Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / Les revistes sicalíptiques: blog “agrícola i festiu”


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29      

Etiquetes



Les revistes sicalíptiques: blog “agrícola i festiu”

A la tardor de 1923, unes revistes poc ortodoxes van haver de recórrer al recurs emprat tantes vegades per sobreviure i eludir la maleïda tisora: canviar de títol.

El 27 de setembre de 1923 deixava de publicar-se El Nandu de Llofriu i reapareixia una setmana després, amb el nom de La Tuies, el 4 d’octubre. Tan sols un dia abans de La Tuies, el 3 d’octubre, començava a editar-se Pakitu, per substituir a Papitu que, amb el núm. 758, havia hagut de plegar el 26 de setembre.

 

Pakitu, Any 1, núm. 1 (3 octubre 1923)

 

Any 16, núm. 758 (26 setembre 1923), darrer núm. de la primera etapa de Papitu

 

Després del cop d’estat de Primo de Rivera, els canvis de títol van ser l’alternativa a les suspensions. I és que totes quatre revistes, publicades a Barcelona, tenien en comú el noble objectiu d’alegrar la vida dels seus lectors, especialment els masculins, amb una bona dosi d’humor, picardia i “sicalipsi”. 

“...una manera barata d’animar-se una mica, de somiar en moments millors tot contemplant exuberàncies femenines, era gastar-se 10 cèntims i comprar una de les moltes revistes sicalíptiques que hi havia als quioscos. I si aquesta sortia gratis perquè es podia llegir al casino, al bar o a la barberia, encara millor...” [i]

Però, què és això de la sicalipsi? Aquesta paraula inventada, va ser escrita per primer cop al diari madrileny El Liberal el 1902 per anunciar una publicació de contingut eròtic: Mujeres galantes. L’origen més probable del mot s’adjudica a una combinació de les paraules gregues  “sykon” (figa, o vulva, segons el sentit) i “aleiptikós” (refregament o estimulació). Que cadascú tregui les seves conclusions...

Amb una etimologia tan particular, les fruites i verdures van esdevenir els eufemismes més utilitzats per a referir-se a aquelles parts del cos que no es podien mencionar amb el seu autèntic nom. A més de la figa, els pebrots, la patata, el rave o l’escarola es convertiren en els ingredients imprescindibles per cuinar un bon acudit.

 

La Tuies. Any 3, núm. 69 (22 gener 1925)

 

El terme es va fer força popular i es va emprar amb molt d’èxit, tant en l’argot literari com en el teatral. El 1917 va ser recollit al Diccionario de la lengua española de José Alemany y Bolufer com “una manifestación pícara del erotismo con intención maliciosa de fondo sexual”.

 

Anunci a La Esquella de la Torratxa. Núm. 2032 (6 des. 1917) p. 872

 

A Barcelona, les primeres publicacions sicalíptiques, la majoria escrites en castellà, s’inspiraren en títols similars editats a França. Eren revistes il·lustrades amb fotografies i dibuixos més o menys atrevits o suggerents. El 1890 començà a editar-se La Saeta: periódico semanal festivo, literario e ilustrado. El 1891, El Fandango: baile semanal dedicado al bello sexo masculino. El 1898, El Gato negro: semanario ilustrado. El 1903, Piripitipi: semanario festivo i el 1906, Faune, aquesta en català.

 

Piripitipi. Año 2, no. 24 (1904?)

 

Algunes revistes van optar per no definir-se amb cap subtítol, tot pensant que amb el títol ja n’hi havia prou. Va ser el cas de Mamarrachos (1906-1907) o Rojo y verde (1903-[1906?]).

 

Mamarrachos. Año 1, no. 9 (3 marzo 1906)

 

Rojo y verde. Año 1, no. 28 (14 noviembre 1903)

 

KDT (1912-1922), en canvi, ho deixava ben clar: semanario festivo para niños de 16 a 80 años. Opisso, que signà la majoria de portades i alguns dibuixos de les pàgines interiors, va ser juntament amb Demetrio (Demetrio López Vargas) i Modesto Méndez Álvarez, els dibuixants més reconeguts.

