You are at: Home / BC Blog / Els fons teatrals a la BC. IV: l’Arxiu Teatral Santos


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Tags



Els fons teatrals a la BC. IV: l’Arxiu Teatral Santos

L’ARXIU TEATRAL SANTOS (ATS) és una col·lecció d’obres teatrals, i també un arxiu de teatre molt peculiar que adopta, des dels seus inicis, el nom del seu productor: Antoni Santos Antolí. I què va ser l’ATS?

Retrat del bust en escorç d'Antoni Santos de mitjana edat

Retrat de l'autor d'Antoni Bernal

Antoni Santos Antolí va néixer a València el 1914 i va morir a Barcelona el 1987. Arribat a Barcelona quan era petit, estudia magisteri a l’Escola Normal de Tarragona, professió a la qual dedicà els primers anys de la seva carrera. Fill de militar i d’ideologia republicana, arribà a formar part com a sergent de la 134 Brigada Mixta, actuant a primera línia de combats als fronts d’Osca i del Segre i, el 1938, a la batalla de l’Ebre. Fou a partir de 1951 quan va reprendre, superades les contrarietats i conseqüències de la Guerra civil, la seva tasca com a mestre d’expressió plàstica i tecnologia al Grup Escolar Pere Vila, de Barcelona.

La seva vocació artística i literària comença, d’alguna manera, en el que són les seves memòries titulades “Diario de mi vida” que esdevenen un relat autobiogràfic. Escrit en castellà, recull les seves vivències durant la guerra, i com va viure els esdeveniments, a partir de notes escrites quan va ser soldat. Aquest text memorialístic es pot consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on ja s’esmenta que: “[...] Sus primeros ensayos literarios se iniciarion a los 14 años de edad, y desde entonces dedicó su tiempo libre a escribir y escribir, cultivando todos los géneros, en castellano y catalán, teatro, cuentos, novelas, poesía ensayo, artículos [...]”(1).  

Prèviament al conflicte polític que marcà el primer terç del segle XX, el teatre català va viure un esclat que es manifestà en un gran nombre d’autors, espais de representació i companyies que van respondre a les necessitats socials d’un públic cada vegada més exigent i aficionat. Durant la Guerra Civil, Santos Antolí roman al front i per tant fa un parèntesi a la seva incipient tasca en l’àmbit de la dramatúrgia i que més tard diversificarà. Militarà en les Milícies de la Cultura,  integrades per joves mestres que eren destinats al diferents fronts de combat amb la missió d’alfabetitzar i instruir aquells soldats que més ho necessitaven.

El canvi de costums de la població als anys quaranta provoca una crisi en el sector teatral, a la qual se suma la censura en l’àmbit cultural i públic, exercida pel Ministerio de Cultura, Información y Turismo. En aquest període es produeix, per part de la Generalitat republicana, un fort moviment de suport i defensa de la cultura i dels autors, i comencen a organitzar-se plataformes d’actuació i producció literària. La majoria d’escriptors i artistes, de diferents filiacions –si en tenien- però de tendència lliberal, republicana i antifeixista reflectiren en la seva producció la temàtica de guerra o bé la situació social.

 

Ms. 6722 i Ms. 8356

L’escriptor

La producció literària d’A. Santos Antolí es remunta a la seva joventut. Des que arriba a Catalunya el 1924, no para de produir obres, en la seva majoria per a ser representades, que abasten diferents gèneres, d’acord amb el moment de la història que li tocà viure.

Les seves obres arriben a la vuitantena de títols, en català i castellà a parts iguals aproximadament, malgrat els temps difícils. Fins el 1946, data de la represa del teatre català, es van continuar representant obres de teatre popular. Les seves obres ballen entre el melodrama burgès, regenerador i moralitzant, i les comèdies intranscendents o sainets com, per exemple: L’estudiant ros. També hi ha obres emmarcades dins del teatre modernista que representen quadres de costums, com Montañas del papel (1954), molt interpretada, en la qual ell i Josep C. Tapias, com a coautor, presenten un estudiant que és induït a la militància comunista per un dels seus catedràtics, si bé no aprofundeix massa en la ideologia a fi d’agradar al gran públic i de caracteritzar diferents perfils de personatges. Això ho corrobora el fet que moltes de les crítiques teatrals són positives; llegim l’escrita el 1982 en relació a Les ales de la nit: “En fi, una comèdia per riure de gust i oblidar per uns moments tota mena de preocupacions.” (2) o la publicada a la revista Rubricata, de Rubí, referint-se a la comèdia Ni fadrí, ni casat, ni vidu: “Els personatges són gent normal, amb els seus defectes i qualitats, afeccions i capricis com pot tenir la gent del carrer ...” (3).

L’any 1937 ens sorprèn amb l’obra infantil A caballo de la fantasía: comedia  infantil en tres actos i l’adaptació Renoi, quin Tenorio! que assolí molt d’èxit el 1960.

 

L’activista col·leccionista: l’Arxiu Teatral Santos

Si bé durant la Guerra Civil les seves obres no tenen gran presència. Durant el règim franquista va continuar la seva activitat, ja que a l’Arxiu consta que es continuaven representant obres en català.

El seu activisme salvà gran part de la producció d’empreses teatrals, així com els textos clàssics d’arreu del territori, que Antoni Santos aplegà per tal de donar-los continuïtat i fundar el que seria l’Arxiu Teatral Santos. 

Per crear-lo recupera fons procedents dels arxius López, Bonnín, Cruset i Manresa, i els integra a la seva pròpia col·lecció, que el 1957 esdevé un negoci de préstec de llibrets. Amb el temps, s’hi van sumant d’altres, amb la compra el 1960 dels arxius Morera, Parramon, o Pérez, per exemple (2). Aquests arxius anaven destinats especialment a facilitar als grups de teatre amateur l’accés al repertori teatral.

 

Segells d'antics posseïdors i Dedicatòria de l'autor a un antic col·leccionista

L’empresari

El 1958 estrena al Teatre Romea el seu primer gran èxit, El Gran Giravolt, sota la direcció d’Esteve Polls per la companyia Teatre Experimental Català. Al pròleg de la versió publicada, l’autor reflexiona sobre què pot dir de si mateix i adjunta, al final, un altre pròleg tenint en consideració el seu personatge principal. Santos Antolí arribà a ser director d’aquesta sala de teatre i també dirigí la revista per a aficionats La Scena.

Un altre vessant del negoci de l’Arxiu Teatral consistia en suplir una tasca que no quedaria regulada fins més endavant per les associacions gestores i més professionalitzades, ja que s’encarregava de vetllar pels interessos dels autors i pel cobrament dels seus drets.

Els establiments que prestaven textos teatrals s’anomenaven “Arxius”, terme que en la professió bibliotecària i arxivística té un altre accepció i significat. En el pis que ocupava al carrer de Balmes de Barcelona, ple a vessar de llibres, Antoni Santos regeix un negoci que l’any 1985 tenia grans dimensions: “Hay 68 metros lineales de estanterías con diez o doce estantes cada una, según los casos. Un total de 23.000 distintos de obras ..., con más de 200.000 ejemplares que se prestan contínuamente” (4).

I entre totes les prestatgeries i taules, la calaixera amb fitxes: el catàleg de tot plegat que li servia per localitzar els documents que aquí us presentem:

 

Maryse Badiou. Los archivos de teatro. El Publico: febrero 1985, p.59-61. Model de fitxa de la calaixera. Calaixera Arxiu TeatralSantos

 

Com funcionava l’Arxiu Teatral? Quins serveis prestava?

Segell de l'ATS i Targeta comercial

La informació que proporciona el catàleg imprès de la col·lecció sobre el funcionament de l’Arxiu i dels serveis oferts és molt detallada i adquireix un valor excepcional com a testimoni de l’època. Com s’explica en A modo de prólogo: “(...) Y tan parentoria era la necesidad y el constante requerimiento de unos y otros para dar cima a esta obra, que hemos determinado publicar la edición sin hacer una revisión a fondo y minuciosa de los títulos en existencia. (...) La buena, la excelente acogida que ha tenido nuestra idea, nos hace perseverar para lograr en nuevas ediciones mayor amplitud en las fichas, con datos relativos a la moralidad de las obras, y otros interesantes de orientación para el aficionado, como así mismo formar un fichero detallado de obras por índice de autores, del que carecemos y cuya organitzación va a ser nuestra principal tarea en los próximos meses” (5).

Així doncs, constatem que a la calaixera, les fitxes estan ordenades per idioma si són d’autors estrangers, i després, per ordre alfabètic de títols.

A més de les tarifes, el catàleg incloïa el llistat de les obres que s’oferien, en lloguer o dipòsit, per als usos següents:

a)    Lectura d’obres teatrals

b)    Consulta

c)    Jocs complets de dues obres i els papers d’estudi

d)    Obres per a emissions de ràdio

e)    Obres tècniques o de divulgació teatral

f)     Copisteria

g)    Noves adquisicions

posant moltes facilitats i alternatives per a la seva distribució i serveis sota demanda.

De cada títol hi pot haver més d’una còpia (original i còpia mecanografiada). Les proves d’ús i marques de propietat són habituals: noms en llapis d’actors al costat del nom dels personatges, segells d’antics propietaris, segells de censura ... i també hi ha, de vegades, els “caudals”, que són la transcripció independent del text corresponent a diferents personatges.

Tenim una targeta dels molts clients que atenia d’arreu del territori espanyol. A continuació, una fitxa i carta relativa a una compra, i també una fitxa del Centre Moral de Gràcia a qui es va llogar una obra el 1993.

 

Mostra de fitxa de client i d'una carta comercial

 

Fitxa. Fons documental - El Centre (Centre Moral Instructiu de Gràcia)

Abans de traslladar-se a l’Eixample, l’Arxiu tenia la seu al carrer de Goya, al barri de Gràcia.

 

La col·lecció. Promoció del teatre

 

La col·lecció consta de textos manuscrits, mecanografiats i impresos que sumen un total aproximat de 10.730 volums, i molts són els títols que formen part del seu catàleg.

Si bé escriví moltes obres, només consta com a obra publicada per López - Santos el catàleg editat el 1959, amb una sèrie d’apèndixs, de periodicitat irregular, que es perllonguen fins el 1995.

Les informacions que aporta de cada títol són esplèndides, i particularment útils per als grups que llogaven els textos: número de personatges, masculins, femenins, decorats, gènere teatral, apunts i indicacions del format, públic destinatari, etc. 

ATS. Apèndix del catàleg i coberta.

Si bé les obres més antigues són de finals del segle XIX, aquestes són comptades, ja que la majoria d’obres de teatre estan datades a partir de 1951, de temàtica “moderna” i d’autors contemporanis.

Es tracta majoritàriament de títols acabats d’estrenar a Barcelona; cercant a l’hemeroteca del diari La Vanguardia trobem ressò de l’estrena de les seves obres.

Alguns dels autors que difongué eren amateurs, tot i que alguns d’ells s’arribaren a professionalitzar arran de l’èxit assolit. A través de Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Amateur (coneguda com a F.E.S.T.A.), entitat creada el 1949, se’ls va donar suport, ja que aquesta entitat tenia com a finalitat servir d’enllaç entre els aficionats. FESTA fou la llavor de l’actual Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya.   

Entre els títols que formen part de l’Arxiu trobem molta varietat d’autors, èpoques i gèneres. Ens consta que Santos fou “empresario de diversas compañías y actores”, entre els quals destaquem Joan Capri. Els seus monòlegs, escrits als inicis dels anys setanta, en l’època que va tenir tant d’èxit, en són un exemple; ja que fins i tot se’n va arribar a publicar un enregistrament sonor produït pel segell Discos Vergara el 1964: 

Joan Capri i A. Santos. Monòlegs. Bcn Vergara, 1964

Ms. 8412

El teatre modernista, com a moviment artístic global, va rebre moltes influències d’origen europeu, cosa que es reflecteix en traduccions (i adaptacions “a l’escena catalana”) d’obres internacionals al català o al castellà; també advertim que en la seva col·lecció inclou obres traduïdes d’una a l’altra llengua indistintament: n’és un exemple l’obra Madam Verdux d’Adrián Ortega, traduïda al català per ell.

El desenllaç de la Segona Guerra Mundial, el 1945, amb la derrota dels que havien donat suport al règim franquista, va obligar a una certa obertura política i cultural que representà la fi de la seva prohibició a l’esfera pública.

Pel que fa a altres autors, hi ha clàssics adaptats com poden ser Los diez negritos: comedia en dos actos de la novel·la d’Agatha Christie o obres de William Shakespeare: A buen fin no hay mal principio o Les Alegres casades de Windsor.

També hi són els títols de sempre, quadres de cultura popular tradicional, pròpia de festivitats religioses i àmpliament representades en el si d’ateneus populars o centres catòlics d’arreu, com les diverses versions de Els Pastorets, típic de les festes de Nadal, Anem a Betlem, L’Estrella de Nadal, La infància de Jesucrist, o Els Reis d’Orient.

 

Projecció i reconeixement

Si bé les seves col·leccions perseguien diferents objectius, Antoni Santos Antolí i Jaume Rull foren coetanis, i trobem alguns títols que es repeteixen en ambdós repertoris. De la seva relació n’és una mostra la dedicatòria de Santos a Rull en una obra seva.  

Ms. 6182 (BC-ATS). Jbc dedicat a Jaume Rull. Quadern fires llibres (BC-Fons Millà)

Algunes de les col·leccions clàssiques de teatre català estan presents en els respectius conjunts, com és el cas de “Biblioteca Gresol” de l’Editorial Nereida (al final, en nota es dona l’opció a subscriure-s’hi) i “Catalunya Teatral”, editada per Lluís Millà i que compta amb més de 300 títols publicats. Algunes obres de Santos Antolí estan incloses en un quadern de l’autor - editor teatral per vendre a les fires de venda de llibres que es feien periòdicament a la ciutat; i la fitxa d’una obra de Santos que es trobava entre les obres que va publicar:

Quadern fires llibres (BC-Fons Millà)-f.1. Fitxer autors (BC- Fons Millà)

A. Santos Antolí_Les ales de la nit. Cartell, 1956 (CDMAE)

Una altra de les obres de Santos, Les Ales de la Nit, interpretada per la companyia Teatro Experimental de Barcelona al Teatre Alexis de Rubí l’octubre de 1956, va ser qualificada com segueix: “Como siempre acogemos con buen deseo y simpatía todas aquellas tentativas que tienden a hacer más amplios los horizontes del arte en sus distintas manifestaciones” (6).

El 27 d'octubre de 1964 la televisió franquista emetia el primer espai en llengua catalana. En el període que abasta del 1939 a 1970, es van emetre dues pel·lícules basades en obres de Santos Antolín dins de la sèrie “Teatro Catalán” De TVE: Les ales de la nit l’agost de 1970 i Tot queda lluny el 1973 “La censura va autoritzar aquesta obra l’any 1967. La va representar al Teatre Prado de Sitges la companyia “Producciones Santos-Vals” (ANC, fons 318, caixa 1) Llavors no es permetia que es radiés”) (7). 

 

Igualada, 15-03-1958, p.2. Rubricata, 27 febrero 1982. Estela, 15-V-1997, p.19

 

Dins la professió, Santos assolí cert reconeixement per la seva dedicació i contribució a la cultura teatral, com es pot veure en algunes notícies que l’homenatgen. Des de 1985, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges convoquen també un premi anual en honor seu anomenat Premi Memorial de Teatre Antoni Santos Antolí.

El 1998, la Biblioteca de Catalunya va adquirir aquesta col·lecció a la vídua d’Antoni Santos (8). Està disponible per a la consulta a les seves instal·lacions: podeu seguir els enllaços a la pàgina web de la BC, des d’on podeu accedir a la descripció dels documents; es tracta dels Ms. 6648 – 8854, i de tots els impresos identificats amb l’acrònim ATS- que trobareu aquí. Els manuscrits i mecanoscrits estan tots digitalitzats al portal: Memòria Digital de Catalunya.

Amunt el teló: llarga vida al Teatre Amateur!  

 

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits

NOTES

(1) Antoni Santos Antolí. Diario de mi vida. Manuscrit. (Arxiu Nacional de Catalunya, ANC 1-903).

(2) L’Observador: setmanari de Martorell (15 febrer 1985)

(3) Rubricata (12 abril 1991), p. 7

(4) Maryse Badiou, “Los archivos de teatro, insólita tradición de actualidad” / Oficios conexos. El Público (febrero 1985), p. 59-61.

(5)  Archivo Teatral Moderno: catálogo general. Barcelona: Lòpez – Santos, 1959.

(6) “Teatro experimental”. Rubricata (29 octubre 1956), p. 1-2

(7) Ferran González Gómez. Els programes dramàtics en català a TVE (1964-2005); tesi doctoral. Bellatera: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014 <https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2014/hdl_10803_131456/fgm1de1.pdf>

(8) Adquisició del fons de l’Arxiu Teatral Santos. Arxiu Central del Departament de Cultura. Expedient plurianual 34/004/1998

 

BIBLIOGRAFIA

Antonio Santos Antolí. “Así fue...”. Mataró (17 abril 1951), p. 6.

Berta Muñoz Cáliz. Mapa de la documentación teatral . I: Fuentes y recursos para el estudio del teatro español. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 2011: <https://www.teatro.es/publicaciones/fuentes-y-recursos-para-el-estudio-del-teatro-espanol.-mapa-de-la-documentacion-teatral-en-espana>  

Lluís Llort. “Monòlegs (i 2)”. Avui. (3-03-2005):http://hdl.handle.net/20.500.12268/19027 

Maria Campillo. Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939). Barcelona: Curial Edicions; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.

La traducció i el món editorial de postguerra (1975-2000); ed. Sílvia Coll-Vinent. Simposi sobre Traducció i Recepció en la Literatura Catalana Contemporània (6é : 2016 : Barcelona, Catalunya). Lleida : Punctum, juny de 2017.

“El Teatre a Arenys de Mar (segle XX). II”. Quaderns d’estudis arenyencs, núm. 9 (desembre 2002): <http://www.llibresdelmirall.com/ca/historia-local/33618-quaderns-destudis-arenyencs-num-9-desembre-2002-ii-el-teatre-a-arenys-de-mar-segle-xx.html>

Xavier Fàbregas. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona : Curial, 1972.

Comments

Merescut reconeixement

Gràcies per fer-nos descobrir personatges fonamentals en la resistència cultural