Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30          

Etiquetes



El Blog de la BC

Com cada any d’ençà el 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya vol contribuir a la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Aprofitant que el 2012 es commemoren diverses efemèrides relacionades amb compositors catalans, voldríem divulgar l’existència de dos documents significatius musicalment, però també patrimonialment. Es tracta de les obres de Manuel Blancafort Hommage to Chaplin (d’”American souvenir”, 1923) i L’orgue de cavallets (la primera de les obres de la suite “El parc d’atraccions”, 1924) enregistrades en rotlles de pianola.

Manuel Blancafort (1897-1987) era fill de Joan Baptista Blancafort, amo del balneari de La Garriga. Persuadit per un comerciant de pianoles madrileny, el 1905 Joan Baptista Blancafort es va embrancar en un negoci de rotlles de pianola que li va proporcionar reconeixement mundial per la qualitat de la seva producció, els “Rollos Victoria”, i també la possibilitat d’importar música de fora (bàsicament, de l’Argentina, on els rotlles es comercialitzaren sota el nom “Best”). “Rollos Victoria” fou la primera fàbrica de rotlles de pianola que s’establí a Espanya però, malauradament i a causa de la guerra civil, tota la documentació relacionada amb la seva activitat ha desaparegut.

Manuel Blancafort, seguint l’afany d’ampliació de l’empresa del seu pare i un seu oncle,  va fer un viatge a Nova York i Chicago per tal de conèixer de primera mà una fàbrica de rotlles de pianola. Ho féu en el transatlàntic “Mauretania” el juliol del 1923. Fruit de l’experiència d’aquest viatge, va escriure Transatlàntic en ruta i Hommage to Chaplin, dues obres fresques i gairebé de caire pictòric, per la paleta sonora de la primera i la rítmica de la segona.

El 1924, Ricard Viñes estrena a París “El parc d’atraccions”, una suite que el donarà a conèixer arreu del món. Amb la part titulada L’orgue de cavallets, que necessita de tres pentagrames per a ser representada sobre el paper, s’evoca el gir del carroussel. El títol fa referència a l’instrument que, mitjançant una manxa, feia sonar la música mentre l’atracció girava, i té una certa similitud amb la pianola mateixa, ja que en ambdós instruments la participació de l’aire (succionat o emès) hi juga un paper fonamental.

Els dos rotlles de Manuel Blancafort que reproduïm van arribar a la Biblioteca de Catalunya l’octubre de l’any 2000, juntament amb altres fons del músic donats per la filla del compositor, Camil·la Blancafort. El primer que crida l’atenció en veure’ls és el seu aspecte. L’orgue dels cavallets és dins una capsa amb l’etiqueta de la casa Victoria, però tota la informació està escrita a llapis i a mà. Hommage a Chaplin,  en canvi, es troba dins una capsa amb una etiqueta mecanoscrita amb la inscripció “Ragtime Hobby I/5195 [a mà]/ M. Blancafort”. El rotlle té la informació del títol correctament impresa sobre el paper del mateix rotlle, d’un color rosa poc freqüent en aquests materials. La segona sorpresa la tenim en no trobar aquests títols al darrer dels catàlegs impresos de “Rollos Victoria” (1929), ni tampoc el número de catàleg “5195” que consta escrit a mà en un d'ells. Aquesta informació ens indicaria que el rotlle s'hauria posat a la venda. I, finalment, emociona veure que -malgrat el temps transcorregut- l’estat de conservació dels rotlles és molt bo.

American souvenir

Parc d'atraccions

Activitats amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

La pianola que es pot sentir els dimarts i els dijous a les 9 del matí a la Sala de Llevant de la Biblioteca es va adquirir l’any 2009, juntament amb un lot de 74 rotlles de pianola que pertanyien a la família Arnús-Sert. Els seus origens són ben aristocràtics: segons ens explica la Maria del Mar Arnús de Urruela, la va adquirir la germana del seu avi, Isabel de Urruela, marquesa de Retes. La família Arnús sempre ha estat molt aficionada a la música. El rebesavi de la nostra informadora, Evarist Arnús, va crear el Teatre Líric de l’Eixample (1881-1900).

Es tracta d’un model Apollo Player Piano construït per la Melville Clark Co., de Chicago, l’any 1913. Aquesta empresa va ser la primera a comercialitzar pianoles per a rotlles de 88 notes, el nombre de tecles que té un piano. Fins aleshores només es fabricaven per a rotlles de 65. Va ser magníficament restaurada l’any 2010 pel taller Parts Piano del Poble Sec de Barcelona.

La pianola

La pianola. Foto: Biblioteca de Catalunya. 2012. Cebrià Vicente

No podem assignar l’invent de la pianola a una persona concreta, però va ser Edwin Scott Votey (Detroit) qui va posar en comú diversos mecanismes preexistents per construir la primera pianola el 1895. La companyia que les va comercialitzar va ser la Aeolian Company nordamericana, el 1898, arribant a Europa amb el nou segle. Fins que el disc de pedra, la ràdio, la invenció de l’altaveu i la crisi de l’any 29 van començar a arraconar-les es calcula que es van vendre al voltant de dos milions i mig de pianoles a tot el món.

La pianola funciona gràcies a un ingeniós mecanisme pneumàtic. De fet, és un piano al qual se li ha incorporat un automatisme. Simplificant, podem dir que una manxa succiona aire a través dels forats de la barra per davant de la qual passa el rotlle de paper foradat. La manxa s’acciona amb uns pedals o amb motor elèctric. Quan la fem anar, el rotlle es va desenrotllant per davant de la barra: quan els forats del paper coincideixen amb els de la barra, l’aire succionat per la manxa pot passar a través de cadascun dels tubs que connecten cada forat amb el mateix nombre de petites manxes, aquestes accionen les palanques que premen les tecles com si algú les toqués. La disposició dels forats al rotlle és el que fa que soni una melodia amb el seu acompanyament o altra.

El mecanisme de la pianola

El Mecanisme de la pianola. Foto: Biblioteca de Catalunya. 2012. Cebrià Vicente

La majoria de rotlles porten indicacions per poder donar expressió a la peça musical mitjançant uns comandaments i l’acció dels pedals.

Els rotlles contenen peces de diversos tipus de música: clàssica, ballables (valsos, sardanes, tangos, fox-trots, etc.), couplets, fragments d’òperes, sarsueles, etc. Destaquen els anomenats “rotlles d’artista”, impressionats per pianistes i compositors. Del nostre àmbit destaquem: Enric Granados, Alexandre Vilalta, Frank Marshall, Paquita Madriguera o Manuel Blancafort. Com a reconeguts pianistes internacionals de principis del segle XX: Wanda Landowska, Wilhelm Backhaus, Artur Schnabel, Arthur Friedheim, Vladimir Cernikoff, Eugen d’Albert, Cyril Scott, Max Pauer, Francis Planté, Xaver Scharwenka, Ferruccio Busoni o Hugo Reinhold, entre d’altres.

Des del maig de 2011 fem sonar un rotlle a les 9 del matí amb una triple finalitat: comprovar l’estat físic dels 1.700 rotlles que tenim catalogats, enregistrar el so i donar la benvinguda als nostres usuaris més matiners. Un rotlle pot durar de 2 a 3 minuts, els més curts, fins a 10 o 12 minuts els més llargs. Durant aquest primer any hem fet sonar 210 rotlles i n’hem enregistrat 184. Durant la jornada de portes obertes que fa la Biblioteca per Sant Jordi, la fem funcionar diversos cops al dia.

A partir de demà i fins a primers d'octubre estan programats diversos concerts de pianola:  concert de música contemporània per a pianola, organitzat per l’artista alemanya Svanje Busshoff, i un cicle de tres concerts de rotlles d’artista seleccionats i comentats per la pianista i musicòloga mexicana Lourdes Rebollo.

Amb la restauració i posada en marxa d’aquesta pianola en un organisme públic, esperem contribuir a la recuperació d’un patrimoni que, fins ara, havia quedat adormit a casa nostra, alhora que representa un agraïment a tantes persones que, amb les seves donacions de rotlles, han fet possible aquesta contribució.

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Més informació

El passat 19 de gener va tenir lloc a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya un concert de piano a càrrec de la pianista japonesa Rie Hirai. Una assistent a l’acte ens ha fet arribar les seves impressions, que transcrivim a continuació.

 

Si hi ha una paraula màgica en aquest concert de piano és el seu títol: Kizuna.
No podríem entendre el contingut, el sentit, tots els elements que integren i interaccionen en aquest espectacle sense saber el significat d’aquesta paraula. Rie Hirai comença amb la seva definició i desvetlla el secret, a partir d’aquí el transcurs del concert està custodiat per aquest fil conductor, on la paraula japonesa kizuna, que vol dir “fusió, enllaç”, forma part de l’eix damunt el qual orbita tot el concert.

De manera calculada, l’enllaç entre la cultura japonesa i la catalana en l’àmbit musical i lingüístic, la música modal i tonal, l’oriental i l’occidental, els estils familiars, els contemporanis, el vestuari, la passió, la simpatia, l’alegria i l’agraïment d’aquesta jove pianista flueixen dalt de l’escenari de la Sala de Llevant, presidida pel piano Pleyel de Granados. Quan Rie Hirai anomena Granados, insisteix a especificar: “el meu preferit”. La música de Granados es va fer esperar, va ser la cirereta del pastís, amb un final de concert que s’intuïa amè, intens i de sonoritats amb emoció continguda.

Recital de piano Kizuna a la BC

Recital de piano Kizuna a la BC

El vestuari de l’artista es va fusionar amb l’estil de la primera part. El seu kimono i les melodies japoneses creades pel seu pare i avi van marcar la primera part del concert en un ambient oriental. A la mitja part un sorprenent canvi de vestuari va trencar amb la música dels compositors japonesos i va contextualitzar el seu vestit de gala junt amb  l’estil pianístic en una morfologia musical més propera, sonaven al piano músiques del s. XX composades per Rakhmaninov, Falla i Granados.

Rie es va esforçar per presentar-se en català i explicar el significat del que interpretaria, això va emocionar al públic, creant un ambient íntim i de complicitat, lluny de la fredor  que podria suposar la immensitat de la sala. La successió dels estils estaven condicionats per aquesta fusió que ella meticulosament va calcular.

Les obres i el virtuosisme compositiu de Granados semblaven d’una senzillesa que enganyaven l’ull en veure les seves mans petites córrer davant el teclat amb una serenitat i seguretat més que calibrades. Els bordons aguts i greus interpretats per les seves mans amb gestos flexibles i moviments suaus van demostrar la seva absoluta complicitat melòdica i harmònica. Rie jugava intel·ligentment amb el piano de manera equilibrada en totes les peces que va interpretar, amb toc enèrgic i mentalment segura, sense suport escrit.

Tot i que el programa manté una divisió dual entre “Obres japoneses per a piano” i “Obres per a piano”, on ella va diferenciar inclús amb el seu vestuari -dient que no volia  interpretar Granados amb el kimono-, estaria millor observar tres parts, on les obres del rus Rakhmaninov afincat als Estats Units s’infusionen a la vida dels Hirai.

La presentació d’aquest concert va deixar al públic content en varis aspectes, el musical de manera inequívoca per l’exquisidesa de la seva interpretació, però a nivell humà i emocional Rie va sorprendre amb la seva proximitat al públic i la mostra d’agraïment continuat vers la institució que la va recolzar, lloc on va esbrinar i forjar part de la seva recerca orientada a la seva tesi doctoral sobre Granados al Japó, a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Si fusió és Kizuna, que la música i tot el que comporta sigui sempre Kizuna a la nostra vida. A través d’aquest desig és possible que l’enteniment de tots els valors que comporta la música ens ajudin també a formar part del nostre dia a dia amb completa harmonia.

 

Anna Maria Anglada i Mas