Estás en: Inicio / El Blog de la BC


Right menu

Lu Ma Mi Ju Vi Do
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetas



El Blog de la BC

D’uns anys ençà, des de qualsevol lloc amb accés a Internet, el Servei de Petició de Documents permet demanar amb antelació els documents que es volen consultar i així, quan els investigadors arriben a la BC, ja tenen el material preparat.

Però aquest àgil i còmode sistema no sempre ha existit. Ara que la Biblioteca ha complert 100 anys, hem volgut fer un repàs de com els usuaris han demanat aquestes obres que no són de lliure accés. En biblioteques molt grans i amb fons patrimonials —com ara la nostra—, és inevitable que una part important del fons sigui als dipòsits. I evidentment, el sistema de comunicació entre sales i dipòsits sempre ha estat motiu de preocupació, per tal que el servei de lliurament de documents sigui el més dinàmic possible.

Malgrat que el 1914 la Biblioteca de Catalunya es va inaugurar amb la innovadora “biblioteca de mà” que permetia consultar lliurement unes 7.000 obres, la resta de documents eren al dipòsit i s’havien de sol·licitar mitjançant una butlleta de comanda. En el vers de la papereta hi havia les regles d’utilització del servei, on ja llegim la possibilitat de demanar el material amb antelació, per no haver d’esperar; això sí, l’operació havia de fer-se “in situ”. 

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Amb el pas dels anys, s’observa que el sistema de petició de documents continua essent el mateix, amb la consignació d’una butlleta. El que sí que va variant una mica és l’estètica i la llengua.

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1980

Butlleta de petició dècada 1980

L’altre tema important era com arribaven aquestes paperetes al dipòsit, fet que ja havia preocupat Rubió el 1934 quan s’adequava l’antic edifici de l’Hospital, doncs ja preveia la possibilitat de comunicació mecànica entre sales i dipòsits. Als anys seixanta Mateu també demanava la instal·lació de “mecanismos neumáticos que facilitan el transporte de libros desde los depósitos a la nueva Sala” (Arxiu BC 777/3) o, com a mínim, un sistema per al transport de les butlletes de petició.

Van haver de passar molts anys fins que, al 1971, es va instal·lar la primera part de l’Air-tub, que era un sistema hidràulic per transportar les butlletes d’un lloc a l’altre. Els documents, però, continuaven arribant manualment.

No va ser fins l’any 2000 que l’antic somni de Rubió i Mateu es va fer finalment realitat i es va aconseguir automatitzar la connexió entre sala i dipòsit. Es va inaugurar un sistema de vies electrificades per on circulen 10 vagonetes que fan un recorregut d’anada i tornada de 200 metres en uns sis o set minuts i que permet enviar els documents a les sales i distribuir-los de retorn entres les diverses plantes del dipòsit.

Transportador de llibres

Transportador de llibres

És conegut pel nom de Paternoster, perquè diuen que la seva forma recorda la d’un rosari. El que sí que és ben veritat és que el personal de sala i de dipòsits li tenim un respecte reverencial i, quan s’espatlla, molts comencem a resar.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

(Biblioteca de Catalunya, top.: Res. 495-12  i  top.: 4-II-13)

(Biblioteca de Catalunya, Top.: Res. 495-12 i Top.: 4-II-13)

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Biblioteca de Catalunya, top.: MitRes. 69-4º)

Biblioteca de Catalunya, Top.: MitRes. 69-4º)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya  

En un món com l’actual en el que sovint massa coses són efímeres, celebrar 100 anys d’ençà que la Biblioteca de Catalunya va obrir al públic és un signe de maduresa d’un país i d’una cultura. Avui , 28 de maig, fa exactament 100 anys, s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, i pocs dies després, el 2 de juny, s’obria al públic a la seva primera seu a l’actual Palau de la Generalitat.

100anys

La Biblioteca de Catalunya, la biblioteca nacional de Catalunya, va néixer com a servei públic de la mà de la Mancomunitat de Catalunya amb una visió clara, construir una col·lecció -al més completa possible- que recollís el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya, en paraules de  Jaume Massó i Torrents a la lectura feta a la sessió inaugural “... des del punt i hora que va tractar-se de posar els fonaments d'aquesta Biblioteca de Catalunya, tots a la una vàrem comprendre que, així com havia d'esser aliment intel·lectual que tendís a aixecar i perfeccionar la cultura catalana, també havien de trobar-s'hi tots els elements d'estudi per a la coneixença passada i present de les terres de la nostra llengua” (lectura completa). Aquest objectiu fundacional ha esdevingut avui en dia una col·lecció patrimonial de referència que abasta des d’incunables a blogs, des de manuscrits a fitxers digitals, des de l’esborrany d’una obra fins a l’edició publicada definitiva.

Si al 1914 la col·lecció estava formada per 25.000 títols, 100 anys després compta amb 3,8 milions de documents. El fons s’ha enriquit, no només en volum, sinó en formats i tipologies, conseqüència de l’evolució de les formes de distribució de la informació i el coneixement sorgides amb el pas dels anys; ara, a més de monografies i revistes impreses, manuscrits i materials gràfics (una selecció dels existents el 1914 es pot consultar a la web del centenari http://www.bnc.cat/Centenari), amb partitures, sonors, audiovisuals, fotografies, llibres i revistes electrònics, webs, etc.

El servei al públic ha vist com es multiplicaven les eines i tecnologies que permeten un accés virtual a pràcticament la totalitat de serveis que ofereix la Biblioteca, el que contribueix a facilitar l’accés a la cultura, la recerca i el descobriment d’interessos, aspecte que queda reflectit en els més d’1 milió d’usuaris anuals presencials i remots, procedents d’arreu del món (més informació a la BC en xifres), i les prop de 3 milions de consultes anuals al catàleg.

La Biblioteca ha crescut en visibilitat i presència però queda encara camí per fer i per millorar, les institucions culturals com la Biblioteca han de rebre el suport i recursos adequats per al seu desenvolupament, i també trobar noves vies i complicitats que els permetin ser sostenibles -sense perdre la seva essència de servei públic- i en conseqüència que garanteixin la seva pervivència. 

Avui, però, és moment de retre homenatge i agraïment a tots els que han contribuït a crear-la i fer-la créixer, des del grup d’intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans amb el suport i convicció política de Prat de la Riba, fins a tots i cadascun dels donants i mecenes que l’han enriquit; des del personal de totes les categories i especialitzacions que hi han treballat, en els anys de bonança i en els anys difícils -especialment en aquests, quan l’esforç i l’entusiasme de les persones són fonamentals per suplir altres mancances- fins als col·laboradors, institucions i aliats, que gràcies a la cooperació han fet possible la seva acció d’identificació, preservació, difusió i projecció nacional i internacional del patrimoni de Catalunya.

Celebrem, doncs, aquest primers 100 anys de la Biblioteca de Catalunya oberta al públic, i desitgem i confiem que la institució en celebri molts més en el futur.

 

Eugènia Serra
Directora 

Els darrers vint anys són els  millor documentats. Per això us en presentem un resum de l’activitat a través d’una cronologia

1994           Ingressa el fons de l’Arxiu històric de Ràdio Barcelona, la degana de les ràdios a l’estat espanyol.

1995           Ingressen, entre d’altres, els fons de  Conxita Badia i Ángel Zúñiga.

                  S’incorporen dues professionals bibliotecàries procedents del dissolt Institut Català de Bibliografia.

                  Exposició de Ràdio Barcelona i edició del disc commemoratiu 78 rpm.

Radio_Barcelona

 

1996           Es jubila la primera directora de la Fonoteca Nacional de Catalunya, Mercè Rubió.

Merce_Rubio

                  Aportació dels fons d’Oriol Martorell i Néstor Luján.

                  Presentació de la Fonoteca a la International Association of Sound and Audiovisual Archives (congrés anual de la IASA, Muscat, Oman).

1997           Trasllat dels fons a la seu de la BC a l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Magatzem

 

                  Ingressa el fons d’òpera de Jaume Baró. Trasllat del fons des de Suïssa a Barcelona.

1998           Ingressa el fons de Daniel Blanxart, enginyer i crític musical.

                  Edició del disc Conxita Badia: paraules i cançons.

1999           Ingressen la discoteca de l’historiador Víctor Alba (Pere Pagès), del músic Enric Ribó i una petita col·lecció de discos de 40 cm de la Metro Goldwin Mayer.

                  Participació en les II jornades “Encontro O son da memoria”, organitzades per l’Arquivo Sonoro de Galicia

2000           Adquisició a Xavier Turull de la col·lecció de cilindres de cera formada per Ruperto Regordosa.

                  Absorció del fons discogràfic del Centre de Documentació Musical.

2001           Exposició “Un altre Oriol Martorell: l’Oriol i el món discogràfic”.

oriol_martorell

 

                  Ingrés de la discoteca i arxiu del compositor Joaquim Homs.

2002           Ingrés del fons de la productora audiovisual Humberfilm.

                  Ingrés del fons de la mezzosoprano Anna Ricci.                 

2003            Ingrés del fons de bobines sonores de Ricard Gomis.

2004           Organització de la Jornada “Passat, Present i Futur del Patrimoni Sonor i Audiovisual”

2005           La Biblioteca organitza el congrés anual de la IASA a Barcelona, a les dependències de l’IEC.

                  La pianista Alícia de Larrocha fa donació del seu fons sonor.

2006           Presentació dels cilindres recuperats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya  al congrés de la IASA (Ciutat de Mèxic, Mèxic DF).

                  Ingrés dels fons sonor de l’Orfeó Català de Mèxic.

                  Ingrés del fons de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya.

                  Edició del disc Recordant Joaquim Homs.

                  Exposició “Escolta i visiona”, amb motiu de la primera edició del World Day of Audiovisual Heritage instaurat per la Unesco per al 27 d’octubre del 2006. 

escolta

 

2007           Ingrés dels cilindres de la família Corrons.

corrons

 

                  Dotació econòmica extraordinària per a la digitalització de continguts. Digitalització dels cilindres de cera Regordosa-Turull, dels DAT de l’Espai de Música i Dansa, d’una selecció de bobines de Ràdio Barcelona i també de cintes de vídeo de la productora Humberfilm. Properament, estaran consultables des delrepositori digital de la BC, COFRE.

2008           Ingrés de la discoteca del Dr. Artur Sarró.

                  Ingrés de les bobines de la Coral Sant Jordi.

                  Exposició “L’escena catalana a la BC : Llegir, escoltar, veure

2009           World Day of Audiovisual Heritage. Transcripció i difusió del “Conte de la Cabreta”.

                  Ingrés de la col·lecció de rotlles de pianola Arnús Sert, juntament amb la pianola Melvin Clark.

2010           Exposició “Discòfils, Associació Pro Música”                      

2011           Ingrés del fons del compositor Francesc Taverna-Bech.

2012           Exposició  “+ de 60 discos dels 60” i “Benvolgut Robert Gerhard”.

                  Ingrés del fons Miquel Querol Gavaldà.

                  Sessions amb interpretació de rotlles de pianola d’artistes (rotlles creats per artistes i rotlles impressionats per pianistes).

2013           Exposició “Homs, veu de Gerhard” i “Uns incunables del sonor”.

                  Arxiu de Joan Saura Martí. Els documents sonors, a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.

                  El Mètode Didacta i Dues sopranos “italianes” de Barcelona, entrades al bloc de la BC.

2014           Celebració del cinquantenari de la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido, després Fonoteca, i finalment Unitat de Sonors i Audiovisuals:

                  Incorporació dels cilindres de cera de les col·leccions de la BC a la Memòria Digital de Catalunya

                  Celebració d’un altre cinquantenari amb l’ Exposició “50 anys de Concèntric

                  Participació en el Comitè científic de la III Jornada de Biblioteques Patrimonials (Ateneu Barcelonès).

 

Personal que ha treballat en aquest servei com a membre de plantilla

Miquel Bordonau Masey, tècnic administratiu
M. Àngels Vayreda Barradas, tècnica administrativa
Lluís Rueda, tècnic
Mercè Rubió, directora (1981-1996)
Maite Cuende, bibliotecària
Josep Feliu, administratiu
Ramon Antich, tècnic de so
Lali Vilert, bibliotecària
Rosa M. Escayola, bibliotecària
Jaume Figueras, tècnic de so
Ramon Sunyer, bibliotecari
Xavier Zapata, subaltern
Margarida Ullate i Estanyol, directora (1996-)
Esther Vilar, bibliotecària
Magda Martorell, tècnic de so
Arnau Olivé, tècnic de so
Abel de Benito, tècnic de so
Àlex Ballester, tècnic de so
Eulàlia Barbosa, bibliotecària
Alba Sala, bibliotecària
August Fernández, subaltern
Francisco Bellido, tècnic de so
Maite Gómez, subalterna

Plantilla actual

Voldríem agrair als usuaris que durant aquests anys han participat de l’evolució d’aquest servei consultant-lo, aportant coneixement, suggerint millores o, simplement, criticant-lo, perquè ho han fet amb l’actitud constructiva de qui sent que el patrimoni sonor i audiovisual també és seu.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Quan la Generalitat de Catalunya, una vegada restaurada, va reorganitzar els serveis bibliotecaris transferits de l’estat espanyol amb el Real Decreto 2210/1979, el fons sonor procedent del Dipòsit Legal que era a la Universitat va passar a ser gestionat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Durant deu anys (1981-1991), l’activitat de la Fonoteca es va mantenir sota mínims a la mateixa seu de la Universitat, malgrat que s’especulà amb la possibilitat de traslladar-la al Palau Moja, primera seu de l’organisme administrador del sistema bibliotecari català.

En el disseny del que havia de ser la futura Biblioteca Nacional, els responsables de la política patrimonial bibliogràfica imaginaven les funcions que hauria de tenir la Fonoteca, algunes de les quals no es van arribar a desenvolupar (com l’arxiu de veus il·lustres o el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors), mentre que d’altres s’han complert: 

“Les biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”, text de la intervenció del Director General de Patrimoni Cultural, Antoni Bonet i Armengol, a la taula rodona celebrada l’11 de gener del 1981 i publicada al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, núm. 1 (1982)

“Les biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”, text de la intervenció del Director General de Patrimoni Cultural, Antoni Bonet i Armengol, a la taula rodona celebrada l’11 de gener del 1981 i publicada al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, núm. 1 (1982)

 

Malgrat els propòsits inicials de canvi de seu, la Fonoteca no es va moure del seu lloc original fins que, preveient la seva integració a la Biblioteca de Catalunya, el 1991 es va traslladar provisionalment a uns baixos de la Gran Via de les Corts Catalanes. Allà compartí espais amb la Biblioteca Bergnes de las Casas (avui també integrada dins la BC), el Centre d’Història de Catalunya (avui al Museu d’Història) i els magatzems de la Biblioteca de Catalunya, desplaçats mentre van durar les obres de reforma de l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Finalment, el 1997 s’enllestiren aquestes obres i tant el fons com el personal de la Fonoteca s’hi instal·laren definitivament.

La situació del servei en aquesta etapa era molt irregular. Des de la inauguració, l’horari era de 18 a 22 h. Més tard, es reduí fins a les 9 del vespre. Quan se’n va fer càrrec la Generalitat, amb una auxiliar i una bibliotecària per a dur a terme tota la tasca ingent de posar al dia la catalogació de tot el Dipòsit Legal, l’horari encara es reduí més, fins a obrir tan sols una hora. En tenim constància a través de la queixa d’una usuària:

queixa

La missió de la Fonoteca, a més, no acabava de quedar clara dins la Llei 3/1981, de Biblioteques, ja que no en feia menció específica com a servei ja existent, sinó com a part de la producció bibliogràfica que, procedent del Dipòsit Legal, havia de gestionar la Biblioteca de Catalunya (art. 7). En la primera disposició addicional, en canvi, es diferencien els fons “audiovisuals i fonogràfics” dels bibliogràfics d’especial valor que hauria de protegir la Llei de Protecció del Patrimoni Cultural.

En aquest context, els documents sonors i audiovisuals procedents del Dipòsit Legal no eren els únics que esperaven una destinació planificada. Les partitures musicals, fullets o cartells tampoc no tenien assignat un organisme que les acollís, tal i com queda reflectit en la correspondència entre Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya l’any 1985, en plena etapa de transició de la Biblioteca de Catalunya cap a servei nacional. Finalment, però, cada tipologia documental anà a parar al lloc que li corresponia. Totes, per cert, dins de les diferents unitats actuals de la Biblioteca de Catalunya.

partitures

Cal destacar que, malgrat el poc personal assignat a les tasques de gestió documental, durant aquesta etapa es va iniciar la catalogació del Dipòsit Legal corrent, mentre que es desencaixava tot aquell fons que encara no s’havia processat. Malgrat ser coneguda com a “Fonoteca”, la recepció dels primers vídeos de format domèstic (vídeo Beta i VHS) a partir del 1982 la va convertir a la pràctica en un arxiu sonor i audiovisual.

Mercè Rubió, directora en funcions i funcionària de la Generalitat, va iniciar un treball de recuperació del patrimoni sonor català que va donar com a fruit l’ingrés de col·leccions particulars molt destacables, entre les quals la del musicòleg gironí Emili Figueras o la del violinista Enric Roig i Masriera. Fruit d’aquesta excel·lent gestió, també arribarien les discoteques i els fons sonors dels cantants Marcos Redondo i de Conxita Badia, mentre el Departament de Cultura ampliava les col·leccions patrimonials amb l’aportació del fons de la  discogràfica Concèntric. 

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Avui, 15 de maig, se celebren 50 anys de l’obertura al públic de la Discoteca del Servicio de Depósito Legal, que a Barcelona estava situada a la Biblioteca Provincial y Universitaria. S’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957, però no obrí al públic fins el 1964 [1].

Podríem dividir la història d’aquest servei en tres etapes: la primera, la dels antecedents de la seva creació i la dels seus primers anys de funcionament; la segona, la dels inicis sota la tutela de la llavors instaurada Generalitat de Catalunya, producte de les transferències fetes des de l’estat espanyol; la darrera, i actual, l’etapa d’integració i consolidació dins el Sistema Bibliotecari Català, com a servei bibliogràfic nacional. Una història que va començar amb el Servicio de Reproducción del Sonido de la Biblioteca Pública i Universitària fins a arribar a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.

La primera etapa (1964-1981)

Amb tota probabilitat, aquest Servicio de Reproducción del Sonido es va fer a imatge del que ja existia a la Biblioteca Nacional de Madrid amb aquest mateix nom, i que s’havia inaugurat tres anys abans amb l’objectiu de posar a disposició del públic el fons discogràfic procedent del Depósito Legal. A Madrid, el servei comptava amb cabines d’audició individual i una petita sala d’audicions. A Barcelona, també.

ritmo

Ritmo, núm. 317 (marzo 1961), p. 12-13

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

 

A continuació podeu escoltar un fragment del discurs que el director del Servicio de Reproducción del Sonido,  Dr. Ignacio Rubio y Cambronero,  va preparar per a la inauguració. Se’n conserva una bobina sonora que no sembla haver estat enregistrada aquell dia, ja que inclou dues versions del mateix discurs. Miquel Bordonau, funcionari interí del Cuerpo General de Administración, féu la presentació de les obres que es van incloure al programa d’audicions

Ignacio Rubio Cambronero

 

Miquel Bordonau

 

Per a utilitzar els serveis de la Discoteca calia un carnet específic, diferent al de la Biblioteca, i havia d’anar signat pel seu director. No hem trobat un reglament d’ús del servei, però ens consta que als anys 80 era el funcionari que servia els documents qui els manipulava i els posava en el reproductor adequat des de la seva cabina de comandaments. 

carnet

A banda d’aquesta facilitat per escoltar els discos, com hem dit, hi havia també un petit auditori on es duien a terme les sessions col·lectives, principalment per als alumnes de la Universitat o d’altres centres educatius. Tenim constància de, si més no, 10 audicions col·lectives fetes en un mateix curs (1969-1970), és a dir, una mitjana d’una al mes. S’han conservat un parell de programes d’activitats dutes a terme amb els discos d’aquesta col·lecció, on hi podem trobar els noms dels comentaristes, tots ells professors universitaris o de reconegut prestigi dins el seu camp.

programa_1970

El fet que s’anessin rebent els discos de Dipòsit Legal a la Biblioteca Provincial y Universitaria des del 1958 sense que s’hagués planificat com s’hi tindria accés, va obligar a buscar la col·laboració de diversos organismes per dotar la discoteca dels respectius equips reproductors. Això s’assoliria els anys 1961-1962, fet que possibilità l’inici de la catalogació dels discos i, posteriorment, l’obertura al públic per a la seva consulta.

Ja des del moment de la inauguració, el servei patia d’una deficiència de dotació de personal especialitzat, tal i com també va ocórrer en el de la Biblioteca Nacional. L’especificitat del document sonor, que no es pot llegir a ull nu, fa que la intervenció de maquinària suposi  un encariment de les inversions necessàries per accedir-hi. Un cop feta la inversió inicial en instal·lacions, maquinari, espais i dotació bibliogràfica, al personal se li assignaren tasques d’atenció a l’usuari, deixant de banda les de donar continuïtat a la catalogació i ampliació de disponibilitat de títols que seguien arribant per Dipòsit Legal. 

personal

Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca Provincial y Universitaria entre 1970 i 1980, recull la història d’aquest servei de Barcelona en la memòria del seu primer any de responsabilitats en aquesta institució.

memoria

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 

 

 

 [1] En podeu llegir la història en el dossier que va publicar la Revista Musical Catalana amb motiu dels 40 anys d’aquest servei, en el seu número 245 (març  del 2005) . 

Un any més, el dia de Sant Jordi la Biblioteca va celebrar la Jornada de Portes Obertes. Després d’uns dies de temps primaveral, de sol i pluja, el dia es va aixecar radiant.

JPO

Ja feia temps que el personal de la Biblioteca preparava la Jornada. Mentre alguns seleccionaven els documents que es volien mostrar, altres assajaven les explicacions de les visites guiades i la resta repassaven fins al darrer detall perquè tot sortís rodó. Aquest any, a més dels mitjans habituals, la Jornada s’anunciava amb un petit vídeo a través de les pantalles instal·lades en algunes estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat. 

Les portes es van obrir puntualment a les 10 del matí per rebre els primers visitants. Hi havia possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Enguany, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es trobaven a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

RA

Al llarg del matí van venir gairebé 1.300 persones, de les quals 461 van fer la visita guiada i la resta per lliure. Es van fer 22 visites guiades. Algunes havien estat concertades prèviament, per escoles de primària i secundària i alguna escola d’adults de centres cívics i del Consorci de Normalització Lingüística. 

Encara que al migdia no es van fer visites guiades, la gent va continuar venint, a un ritme més reduït, que els permetia gaudir amb més calma de les mostres exposades. A partir de les 4 de la tarda es van reprendre, fins a quarts de 7 del vespre. En aquest període van entrar gairebé 1.200 persones i es van fer 19 visites guiades. A quarts de 8 de la tarda van arribar els darrers visitants, que enguany van ser en total 2.441, gairebé tants com l’any passat.

Com cada any, al llarg del recorregut es van poder veure diverses mostres de documents.

-          A l’Espai Zero, l’exposició dels llibres que el 2013 van guanyar el premi Arts-Libris-Fundació Banc de Sabadell, en el marc d’Arts Libris, Fira Internacional del Llibre i Edicions d’Art, Fotografia i Disseny de Barcelona.

-          A la Sala Prat de la Riba una mostra de dos fons que han entrat per donatiu el 2013, una selecció de dibuixos originals de llibres il·lustrats per Maria Pascual i estampes, proves d'estat de diversos gravats i matrius calcogràfiques del gravador Miquel Vilà.

mostra

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

-          A la Sala General se n’exhibien cinc:  una selecció d’obres en homenatge a Anna Maria Moix, morta recentment, i a Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari; documents de formes singulars i colors llampants, ingressats darrerament a la Biblioteca per Dipòsit Legal; una tria de discos signats per personalitats de la música catalana del fons Joan Fosas; i, per últim, una mostra antològica de l’Esquella de la Torratxa, que fa 75 anys que es va suspendre definitivament.

-          El recorregut continuava amb la visita al Museu del Llibre Frederic Marès i  a la Sala Cervantina, on s’hi exposà una selecció de documents en homenatge al cervantista Martí de Riquer.

El final de la visita aquest any va ser encara més musical que els  anteriors. A més dels petits concerts de pianola, al llarg del matí se’n van poder sentir  de diverses corals, i a la tarda de pianistes i grups instrumentals de l’Escola de Músics.

concerts

Com a novetat, qui va voler va poder visitar l’estudi on Roser Capdevila havia treballat, que la il·lustradora ha donat a la Biblioteca, decorat per  ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

caseta

Abans de sortir força visitants van signar el llibre de firmes, deixant constància del molt que els havia agradat la visita i la Biblioteca. Parlant-hi, cridava l’atenció que n’hi havia molts que repeteixen any rere any: ja ho han incorporat com a part de les activitats del dia de Sant Jordi.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa 70 anys, el 26 d'abril del 1944,  Clara Noble Malvido, vídua de Joan Maragall, moria al carrer Alfons XII, número 79 de Barcelona, a la casa familiar de Sant Gervasi, que actualment és la seu de l'Arxiu Joan Maragall.

El seu pare, Ernest Noble Barber, fou un corredor d’assegurances anglès que visitava el sud d'Espanya per negocis quan va conèixer la que seria la seva dona, María de las Angustias Malvido Noceda. Fruit d'aquest matrimoni naixerien set fills. Clara va ser la segona i ho va fer a Jerez de la Frontera el 1872.

Cap el 1885 el matrimoni Noble Malvido es traslladà a viure a Barcelona i l'estiu del 1888, a Puigcerdà, on estiuejaven, Clara coneix Joan Maragall. Ella tenia tan sols 14 anys i ell 26. Després de tres anys de festeig es van casar el 27 de desembre del 1891 a l'església de Santa Anna i van tenir tretze fills, sis noies i set nois.

Aquests anys estan molt ben documentats a la correspondència que van mantenir i que es va publicar el 2011 amb el títol Cartes del festeig i amb l'edició de la maragallista Glòria Casals. Properament aquestes i moltes altres cartes posteriors conservades a l'Arxiu es publicaran a la Memòria Digital de Catalunya

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

           

Clara Noble el 1904,  reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

Clara Noble el 1904, reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

 

La figura de Clara en la vida del poeta va ser fonamental. “Va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor.  A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912”, diu Glòria Casals en el seu llibre. Per aconseguir-ho va posar en ordre els papers del poeta, va recuperar les cartes que havia enviat a amics i personalitats culturals de l'època, els articles publicats a la premsa, etc. Aquesta documentació es va guardar durant molts anys al despatx de la planta baixa de la torre i fou el nucli de l'actual Arxiu Joan Maragall.

El seu fill petit, Jordi Maragall i Noble, nascut el mateix any que va traspassar Maragall, en complir-se els cinquanta anys de la mort de la seva mare, escrivia a La Vanguardia (12-V-1994):

 "... Presidir aquella casa cuando los trece hijos estábamos todos allí, con autoridad, pero sin violencias, no era cosa fácil. Además la casa tenía vida propia con el ir y venir de las personas que ayudaban al "ménage": una cocinera, dos camareras, la costurera y el jardinero, que venían un día por semana. Yo no recuerdo los tiempos en que, además, había nodrizas. Soy el menor de los hijos y, naturalmente, no recuerdo a mi propia nodriza, que era gallega. Clara Noble pasó toda suerte de avatares en su vida: las separaciones de su marido cuando éste iba por los veranos a Cauterets, las enfermedades de los hijos, luego los noviazgos y bodas, la administración del patrimonio, que le permitió subir a todos los hijos y encauzarlos en sus vidas. Todo muy justo, sin lujos ni caprichos. Además la atención a otros familiares y amigos..."

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

  

 

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

             

En aquest text també es fa referència a una carta íntima a Miguel de Unamuno del 3 de març del 1907, actualment ja publicada, en què Maragall escriu sobre la seva esposa Clara:

"... y no a mí solo también a la compañera de mi vida, que no es tan fuertemente serena como la de V. sino que en ella el amor extremado se le vuelve un continuo temblar por mí y por los hijos: y esa inquietud suya ha sido para mí una educación de serenidad. Para aquietarla he tenido que afectar a veces mayor despreocupación que la que sentía por mi salud, y ejercitar un dominio sobre mí mismo ante un riesgo que amenazara a los pequeños o a ella misma y esta afectación y este ejercicio han generado en mí una segunda naturaleza... hasta cierto punto. De modo que he llegado a creer que para un hipocondríaco tal vez la curación podría venirle de tener al lado a otro que no lo fuera más que él. Por poca fuerza de reacción que uno tenga acaba por erguirse risueña ante los temores del otro porque le entra por los ojos lo excesivos que pueden llegar a ser los temores..."

L'Arxiu conserva documentació diversa de Clara Noble: un diari personal, cartes, fotografies, llibretes amb anotacions sobre la casa i el parament de la llar, llibres de comptes, factures, apunts biogràfics..., que poden ajudar a dibuixar amb més nitidesa la personalitat de la que va ser la companya de vida de Joan Maragall.

Esther Vilar
Arxiu Maragall

Durant l’any 2013 es va complir el 50è aniversari de la mort del compositor i pianista mallorquí Antoni Torrandell i Jaume (Inca, 1881 – Palma de Mallorca, 1963).

Torrandell

Retrat d’Antoni Torrandell amb autògraf

 

Coincidint amb aquesta efemèride, la Biblioteca de Catalunya ha reorganitzat l’inventari del seu fons personal i li ha donat accés a través del catàleg. Un fons constituït, majoritàriament, pels exemplars reprografiats de les partitures, tant manuscrites com impreses, que representen la pràctica totalitat de la seva producció. Hi destaquen una carta autògrafa de Felip Pedrell, partitures impreses i alguns enregistraments sonors. No inclou, però, els originals de la música manuscrita, cedits per la família al Centro de Documentación y Archivo (CEDOA) de la SGAE.

També conté diverses versions del llibre Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963, compilat pel seu fill Bernado Torrandell. Aquest volum inclou la biografia, el catàleg de l’obra i la documentació relacionada amb la figura de Torrandell que ha anat apareixent al llarg dels anys: correspondència, programes, articles, ressenyes i crítiques, entre d’altres.

Així mateix, s’ha incorporat i unificat el fons Torrandell provinent de l’antic Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, que complementa el conjunt de partitures editades i enregistraments del compositor ja descrits i localitzats dins els fons de la Biblioteca.

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

 

Antoni Torrandell s’inicià en la música amb el seu pare, organista d’Inca. Després d’estudiar a Palma i Madrid, es traslladà a París el 1905 per continuar la seva formació amb Charles Tournemire, deixeble i successor de Cèsar Franck. El 1913 guanyà el concurs de la Société Nationale de Beaux-Arts amb la seva Sonate per a violoncel i piano (op. 21). Durant la Primera Guerra Mundial es refugià a Mallorca on, el 1915, escrigué la Simfonia núm. 1 per a violí i orquestra (op. 28). Quatre anys després tornà a París, i el 1932 estrenà amb èxit la Missa Pro Pace per a cor i dos orgues (op. 30) a la catedral d’Orleans. A la mort de la seva mare tornà a Palma, època en què conegué a Manuel de Falla. Allí començà, el 1933, l’escriptura del seu Requiem per a solistes, cor i orquestra (op. 44). La  dedicació a la família marcà inevitablement la seva carrera, que transcorregué entre París i Mallorca. Tot i que intentà el seu retorn a França el 1935 després de la mort del seu pare, la Guerra Civil Espanyola el retingué a l’illa un cop més. Als anys 40 reprengué l’activitat concertística per Espanya. El 1949 estrenà la Simfonia núm. 1 a càrrec de l’Orquesta Sinfónica de Mallorca, amb el solista Umberto Bisi, i escrigué el Concert en Si menor per a piano i orquestra (op. 64), que s’estrenà el 1956 amb Leopoldo Querol i l’Orquesta Sinfónica de Mallorca. Entre els reconeixements destaquen el nomenament de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià (Mallorca, 1953), el premi Ciutat de Palma pel Requiem (1959) i la distinció  com a soci d’honor de les Joventuts Musicals d’Espanya (1960).

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França.

En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”1.

I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim”2.

El 1984 la Orquesta y Coro Nacionales de España estrenen el Requiem a l’Auditorium de Palma, i també el 1990 a l’Auditorio Nacional (Madrid) a càrrec de l’Orquesta Nacional i la Sociedad Coral de Bilbao. Tot i que s’han editat els enregistraments d’algunes de les seves obres, com ara la Simfonia núm. 1 interpretada per la Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” el 2008, encara manquen gravacions de les més remarcables.

Per altra banda, l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU) ha anat publicant les edicions crítiques de les  composicions més rellevants: el Requiem el 1997, el Concierto en Si menor para piano y orquesta el 2001, la Simphonie n. 1 pour violon et orchestre amb les Cuatro canciones para soprano y orquesta el 2007, i les Obras orquestales: Rhapsodie roumaine, Tristes souvenirs, Canto de poda, Cofeo, Son batle, Valle de muza, Marcha heroica, Noche burlesca, Fiesta Báquica el 2011, totes a càrrec de Ramon Sobrino.

Amb aquesta acció, la Biblioteca de Catalunya vol  donar a conèixer la figura de Torrandell i contribur a difondre i a interpretar la seva obra

 

Pol Cruells
Secció de Música 

 

1. i 2. A: Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963. Bernado Torrandell. Palma de Mallorca, 2013

El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

 

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

 

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

 

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

 

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxòfon tenor i cobla. Fragment.

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxofon tenor i cobla. Fragment.

M. Rosa Montalt
Secció de Música