Un dels principals tresors de les biblioteques són els llibres de bibliòfil; en les biblioteques nacionals, majoritàriament procedeixen de les col·leccions reials; no és el cas de la Biblioteca de Catalunya, on el nucli de llibres de bibliòfil, de gran i diversificada riquesa, és format a partir de diverses col·leccions privades, les quals responien als interessos de qui les va confegir a l’entorn d’un tema o una tipologia concreta. La col·lecció fundacional de la BC prové de l’eminent erudit i bibliòfil Marià Aguiló, i compta amb un extraordinari llegat procedent d’altres col·leccionistes que contribueix de forma constant a la creació d’un patrimoni únic i valuós, actualment a disposició de tothom. Personalitats com ara Isidre Bonsoms, Eduard Toda, Ermenegild Miralles, Manuel Perdigó, Santiago Espona, Frederic Marès, Agustí Pedro i Pons o Frederic Travé, alguns d’ells de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, il·lustren la bibliofília i el col·leccionisme dels segles XIX i XX.
Estimar els llibres i col·leccionar-los, parant més esment en el continent que no pas en el contingut o en la seva raresa, és l’activitat que caracteritza el bibliòfil.
Els antecedents al llibre de bibliòfil es troben en el segle XIX, on sorgeix, per una banda, la bibliofília erudita, encarnada per Marià Aguiló, que cerca la recuperació i reedició de textos clàssics i, per una altra, el llibre il·lustrat, on destaca la novel·la romàntica i el llibre de viatges. A finals del segle XIX, Ramon Miquel i Planas comença a escriure sobre la matèria i sorgeixen diversos grups interessats en la bibliofília, com els exlibristes, a l’entorn de la Revista ibèrica d’exlibris i la Societat Catalana de Bibliòfils. Paral·lelament el llibre il·lustrat es popularitza, l’editorial Montaner y Simón el divulga amb il·lustracions dels principals artistes del moment i amb belles enquadernacions industrials i, en general, l’estètica modernista s’incorpora a les arts del llibre.
El canvi de segle comporta noves idees, més sòbries, que evolucionen cap al noucentisme. Es consolida l’aspecte del llibre de bibliòfil seguint el model francès, en què destaquen els llibres gravats pel barceloní, establert a França, Louis (Lluís) Jou, que serveixen de referent en l’edició a Catalunya.
El llibreter Francisco Vindel en descriu les característiques: tipografia acurada, qualitat del paper, marges amplis, tiratge numerat, text que sigui matèria de bibliofília i conjunt harmònic; aquesta idea bàsica es va perfeccionant i ampliant amb el temps i s’hi afegeix una característica fonamental, la signatura autògrafa d’exemplars i estampes.
En el segle XX sorgeixen, a Catalunya, editorials especialitzades com ara Gustavo Gili, La Rosa Vera o Ediciones Polígrafa; entitats que en generen el consum com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona o les associacions d’exlibristes i, sobretot, canvia la consideració del llibre més cap a una obra d’art. Es fan edicions acurades, enfocades cap aquest nou públic, que editen galeries d’art. També apareixen petites editorials, artistes i dissenyadors gràfics que fan d’editors i que ofereixen edicions de molt curta tirada. Oposadament es fan edicions de gran tiratge amb un afany més divulgatiu i que donen com a resultat un llibre de luxe, més que no pas un llibre de bibliòfil.
Les avantguardes, especialment les revistes futuristes i dadaistes, serveixen de model i revulsiu d’una evolució del llibre d’artista cap al llibre objecte; aquest nou producte sedueix els artistes que intervenen no únicament en l’aspecte il·lustratiu, sinó també en la transformació de les cobertes, donant-los formes escultòriques, i en la creació de capses i contenidors que no inclouen únicament llibres.