Estás en: Inicio / El Blog de la BC


Right menu

Lu Ma Mi Ju Vi Do
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30            

Etiquetas



El Blog de la BC

Ahir, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, es va celebrar la ja tradicional Jornada de Portes Obertes. Aquest dia, la BC surt de les activitats habituals i es prepara per acollir els visitants. A primera hora del matí tots els equips acabaven els preparatius per obrir puntualment a les 10h. Posar les indicacions de senyalització, preparar els espais, les cadires, els audiovisuals, els fullets informatius, col·locar l’enquadernació de plata repussada a la vitrina de la sala Marès, preparar el punt de venda de llibres, les petites mostres d’exposicions, revisar les targetes i bateries de les càmeres de fotos, repassar el recorregut i els últims detalls del guió de la visita... En aquesta jornada hi participen cada any directament i indirectament uns setanta treballadors/res de diferents unitats i seccions. Durant aquest dia els serveis als usuaris estan tancats i tot el personal està destinat a l’activitat de la Jornada.

Els visitants  poden anar  per lliure o bé seguir les visites guiades que s’organitzen quan hi ha grups de més de cinc persones. Alguns fan la reserva d’hora prèviament, però en general s’organitzen grups al moment en funció de l’afluència de visitants i més o menys cada 20 minuts es pot fer un grup, llevat de les hores del migdia.  Ahir es van fer 33 grups. Es va atendre als visitants en català, castellà, francès i anglès. Les guies que acompanyen els grups són persones que treballen a la biblioteca, coneixen molts secrets, tant de l’edifici com dels llibres i intenten respondre les preguntes que els fan els visitants, que són molt variades. Entre altres coses van demanar si es podien veure les Homilies d’Organyà i on estan guardades, si sabíem on es conservava el manuscrit original del Quixot, o si recollíem també les publicacions electròniques i digitals.

Des de primera hora van anar entrant visitants: escolars, turistes, -aquest any principalment francesos-, usuaris habituals, antics lectors, veïns del barri, gent de comarques, alguns professionals del sector bibliotecari... i a través de Twitter i Facebook s’anava informant del desenvolupament de la Jornada.

Jornada de Portes Obertes 2012. Biblioteca de Catalunya

Visitants a l'entrada de la Biblioteca de Catalunya. Foto: BC. Oriol Miralles

 

Durant el recorregut es van poder veure les sales de lectura ubicades a les naus gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu; la Sala Marès, que mostra un recorregut per la història del llibre, la Sala Cervantina on aquest any s’exposà una vintena de dibuixos de l’artista Francesc Riart. Aquest autor, que ha donat el seu fons, és un dels pocs especialistes que hi ha en il·lustracions històriques, els dibuixos que fa són molt precisos, ben documentats, res del que hi apareix és gratuït ja que s’informa sempre a través d’historiadors, arqueòlegs o fotografies de l’època.

2012_Mostra de Francesc Riart

Mostra de dibuixos de Francesc Riart a la Sala Cervantina. Foto: BC. Oriol Miralles

 

Aquest any la Jornada va coincidir durant el migdia a la sala de Llevant amb el lliurament del guardó Gran Prix de l’Art de la Cuisine, atorgat al Sr. Joan Roca, del restaurant Celler de Can Roca. L’acte era organitzat per l’Académie Internationale de la Gastronomie. Entre els assistents hi havia l’Alcalde de Barcelona, el Conseller d’Agricultura, cuiners molt reconeguts, i periodistes relacionats en aquest sector. No cal dir que la Biblioteca es va omplir de visitants, entre els convidats a l’acte i els visitants de la Jornada. Mentre durà l’acte es va variar la sortida dels visitants per facilitar la circulació de les persones per l’edifici.

Les visites es van tancar amb èxit amb petits concerts de pianola, que van captivar a tots els visitants fins al darrer moment. Si voleu informar-vos sobre la pianola podeu veure aquest vídeo.

2012_Pianola

Concert de pianola a la sala de Llevant. Foto: BC. Oriol Miralles

 

Després del concert els visitants sortien a la terrassa  des d’on podien veure el jardí de l’antic hospital de la Santa Creu i sentir l’agradable perfum dels tarongers florits.

En resum, la jornada ha rebut 1569 visitants. Les visites guiades han estat un èxit, si llegim els missatges que han deixat escrits al llibre de visites. El millor premi per a nosaltres:  “Gràcies de tot cor pel vostre esforç - senzill i generós- en donar a conèixer la vostra feina i el fons que custodieu i conserveu.”

 

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Nascut a Ulldecona ara fa cent anys, Miquel Querol va rebre una sòlida formació humanística i musical, en bona part marcada per la seva estada al monestir de Montserrat on va estudiar Humanitats, Filosofia, Teologia i Música, des del 1926 fins al 1936. A l'inici de la Guerra Civil va ser empresonat i tancat a un vaixell ancorat al port de Tarragona; tres mesos més tard, l’octubre de 1936, va ser alliberat a canvi de dirigir gratuïtament la Banda de Música i l’Orfeó d’Ulldecona.

Després d’un periple que el va portar per Barcelona, Saragossa i de nou a Ulldecona, el 1946 Higini Anglès, assessorat per Jordi Rubió, Tomàs Carreras i Artau i José Subirá, li va oferir la plaça de col·laborador i secretari de l’Instituto Español de Musicología (actualment Institució Milà i Fontanals) del CSIC. Amb la mort d’Anglès, el desembre de 1969, la direcció de l’Instituto va passar a mans de Miquel Querol, càrrec que va exercir durant dotze anys i que va compaginar amb una llarga llista de nomenaments i reconeixements: president de la Societat Catalana de Musicologia, president del comitè espanyol del RISM, membre del praesidium de la Societat Internacional de Musicologia, professor de paleografia musical, Premio Nacional de Música (1985), Creu de Sant Jordi (1997)... només per citar-ne alguns.

Miquel Querol va mantenir sempre vincles d’amistat i col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya; molt possiblement, l’origen d’aquests lligams es troba en la relació acadèmica i professional que varen tenir Querol i Mn. Anglès, responsable de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya.

L’any 2006, per voluntat expressa del musicòleg i compositor, la Sra. Alicia Muñiz, vídua de Querol, va donar a la Biblioteca de Catalunya unes 400 partitures manuscrites, en alguns casos acompanyades de particel·les, una desena de manuscrits, mecanoscrits i també unes 40 partitures i particel·les impreses. Va treballar diversos gèneres i formes musicals: misses, motets, himnes cristians marians, goigs, música instrumental, música vocal -destacant musicacions de poetes reconeguts com J. Verdaguer-, música per a piano, música per a orgue, així com espirituals negres i altra música popular.

Curós amb els seus papers, acostumava a signar i datar les partitures i, moltes vegades, hi afegia comentaris sobre la seva estrena, anècdotes, intèrprets, localitzacions, etc.

0005

Partitura manuscrita de la Sonata per a viola i piano de Miquel Querol. Barcelona, 1952

 

Miquel Querol va ser i és conegut principalment per la seva vessant musicològica i no tant per la compositiva, sovint oblidada; així doncs, aquest fons ens ofereix una bona oportunitat per conèixer les seves obres de creació i redescobrir-lo com a compositor, el seu primer vessant en l’àmbit musical.

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Moltes vegades els llibres es fan servir per fer venir la son. No sé si això estarà o no relacionat amb el fet que la primera anestèsia a Catalunya es fes a l’antic hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya.

Des de sempre, una de les principals preocupacions dels metges ha estat eliminar el dolor dels malalts. Ramon Llull ja va experimentar amb substàncies químiques i va obtenir-ne una que va anomenar “vidriol dolç”. Al segle XVIII, als salons francesos s’utilitzava un “gas hilarant”, que devia fer les delícies dels cortesans. Fins al segle XIX, els experiments es van succeir i l’element de Llull va passar a dir-se èter, que en grec significa cel. Potser és per això que als anys seixanta als carnavals brasilers s’utilitzava com a droga al·lucinògena.

Però tornem al seu ús més habitual; l’any 1842, a Geòrgia, el Dr. Crawford Williamson Long administra anestèsia a un nen abans d’extirpar-li un quist del coll. Dos anys més tard, un odontòleg va veure que en un espectacle es donava una substància als espectadors, per a fer-los perdre les inhibicions. A més d’entrar en un estat d’eufòria, si es feien mal no patien cap dolor. Va decidir autoadministrar-se aquest líquid i demanar al seu ajudant que li extragués un queixal: no va sentir res. El 1846, William Morton va fer la primera demostració pública de la utilització de l’anestèsia. A La abeja: revista científica y literaria ilustrada (1866, núm. 5, p. 304) trobem un article on s’expliquen aquests primers experiments.

El 1848 es començà a utilitzar el cloroform, sobretot per al part. Expliquen que la primera mare a qui es va aplicar va posar a la seva filla el nom d’Anestèsia. No és pas estrany, oi?

Amb aquest panorama, les experiències a Espanya i a Catalunya no es van fer esperar. A Madrid, el 28 de gener de 1847, el Dr. Diego de Argumosa va administrar la primera anestèsia amb èter. Quinze dies més tard, el 16 de febrer de 1847, a l’Hospital de la Santa Creu, es va fer una amputació de peu a una dona amb èter. El metge era Antoni Mendoza i Rueda (Màlaga, 1811 - Barcelona, 1872), militar i catedràtic, autor d’Estudios clínicos de cirujía (1850). Aquest tractat reflecteix moltes de les novetats que va incorporar a les pràctiques hospitalàries. Una mica més tard, el 1874, Narcís Carbó i d’Aloi en el seu Programa de terapéutica farmacológica, dedica les lliçons 128 a la 131 als anestèsics.

I si encara esteu desperts, llegiu a La mosca roja  (1883, núm. 55, 15 abril, p. 4) com l’èter i el cloroform a vegades no van acabar de funcionar. 

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Almanach de l'Esquella de la Torratxa, 1899

Les marques tipogràfiques són les inicials i vinyetes que apareixen a portada o colofó de llibres entre els segles XV i XVIII, utilitzades per impressors i editors per identificar les seves obres. Podríem considerar-les un precedent dels logos actuals que tenen les entitats i que constitueixen la seva imatge corporativa. Les marques antigues presenten formes molt diverses, de qualitat molt diferent. A Itàlia i França trobem les mostres més reeixides per bé que arreu d’Europa van ser un element característic durant aquests segles.

Les marques consisteixen en petits gravats amb escenes extretes de la Bíblia, la literatura clàssica, els bestiaris medievals... De vegades, les marques no identifiquen només al fabricant sinó que la mateixa imatge revela el nom de l’impressor. Parlem aleshores de marques parlants.

Les tres imatges que incloem han estat extretes de la Biblioteca. La primera marca parlant, el cavall amb dos cascos, és la marca de Pere i Antoni Lacavalleria; la segona correspon a Joan Sapera i hi descobrim un arbre fruiter amb tres peres; i finalment, el tercer exemple pertany a l’impressor Josep Llopis. El llop no sembla gaire ferotge, però té encant.

Pere i Antoni Lacavalleria

    

         

            

Pere i Antoni Lacavalleria

 

 

 

 

Joan Sapera

 

              

Joan Sapera

 

 

 

Josep Llopis

   

 

            

Josep Llopis

 

 

 



Si voleu veure’n i saber-ne més, us suggereixo tres obres:

Marques d’impressors [en línia]. [Barcelona]: Universitat de Barcelona. http://www.bib.ub.edu/fileadmin/impressors/home.htm [Consulta: 7-3-2012].

Vindel, Francisco (1942). Escudos y marcas de impresores y libreros en España durante los siglos XV a XIX (1485-1850). Barcelona: Orbis, 1942

Zappella, Giuseppina (1998). Le marche dei tipografi e degli editori italiani del Cinquecento: repertorio de figure, simboli e soggetti e dei relativi motti. Milano: Editrice bibliografica. 1986

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya