El 24 de gener de 1913 es publicà el conjunt de vint-i-quatre normes que havien de reglamentar l’ortografia catalana. Aquest ambiciós projecte de l’Institut d’Estudis Catalans, requerí l’existència d’una Comissió formada per membres de totes les seccions: Antoni Mª Alcover, Joseph Mª Bofill, Guillem Ma de Brocà, Josep Carner, Frederic Clascar, Pere Corominas, Pompeu Fabra, Miquel A. Fargas, J. Massó i Torrents, Joaquim Miret y Sans, Miquel S. Oliver, Eugeni d'Ors, August Pi Suñer, Josep Pijoan, J. Puig i Cadafalch, A. Rubió y Lluch, Lluís Segalà,  E. Terradas, R. Turró.

És sabut que el paper de Pompeu Fabra fou essencial en la reglamentació de la llengua i en aquest cas també fou qui liderà el projecte comptant amb el suport de Prat de la Riba. Aquestes vint-i-quatre normes no foren exemptes de polèmica entre els mateixos estudiosos de la llengua.Tot i així s'aconseguí un consens general i el text de les 24 normes fou difós a través dels mitjans del moment com La Veu de Catalunya (31-01-1913), actualment digitalitzada per la BC i accessible a través d'ARCA.

Però, què deien exactament les normes que es van aprovar? A continuació transcrivim de manera sintètica el seu contingut:

1-   No s’escriuran amb a sinó amb e la terminació del plural dels noms en a […]

2-   S’escriurà g i no j davant de e, i […]

3-   Dins l’ortografia catalana trobem usades: Una h etimològica, h que correspon a una h llatina o a un esperit aspre grec […]

4-   Els nexes greco-llatins ph, th, ch i rh seran reemplaçats (com ja és costum de fer-ho) per f, t, c o, qu i r, així, no s’escriurà philosophia, theorema […]

5-   La i asil·làbica darrera de vocal no s’escriurà y sinó i [...]

6-   La partícula copulativa provinent de la conjunció llatina et [...] serà escrita i (jo i tu) no y (jo y tu).

7-   S’escriuran amb l doble (pronunciada l+l) no sols els mots com carretel-la, potxinel-li [...] sinó en tots els mots erudits que en llatí presenten ll [...]

8-   M i n interiors davant de consonant. Davant de b, p i m s’escriurà constantment m [...] davant de f: s’escriurà per regla general m [...], Davant de n s’escriurà n o m (no mp) [...]. Davant de c i t: s’escriurà mp en els mots presos del llatí els quals presenten en aquesta llengua el nexe mpt. Ex. exempció [...]

9-   Preposició provinent de apud : ab i, amb l’adjunció d’una nasal, amb [... ] s’escriurà amb

10- S’usarà q i no c, davant de u asil·làbica, la qual s’escriurà amb dièresi (ü) davant de e i de i, i sense davant de a i de o. Ex: quatre, quan, quant [...]

11- Dins les paraules erudites s’escriurà rigorosament s o ss segons que el llatí presenti s o ss [...] El prefixe  trans- no serà mai escrit tranz-

12- El sò de s sorda, que, seguint un criteri alhora etimològic i tradicional, tothom convé a representar per c davant de e, i, en mots com cent [...] s’escriurà anàlogament amb ç i no amb s [...]

13- Se conservarà la lletra x (pronunciada cs, c o gz) dins els mots erudits que en llatí presenten x  [...]. Exemples de x pron. Cs convexe, perplexe...

14- Les plosives finals són representades, adés per g, d, b, adés per c, t, p. S’admeten la g, la d, i la b finals en els mots erudits que en llatí presenten g, d, b [...] Ex. esòfag, pròleg... [...]

15- En fí de paraula, s’escriurà tx dins els pocs mots com despatx, esquitx, els derivats dels quals presenten tx (despatxar...) [...]

16- Quan, per les regles d’accentuació, calgui accentuar gràficament una a, una e oberta o una o oberta, s’emplearà l’accent greu, en els altres casos s’emplearà l’accent agut [...]

17- Davant de vocal o h no s’escriurà al, del, pel, sinó a l’, de l’, per l’. Ex. a l’avi, de l’home, per l’aire [...]

18- S’admeten les formes sil·làbiques em, et, es, etc. al costat de les formes sil·làbiques tradicionals me, te, se, etc. Ex. Mai et veia i Mai te veia [...]

19- Darrera de vocal que no sigui una i o una u pertanyents a un diftong decreixent, s’usaran les formes sil·làbiques. Ex.: Porti els llibres, Els papers i els llibres [...]

20- Són invariables els dos pronoms àtons hi i ho

21- Li és el datiu del pronom de tercera persona (Dóna-li el pa); L’hi és la combinació de l’acusatiu i del datiu del dit pronom (Vol el pa; dóna-l’hi) [...]

22- No s’admeten les formes els-e, ens-e, etc. ni an-e, amb-e

23- Se separarà mitjançant un guionet els verb dels pronoms àtons afixats. Ex.: donar-me, enviar-nos, rentar-te [...]

24- No s’escriurà pera sinó per a.

Fins aquí hem resumit els vint-i-quatre acords que constituïren la base dels criteris ortogràfics de la llengua catalana. La Biblioteca de Catalunya conserva el  document imprès signat per tots els membres de la Comissió amb topogràfic Ms. 2361, procedent del fons Jaume Bofill i Mates. El treball d’aquesta Comissió de l'Institut d'Estudis Catalans representà un pas importantíssim per la cultura i llengua catalanes.

El proper 31 de gener l'IEC convoca un acte de commemoració d'aquest centenari.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

“Si Dios concede a mis labios
El necesario valor,
Y no asusta á mis oyentes
Tan Terrible relacion”.

Així comença el Fullet Bonsoms 2.092 de la Biblioteca de Catalunya on s’expliquen “los horrorosos estragos hechos por una lluvia espantosa en el Principado de Cataluña el dia 24 de agosto del presente año de 1842”.

No sabem si aquest és el mateix aiguat que va sorprendre Hans Christian Andersen a l’Hotel Orient de Les Rambles de Barcelona. D’aquella experiència en va sorgir La donzelleta de la mar, més coneguda com La sireneta, i de la que la BC guarda els dibuixos originals que Mercè Llimona va realitzar per una de les edicions en català.

Però els desastres naturals no sempre han servit com a font d’inspiració de contes amb final feliç. Wilma, Katrina, Sandy són noms que últimament han sonat molt i no precisament a les emissores musicals. “Muertes, destrozos, ruinas, ayes, quejidos, lamentos; de víctimas a millares; derrumbamientos a cientos...”, com descriu el romanç 1.220 de la BC sobre un terratrèmol a Nàpols el 1857, són paraules íntimament relacionades amb aquests noms.

N’hi ha molts que diuen que aquestes desgràcies són culpa del canvi climàtic, però en el següent apunt us mostrarem que aquesta afirmació no és ben certa, ja que des de ben antic castiguen la Terra, i sovint n’hi ha referències.

El 1829 a Vich es publiquen els Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierra acaecidos en Cataluña á principios y mitad del siglo quince, de cuyo azote ó se vió enteramente libre ó esperimentó ligeros daños la ciudad de Vich por la intercesión de su hijo y patrono S. Justo confesor, on llegim: “Por este tiempo (año 1420) cada dia en Cataluña bramaba la tierra y temblaba toda desde Tortosa hasta Perpiñan”. És a dir, que ja es conserven documents del segle XV sobre aquesta mena de cataclismes.

A la col·lecció de Fullets Bonsoms i de Romanços de la BC es poden consultar moltes descripcions d’aquests “terribles successos” ocorreguts tant a terres catalanes com a la resta del món: globus de foc, fúria de les aigües, misèries, ruïnes, mort d’habitants, fins i tot l’erupció d’un volcà a l’illa de Sangir, a l’Oceania, o també l’espantós terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755.

Com veieu, la majoria són escrits en castellà, però també trobem un romanç de 1829 fet a Vich sobre La relació breu y compendiosa de las desgracias que han causat en Orihuela... los terremotos de la tarde del 21 de Mars del corrent any 1829: “Lo dia 21 de Mars de 1829 será sempre un dia de llanto, de aflicció, y de dol”.

Tots aquests fets són segurament encara molt més funestos que la seva descripció. Per acabar, però, aquestes paraules de Xènius publicades a La Veu de Catalunya el 23 de abril de 1906, després del terratrèmol de San Francisco: “Cada dia l’edifici de l’existir dels homes s’assenta més i més en la roca viva d’eternitat, que no pot donar pas al torrent de lava de cap volcà, ni tremolar ab el tremolor de cap terratrèmol...”.

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

L'any 2012 els amants de la tradició oral han estat d’enhorabona en celebrar el 200è aniversari de la publicació del primer volum de “Contes per a la infància i la llar” (Kinder- und Hausmärchen) dels germans Jacob i Wilhelm Grimm (1812).

Durant molt de temps els germans Grimm, filòlegs de formació,  van recórrer Alemanya recopilant la tradició oral dels pobles i la van aplegar després en aquest recull de contes populars. La difusió d’aquests contes va ser extraordinària. El nostre imaginari infantil està farcit de personatges que han poblat els contes recopilats pels Grimm. A qui no li han explicat alguna vegada La caputxeta vermella, En Ton i la Guida, la Blancaneus, la Bella dorment, la Ninureta, la Ventafocs, en Pere sense por...?

Tot i que les primeres edicions no estaven destinades a públic infantil, ja que els germans Grimm es consideraven uns folkloristes patriòtics i no uns escriptors de literatura infantil, a poc a poc els contes recopilats pels Grimm es van anar desprenent dels elements més macabres i es van anar suavitzant per a adequar-los als infants, així per exemple la mare del Ton i la Guida (Hansel i Gretel) va passar a ser una madrasta.

És curiós comprovar en algunes fonts primàries catalanes les connexions entre rondalles catalanes i rondalles que van aplegar els Grimm al nord d’Europa, així per exemple, el conte de “Les tres filadores” (Die Drei Spinnerinnen) és també tradicional als diferents àmbits lingüístics catalans, trobem una versió valenciana recollida per Enric Valor, una del principat referenciada per Joan Amades i dues de mallorquines recollides per Antoni M. Alcover.  

A la BC, com a curiositat, podem trobar una edició original de 1815 publicada a Viena, de Silva de romances viejos, una recopilació comentada pels germans Grimm de romanços espanyols.

Durant el 2012 s’han fet múltiples publicacions, sessions de contes i projectes  relacionats amb l’efemèride, en rescatem una de ben interessant, es  tracta d’una iniciativa internacional de narradors europeus en  col·laboració amb FEST (Federation for Europen Storytelling) on diversos  narradors europeus expliquen contes dels germans Grimm amb la seva  llengua d’origen, així trobem versions orals dels contes de Grimm en onze idiomes!

Noemí Caballer
Col·leccions Generals

Les felicitacions, en especial les de Nadal, constitueixen una tipologia documental efímera molt prolífica i característica.

Juntament amb les felicitacions de Nadal se solen agrupar o incloure les d’Any Nou; cal remarcar, però, que, a diferència d’aquelles, les trameses per Cap d’Any no sols es refereixen a una altra època de l’any, sinó que presenten una iconografia molt diferent, en què els temes religiosos no hi són presents.

La fórmula “pour feliciter”probablement ja era usada per la cort francesa en els segles XVII i XVIII, quan el francès era una llengua diplomàtica de prestigi, per fer extensives felicitacions en efemèrides puntuals, com diades nacionals o l’any nou.

L’abreviació “PF any” actualment és usada per escrit en alguns dels antics països de l’est (Txèquia, Eslovàquia), en canvi a França ha caigut en desús.

Això no obstant, aquesta mena de felicitacions amb l’abreviació “PF” és força estesa arreu en estampacions nobles.

La Biblioteca de Catalunya (BC) conserva una col·lecció important de PF en el fons de la Asociación de Exlibristas de Barcelona, estampats entre 1950 i 1970 en tècniques nobles (xilografia, linòleum, litografia i aiguafort), realitzats per diversos artistes europeus (de França, Itàlia, Hongria, etc.) generalment vinculats a l’exlibrisme (Charles Favet, Ernest Huber, Ferenc Bordas, etc.) i enviades per particulars, que les fan estampar expressament.

Paral·lelament la BC també conserva una sèrie de felicitacions d’any nou que reuneixen totes les característiques del PF, encara que no porten les inicials impreses; en aquest cas, però, el tipus d’estampació generalment és el fotogravat i no són enviades per particulars, sinó per entitats corporatives com biblioteques (Bibliothèque nationale de France, Koninklijke Bibliotheek, etc.), institucions culturals (Instituto Cervantes, Fundació Pilar i Joan Miró, Fondation Louis Jou, Archivo Manuel de Falla, etc.) museus (Museu Marítim), editorials, teatres (Teatre Lliure, Xavier & Lina, etc.), col·legis oficials (COBDC) o administracions públiques.

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

Deu ser veritat que la posició dels astres en el moment del naixement condiciona el nostre caràcter? És una ciència l’astrologia? O és una superstició?  Sigui com sigui, el cert és que des de temps remots i al llarg de la història, l’astrologia ha estat objecte d’estudi i interès en alguns casos, o de rebuig i prohibició en d’altres. 

L’home primitiu adorava els astres i estudiava la seva influència en el destí, l’agricultura, el clima, la salut, i en altres aspectes de la vida. Ja abans de l’era cristiana se’n coneixen les primeres manifestacions a Mesopotàmia, Egipte, la Xina.  Posteriorment, en trobem rastres en la civilització maia que, amb el seu calendari, encara està exercint una notable influència arreu del món.

L’astrologia arriba a Grècia cap al segle V, i és practicada per filòsofs com ara Pitàgores o Plató i, posteriorment, s’estén per la resta d’occident. És molt utilitzada a l’època medieval, i fins al segle XVI es considera una ciència molt unida a l’astronomia, també associada a la religió i a altres creences.

Centrant-nos en els Països Catalans, ja en trobem alguns testimonis al segle X amb Sunifred Llobet, de Barcelona, que tradueix una obra d’astrologia de l’àrab al llatí i, al segle XI, amb Oliba, monjo de Ripoll, que és un gran coneixedor de l’astrologia i l’astronomia.

És important el paper dels jueus, que conreaven l’astrologia per a les seves pràctiques del Talmud i la càbala, en la propagació d’aquesta matèria. A Catalunya, podem destacar Abraham Bar Hiyya (S. XI), i Abraham ben Meïr Ibn Ezra (s. XII-XIII).

Malgrat els detractors i els errors en els pronòstics, al segle XIV l’astrologia va anar arrelant en els costums públics i fins i tot els reis en protegien l’estudi. Així, Pere III de Catalunya i Aragó tenia al seu servei els astròlegs Dalmau Planes i Pere Gilbert Tractat d'astrologia o sciencia de les esteles i Bartomeu de Tresbéns Tractat d'astrologia; el rei Joan I i la seva muller, Elionor de Sicília, foren molt aficionats a l’astrologia. També la biblioteca de Martí I l'humà contenia una cinquantena de llibres d'aquest tema.

Fins al segle XVI són nombrosos i destacats els estudiosos de l’astrologia als Països Catalans: Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Enric de Villena i de Castella, Bernat de Granollacs, Joan Alemany, Jeroni Torrella, Jeroni Girava, Jeroni Cortés... També Ramon Llull la conreà, tot i que ho volgué fer des del punt de vista del pensament cristià.

Al segle XVI, Copèrnic capgira les teories sobre el cosmos en la seva obra De revolutionibus orbium caelestium (1543). A partir d’aquest moment l’astrologia perd el prestigi que havia tingut fins llavors i s’estudia separadament de l’astronomia.

Així, posteriorment al segle XVI, entre l’oposició de l’església i el descrèdit en la matèria, ja no trobem grans estudiosos de l’astrologia. Tanmateix no desapareix del tot, ja que es continuen elaborant calendaris, llunaris i altres documents en què se segueix fent èmfasi en la importància de la situació dels astres per a determinades activitats. Ho podem veure en els exemples que es mostren a continuació.

Encara avui dia, al segle XXI, l’astrologia segueix present i és practicada en alguns sectors de la nostra societat. I encara més en la data que s’acosta, el 21 de desembre de 2012, no podem obviar l’enrenou que ha provocat la profecia dels maies. S’acosta la fi del món? S'encetarà una nova era?

Qui vulgui estar més informat sobre aquest tema pot cercar a través del catàleg per les matèries següents: Astrologia, Zodíac, Horòscops, Lluna – influència en l’home” ... Per localitzar obres antigues es pot seleccionar "Fons antic" i també cercar per la matèria: Astrologia – obres anteriors al 1800.

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

La Biblioteca de Catalunya està ubicada al que va ser l’Hospital de la Santa Creu durant més de 500 anys i conserva part del seu arxiu. Aquesta documentació és imprescindible per fer la història petita de l’Hospital, per saber com funcionava, qui hi vivia, qui hi treballava, el que cobraven i fins i tot com es deien.

L’hospital era com una petita ciutat on, a més dels malalts, els nens expòsits i el personal que se’n cuidava, hi vivia i treballava una munió de gent: cuiners, sabaters, sastres, rellotgers, carreters, forners, etc. Ells eren els encarregats de fer que aquesta ciutat en la que vivien més de cinc-centes persones funcionés.

Entre les diverses figures que administraven l’Hospital n’hem triat dues que formaven part del personal eclesiàstic: el guarda-roba i el panicer. Resseguint els llibres de comptes, els llibres de pagaments i les Constitucions de l’Hospital ens podem fer una idea de quina era la seva feina: s’encarregaven de la intendència, procuraven que no faltés el necessari per viure.

El guarda-roba s’ocupava de tot el relacionat amb la roba, bé fos de les persones com de les instal·lacions. Havia de vigilar que hi hagués prou roba de llana i sabates o espardenyes per vestir els nens i les nenes, les donzelles del convent, els oficials i els bojos; els malalts portaven camises de fil, i també se n’ocupava. El sastre i el sabater, per la seva banda, cosien, apedaçaven i feien la roba i les sabates de tothom.

També era el responsable de que hi hagués prou palla per als matalassos i roba de fil per als llençols i màrfegues, així com oli per als llums. Justament sembla que va ser un d’aquests llums d’oli el responsable de l’incendi que el 1638 destruí totalment la nau de ponent. La població s’hi va bolcar i es van recollir tants donatius que en un any ja estava restaurada i encara van poder arreglar la zona de les donzelles, que quedava a sota.

Quan les donzelles del convent es casaven, era costum proveir-les d’una dot i una caixa de roba, com un aixovar, i aquesta també era responsabilitat del guarda-roba. La dot provenia dels beneficis de la venda de les puntes i llanes que les mateixes donzelles confeccionaven.

El panicer, per la seva banda, s’ocupava de la provisió dels productes bàsics per a l’alimentació, el blat i el vi. El blat es portava a garbellar, a moldre, i amb la farina es feia el pa al forn, on treballava el fadrí major del forn i els fadrins forners. El vi s’emmagatzemava al celler, i cada dia es repartien les racions que pertocaven a cadascú.

També era responsabilitat seva controlar que hi hagués sempre llenya per al forn i llenya grossa d’alzina per a les cuines i carbó per a les oficines, així com gra per a l’alimentació de les mules i els cavalls.

Per altra banda s’ocupava de les gallines del galliner, que eren un altre dels elements bàsics de l’alimentació dels malalts, fins al punt que hi havia una persona encarregada especialment de fer el brou de gallina per als malalts: la mare gallinera.

Els càrrecs eclesiàstics de l’Hospital s’escollien cada any, i la documentació de l’arxiu ens permet seguir-los. Sovint anaven passant d’un càrrec a un altre, pujant de categoria fins arribar a prior, que era el màxim responsable de l’Hospital, després dels administradors; per exemple, a mitjans del segle XVII trobem un Agustí Costa, guarda-roba, que després passà a ser prior. També podien exercir més d’un càrrec al mateix temps, com aquest mateix, que era prior de l’Hospital i guarda-roba de la Casa de Convalescència el 1685. 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Aquest mes de novembre la Biblioteca s’ha vestit de festa bibliotecària, el dia 8 de novembre la BC acollia una trobada de més de dos-cents bibliotecaris convocats pel Servei de Biblioteques i pocs dies més tard, el dijous 22 de novembre es celebraven les 13s Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, organitzades pel COBDC amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. La sessió inaugural, a càrrec d’Steve Coffman, Vicepresident de Library Systems and Services, es va presentar el dia abans al Cibernàrium. El ponent féu una profunda reflexió sobre el paper de les biblioteques en la societat. Entre moltes aportacions parlà del cost de la catalogació, de la competència en el medi digital, dels nous reptes duts a terme per les biblioteques (activitats, xarxes socials...). Coffman analitzà el paper del bibliotecari i del coneixement que la societat espera d’ell, finalitzà proposant la recuperació de l’expertesa en els recursos bibliogràfics tant físics com digitals.

El dijous 22, es dedicà a les ponències, tallers i jornades, com es pot veure en el programa. Els convidats foren diversos i de diferents àmbits, els temes tractats foren de força actualitat: les biblioteques públiques i els seus projectes de futur, hàbits lectors, la xarxa i el concepte d’intel·ligència col·lectiva, la preservació digital, els formats oberts (open data), el llibre electrònic, els repositoris digitals, les problemàtiques legals associades a tots aquests programes com els drets d’autor, el projecte de llei de transparència i accés a la informació i la documentació audiovisual a la qual es dedicà una jornada. L'organització anuncià que properament les presentacions estaran disponibles a la web.

Es poden destacar convidats com el periodista Jaume Barberà, que féu una reflexió sobre la informació, el poder, i la seva repercussió en la societat. Jaume Barberà, amb el títol “Impliquem-nos” volgué transmetre a l’audiència la necessitat de buscar informació veraç i de reaccionar davant la opacitat del poder i les injustícies socials. Dolors Reig, coneguda en molts entorns per la seva trajectòria en el sector d’Internet, féu un discurs molt positiu sobre les possibilitats de la xarxa.

De la jornada de documentació audiovisual es poden destacar aspectes com la metodologia d’avaluació d’un banc d’imatges fixes, els usos i possibilitats de la web mòbil, i les directrius de preservació.

La Jornada destacà per la bona organització, una novetat molt aplaudida pels assistents com a nou format molt dinàmic, foren les sessions Pecha-Kucha, en el qual cada ponent només disposa de sis minuts i quaranta segons per fer la seva intervenció. Aquest sistema fomenta l’intercanvi d’idees i obliga als ponents a sintetitzar i transmetre l’essència dels continguts.

La majoria de sessions es desenvoluparen en el marc de les sales de l’Institut d’Estudis Catalans i algunes a la sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, un conjunt històric per tractar temes ben actuals.

Twitter acompanyà tota la Jornada i fou una manera molt àgil de fer arribar als seguidors les idees que s’anaven exposant. Es poden trobar els comentaris de les Jornades a través de la hashtag #13JCD o es pot consultar un històric de les piluades creat pel Grup Gics. Finalment la cloenda fou a càrrec del conseller Ferran Mascarell, que destacà el Pla de Biblioteques de la Generalitat i la Biblioteca de Catalunya com a elements principals en l’agenda del Departament de Cultura.

El divendres dia 23 es dedicà a fer visites professionals a diferents centres. Unes jornades breus, dinàmiques i carregades de continguts.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Tal dia com avui, de l’any 1490, es publicava a la impremta de Nicolau Spindeler, a València, el millor llibre del món. Així va qualificar Cervantes, al Quixot, la novel·la catalana de més impacte i prestigi internacional: el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

La primera edició va tenir un tiratge de 715 exemplars. Aviat es va convertir en tot un best-seller que era llegit amb molt d’interès perquè, a part de ser una obra molt divertida, estava plena de referències i detalls de l’actualitat que la gent entenia i relacionava amb els fets de l’època.

La seva difusió per Europa va ser extraordinària, gràcies a les traduccions: primer la castellana (1511), però sobretot la italiana (1538) i més tard la francesa, ja al segle XVIII.

De l’edició princeps se’n conserven pocs exemplars: un a la Biblioteca Universitària de València, un de molt incomplet a la BC, un a la British Library a Londres, i un altre a la Hispanic Society of America a Nova York. Aquest darrer havia estat propietat del bibliòfil hispanista nord-americà Archer Milton Huntington. El bibliòfil català, Isidre Bonsoms, l’any 1903 va escriure Huntington per oferir-li el manuscrit de la traducció catalana del Decameró de Boccaccio, que formava part de la seva biblioteca, a canvi del Tirant de 1490, però no li va sortir bé. Altrament, potser avui estaria integrat als fons de la BC com altres tresors de la col·lecció Bonsoms-Chacón. Al nord-americà no li va engrescar la proposta i no s’hi va avenir. Amb tot però, va ser el principi d’una bona amistat, i quan Huntington l’any 1904 va fer un facsímil de l’incunable, el va dedicar a Bonsoms. Ho llegim a la correspondència que van tenir els dos bibliòfils durant deu anys.

La 2a edició va sortir al carrer a Barcelona el 16 de setembre de 1497, a cura del llibreter Pere Miquel i l’impressor Diego de Gumiel, amb un tiratge de 300 exemplars. Se’n conserven tres exemplars: un d’ells altre cop a la Hispanic Society of America de Nova York;  i els altres dos, incomplets, a la BC, (un que prové del fons Aguiló 2-V-3 i l’altre de la Biblioteca Dalmases 2-V-4).

Ja entrat el segle XVI, el mateix impressor Diego de Gumiel es va encarregar de la traducció castellana – anònima -  que va estampar a Valladolid, el 28 de maig de 1511, tot i que no es presentà com a traducció pròpiament dita. D’aquesta peça se’n conserven dos exemplars: un pertany a una biblioteca privada, a Toledo; l'altre, també de la col·lecció Bonsoms, el custodia la BC.

Aquest és, doncs, l’únic exemplar al món en una col·lecció pública. És tracta d’una peça magnífica. L’enquadernació, de gran valor artístic, és de finals del segle XIX, i obra de José Grimaud. Es tracta d’una enquadernació figurativa, que reprodueix la xilografia de la portada del llibre, amb una orla floral que emmarca la figura del cavaller Tirant.

Totes aquestes peces són singulars i valuoses, com l’obra, que fou traduïda i tingué repercussió a tota Europa. Tot i així, no es torna a trobar impresa fins a finals del segle XIX. Al segle XX va ser recuperada i posada a l’abast dels lectors gràcies a nombroses edicions, adaptacions i traduccions. L’any 2007, l’exemplar de la BC de l'edició de 1497 va formar part de la mostra Cultura catalana singular i universal exhibida a la Fira de Frankfurt .

Lourdes Martín
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El dipòsit legal té com a missió recollir exemplars de les publicacions de tot tipus i en qualsevol suport, destinades a la distribució o comunicació pública, amb la finalitat de preservar el patrimoni bibliogràfic, sonor, visual, audiovisual i digital, i permetre'n l’accés a la ciutadania.

La Biblioteca de Catalunya és el centre de conservació del dipòsit legal català. També és responsable de les oficines que gestionen el dipòsit legal a Catalunya.

Fins al 29 de juliol de 2011, la normativa aplicable al dipòsit legal era la dels anys 1957, 1971 i 1973. La Llei 23/2011, de 20 de juliol, de dipòsit legal, ha creat un nou marc legal, adaptat a les noves realitats del S. XXI. Entre altres novetats, cada comunitat autònoma té la potestat de regular la gestió del dipòsit legal. El reglament de Catalunya es va aprovar el passat dia 9 d’octubre, amb el Decret 116/2012, de 9 d'octubre del dipòsit legal.

Els canvis més remarcables són:

- L’editor és el responsable de constituir el dipòsit legal. Fins a l’entrada en vigor de la nova llei, la responsabilitat era de l’impressor. Aquesta novetat garanteix la preservació d’un patrimoni documental més coherent i la conservació dels docu­ments íntegres (quan estan formats per més d’una unitat física), ja que l’editor farà arribar els documents tal com seran distri­buïts públicament.

- Els recursos electrònics publicats en línia també són objecte de dipòsit legal i això permet la conservació de l'arxiu d'internet.

- Les reimpressions no necessiten un núme­ro de dipòsit legal diferent del de l’edició original.

- Els editors de fora de Catalunya que publi­quin en català o aranès, hauran de fer arri­bar a la Biblioteca de Catalunya un exem­plar de cada obra.

Es redueix la quantitat d’exemplars a lliu­rar per part dels editors, productors, etc. Com a màxim seran quatre exemplars i, en cer­tes tipologies de material, la quantitat es redueix fins a un exemplar.

Aquests canvis actualitzen el corpus jurídic i fomenten la participació activa del sector editorial. L'objectiu d'aquesta actualització legal és conservar de manera coherent el patrimoni intel·lectual català.

Podeu trobar més informació a la web de la BC

Maite Cuende
Secció de Coordinació del Dipòsit Legal de Catalunya

Acabem de tancar la tercera temporada de “Llegim al jardí”. Aquesta activitat es va iniciar l’any 2010 amb l’objectiu de donar un ús cultural als jardins Jordi Rubió i Lluch -on es troba la seu principal de la Biblioteca de Catalunya, entre d’altres institucions culturals- i a la vegada convertir-los en un punt d’interès de la ciutat.

La Biblioteca de Catalunya, en col·laboració amb el districte de Ciutat Vella, Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona i el bar El jardí, ha tornat a treure  taules i cadires a l’exterior de la Biblioteca, donant aire i llum a la lectura i obrint un espai de convivència cultural a peu de carrer.

Des del 4 d’abril fins al 31 d’octubre l’espai ha estat obert, tot oferint uns serveis que són ja tradicionals:

-      Préstec i intercanvi de llibres
-      Lectura de la premsa del dia
-      Accés a la xarxa wifi
-      Visita al claustre gòtic
-      Cafeteria
-      Ús de jocs (dames i escacs), nou d'aquest any.

Els visitants, molt variats, utilitzen l’espai de manera molt diferent.  Hi ha qui aprofita la pausa de  la seva jornada laboral per llegir el diari i menjar una mica; hi ha qui dedica una estona diària a la lectura d’un llibre que sol deixar reservat; hi ha qui descobreix l’espai enmig de l’itinerari turístic i hi fa parada, i també hi ha qui aprofita l’ús de la wifi. Aquest any ha estat molt exitosa la introducció d’uns jocs d’escacs i dames gegants que han estat molt amortitzats, si tenim en compte que gairebé sempre han estat en ús per part de turistes, estudiants, veïns, gent del barri...,  que han trobat un punt de comunicació, en alguns casos, salvant la barrera de l’idioma.

L’ombra dels arbres els dies de sol i l’aixopluc dels arcs gòtics els dies de pluja han permès el correcte desenvolupament de l’activitat. Aquest any han estat més de 12.000 persones les que han compartit l’espai i han fet ús dels serveis d’una manera cívica.

La direcció de la Biblioteca de Catalunya ha avaluat positivament els resultats de l’activitat i té molt interès a repetir-la l’any vinent. Es preveu, fins i tot, ampliar la seva durada de març a novembre amb l’objectiu de donar continuitat a aquest ambient cultural a l’entorn de la Biblioteca i dels jardins de Rubió i Lluch.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents