu Joan Maragall.

El seu fill petit, Jordi Maragall i Noble, nascut el mateix any que va traspassar Maragall, en complir-se els cinquanta anys de la mort de la seva mare, escrivia a La Vanguardia (12-V-1994):

 "... Presidir aquella casa cuando los trece hijos estábamos todos allí, con autoridad, pero sin violencias, no era cosa fácil. Además la casa tenía vida propia con el ir y venir de las personas que ayudaban al "ménage": una cocinera, dos camareras, la costurera y el jardinero, que venían un día por semana. Yo no recuerdo los tiempos en que, además, había nodrizas. Soy el menor de los hijos y, naturalmente, no recuerdo a mi propia nodriza, que era gallega. Clara Noble pasó toda suerte de avatares en su vida: las separaciones de su marido cuando éste iba por los veranos a Cauterets, las enfermedades de los hijos, luego los noviazgos y bodas, la administración del patrimonio, que le permitió subir a todos los hijos y encauzarlos en sus vidas. Todo muy justo, sin lujos ni caprichos. Además la atención a otros familiares y amigos..."

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

  

 

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

             

En aquest text també es fa referència a una carta íntima a Miguel de Unamuno del 3 de març del 1907, actualment ja publicada, en què Maragall escriu sobre la seva esposa Clara:

"... y no a mí solo también a la compañera de mi vida, que no es tan fuertemente serena como la de V. sino que en ella el amor extremado se le vuelve un continuo temblar por mí y por los hijos: y esa inquietud suya ha sido para mí una educación de serenidad. Para aquietarla he tenido que afectar a veces mayor despreocupación que la que sentía por mi salud, y ejercitar un dominio sobre mí mismo ante un riesgo que amenazara a los pequeños o a ella misma y esta afectación y este ejercicio han generado en mí una segunda naturaleza... hasta cierto punto. De modo que he llegado a creer que para un hipocondríaco tal vez la curación podría venirle de tener al lado a otro que no lo fuera más que él. Por poca fuerza de reacción que uno tenga acaba por erguirse risueña ante los temores del otro porque le entra por los ojos lo excesivos que pueden llegar a ser los temores..."

L'Arxiu conserva documentació diversa de Clara Noble: un diari personal, cartes, fotografies, llibretes amb anotacions sobre la casa i el parament de la llar, llibres de comptes, factures, apunts biogràfics..., que poden ajudar a dibuixar amb més nitidesa la personalitat de la que va ser la companya de vida de Joan Maragall.

Esther Vilar
Arxiu Maragall

Durant l’any 2013 es va complir el 50è aniversari de la mort del compositor i pianista mallorquí Antoni Torrandell i Jaume (Inca, 1881 – Palma de Mallorca, 1963).

Torrandell

Retrat d’Antoni Torrandell amb autògraf

 

Coincidint amb aquesta efemèride, la Biblioteca de Catalunya ha reorganitzat l’inventari del seu fons personal i li ha donat accés a través del catàleg. Un fons constituït, majoritàriament, pels exemplars reprografiats de les partitures, tant manuscrites com impreses, que representen la pràctica totalitat de la seva producció. Hi destaquen una carta autògrafa de Felip Pedrell, partitures impreses i alguns enregistraments sonors. No inclou, però, els originals de la música manuscrita, cedits per la família al Centro de Documentación y Archivo (CEDOA) de la SGAE.

També conté diverses versions del llibre Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963, compilat pel seu fill Bernado Torrandell. Aquest volum inclou la biografia, el catàleg de l’obra i la documentació relacionada amb la figura de Torrandell que ha anat apareixent al llarg dels anys: correspondència, programes, articles, ressenyes i crítiques, entre d’altres.

Així mateix, s’ha incorporat i unificat el fons Torrandell provinent de l’antic Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, que complementa el conjunt de partitures editades i enregistraments del compositor ja descrits i localitzats dins els fons de la Biblioteca.

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

 

Antoni Torrandell s’inicià en la música amb el seu pare, organista d’Inca. Després d’estudiar a Palma i Madrid, es traslladà a París el 1905 per continuar la seva formació amb Charles Tournemire, deixeble i successor de Cèsar Franck. El 1913 guanyà el concurs de la Société Nationale de Beaux-Arts amb la seva Sonate per a violoncel i piano (op. 21). Durant la Primera Guerra Mundial es refugià a Mallorca on, el 1915, escrigué la Simfonia núm. 1 per a violí i orquestra (op. 28). Quatre anys després tornà a París, i el 1932 estrenà amb èxit la Missa Pro Pace per a cor i dos orgues (op. 30) a la catedral d’Orleans. A la mort de la seva mare tornà a Palma, època en què conegué a Manuel de Falla. Allí començà, el 1933, l’escriptura del seu Requiem per a solistes, cor i orquestra (op. 44). La  dedicació a la família marcà inevitablement la seva carrera, que transcorregué entre París i Mallorca. Tot i que intentà el seu retorn a França el 1935 després de la mort del seu pare, la Guerra Civil Espanyola el retingué a l’illa un cop més. Als anys 40 reprengué l’activitat concertística per Espanya. El 1949 estrenà la Simfonia núm. 1 a càrrec de l’Orquesta Sinfónica de Mallorca, amb el solista Umberto Bisi, i escrigué el Concert en Si menor per a piano i orquestra (op. 64), que s’estrenà el 1956 amb Leopoldo Querol i l’Orquesta Sinfónica de Mallorca. Entre els reconeixements destaquen el nomenament de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià (Mallorca, 1953), el premi Ciutat de Palma pel Requiem (1959) i la distinció  com a soci d’honor de les Joventuts Musicals d’Espanya (1960).

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França.

En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”1.

I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim”2.

El 1984 la Orquesta y Coro Nacionales de España estrenen el Requiem a l’Auditorium de Palma, i també el 1990 a l’Auditorio Nacional (Madrid) a càrrec de l’Orquesta Nacional i la Sociedad Coral de Bilbao. Tot i que s’han editat els enregistraments d’algunes de les seves obres, com ara la Simfonia núm. 1 interpretada per la Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” el 2008, encara manquen gravacions de les més remarcables.

Per altra banda, l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU) ha anat publicant les edicions crítiques de les  composicions més rellevants: el Requiem el 1997, el Concierto en Si menor para piano y orquesta el 2001, la Simphonie n. 1 pour violon et orchestre amb les Cuatro canciones para soprano y orquesta el 2007, i les Obras orquestales: Rhapsodie roumaine, Tristes souvenirs, Canto de poda, Cofeo, Son batle, Valle de muza, Marcha heroica, Noche burlesca, Fiesta Báquica el 2011, totes a càrrec de Ramon Sobrino.

Amb aquesta acció, la Biblioteca de Catalunya vol  donar a conèixer la figura de Torrandell i contribur a difondre i a interpretar la seva obra

 

Pol Cruells
Secció de Música 

 

1. i 2. A: Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963. Bernado Torrandell. Palma de Mallorca, 2013

El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

 

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

 

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

 

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

 

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxòfon tenor i cobla. Fragment.

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxofon tenor i cobla. Fragment.

M. Rosa Montalt
Secció de Música

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

El passat 22 de maig va fer dos-cents anys del naixement del compositor Richard Wagner (Leipzig, 1813 – Venècia 1883). Amb motiu de l’efemèride, la Biblioteca de Catalunya presenta aquests dies l’exposició "Wagner col·leccionat per Joaquim Pena" on es mostren més de cent documents procedents del fons del musicògraf i crític musical Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1883-1944). El 1901 Pena fou un dels fundadors -i el primer president- de l’Associació Wagneriana, i esdevingué l’impulsor cabdal del wagnerianisme barceloní. Dins del seu fons es poden trobar manuscrits i correspondència, monografies, partitures, fotografies, dibuixos i escenografies, publicacions periòdiques i programes de concert, en la seva majoria relacionats amb el gran mestre alemany.

 

pena_wagner

Joaquim Pena

017_retall_Wagner

Richard Wagner

 

Una carta de Richard Wagner

La Biblioteca de Catalunya disposa, però, de molts altres documents, col·leccions i fons relacionats amb Wagner que s’han anat adquirint des dels seus inicis. Un dels més significatius és una carta escrita pel compositor i adreçada a Karl Voltz, un dels seus agents i editors. En un document adjunt a la carta hi ha una anotació manuscrita de l’aleshores director de la Biblioteca, Jordi Rubió, en què es diu que l’autògraf havia estat ofert per F. Mayer, la muller del qual era descendent d'un dels agents de Wagner, Karl W. Batz.

   

ms_1752_f3-extret copia

Ms. 1752, f. 3

La carta està escrita a Bayreuth el 19 de desembre de 1875. Són dos fulls de paper lleugerament esgrogueït que amiden 285 x 220 mm, amb una taca d’humitat a la part central que no impedeix, però, la seva perfecta lectura. En el document, escrit a doble cara, Wagner es refereix a les seves relacions difícils amb Karl W. Batz, soci de Voltz, i als seus afers amb l’editorial d’Adolf Fürstner.

Es tracta d’una de les molt nombroses missives escrites per Wagner al llarg de la seva vida (se’n comptabilitzen més de 9000). La correspondència de Wagner va ser des de molt d’hora cobejada pels col·leccionistes; les cartes als seus agents es troben escampades, actualment, en diverses biblioteques europees (Munic, Zuric…) i americanes, i moltes van sortint regularment a subhasta arreu del món. L’edició completa del corpus epistolar wagnerià, empresa per la Universitat de Würzburg i prevista en 34 volums, permetrà conèixer millor la vida del compositor; probablement, la nostra carta hauria de ser publicada en el volum 27, dedicat a la correspondència de 1875.

_BNC0010_blog

Ms. 1752, f. 1

 

_BNC0013_blog

Ms. 1752, f. 2

 

Altra correspondència wagneriana

Dins del fons Pena trobem altres mostres de correspondència wagneriana, escrites pels seus familiars. S’hi conserva, per exemple, la carta autògrafa de la dona del compositor, Cosima Wagner, adreçada a l’Associació Wagneriana el 6 d’octubre de 1906 amb motiu de la traducció catalana de Lohengrin (es pot veure a l’exposició de la Biblioteca fins el 29 de juny). Hi trobem també un retrat en forma de targeta postal del seu fill, Siegfried Wagner, amb una anotació manuscrita adreçada al compositor i director d’orquestra català Joan Lamote de Grignon en què tracta de coneixences comuns.

La traducció al castellà de les cartes wagnerianes conservades a la Biblioteca va ser publicada per Jordi Mota i Maria Infiesta a la revista de l’Associació Wagneriana (“Correspondencia de Wagner en España”, Wagneriana núm. 4, (1991)).

Compositors catalans wagnerians

Si bé el conjunt de manuscrits autògrafs de la família Wagner és significatiu per la seva raresa a Catalunya, també caldria tenir en compte el gran bloc conformat pels documents relacionats amb tots aquells compositors catalans considerats wagnerians, influïts o seduïts d’alguna manera per l’estètica del compositor alemany. La Biblioteca de Catalunya conserva els fons de la majoria d’aquests compositors: Josep Garcia Robles (1835-1910), Felip Pedrell (1841-1922), Claudi Martínez Imbert (1845-1919), Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Morera (1865-1942), Amadeu Vives (1871-1932), Joan Lamote de Grignon (1872-1949), Jaume Pahissa (1880-1969), Joan Manén (1883-1971), Antoni Massana (1890-1966), Joan Altisent (1891-1971) o Eduard Toldrà (1895-1962).

Per acabar, no podem oblidar els nombrosíssims materials gràfics, sonors i audiovisuals conservats a la Biblioteca que donen imatge i veu a Richard Wagner gràcies a creadors com Adrià Gual o intèrprets com el tenor Francesc Viñas, de qui se celebra enguany el 150è aniversari del naixement. Wagner, un veritable fenomen, ha estat present en el catàleg de la Biblioteca des dels seus inicis, i continuarà essent-hi en les diverses i noves formes d’expressió.

 

Anna Gudayol
Rosa Montalt
Biblioteca de Catalunya

Avui fa 99 anys que la Biblioteca de Catalunya s’obria al públic. L’havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i, en els primers set anys de funcionament intern, havia recollit, comprat i adquirit per intercanvi o donació un notable conjunt de llibres i documents que la convertien ja en la biblioteca patrimonial més important de Catalunya: la Biblioteca Aguiló, la Biblioteca Verdaguer, la Biblioteca Dalmases, la col·lecció de fullets polítics Bonsoms, la Biblioteca del Papa Luna, la Biblioteca Musical Carreras Dagas i una magnífica col·lecció de pergamins i manuscrits, com les Homilies d’Organyà, el Cançoner Gil i molts d’altres. D’altra banda, la subscripció i l’intercanvi amb nombroses revistes científiques internacionals, la feien el centre de recerca més important del país.

La creació d’una biblioteca nacional catalana va ser un dels objectius principals de l’Institut d’Estudis Catalans i del seu impulsor, Enric Prat de la Riba. Com a primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat va voler que la inauguració de la Biblioteca coincidís amb la Primera Assemblea del nou organisme polític, celebrada precisament dins la flamant Sala de Lectura el 28 de maig de 1914. Aquest acte solemne va posar la Biblioteca de Catalunya en les portades de tots els diaris del país i la va projectar a nivell internacional com a centre d’alta cultura.

 

BCInauguració_Petita2

Inauguració el 28 de maig de 1914, coincidint amb la Primera Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya publicada a la revista: Ilustració Catalana, 7 de juny de 1914

 

Per arribar a la inauguració amb els objectius realitzats, una comissió o ponència, s’havia encarregat d’organitzar l’obertura des de l’any 1911, comprant llibres, triant els que serien d’accés directe, decidint el sistema de classificació,  contractant personal d’atenció al públic i de catalogació, redactant els estatuts... Així, el 28 de maig s’obria als ciutadans “una Biblioteca pública lliure on se trobin tots els elements d’estudi per a la coneixença del passat i del present en tot allò que concerneix als països de la nostra llengua i tot quant d’una manera o altra constitueixi document o instrument de cultura”

L’obertura al públic significava també el condicionament dels espais per a la consulta dels llibres, la formació d’un catàleg en fitxes que hauria de ser públic i consultable pels lectors, i finalment, l’organització del préstec de llibres a domicili, altra innovació que molts abocaven al fracàs i que es va convertir en un dels factors d’èxit del centre.

 

BcHis_01652_petit

Vestíbul de la Biblioteca, amb les entrades a la Sala de Lectura i a la Sala de Catàlegs on es poden veure els cedularis. Foto: Arxiu BC

 

Les novetats que convertirien la Biblioteca en una entitat moderna i única a Catalunya quant al contingut, la gestió i la disposició de recursos, exigia de la presència d’un director amb idees renovadores i amb l’empenta necessària per implantar-les. Jordi Rubió i Balaguer va rebre la comanda personal de Prat de la Riba de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca el juny de 1913, quan tenia només 26 anys.

Els espais

La ubicació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya a la seu de l’Audiència Provincial (l’antic Palau de la Diputació), va comportar un conjunt de modificacions importants en l’estructura de l’edifici, dirigides i dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, també membre de l’Institut. La Sala de Lectura va ser l’espai més espectacular, amb el seu sostre de claraboia per on entrava la llum natural, i amb el frontó de Josep Llimona que representava Catalunya envoltada de les Arts, les Ciències i les Lletres.

Com a reconeixement del suport que li havien donat les institucions públiques, al centre del fris es va gravar la llegenda «L’Institut obre aquesta Llibreria de Catalunya per la munificència de la Diputació i la Ciutat. XXVIII de Maig MCMXIV».

 

BcHis_01657_petit

Grup escultòric de J. Llimona representant Catalunya envoltada de les Arts, les Ciències i les Lletres, actualment ubicat a l'Institut d'Estudis Catalans. Foto: Arxiu BC

 

Les persones

A més dels ja esmentats Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Jordi Rubió i Balaguer, altres persones van ser clau en la creació i obertura de la Biblioteca al públic: Antoni Rubió i Lluch, Josep Pijoan i Soteras, Jaume Massó i Torrents, Eugeni d’Ors, tots ells membres de l’IEC, el poeta Joan Maragall amb la seva carta oberta a l’Ajuntament, demanant recursos per a llibres, i també la feina entusiasta i desinteressada dels ajudants, Francesc Martorell, Ramon d’Alòs-Moner, Manuel de Montoliu i Eudald Duran i Reynals.

L’any vinent es complirà el centenari de la Biblioteca de Catalunya com a centre obert al públic.

La mirada cap enrere ens mostra una institució que va néixer amb l’empenta d’una generació il·lusionada per recuperar una llengua i una cultura. La seva història de superació de les adversitats és un mirall que no podem oblidar. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

Els inicis de l’arxiu els hem d’anar a trobar el 1912 quan, mort Maragall, la seva vídua Clara Noble i les filles grans inicien la recuperació i ordenació de tot el llegat documental del poeta a la casa familiar de Sant Gervasi. L’objectiu és l’edició de les primeres obres completes, que es van publicar a l’editorial Gustau Gili entre el 1912 i el 1913.

 

clara_noble_1939

Retrat de Clara Noble el 1939

 

Aquesta tasca s’amplia els anys següents amb la recuperació de l’epistolari, i entre el 1929 i el 1955 es van publicant els XXV volums de l’anomenada Edició dels Fills a la Sala Parés Llibreria.

En aquests anys el llegat va creixent i canviant de lloc: d’una capsa es trasllada a una prestatgeria, i amb els anys es va ubicant en altres mobles i en diverses estances de la casa, tenint sempre cura que no es perdi ni es malmeti. Se sap, per exemple, que acabada la Guerra Civil un grup d’oficials franquistes es va instal·lar a la casa uns dies, durant els quals Clara va dormir amb el llit protegint l’armari on es guardaven tots els manuscrits, que havia estat construït especialment amb aquest objectiu.

Va ser Joan Anton Maragall Noble (1902-1993), sisè fill del poeta, qui va impulsar la transformació de l’arxiu familiar privat en un arxiu de patrimoni públic a l’abast del món investigador “per tal de destinar-ho a Arxiu-Museu on s’estudiï l’obra d’en Joan Maragall i la cultura catalana de la seva època”, segons es diu en l’acta notarial. El 14 de juny del 1983, ell i Jordi Maragall, el fill petit, en representació de tots els germans, signen el conveni, que es formalitza l’any següent DOG 13 abril 1984, per la cessió de l’arxiu a la Generalitat, tal com havia disposat la seva mare Clara en el testament l’1 d’abril del 1944.

El conveni establia que la planta baixa del número 79 del  carrer Alfons XII de Barcelona, amb tot el llegat documental, mobiliari, objectes i quadres, hauria de passar a ser públic a partir de la mort de les filles que encara hi vivien: Helena, Clara i Anna. El traspàs efectiu es produí finalment el 10 de gener de 1991, i el 26 d’abril de 1993, després de vuitanta anys com arxiu familiar, s’obria al públic l’Arxiu Joan Maragall com a secció de reserva de la Biblioteca de Catalunya.

I ja en fa vint!

