Llista d'encapçalaments de matèria en català

LEMAC | LENOTI

Principis de la catalogació de matèries i de la indexació

 

Definició de la indexació o de la catalogació de matèries:

La indexació és l'acció de descriure o d’identificar el contingut temàtic d'un document, tot emprant un sistema d'indexació en el qual el tema dels documents s'expressa de forma abreujada per mitjà dels termes d'un llenguatge d'indexació controlat.

Aquest llenguatge controlat està constituït normalment per un conjunt de termes trets del llenguatge natural, i organitzats en forma de tesaurus o de llista d'encapçalaments de matèria.

Així doncs, l'objectiu final de la indexació és facilitar la recerca documental de les obres que tracten d'un determinat tema.

Per tal de definir amb precisió el significat d'aquesta acció, presentarem, tot seguit, alguns conceptes bàsics i els mètodes

  • per a la realització de l'anàlisi dels documents
  • per a la determinació del seu contingut
  • i per a la selecció dels termes d'indexació escaients

sigui quin sigui el sistema d'indexació emprat.

Qualsevol llenguatge controlat té com a finalitat promoure la utilització d'unes pràctiques indexació normalitzades dins d'una institució o entre diferents institucions o entre diferents serveis d'indexació, principalment si aquestes institucions o serveis intercanvien o comparteixen la catalogació o la informació bibliogràfica.

Definició d’encapçalament de matèria:

 Un Encapçalament de matèria és l'expressió lingüística (paraula o conjunt de paraules) que representen el contingut temàtic d’un document emprada per fer una recerca en un catàleg, bibliografia o índex.

Pot constar d’un element, si el tema s’expressa amb un sol terme, o de diversos elements, si el tema s’expressa mitjançant la combinació d’un conjunt de termes disposats en una cadena segons unes regles sintàctiques preestablertes.

Aquesta sintaxi especial és la que diferencia els encapçalaments de matèria dels descriptors.

 Objectiu de la catalogació de matèries o de la indexació:

L’objectiu principal de la LEMAC és la uniformització dels catàlegs.

Fases de la indexació:

La indexació consta essencialment de tres etapes:

a) l’examen del document i definició del contingut.

b) la identificació i selecció de les nocions principals del contingut.

i

c) la tria dels termes d'indexació.

S'han d'examinar atentament les parts més importants del text i especialment els elements descrits a continuació:

a) el títol

b) el resum, si existeix

c) el sumari

d) la introducció, els començaments de cada capítol o paràgraf, i les conclusions.

e) els peus de les il·lustracions, diagrames i taules.
i
f) les paraules o grups de paraules subratllades o destacades per una tipografia diferent.

A partir de l'estudi del document, l'indexador examinarà tots aquests elements i efectuarà les anotacions pertinents.

Es desaconsella la indexació a partir del títol del document i, en els cas que existeixi un resum, aquest mai no s'ha de considerar com un substitut de l'examen del text, ja que alguns títols poden induir a cometre errors, alguns resums són insuficients, i, per tant, ni el títol ni el resum són una font fiable per a recollir el tipus d'informació amb què ha de comptar l’ indexador.

Els documents no impresos, és a dir, el material no llibre, com per exemple els documents audiovisuals, visuals o sonors, i fins i tot els objectes, necessiten un examen diferent de l'anterior.

A la pràctica no sempre és possible d'analitzar un enregistrament en la seva totalitat (per exemple visualitzant un vídeo o una pel·lícula).

La indexació aleshores s'extreu del títol o del resum, sempre reservant a l'indexador la prerrogativa de visualitzar o d'escoltar el document, si la informació escrita és insuficient o inexacta.

Especificitat dels encapçalaments:

Quan s'empra una llista alfabètica d'encapçalaments de matèria cal seleccionar el terme existent més específic per tal de representar una determinada noció.

L'especificitat està relacionada amb l'exactitud mitjançant la qual una noció concreta del document es troba representada per un terme d'indexació.

Quan una noció concreta es troba representada per un terme més general es produeix una pèrdua d'especificitat.

S'han d'identificar les nocions de la forma més específica possible. Però, en alguns casos, pot resultar més pràctic emprar una noció més general com per exemple:

a) quan l'indexador considera que un excés d'especificitat podria tenir un efecte negatiu sobre el funcionament del sistema d'indexació.

o també

b) en funció del pes assignat a una determinada noció per l'autor.

Si l'indexador considera que una idea no es troba prou desenvolupada, o que només es tracta d'una al·lusió fortuïta de l'autor, aleshores pot quedar justificada la selecció d'un terme d'indexació més general.

Tractament dels sinònims:

Es tracten com a sinònims, els termes quasisinònims, les variants ortogràfiques, les varietats lingüístiques, les abreviatures i els acrònims, les formes alternatives dels noms propis o termes equivalents en una altra llengua --quan es considera que l’ús del terme estranger es troba raonablement estès--, així com la forma capgirada d’alguns encapçalaments compostos, és a dir, encapçalaments seguits de subencapçalaments o subdivisions pròpies d'aquell encapçalament concret, i també els termes científics o tècnics --quan s’admet com a encapçalament acceptat el terme popular-- i, per últim, els termes obsolets.

Llengua dels encapçalaments:

Els encapçalaments es redacten en la llengua del catàleg, és a dir, en català.

Només s’usen estrangerismes o manlleus quan no existeix el terme equivalent en català.

L’estrangerisme haurà de ser oficialment acceptat per les obres de referència o per entitats com l’Institut d’Estudis Catalans o el TERMCAT, Centre de Terminologia

Principis generals de l’assignació dels encapçalaments:

Existeix una regla general segons la qual s’assigna a l’obra que s’està catalogant, l’encapçalament o encapçalaments que expressin millor el contingut temàtic o la forma del document amb la intenció de facilitar l’accés al tema o temes principals.

Per poder assignar un encapçalament a un tema determinat, el tema tractat ha d’ocupar, com a mínim, el 20% de l’obra.

Nombre d’encapçalaments:

El nombre d’encapçalaments necessaris varia en funció de l’obra que s’està catalogant. De vegades, no cal més que un sol encapçalament.

Per regla general, un màxim de sis resulta apropiat.

Si s’assigna més d’un encapçalament, és millor citar-los per ordre de rellevància.

Un tema ha d’estar representat per l’encapçalament que l’expressi amb més exactitud i precisió.

És a dir, l’encapçalament no ha de ser més general que el tema tractat.

En molts casos, l’especificitat s’aconsegueix mitjançant l’assignació d’un encapçalament principal format per una paraula o un grup de paraules.

Altres vegades, l’especificitat s’aconsegueix mitjançant l’ús de subdivisions.

Profunditat de la indexació:

Un determinat encapçalament, tot depenent del lloc que ocupa dins la seva jerarquia, pot comprendre diversos subtemes que també tenen els seus respectius encapçalaments en la llista d’autoritats.

En aquest cas, només s’assigna l’encapçalament que designa més exactament el contingut general de l’obra.

No s’han d’assignar els encapçalaments que, normalment, representen els subtemes i que es troben compresos en la cobertura conceptual de l’encapçalament en qüestió. Per exemple el títol:           

Iniciació a la gimnàstica

S’indexa per

1. Gimnàstica

[És a dir, no s’han d’assignar encapçalaments separats per barres d’equilibri, barres paral·leles , barres transversals, poltre, tombarelles, etc., en lloc de, o a més de l’encapçalament Gimnàstica]

Regles d'assignació del nombre d’encapçalaments:

Per tal de saber el número d’encapçalaments que hem d’assignar a un determinat document existeixen una sèrie de principis orientatius que ens poden ajudar a clarificar aquesta qüestió.

Aquest principis són:

 Dos o tres encapçalaments relacionats. El qual significa que si existeix un encapçalament que representa els dos o tres temes tractats a l’obra i, dins del seu àmbit conceptual, no inclou també altres temes, s’assigna aquest encapçalament en lloc dels dos o tres encapçalaments més concrets. Per exemple el títol.:

Història del transport terrestre, marítim i aeri

S'indexa per

1. Transport--Història

Regla dels tres. Es refereix al fet que si un tema general abasta més de tres subtemes, però l’obra que s’està catalogant només tracta dos o tres d’aquests subtemes, és millor assignar els dos o tres encapçalaments apropiats que l’encapçalament més general. Per exemple el títol.:

Fructicultura a Catalunya,1999: préssecs i pomes

S’indexa per

1. Préssecs--Catalunya-- Estadístiques
2. Pomes--Catalunya--Estadístiques

Si l’obra tracta de més de tres subtemes, s’assigna l’encapçalament general, a menys que la regla dels quatre sigui aplicable.

Regla dels quatre. Afirma que, en alguns casos, és preferible assignar encapçalaments diferents per representar els quatre subtemes d’un concepte molt ampli.

Si un encapçalament és molt ampli i cadascun dels subtemes tractats només constitueix una petita part d’aquest concepte, s’assignen els quatre encapçalaments.

Mai no s’han de superar els quatre encapçalaments.

Per exemple, si una obra tracta de quatre escriptors catalans, es pot assignar un encapçalament per a cada un d’ells, ja que l’encapçalament Literatura catalana-- Història i crítica abastaria tots el escriptors catalans.

Temes amb elements múltiples. S'aplica quan una obra tracta d’un tema complex per al qual no existeix ni es pot crear un únic encapçalament. En aquest cas concret, s’assignen múltiples encapçalaments per tal de destacar els diferents aspectes del tema. Per exemple el títol:

Morbositat cancerígena i mortalitat entre els cervesers danesos

S’indexa per

1. Càncer--Dinamarca
2. Càncer--Dinamarca--Mortalitat
3. Cervesers--Malalties--Dinamarca
4. Cervesers-- Dinamarca--Mortalitat

 Principi de l’objectivitat:.

S’ha d’evitar d'emprar encapçalaments que expressin judicis de valor o opinions personals sobre temes o materials.

No obstant això, sí que es pot tenir en compte la intenció de l’autor o l’editor sobre el tipus de lector a qui s’adreça l’obra, el tractament com a fet verídic o de ficció, etc.

Tipus d'encapçalaments que inclou la LEMAC:

  • Encapçalaments temàtics i de forma.

Un encapçalament temàtic és aquell que representa un concepte o un objecte tractat en un document i indica el contingut temàtic d’aquest document.

L’encapçalament de forma indica principalment el que el document és, encara que, de vegades, també designa el tema tractat pel document. Per exemple, Enciclopèdies i diccionaris catalans és un encapçalament de forma que pot indicar que el document és una enciclopèdia o bé que el document és un tractat sobre les enciclopèdies escrites en català.

  • Encapçalaments de nom personal, d’entitat i títols. Els únics encapçalaments de nom personal, d’entitat i títols que surten a la llista són aquells que s’usen com a model, com a exemples, o que duen subdivisions temàtiques especials o notes explicatives.

També s’inclouen una sèrie d’encapçalaments ambigus com són els noms dels personatges bíblics, clans, cases nobiliàries, dinasties, famílies i cases reials, noms de personatges de ficció, llegendaris i mitològics o déus i deesses.

Les formes correctes dels noms personals, dels noms d’entitat, de jurisdiccions i els títols uniformes s’estableixen d’acord amb les AACR2 i adopten la mateixa forma que presentarien en el catàleg de noms i de títols.

Hi dos tipus d’encapçalaments geogràfics:

  • Noms geogràfics de jurisdiccions polítiques i administratives

 i

  • Noms geogràfics no jurisdiccionals.

Els noms geogràfics de jurisdiccions polítiques i administratives (com noms de països, estats, autonomies, departaments, províncies, diòcesis, ciutats, etc.) només consten a la llista quan es necessita afegir una subdivisió temàtica o cronològica, per exemple.: Catalunya--Història--1213-1276, Jaume I.

Els noms geogràfics jurisdiccionals es construeixen segons el capítol 23 de les AACR2R.

Els noms geogràfics jurisdiccionals reben un tractament diferent si s’utilitzen en la catalogació descriptiva o en la catalogació de matèries.

En la catalogació descriptiva s’usa, com a punt d’accés, el nom geogràfic jurisdiccional propi de l’època que contempla l’obra, mentre que en la catalogació de matèries, quan el nom del país, estat, ciutat, etc. ha canviat, sense afectar substancialment l’àrea geogràfica coberta per la jurisdicció, com a punt d’accés de matèries, només es fa servir l’últim nom, sense tenir en compte l’època contemplada pel document, per exemple.: Sri Lanka [i no] Ceilan.

Els noms geogràfics de jurisdiccions polítiques i administratives que han canviat de nom i que no abasten la mateixa àrea geogràfica es poden fer servir com a punt d’accés de matèria, ex.: Lleó (Regne).

 Sintaxi dels encapçalaments:

Els encapçalaments de matèria poden presentar diferents estructures formals:

Encapçalaments simples o d’un sol terme formats per un substantiu o un adjectiu substantivat.

Els noms que representen objectes concrets generalment se citen en plural i els noms que representen conceptes abstractes apareixen en singular, ex.: Gossos; Filosofia.

Encapçalaments formats per un substantiu seguit d’un adjectiu.

També hi ha

Encapçalaments formats per dos substantius units per una conjunció que normalment representen temes o conceptes relacionats, oposats o que estableixen una relació de causa i efecte

Encapçalaments formats per més d’un substantiu unit per preposició que es poden referir a un únic concepte o que estableixen una relació entre conceptes diferents.

Encapçalaments invertits que situen en segon terme una paraula poc significativa.

Encapçalaments seguits de parèntesi que serveixen per distingir dos termes homònims, per precisar el context en el qual s’utilitza un terme, per aclarir termes ambigus o per indicar una localització geogràfica.

Els aclariments entre parèntesi generalment corresponen a disciplines, categories o tipus d’objectes.

Encapçalaments compostos formats per un encapçalament i un subencapçalament o subdivisió.

Les subdivisions funcionen com una extensió de l’encapçalament principal.

Normalment, expressen aspectes d’aquest encapçalament.

El concepte reflectit per la subdivisió pot ser temàtic, de forma, geogràfic o cronològic.

Subdivisions sota noms geogràfics, de llengua i comunes o d’ aplicació lliure.

Seguint la mateixa distribució de la llista hispanoamericana, la LEMAC impresa incorporava uns apartats, al començament de la llista, on es donaven les subdivisions que es podien aplicar sota noms geogràfics, sota noms de llengües i sota determinades categories d’encapçalaments. Aquest últim grup de subdivisions se l’anomenava subdivisions comunes.

Amb l'actual visualització de la LEMAC, totes aquestes subdivisions es troben ordenades alfabèticament dins del cos dels encapçalaments principals.

Per subdivisió comuna o d’aplicació lliure s’entén aquella subdivisió temàtica o de forma que l’indexador assigna sota determinats temes sense que la seva aplicació hagi estat editorialment establerta i sense que aparegui impresa en la llista d’autoritats sota cadascun dels encapçalaments de la mateixa categoria.

En un futur, esperem poder realitzar una publicació paral·lela a la de Free-Floating subdivisions: An Alphabetical Index1on, per ordre alfabètic, es donin totes les subdivisions, juntament amb les categories d’encapçalaments sota els quals es poden aplicar.

En el cos de la llista apareixen les subdivisions sota noms d’escriptors, enumerades sota l'encapçalament Espriu, Salvador, així com les subdivisions sota noms de guerres llistades sota l'encapçalament Guerra Mundial II, encapçalaments que pertanyen a la categoria dels encapçalaments que serveixen de model.

Subdivisions geogràfiques. Als encapçalaments que porten la indicació que es poden subdividir geogràficament, se’ls aplica la subdivisió geogràfica indirecta, ex.: Biblioteques--França--París, tot seguint la mateixa política de la Library of Congress.

Subdivisions cronològiques. Cal destacar que les subdivisions cronològiques no són d’aplicació lliure, sinó que s’estableixen editorialment2.

La política seguida fins ara en els diferents catàlegs de matèria de Catalunya ha estat simultaniejar les subdivisions d’aplicació lliure amb les subdivisions cronològiques preestablertes. Aquest fet ha provocat una gran dispersió dels encapçalaments de matèria que apareixen en els catàlegs, ja que anys contiguus o dates pròximes expressen, moltes vegades, una mateixa època o un mateix període.

L’aplicació de les subdivisions de temps preestablertes comporta que una mateixa obra durà tants encapçalaments com calguin per tal d’expressar les diferents etapes cronològiques.

Així doncs, un recull de poesia catalana dels segles XIX i XX durà dos encapçalaments de matèria diferents Poesia catalana--S. XIX i Poesia catalana--S. XX.

Cal recordar que els períodes de temps també s’expressen per mitjà d’un sol encapçalament, d’un encapçalament seguit d’un adjectiu o per mitjà d’un encapçalament compost en el qual la subdivisió que s’aplica directament sota l’encapçalament principal és una subdivisió cronològica, ex.: Renaixement; Pintura barroca; Segle XVIII; Xilografia--S. XVIII; Música-- 500-1400.

Ordre de citació de les subdivisions:

Un encapçalament principal pot anar seguit d’una o més subdivisions del mateix o de diferent tipus.

L’ordre més usual de citació de les subdivisions respon al model
[Lloc] $x [Tema] $y [Període cronològic] $x [$v] [Forma], per exemple.: Catalunya|xCondicions socials|yS. XX|x [|v]Bibliografia.

El subcamp corresponent a la subdivisió de forma és |v , però en el sistema bibliotecari català encara no s’ha plantejat la implementació d’aquest canvi.

Als Estat Units fins a l’any 1999, les subdivisions de forma també anaven codificades amb el codi de subcamp |x. A partir del febrer de 1999, la Biblioteca del Congrés va començar a aplicar aquest nou codi  de subcamp (|v)aprovat en el format MARC 21, per tal de distingir les subdivisions de forma de les subdivisions temàtiques. La Biblioteca de Catalunya no aplica aquest subcamp de forma.

Un altre ordre de citació bastant freqüent és:

[Tema]  $z [Lloc] $x [Tema] $y [Període cronològic] $x [$v] [Forma], per exemple.: Ferrocarrils|zFrança|xVies|x Història|yS. XIX|xLlibres de làmines

i

[Tema] $x [Tema] $z [Lloc] $y [Període cronològic] $x [$v [Forma]], per exemple.: Art|xCol·lecions privades|zItàlia|xHistòria|yS. XVI|x [|v]Bibliografia

O enunciat d’una altra manera, l’esquema és:

  • [Encapçalament geogràfic]--[Subdivisió temàtica]--[Subdivisió cronològica]--[Subdivisió de forma];
  • [Encapçalament temàtic]--[Subdivisió geogràfica]--[Subdivisió temàtica]--[Subdivisió cronològica]--[Subdivisió de forma]

amb petites variacions referents, sobretot, a la posició de la subdivisió geogràfica.

Els encapçalaments compostos --que poden dur subdivisió geogràfica-- responen al model:

  • [Encapçalament temàtic]--[Subdivisió temàtica]--[Subdivisió geogràfica]--[Subdivisió cronològica]--[Subdivisió de forma].

Quan una subdivisió comuna o d’aplicació lliure es pot subdividir geogràficament i la subdivisió geogràfica que s’aplicaria és la mateixa que aniria darrere de l’encapçalament principal, aquesta subdivisió se situa darrere de la subdivisió comuna o d’aplicació lliure.

Per exemple, l’encapçalament Aigua es pot subdividir geogràficament, Aigua--Catalunya, però si se li aplica la subdivisió d’aplicació lliure Aspectes econòmics que també es pot subdividir geogràficament, l’ordre de citació correcte serà: Aigua--Aspectes econòmics--Catalunya.

Ordre de les subdivisions i  significat dels elements de la cadena d’un determinat encapçalament:

Per regla general, s’empren encapçalaments establerts editorialment que es poden combinar amb subdivisions d’aplicació lliure. Normalment, com acabem de veure, la subdivisió de forma sempre se situa al final de la cadena.

Per tal d’expressar el tema que més s’ajusti al contingut de l’obra objecte de catalogació s’ha de seguir un procés de pensament lògic.

El significat dels elements d’un determinat encapçalament es pot verificar tot construint una frase en la qual els elements individuals de la cadena siguin enunciats en ordre invers, és a dir, tot començant pel final.

Així un encapçalament com

650 |aLiteratura alemanya|xHistòria i crítica|x [|v] Revistes

es pot llegir com

[Una revista sobre la història i crítica de la literatura alemanya]

650 0|aEscriptors catalans|yS. XX|x [|v] Biografia

es pot llegir com

[Una biografia del S. XX sobre els escriptors catalans]

651 |aFrança|xRelacions exteriors|y1792-1815|xFonts|x [|v]|xBibliografia

es pot llegir com

[Una bibliografia de fonts per a relacions exteriors de França durant el període que abasta del 1792 al 1815]

Gràcies a les subdivisions pròpies del llenguatge documental de les llistes d'encapçalaments de matèria es pot aconseguir el nivell d'especificitat desitjat.

 Passos a seguir abans de copiar un encapçalament de matèries de l’índex o de la base de dades de la BC:

Abans de copiar un registre alfabètic de matèria, creat pels catalogadors, sempre s’ha de comprovar:

  • que el registres d'autoritat LEMAC estiguin validats
  • que les subdivisions no establertes editorialment sota un determinat encapçalament estiguin ben aplicades, és a dir, que respectin la sintaxi pròpia del llenguatge documental dels encapçalaments de matèria
  • que l'ordre de citació dels elements de la cadena sigui el correcte
  • que l'encapçalament o encapçalaments assignats a un determinat document siguin pertinents, és a dir, no es pot copiar la indexació d'un registre bibliogràfic sense comprovar si és correcte, ja que una gran part de les entrades de l'index de matèries estan mal formulades i s'haurien de corregir

Un consell pràctic per aprendre a indexar és cercar el document en la base de dades de la Library of Congress (http://catalog.loc.gov/) i, en el cas de trobar-lo, mirar els tipus d'encapçalaments que se li han assignat.

Sempre s'haurà de tenir en compte que la data d'introducció del registre sigui recent o al menys que no porti l'aclariment [old catalog].

Actualització dels encapçaments de matèria:

La constant introducció de nous termes i la contínua necessitat de revisar i d’actualitzar els encapçalaments procedents de la traducció de la llista hispanoamericana --que s’empren per primera vegada-- i d’adequar-los als LCSH, així com també la constant modificació del joc de relacions dels encapçalaments ja autoritzats (per tal d’ajustar-los a la nova política adoptada per la Library of Congress, a partir de la 11ª ed. de l’any 1988) fan de la LEMAC un organisme viu en un permanent procés de transformació i canvi. L'actualització del contingut de la base de dades és, teòricament, setmanal.

Amb uns mitjans immensament més modestos que els Library of Congress subject headings i, tot intentant aprofitar la inversió nord-americana, la LEMAC intenta bastir una llista enciclopèdica catalana adaptada a les necessitats dels documents de les nostres biblioteques que també inclogui termes no contemplats en la llista nord-americana.

 

 

1 Free-Floating Subdivision: An Alphabeticl Index . 20th ed. Washington, D.C. : Library of Congress, 2008

2 LC Period Subdivisions Under Names of Places. 5th ed. Washington, D.C. : Library of Congress, 1994

Copyright @ 2009 Biblioteca de Catalunya