Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC / Uns distintius tipogràfics enginyosos: les marques “rebus”


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Etiquetes



Uns distintius tipogràfics enginyosos: les marques “rebus”

Les marques tipogràfiques són els distintius que utilitzen impressors, llibreters i editors per identificar les obres que produeixen o financen. El seu origen deriva de les antigues marques de fàbrica usades en l’antiguitat i l’edat mitjana per un gran nombre d’artesans, des de ceramistes i orfebres a fusters i picapedrers. De tota manera, els professionals relacionats amb el món editorial van molt més enllà dels signes esquemàtics emprats per molts altres artesans, gràcies a les facilitats que ofereix el paper. Els seus senyals, molt més elaborats, de vegades amb clares referències a la cultura humanística de l’època, són també una demanda de promoció i reconeixement social ja que ells es consideren els principals divulgadors de l’alta cultura.

Amb freqüència les marques amb què identifiquen el seu negoci editorial són “parlants” —tal com s’entén en el món de l’heràldica— és a dir, les imatges revelen el nom dels seus propietaris. Així, per exemple, Joan Sapera utilitza l’arbre i el fruit de la pera; l’editor madrileny Gabriel de León adopta un lleó generalment ajagut, i l’italià Cristoforo Dragoni fa servir un drac.

En alguns països, les marques parlants són anomenades “rebus” de manera genèrica; d’altra banda, la bibliografia especialitzada distingeix amb aquest nom, en un sentit molt més restrictiu, un grup de marques molt peculiar i escàs. Són senyals dels impressors que esmenten el seu nom a partir de la suma de diversos elements que es presenten separats en el distintiu tipogràfic. “Rebus” deriva probablement d’una locució llatina “Non verbis, sed rebus” (No per paraules, sinó mitjançant coses).

Aquestes marques constitueixen una mena de jeroglífics. Això no resulta estrany durant els primers segles de la impremta, vist el gust per l’antiguitat, i es relaciona de manera directa amb el “redescobriment” al segle XVI d’Hieroglyphica, un tractat suposadament escrit vers el segle V per Horapol·lo, un personatge polèmic. Alguns experts defensen la seva historicitat; altres, en canvi, afirmen que no va existir i que l’obra va ser creada per algun intel·lectual del segle XVI. Segons Horapol·lo, el llibre desxifra el significat de prop de dos-cents jeroglífics de l’antic Egipte, però els resultats són fantasiosos. Tot i així, aquella obra i altres de similars van despertar l’afició pel llenguatge críptic dels jeroglífics, i lògicament alguns impressors s’apuntaren a aquesta moda a l’hora de crear els seus distintius, demostrant així també la seva cultura i enginy.

Cal dir que el fenomen dels “rebus” no va estar limitat al món de la impremta. En l’art renaixentista en descobrim mostres, com ara un quadre de l’italià Lorenzo Lotto. L’obra té en una de les cantonades superiors la imatge d’una lluna, on s’inclou el dígraf “ci”. Aquesta presentació és lògica. Amb ella, el pintor identifica el tema del quadre, de manera gràfica: LU+CI+NA correspon a Lucina Brembati, la dona retratada.   

 

Fig. 1 (blog)

Marca de Grafton (Top.: Biblioteca de Catalunya. Bon. 2-III-1)

Cenyint-nos a l’àmbit tipogràfic, a Gran Bretanya, un dels exemples més coneguts és la marca de Richard Grafton des de 1540. Hi figura un barril d’on creix una planta molt ufana. Aquesta mena de barril, que era habitual per transportar els llibres per via marítima, es diu en anglès “ton” i la planta que sorgeix de la bota suggereix un empelt, que en anglès rep el nom de “graft”. Així doncs, aquesta composició expressa el cognom de l’estampador (GRAFT+TON).

 

Fig. 2 (blog)

Marca de Lagache (Top.: Biblioteca de Catalunya. Bon. 2-II-26)

L’any 1517 els llibreters Jean i Antoine Lagache, de la ciutat francesa d’Arràs, fan servir la música pautada en la seva marca tipogràfica. Divideixen el seu cognom en dues parts: les dues primeres lletres del cognom les indiquen amb una nota “la”, a la qual segueix la resta del nom escrit. No és l’únic cas, l’impressor parisenc Guy Marchant també utilitza la notació musical en el seu distintiu.   

 

Fig. 3 (blog)

Marca de Llopart (Top.: Biblioteca de Catalunya. F.Bon. 10888)

A Catalunya, les marques “rebus” són excepcionals. Es coneix un exemple de 1613, creat per un editor ocasional, Jeroni Montserrat Llopart, draper de Barcelona. Volent destacar com a finançador de l’edició, fa decorar la portada del llibre amb la representació d’un gran felí rampant coronat situat dins d’un escut. Un marc rectangular tanca la imatge, amb quatre lletres a les cantonades: pe, a, erra i te. L’enigma és fàcil de resoldre: el rei de la selva és el lleó. Surt així LLEÓ+P+A+R+T, que correspon evidentment al cognom de l’editor. De totes maneres, per si no quedés clar, Llopart torna a aparèixer, ara amb el seu cognom sencer, als preliminars del llibre.   

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

Per saber-ne més:

BOTANCH ALBÓ, Eduard (2016). Marques tipogràfiques d’àmbit català. Segles XV-XVII. Repertori i estudi. (Tesi doctoral). Universitat de Barcelona. https://www.tdx.cat/handle/10803/386237

 “Encountering rebuses : a path of discovery from one little children’s book”. National Library of Australia blogs. 6 feb. 2017. https://www.nla.gov.au/blogs/behind-the-scenes/2017/02/06/encountering-rebuses.

GONZÁLEZ DE ZÁRATE, Jesús Maria (1989). “Los hieroglyphica de Horapolo en el contexto cultural y artístico europeo de época moderna”. Cuadernos de arte e iconografia, t. 2, nº 3.

MCKERROW, Ronald B. Printers’ and publishers’ devices in England & Scotland, 1485-1640. London: printed for the Bibliographical Society at the Chiswick Press, 1913.

SILVESTRE, L.C. Marques typographiques, ou, Recueil des monogrammes, chiffres, enseignes, emblèmes, devises, rébus et fleurons des libraires et imprimeurs qui ont exercé en France depuis l’introduction de l’imprimerie en 1470 jusqu’à la fin du seizième siècle. Paris: Renou et Maulde, 1867.

Comentaris