Menu más alto





Estás en: Inicio / El Blog de la BC


Right menu

Lu Ma Mi Ju Vi Do
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Etiquetas



El Blog de la BC

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

La història del Taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va lligada en els seus inicis i fins als anys 80 del segle XX a l’Escola de Bibliotecàries, més tard transformada en Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

L’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya estaven situades a la planta baixa de la seu de la Diputació de Barcelona (avui Palau de la Generalitat).

Jordi Rubió i Balaguer, director de l’Escola, l’any 1923 va proposar a Eduard Toda que es fessin conferències sobre restauració. A partir de 1926 organitza estades al Castell d’Escornalbou per fer-hi pràctiques de biblioteràpia amb les alumnes.

L’any 1929 Toda va ser contractat com a professor de Biblioteràpia i al 1930 l’assignatura entrà a formar part del pla d’estudis. El programa consistia a desmuntar els llibres, rentar-los, treure’ls les taques, encolar-los i relligar-los de nou. Els documents procedien del fons de la BC. Al 1931 es condiciona una aula per a les classes amb material tècnic i servei d’aigua a l’edifici dels Canonges, seu de l’Escola Superior de la Dona.

Primer laboratori de restauració a la Casa dels Canonges (1937). Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació UB

Laboratori de restauració a la Casa dels Canonges. Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia UB

Als anys 30 es deixa el taller obert a les alumnes que col·laboren desinteressadament, a part de les dues hores de classe setmanal. L’any 1933 Ascensión Zamorano va col·laborar amb el taller i va obtenir una beca de pràctiques de restauració al laboratori de la Biblioteca Vaticana.

El 1937 es va fer el trasllat de l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i també el Taller de Restauració a una aula de l’Escola.  

Durant la guerra Eduard Toda, a causa de la seva mala salut i del conflicte bèl·lic, deixà de col·laborar amb el taller. De forma provisional van continuar les alumnes Joana Casals i M. Àngels Royo. 

 “...Feien proves, intentaven noves formules més o menys aigualides, per a descompondre taques de tinta, planxaven pergamins, entelaven manuscrits...”

Al 1939 Ascensión Zamorano és nomenada professora de restauració a l’Escola de Bibliotecàries i restauradora de la Biblioteca de Catalunya.

Es restaura, a més de fons de la BC, el de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Cal destacar que l’any 1943 es va organitzar l’exposició Libro enfermo y libro restaurado a la BC, comissariada per Felipe Mateu i Llopis i Ascensión Zamorano.

Es van impartir sis conferències sobre conservació i restauració.

Exposició: El Libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Exposició: El libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Jesús Vallina substitueix Ascensión Zamorano del 1949 al 1976. Imparteix les classes pràctiques de restauració i enquadernació a l’Escola, a més d’encarregar-se del laboratori de restauració de la Biblioteca.

L’any 1964 al llibre Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña es reivindica més personal i l’adopció de procediments mecànics per restaurar obres modernes.

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Al 1976  Rafael Anglés substitueix Jesús Vallina a l’assignatura de restauració de l’Escola. I al 1977 Domènec Palau és contractat com a restaurador de la BC. Es continua restaurant per a altres institucions i per a la Xarxa de Biblioteques Populars.

No és fins l’any 1987 amb la creació del Consorci de la Biblioteca de Catalunya, després de més de 40 anys de dependència de la Diputació  de Barcelona, que  el Taller de Restauració s’ubica a les dependències de la BC, a la zona d’Egipcíaques. Durant aquests anys es compren equipaments com la laminadora i la cambra d'òxid d’etilè.

Al 1993 s’inicien les obres de construcció dels nous dipòsits i això fa que s’hagin de traslladar les dependències del taller, repartides entre l’edifici provisional de l’Eixample i la zona de Gardunya de l’edifici de l’Hospital.

S’amplia la plantilla amb personal procedent de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, creada l’any 1991 com a conseqüència de l’evolució del sector de la conservació i restauració davant dels avenços científics i tecnològics.

La BC es converteix en organisme autònom i passa a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i quan el 1995 s’aprova el nou organigrama de la Biblioteca, el taller de restauració entra a formar part del Servei de Emmagatzemament, Preservació i Conservació (SEPIC).

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la  zona de Gardunya  a l’edifici del carrer Hospital  1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la zona de Gardunya a l’edifici del carrer Hospital 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

No és fins l’any 1997 que es fa el trasllat a l’edifici de Villarroel, on  s’inicia un procés de modernització i equipament del taller, tant del mobiliari bàsic com d’equipament tècnic i de materials.

La funció principal del taller de restauració és la intervenció de manera directa sobre la documentació, quan ha perdut part del seu significat o funció, a causa del deteriorament.

 

Taller de Restauració

 

El taller també desenvolupa altres tasques, totes amb l’objectiu de tenir cura i preservar la totalitat de  la col·lecció que custodia la BC. 

Els restauradors fan el control de les condicions ambientals de tots els dipòsits, i l’assessorament sobre materials de conservació i sistemes d’emmagatzematge a les seccions i al personal de la Biblioteca.

Col·labora amb la universitat i cada any es tutoritzen les pràctiques d’alumnes especialitzats en Restauració i Conservació de Document Gràfic tant de la Universitat de Barcelona com d’altres universitats d’arreu que ho sol·licitin.

També s’organitzen jornades de formació per al personal, com el curs sobre la manipulació de documents, impartit el 1997, 1999 i el 2007; el curs sobre l’arribada de fons a  institucions patrimonials el 2007 o darrerament, l’any 2015, la jornada sobre protecció de documents.

Curs sobre l’arribada de fons a  institucions  patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre l’arribada de fons a institucions patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez  2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Al 2010 es va endegar la realització de cursos per a professionals de la conservació i restauració.

2010 Aplicació de tècniques orientals en conservació-restauració d’obra gràfica occidental, impartit per KatarzynaZych.  (en col·laboració amb el Grup Tècnic de Associació Professional dels Conservadors-Restauradors de Catalunya)

2013 Curs sobre tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez

2014 Enquadernacions en pergamí II: estructures, anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 

2014 Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera

Al 2016 hi ha previst continuar amb aquesta tasca formadora dels restauradors de la BC i dels professionals del país.

A més cada any s’atenen consultes d’altres biblioteques o arxius sobre qüestions de preservació i conservació. 

 

Bibliografia

Vidal Sardà, Anna. Història del Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya (1923-1976).  EUBD,  Memòria final de carrera , 1983  T.341

Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, DL 1968

Fontanals, Reis; Losantos, Marga. Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2007

Quiney, Aitor, “Reseña histórica del laboratorio de restauración de la Biblioteca de Catalunya”, Encuadernación de Arte. Revista de la Asociación para el Fomento de la Encuadernación, núm. 22 (segon semestre 2003), p. 60-66.

Estivill Rius, Assumpció; Pons, Amadeu; Mañà, Teresa, “Dones bibliotecàries”[Recurs electrònic]. En: BiD. Biblioteconomia i Documentació,  núm. 10, (juny 2003).http://bid.ub.edu/10dones.htm (consultat: 18/09/2015)

Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Història. http://www.escrbcc.cat/escola/historia/

Núria Grau
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació 

Enguany es compleixen 40 anys del naixement de l’ISSN i del Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie, esdeveniment que s’està celebrant amb diversos actes, publicacions, participacions en conferències i amb un espai al seu web, completament actualitzat, dedicat a l’aniversari.

Per trobar els orígens de l’ISSN ens hem de remuntar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial,  en els quals van sorgir iniciatives internacionals per promoure la pau i la seguretat al món, com ara la Unesco; i per impulsar estàndards en múltiples camps que facilitessin el comerç i la seguretat a nivell global, com ara la ISO (Organització Internacional de Normalització).

Aquestes iniciatives van fructificar i progressivament van ampliar la seva actuació a múltiples àmbits fins que el 1973, la Unesco, dins del programa per a l’accés a la  informació científica mundial de l’UNISIST, començà a treballar perquè les publicacions periòdiques, tècnicament publicacions en sèrie, també es poguessin identificar amb un número únic, per facilitar l’intercanvi d’informació sobre aquestes, similar a l’ ISBN (ja existent), encara que sense una finalitat comercial tan definida. Així doncs, el 1975 es publicà la norma ISO 3297 que defineix l’ISSN (International Standard Serial Number) com un codi breu, únic i unívoc, de vuit dígits, per a les publicacions en sèrie. Al llarg dels anys,  els diversos organismes bibliotecaris internacionals i nacionals van aprofundir en les definicions i comportaments de les múltiples tipologies de documents, i  tots aquells que presentaven continuïtat i actualitzacions, ja fossin editats en paper, en format electrònic o en línia, es van englobar en la denominació de Recurs Continu. El 2007, per tal de millorar la identificació dels recursos continus que presentaven diferents versions, per exemple en paper i en línia, es va crear un número comú que s’ha de fer constar a totes les versions: l’ISSN- L (linking ISSN). Encara que l’assignació d’ISSN s’ha estès a molts dels recursos continus, segueix essent selectiva, ja que, per exemple, descarta pàgines o llocs web personals o certs documents efímers, entre d’altres.

El responsable de coordinar la Xarxa ISSN, formada actualment per 88 estats membres, és el Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie (CIEPS o International Centre), fundat el 1976 a París. Una altra funció principal d’aquest centre és mantenir i publicar el Registre Internacional de l’ISSN, el qual, amb 1.700.000 registres, es pot considerar la bibliografia de publicacions en sèrie més extensa a nivell mundial  i també un gran exemple de catalogació cooperativa.  

Espanya es va incorporar a la Xarxa ISSN el 1978 i la seu del Centro Nacional Español del ISSN es troba a la Biblioteca Nacional de España.  Ara fa 8 anys que, pel Reial decret 1405/2007 de 29 d’octubre, publicat al BOE, la Generalitat de Catalunya va assumir part de les funcions del  Centro Nacional Español del ISSN  i va designar la Biblioteca de Catalunya per exercir-les al nostre territori.  Aquesta descentralització ha suposat una major proximitat a les editorials catalanes i ha facilitat la difusió dels beneficis del registre a l’ISSN. L’ISSN és voluntari i gratuït i, encara que no serveixi com a registre de marca, als editors els interessa que la seva publicació s’identifiqui unívocament i consti al Registre Internacional. També és possible utilitzar-lo per formar el codi de barres dels números que es distribueixen. Als darrers anys, però,  ha sorgit un nou incentiu per sol·licitar l’ISSN,  ja que actualment les agències d’avaluació contemplen com a requisit que la publicació que es presenta tingui  l’ISSN.         

Un altre benefici de la descentralització té relació amb la catalogació, perquè la proximitat als editors fa que es puguin investigar més fàcilment les relacions entre les publicacions: canvis de títol, fusions, suspensions, canvis d’editor, etc.

El web de l’ISSN conté informació detallada sobre tot el que hi fa referència: història, normatives, el manual de catalogació actualitzat el 2015, descripció dels serveis, entre els quals l’accés al Portal de l’ISSN que és de pagament, i també un apartat d’estadístiques. D’aquest apartat s’ha extret la taula següent que fa referència al nombre de publicacions periòdiques en català.     

 

registres biblografics de publicacions serie en catala3 (2)

Registres bibliogràfics de publicacions en sèrie en català

 

També, d’acord amb l’estadística dels registres enviats per països, s’ha elaborat la taula següent afegint-hi els registres procedents de l’Hemeroteca de la  Biblioteca de Catalunya.

registres biblografics incorporats per Espanya3

Registres bibliogràfics incorporats per Espanya

 

Des del traspàs de la gestió de l’ISSN a Catalunya s’han adjudicat 2.696 nous ISSN. Sumem-nos a l’aniversari per la part que ens toca!

 

foto_conjunt_issns

Diverses revistes amb el seu ISSN

Enllaços d’interès

ISSN International Centre http://www.issn.org/ [consulta: 21 agost  2015]

Centro Español del ISSN http://www.bne.es/es/LaBNE/CentroEspanolISSN/  [consulta: 21 agost 2015]

Biblioteca de Catalunya. Gestió de l’ISSN  http://www.bnc.cat/sprof/issn/infissn.php [consulta: 21 agost 2015]

 

M. del Tura Molas
BC.Hemeroteca

Les biblioteques nacionals són institucions que tenen com a finalitat construir col·leccions que donin testimoni de la producció bibliogràfica i documental dels seus països. A Catalunya, la llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya estableix:

“La missió de la Biblioteca de Catalunya és recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català, vetllar per la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic i mantenir la condició de centre de consulta i recerca científica de caràcter universal.”

A la BC s’entén la bibliografia catalana en un sentit ampli, com tot allò que es publica a Catalunya (en totes les llengües, sobre qualsevol matèria i de qualsevol autor) i el que s’edita sobre Catalunya o té autoria catalana, publicat a qualsevol lloc del món en qualsevol llengua. La voluntat de la BC és de disposar almenys de dos exemplars de les obres de bibliografia catalana i d’un de la bibliografia no catalana, sense comptar aquells exemplars amb particularitats especials (signats pels autors, amb anotacions manuscrites, amb ex-libris, etc).

Assolir la missió esmentada suposa disposar d’una legislació adequada que contribueixi a fer créixer el fons bibliogràfic i documental amb la producció pròpia del país, i activar mecanismes d’identificació i adquisició de la col·lecció de referència i suport a la recerca que aplegui les obres fonamentals del coneixement, de la bibliografia que es publica fora de Catalunya i dels fons documentals singulars d’originals vinculats amb la creació i la cultura catalana.

La Biblioteca de Catalunya té tres vies principals d’incorporació de fons: el dipòsit legal, la compra i subscripció i les donacions.

La legislació sobre el dipòsit legal fixa que la Biblioteca ha de rebre un nombre d’exemplars de tot el que publiquen els editors i productors amb seu a Catalunya, ja sigui en suport tangible com nascut a la xarxa, i de qualsevol tipologia: llibres, revistes, partitures, discs, vídeos, mapes, làmines, postals, cartells, etc. Per aquesta via la Biblioteca rep anualment al voltant de 60.000 documents (dels quals un 40% són números de revistes i diaris) per valor estimat d’uns 600.000 euros. L’existència del dipòsit legal permet a les biblioteques nacionals recollir la producció bibliogràfica dels seus països i garantir-ne l’accés permanent. La nova llei del dipòsit legal, d’àmbit estatal, aprovada el 2011, estableix que els editors/productors de les altres CCAA que publiquin en català també lliuraran un exemplar d’aquestes edicions a la Biblioteca de Catalunya.

Actualment la compra de fons i les subscripcions es concreta principalment en mantenir actualitzades:

-          les col·leccions de monografies de qualitat de caràcter generalista i especialitzat, des del Handbook of Oriental Studies a la Biblioteca Abat Oliba o Els Nostres clàssics

-          les col·leccions especials (Cervantina, Bergnes de las Casas, etc)

-          les subscripcions a revistes en paper i en línia, llibres electrònics i bases de dades, unes contractades individualment per la Biblioteca de Catalunya; les altres, en contractacions consorciades amb el CSUC (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya). Revistes com ara Els Marges, Revista de Catalunya, o els paquets Oxford Journals Online, JSTOR, Sage, ProjectMuse, en són alguns exemples.

La Biblioteca dedica a aquestes subscripcions i adquisicions al voltant de 100.000 euros anuals. Anys enrere una part important de la compra de documents en paper es destinava a les obres de referència (diccionaris, enciclopèdies, catàlegs, bibliografies, etc); ja fa temps que aquestes obres es troben disponibles i actualitzades a la xarxa, de manera que ara se subscriuen conjuntament amb altres productes. 

Un aspecte important de l’apartat de compres, que des del 2012 ha quedat sota mínims amb la disminució progressiva del pressupost de la BC, és l’adquisició de peces i fons singulars a subhastes i particulars. Amb tot, cada any una petita part del pressupost propi (a l’entorn d’uns 45.000 euros) s’ha pogut dedicar a aquesta finalitat, i així han pogut ingressar a la biblioteca alguns fons com ara la col·lecció de manuscrits de Josep M. de Sagarra de traduccions de Shakespeare, correspondència familiar del doctor Trueta i una mostra significativa del fons gràfic de Joan Barbarà, entre d’altres.

Un capítol específic i més extens mereixen les donacions, tant aquelles que procedeixen dels mateixos artistes i creadors o dels seus hereus, com les donacions de conjunts de documents o documents solts propietat de particulars o d’entitats.

Els fons personals d’escriptors, músics, intèrprets, gravadors, dibuixants, o les biblioteques, hemeroteques i discoteques de creadors i col·leccionistes suposen per a la BC un creixement de la col·lecció en qualitat i quantitat, amb un plus de singularitat patrimonial.

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Els fons personals contenen sovint els originals (textos, dibuixos o partitures manuscrites), correspondència, quaderns d’apunts, fotografies, maquetes, esborranys, tot plegat un material únic i irrepetible que permet estudiar els creadors, la seva trajectòria i el seu entorn de relacions personals i professionals. De vegades, a més la documentació, els donatius inclouen les biblioteques personals i de suport a la seva tasca, en molts casos amb anotacions als llibres, les quals constitueixen una font rellevant per il·lustrar els interessos i opinions dels seus posseïdors. En definitiva, matèria primera per a la recerca que, sumada a l’obra publicada, completa la trajectòria vital i professional dels noms propis de la nostra cultura.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col•lecció Cervantina.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col·lecció Cervantina

La generositat dels donants i la consciència patrimonial ha estat present des dels primers anys de la Biblioteca; entre 1910 i 1915 la Biblioteca rebia la Col·lecció de fullets històrico-polítics i la Col·lecció Cervantina del bibliòfil Isidre Bonsoms, i a la dècada següent ingressava el fons Issac Albèniz, per voluntat de la vídua del compositor. Tres casos significatius i il·lustratius, a tall d’exemple.  

Podem afirmar que els darrers anys els donatius han crescut fins a representar el gruix de les entrades de documents de la Biblioteca de Catalunya, tant en quantitat com en valor econòmic estimat. El valor del conjunt de donatius oscil·la anualment en funció del nombre que n’ingressen, però de mitjana se situa en una estimació d’aproximadament 1.500.000 euros.

Si repassem els donatius més rellevants dels últims cinc anys (2011-2015), queda palesa la diversitat i qualitat dels fons arribats:

Escriptors

Josep M. Benet i Jornet, Maria Barbal, Tomàs Garcés, Joan  Agut, Josep M. Boix i Selva, Joaquim Carbó, Josep M. Ainaud de Lasarte, Armand Matias Guiu, Jordi Pere Cerdà i Montserrat Abelló.

Música i intèrprets

Conxita Badia, Joaquim Homs, Josep Valls, David Padrós, Eduard Toldrà, Gonzalo Tintorer, Joan Guinjoan, Miquel Querol, Agustí Cohí Grau, Alejandro Civilotti, Joan Fosas Carreras, Joan Saura, Jordi Cervelló, Josep M. Mestres-Quadreny, Josep Cercòs, Miquel Pujol, Josep Garcia Gago, Ramon Salsas i Josep Soler.

Dibuixants, il·lustradors i dissenyadors

Roser Capdevila, Lluïsa Jover, Àngel Puigmiquel, Estudi Villuendas-Gómez, Ramon Ribas i Pere Creus, Carme Solé Vendrell, Francesc Riart, Nicanor Vázquez, Josep Barquet i Josep Obiols.

Editorials

Edicions de La Magrana, Gustavo Gili, els segells editorials Edicions 62 i Empúries (Grup 62), i Plaza & Janés i Grijalbo (Penguin Random House).

Matrius i estampes

Miquel Vilà, Joan Barbarà, Jaume Pla, Antoni Vila Arrufat, Jordi Sánchez i Rosa Mirambell.

A tots aquests cal afegir la fonoteca Porter, el conjunt de bobines obertes de Ricard Gomis-Inés Bertran, una col·lecció de cartells polítics, d'art, turisme i viatges; una singular col·lecció de discos de cartró perforat i un reproductor ARISTON; els fons fotogràfics de Carme Puértolas o Cintet Rifà; i les biblioteques de Josep Maria Castellet i Joan Ramon Masoliver, entre d’altres.

Finalment, per tancar aquest apartat de donatius, cal destacar especialment el Llegat Jordi Rubió i Balaguer -arribat el 2014, coincidint amb el centenari de l’obertura de la BC al públic- format pels arxius personals i una biblioteca de més de 20.000 volums construïda al llarg dels anys per tres generacions d’una família d’intel·lectuals de la vida cultural catalana: Joaquim Rubió i Ors, Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer, qui fou el primer director de la Biblioteca de Catalunya.

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Esperem que aquest breu apunt al blog de la BC serveixi de reconeixement i d’agraïment a tots els donants (persones i institucions) que, amb la seva acció han contribuït, al llarg de la història de la BC, a fer possible la recuperació i preservació de la memòria col·lectiva de Catalunya.

Eugènia Serra
Directora

El pi d’Estrac era un gran pi que a l’inici del segle XX es trobava situat entre els municipis de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt, i que en l’actualitat es creu que ja no existeix. Joan Maragall va estiuejar a Caldes diversos anys i al migdia, quan la família descansava, anava a seure «...a l’ombra d’un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia...», segons escriu a Enric de Fuentes en una carta de 14 de juliol de 1907. També era el lloc on solia conversar amb el seu amic i escriptor Salvador Albert.

Joan Maragall sota el pi d’Estrac entre 1908 i 1910 (mrgll-Ftgr 3/46) A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tres plaques de vidre amb imatges d’època del famós pi

Joan Maragall sota el pi d’Estrac entre 1908 i 1910 (mrgll-Ftgr 3/46). A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tres plaques de vidre amb imatges d’època del famós pi

Maragall va immortalitzar el pi en un poema que va escriure cap al setembre de 1910, després de fer-hi diverses excursions amb la família. El dia 21, concretament, en una carta al seu amic, fixa una primera versió del poema, que publicaria el 1911 dins el llibre Seqüències com a quart poema de la sèrie «Seguit de les vistes al mar».

Carta de Joan Maragall a Salvador Albert, del 21 de setembre de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13)

Carta de Joan Maragall a Salvador Albert, del 21 de setembre de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13)

La seva filla gran Helena en va fer un magnífic gravat al boix, que el poeta va enviar a Josep Pijoan juntament amb el poema. Escriu Maragall: «La noya tragué la fotografia: jo vaig calcar els perfils y vaig interpretar la massa de l’abre: llavors ella ho estragé sobre el boix, y ab el buril intrepretá la riera y les mates, y ab cera reinterpretá la copa. Prenguin la bona voluntat».

Manuscrit del poema de Joan Maragall en una carta a Josep Pijoan de la tardor de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13). Gravat al boix d’Helena Maragall Noble.

Manuscrit del poema de Joan Maragall en una carta a Josep Pijoan de la tardor de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13). Gravat al boix d’Helena Maragall Noble.

Matriu de boix del pi d’Estrac feta per Helena Maragall Noble el 1910 (mrgll-clx II/1/1)

Matriu de boix del pi d’Estrac feta per Helena Maragall Noble el 1910 (mrgll-clx II/1/1)

I per acabar, la versió final del poema, en l’edició de l’especialista Glòria Casals (2010):

El pi d’Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.

Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.

Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

 

Bibliografia

Buch, Antoni, Manuel Llanas, Joan Puig i Bartomeu Roig. «Joan Maragall i el pi d’Estrac», 3 viles, núm. 147 i 148.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.

Maragall, Joan. Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Edicions 62, 2010.

 

 

 

Si hi ha una publicació que podem assegurar que s’edita a totes les poblacions de Catalunya, aquesta és, sense dubte, el programa de les festes locals. No només es tracta de la festa major de cada localitat; també hi ha festes populars i tradicionals com Sant Joan, Sant Jordi o Carnestoltes, així com les heretades d’un passat lligat al calendari agrícola, com les festes del segar i del batre o les de la verema. Cada població de Catalunya té una tradició festiva que els seus habitants mantenen amb la celebració de les dates més significatives de l’any.

Programes de festa major. Biblioteca de Catalunya

Programes de festa major. (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Els programes de festes locals, majors, etc., solen tenir un format de fullet. Tenen més o menys quantitat de pàgines en funció de la quantitat d’informació que inclouen. El més habitual és que la publicació inclogui el programa de les festes, la imatge del cartell i una quantitat important de publicitat de empreses i comerços de la població i de poblacions properes. La inclusió de la publicitat permet el finançament de la publicació del programa, així com constatar que els sectors empresarial i comercial recolzen les activitats lúdiques i culturals que envolten la celebració de les festes.

Algun municipis inclouen als programes de les seves festes articles de divulgació o d’investigació. En realitat, només ho fa una minoria. Però aquells que ho fan proporcionen una informació detallada i documentada d’aspectes d’història local que serà difícil de trobar en altres tipus de publicacions. Els articles d’interès local publicats dins els programes de festes tenen continguts molt variats, tant per temàtica com per nivell d’aprofundiment en el tema. Inclouen, per exemple, informacions sobre la història de les institucions, confraries, associacions, comunitats religioses, entitats, clubs esportius, etc., que han deixat empremta o encara actuen en l’àmbit municipal.

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Són interessants les descripcions d’edificis, jaciments arqueològics i elements arquitectònics del terme municipal (creus de terme, escuts, blasons, etc.), tant existents com desapareguts. La localització i descripció de finques, masies, etc., que no han perdurat, proporciona explicació dels noms populars de parts del poble que encara s’identifiquen amb el nom de l’antic posseïdor i que tots al poble coneixen com “Can ...”, malgrat el cognom hagi desaparegut fa generacions.

En altres casos, es troben articles sobre aspectes i objectes de culte, imatges, advocacions marianes, etc., específics de la zona, i molt significatius per conèixer i entendre aspectes quotidians que diferencien una població d’altra.

També es poden trobar descripcions de personatges del poble o de visitants il·lustres al llarg del temps.

Tot això sol anar acompanyat de reproduccions de fotografies, il·lustracions, gravats o de  documents antics relacionats amb la localitat, el que proporciona un fons gràfic de valor inqüestionable.

La participació del poble en esdeveniments històrics (bàsicament bèl·lics: guerra de secessió, guerra del francès, guerres carlines, guerra civil,...), també és un element habitual en aquest tipus d’articles. Recordar com va afectar la vida dels veïns una situació que anà més enllà dels límits municipals, com va formar part el municipi d’un moment històric, és una dada interessant per definir la identitat de cada poble.   

En general, els articles d’història local inclosos als programes de les festes, volen descriure aspectes de la vida quotidiana al llarg del temps. Es mencionen i descriuen oficis desapareguts i activitats relacionades amb l’agricultura, transports i comerç anteriors a la industrialització, inclosa l’evolució de la festa (programes de festes del passat, reproducció de cartells i fotografies de l’època)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

La Biblioteca de Catalunya conserva un important fons de programes de festes locals. S’ha creat un recull organitzat per la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, procedent de Dipòsit Legal i de diferents donatius. Actualment estan disponibles uns 2000 documents mitjançant el catàleg. Aquest recull està ordenat per anys i, dins de cada any, per comarques i municipis. El podeu trobar en aquest enllaç.

El recull de programes de festes majors, tradicionals i populars es tracta d’una eina poc coneguda, però d’interès per a la recerca i per a les persones que vulguin conèixer una mica més dels pobles, viles i ciutats del nostre país.

 

Maite Cuende
Montse Raya
Unitat Gràfica. Secció de Material Menor 

Al s. XV, l’aparició de la impremta a Europa va propiciar que els escrits arribessin de manera ràpida i assequible a un major nombre de persones. Aquest fet coincideix amb el naixement i divulgació del protestantisme i és utilitzat com a instrument de difusió dels nous corrents religiosos, científics i socials.

Per això, tant l’Església com les monarquies van veure en la impremta un motiu de perill i van imposar mètodes de control sobre la producció impresa: la censura.

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana la paraula “censura” deriva de “censere”, que significa “fer una estimació, avaluar”. A l’antiga Roma, els censors s’encarregaven de fer el cens o registre dels ciutadans. Per extensió també eren una mena de fiscalitzadors dels costums dels ciutadans i dels funcionaris públics.

Els processos d’autorització per imprimir llibres no van ser uniformes, sinó que van variar en funció de la legislació vigent a cada jurisdicció.

Per part de l’Església Catòlica, a finals del s. XV apareixen els primers indicis de censura amb la finalitat de controlar els llibres heterodoxos. Durant els s. XVI i XVII s’estableix legalment la funció fiscalitzadora de l’Església sobre els impresos i s’implanta l’obligatorietat de les llicències eclesiàstiques prèvies a la publicació d’un text. Els  Índexs de llibres prohibits van ser un segon filtre de l’Església per controlar els llibres que ja estaven en circulació. La seva finalitat era facilitar-ne la identificació i la retirada o expurgació, quan eren considerats contraris a la doctrina catòlica. A Castella, aquesta tasca la dugué a terme la Inquisició.

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

        

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Durant el s. XVI, amb el creixement exponencial de la producció impresa, la censura de l’Ésglésia esdevé insuficient i apareixen nous sistemes de control derivats del poder polític.

El Regne de Castella ben aviat va desenvolupar un aparell legislatiu molt ampli en aquesta matèria. Les aprovacions i les llicències d’impressió garantien l’adequació dels textos a la moral catòlica, mentre que els privilegis reials i les taxes eren mesures de control del mercat. Els privilegis establien monopolis sobre l’edició de les obres i les taxes fixaven el preu de venda. L’obligatorietat de fer constar el nom de l’autor, així com les dades del peu d’impremta foren altres elements que s’imposaren per prevenir les edicions falses, i en els quals podem trobar-hi potser els precedents de la voluntat de protegir els drets d’autor.

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39).  Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39). Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

  

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

A Catalunya, la legislació específica en la matèria va ser pràcticament inexistent. El 1573 el virrei va establir la censura prèvia, competència que requeia sobre la Reial Audiència, amb un control previ de l’Església. Al s. XVIII, amb el Decret de Nova Planta, s’imposaren les normes de l’administració borbònica.

Amb tot, a mitjans s. XVIII l’incompliment generalitzat de la legislació va motivar una polèmica llei (Llei Curiel), amb la finalitat d’ordenar i actualitzar el sector, i fer complir les penes als transgressors, les quals anaven des d’una sanció pecuniària a la pena de mort, passant per la crema pública de llibres, la pèrdua total dels béns o el desterrament perpetu. Tot seguit es reprodueix un passatge d’aquesta llei:

“Que en el principio de cada libro, que assi se imprimiere, o reimprimiere, se ponga la licencia, tassa, y privilegio (si le huviere) y el nombre del autor, y del impressor, y lugar donde se imprimio, o reimprimio, con fecha y data verdadera del tiempo de la impression, sin mudarla, ni anticiparla, ni suponer nombres, ni hacer otros fraudes, ni usar de trazas, y cautelas contra lo contenido en este capitulo [...]”1

Per demostrar que els llibres complien tots els requisits legals, primer s’imprimia el cos de l’obra, que havia de ser absolutament fidel a l’original prèviament presentat als òrgans competents. Un cop comprovat i certificat, s’imprimia la portada i la resta de preliminars, on hi figuraven les aprovacions, les llicències, la taxa i el privilegi –si es donava el cas-. Aquest fet va originar uns preliminars molt extensos, tret distintiu de l’estructura dels llibres dels s. XVI-XVIII.

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

  

L’opinió d’impressors i llibreters envers la Llei Curiel es va fer sentir ràpidament perquè aquestes mesures augmentaven inútilment el cost de la impressió i el preu dels llibres, i van proposar que en els documents hi figurés tan sols una nota d’haver-se imprès amb els permisos indispensables.

Finalment, a la segona meitat del s. XVIII el parer dels editors fou acceptat i desapareix la transcripció íntegra dels permisos en els llibres; a partir d’aquest moment només hi figurarà una breu menció que han estat aprovats.

“Imprimatur”, “imprimase”, “aprobatur”, “nihil obstant”, “Con licencia”, “Ab llicencia”, “Ab privilegi”, “Con privilegio real”, etc. són expressions que trobem a les portades, als preliminars o a la fi dels llibres per indicar que el text havia passat el control de les autoritats eclesiàstiques i civils per a ser publicat.

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Per als catalogadors d’impresos antics, els preliminars dels llibres són un recurs valuós que ajuden a solucionar problemes d’identificació d’edicions i faciliten la tasca de descripció bibliogràfica, sobretot per a la seva datació.

 1. Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000, p. 961

 

Bibliografia

García Pérez, Sandra. Imprenta y censura en España desde el reinado de los Reyes Católicos a las Cortes de Cádiz: un acercamiento a la legislación. En: “Boletín de la ANABAD”, nº 2, 1998, p. 197-204

Marsá, María. La imprenta en los siglos de oro (1520-1700). Madrid : Ediciones del Laberinto, 2001

Moll, Jaime. Implantación de la legislación castellana del libro en los reinos de la Corona de Aragón. En: “De la imprenta al lector : estudios sobre el libro español de los siglos XVI al XVIII”.  Madrid : Arco Libros, 1995, p. 89-94

Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000

Reyes Gómez, Fermín de los. Los preliminares en la identificación del libro antiguo. En: “Comercio y tasación del libro antiguo : análisis, identificación y descripción”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2003, p. 201-255

Reyes Gómez, Fermín de los. El valor de los paratextos. En: “Precio y valor del libro antiguo”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004, p. 133-168

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

Ja es pot consultar a la Memòria Digital de Catalunya (MDC) el manuscrit Ms. 461, de El llibre de les dones d'Eiximenis, que es troba a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'una dels pocs exemplars complets del segle XV que es conserven, descrits al Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques, per Jaume de Puig i altres.  

Biblioteca de Catalunya. Ms. 461

Biblioteca de Catalunya. Ms. 461

Hom pensa sovint en la moda com un aspecte aïllat de l’entorn social, titllat de frívol i banal; tanmateix, és molt més que això. La moda reflecteix la manera de viure en un context geogràfic, social, econòmic i polític determinat, alhora que defineix el gust, el caràcter i l’estatus social de qui la porta.

En el darrer terç del segle XIX, la moda encara es regia per l’elegància i el refinament, els patrons eren estètics i no tenien en compte la comoditat i el benestar físic de la dona. Fins als inicis del segle XX, la moda femenina era incòmoda, sobretot a causa de l’ús de la cotilla molt ajustada, que premia els òrgans interns de la dona. L’ideal de bellesa femení es regia per formes destacades i curvilínies: pits grans, malucs amples, cintura afinada i natges exagerades. Es portava una roba molt ornamentada i els cabells recollits, amb grans barrets amb plomes, tot plegat fent joc amb l’estètica modernista.

De tota manera, en el darrer quart del segle XIX, ja començaren a insinuar-se alguns canvis pel que fa a la comoditat i aspectes pràctics en el vestir. 

Un fet que va marcar el món de la moda, a partir del segon terç del s. XIX, fou l’aparició de nova maquinària, entre la qual destacarem la màquina de cosir que va revolucionar el món de la confecció.

Publicitat de màquines cosir. Top. V(7) M (Modes)

Publicitat de màquines cosir. Top. V(7) M (Modes)

 

Entre 1850 i 1875 es van crear molts tallers d’alta costura; a Barcelona, estaven ubicats a l’entorn de la Rambla, el sector del Call i els carrers de Ferran i d’Avinyó, que esdevingué el districte de la moda barcelonina. En aquest entorn, l’ofici de modista s’anava consolidant i les modistes de luxe es caracteritzaven per la seva estreta vinculació amb la moda francesa i la importació de teles i models de París.

Ara bé, la influència de la moda francesa a casa nostra no es pot entendre sense dos grans esdeveniments que van facilitar l’intercanvi cultural i artístic, fins i tot en l’art de cosir, durant el darrer terç de segle: la invenció de l’automòbil, i la successió d’exposicions universals de París els anys 1878, 1889 i 1900.

Participació d’un taller de costura anunciant les darreres novetats vingudes de París. Top. V(7) Modes(1)

Participació d’un taller de costura anunciant les darreres novetats vingudes de París. Top. V(7) Modes(1)

Al costat dels vestits sofisticats d’aire afrancesat que sortien dels tallers d’alta costura de Barcelona, els grans magatzems van començar a popularitzar un altre tipus de vestit, igualment elegant però més senzill, pràctic, econòmic i adaptat a la vida quotidiana.

Publicitat dels magatzems Le Printemps (Barcelona), 1924. Top. V(7) Modes(1)

Publicitat dels magatzems Le Printemps (Barcelona), 1924. Top. V(7) Modes(1)

Amb el naixement de  les botigues de roba emergiren una sèrie d’establiments complementaris on es venien els accessoris per als vestits: les merceries o antigues botigues de vetes i fils, que van passar de vendre material per sargir la roba que s’havia d’aprofitar una vegada rere una altra, a vendre productes molt diversos i de qualitat per a sastres, modistes i mestresses de casa.

Rebut de la merceria La Providencia (Barcelona), 1908. Top. Fons Torrabadell. Factures i rebuts.

Rebut de la merceria La Providencia (Barcelona), 1908. Top. Fons Torrabadell. Factures i rebuts.

 

Publicitat de productes per a merceries. Top. V(7) Merceries

Publicitat de productes per a merceries. Top. V(7) Merceries

L’esclat de la Primera Guerra Mundial provocà un fort canvi de mentalitat. Les transformacions de la vida social que van experimentar les dones durant la guerra i la postguerra, com ara l’accés a la feina i a altres funcions fins ara exclusivament masculines, i el seu relatiu allunyament de les tasques domèstiques, van fer necessari adaptar la seva indumentària a les noves necessitats. És d’aquesta manera com, entre els anys 1920 i 1925, la moda esdevingué més pràctica i adequada a la dona treballadora.

Paral·lelament a les oportunitats laborals femenines, creixia la fascinació de les dones per les activitats a l’aire lliure, majoritàriament esportives, i pels nous balls vinguts directament d’Amèrica, com ara el xarleston. Tots aquests canvis exigien un vestuari més senzill i lleuger, i alhora desinhibit, que permetés practicar tot tipus d’esport: vestits de tennis, natació, esquí, golf, etc.

Participació d’un taller de costura. Top. V(7) Modes(1)

Participació d’un taller de costura. Top. V(7) Modes(1)

A principis del segle XX s’inicià un fort debat sobre la conveniència o no d’alliberar les dones de dur la cruel cotilla que oprimia el cos i de les faldilles llargues, poc higièniques. Com a conseqüència, la indumentària se simplificà, va néixer el sostenidor i va canviar la roba interior, es va escurçar la faldilla i es va eliminar aquella cotilla que li estrenyia tant el cos. Es van crear nombroses peces de roba interior adequades a la nova vestimenta: camisoles, calces llargues, enagos, sostenidors i tota la roba interior s’omplí d’encaixos i adorns. Els mirinyacs, polissons i cotilles es van transformar en peces més còmodes i adaptables al cos.

Dona catalana, núm. 27 (9 d’abril de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Dona catalana, núm. 27 (9 d’abril de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Va canviar també l’aspecte exterior: cabells curts amb barrets ajustats i vestits rectes de tall simple amb cintura baixa i de llargada fins al genoll. Aquests vestits senzills es complementaven amb adorns de lluentons, boes de plomes i d’altres accessoris.   

Així doncs, arribem als alegres anys vint, anys d’emancipació i modernització de la dona, que marcaren un estil que es trencaria amb el crac financer de 1929.

La Dona Catalana, núm. 18 (5 de febrer de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

La Dona Catalana, núm. 18 (5 de febrer de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

 

Paris Chic, núm. 373. Top. S-Fol-0613

Paris Chic, núm. 373. Top. S-Fol-0613

Un recorregut pel fons de BC ens mostra la constant evolució de l’art de cosir i vestir. Des de les revistes de moda publicades a Catalunya i els libres que podem localitzar al catàleg  fins a la col·lecció de petits impresos que es conserva a la Unitat Gràfica de la BC, trobem diversos exemples de com els fets polítics, econòmics i socials esdevinguts al llarg de la història han influït notablement en la nostra manera de vestir.

Victòria Casals
Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Bibliografia

La Dona catalana : primera revista catalana de modes i de la llar. Barcelona : Bosch, [1925-1938] (Barcelona : Impr. Sabaté)
Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Dona gentil : revista catalana per a la dona : surt cada dimecres. Barcelona : [s.n.], 1927 (Barcelona : Indúst. gràf. Josep Viladot). Núm. 1 (1927)
Top. Giv-IIB 4/13

La Figura de la modista i els inicis de l'alta costura a Barcelona. Trajectòria professional i producció d'indumentària femenina (1880-1915) [Recurs electrònic]. [Barcelona] : Universitat de Barcelona, DL 2014
Tesi doctoral: http://www.tdx.cat/handle/10803/129559

Historia del traje en Occidente : desde los orígenes hasta la actualidad / François Boucher ; revisión y actualización de la edición precedente a cargo de Yvonne Deslandres ; revisión y actualización de esta edición a cargo de S. H. Aufrère ... [et al.]. Barcelona [etc.] : Gustavo Gili, cop. 2009
Top. SL 391(091)Bou

Paris Chic. Barcelona : Publicaciones Mundial, [19--]. Núms. 335-337, 373
Top. S-Fol-0613

Un Passeig per la moda de Barcelona : modistes, sastres, botigues ... del mirinyac als anys vint / Elisenda Albertí. Barcelona : Albertí, 2013
Top. 2014-8-8788

El passat 21 de febrer, el Sr. Ulrich Gierth es va adreçar des de Kehl (Alemanya) a la Biblioteca de Catalunya a través de la bústia electrònica. El motiu era haver descobert que en el nostre catàleg hi constava un petit treball que ell havia escrit sobre Friburg i que havia regalat al Dr. Antoni Badia i Margarit, a través del qual va acabar arribant a la Biblioteca de Catalunya. En el correu, escrit en un molt bon català, el Sr. Gierth confirmava la data del document (que en la catalogació constava com a dubtosa) i esbossava el relat del seu interès per la cultura catalana i la manera com va fer coneixença amb el Dr. Badia. Com que aquestes dades, sens dubte d’interès, no podien quedar reflectides en el registre bibliogràfic del document esmentat, ens va semblar que bé mereixien quedar consignades i difoses a través del blog de la Biblioteca. Així, amb molt de gust, el Sr. Gierth va acceptar redactar l’apunt que es publica a continuació:

"El 21 de febrer passat vaig tenir la grata i molt emotiva sorpresa de veure que ara es troben en el prestigiós fons Badia-Cardús de la Biblioteca de Catalunya els tres fulls de la Petita empremta històrica d'Espanya a Friburg, dels quals sóc l'autor.

Al darrere d'aquesta redacció hi ha la història del meu camí cap a la llengua i cultura catalana, que sembla un conte, però la veracitat del qual puc assegurar.

De jove, el 1966, vaig anar amb els pares per a les vacances d’estiu a Castelldefels. En estar-hi, el país em va agradar. Barcelona em fascinava i en tornar amb el tren de nit «Gerona» m’havia enamorat per la vista de les muralles il·luminades. Em vaig desitjar vivament de tornar-hi quan sabria la llengua.

Estudiava llavors matemàtiques i biologia a la universitat de Friburg. A la tardor d’aquell any assistia al curs d’introducció a l’estudi de les llengües romàniques. No tenia cap intenció de canviar d’assignatura. --Un noi de vint anys pot tenir altres motivacions.-- Allà vaig aprendre que la llengua de Catalunya no era l'espanyol, sinó el català, la qual cosa va despertar la meva curiositat i va explicar les dificultats lingüístiques que els meus pares hi havien tingut durant les vacances. Naturalment havien seguit uns cursos d'espanyol a la universitat popular abans d’anar-hi, però en nombroses ocasions no els havia servit de gaire. Fins a dues vegades l'amable llogador, propietari del «Supermercado» Benidorm, no havia entès res encara que li van ensenyar el mot al diccionari alemany-espanyol. D’on resultava que per cercar les petites informacions pràctiques el meu pare preferia parlar en francès amb la seva filla que treballava a la botiga familiar.

El meu interès pel català es va convertir en un compromís quan el 1970 vaig escoltar a la universitat la conferència d’un catedràtic de Barcelona parlar de la situació del català a Catalunya. Com que jo havia passat un any d’intercanvi a França i el conferenciant va parlar en francès, el vaig entendre bé. Referí en detall les seves enquestes subtils per a establir el nombre dels catalanoparlants, que en les parelles mixtes ben sovint el catalanoparlant cedeix, etc. La cosa que em va marcar més va ser la seva relació de l’opressió. Cità la frase infame del règim de l'època: «Le citoyen de l'empire parle la langue de l'empire». Que un govern pugui prohibir a la gent l’ús de la seva llengua, em revoltava. El nazisme havia anat fins a prohibir l’ús casolà del francès a Alsàcia durant els quatre anys d’ocupació i al bell mig d’Alemanya el del sòrab de Lusàcia, on la mesura va causar danys irremeiables. Per a Catalunya, el seu discurs em feia prendre la decisió que, si mai aprengués una llengua de la península, aprendria el català.

De primer, és clar, hi havia altres prioritats. Quan ja tenia una mica de temps per començar, em trobava davant l’obstacle que les gramàtiques catalanes que trobava als catàlegs eren bé en castellà, del qual no en sabia res, bé en anglès, del qual no en sabia prou havent preparat el meu batxillerat amb llengües clàssiques.

Per atzar, el 1993 en vaig parlar als amics que tenim al país occità. Per gran joia meva van treure’m de llur biblioteca la petita gramàtica escrita en francès per Pompeu Fabra, amb què m'hi vaig posar. Poc després, altres oportunitats se’m van presentar. Àdhuc vaig poder assistir durant un any a les dues hores setmanals del curs de català a Friburg. A la Pasqua de 1996 vam anar a Catalunya durant una curta setmana, on no havia estat des de feia trenta anys, i ja vaig saber fer-me entendre en català.

Aleshores desitjava escriure a aquell orador que havia estat la seva conferència que m’havia motivat. Com feia de professor a l’institut aquí a Kehl, la petita ciutat alemanya veïna d’Estrasburg, sabia que nosaltres, els mestres, podem tenir efectes sobre els alumnes quan ja no seuen davant nostre. Pensava que la carta podria agradar-li. Per sort, els catalanistes de Friburg van poder proporcionar-me el seu nom i adreça. Havia estat Antoni Badia i Margarit. En tornar de Tübingen, on s’havien celebrat els Jocs Florals a l’exili de 1970, havia fet una estada a Friburg. Com ja coneixia el seu nom de nombroses bibliografies, el meu atreviment em va espantar una mica. Tot i això vaig escriure-li i poc després vaig rebre com a resposta la carta que segueix. 

carta_badia

Va ser als finals de maig de 1997 que la meva dona i jo fórem rebuts per la seva muller i ell. A aquesta avinentesa li vaig oferir les pàgines del document que ara es conserva a la Biblioteca de Catalunya sobre l’escut al frontó del vell ajuntament de Friburg com un record de la seva conferència de 1970 que havia estat tan decisiva per a mi.

Ens va saludar amb bona tarda en alemany i, com que la meva dona és una francesa d’Alsàcia, els dos ens van fer l’amabilitat de continuar la conversa per l’essencial en francès. En oferir una copa va ensenyar-nos que els noms de les dues grans marques de cava catalana tenen una relació amb la natura, l’una amb l’arbre Fraxinus excelsior, com va dir, i l’altra amb un ocell. Va explicar que havia estat per un període bastant llarg a la universitat de Heidelberg als anys seixanta, d’on la seva facilitat amb l’alemany que tanmateix pensava haver perdut. Ens va dir que una vegada hi havia de fer una conferència per a un públic més enllà del medi universitari, quan el cònsol d’Espanya va venir i es va asseure ostensiblement a primera fila. La intenció era clara: el règim està vigilant-vos. Però els col·legues de la universitat van tranquil·litzar Badia i Margarit dient-li que podria parlar de tot obertament, car el cònsol no entenia l’alemany.

Vam parlar d’altres temes, entre els quals el valencià. Badia i Margarit va mostrar la seva inquietud que intrigues polítiques havien aconseguit que el valencià fos classificat com una llengua distinta del català, encara que en una pàgina sencera hi ha sols un o dos canvis entre el text català i el valencià. Li vaig exposar el cas de l’alemany escrit a Suïssa, que des del temps de l’avi de Carles V els confederats suïssos queden feréstegament vinculats amb llur diferència, que nogensmenys el Duden, la normativa alemanya, està en ús a Suïssa i a més assenyala els mots específics de l’alemany escrit suís i que experts de Suïssa participaven en aquell moment, quan parlàvem, tot naturalment en la comissió encarregada de la reforma de l’ortografia alemanya, la qual era prevista per a l’any 2005. Això el va interessar moltíssim.

Al final de la tan agradable rebuda, ambdós van invitar-nos molt cordialment a tornar a anar a veure’ls d’altres vegades, la qual cosa es va fer al maig de l’any següent.

En aquesta avinentesa li vaig oferir el meu article  «Anmerkungen zu einigen Vogelnamen in den Wörterbüchern» (Observacions sobre uns noms d’ocells en els diccionaris) destinat a ser publicat dins la Revista d’Estudis Catalans (Zeitschrift für Katalanistik).

Quan va sortir el 1999, la redacció, composta per Stegmann, Kabatek i NN, hi havia aportat diverses modificacions maldestres sense referir-se a mi. Amb circumspecció jo havia formulat el paràgraf inicial de manera que s’hi evoquessin indirectament els dos conceptes principals de l’espècie: d’una banda el concepte intuïtiu que diu que una espècie és el que l’observador assabentat pot considerar com a tal, aguantant-se sobre l’aspecte exterior com la forma, el color, etc.; d’altra banda la definició científica segons la qual una espècie és un conjunt de reproducció fèrtil.

En lloc del meu text la redacció va escriure «Zwischen den Lebewesen gibt es keine fließenden Übergänge wie zwischen Artefakten.» (No hi ha transicions fluents entre els éssers vius com n’hi ha entre els artefactes.) Això és la idiotesa creacionista, l’enunciat central de la teoria de l’evolució sosté precisament que tals transicions han existit, àdhuc existeixen. Com a model pot servir el cas de la cornella emmantellada, on la separació per les glaceres durant l’època glacial no ha conduït a una isolació genètica definitiva. Ressembla a una mena de garsa de cua curta i s’encreua amb la cornella negra (Corvus corone), totalment negra com indica el seu nom, al llarg d’una línia que segueix més o menys el curs de l’Elba. Els mestissos són fèrtils. Fins al 2003 els ornitòlegs estaven d’acord en dir que l’espècie Corvus corone té dues races, a saber la cornella negra (Corvus corone corone) establerta a l’oest i la cornella emmantellada (Corvus corone cornix) a l’est. Mes, pel fet que els mestissos tenen una fertilitat disminuïda, ara es multipliquen les veus que diuen que convé considerar la cornella emmantellada com una espècie pròpia, i anomenar-la Corvus cornix.

En rebre el meu article, el Dr. Badia i Margarit reconegué instantàniament per l’aspecte de la tipografia que hi havia inserit còpia d’unes entrades del Diccionari d’Alcover i Moll. Per error havien descrit sota l’entrada «ossífrag» l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) en lloc del trencalòs (Gypaetus barbatus). Vaig afegir que em sentia una mica malament en criticar aquests grans lingüistes que havien degut treballar en temps molt difícils. L’expressió de la cara em va indicar que va apreciar la meva actitud. Va tranquil·litzar-me dient que la ciència sempre ha de progressar i em va fer el gran honor de demanar que li escrigués una dedicatòria. Li vaig escriure una frase que seria en català: Al catedràtic Sr. Badia i Margarit, del qual hauria desitjat que hagués estat el meu mestre.

Dissortadament no vam tenir altres encontres amb la seva muller i ell, ni, fins ara, moltes altres estades al país. Aquí a casa llegeixo molt i escric de tant en tant una carta en català, ambdues coses amb força consultes dels diccionaris, d’on en el curs dels anys van resultar noranta-tantes pàgines de propostes d’esmenes o modificacions, que vaig enviar a la casa editoral a Barcelona. Així continuo actuant per a la llengua estimada – del «front exterior» estant.

El Sr. Jaume Clarà Arisa va tenir l’amabilitat de revisar aquest text. Li estic molt agraït

Ulrich Gierth
Kehl (Alemanya)"

El 28 de maig de 2014 donàvem el tret de sortida a la commemoració de la Biblioteca de Catalunya, que feia cent anys que era oberta al públic.

Aquests darrers 365 dies hem procurat posar una mica més l’èmfasi en aquest paradigma de servei traslladat al segle XXI. Si el 1914 el fet que la Biblioteca de Catalunya inclogués als seus estatuts el préstec de documents era un esdeveniment socialment innovador, avui en dia, per democratitzar l’accés a la cultura remarquem la necessitat  de proporcionar accés virtual gratuït als continguts. Si el 1914 es feia palesa la voluntat del govern de dotar Catalunya de biblioteques, tant de caràcter d’investigació com de divulgació i formació, per fer accessible la cultura al poble, ― el que es debatia llavors era quina era la prioritat, tal com manifestava la coneguda polèmica “biblioteca científica vs biblioteques populars” que van mantenir Eugeni d’Ors i Lluís de Zulueta l'any 1910 als diaris de l'època― avui, les biblioteques públiques i la biblioteca nacional són serveis consolidats que han esdevingut mitjans essencials perquè el coneixement sigui a l’abast de tothom.

doble_bc

Tanmateix, la societat, en els àmbits instrumentals, socials i econòmics és i continuarà sent canviant. Els públics potencials que volen tenir accés a la informació i els canals per fer-ho s’han diversificat, amb audiències sovint allunyades dels mitjans tradicionals sobre els quals les institucions culturals hem posat l’èmfasi durant anys. La bretxa digital existeix, i no només pel fet de la desigualtat d’accés a les tecnologies o per l'analfabetisme digital, sinó per l’heterogeneïtat de la manera de consumir la informació. Tot ha evolucionat ràpidament: continguts, instruments i expectatives dels múltiples perfils d’usuaris que sovint reclamen ser creadors i protagonistes i no tan sols  receptors/consumidors.

A la Biblioteca de Catalunya, en aquest sentit, i especialment aquest any, hem procurat fer els usuaris còmplices i col·laboradors actius de les nostres propostes. Hem creat a la web de la biblioteca un apartat dedicat al centenari amb el desig d'oferir un aparador públic que expliqui d’una manera molt gràfica la història dels primers anys de la Biblioteca. Hem convidat els usuaris a jugar amb nosaltres a través de les xarxes socials, hem intensificat les conferències, presentacions, exposicions i concerts ―realitzats en molts casos en col·laboració amb altres institucions i agents de la vida cultural catalana― entre els quals el concert del centenari. També hem posat en marxa iniciatives de participació ciutadana com ara els projectes Fem memòria i Transcriu-me i hem editat La Biblioteca nacional de Catalunya, una publicació d'alta divulgació, a tall de guia, adreçada al gran públic. En definitiva, un conjunt d'activitats per incrementar la visibilitat de la biblioteca com a institució nacional, per potenciar el sentit de pertinença en la societat i per donar a conèixer la riquesa de la col·lecció patrimonial que és testimoni de la nostra història.

La Biblioteca de Catalunya, com a servei nacional obert al públic, finalitza el seu centenari, però les celebracions a l'entorn del món bibliotecari continuen. El 1915, com a part del projecte de la Mancomunitat, es creava l'Escola de Bibliotecàries ―de la qual la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB és hereva― per formar les professionals que havien de tenir cura de les biblioteques. El mateix any, s'aprovava el projecte d'Eugeni d'Ors[1] per a la creació de la xarxa de biblioteques populars, ja que, com va dir Enric Prat de la Riba  al seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat el 1914: “... que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, les seves escoles, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera".[2]

Amb la mirada de cent anys després, celebrem l'Any de les Biblioteques, uns equipaments que, malgrat els esdeveniments històrics del segle XX que van marcar i frenar aquell impuls inicial de la Mancomunitat, són un actiu a l’alça.

 

Llarga vida a les biblioteques! 

 

Eugènia Serra
Directora

 

1.  Projecte d'acord sobre la instal·lació a Catalunya d'un sistema de biblioteques populars. Aprovat l'11 de maig de 1915. Publicat al Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 2 (1915), p. 122-130. Disponible a: ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/butlletiBC/id/429/rec/2  

2,  Publicat a La Veu de Catalunya, edició del matí, 7 d'abril de 1914, p. 4. Disponible a ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/veup1/id/34424/rec/7