Isabel Serrahima, 1934-1999. Trajectòria d’una artista

Neix l’any 1934 a Barcelona. Filla d'una família de prestigiosos advocats de Barcelona, va viure la infantesa i la joventut envoltada d'un ambient familiar propici al cultiu de la cultura i les arts.
Viu la primera infantesa en el context de la guerra civil espanyola. El seu pare, Maurici Serrahima i Bofill, en primera instància, és empresonat pel bàndol republicà per protegir capellans i persones vinculades a l'església, i un cop acabada la guerra se n’ha d’anar a l'exili francès perquè tem ser represaliat pel règim franquista pels seus postulats catalanistes i republicans. Ben aviat torna a Barcelona i reprèn la vida d'advocat en el despatx familiar. 
La Isabel estudia a l'escola Isabel de Villena amb figures de la pedagogia i la literatura catalanes tan importants com Maria Aurèlia Campmany i Carme Serrallonga, de qui sempre va agrair la saviesa i la cultura que li van transmetre en un període com el de la postguerra, on els valors públics del coneixement i la intel·ligència estaven en plena decadència. 
Són conegudes les aficions familiars per la música, que es van traduir en la realització de diverses òperes estrenades al Liceu de Barcelona, on la família Serrahima va tenir un pes important i en les quals una Isabel adolescent va participar. Entre les persones que tenen un ascendent més gran sobre la sensibilitat artística i cultural de la Isabel hi ha el seu mateix pare, Maurici Serrahima i Bofill, escriptor prolífic, i el seu oncle Alfons -germà de Maurici-, joier i artesà, el qual cedeix a la Isabel un estudi de pintura on la jove artista pintarà els seus primers quadres. 
També cal remarcar que la vocació pictòrica de la Isabel neix en el si d’una família amb una inclinació molt notable per aquesta art, principalment del pare, que pintava a estones lliures i del besavi, Maurici Serrahima i Palà, un prestigiós advocat del segle XIX, la vocació frustrada del qual va ser la pintura i del qual es conserven alguns quadres i que, a més, va ser l’instigador de la primera galeria d’art de la ciutat de Barcelona, la Sala Parés, ubicada encara avui dia als baixos del que havia estat la casa familiar Serrahima, al carrer de Petritxol, on va ser inaugurada el 1877.

Vers l'any 54, amb 20 anys, decideix dedicar-se a la vida artística i abandona els estudis en contra de l'opinió dels pares. S'inicia en la pintura amb Cirici Pellicer i assisteix a classe de Núria Llimona. Allà descobreix altres especialitats artístiques i n’aprèn els rudiments: el color, la forma i els materials. En aquesta època fa els seus primers dibuixos, ceràmiques i olis que li coneixem. 
Devers l'any 57-58, s’instal·la a l’estudi cedit pel seu oncle Alfons, juntament amb els pintors Jordi Maragall, Emília Morín i Josep Serra Llimona. En aquest període, la Isabel aprèn dels deixebles de Ramon Rogent i, especialment, de Roca Sastre, per a qui els impressionistes, i molt especialment Cézanne, són els grans mestres a seguir. Es tracta d'un període molt fructífer en què ateny la maduresa pictòrica. 
Durant aquest període, guanya diversos accèssits i premis, un dels quals li permet d’anar a passar una temporada a París -gràcies a la beca que li concedeixen-, on coincideix amb la seva companya d'estudi Emília Morín. Recorren París alhora que visiten museus, exposicions i salons, i assisteixen regularment a la acadèmia de pintura de la gran Chaumière. Allà coneixerà Victorin Galière, un gran pintor, que s’ha convertit gairebé en un clochard i que les convida a cases de tercers mentre les guia en el món de la pintura. 
També durant aquest període coneix Manuel Nadal i Abella, jove advocat i poeta, amb qui es casa l'any 1957. Tot i ser anys difícils en la relació de parella -motivada entre altres raons per un principi molt seriós de malaltia de pàrkinson d’en Manel-, des d’un punt de vista vocacional resulten anys molt fructífers tant per a l'un com per a l'altre: la pintura i les arts plàstiques en el cas de la Isabel i el periodisme i la poesia en el cas d'en Manel. Es tracta d'un període de convivència on el niu familiar del carrer de Bertrand i Serra, 24-26 esdevé un focus de trobada i difusió de la cultura catalana en un rerefons cultural gris i miseriós, com va ser el període de la dictadura franquista que va de la fi de la dècada dels 50 a l’inici de la dècada dels 70.

A casa de la Isabel i en Manel tothom hi era ben rebut i hi podia trobar el caliu humà de la parella i l'esperit irònic, culte i inconformista necessari per establir relacions franques i obertes amb aquells que hi passaven. Durant aquests anys, la Isabel no deixa mai de pintar i són d’aquesta època una sèrie de pintures de la ciutat fetes des de Collserola i des del Carmel, on la Isabel agafava l’autobús i s’escapava sempre que podia amb el cavallet, les pintures i la tela. Això va durar diversos anys, ja que qui consigna aquesta informació -un dels seus fills- la va acompanyar durant alguns anys amb els seus dos germans i, mentre la Isabel pintava, tots tres infants fèiem quatre xuts amb la pilota. 
En el període que va de mitjan 70 a mitjan 80, el pàrkinson d'en Manel s’agreuja; ha de deixar de treballar i els diners arriben amb prou feines. A partir d’aquest moment, la Isabel haurà de fer-se càrrec d’un Manel tenallat per la malaltia. 
Pel que fa a l’aspecte artístic, la Isabel s’instal·la en un estudi del carrer Girona de Barcelona, juntament amb les pintores Suzanne Mussi i Pilar Quijano. Són d’aquesta època un seguit de quadres en què la pintora retrata espais interiors i exteriors de l'Eixample barceloní i experimenta amb la pintura abstracta en diverses modalitats. També cal destacar d’aquest període dues exposicions fetes a les galeries Constrast de Reus i a la Sala Madei de Barcelona, juntament amb Suzanne Mussi. Copio en el fragment que segueix una crítica rebuda amb motiu d’aquestes dues exposicions que defineixen prou bé la pintura que va fer la Isabel durant aquesta etapa: «"El jardí" d’Isabel Serrahima és una realitat vista a través del somni, del qual no podem retenir-ne les coses, però que hi són totes amb la certesa que no hi manca res. En relació a l'exposició de la Sala Madei, quedo sorpresa perquè no sembla una continuació, no tan sols per la varietat de temes sinó per la manera de tractar la realitat pintada, que va des d'una sobrietat que sembla esquemàtica (retrats), i que no exclou la força, a la finor eloqüent del gerro amb flors exposat de cara al carrer i on aparentment hi ha tan sols el llenguatge propi d'un llinatge. Quant als paisatges urbans, hi retrobem el somni que els treu el natural mutisme i els posa un tel de poesia i fins en algun d'ells una ratxa de bellesa. També en la natura morta l'autora sembla voler-nos dir que li basta suggerir un món per fer-lo entenedor, també hi trobem alguna nota més modesta on no tot és llum.»

La Isabel, en aquest període, se sent empesa a provar altres modalitats de pintura més enllà de la pintura figurativa, tot i que els resultats no sempre són els desitjats i la percepció del que crea no li és del tot satisfactòria. Aquesta lluita per trobar un camí reeixit que estigui a l'alçada de l'art contemporani -que ella admira- sovint la fa caure en un cert desconcert i sensació de desencís en relació a allò que pinta. Amb tot, l’any 1984 exposa a la galeria David Moragues de Barcelona i ven tots els quadres de la mostra. 
Més endavant s'instal·la a l’àtic de la antiga casa dels Serrahima, al carrer de Petritxol, sobre la sala Parés, on disposa d'un espai obert amb una galeria. Allà retrobarà un cert plaer en el fet de pintar. En aquesta ocasió, els quadres són de traç gruixut i dens, força carregats de pintura; els motius són parets velles il·luminades pel sol i marcades per les inclemències del temps. Aquests quadres són el nucli de l’exposició que té lloc al cercle català de Madrid l’any 1986, amb un èxit molt notable de vendes. 
A cavall de la dècada dels 70 i 80, la Isabel lliura el seu talent artístic a favor de campanyes de solidaritat veïnals i polítiques. D’una banda, al seu barri de Sant Gervasi de Cassoles, dibuixa els logotips de les campanyes per salvar Can Castelló i l’Auditori Manent i fa pintures murals de caràcter reivindicatiu al carrer i, de l’altra, amb un caràcter denúncia política, crea diversos cartells en solidaritat amb les dones uruguaianes que lluiten en contra de la dictadura feixista de l’Uruguai.

En aquest període, la Isabel treballa simultàniament en dos tallers situats tots dos a l’edifici del carrer Ataülf 10. D’una banda, al principal segona, hi instal·la un estudi propi, en el qual continua pintant olis i aquarel·les i, de l’altra, al taller que hi ha als baixos, assisteix a les classes de gravat calcogràfic de Silvia Pagliano, amb qui acabarà treballant fins al final de la seva vida. D'aquest període destaquen les dues exposicions fetes a Begur els anys 1991 i 1993 a la Sala Can Marc i Flocs respectivament, on ven bona part del que exposa i on destaco el comentari del seu estimat amic de professió, Josep Serra Llimona, amb qui s'havia iniciat en el món de la pintura: «Destaca el gust pel color molt personal i per una obra, si bé un tant irregular, poblada de manera intermitent amb pintures inspiradíssimes. El seu esperit inquiet i inconformista l'han duta a provar altres facetes de l'art, altres tècniques, altres conceptes (ceràmica, gravat, art abstracte), però on ha donat els més alts tons de potència i finor ha estat en la pintura a l'oli i concretament en la pintura figurativa.» 
En aquest període, la pintura que fa perd vigor, força, vivacitat; després de les dues exposicions del 1991 i 1993 a Begur, la temàtica i la tècnica utilitzades s’esgoten. En aquest punt d’estancament en la pintura a l’oli, al taller de Silvia Pagliano, aprèn la tècnica del gravat calcogràfic i de manera inesperada retroba, per mitjà d’aquesta nova tècnica, una nova font d’inspiració. Són d’aquesta època els seus gravats en els quals l’artista es reconeix i s’il·lusiona, i en un cert sentit recupera gran part de la vivacitat i l’esperit que havien estat presents en bona part de la seva obra. També és al taller de Silvia Pagliano que recupera el goig de treballar en equip. Allà coneix tot un seguit d’artistes joves de diverses nacionalitats. En aquest darrer període, produeix i exposa en múltiples sales, col·lectivament i individualment, i la seva obra ateny novament un èxit notable, tal com ho demostra el fet que ven bona part de la seva obra. 
El març del 1997 el seu company de viatge Manuel mor després d’una llarga i cruel malaltia i la Isabel, que ja aleshores presentava seriosos símptomes de fatiga vital, mor al cap de dos anys, víctima d’un càncer, que ella mateixa -fidel al seu llenguatge plàstic fins al final- va reproduir en un dels seus gravats.