Estás en: Inicio / El Blog de la BC


Right menu

Lu Ma Mi Ju Vi Do
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28  

Etiquetas



El Blog de la BC

Avui, 15 de maig, se celebren 50 anys de l’obertura al públic de la Discoteca del Servicio de Depósito Legal, que a Barcelona estava situada a la Biblioteca Provincial y Universitaria. S’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957, però no obrí al públic fins el 1964 [1].

Podríem dividir la història d’aquest servei en tres etapes: la primera, la dels antecedents de la seva creació i la dels seus primers anys de funcionament; la segona, la dels inicis sota la tutela de la llavors instaurada Generalitat de Catalunya, producte de les transferències fetes des de l’estat espanyol; la darrera, i actual, l’etapa d’integració i consolidació dins el Sistema Bibliotecari Català, com a servei bibliogràfic nacional. Una història que va començar amb el Servicio de Reproducción del Sonido de la Biblioteca Pública i Universitària fins a arribar a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.

La primera etapa (1964-1981)

Amb tota probabilitat, aquest Servicio de Reproducción del Sonido es va fer a imatge del que ja existia a la Biblioteca Nacional de Madrid amb aquest mateix nom, i que s’havia inaugurat tres anys abans amb l’objectiu de posar a disposició del públic el fons discogràfic procedent del Depósito Legal. A Madrid, el servei comptava amb cabines d’audició individual i una petita sala d’audicions. A Barcelona, també.

ritmo

Ritmo, núm. 317 (marzo 1961), p. 12-13

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

 

A continuació podeu escoltar un fragment del discurs que el director del Servicio de Reproducción del Sonido,  Dr. Ignacio Rubio y Cambronero,  va preparar per a la inauguració. Se’n conserva una bobina sonora que no sembla haver estat enregistrada aquell dia, ja que inclou dues versions del mateix discurs. Miquel Bordonau, funcionari interí del Cuerpo General de Administración, féu la presentació de les obres que es van incloure al programa d’audicions

Ignacio Rubio Cambronero

 

Miquel Bordonau

 

Per a utilitzar els serveis de la Discoteca calia un carnet específic, diferent al de la Biblioteca, i havia d’anar signat pel seu director. No hem trobat un reglament d’ús del servei, però ens consta que als anys 80 era el funcionari que servia els documents qui els manipulava i els posava en el reproductor adequat des de la seva cabina de comandaments. 

carnet

A banda d’aquesta facilitat per escoltar els discos, com hem dit, hi havia també un petit auditori on es duien a terme les sessions col·lectives, principalment per als alumnes de la Universitat o d’altres centres educatius. Tenim constància de, si més no, 10 audicions col·lectives fetes en un mateix curs (1969-1970), és a dir, una mitjana d’una al mes. S’han conservat un parell de programes d’activitats dutes a terme amb els discos d’aquesta col·lecció, on hi podem trobar els noms dels comentaristes, tots ells professors universitaris o de reconegut prestigi dins el seu camp.

programa_1970

El fet que s’anessin rebent els discos de Dipòsit Legal a la Biblioteca Provincial y Universitaria des del 1958 sense que s’hagués planificat com s’hi tindria accés, va obligar a buscar la col·laboració de diversos organismes per dotar la discoteca dels respectius equips reproductors. Això s’assoliria els anys 1961-1962, fet que possibilità l’inici de la catalogació dels discos i, posteriorment, l’obertura al públic per a la seva consulta.

Ja des del moment de la inauguració, el servei patia d’una deficiència de dotació de personal especialitzat, tal i com també va ocórrer en el de la Biblioteca Nacional. L’especificitat del document sonor, que no es pot llegir a ull nu, fa que la intervenció de maquinària suposi  un encariment de les inversions necessàries per accedir-hi. Un cop feta la inversió inicial en instal·lacions, maquinari, espais i dotació bibliogràfica, al personal se li assignaren tasques d’atenció a l’usuari, deixant de banda les de donar continuïtat a la catalogació i ampliació de disponibilitat de títols que seguien arribant per Dipòsit Legal. 

personal

Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca Provincial y Universitaria entre 1970 i 1980, recull la història d’aquest servei de Barcelona en la memòria del seu primer any de responsabilitats en aquesta institució.

memoria

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 

 

 

 [1] En podeu llegir la història en el dossier que va publicar la Revista Musical Catalana amb motiu dels 40 anys d’aquest servei, en el seu número 245 (març  del 2005) . 

Un any més, el dia de Sant Jordi la Biblioteca va celebrar la Jornada de Portes Obertes. Després d’uns dies de temps primaveral, de sol i pluja, el dia es va aixecar radiant.

JPO

Ja feia temps que el personal de la Biblioteca preparava la Jornada. Mentre alguns seleccionaven els documents que es volien mostrar, altres assajaven les explicacions de les visites guiades i la resta repassaven fins al darrer detall perquè tot sortís rodó. Aquest any, a més dels mitjans habituals, la Jornada s’anunciava amb un petit vídeo a través de les pantalles instal·lades en algunes estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat. 

Les portes es van obrir puntualment a les 10 del matí per rebre els primers visitants. Hi havia possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Enguany, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es trobaven a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

RA

Al llarg del matí van venir gairebé 1.300 persones, de les quals 461 van fer la visita guiada i la resta per lliure. Es van fer 22 visites guiades. Algunes havien estat concertades prèviament, per escoles de primària i secundària i alguna escola d’adults de centres cívics i del Consorci de Normalització Lingüística. 

Encara que al migdia no es van fer visites guiades, la gent va continuar venint, a un ritme més reduït, que els permetia gaudir amb més calma de les mostres exposades. A partir de les 4 de la tarda es van reprendre, fins a quarts de 7 del vespre. En aquest període van entrar gairebé 1.200 persones i es van fer 19 visites guiades. A quarts de 8 de la tarda van arribar els darrers visitants, que enguany van ser en total 2.441, gairebé tants com l’any passat.

Com cada any, al llarg del recorregut es van poder veure diverses mostres de documents.

-          A l’Espai Zero, l’exposició dels llibres que el 2013 van guanyar el premi Arts-Libris-Fundació Banc de Sabadell, en el marc d’Arts Libris, Fira Internacional del Llibre i Edicions d’Art, Fotografia i Disseny de Barcelona.

-          A la Sala Prat de la Riba una mostra de dos fons que han entrat per donatiu el 2013, una selecció de dibuixos originals de llibres il·lustrats per Maria Pascual i estampes, proves d'estat de diversos gravats i matrius calcogràfiques del gravador Miquel Vilà.

mostra

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

-          A la Sala General se n’exhibien cinc:  una selecció d’obres en homenatge a Anna Maria Moix, morta recentment, i a Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari; documents de formes singulars i colors llampants, ingressats darrerament a la Biblioteca per Dipòsit Legal; una tria de discos signats per personalitats de la música catalana del fons Joan Fosas; i, per últim, una mostra antològica de l’Esquella de la Torratxa, que fa 75 anys que es va suspendre definitivament.

-          El recorregut continuava amb la visita al Museu del Llibre Frederic Marès i  a la Sala Cervantina, on s’hi exposà una selecció de documents en homenatge al cervantista Martí de Riquer.

El final de la visita aquest any va ser encara més musical que els  anteriors. A més dels petits concerts de pianola, al llarg del matí se’n van poder sentir  de diverses corals, i a la tarda de pianistes i grups instrumentals de l’Escola de Músics.

concerts

Com a novetat, qui va voler va poder visitar l’estudi on Roser Capdevila havia treballat, que la il·lustradora ha donat a la Biblioteca, decorat per  ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

caseta

Abans de sortir força visitants van signar el llibre de firmes, deixant constància del molt que els havia agradat la visita i la Biblioteca. Parlant-hi, cridava l’atenció que n’hi havia molts que repeteixen any rere any: ja ho han incorporat com a part de les activitats del dia de Sant Jordi.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa 70 anys, el 26 d'abril del 1944,  Clara Noble Malvido, vídua de Joan Maragall, moria al carrer Alfons XII, número 79 de Barcelona, a la casa familiar de Sant Gervasi, que actualment és la seu de l'Arxiu Joan Maragall.

El seu pare, Ernest Noble Barber, fou un corredor d’assegurances anglès que visitava el sud d'Espanya per negocis quan va conèixer la que seria la seva dona, María de las Angustias Malvido Noceda. Fruit d'aquest matrimoni naixerien set fills. Clara va ser la segona i ho va fer a Jerez de la Frontera el 1872.

Cap el 1885 el matrimoni Noble Malvido es traslladà a viure a Barcelona i l'estiu del 1888, a Puigcerdà, on estiuejaven, Clara coneix Joan Maragall. Ella tenia tan sols 14 anys i ell 26. Després de tres anys de festeig es van casar el 27 de desembre del 1891 a l'església de Santa Anna i van tenir tretze fills, sis noies i set nois.

Aquests anys estan molt ben documentats a la correspondència que van mantenir i que es va publicar el 2011 amb el títol Cartes del festeig i amb l'edició de la maragallista Glòria Casals. Properament aquestes i moltes altres cartes posteriors conservades a l'Arxiu es publicaran a la Memòria Digital de Catalunya

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

           

Clara Noble el 1904,  reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

Clara Noble el 1904, reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

 

La figura de Clara en la vida del poeta va ser fonamental. “Va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor.  A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912”, diu Glòria Casals en el seu llibre. Per aconseguir-ho va posar en ordre els papers del poeta, va recuperar les cartes que havia enviat a amics i personalitats culturals de l'època, els articles publicats a la premsa, etc. Aquesta documentació es va guardar durant molts anys al despatx de la planta baixa de la torre i fou el nucli de l'actual Arxiu Joan Maragall.

El seu fill petit, Jordi Maragall i Noble, nascut el mateix any que va traspassar Maragall, en complir-se els cinquanta anys de la mort de la seva mare, escrivia a La Vanguardia (12-V-1994):

 "... Presidir aquella casa cuando los trece hijos estábamos todos allí, con autoridad, pero sin violencias, no era cosa fácil. Además la casa tenía vida propia con el ir y venir de las personas que ayudaban al "ménage": una cocinera, dos camareras, la costurera y el jardinero, que venían un día por semana. Yo no recuerdo los tiempos en que, además, había nodrizas. Soy el menor de los hijos y, naturalmente, no recuerdo a mi propia nodriza, que era gallega. Clara Noble pasó toda suerte de avatares en su vida: las separaciones de su marido cuando éste iba por los veranos a Cauterets, las enfermedades de los hijos, luego los noviazgos y bodas, la administración del patrimonio, que le permitió subir a todos los hijos y encauzarlos en sus vidas. Todo muy justo, sin lujos ni caprichos. Además la atención a otros familiares y amigos..."

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

  

 

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

             

En aquest text també es fa referència a una carta íntima a Miguel de Unamuno del 3 de març del 1907, actualment ja publicada, en què Maragall escriu sobre la seva esposa Clara:

"... y no a mí solo también a la compañera de mi vida, que no es tan fuertemente serena como la de V. sino que en ella el amor extremado se le vuelve un continuo temblar por mí y por los hijos: y esa inquietud suya ha sido para mí una educación de serenidad. Para aquietarla he tenido que afectar a veces mayor despreocupación que la que sentía por mi salud, y ejercitar un dominio sobre mí mismo ante un riesgo que amenazara a los pequeños o a ella misma y esta afectación y este ejercicio han generado en mí una segunda naturaleza... hasta cierto punto. De modo que he llegado a creer que para un hipocondríaco tal vez la curación podría venirle de tener al lado a otro que no lo fuera más que él. Por poca fuerza de reacción que uno tenga acaba por erguirse risueña ante los temores del otro porque le entra por los ojos lo excesivos que pueden llegar a ser los temores..."

L'Arxiu conserva documentació diversa de Clara Noble: un diari personal, cartes, fotografies, llibretes amb anotacions sobre la casa i el parament de la llar, llibres de comptes, factures, apunts biogràfics..., que poden ajudar a dibuixar amb més nitidesa la personalitat de la que va ser la companya de vida de Joan Maragall.

Esther Vilar
Arxiu Maragall

Durant l’any 2013 es va complir el 50è aniversari de la mort del compositor i pianista mallorquí Antoni Torrandell i Jaume (Inca, 1881 – Palma de Mallorca, 1963).

Torrandell

Retrat d’Antoni Torrandell amb autògraf

 

Coincidint amb aquesta efemèride, la Biblioteca de Catalunya ha reorganitzat l’inventari del seu fons personal i li ha donat accés a través del catàleg. Un fons constituït, majoritàriament, pels exemplars reprografiats de les partitures, tant manuscrites com impreses, que representen la pràctica totalitat de la seva producció. Hi destaquen una carta autògrafa de Felip Pedrell, partitures impreses i alguns enregistraments sonors. No inclou, però, els originals de la música manuscrita, cedits per la família al Centro de Documentación y Archivo (CEDOA) de la SGAE.

També conté diverses versions del llibre Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963, compilat pel seu fill Bernado Torrandell. Aquest volum inclou la biografia, el catàleg de l’obra i la documentació relacionada amb la figura de Torrandell que ha anat apareixent al llarg dels anys: correspondència, programes, articles, ressenyes i crítiques, entre d’altres.

Així mateix, s’ha incorporat i unificat el fons Torrandell provinent de l’antic Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, que complementa el conjunt de partitures editades i enregistraments del compositor ja descrits i localitzats dins els fons de la Biblioteca.

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

 

Antoni Torrandell s’inicià en la música amb el seu pare, organista d’Inca. Després d’estudiar a Palma i Madrid, es traslladà a París el 1905 per continuar la seva formació amb Charles Tournemire, deixeble i successor de Cèsar Franck. El 1913 guanyà el concurs de la Société Nationale de Beaux-Arts amb la seva Sonate per a violoncel i piano (op. 21). Durant la Primera Guerra Mundial es refugià a Mallorca on, el 1915, escrigué la Simfonia núm. 1 per a violí i orquestra (op. 28). Quatre anys després tornà a París, i el 1932 estrenà amb èxit la Missa Pro Pace per a cor i dos orgues (op. 30) a la catedral d’Orleans. A la mort de la seva mare tornà a Palma, època en què conegué a Manuel de Falla. Allí començà, el 1933, l’escriptura del seu Requiem per a solistes, cor i orquestra (op. 44). La  dedicació a la família marcà inevitablement la seva carrera, que transcorregué entre París i Mallorca. Tot i que intentà el seu retorn a França el 1935 després de la mort del seu pare, la Guerra Civil Espanyola el retingué a l’illa un cop més. Als anys 40 reprengué l’activitat concertística per Espanya. El 1949 estrenà la Simfonia núm. 1 a càrrec de l’Orquesta Sinfónica de Mallorca, amb el solista Umberto Bisi, i escrigué el Concert en Si menor per a piano i orquestra (op. 64), que s’estrenà el 1956 amb Leopoldo Querol i l’Orquesta Sinfónica de Mallorca. Entre els reconeixements destaquen el nomenament de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià (Mallorca, 1953), el premi Ciutat de Palma pel Requiem (1959) i la distinció  com a soci d’honor de les Joventuts Musicals d’Espanya (1960).

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França.

En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”1.

I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim”2.

El 1984 la Orquesta y Coro Nacionales de España estrenen el Requiem a l’Auditorium de Palma, i també el 1990 a l’Auditorio Nacional (Madrid) a càrrec de l’Orquesta Nacional i la Sociedad Coral de Bilbao. Tot i que s’han editat els enregistraments d’algunes de les seves obres, com ara la Simfonia núm. 1 interpretada per la Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” el 2008, encara manquen gravacions de les més remarcables.

Per altra banda, l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU) ha anat publicant les edicions crítiques de les  composicions més rellevants: el Requiem el 1997, el Concierto en Si menor para piano y orquesta el 2001, la Simphonie n. 1 pour violon et orchestre amb les Cuatro canciones para soprano y orquesta el 2007, i les Obras orquestales: Rhapsodie roumaine, Tristes souvenirs, Canto de poda, Cofeo, Son batle, Valle de muza, Marcha heroica, Noche burlesca, Fiesta Báquica el 2011, totes a càrrec de Ramon Sobrino.

Amb aquesta acció, la Biblioteca de Catalunya vol  donar a conèixer la figura de Torrandell i contribur a difondre i a interpretar la seva obra

 

Pol Cruells
Secció de Música 

 

1. i 2. A: Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963. Bernado Torrandell. Palma de Mallorca, 2013

El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

 

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

 

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

 

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

 

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxòfon tenor i cobla. Fragment.

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxofon tenor i cobla. Fragment.

M. Rosa Montalt
Secció de Música

Els impresos antics de la biblioteca Lambert Mata de Ripoll van ser un dels primers fons integrats al CCPBC a la dècada dels 80. El compromís per part de les instàncies públiques envers aquest llegat es remunta però a l’any 1931, amb la mort de Lambert Mata i Sala.

Tenim poques notícies de la figura de Lambert Mata, ja que en la neteja del seu pis de Barcelona es perdé la major part de la documentació personal. Descendent de ripollencs, sabem que era una persona culta i refinada, interessada per la història i l’art i que mantenia contacte amb les institucions culturals de l’època. També és evident el seu interès per Catalunya i la seva llengua, figurant com a congressista del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906. En la seva creixent afició per a col·leccionar llibres, obres d’art i antiguitats comptà amb la col·laboració de Salvador Babra, que ben aviat es convertí en el seu agent.

Lambert Mata nomenà l’Hospital de Ripoll hereu dels seus béns artístics i bibliogràfics i el 30 de gener de 1931, l’endemà de la seva mort, l’Ajuntament de Ripoll acordà fer-se càrrec de l’herència. A partir d’aquí començaren les indagacions per conèixer la vàlua d’aquest llegat, ubicat al carrer Tantarantana de Barcelona en un estat deplorable. Joan Givanel i Mas es féu càrrec de la valoració del material bibliogràfic i la Sala Parés s’encarregà de la part artística.

S’iniciaren aleshores les gestions per ordenar el fons i això fou el pretext per crear una biblioteca pública a Ripoll, integrada a la xarxa de la Generalitat. El procés, però, quedà interromput per la  desfeta de la Guerra Civil. Amb tot, el municipi no renuncià a tenir la biblioteca que el fons Mata mereixia, que fou inaugurada l’any 1963, sota la gestió del Centro Coordinador de Bibliotecas.

Amb la instauració de la democràcia, la biblioteca Lambert Mata fou traspassada a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya; la Secció de Patrimoni Bibliogràfic, assumint el compromís de l’antiga Generalitat, es féu càrrec de la catalogació del fons antic, essent la segona col·lecció incorporada al CCPBC.

L’any 2009 l’Ajuntament de Ripoll inaugurà la nova biblioteca en un edifici nou de 1800 m2, distribuïts en dues plantes. En aquesta mateixa línia de modernització, l’octubre del 2013 tingué lloc la presentació pública de la digitalització dels impresos del s. XV al XVIII, entre els quals destaca el llegat Mata com a col·lecció fundacional. Altres obres provenen de la biblioteca del metge i erudit  Eudald Raguer (edicions mèdiques del s. XVII-XVIII) i de l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, fundat pel folklorista i historiador Tomàs Raguer i altres estudiosos.

Aquest fons de monografies impreses consta d’unes 1700 edicions dels s. XV al XVIII -entre els quals 12 incunables- i unes 7000 edicions del s. XIX, tot integrat al CCPBC. És de caràcter generalista, però com en la major part de fons de reserva, la religió és la matèria més habitual, si bé la llengua i literatura hi són presents gairebé en la mateixa proporció. La història, el dret, la medicina i les biografies també hi tenen una presència significativa.

Palau i Dulcet, en una de les seves expedicions per conèixer els fons bibliogràfics dispersos pel territori, a l’agost de 1932 arriba a Ripoll i visita la biblioteca Lambert Mata. Descriu d’aquesta manera la seva primera impressió: “Veo mucho de bibliografía, y literatura catalana moderna. Un lote de libros antiguos interesantísimos. Noto un manuscrito procedente de Poblet, y tres encuadernaciones con el superlibris de don Pedro de Aragón, igualmente de Poblet. Veo muchas obras con el exlibris de Serra y Pinyana. Cuando esta biblioteca sea librada al público, pienso volver allá y estudiar el catálogo” (1)

Històricament els fons de reserva es coneixen pels qualificatius de “rars i curiosos”. Entre les rareses i curiositats de la Biblioteca Lambert Mata destaquen un exemplar únic de la Celestina (Salamanca : Juan de Junta, el 1543); dues edicions incunables relacionades amb sant Benet: una Regla ( Venècia, 1489) i un llibre segon dels Diàlegs del papa Gregori I sobre la vida i miracles d’aquest sant (Venècia, 1490); una història de la vida i obra de sant Joan de Déu (Granada, 1588), amb enquadernació i super-libris de la biblioteca del virrei Pere Antoni d’Aragó (1611-1690); una edició curiosa il·lustrada sobre la cria dels ocells de gàbia (Madrid, 1604); i finalment un toc d’exotisme representat per un llibre de tipus d’impremta orientals del tipògraf Johann Gottlob Immanuel Breitkopf (1719-1794), imprès a Leipzig el 1789.

palau

Palau i Dulcet, Antoni. Manual del librero hispano-americano : bibliografía general española e hispano-americana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el valor comercial de los impresos descritos. Barcelona, 1948-1977

tipografia

Breitkopf, Johann Gottlob Immanuel. Exemplum typographiae sinicae figuris characterum e typis mobilibus compositum. Leipzig, 1789. Biblioteca Lambert Mata, Ripoll

La biblioteca Lambert Mata compta també amb uns 250 manuscrits dels s. XV al XIX, una rica hemeroteca de mitjans s. XIX i principis del s. XX i una àmplia col·lecció d’edicions del primer terç del s. XX, tot pendent de catalogar al CCPBC.

 

(1)      Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935, p. 542

 

Bibliografia

Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935
Catàleg de la biblioteca “Lambert Mata” de Ripoll. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1989

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.

Fa dies us explicàvem el significat de les inscripcions dels murs de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. Avui intentarem fer el mateix amb els escuts. D’alguns no hem trobat gaire informació, així que totes les aportacions i puntualitzacions seran molt benvingudes per completar la història d’aquest edifici singular.

El nostre recorregut comença a la sala de reserva. A la llinda de la porta hi ha un escut amb una creu semblant a la dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta sala la va fer construir, com a casa de Convalescència, el prior de Catalunya d’aquest orde, Fra Adrià Maimó, i va voler que les seves armes fossin a la nau i es digués de “Sant Joan”.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A l’anterior apunt us explicàvem que a la nau de Llevant havíem trobat una inscripció i l’escut dels franciscans, que indicava l’entrada a una infermeria que acollia malalts d’aquesta confraria. A la mateixa nau descobrim tres portes més —una de tapiada— amb escuts a la llinda, que assenyalarien també l’accés a diferents infermeries.

El primer, a la porta que va cap a l’edifici de Gardunya, amb l’anagrama coronat de Maria, potser perquè aquesta sala estava sota la seva advocació. 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El segon, amb l’emblema del gremi dels carders de la llana i amb la data de la seva construcció, 1667. S’aprecia la flor de cardo que s’emprava com a pinta de cardar.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El tercer, a la llinda de la porta que va cap als lavabos, amb sos bator moros —els quatre moros en sard—, l’escut de Sardenya. Sembla que aquest escut és de factura moderna, quan el recinte era ja biblioteca, i s’hauria fet perquè aquesta porta donava entrada a la sala sarda on s’hi custodiava la col·lecció especialitzada que el maig de 1969 el govern sard va donar a la Biblioteca Central, juntament amb mobiliari “de estilo regional sardo” (Arxiu Administratiu BC 35/4). 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si sortim a les terrasses, en localitzem tres més. Un d’estil barroc, a la façana a sobre de l’escala de sant Roc, al mig de dues finestres, i que seria l’escut d’armes de Maria Anna de Pinós i de Centelles, comtessa de Quirra i de Centelles, que va ser la promotora d’aquesta estança, coneguda com el “Quarto de la comtessa”. La noble hauria establert les condicions de construcció d’aquesta cambra, entre les quals, que les seves armes hi fossin esculpides.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la llinda d’una de les portes d’accés a les sales, un altre amb un castell amb tres torres merletades, la del mig més alta, coronat amb capel eclesiàstic de tres borles i que correspondria al que va ser prior de l’Hospital, a començaments del segle xv, Pere Cardona.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

I per acabar, aquest altre d’estil renaixentista, amb motius típics de l’època com eren les osseres animals. O potser la inclusió del cap de bou va ser perquè els mestres d’obres del XVII ja sabien que l’hospital hauria d’acollir molts anys després el Buffalo Bill i dos dels seus indis? Chi lo sa? Misteris i més misteris.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

El 13 de febrer és el Dia Mundial de la Ràdio, instituït per la UNESCO, i us volem donar a conèixer un bon programa de ràdio sobre cinema: Hollywood Boulevard, presentat i dirigit per Víctor Alexandre[1].

Hollywood Boulevard es va emetre durant quatre anys a Ràdio-4, de Radio Nacional de España a Catalunya. Ràdio-4 havia començat a emetre, íntegrament en català,  el 13 de desembre de 1976. Entre els anys 1989 i 1993 es va emetre aquest programa, en directe, cada dissabte d’onze de la nit a tres de la matinada. Quatre hores de ràdio parlant de cinema d’una forma àgil i entretinguda.  L‘espai estava estructurat en diverses seccions. Dues d’elles les teniu digitalitzades i a la vostra disposició al fons de la Biblioteca de Catalunya gràcies al donatiu que en va fer l’any 2012 el seu director i presentador, en Víctor Alexandre.

El donatiu consta de 177 bobines magnetofòniques, 50 dedicades a l’espai De professió... i 127 a Anatomia d’una pel·lícula. La durada de cada capítol varia entre els poc més de vint minuts dels més curts, fins als cinquanta-cinc dels més llargs (ja sabeu que a la ràdio un programa d’una hora no té mai seixanta minuts, sinó, exactament, seixanta minuts menys el que dura el butlletí informatiu i les pauses publicitàries).

Anatomia d’una pel·lícula dedica cada capítol a desvetllar les interioritats d’algunes de les pel·lícules més importants de la història del cinema. Entre elles, melodrames ja clàssics com Casablanca, de Michael Curtiz, Ciutadà Kane, d’Orson Welles o A l’est de l’eden, d’Elia Kazan; comèdies com L’apartament, de Billy Wilder; musicals com Cantant sota la pluja, de Gene Kelly i Stanley Donen o Mary Poppins, de Robert Stevenson; biografies com Cleòpatra, de Joseph Leo Mankiewicz o Amadeus, de Milos Forman; adaptacions de clàssics literaris com Guerra i pau, de King Vidor; westerns com La diligència, de John Ford; clàssics del cinema d’autor europeu com La dolce vita, de Federico Fellini, Fanny i Alexander, d’Ingmar Bergman, Il gatopardo, de Lucino Visconti o L'Últim tango a París, de Bernardo Bertolucci; cinema fantàstic com E.T., l'extraterrestre o Encontres en la tercera fase, de Steven Spielberg.

Bill Gold [Public domain], via Wikimedia Commons

Bill Gold [Domini públic], via Wikimedia Commons

Com veieu, la majoria de gèneres cinematogràfics hi son representats.

També es van dedicar programes a pel·lícules del cinema en català i en castellà d’aquells anys. És el cas d’Havanera 1820, d'Antoni Verdaguer, Monturiol, el senyor del mar, de Francesc Bellmunt, Què t'hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons o Les aparences enganyen, de Carles Balagué, entre les catalanes i Patrimonio nacional, de Luis García Berlanga, Esquilache, de Josefina Molina, Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar o Bajarse al moro, de Fernando Colomo, entre les espanyoles.

L’equip del programa contactava sempre amb professionals del cinema per a ser entrevistats. Podem destacar la llarga entrevista en exclusiva que va concedir al programa l’actriu escocesa Deborah Kerr. La trobareu dins l’Anatomia dedicat a Quo Vadis, de Mervyn LeRoy.

Podeu fer un tast d’un fragment del programa dedicat a Casablanca a l’enllaç que us adjuntem: 

Casablanca

 

L’espai De professió... consisteix en un documental que narra la vida de persones rellevants dins les diverses especialitats professionals del món del cinema: actrius, actors, directors, músics, fotògrafs...

Hi trobareu espais dedicats a grans personalitats com Greta Garbo, Ingrid Bergman, Anna Magnani, Rita Hayworth, Ava Gardner o Audey Hepburn entre les actrius; actors com Charles Chaplin, James Dean, Spencer Tracy, Marcello Mastroianni o Marlon Brando; directors com Jean Negulesco, Joseph Leo Mankiewicz, Jacques Tati, Stanley Donen o David Lean; músics com Leonard Bernstein, Henry Mancini, Victor Young, Dimitri Tiomkin o Xavier Cugat; professionals com el coreògraf i director Busby Berkeley o el director de fotografia, nascut a Barcelona, Néstor Almendros.

Hollywood Boulevard comptava amb un bon equip de col·laboradors: Joan Padrol, Albert Torres i Anna Llauradó. També tenia un corresponsal a Hollywood: Gino Natalicchio. El muntatge musical era de Plàcid Navarro, la titular del control tècnic era Ester Bages i la producció de Pere Alcaraz i Eulàlia Mesalles.

Li hem demanat al Víctor si ens pot explicar alguna interioritat del programa. Recorda, per exemple, la telefonada que va rebre una nit, a altes hores de la matinada, del mencionat director de fotografia Néstor Almendros. Trucava des de Los Angeles per dir-li que vindria aviat a Barcelona i que estava disposat a intervenir en el programa. Havia contactat amb ell un any abans, l’octubre de 1990, per acordar una entrevista telefònica per parlar de Charles Chaplin. Néstor Almendros va enviar aleshores un fax on deia: "Trobant-me en ple rodatge d'aquesta nova pel·lícula de Robert Benton, interpretada per Dustin Hoffman, m'és molt difícil tenir temps per a l'entrevista. Treballem un mínim de dotze hores diàries. Això no obstant, la meva admiració per Chaplin i el meu deute amb aquest gran artista és enorme. L'únic moment possible seria el diumenge a la tarda, 28 d'octubre, cap a les tres, hora de Nova York”.

La pel·lícula que estava rodant era Billy Bathgate, protagonitzada per Dustin Hoffman, Nicole Kidman i Bruce Willis. Nova York va ser la ciutat on va morir un any després.

Naturalment, Hollywood Boulevard  li va dedicar un espai explicant la seva vida dins la sèrie De professió.... Diu en Víctor que Néstor Almendros era una persona exquisida en el tracte, profundament enamorat del cinema i un dels millors directors de fotografia que han existit.

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Podeu escoltar un fragment del programa a l’enllaç que us adjuntem: 

 

El Dia Mundial de la Ràdio pot ser un bon motiu per  recuperar i escoltar un programa que ens explica el món del cinema amb un estil elegant i atractiu, amb continguts sonors rigorosos i ben documentats que aporten molta informació als aficionats al setè art.

 [1] Víctor Alexandre, escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008), Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009), Una història immoral (2010), Cor de brau (2011) i Onze.Nou.Catorze. 1714 (2013)

 

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Domènec Terradelles va néixer a Barcelona poc abans del setge de 1714, sent la data de naixement encara incerta, per uns autors el 1711 i per altres el 1713. Sobre els seus primers estudis musicals tampoc tenim gaires notícies, però sabem que es va formar musicalment a Catalunya, segons escriu Charles Burney (musicòleg contemporani a Terradelles): “Domenico Terradellas, a Spaniard, born and educated in Catalonia”[i].

Entrats els anys trenta de la divuitena centúria, el compositor barceloní va marxar a Nàpols per completar la seva curta però intensa carrera musical: el 1736 va estrenar el seu primer oratori, Giuseppe riconosciuto, a Nàpols; i tres anys més tard la seva primera òpera, Astarto, a Roma. No va ser fins l’any 1743, però, que va estrenar el seu primer gran èxit popular: la Merope. Una de les seves òperes més conegudes i malauradament poc editada. L’any 1951 la Biblioteca de Catalunya en va fer una edició a cura de Robert Gerhard, però això són figues d’un altre paner que us explicarem en un proper apunt.

Després d’un itinerari musical que el va portar a Itàlia, Bèlgica, França i Anglaterra –on va ser nomenat director del King’s Theatre de Londres-, Domènec Terradelles va escriure, tot just abans de morir, la seva última òpera: Sesostri, rè d’Egitto (1751). Es va presentar l’agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, aleshores propietat de l’Hospital de la Santa Creu, sent la primera òpera d’un català interpretada a Catalunya.

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

A la Biblioteca es conserva el llibret d’aquesta estrena, que deuria ser força solemne si tenim en compte que la destinatària de la dedicatòria que hi apareix és la marquesa de La Mina, dona de Jaime Miguel de Guzmán Dávalos y Spínola, segon marquès de La Mina i capità general de Catalunya (1742-1765).

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

La mort de Domènec Terradelles és un altre interrogant i ha donat a llum tot tipus d’especulacions. Després d’un període de rivalitat entre ell i el compositor Nicolò Jommelli, es diu que l’èxit aclaparador de la seva darrera òpera, Sesostri, rè d’Egitto, va ser la causa indirecta de la seva mort. Segons la llegenda, Jommelli, encegat per la gelosia, va contractar uns sicaris que van matar Terradelles i el van llençar al riu Tíber. Segons una altra versió, el compositor va ser emmetzinat en prendre un refresc quan sortia d’una funció.

Fos quin fos el seu final, com a músic podríem dir que no va ser el més famós ni tampoc el de més producció, però sí que va ser un dels millors compositors d’òpera italiana del s. XVIII, tot i ser català. El juny de 1908 Felip Pedrell escrivia a la Revista musical catalana: “En el segle que visqué, com en els anteriors, presents y futurs, degué ésser, com ho serà sempre, una trista veritat que ningú és profeta en sa terra, y Tarradellas no ho fou ni tampoc ho es ara [...]”

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona : orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, 1990

Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona : Edicions 62, 1999-<2004>

Burney, Charles. A general history of music : from the earliest ages to the present period. London : Printed for the author : and fold by T. Becket, Strand ; J. Robson, New Bond-Street ; and G. Robinson, Paternoster-Row, 1776-1789

Carreras i Bulbena, Josep Rafael. Domènech Terradellas : compositor de la XVIII centuria. Barcelona: Imp. de Francesch X. Altés, 1908

Dolcet, Josep. “Domènec Terradellas, un compositor europeu”. En: Revista musical catalana, núm.  135 (1996).

Giralt i Radigales, Jesús (dir.). Gran enciclopèdia de la música. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1999-<2003>

Pedrell, Felip. “Músics vells de la terra”. En: Revista musical catalana, núm. 54 (1908). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/revmusical/id/1427/rec/54 [consulta: 30 de gener 2014]

 

 [i] Burney, Charles.  A general history of music : from the earliest ages to the present period. Vol. IV, p. 560-559. Top. BC: M 3743