Menu más alto





Estás en: Inicio / El Blog de la BC / «Sia’m la mort una major naixença!». El «Cant espiritual» de Joan Maragall


Right menu

Archivo

Lu Ma Mi Ju Vi Do
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetas



«Sia’m la mort una major naixença!». El «Cant espiritual» de Joan Maragall

El «Cant espiritual», un dels poemes més coneguts de Joan Maragall, va ser escrit entre el novembre de 1909 i el febrer de 1910. Els primers 36 versos els trobem anotats en una petita llibreta de les que el poeta duia sempre a la butxaca[1]:

Anotacions autògrafes a l’agenda de butxaca de 1907-1910 (Top.: C.F.)

Transcripció:  «Si el món ja és tan formós, Senyor, si’s mira / En la pau vostra, encara que ab ull nostre / ¿Què mes ens podeu dà en un altra vida? / Per'xò estic tant gelós dels ulls y el rostre, / I el cos que m'heu donat, Senyor, y el cor / Que s'hi mou sempre... y temo tant la mort / ¿Ab quins altres sentits me fareu veure / Aquet cel blau damunt de les muntanyes / I el mar immens y el sol que per tot brilla? / Deume en aquets sentits la eterna pau / I no voldré altre cel que aquet cel blau».

 

A l’Arxiu Joan Maragall es conserven dos originals[2] del poema sencer. L’un amb paraules i versos ratllats i amb els darrers fragments datats; l’altre, el text ja definitiu que el poeta va preparar per a l’edició de Seqüències, amb les que es creu que són les adaptacions, en vermell, a la nova norma ortogràfica per part de l’editor:

Original autògraf del poema «Cant espiritual» (Top.: 7-2-9bis)

 

Original autògraf del poema «Cant espiritual» amb correccions de l’editor (Top.: 7-2-9/1-3)

 

El llibre el publica la Tipografia “L’Avenç” el 1911, i el 27 de febrer Maragall n’envia un exemplar al seu amic Josep Pijoan, que és a Roma. Pocs dies després, ell li ho agraeix amb una postal: «He rebut el seu llibre, tot conegut pro tot tan nou! Quina cosa tan deliciosa per un desterrat com jo!»  Un mes després, Maragall li torna a escriure una llarga carta, on comenta la recepció del llibre i del poema a Barcelona:

 «...M'alegro de que 'l llibre li agradés per fora y per dintre. Aquí la crítica li hà sigut favorable, com sempre, perque tothom me té per un bon noy de Sant Gervasi. Mes que crítica hi há hagut gazetilles ditirámbiques... sobretot de la esquerra. Lo qu'há fet mes furor es el cant Espiritual. De la dreta ni el "Diario„ ni "La Vanguardia„ n'hàn dit res que jo sàpiga, veji si es prou. Jo crech qu'es que'ls blanchs me tenen per negre, y els negres... potser també per negre, Deu meu, y pensar que tot es color de carn! Pero que hi farèm si som axís, aquí ... y qui sab si tot arreu...».

Un poema tan conegut per descomptat que s’ha traduït a altres llengües. A l’Arxiu en tenim versions en castellà, anglès, francès, alemany i italià, però també en gallec, portuguès, holandès, hongarès i, curiosament, en esperanto. Se’n poden llegir algunes en línia a Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català.

En els fons de la Biblioteca de Catalunya hi ha adaptacions musicals d’aquest poema, tant per a veu sola amb acompanyament de piano, com per a cor. Les versions més conegudes són la versió per a cor i orquestra de Xavier Montsalvatge i la versió més pop de la cantant Marina Rossell, que podeu escoltar a Youtube. Justament aquesta obra de Montsalvatge va ser interpretada per l’Orfeó Català a la tercera part del concert del 19 de maig de 1960 al Palau de la Música, el dia dels Fets del Palau, en el marc de l’homenatge a Joan Maragall en el centenari del seu naixement. Xosé Aviñoa ho descriu així:  «...en arribar la tercera part, Lluís Maria Millet va fer la indicació de començar el Cant espiritual de Montsalvatge, però a la vegada es va sentir una remor de cant que interpretava l’obra prohibida, amb un aldarull de crits i batusses que va acabar com el rosari de l’aurora: vint-i-cinc detinguts, entre ells el futur president de la Generalitat, Jordi Pujol, que acabaren davant d’un consell de guerra»[3]. L’obra prohibida no era altra que El cant de la senyera, que les autoritats franquistes havien prohibit d’interpretar públicament.

També disposem de la recitació del poema que en feu Pau Garsaball el 1962, la de Josep Palau i Fabre de 1963, la de Núria Espert de 1966 i la de Lluís Soler de 2000, entre d’altres. Una de ben habitual, però, és la que fa la neta del poeta, Roser Maragall, de memòria, cada segon diumenge de febrer al cementiri de Sant Gervasi, quan familiars i amants de la poesia celebren l’Ametller florit al mausoleu del poeta.

Aquí us en deixem una mostra per a què gaudiu del poema en la tranquil·litat de les vacances.

· Pau Garsaball: https://www.youtube.com/watch?v=zSt9yakBClw

· Núria Espert: https://www.palabravirtual.com/index.php?ir=ver_voz1.php&wid=3197&t=Cant+Espiritual+&p=Joan+Maragall&o=N%FAria+Espert

· Roser Maragall: https://www.youtube.com/watch?v=Vk0WDac4CiI&list=PLLcGoQvO0NVdXU4tDcjZFGKH0oLM0JjDv&index=16&t=0s

 

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

 

Bibliografia

Mapa Literari Català. <http://www.mapaliterari.cat/espai/cant-espiritual/joan-maragall>

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.

 

[1] Digitalitzat a: http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/epistolari/id/9100

[2] Digitalitzats a: http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/epistolari/id/8436

[3] Aviñoa, Xosé. Cant espiritual : per a cor i orquestra / música de Xavier Montsalvatge ; poema de Joan Maragall ; introducció: Xosé Aviñoa ; revisió: Edmond  Colomer. Barcelona : Tritó, 2003., p. X.

Comentarios