La Biblioteca de Catalunya està ubicada al que va ser l’Hospital de la Santa Creu durant més de 500 anys i conserva part del seu arxiu. Aquesta documentació és imprescindible per fer la història petita de l’Hospital, per saber com funcionava, qui hi vivia, qui hi treballava, el que cobraven i fins i tot com es deien.

L’hospital era com una petita ciutat on, a més dels malalts, els nens expòsits i el personal que se’n cuidava, hi vivia i treballava una munió de gent: cuiners, sabaters, sastres, rellotgers, carreters, forners, etc. Ells eren els encarregats de fer que aquesta ciutat en la que vivien més de cinc-centes persones funcionés.

Entre les diverses figures que administraven l’Hospital n’hem triat dues que formaven part del personal eclesiàstic: el guarda-roba i el panicer. Resseguint els llibres de comptes, els llibres de pagaments i les Constitucions de l’Hospital ens podem fer una idea de quina era la seva feina: s’encarregaven de la intendència, procuraven que no faltés el necessari per viure.

El guarda-roba s’ocupava de tot el relacionat amb la roba, bé fos de les persones com de les instal·lacions. Havia de vigilar que hi hagués prou roba de llana i sabates o espardenyes per vestir els nens i les nenes, les donzelles del convent, els oficials i els bojos; els malalts portaven camises de fil, i també se n’ocupava. El sastre i el sabater, per la seva banda, cosien, apedaçaven i feien la roba i les sabates de tothom.

També era el responsable de que hi hagués prou palla per als matalassos i roba de fil per als llençols i màrfegues, així com oli per als llums. Justament sembla que va ser un d’aquests llums d’oli el responsable de l’incendi que el 1638 destruí totalment la nau de ponent. La població s’hi va bolcar i es van recollir tants donatius que en un any ja estava restaurada i encara van poder arreglar la zona de les donzelles, que quedava a sota.

Quan les donzelles del convent es casaven, era costum proveir-les d’una dot i una caixa de roba, com un aixovar, i aquesta també era responsabilitat del guarda-roba. La dot provenia dels beneficis de la venda de les puntes i llanes que les mateixes donzelles confeccionaven.

El panicer, per la seva banda, s’ocupava de la provisió dels productes bàsics per a l’alimentació, el blat i el vi. El blat es portava a garbellar, a moldre, i amb la farina es feia el pa al forn, on treballava el fadrí major del forn i els fadrins forners. El vi s’emmagatzemava al celler, i cada dia es repartien les racions que pertocaven a cadascú.

També era responsabilitat seva controlar que hi hagués sempre llenya per al forn i llenya grossa d’alzina per a les cuines i carbó per a les oficines, així com gra per a l’alimentació de les mules i els cavalls.

Per altra banda s’ocupava de les gallines del galliner, que eren un altre dels elements bàsics de l’alimentació dels malalts, fins al punt que hi havia una persona encarregada especialment de fer el brou de gallina per als malalts: la mare gallinera.

Els càrrecs eclesiàstics de l’Hospital s’escollien cada any, i la documentació de l’arxiu ens permet seguir-los. Sovint anaven passant d’un càrrec a un altre, pujant de categoria fins arribar a prior, que era el màxim responsable de l’Hospital, després dels administradors; per exemple, a mitjans del segle XVII trobem un Agustí Costa, guarda-roba, que després passà a ser prior. També podien exercir més d’un càrrec al mateix temps, com aquest mateix, que era prior de l’Hospital i guarda-roba de la Casa de Convalescència el 1685. 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Qui era el Rafel Casanovas que va ingressar l’11 de setembre de 1714 a  l’Hospital de la Santa Creu, on va morir pocs dies després?

La Biblioteca de Catalunya conserva bona part dels llibres d’entrada de malalts de l’Hospital de la Santa Creu, que ens proporcionen una informació molt valuosa per a la història. Al Llibre d’entrada de paisans de 1714-1716 (AH. 145, f. 184r), el dia 11 de setembre de 1714 trobem la següent entrada: “"Rafel Casanovas, casat amb Esperança, fill de Rafel, i nascut a Vilafranca del Pendés”

Qui  era aquest Rafel Casanovas? És possible que fos Rafael Casanova, el  conseller en cap de la ciutat de Barcelona, màxima autoritat política i  militar de la ciutat durant el setge de 1714?

La història ens explica que Rafael Casanova va ser ferit  l’11 de setembre, durant un  dur contraatac defensant la ciutat de Barcelona. Els primers estudiosos  que el van investigar i van redactar la seva biografia -- Josep Rafael  Carreras i Bulbena l'any 1912  i Josep M. Casassas l'any 1931-- així ho  van suposar.

El 1912 Carreras i Bulbena va publicar la primera biografia que es coneix sobre Rafael Casanova, on explica:

“se’l  traslladà al Colegi de la Mercé, hon li fou curada la ferida,  romanguent allí segur en cas d’assalt, complertament abscondit i lliure  de les tropes assetjants. Per evitar la persecució se’l feu passar per  mort, i així consta en lo llibre d’entrades del Hospital General de  Santa Creu, data d 11 de setembre”.

A la següent,  el 1931, Josep M. Casassas diu:

“Tement  els seus amics i familiars que l’enemic .... prendria revenja....feren  passar-lo per mort, i així és que com a tal consta en el llibre  d’entrades de l’Hospital de la Santa Creu, amb data 11 de setembre de  1714”.

Ja l’any 1996 tornem a trobar repetida la idea, amb alguna variació, a Rafel Casanova, de Ramon Tarter i Fonts:

“Ara  bé, la por de probables represàlies --no oblidem que Casanova era,  juntament amb Villarroel, la màxima autoritat de Barcelona-- féu que, per  tal de protegir-lo fins a poder traslladar-lo en un lloc més segur, fos  inscrit per un metge amic en el registre de defuncions de l’Hospital de  la Santa Creu.

Ara bé, fins a quin punt era certa, aquesta  informació? No deixa de ser curiós que si la voluntat dels amics i  familiars era fer-lo passar per mort, donessin unes dades errònies sobre  el conseller, ja que aquest no es deia Rafel Casanovas, sinó Rafael  Casanova, ni havia nascut a Vilafranca ni es va casar amb una tal  Esperança. No és més fàcil pensar que va ser una casualitat, i que en  aquells dies, que van entrar tants ferits a l’Hospital, va entrar una  altra persona amb un nom molt similar al seu?

Sigui com sigui,  l’anècdota ha quedat per a la posteritat, i si és errònia, és una errada  que ja té cent anys d’història, fet que li dóna una certa entitat.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

En els seus més de 500 anys d’història, l’antic Hospital de la Santa Creu va reunir un important arxiu que avui es conserva repartit entre la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’arxiu de l’Hospital neix de la necessitat de tenir a mà els títols justificatius dels privilegis i les propietats de la institució, i facilitar l’administració quotidiana d’aquesta. La seva organització ha passat per diverses vicissituds, amb algun episodi d’abandonament. La quantitat i el bon estat de la documentació conservada el converteixen en un dels arxius hospitalaris més complets de la Corona d’Aragó; ho demostra, per exemple, el gran nombre de volums conservats de la sèrie de llibres d’entrades de malalts. Un conveni signat el 2006 entre la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya dóna cobertura a un projecte de catalogació en curs, els resultats del qual es consulten a la base de dades Fons històric de l’Hospital de la Santa Creu.

Un dels primers arxivers de l’Hospital de qui tenim dades i que s’imposa per la personalitat que va imprimir a la seva actuació és Sebastià Roger (v. 1573-1623), escrivent de Ripoll i més endavant sotsdiaca.

Roger entra en escena a l’Hospital a finals del segle XVI. Ja té un cert bagatge professional, adquirit amb els papers del regent de la Cancelleria Francesc Mulet. Paral·lelament, ordena l’arxiu del monestir de Sant Antoni i Santa Clara. Els primers contactes amb l’Hospital potser estan marcats per l’empremta d’un predecessor, el notari Francesc Riu, a qui els administradors havien encarregat l’elaboració de llibres per a l’arxiu. Classificar i descriure la documentació evita els efectes perniciosos que provoca en l’economia de l’Hospital, segons Roger, “no tenir home propri en lo arxiu qui port en orde tota la màchina de les scriptures y los llevadors de rendes”. La seva insistència li reportarà el títol d’arxiver: “En 1596 ya s’i provehí, per quant nomenaren archiver a Sebastià Roger, scrivent”. A partir d’aquí, retrobem constantment la seva mà: elabora inventaris, memorials de papers no localitzats però necessaris per reclamar censos; regesta documents, els afegeix una signatura i en comenta la utilitat (de vegades nul·la: “Crec que no s'i perdria res en traure'l de l'arxiu”). Amb la mateixa finalitat pràctica, actua com a procurador menor o com a substitut de l’escrivà major en la confecció de capbreus i llevadors de rendes.

Una altra font de riquesa que cal controlar són les herències: “Aquest llibre és lo més curiós de l'arxiu”, diu d’un inventari de testaments en què l’Hospital apareix com a beneficiari. I continua: s’han de localitzar possibles llegats amagats entre els protocols notarials. El mateix Roger descriu fons personals ingressats conjuntament amb les herències, que converteixen l’Hospital en un arxiu d’arxius on es troba informació no relacionada directament amb aquest (“extravagant”), per exemple sobre la drassana reial de Barcelona.

Treballador incansable, Roger s’irrita davant de la feina mal feta. Es queixa: “Per què no posaven lo dia y any?” Fa comentaris personals, com el que dedica a l’historiador Francesc Calça mentre n’ordena els papers: “Dit Calça no portava res ab clarícia, sinó tot confusament”. I es baralla amb un escrivent que, tip de tanta crítica, acusa “lo molt prudent y corrector de vicis lo senyor Sebastià Roger, matriculat y prothoscrivent en matèria de confussió” de no predicar amb l’exemple quan redacta els seus propis llibres; l’al·ludit replica immediatament: “Dígan-ho tant com vullen, sols sien persones intel·ligents y que no parlen ab passió”.

Més enllà de la relació professional, Roger elogia encara l’aspecte caritatiu i assistencial de l’Hospital en uns versos que volen incitar el lector a col·laborar-hi

“... És l’Ospital casa que té fer mella
a qualsevol, sols racional sia,
per les obres de tanta maravella
que praticar vehem en ell tot dia.
No tractant-se en casa d’altra cosa
sinó curar de pobres malaltia
o del qui seny per sos treballs no goza,
en gran servey de Déu y honra nostra...“

En l’últim testament, que redacta estant malalt en un llit de la institució que ha servit durant més de vint-i-cinc anys, fa llegats i ordena misses a l’Hospital, “al qual voldria dexar tots mos pochs béns, però tinch molts parents pobres”. Roger s’assegura que el seu propi nom quedi lligat a l’Hospital i demana ser enterrat a la capella del Sant Crucifix sota una làpida on es llegirà, “llatina ben feta”, aquesta inscripció: “Sepultura de mossèn Sebastià Roger, subdiaca y archiver de l’Hospital general, qui morí a catorse de maix de l’any de nostre Señor mil sis-cents y vint-i-tres, cuius anima requiescat in pace. Amen”.

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

La Fira de Sant Ponç està íntimament lligada al carrer de l’Hospital de Barcelona. Des de l’any 1817 que s'hi celebra, en veneració al sant representat a l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya i d'altres institucions. És a dir, que cada 11 de maig plantes remeieres i llibres es vinculen de manera especial.

Segons el Costumari català, no tenim notícia escrita d'aquesta celebració al carrer de l’Hospital fins a l’any 1874. Al Diario de Barcelona del 12 de maig de 1883 llegim aquesta nota: “Con motivo de celebrarse en la iglesia del Hospital de Santa Cruz la fiesta de San Poncio, se estableció ayer en la calle del Hospital la acostumbrada feria de yerbas silvestres aromáticas que se bendicen en dicha iglesia”.

