Avui fa 99 anys que la Biblioteca de Catalunya s’obria al públic. L’havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i, en els primers set anys de funcionament intern, havia recollit, comprat i adquirit per intercanvi o donació un notable conjunt de llibres i documents que la convertien ja en la biblioteca patrimonial més important de Catalunya: la Biblioteca Aguiló, la Biblioteca Verdaguer, la Biblioteca Dalmases, la col·lecció de fullets polítics Bonsoms, la Biblioteca del Papa Luna, la Biblioteca Musical Carreras Dagas i una magnífica col·lecció de pergamins i manuscrits, com les Homilies d’Organyà, el Cançoner Gil i molts d’altres. D’altra banda, la subscripció i l’intercanvi amb nombroses revistes científiques internacionals, la feien el centre de recerca més important del país.

La creació d’una biblioteca nacional catalana va ser un dels objectius principals de l’Institut d’Estudis Catalans i del seu impulsor, Enric Prat de la Riba. Com a primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat va voler que la inauguració de la Biblioteca coincidís amb la Primera Assemblea del nou organisme polític, celebrada precisament dins la flamant Sala de Lectura el 28 de maig de 1914. Aquest acte solemne va posar la Biblioteca de Catalunya en les portades de tots els diaris del país i la va projectar a nivell internacional com a centre d’alta cultura.

Per arribar a la inauguració amb els objectius realitzats, una comissió o ponència, s’havia encarregat d’organitzar l’obertura des de l’any 1911, comprant llibres, triant els que serien d’accés directe, decidint el sistema de classificació,  contractant personal d’atenció al públic i de catalogació, redactant els estatuts... Així, el 28 de maig s’obria als ciutadans “una Biblioteca pública lliure on se trobin tots els elements d’estudi per a la coneixença del passat i del present en tot allò que concerneix als països de la nostra llengua i tot quant d’una manera o altra constitueixi document o instrument de cultura”

L’obertura al públic significava també el condicionament dels espais per a la consulta dels llibres, la formació d’un catàleg en fitxes que hauria de ser públic i consultable pels lectors, i finalment, l’organització del préstec de llibres a domicili, altra innovació que molts abocaven al fracàs i que es va convertir en un dels factors d’èxit del centre.

Les novetats que convertirien la Biblioteca en una entitat moderna i única a Catalunya quant al contingut, la gestió i la disposició de recursos, exigia de la presència d’un director amb idees renovadores i amb l’empenta necessària per implantar-les. Jordi Rubió i Balaguer va rebre la comanda personal de Prat de la Riba de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca el juny de 1913, quan tenia només 26 anys.

Els espais

La ubicació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya a la seu de l’Audiència Provincial (l’antic Palau de la Diputació), va comportar un conjunt de modificacions importants en l’estructura de l’edifici, dirigides i dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, també membre de l’Institut. La Sala de Lectura va ser l’espai més espectacular, amb el seu sostre de claraboia per on entrava la llum natural, i amb el frontó de Josep Llimona que representava Catalunya envoltada de les Arts, les Ciències i les Lletres.

Com a reconeixement del suport que li havien donat les institucions públiques, al centre del fris es va gravar la llegenda «L’Institut obre aquesta Llibreria de Catalunya per la munificència de la Diputació i la Ciutat. XXVIII de Maig MCMXIV».

Les persones

A més dels ja esmentats Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Jordi Rubió i Balaguer, altres persones van ser clau en la creació i obertura de la Biblioteca al públic: Antoni Rubió i Lluch, Josep Pijoan i Soteras, Jaume Massó i Torrents, Eugeni d’Ors, tots ells membres de l’IEC, el poeta Joan Maragall amb la seva carta oberta a l’Ajuntament, demanant recursos per a llibres, i també la feina entusiasta i desinteressada dels ajudants, Francesc Martorell, Ramon d’Alòs-Moner, Manuel de Montoliu i Eudald Duran i Reynals.

L’any vinent es complirà el centenari de la Biblioteca de Catalunya com a centre obert al públic.

La mirada cap enrere ens mostra una institució que va néixer amb l’empenta d’una generació il·lusionada per recuperar una llengua i una cultura. La seva història de superació de les adversitats és un mirall que no podem oblidar. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya