Maragall al Laberint

Ifigènia (en grec «dona forta de mena») és un personatge de la mitologia grega, filla gran del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra, que Agamèmnon es va veure obligat a sacrificar per assegurar la victòria a la guerra de Troia. Tot i ser una història molt coneguda a l’antiguitat, no va ser desenvolupada per Homer, sinó per autors clàssics posteriors, com Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Ifigenia entre els taures o Ifigenia a Tàurida és el títol d’una tragèdia d'Eurípides datada l’any 414 a.C. que ha inspirat moltes versions en diferents idiomes, en especial de teatre. Una de les més conegudes és l’obra Iphigenie auf Tauris de Johann Wolfgang von Goethe, que Joan Maragall va traduir al català. És una reelaboració de la tragèdia i narra l’exili d’Ifigènia a l’illa de Tàurida després que la deessa Diana la salvi de ser sacrificada pel seu pare.

Maragall estava convençut que traduir obres d’altres llengües ajudava a modernitzar la pròpia, que les traduccions suposaven l'obertura de la literatura catalana als continguts i models de la literatura internacional i que la poesia pròpia se n’enriquia. La seva activitat com a traductor, doncs, va ser permanent: Goethe, Novalis, Nietzsche, autors clàssics com Homer i Píndar, cançons de Mendelssohn, Brahms o Schumann per a l’Orfeó Català, i poemes d’Eichendorff, Daudet, Lamartine o Reinick van ser traduïts al català per la seva ploma. De Goethe, també va traduir les «Elegies romanes», els «Epigrames venecians» i fragments del Faust. A més, com a curiositat, Goethe va deixar inacabada una Nausica, mentre que Maragall va escriure una versió sencera d’aquest mite, que va deixar inèdita i no es va publicar fins després de la seva mort.

Primera edició de l’obra, editada a la «Biblioteca Dramàtica» de L’Avenç el 1898, amb la coberta en diferents colors

Primera edició de l’obra, editada a la «Biblioteca Dramàtica» de L’Avenç el 1898, amb la coberta en diferents colors

«La traducció de Maragall s’inscrivia en el programa de la companyia Teatre Íntim, dirigida per Adrià Gual, que es proposava representar obres prestigioses de les literatures europees i portar-les a escena amb uns criteris de qualitat rigorosos. Un d’aquests criteris era la fidelitat a l’obra original, una exigència que ara ens pot sorprendre, però que a l’època era inusual. Maragall, per tant, va haver de prendre un seguit de decisions a l’hora d’adaptar el nom dels personatges i dels llocs esmentats, basant-se en l’escassa tradició hel·lenística del país; de fet, les úniques traduccions d’Eurípides que, fins ben entrat el segle XX, es van conèixer, van ser les d’Eduardo de Mier, de 1865 «en prosa castellana», escriu el professor Lluís Quintana al pròleg de la moderna edició de 2020[i]. Val a dir que la traducció de Maragall empra un català pràcticament fabrià i que es podria fer servir per a una posada en escena actual.

L’obra es va estrenar el dilluns 10 d’octubre de 1898 als jardins de la casa del senyor Joan Desvalls, marquès d’Alfarràs, actual parc del Laberint d’Horta. Segons alguns historiadors del teatre de casa nostra, aquesta és la primera representació d’una tragèdia grega a Barcelona i va ser una doble novetat a l’època: d’una banda, per fer-se a l’aire lliure, i de l’altra, per tractar-se d’una obra culta en català.

L’escenari triat fou la gran terrassa amb el templet circular i una tenda d’acampada amagada als espectadors feia de foyer als intèrprets. Va ser l’artista Miquel Utrillo, amic de Gual i de Maragall, qui va suggerir el lloc i es va encarregar de la propaganda amb un cartell original. Per assistir a l’estrena va caldre una invitació de pagament i una recomanació de la persona que la sol·licitava, i es va organitzar un servei especial de carruatges que feien el recorregut Sarrià-Carretera d’Horta, fins al Laberint.

Miquel Utrillo i Joan Maragall a la glorieta dels jardins del Marquès d’Alfarràs el dia de l’estrena

Miquel Utrillo i Joan Maragall a la glorieta dels jardins del Marquès d’Alfarràs el dia de l’estrena

Cartell de l'obra de teatre. Miquel Utrillo. Barcelona: Impremta Adrià Gual, 1898. Litografia sobre paper. © Autor. MAE. Institut del Teatre

Cartell de l'obra de teatre. Miquel Utrillo. Barcelona: Impremta Adrià Gual, 1898. Litografia sobre paper. © Autor. MAE. Institut del Teatre

El dia de l’estrena, la companyia es troba a les 9 del matí a plaça Catalunya per enfilar el Passeig de Gràcia cap als Josepets i la carretera d’Horta. Hi ha Maragall, Utrillo, el jove pintor Eveli Torent, l’actriu protagonista acompanyada de la mare, quatre actors, un apuntador, un auxiliar, el perruquer i ell mateix, recorda Gual a les seves memòries[ii]. Davant de la xocolateria la Mallorquina, que feia cantonada amb el carrer Rivadeneyra, els espera un break[iii] «opulent, d’aquells que avui només s’estilen per anar a Sant Medir».

La família Desvalls col·labora amb els artistes en les darreres tasques i encatifant de flors l’escenari, i els servents preparen les cadires. Els actors es vesteixen i maquillen, i la mateixa família els serveix un àpat abans d’actuar, on «per ordre expressa del marquès no va arribar al xampany, perquè, home de món, sabia que allà on es comencés amb xampany no s’acabaria la Ifigènia».

Escena de la representació de 1898 als jardins del marquès d’Alfarràs. © Autor. MAE. Institut del Teatre

Escena de la representació de 1898 als jardins del marquès d’Alfarràs. © Autor. MAE. Institut del Teatre

«Ni que m’ho proposés, no sabria detallar fil per randa la representació d’Ifigènia, que es va destriar talment un somni als ulls de nosaltres, intèrprets i organitzadors. Fou un veritable encís. Sentors de vell jardí, amorosides per un passar d’airet tardoral que feia ressonar com en cambra de somni l’harmonia d’uns versos evocadors dels acords d’arpa; mantells i plecs al vent tocats de sol bondadós... aurífic... passades d’ocells exaltadors de la paraula pura... i un bell desgranar conceptes d’altri amb devoció renovadora de la vida corrent i imposada... Tot plegat sota un blau de cel puríssim i una mar protectora en llunyania, curullant l’emoció contagiada a l’auditori, que contribuïa a omplir de quietuds sol·lícites els ambients de la nostra escomesa, segellava una jornada memorable que encara avui no ha trobat parella, tant per la seva significació com per la realització que vingué a completar-la. [...] Maragall aquell dia va passar-lo entre expectacions i embadaliments, que després es complaïa a confessar amb la seva paraula precisa i bondadosa. Jo no podré oblidar mai la seva figura paternal, sempre pendent dels versos que lliscaven dels nostres llavis, i que, en parlar-li de les seves devocions, el contactaven amb el més íntim de la seva consciència poètica, que en aquella ocasió havia pres per pretext Ifigènia de Goethe...»

I acaba relatant la tornada dels espectadors amb un apunt de to humorístic:

«I heus aquí que [...] els cotxers, arrenglerats llurs carruatges tot al llarg de l’avinguda d’entrada, ho feren com ho féu la formiga; car, en adonar-se que tenien a tret i per banda del caminal on es trobaven de parada un bé de Déu d’hortalisses que encisava, varen acordar d’aprofitar-se’n en previsió de l’hivern que s’apropava i ompliren el dessota dels seients del més bo i ufanós que havia donat la terra... i així durant la desfilada brillant que la nostra representació va originar cap al tard d’aquell dia, en ple Passeig de Gràcia, els nostres senyors presumidors d’un bell atellage ignoraven que seien al damunt del milloret d’una collita furtiva. Fet i fet la jornada havia transcorregut excessivament poètica. Per una banda o altra havia de traspuar el sentit pràctic!».

Esther Vilar
 Arxiu Joan Maragall

 

 

-------------------------------

[i]Quintana Trias, Lluís. «Pròleg».Ifigènia a Tàurida, de J.W. von Goethe, traducció de Joan Maragall. Barcelona: Institut del Teatre / Comanegra, 2020, p. 21.

[ii] Gual, Adrià. Mitja vida de teatre : memòries. Barcelona: Aedos, 1960.

[iii] Carruatge obert, de quatre rodes, amb pescant elevat i bancs a la part posterior, que s'utilitzava per a excursions.

Comentaris