 

inauguracio_arxiu

Inauguració de l’Arxiu el 26 d’abril del 1993. D’esquerra a dreta: Eduard Carbonell, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, J.A. Maragall, Joan Guitart, Manuel Jorba i Jordi Maragall

 

Diverses bibliotecàries se n’han fet càrrec al llarg dels anys: Blanca Reyes, Maria Rosa Torras, Dolors Vives, Rosa M. Olivella i Dolça Tormo. I no oblidem Paquita Güell, amiga de la família, que va ajudar l’Helena Maragall i en Joan Anton en els moments inicials, i Francesca Argimon Maragall, néta del poeta, que hi ha col·laborat fins fa ben poc. A totes elles cal agrair la seva dedicació i professionalitat, gràcies a les quals l’Arxiu s’encamina a la maduresa amb pas segur.

 

vestibul_arxiu

Vestíbul de l'Arxiu Maragall

 

De la redacció de fitxes manuals es va passar a la catalogació automatitzada, i d’aquí a la digitalització dels fons i a la consulta web, en un camí imparable de difusió i internacionalització. Ara nous reptes truquen a la nostra porta i hi respondrem com sempre, amb la il·lusió i el compromís que l’obra i la biografia de Joan Maragall es recullin, es conservin i es difonguin  arreu.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

Llega el día en que descubro bajo mis dedos el siguiente acorde...el cual insistiendo en su repetición y resonancia, me abre nuevos horizontes sonoros que llenan mi espíritu de ambientes metálicos y evocan cercanías de fábricas y fundiciones. Coinciden posiblemente con el ambiente que desde mi infancia estuve envuelto. La fundición de campanas y metales que poseía mi familia, de niño, el lugar preferido de mis juegos”. (Frederic Mompou. “Comentaris biogràfics”. Mecanoscrit. Signatura BC, M 4986/39).

Frederic Mompou, fill de família francesa establerta a Barcelona i dedicada a la construcció de campanes des del s. XV per part de mare, els Dencausse, va començar de ben petit a familiaritzar-se amb la música. Les llargues estones que passava escoltant les ressonàncies metàl·liques de les campanes al taller del seu avi, ubicat al barri del Poble Sec de Barcelona, acabarien influint en la seva sensibilitat musical.

Foneria Dencausse

Campana i maquinària de la Foneria Dencausse. 1918. Placa de vidre estereoscòpica. BC. Fons fotogràfic Frederic Mompou

A la mort de Mompou, la seva vídua, la pianista Carme Bravo, fou conscient, per una banda, de la importància de l’arxiu personal i, per l’altra, de la necessitat de facilitar la seva investigació. També tingué molt clar que el fons no podia sortir de Catalunya i que la institució que l’acollís havia de garantir la seva gestió, conservació i preservació, i difusió.

El fons Frederic Mompou ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1997, coincidint amb el 10è aniversari de la mort del compositor, el mateix any que la Secció de Música de la Biblioteca celebrava el seu 80è aniversari de creació. Un bon regal per arrodonir l’efemèride.

Val a dir que, curiosament, la Biblioteca es troba a prop del Paral·lel, barri on va néixer Mompou, del Conservatori del Liceu, on estudià cert temps, de l’Excelsior, el Pla del Teatre o de l’Hotel Colón, centres de tertúlies i vetllades... En aquest sentit, podria dir-se que la Biblioteca de Catalunya ha esdevingut “la tercera Ermita”, després de la primera, creada amb els seus amics de joventut, i la segona, continuada amb el seu amic i company de La Garriga, Manuel Blancafort. La Biblioteca és refugi d’amics, especialistes i investigadors en general per parlar d’art, literatura, filosofia i religió. A la Biblioteca, Mompou s’ha retrobat amb Blancafort -recordem que aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la mort d’ambdós compositors. També coincideix amb el seu amic de tertúlies Manuel Valls. Els tres fons són custodiats per aquesta institució.  

El fons Frederic Mompou conté bona part de l’obra de creació manuscrita, correspondència, fotografies, impresos, retalls i crítiques sobre Mompou i la seva obra, documentació professional, entrevistes, tesis, etc. El primer i més gran lliurament ocupava uns 7 metres lineals, que s’han anat incrementant, i s’espera, ben aviat, poder complementar-lo amb documentació que restà a la casa familiar després de la mort de la seva vídua.

