Una falsificació del segle XVIII i una marca decorativa
Des dels inicis de la impremta és una pràctica coneguda la falsificació editorial. Impressors, editors i llibreters tracten d’assegurar la integritat i l’autenticitat dels seus textos i edicions, alhora que les institucions governamentals procuren controlar i regular el comerç del llibre. Malgrat els esforços i els mecanismes de protecció que s’estableixen, les edicions contrafetes i pirates, això és les imitacions d’edicions anteriors sense coneixement dels seus propietaris o sense complir els permisos i satisfer les llicències prescrites són una pràctica estesa arreu. Casos habituals són la falsificació dels peus d’impremta, posant com a responsable de la publicació el nom d’un editor, antic o modern, de prestigi, a fi d’incentivar les vendes.
Un cas d’aquesta pràctica il·lícita, a la Biblioteca de Catalunya, és un llibre titulat Francisci Solsona, Angulariensis notarii publici Barcinonae iurumque professoris, Laudemiorum lucerna, que, d’acord amb la seva portada fou imprès el 1576, tal com indica el peu d’impremta; tanmateix, l’obra realment no correspon a aquesta data ja que va ser publicada molt més tard.
El seu autor és Francesc Solsona, notari i catedràtic de la Universitat de Barcelona del segle XVI. Aquest llibre, Laudemiorum lucerna, és la seva obra principal, que constitueix una referència imprescindible durant segles sobre el dret agrari, especialment del contracte emfitèutic. L’obra fou impresa per primera vegada a Lió el 1556 pels hereus de Cornelius a Septem Grangiis a càrrec del català Joan Gordiola, un dels principals llibreters barcelonins de l’època.
La segona edició de Laudemiorum lucerna data de 1576, impresa a la ciutat de l’autor, pels impressors Jaume Cendrat i la vídua Montpesat, finançant-la el mateix autor, com s’indica explícitament a la portada: “venundantur apud eundem autorem” (BC, Aguiló-Fol-57). D’aquesta mateixa edició hi ha altres variants, en les quals Francesc Solsona és substituït per altres editors, com el llibreter Claudi Bornat (“venundantur apud Claudium Bornatium”).
Comparant aquesta còpia amb una altra que també conserva la Biblioteca de Catalunya (BC, 11-VII-44), datada el mateix any, es pot deduir que en realitat aquest segon exemplar està falsificat. Malgrat el que indica el peu d’impremta, l’edició és molt posterior, probablement del segle XVIII, vistes les notòries diferències tipogràfiques.
|
|
|
BC, Aguiló-Fol-57 / BC, 11-VII-44
Les discrepàncies entre l’edició de 1576 i la més moderna són manifestes. No tenen el mateix nombre de pàgines perquè no es manté la composició original. D’altra banda, la qualitat tipogràfica del segle XVIII és millor que la de dos segles abans, amb tipus més precisos, tintatge més nítid i una major uniformitat, rectitud i elegància en les línies de text i els espais. Tampoc no es respecta la pràctica habitual del segle XVI d’indicar les U majúscules amb la lletra V.
Potser l’element més discordant entre les dues edicions és la presència de dues marques tipogràfiques diferents, una d’elles “impossible”. Si en l’edició realment publicada el 1576 figura la marca usada habitualment pel llibreter coetani Claudi Bornat; en l’altra, en canvi, s’inclou el distintiu tipogràfic de Rafel Figueró (1642-1726), format per 3 fulles de figuera. En realitat, el disseny real de Figueró (BC, 11-V-41) no sorgeix fins l’any 1692, això és, més d’un segle després de la pretesa data de publicació del llibre.
Finalment, cal esmentar que l’adopció de la marca tipogràfica de Figueró no indica lògicament que sigui una impressió seva ja que no hauria datat l’obra abans del seu naixement. Per tant, podem aventurar que l’obra possiblement es publicà a partir de la segona meitat del segle XVIII, quan Figueró ja era difunt. L’editor fraudulent hauria aplicat aquell gravat de les fulles de figuera amb una finalitat merament decorativa, seguint la tendència que s’observa al llarg del segle XVIII d’emprar marques d’antics impressors amb propòsits exclusivament ornamentals.
BC, 14-V-41
El bibliògraf Palau, en el seu Manual del librero hispano-americano (319018) ja apuntava la falsificació:
“Existe una falsificación del siglo XVIII. Basta ver el tipo de letra y la clase de papel para comprobar que fecha e impresor son apócrifos y que la impresión es evidentemente del siglo XVIII. Lo que no nos alcanza es la intención de tal disimulo. En lugar del escudo de Sendrat aparece una viñeta en madera”.
No es veu clar el motiu de la falsificació. Potser el que pretenia l’editor ocult era simplement donar-li un plus d’antiguitat i rigor ja que, datant l’obra en l’any de l’edició finançada per l’autor, es podria pressuposar que hauria estat una edició revisada especialment.
Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya
------------------------------------------------------------------------------------------------
Bibliografia
Botanch Albó, Eduard. Marques tipogràfiques d’àmbit català (segles XV-XVII). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2024
Palau i Dulcet, Antoni. Manual del librero hispano-americano. 2a ed. Barcelona: Libr. Anticuaria de A. Palau, 1948-1977
Facebook de la biblioteca Twitter de la biblioteca Flickr de la biblioteca Tagpacker de la biblioteca Canal Youtube de la biblioteca Pinterest de la biblioteca Instagram de la biblioteca