You are at: Home / BC Blog / Nicolau Eimeric, perseguidor del lul·lisme


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Tags



Nicolau Eimeric, perseguidor del lul·lisme

En un any que es commemora la figura de Ramon Llull és oportú dedicar l’atenció a figures relacionades amb el gran mestre medieval, per bé que el personatge triat —Nicolau Eimeric— fou un detractor furibund de les tesis del lul·lisme.

Nascut a Girona entre 1316 i 1320, ingressà a l’orde dels dominics, i el 1356, després d’haver completat els seus estudis a Tolosa de Llenguadoc i París, amb el títol de doctor en teologia, fou nomenat pel papa Innocenci VI inquisidor general de la Corona d’Aragó. Eimeric es caracteritza pel seu zel desfermat perseguint heretges, entre els quals inclou els seguidors de Ramon Llull, cosa que provocarà l’hostilitat del rei Pere, el Cerimoniós, també per la intromissió del dominic en casos de jurisdicció reial, i pel seu caràcter agressiu, tossut i inflexible, reconegut pels historiadors[1].

Les fortes disputes entre l’inquisidor i el rei s’agreujaren progressivament. El 1360 fou suspès del seu càrrec per intervenció reial, tot i que el recuperaria el 1365. Deu anys després fou desterrat del regne, i Eimeric es va refugiar a la cort pontifícia d’Avinyó, ben rebut pel papa. El 1381 tornà a Catalunya, i dos anys més tard, a causa d’una nova topada, Pere, el Cerimoniós, ordenà que fos negat al Ter, pena que no s’acomplí per intercessió de la reina Sibil·la de Fortià.

Mort el sobirà (1387), el successor Joan I va començar el regnat afavorint l’inquisidor i acceptant la condemna del lul·lisme, però més endavant canvia completament de parer, fruit de la duresa del dominic gironí en la persecució de grups lul·listes, que suscita l’oposició decidida de les ciutats de València i Barcelona. Eimeric va haver de viure altre cop a Avinyó, a l’empara del pontífex. Tornà a Catalunya, difunt Joan I, el 1396, però ara ja, sense les antigues atribucions, reclòs al convent dominic de Girona, on morí el 1399.

A banda de la seva activitat inquisitorial, va escriure diversos tractats, entre els que destaca el Directorium inquisitorium, un complet manual teòric i pràctic per als inquisidors, vigent fins a la fi d’aquesta institució. En la producció d’Eimeric tenen importància els textos antilul·listes, com ara el Tractatus contra doctrina Raymundi Lulii, i el Dialogus contra lullistas[2].

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Diversos estudiosos han explicat l’oposició ferotge d’Eimeric a les doctrines de Ramon Llull, per criteris allunyats de l’ortodòxia doctrinal. Segons Manuel de Montoliu[3], l’animadversió del dominic deriva de l’antagonisme durant aquells segles entre els dos ordes mendicants més destacats. Les picabaralles intel·lectuals entre franciscans i dominics eren freqüents, i Llull s’adscriu als primers perquè era terciari franciscà. Així doncs, era l’enemic a batre per part de l’inquisidor dominic.

D’altra banda, Josep Amengual Batle, autor de Ramon Llull, sanctus martyr mallorquí, la reivindicació de Benet XIV, proposa una altra explicació: “En el fons, el problema d’Eimeric amb Llull va més enllà de les qüestions de doctrina. No podia tolerar que un home laic, que no era frare ni prevere, que no havia estudiat a la universitat, pogués donar lliçons de teologia a ningú i pogués ser una figura important dins la institució eclesiàstica.”[4]

Sigui pels motius que sigui, la persecució d’Eimeric fou acarnissada i enganyosa. Segons l’estudi de Josep Perarnau, els articles de l’obra lul·liana condemnats per Eimeric són reelaboracions de l’inquisidor, que “mai no són textuals i més d’una vegada són contràries a les indicacions explícites de Llull[5]”. Durant centúries, l’activitat tergiversadora d’Eimeric va projectar una ombra de sospita de la figura del prohom mallorquí. Afortunadament, aquesta malfiança ha quedat enrere i fins i tot el seu procés de canonització, diversos cops aturat al llarg dels segles, sembla que avança decididament en l’actualitat.

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

 1. Brugada i Gutiérrez-Ravé, Josep. Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 39-42  

 2. Eimeric, Nicolau. Diàleg contra els lul·listes. Traducció de Jaume de Puig. Barcelona: Quadens Crema, 2002

 3. Montoliu, Manuel de. Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p.110-111

 4. Pons, Pere Antoni. “Els boicots de la Inquisició a Ramon Llull”, Ara Balears. Palma de Mallorca, 1 nov. 2014. http://www.arabalears.cat/cultura/boicots-Inquisicio-Ramon-Llull_0_1240676126.html

 5. Perarnau i Espelt, Josep. De Ramon Llull a Nicolau Eimeric : els fragments de l’Ars amativa de Llull en còpia autògrafa de l’inquisidor Eimeric integrats en les cent tesis antilul·lianes del seu Directorium Inquisitorum. Barcelona : Ciutat de Mallorca, 1997, p.  127

Comments

Fantàstic!

Interessantíssim apunt, gràcies!

Excel·lent apunt

És molt interessant parlar de Llull a partir del seu detractor. A més, és d'agrair que ens proporcionis referències dels estudiosos lul·lians.