Mompou és present, avui i sempre, a prop i ben lluny. Carme Bravo va vetllar perquè ho fos. El nostre més sincer agraïment i un record per a tots dos.

Retrat de Frederic Mompou recolzat al piano. Entre 1918 i 1922

Retrat de Frederic Mompou recolzat al piano. Entre 1918 i 1922. BC. Fons fotogràfic Frederic Mompou

 

Rosa Montalt i Iris Torregrossa
Biblioteca de Catalunya

“Si anessis tan lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí”

Fragment del poema “La rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit que Eduard Toldrà va musicar en forma de sèrie de sis cançons per a veu i orquestra i que va dedicar a la soprano Conxita Badia. “La rosa als llavis” va ser reconeguda amb el Premi Isaac Albéniz de l’any 1935, concedit per la Generalitat de Catalunya i valorat amb un import de 5.000 pessetes.

 

“La Rosa als llavis”. M 6996/4

“La Rosa als llavis”. M 6996/4

Els versos de J. Salvat-Papasseit i d’altres escriptors coetanis catalans van inspirar moltes de les cançons que Eduard Toldrà va compondre en el transcurs de la seva trajectòria.  Conegut com el creador del lied català, no és estrany, doncs, que la poesia fos la font d’inspiració de les seves melodies: “Cançó de l’oblit” i “L’ombra del lledoner” (Tomàs Garcés), “Cançó incerta” (Josep Carner), “Vinyes verdes vora el mar” (Josep M. de Sagarra), “Anacreòntica” (Clementina Arderiu) i un llarg etcètera.

A banda de cançons originals i harmonitzacions de cançons populars catalanes i espanyoles, el seu catàleg d’obres inclou altres gèneres com música d’escena, música simfònica, música de cambra i música per a cobla. Fou compositor, violinista i també un gran director d’orquestra: va dirigir conegudes orquestres internacionals i durant 18 anys, des de la seva fundació l’any 1944 fins al 1962, va ser el director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona (l’actual Orquestra Simfònica  de Barcelona i Nacional de Catalunya).

[Quadern de dibuix de Joaquim Renart realitzat entre el 7 de febrer i el 3 de juliol de 1927]. 096 (Ren) Ren 8º

[Quadern de dibuix de Joaquim Renart realitzat entre el 7 de febrer i el 3 de juliol de 1927]. 096 (Ren) Ren 8º

L’endemà de la seva mort, l’1 de juny de 1962, Xavier Montsalvatge el recordava en un article publicat a La Vanguardia: “Eduardo Toldrá, ejemplo de inspirada tenacidad”.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la seva mort i ho volem commemorar tot recordant el llegat artístic que Eduard Toldrà ha deixat a l’escena musical catalana, en bona part localitzat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a la Biblioteca de Catalunya. L’any 2005 la BC va adquirir part del Fons Eduard Toldrà a la seva filla, Narcisa Toldrà i Sobrepera, que s’ha anat completant amb diversos lliuraments, per compra o donació, en el transcurs dels darrers set anys.

La primera tramesa va incloure bona part de la correspondència, i més tard, entre l’any 2009 i el 2010, arribaren programes de mà, fotografies, partitures, alguns exercicis d’oposició per entrar a formar part de la plantilla de l’Orquestra Municipal de Barcelona... Entre tots aquests materials destaquem el dietari inèdit que Toldrà va escriure entre els 14 i 16 anys, intitulat “Impresións incoherents de la meva vida frivola a Barcelona (Total res!)”.

Informació addicional

Documentació relacionada amb Eduard Toldrà a altres fons de la BC:

Correspondència i altres manuscrits:Col·lecció d’Autògrafs Borràs, Fons J. Barberà i Humbert, Fons Manuel BlancafortFons Josep Carner, Fons Joan Llongueras, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs,  Fons Amadeu Vives 

Fotografies:  Fons Manuel Blancafort, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs, Fons Anna Ricci, Fons Manuel Valls

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents