Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / La «Pastoral» de Joaquim Sunyer


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetes



La «Pastoral» de Joaquim Sunyer

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els agrada molt el quadre que presideix la paret sud-est del despatx on el poeta rebia les visites. És un oli sobre tela de grans dimensions, de 106 x 152 cm, pintat per Joaquim Sunyer entre el 1910 i els primers mesos del 1911, i que es coneix com a Pastoral. Representa l’essència del paisatge mediterrani, on s’integra una figura femenina fent la migdiada entre pins, ovelles i un gos. Es tracta de l’obra més destacada del període de l’artista a Sitges i s’ha convertit en el paradigma de la pintura catalana del Noucentisme.

Pastoral, de Joaquim Sunyer

Pastoral, de Joaquim Sunyer

L’abril del 1911, Sunyer va inaugurar la seva primera exposició individual a Barcelona, al Faianç Català, al número 250 de la Gran Via. Hi presentava 60 obres, entre les quals les primeres que va pintar a Sitges i les que havia portat de París de la seva etapa anterior.

Era la segona exposició individual que es feia a la sala. La primera, dedicada a  Isidre Nonell, havia estat el gener de 1910 i fou un èxit de crítica i de públic tan gran que els barcelonins encara la tenien ben present, sobretot a causa de la mort prematura de l’artista als 38 anys, per tifus, el febrer del 1911.

La Barcelona d’aquell moment no semblava gaire preparada per a una exposició com la de Sunyer i no va ser gaire ben rebuda a la premsa.[1] Es diu que un visitant molt enfadat, enemic de novetats, fins i tot va trencar amb un cop de bastó una de les obres.

L’organitzador de l’exposició, el també artista Miguel Utrillo, amic personal tant de Sunyer com de Maragall, va decidir demanar al nostre poeta si hi podia intervenir amb un text més «amable».

El 13 d’abril adreça una carta a Maragall en què li demana «la mercè de demostrarli que la seva obra vos ha fet vibrar una de les moltes cordes dels vostres sentits i potser fins les del vostre cor» i li proposa que escrigui un text elogiós sobre Sunyer a la revista Museum.

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Maragall li respon pocs dies després, i tot i que li diu «¡En què m'ha ficat!», accepta l’encàrrec per l’amistat que els uneix.

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

El mes de juliol, doncs, al número 7 de la revista Museum, Maragall publica l’article «Impresión de la exposición Sunyer. A un amigo».

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

«Así llegué delante de aquella “Pastoral” donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta, como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido á los ojos: ver las montañas era tocarlas: el relieve del suelo se nos metía en el alma, y nos sentíamos dentro de la carícia de sus líneas, la morbidez de su masa, y hasta el vaho del terruño.  I como sucede siempre que tenemos una sensación así fuerte de un paisaje, que sentimos en seguida la misteriosa afinidad de nuestra naturaleza con la de la tierra y empezamos á amarla con voluntad creadora, y quisiéramos que se hiciera cuerpo de mujer, y ya nos lo parece, para crear en ella, he aquí que de pronto la mujer aparece en nuestra imaginación, y, si somos artistas, aparece en la realidad de nuestra obra. He aquí la mujer en la “Pastoral” de Sunyer: es la carne del paisaje: es el paisaje que, animándose se ha hecho carne. Aquella mujer allí no es una arbitrariedad, es una fatalidad: es toda la historia de la creación; el esfuerzo creador que produjo las curvas de las montañas no puede detenerse hasta producir las curvas del cuerpo humano. La mujer y el paisaje son grados de una misma cosa; y el artista fascinado por las líneas del paisaje, verá brotar de su pincel, sin quererlo, las líneas del cuerpo de la mujer. Éste me parece a mi el sentido esencial de la “Pastoral y de toda la obra de Sunyer.

Y ahora encuentro que con haberme dado cuenta de la impresión artística abstracta, por decirlo así, de esta obra, me he dado cuenta también de la sensación más concreta que experimenté desde que empecé á mirarla, y que no supe explicarme bien hasta ahora: una sensación de catalanidad. Yo no sabía porque sentía aquel arte tan próximo á mi, tan catalán. Y ahora veo que era porque todo lo que reconocía en él como cualidad ó defecto, era cualidad ó defecto del alma catalana. Porque ¿no es esta alma nuestra también enjuta como nuestra tierra? ¿No es asimismo violentamente expresiva, mostrando crudos los contornos de las cosas sin atmósfera que los suavice? ¿no es ésa la famosa claridad del clà y català? ¿y no es esa necesidad de claridad en los términos de las cosas, y aquel impulso de violencia, lo que nos lleva a recargar sus líneas hasta romper el lápiz, y nos hace tan propensos a la caricatura, a la parodia... y á la blasfemia? ¿Y no es, como conjunto de todo esto, nuestro vicio capital la falta del sentido de la armonía, desde la intimidad religiosa hasta la superficialidad social y poítica? ¿Y no se revela en todo ello el sentido catalán como un sentido fuerte pero incompleto de la vida?

Pues yo diría que Sunyer viene á ser un artista genuinamente catalán. Un gran artista, pero catalán. O, si queréis: un catalán, pero gran artista.»

Amb aquesta exposició i aquest article de Maragall, Joaquim Sunyer es va convertir en el capdavanter indiscutible de la pintura noucentista que tot just començava a néixer.

El polític Francesc Cambó, animat per la rellevància que va prendre el quadre, va decidir comprar-lo directament a l’exposició i afegir-lo a la seva col·lecció artística. Anys més tard, el seu gendre, Ramon Guardans, se'l vendrà amb l'argument que un nu femení al menjador de casa podia ser incòmode per als seus fills. L’oli el va adquirir –ni més ni menys–  que Joan Anton Maragall, setè fill del poeta, que regentava la Sala Parés de Barcelona des del 1925.

I així va ser com el quadre que Joan Maragall havia immortalitzat en el seu article va acabar penjat en un lloc d’honor a la casa on va viure la seva maduresa personal, intel·lectual i artística i que actualment és l’Arxiu Joan Maragall.

Us animo, doncs, a a visitar-lo i a gaudir d’aquesta gran obra d’art!

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

1. Glòria Casals ho documenta magníficament al text que cito a la bibliografia.

 

Bibliografia

Casals, Glòria, «La Pastoral de Maragall», dins Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història, vol. I, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, p. 302 i seg.

Fontbona, Francesc. El Paisatgisme a Catalunya.  Barcelona : Destino, 1979, p. 246-247.

Genís, Jaume. «Maragall i l’exposició Sunyer»,  Haidé. Estudis maragallians, núm. 0, 2011, p. 11-18. (http://raco.cat/index.php/Haide/article/view/248945)
 
Joaquim Sunyer : la construcció d'una mirada. Madrid : Fundación Cultural Mapfre Vida ; Barcelona : Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1999, p. 178.
 

Comentaris