Tot i que la referència al sexe no podia ser massa explícita, el fet que aquestes revistes no només continguessin imatges i historietes eròtiques sinó també articles de caràcter polític o crítics amb la moral de l’època, les va fer patir la censura per partida doble. A tall d’exemple, alguns títols escrits en català que només van poder treure un únic número: La Mala setmana, amb un subtítol gens “subtil”: periòdic menstrual, només sortí el 28 de juliol de 1911, o La Figa i La Piga (12 i 19 de setembre de 1913), ambdues amb l’irònic subtítol de “setmanari agrícola”, per allò de les fruites i les verdures...

No gaire més sort van tenir La Pepa que va aconseguir publicar-ne cinc entre el 22 d’octubre i el 19 de novembre de 1913, El Nanu, dos el 1915, o La Fava, un sol exemplar el 1919.

 

La Pepa. Any 1, núm. 1 (22 octubre 1913)

 

El 15 i el 23 de novembre de 1922 aparegueren El Nandu i El Nandu de Llofriu, respectivament. El perquè d’aquest nom i no un altre, ens ho explicava El Nandu de Llofriu a la pàgina 6 del seu primer número:

“Aquesta abreviatura tan catalanesca correspón a un dels noms més-gloriosos per la barrila que han fet arreu del món. Els Nandus han col·locat el mingo allá on han sigut. La terra de Nandulándia se'n sent, per ço, plena d'orgull i d'ufánia. Ja el significat de la paraula és ben explícit: Ferran vol dir tant com "home lliure". Res d'estrany té, doncs, que els Nandus vulguin viure la llibertat que els pertoca i que s'hagin assenyalat sempre per llurs aficicions venusines, báquiques i sardanapalesques.”

Els dos Nandus van publicar 44 números l’un i 45 l’altre, fins que van ser suspeses el setembre de 1923. El Nandu de Llofriu, però, continuaria com La Tuies, dirigida per Agustí Piracés i posteriorment per Joan Sancho Farrerons amb el pseudònim de Laura Brunet. Sancho, que havia estat president del Foment de la Sardana, havia deixat de banda les tradicions folklòriques pel món de l’edició, més concretament sicalíptica. La Tuies (hipocorístic de Gertrudis), va comptar amb col·laboradors com Lluís Capdevila o Joan Casas Vila i il·lustradors com Oxymel, Niubó, Jiménez, etc... i va arribar a publicar 222 números fins al 29 de desembre de 1927.

 

La Tuies. Any 1, núm. 1 (4 octubre 1923)

 

Però sense cap dubte, el títol estrella, la revista sicalíptica per excel·lència, la més imitada i recordada, va ser Papitu. Tan famosa i emblemàtica com En Patufet. És clar que per a un públic ben diferent!

“És realment paradoxal que dues de les més populars publicacions de Catalunya, que van tenir gairebé la mateixa durada, siguin l’antítesi l’una de l’altra. Ens referim a En Patufet i a Papitu...del blanc més immaculat al color més pujat de to, de la innocència a l’erotisme, del seny a la disbauxa.” ...” [ii]

Papitu va treure el primer número de la mà del dibuixant Feliu Elias (Apa) el 25 de novembre de 1908, tres anys després de l’assalt dels militars a la redacció del ¡Cu-Cut!. La gran quantitat de col·laboradors i il·lustradors reconeguts que hi van participar al llarg dels anys va merèixer un article, Els homes del Papitu, al número 1001 (23 de maig 1928)].

 

Papitu. Any 20, núm. 1001 (23 de maig 1928), p.5-6

 

Les col·laboracions literàries i artístiques de qualitat no van aconseguir, però, fer arribar la revista a un tiratge de més de cinc mil exemplars. Com a dada curiosa, entre 1909 i 1910, va publicar també una edició en esperanto amb el títol Jen.

Sota la direcció de Francesc Pujols, a partir de 1912, es produeix un gir cap a temes, diguem-ne, força sicalíptics. És a dir, jocs de paraules “agrícoles”, acudits eròtics i il·lustracions de dones lleugeres de roba en situacions insinuants. Amb el canvi de rumb a un caire molt més “festiu”, l’èxit de la publicació va ser tan gran, que va arribar a tiratges d’uns quaranta mil exemplars.

 

Papitu. Any 24, núm. 1190 (6 gener 1932)

 

Des del número 1190 del 6 de gener de 1932 portaria el subtítol: primera i única revista catalana de la vida alegre, que es mantindria fins el núm. 1432 del 3 de setembre de 1936 on s’anunciava el canvi de línia editorial. Amb el següent, el 1433 del 10 de setembre, passà a ser editada pel Sindicat de Dibuixants Professionals i deixà la “verdor” enrere per recuperar l’esperit del primer Papitu.

 

Papitu. Any 28, núm. 1433 (10 setembre 1936)

 

Malgrat la substitució pel seu “germà petit”, Pakitu, entre el 3 d’octubre de 1923 i el 13 d’octubre de 1926, Papitu aconseguí mantenir-se durant vint-i-nou anys, fins al 7 de gener de 1937 i publicà un total de 1450 números.

Però si durant la 2a República se seguí perseguint i multant aquest tipus de literatura, la 2a dictadura del segle vint va ser molt més repressora.

“Les revistes sicalíptiques van desaparèixer dels llocs de venda... també ho van fer de les col·leccions privades... en els nous temps de foscor, el més intel·ligent era eliminar qualsevol rastre que pogués comprometre al seu antic posseïdor o col·leccionista. Si a més a més pensem que mai no podien arribar a les biblioteques públiques perquè no les consideraven un producte cultural digne d’estudi, entendrem que aquest patrimoni sigui majoritàriament desconegut per les generacions posteriors...” [iii]

Els darrers temps, les biblioteques s’han esforçat a recuperar les revistes sicalíptiques, conservar les col·leccions impreses i digitalitzar-les, en la mesura de les possibilitats. A la Biblioteca de Catalunya es poden consultar alguns dels títols mencionats. El 2022 es va adquirir  Mamarrachos, que es digitalitzarà pròximament. El donatiu de Francesc Domènech Palau ens ha facilitat una part de la col·lecció de Rojo y verde. Les col·leccions digitalitzades de Papitu i Pakitu es troben completes i disponibles al portal ARCA gràcies a la col·laboració de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i una col·lecció particular. El Gato negro,El Nandu de Llofriu i La Tuies, es troben digitalitzades al portal Dipòsit Digital de Documents de la UAB i també es preveu la seva incorporació a ARCA.

 

Per consultar edicions impreses:

KDT (1912-1922)

Mamarrachos (1906-1907)

Piripitipí (1903-[1904?])

Rojo y verde (1903-[1906?])

 

Per consultar edicions digitals:

ARCA:

PAPITU (1908-1923)

PAKITU (1923-1926)

PAPITU (1926-1937)

 

Dipòsit Digital de Documents de la UAB:

El Gato negro (1898-1899)

El Nandu de Llofriu (1922-1923)

La Tuies (1923-1927)

 

Biblioteca Virtual de Premsa Històrica:

La Saeta (1890-190-)

 

Hemeroteca Digital de la BNE:

Fandango (1891-189-)

 

Pepa Bagaria
Hemeroteca

 

Referències:

[i]  Solà i Dachs, LLuís. Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps. Barcelona: Duxelm, 2008. p.13

[ii]  Solà i Dachs, Lluís. Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps. Barcelona: Duxelm, 2008. p.23

[iii]  Psicalíptics: erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades del principi del segle XX. Sabadell:  Museu d'Art de Sabadell, DL 2004. p. 15

 

Bibliografia:

- Capdevila, Jaume. Papitu: sàtira, erotisme i provocació : 1908-1937. El Papiol : Efadós, 2014

- Psicalíptics: erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades del principi del segle XX. Sabadell:  Museu d'Art de Sabadell, DL 2004

- Solà i Dachs, Lluís. Papitu (1908-1937) i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps. Barcelona: Duxelm, 2008

Muntanyà, Xavier. El sardanista pornògraf (vilaweb.cat)

Jané, Albert. Sobre la sicalipsi. LLengua nacional, núm. 72 (2010)

Latorre, Roser. Sobre la sicalipsi, encara. Llengua nacional, núm. 74 (2011)

Comentaris