Ramon Llovet, entre la realitat i el lirisme

Ramon Llovet i Miserol va néixer l’any 1917 al barri del Poble Sec de Barcelona. De ben jove va sentir inclinacions cap a la pintura i el dibuix, emmirallant-se en Antoni Clavé, que va ser un referent ineludible durant els primers anys de formació. Va ser gairebé autodidacta, malgrat assistir a algunes classes a la Llotja i a l’Ateneu Obrer.

Amb l’esclat de la guerra civil es veu obligat a lluitar al front d’Andalusia, encara que d’una manera fugaç. Afectat per qüestions de salut, retorna a Barcelona. Són testimoni d’aquesta estada uns dibuixos del front, carregats de fantasia i d’una certa ingenuïtat, que ja palesen el seu esperit antibel·licista i un deix espiritual que s’anirà accentuant amb els anys.

El llenguatge artístic de Llovet anirà estretament vinculat al seu creixement personal. Un cop acabada la guerra, retorna a la pintura i ho fa seguint la tradició artística del país, treballa una pintura centrada en els paisatges més humils de la ciutat, especialment el barri del Somorrostro i les barraques de Montjuïc. Es tracta d’una pintura hàbil, que demostra la intuïció del pintor, però que encara no li és pròpia.

No trobarà el seu camí fins ben entrats als anys cinquanta quan, en conèixer l’obra de Solana, la seva pintura farà un gir copernicà. Els seus paisatges solitaris comencen a acollir-hi persones, es van humanitzant, i es converteixen en símbol i mirall d’una societat desfeta per la guerra, immersa en la solitud i en la misèria. Llovet retrata un món inquietant, carregat de simbolisme, fins i tot críptic. Aquests escenaris llòbrecs van aprofundint cap a  un món interior carregat de preguntes, gairebé torturat. Aquesta és, probablement, la seva etapa més interessant.

Així ho testimonia una evolució cap a una paleta cromàtica cada vegada més fosca i un ús de les textures cada vegada més acusat. Influït pels corrents informalistes i de nou per Antoni Clavé, experimenta amb els materials, creant noves tècniques artístiques ideades per ell mateix. En aquest sentit, és especialment interessant l’ús de planxes de guix per a l’estampació de gravats.

Llovet dona sortida a l’angoixa vital que caracteritza la seva obra durant les primeres dècades de la seva trajectòria i arriba finalment a un estat de plenitud personal a partir dels anys seixanta. La influència del pensament oriental, de Krishnamurti, la teosofia i, sobretot, els corrents pacifistes encarnats per Lanza del Vasto van deixar una forta empremta en la seva obra. La foscor dels seus quadres muda cap a tonalitats lluminoses i líriques, cada vegada més etèries, i a composicions marcades per un simbolisme gairebé esotèric i místic. Aquest llenguatge serè i vitalista caracteritzarà els darrers anys de la seva carrera fins a la seva mort l’any 1987.

Bernat Puigdollers, historiador de l’art