En un moment que les medicines alternatives estan de moda, aquest fira, sempre multitudinària, sembla que ha guanyat rellevància, si és que l’havia perduda mai. Al Borinot (15 de maig de 1924, p. 6) llegim un article on es compara la festa del “muguet” francesa amb la de Sant Ponç i es diu que els reis de les fires i els mercats, o sigui els francesos, no tenen res a envejar als barcelonins.

A les paradetes hi podem tastar mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurts i formatges artesans, herbes medicinals. A la revista Destino (1951, nº 717-720 (maig), p. 7) trobareu un suculent article sobre tècniques i productes de venda.

Però la mel i les confitures no han estat sempre protagonistes de la fira. A través de la premsa de l’època podem veure que la primera parada de confitura va aparèixer a principis de segle, i a poc a poc, va guanyar protagonisme entre les tradicionals parades d’herbes i flors, convertint la fira en una dolça barreja de perfums, colors i sabors (Destino de maig de 1964, p. 24).

I com que Sant Ponç també és advocat contra les xinxes i altres paràsits, encara que potser vosaltres no ho necessiteu, sembla que si compreu a la fira un paquet d’herbes beneïdes i el poseu sota el llit, la casa quedarà protegida tot l’any d’aquestes bestioles. Bona sort!

Salomé Cerezuela
Marta Riera
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Moltes vegades els llibres es fan servir per fer venir la son. No sé si això estarà o no relacionat amb el fet que la primera anestèsia a Catalunya es fes a l’antic hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya.

Des de sempre, una de les principals preocupacions dels metges ha estat eliminar el dolor dels malalts. Ramon Llull ja va experimentar amb substàncies químiques i va obtenir-ne una que va anomenar “vidriol dolç”. Al segle XVIII, als salons francesos s’utilitzava un “gas hilarant”, que devia fer les delícies dels cortesans. Fins al segle XIX, els experiments es van succeir i l’element de Llull va passar a dir-se èter, que en grec significa cel. Potser és per això que als anys seixanta als carnavals brasilers s’utilitzava com a droga al·lucinògena.

Però tornem al seu ús més habitual; l’any 1842, a Geòrgia, el Dr. Crawford Williamson Long administra anestèsia a un nen abans d’extirpar-li un quist del coll. Dos anys més tard, un odontòleg va veure que en un espectacle es donava una substància als espectadors, per a fer-los perdre les inhibicions. A més d’entrar en un estat d’eufòria, si es feien mal no patien cap dolor. Va decidir autoadministrar-se aquest líquid i demanar al seu ajudant que li extragués un queixal: no va sentir res. El 1846, William Morton va fer la primera demostració pública de la utilització de l’anestèsia. A La abeja: revista científica y literaria ilustrada (1866, núm. 5, p. 304) trobem un article on s’expliquen aquests primers experiments.

El 1848 es començà a utilitzar el cloroform, sobretot per al part. Expliquen que la primera mare a qui es va aplicar va posar a la seva filla el nom d’Anestèsia. No és pas estrany, oi?

Amb aquest panorama, les experiències a Espanya i a Catalunya no es van fer esperar. A Madrid, el 28 de gener de 1847, el Dr. Diego de Argumosa va administrar la primera anestèsia amb èter. Quinze dies més tard, el 16 de febrer de 1847, a l’Hospital de la Santa Creu, es va fer una amputació de peu a una dona amb èter. El metge era Antoni Mendoza i Rueda (Màlaga, 1811 - Barcelona, 1872), militar i catedràtic, autor d’Estudios clínicos de cirujía (1850). Aquest tractat reflecteix moltes de les novetats que va incorporar a les pràctiques hospitalàries. Una mica més tard, el 1874, Narcís Carbó i d’Aloi en el seu Programa de terapéutica farmacológica, dedica les lliçons 128 a la 131 als anestèsics.

I si encara esteu desperts, llegiu a La mosca roja  (1883, núm. 55, 15 abril, p. 4) com l’èter i el cloroform a vegades no van acabar de funcionar. 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents