Aquest dissabte 9 de novembre es compleixen 150 anys del naixement de Jaume Massó i Torrents  (Barcelona, 1863-1943), que fou arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 1907 i 1914, a més d’un gran erudit, fundador de diverses empreses editorials i promotor de la normalització de la llengua catalana. L’any 1891 va publicar des de la Tipografia L’Avenç l’obra de Pompeu Fabra: Ensayo de gramática de catalán moderno, que fou fonamental per establir les bases de la gramàtica. El mateix any pronunciava una conferència sobre la campanya de reforma lingüística  “Com és que l’Avenç s’ha llençat a la reforma lingüística?” al Centre Excursionista de Catalunya on defensava una posició de defensa de la regulació de la lingüística catalana:  

“Quinas condicions ha de tenir la nostra llengua?
Ser lo més catalana possible.
Poder servir pel major número de catalans que no vulguin deixar de ser-ho.
Ha de poder servir per totas las manifestacions intel·lectuals escritas de la nacionalitat.
S'ha d'acostar tot lo possible a la llengua parlada a fi de tenir en aquesta una base sòlida y viva.
No ha d'oblidar qu'es una llengua novo-llatina y per lo tant germana de las altras fillas del llatí.
Hà de seguir las bonas tradicions de l'antiga llengua catalana escrita que siguin compatibles am la manera de ser moderna de la llengua.
Hà de tenir un sistema fonètic, morfològic y ortogràfic lo més perfecte possible per a facilitar el seu coneixement y la seva adopció.
Totas aquestas condicions creyem qu'ha de tenir el català literari. A què las tingui dirigeix els seus esforços el grupo de L'Avenç”

Massó va fer una tasca molt important de recuperació de fons antics i d’estudis bibliogràfics com demostra la seva extensa producció d’articles i treballs sobre peces antigues i singulars de la cultura catalana. 

De totes les seves tasques destacarem especialment la que va dur a terme durant el seu càrrec d’arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou responsable en gran part de la formació de la col·lecció inicial de la Biblioteca de Catalunya com l’adquisició de la biblioteca del bibliòfil Marià Aguiló i Fuster, de la qual n’existeix un Tresor específic sobre la col·lecció escrit per Reis Fontanals. Massó va signar l’informe de proposta de compra conjuntament amb Miquel dels Sants Oliver el 27 de setembre de 1907. En aquest informe, a més de la relació de peces més singulars, elogia la tasca del bibliòfil: “La colecció per ell reunida a força de viatjes y sacrificis, representa l’ascendència natural de tot quant se proposa avuy l’Honorable Diputació de Barcelona al dotar i fundar l’Institut d’Estudis Catalans. Fou l’esforç personal que precedeix a l’esclat de les aspiracions colectives, y ve ungida pel prestigi de les anticipacions genials que posen els fonaments de les grans obres, havent donat material y creasió  a la imponderable tentativa de la Biblioteca Catalana.”

L’acta de compliment de l’acord definitiu d’aquesta compra es firmà el dia 11 de setembre de 1908 al Palau de la Diputació de Barcelona.

Massó descriu a les seves memòries de 1913 el que va representar per ell fer la recepció dels  4.186 llibres de la Biblioteca Aguiló:

“La biblioteca ideal.

Recort: Era l dia 23 de juliol de 1908 que va entrar la Biblioteca Aguiló al nostra local. L’Institut d’Estudis Catalans no posseía sino tres cossos de llibreria per instalar-la en la sala que més tard, per la seva encertada decoració, hem anomenat blava  [...] les dependències estaven en obres [...] pels operaris que entraven y sortien a tot’hora, se podía ben dir que la llibreria que acabava d’entrar y que formava el primer nucli important de la futura Biblioteca de Catalunya, estava a la bona-de-Déu. A mi ‘m donaven assalt tota mena de temors y dubtes que van traduir-se, aquell dia que havíem entrat a la vora de cinc mil llibres, en quedar-me entre ells fins a les dotze de la nit [...] durant aquelles llargues hores de nit y matinada passades allí, va vagar-me pensar sobre lo que podia arribar a esser la biblioteca nacional de la nostra terra [...] y per augurar-li en molt poc temps una creixença veritablement extraordinaria.”

Jaume Massó i Torrents va participar molt activament en la gestació inicial del que havia de ser una biblioteca de referència. El seu moment més àlgid fou el dia de la sessió inaugural de la Biblioteca de Catalunya el 28 de maig de 1914;  transcrivim un fragment del discurs en memòria de la seva tasca:

“Els Estatuts de la Biblioteca de Catalunya són dels més liberals que hi ha.

S'hi innoven dugues millores desconegudes en cap altra biblioteca pública espanyola: el préstec i l'accés del públic als prestatges. Es cert que vénen refrenades per unes disposicions transitòries del Reglament; mes tot vindrà: lo principal és que la llibertat existeixi, i entre el personal i el públic s'anirà fent l'aprenentatge de la llibertat. Això com s'ha dit a major llibertat, major respecte al llibre“

A partir de 1913 la seva tasca fou la d’inspector de la Biblioteca de Catalunya, ja que Jordi Rubió i Balaguer havia assumit la direcció de la Biblioteca. Fou també professor a l’Escola de Bibliotecàries -principalment de literatura catalana- entre els anys 1917 i 1939 i cap del Departament d’Estampes i Mapes de la Biblioteca de Catalunya des de 1934 fins al 1943. Jaume Massó va publicà nombroses obres i narracions.

La Biblioteca de Catalunya conserva el seu fons i la seva correspondència.

Per commemorar els 150 anys del seu naixement hem actualitzat algunes dades del seu registre a la Viquipèdia.

L’Institut d’Estudis Catalans treu a la llum aquests dies l’obra Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De ‘L’Avenç’ a l’Institut d’Estudis Catalans, escrita per Albert Balcells. Un document que ben segur que contribuirà a fer més coneguda l’obra de Massó i Torrents.

Núria Altarriba
Unitat Bibliogràfica

Enguany que es compleix el centenari del nomenament de Jordi Rubió i Balaguer com a primer director de la Biblioteca de Catalunya, és un bon moment per recordar-lo com un dels grans noms de la història cultural del nostre país.

Jordi Rubió havia nascut a Barcelona l'any 1887. Als vint anys ja era doctor en Filosofia i Lletres i col·laborava intensament en nombroses tasques auxiliars a l’Institut d’Estudis Catalans, que s’acabava de fundar i era presidit pel seu pare, Antoni Rubió i Lluch. Una de les seves ocupacions principals era ajudar Jaume Massó i Torrents en l’organització dels fons bibliogràfics que s’anaven comprant i recollint a la biblioteca de l’Institut, que era la Biblioteca de Catalunya.

El juny de 1913, mentre es trobava a Hamburg donant uns cursos de llengua i cultura espanyoles al Seminar für Romanische Sprachen und Kultur, dirigit pel professor Bernard Schädel, i fent recerca sobre manuscrits lul·lians, va rebre una carta personal d’Enric Prat de la Riba; li demanava de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca de Catalunya, que s’obria al públic i s’inauguraria el maig de 1914. Rubió aleshores tenia 26 anys.

Per endegar l’etapa pública de la Biblioteca, Prat de la Riba apostava per un director jove i obert. I Jordi Rubió reunia joventut amb la condició de bibliotecari i amb una important trajectòria d’investigador i de docent. Com a bibliotecari, va saber portar fermament el timó d’una biblioteca nacional i la va convertir en el centre protector del patrimoni bibliogràfic català i, alhora, en el dipositari de la bibliografia científica més avançada. Però al mateix temps, va saber fer realitat la Xarxa de Biblioteques Populars, destinada a un públic molt diferent. En els llargs anys de direcció de la Biblioteca de Catalunya,  va demostrar una enorme capacitat de treball i habilitats de bon organitzador, de coneixedor expert dels fons bibliogràfics i de líder personal. Els professionals que van treballar sota les seves ordres van apreciar, a més dels seus extensos coneixements, la seva força d’estímul i la seva humanitat. Per totes aquestes condicions ha estat recordat i admirat.  

Reis Fontanals
Àrea de Difusió 

El catàleg de la Biblioteca de Catalunya es consulta a través del web i dóna accés a gran part dels seus fons i documents. Tot i així, encara queden a la BC alguns catàlegs manuals, que sovint formen part d’algun fons especial que va arribar amb el mobiliari inclòs. Alguns d’aquests fitxers han estat digitalitzats, però s’han conservat pel tipus d’informació complementària que contenen. És el cas del fitxer de l’Arxiu Teatral Santos –ubicat en una cabina de la sala general– on, per exemple, podem recuperar informacions sobre els decorats i el nom dels clients que podien llogar les obres.

Com ja hem dit, molts han entrat en el moment en què es van dipositar els llibres que hi estan referenciats. Per exemple, quan el 1948 ingressen els llibres de la Col·lecció Bonsoms, a la mort de la seva vídua, ho fan també els armaris de la Biblioteca i el moble fitxer “...catálogo de la misma, redactado por D.ª Mercedes Chacón de Bonsoms...” (Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, 1968, p. 103). 

Alguns són de consulta interna, com el catàleg de fitxes de Ràdio Barcelona que conté el vinils de la seva discoteca, dividits per artistes, títols de peces musicals o temàtics. No fa pas gaire que vam haver de revisar-les per respondre una petició d’informació sobre les cançons dels Beatles que no eren radiables a l’època. D’altres són de lliure accés, com el de la Col·lecció Porter-Moix “España en el Mundo” –a la sala de reserva i únic element de descripció d’aquesta col·lecció– ordenat alfabèticament per noms i topònims i també cronològicament.

I també a la sala de reserva es troben tres fitxers ben particulars. Com en el cas de la de Mossèn Alcover i encara que no tinguin ben bé aquesta aparença, els anomenem “calaixeres” i són la verdagueriana, la de la Renaixença i la de la Col·lecció de Teatre Rull.

La calaixera verdagueriana i la de la Renaixença contenen el buidat bibliogràfic que Josep Maria de Casacuberta va realitzar sobre les figures i temes importants en la Renaixença catalana, per una banda, i l’estudi de la figura i obra de Verdaguer, per l’altra. El fitxer de la Renaixença va ingressar a la BC a la seva mort, el 1985, però els dels estudis verdaguerians va ser llegat al seu col·laborador Joan Torrent i Fàbregas. Quan Torrent i Fàbregas va morir l’any 1995, la Biblioteca de Catalunya també el va adquirir, tot i que no va incorporar-s’hi fins al 2004, perquè era a la Fundació Carulla per poder realitzar l’edició de la correspondència verdagueriana.

Aquestes dues calaixeres inclouen les fitxes que anava elaborant Casacuberta, mecanografiades o impreses damunt de petits papers, a vegades reaprofitats, i que sovint incorporen la cita del text o, fins i tot, el retall que referencia. L’ordenació és temàtica i, dins d’alguns apartats, alfabètica. A l’apartat de “Fons i Col·leccions/ Verdaguer, Jacint” del nostre web trobareu un magnífic inventari, així com una explicació més detallada, realitzat per la Secció de Manuscrits.

La Col·lecció de Teatre Rull recull gairebé totes les obres teatrals en català aparegudes des de 1750. El fitxer que l’acompanya i que, com ja hem dit és consultable a la sala de reserva, conté més de 15.000 fitxes amb dades biogràfiques dels dramaturgs, impressors, empresaris de teatre, directors escènics, actors, compositors i músics de teatre líric, escenògrafs i altres professionals del teatre dels segles XIX i XX.

Les calaixeres, que normalment solen estar al dormitori i guarden roba blanca o l’aixovar, en el cas de la BC custodien una informació ben diferent.

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Avui fa 99 anys que la Biblioteca de Catalunya s’obria al públic. L’havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i, en els primers set anys de funcionament intern, havia recollit, comprat i adquirit per intercanvi o donació un notable conjunt de llibres i documents que la convertien ja en la biblioteca patrimonial més important de Catalunya: la Biblioteca Aguiló, la Biblioteca Verdaguer, la Biblioteca Dalmases, la col·lecció de fullets polítics Bonsoms, la Biblioteca del Papa Luna, la Biblioteca Musical Carreras Dagas i una magnífica col·lecció de pergamins i manuscrits, com les Homilies d’Organyà, el Cançoner Gil i molts d’altres. D’altra banda, la subscripció i l’intercanvi amb nombroses revistes científiques internacionals, la feien el centre de recerca més important del país.

La creació d’una biblioteca nacional catalana va ser un dels objectius principals de l’Institut d’Estudis Catalans i del seu impulsor, Enric Prat de la Riba. Com a primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat va voler que la inauguració de la Biblioteca coincidís amb la Primera Assemblea del nou organisme polític, celebrada precisament dins la flamant Sala de Lectura el 28 de maig de 1914. Aquest acte solemne va posar la Biblioteca de Catalunya en les portades de tots els diaris del país i la va projectar a nivell internacional com a centre d’alta cultura.

Per arribar a la inauguració amb els objectius realitzats, una comissió o ponència, s’havia encarregat d’organitzar l’obertura des de l’any 1911, comprant llibres, triant els que serien d’accés directe, decidint el sistema de classificació,  contractant personal d’atenció al públic i de catalogació, redactant els estatuts... Així, el 28 de maig s’obria als ciutadans “una Biblioteca pública lliure on se trobin tots els elements d’estudi per a la coneixença del passat i del present en tot allò que concerneix als països de la nostra llengua i tot quant d’una manera o altra constitueixi document o instrument de cultura”

L’obertura al públic significava també el condicionament dels espais per a la consulta dels llibres, la formació d’un catàleg en fitxes que hauria de ser públic i consultable pels lectors, i finalment, l’organització del préstec de llibres a domicili, altra innovació que molts abocaven al fracàs i que es va convertir en un dels factors d’èxit del centre.

Les novetats que convertirien la Biblioteca en una entitat moderna i única a Catalunya quant al contingut, la gestió i la disposició de recursos, exigia de la presència d’un director amb idees renovadores i amb l’empenta necessària per implantar-les. Jordi Rubió i Balaguer va rebre la comanda personal de Prat de la Riba de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca el juny de 1913, quan tenia només 26 anys.

Els espais

La ubicació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya a la seu de l’Audiència Provincial (l’antic Palau de la Diputació), va comportar un conjunt de modificacions importants en l’estructura de l’edifici, dirigides i dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, també membre de l’Institut. La Sala de Lectura va ser l’espai més espectacular, amb el seu sostre de claraboia per on entrava la llum natural, i amb el frontó de Josep Llimona que representava Catalunya envoltada de les Arts, les Ciències i les Lletres.

Com a reconeixement del suport que li havien donat les institucions públiques, al centre del fris es va gravar la llegenda «L’Institut obre aquesta Llibreria de Catalunya per la munificència de la Diputació i la Ciutat. XXVIII de Maig MCMXIV».

Les persones

A més dels ja esmentats Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Jordi Rubió i Balaguer, altres persones van ser clau en la creació i obertura de la Biblioteca al públic: Antoni Rubió i Lluch, Josep Pijoan i Soteras, Jaume Massó i Torrents, Eugeni d’Ors, tots ells membres de l’IEC, el poeta Joan Maragall amb la seva carta oberta a l’Ajuntament, demanant recursos per a llibres, i també la feina entusiasta i desinteressada dels ajudants, Francesc Martorell, Ramon d’Alòs-Moner, Manuel de Montoliu i Eudald Duran i Reynals.

L’any vinent es complirà el centenari de la Biblioteca de Catalunya com a centre obert al públic.

La mirada cap enrere ens mostra una institució que va néixer amb l’empenta d’una generació il·lusionada per recuperar una llengua i una cultura. La seva història de superació de les adversitats és un mirall que no podem oblidar. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

El 27 de febrer de 1973, fa quaranta anys, la Biblioteca de Catalunya començava una nova etapa, sota la direcció de Rosalia Guilleumas.

La nova directora tenia l’objectiu de modernitzar i renovar les instal·lacions i estructures de la biblioteca, com estava fent a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, que dirigia des del 1969. Aquesta modernització i renovació havia d'abastar diferents àmbits: recuperació, millora i ampliació d’espais, mecanització dels processos, canvis en l’organització i tractament del fons, etc.

Un dels aspectes al que va dedicar més esforços va ser l’espai. Es plantejà un gran projecte en diverses fases, que no s’arribaren a assolir del tot, per manca de pressupost.  El més urgent era l’ampliació del dipòsit de llibres, que començà el 1975 i s’acabà el 1978. Es construïren quatre plantes en forma de torre metàl·lica al centre del dipòsit.

Per tal d’agilitar el transport dels llibres entre el dipòsit i les sales es plantejà la instal·lació d’un sistema de vagonetes basculants. Aquesta instal·lació no es va poder dur a terme en aquell moment. De fet, no seria fins l’any 2000 que es muntaria, amb un sistema molt semblant al proposat per Guilleumas.

Els estudis per automatitzar o mecanitzar els processos van començar ben aviat. Entre 1974 i 1975 un equip de bibliotecàries i tècnics de l’empresa SERESCO van treballar en un projecte de mecanització de la catalogació i classificació de llibres, per poder recuperar la informació posteriorment mitjançant ordinadors. A La Vanguardia del 25 d’abril de 1976 ho explicaven:

“El proyecto abre unas perspectivas hasta ahora desconocidas de infinitas posibilidades; y aunque parezca increible está en vias de ejecución. El sistema permitirá obtener una información bibliográfica rapidísma por terminales con circuito cerrado en pantalla, análogo a los que se usan en entidades bancarias y grandes servicios nacionales. Este proyecto se calcula que está terminado en tres años [...]

Digamos que la bibliotecaria, sentada en la terminal, contestará sobre el teclado las consultas del lector y, en pantalla, surgirán en brevísimos segundos las informaciones bibliográficas. El lector podrá preguntar también por el paradero de libros no existentes en el fondo de la Biblioteca. Para ello se tiende a unirse a una red de bibliografía automatizada, en la cual se encuentra la Biblioteca Nacional de Madrid, la del Congreso de Washington y las bibliotecas nacionales de París, Londres... [...]”

En aquell moment semblava gairebé ciència-ficció. Un projecte que trigaria molts anys a materialitzar-se, però que ja tenien clar com havia de ser.

Els catàlegs de la Biblioteca també van experimentar canvis, durant aquests anys. A partir de 1981, coincidint amb l’entrada del fons procedent del Dipòsit Legal, es començà a redactar en català el catàleg alfabètic de matèries. En la mateixa època es desmuntà l’infern, on es conservaven els llibres retirats de l’abast del públic durant el franquisme i les seves fitxes es van incloure de nou al catàleg general.

El 20 de setembre de 1974 s’aprovà el decret pel qual la biblioteca, que durant els anys del franquisme s’havia anomenat Biblioteca Central, recuperava el nom original de Biblioteca de Catalunya.Un altre fet destacat d’aquests anys fou l’aprovació de la Llei de Biblioteques el 1981, que atorgava a la Biblioteca de Catalunya el paper de biblioteca nacional i li transferia el dipòsit legal.

L'any 1983 una greu malaltia la va apartar per sempre més de l’exercici professional. Rosalia Guilleumas marxava havent posat les bases del que havia de ser una biblioteca nacional moderna.

Marga Losantos
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

La Biblioteca de Catalunya conserva diversos fons de pergamins, arribats des de temps remots, de procedències molt dispars. Entre les donacions, destaquen particularment les que va fer Joaquim Miret i Sans entre 1907 i 1919, dels valuosos pergamins que va anar adquirint durant els seus viatges d’estudi pel Pallars i l’Alt Urgell. Un dels fons de pergamins d’especial interès el formen els documents procedents de l’antiga col·legiata de Santa Maria de Mur, situada al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà.

L'església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars, Ramon i València, i consagrada l’any 1069.

En el segle XII, l'església de Mur fou decorada amb pintures romàniques que foren adquirides per un museu de Boston, després que el col·leccionista Lluís Plandiura les comprés el 1907 i les posés a la venda a Nova York.

L’arxiu de Mur

L’any 1794, el canonge Josep Martí, de Bellpuig de les Avellanes, va copiar en un llibre manuscrit que es titula Recopilación y resumen de los instrumentos y papeles que se hallan recónditos en el Archivo de la Iglesia Colegiata de Mur, el document de consagració de Mur de 1069 i el regest de tots els documents de l’arxiu, amb ressenya de pergamins, butlles, establiments, testaments, visites pastorals, concòrdies, sentències, lligalls i plecs de cartes. El manuscrit de Martí fou propietat de l’arabista Francesc Codera el qual el va donar a l’Institut d’Estudis Catalans el 1911, per a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Ms 150).

Els documents de Mur tornen a ser esmentats a principis del segle XIX per Villanueva en el seu famós Viage literario a las iglesias de España, on explica que l’arxiu de la col·legiata és el més ben arreglat que ha vist, amb els seus pergamins classificats per matèries, ben enrotllats i lligats amb cordills.

A partir de mitjans segle XIX, Mur i el seu arxiu van passar a mans privades i això feu possible que Joaquim Miret i Sans pogués comprar els documents, segons relata Carreras Candi. No n’especifica la data, però l’any 1911, Miret va publicar al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona dos articles sobre la fundació de Mur, cosa que concorda amb la seva manera de fer, que sense afany col·leccionista, comprava documents i, quan ja els havia estudiat, els donava a l’Institut d’Estudis Catalans. Efectivament, l’Anuari de 1919 de l’Institut d’Estudis Catalans, en la memòria d’activitats entre 1915 i 1919, esmenta com a molt important el donatiu dels pergamins de Mur fet per Miret i Sans a l’Institut, per dipositar-los a la Biblioteca.

El fons de Mur de la Biblioteca de Catalunya consta de 95 pergamins. El més antic és el de la fundació, de 1069, i es va registrar a l’arxiu de la BC l’any 1913. Els 94 restants van del segle XI al segle XV i es van registrar l’any 1918, poc abans de la mort de Miret i Sans.

Actualment el Dr. Jesús Alturo, professor de Paleografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, està preparant l’edició del diplomatari de Santa Maria de Mur. Confiem que el seu estudi aporti més llum a la història de l’església de Mur i del seu arxiu.

Reis Fontanals
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

Per a aquells que gaudiu de les efemèrides, volem deixar constància que el passat 26 d’agost de 2011 a les 10:50h va ser definitivament aturat el servidor HP3000 de la Biblioteca de Catalunya (BC). El 3000, com se l’anomenava, va allotjar les bases de dades bibliogràfiques de la BC, del Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC), del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), generades des del 1995 amb el programari VTLS.

La informatització de la BC havia començat el 1990, utilitzant el SICAB (Sistema d’informació per a catàlegs automatitzats de Catalunya).  El SICAB va ser creat el 1981 pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura per dur a terme la confecció automatitzada de la Bibliografia Nacional de Catalunya; aviat s’adaptà per informatitzar el catàleg de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya i el 1990 s’hi sumà també el catàleg de la BC. Quatre anys més tard es va constatar que el sistema no resolia satisfactòriament totes les necessitats informàtiques de la BC, entre d'altres coses perquè no cobria tot el procés de gestió documental, i es va decidir canviar-lo. El 1995 es va escollir el paquet comercial VTLS com a nou sistema de gestió dels processos bibliogràfics, el mateix que ja utilitzaven les biblioteques universitàries i la Xarxa de biblioteques de la Diputació.

El nou sistema requeria l’adquisició d’un servidor propietari del fabricant Hellewt Packard per allotjar les dades. Així, el 1995 es va adquirir l'HP3000, i es van unificar els catàlegs de la BC, la Fonoteca Nacional, l’Hemeroteca Nacional i la Biblioteca Bergnes de las Casas. El catàleg es va obrir al públic l’1 de desembre de 1995 amb 150.000 registres bibliogràfics i 200.000 registres d’autoritat (només els mòduls d’OPAC i catalogació). El 1996 s’hi afegiren dos mòduls més (sèries i adquisicions). El 1997 s’hi van allotjar el CCPBC i el catàleg del MNAC, i posteriorment s'hi va afegir el MACBA.

El catàleg de la BC va romandre en aquest servidor fins al 10 de juny de 2008, moment en que es va donar per finalitzada la migració al nou programa de gestió –Millennium--, en servidors que resideixen actualment al CESCA. Aquell mateix any es va migrar el CCPBC, també a Millennium. Durant l’últim any només residia al HP3000 el catàleg del MACBA atès que el MNAC també va migrar a Millennium l’any 2010. El juliol de 2011el MACBA també va donar per finalitzada la seva migració al nou sistema Millennium.

L'HP3000 s’havia quedat sol i després de 16 anys de funcionament va arribar el moment d’apagar-lo. Es tractava d’un sistema propietari molt robust, que en tots aquests anys va donar pocs ensurts, permetent-nos (a nosaltres llavors, joves informàtics sense molta experiència en grans sistemes), adquirir el domini del seu funcionament amb certa gradació i relativa tranquil·litat. Actualment, sistemes més ràpids, amb un volum físic i pes molt més reduït i amb major eficiència tant de càlcul com de consum energètic es fan càrrec de gestionar els serveis de procés bibliogràfic de la biblioteca.

Karibel Pérez
Àrea de Tecnologia de la Informació