El Fons Lluís Moreno i Pallí (1907-1974) arribà a la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya l’any 2011. Folklorista, compositor, arranjador i pedagog, Lluís Moreno va tenir un paper fonamental en la difusió, la promoció i la configuració del panorama de la música tradicional a la Catalunya del segle XX. La seva activitat incansable en aquest àmbit el portà a recollir, compondre i adaptar nombroses sardanes i dirigir agrupacions i entitats dedicades a la representació musical i coreogràfica de les danses d’arrel.

Juntament amb el músic Joaquim Serra i el ballarí i coreògraf Manuel Cubeles, va impulsar la creació de l’Esbart Verdaguer el 1944. També va dirigir i desenvolupar un paper protagonista en l’ambiciós projecte de l’Obra del Ballet Popular que es consolidà cap el 1950 amb el propòsit de fomentar la recerca, la recopilació, la difusió i la representació de la dansa tradicional catalana. Per altra banda, la trajectòria professional de Lluís Moreno també es desenvolupà dins l'àmbit pedagògic i divulgatiu. Impartí nombroses conferències i exercí com a professor al Lycée Français de Barcelona.

Totes aquestes branques professionals estan àmpliament representades al fons personal del músic. De manera preliminar i a l’espera de finalitzar la descripció integral del conjunt documental s’hi poden identificar almenys els següents blocs principals: Obres de creació i arranjaments, Obres d’altres compositors, Documentació sobre el Ballet Popular, Documentació relacionada amb el Lycée Français i Biblioteca musical.

L’inabastable dimensió del conjunt documental (format per aproximadament 14.000 documents) i les tasques preliminars de neteja i restauració, expliquen les raons per les quals el fons continua en procés de descripció. Entre els documents ja descrits es troba un conjunt d’unes 150 partitures manuscrites d’altres compositors. Destaquem especialment el bloc de prop de 60 obres i arranjaments de Joaquim Serra, i altres originals de Josep Baró i Güell (1891-1980), Lluís Buscarons i Pastells (1913-1999), Joan Comellas (1913-2000), Lluís Farreny (1926-2019), Josep Gravalosa (1881-1975), Antoni Juncà (1874-1952), Joan Lamote de Grignon (1872-1949), Fèlix Martínez Comín (1920-1995), Manuel Oltra (1922-2015), Rossend Palmada i Teixidor (1893-1988), Narcís Paulís i Vila (1908-1988), Joan Roure i Jané (1921-1990), Josep Maria Ruera (1900-1988) i Josep Sancho i Marraco (1879-1963) entre d’altres.

Dins aquest darrer bloc s’inclou un esborrany d’una partitura, fins el moment desconeguda, del compositor gironí Xavier Montsalvatge. Es tracta de la reducció per a piano de la Suite de Festa sobre set ballets catalans (BC, Fons Lluís Moreno i Pallí, M 7949/25). El document, signat pel compositor i amb dates d’inici i finalització (20 abril de 1949 i 27 de juny de 1949 respectivament) consta de 8 plecs de paper pautat (32 pàgines) notats a llapis. A la portada, escrita a tinta negra, hi ha un segell de l’Esbart Verdaguer Arxiu.

Encara no s’han trobat dades dins del Fons Lluís Moreno i Pallí que puguin aportar més detalls sobre les circumstàncies que hagin pogut motivar l’elaboració de la partitura ni com aquesta es va destinar a l’Esbart Verdaguer. Tampoc s’han trobat referències sobre la partitura general de l’obra. Després de fer un rastreig pels catàlegs d’obres de Xavier Montsalvatge, els seus escrits en els quals parla de la seva professió i de consultar el registre d’obres de la SGAE, podem dir que aquesta obra ha passat desapercebuda fins ara.

L’obra musical de Xavier Montsalvatge es va apropar en diverses ocasions tant a la música tradicional catalana com a la composició d’obres coreogràfiques. En paraules de Joan Gay:

«[Xavier Montsalvatge] va conrear tots els gèneres, estils i escoles musicals: música popular, tradicional i clàssica (inclosa l’òpera), i des de les estètiques més figuratives fins les avantguardes, passant per l’impressionisme, dodecafonisme, atonalisme, etc.» [Gay, 2012].

Als Papers autobiogràfics (Montsalvatge, 1991), trobem que per a la composició dels seus Tres divertiments (1941) per a piano, compostos sobre harmonies politonals, Xavier Montsalvatge es va inspirar en unes tonades de flabiolaire que va escoltar per recomanació del seu amic, el músic Andreu Figueres. També s’hi esmentaven dues sardanes (sense especificar quines) estrenades a Olot. Una d’elles és probablement Sardana, composta el 1934, original per a piano i orquestrada més tard pel compositor sota el nom d’Elegia a Juli Garreta. José Guerrero Martín es refereix a la instrumentació d’aquesta obra de la manera següent:

«Montsalvatge es declarava un garretista convençut i creia que Garreta pensava més en el purament musical, en la qualitat i excel·lència musical de la sardana, que en qui l'havia de ballar. En Elegia a Juli Garreta va voler practicar un melodisme que es deixa emportar.»  [Guerrero Martín, 2012]

En un article signat per Xavier Montsalvatge, el compositor palesava la seva visió sobre la composició sardanística del seu temps:

«A partir de Felipe Pedrell, entre los músicos que en el traspaso del siglo dieron fisonomía propia a nuestro arte, no encontraríamos ninguno que hubiese rehuido a la composición de sardanas o que dejara de infundir a alguna de sus obras el ritmo y el carácter propio de esta danza.» [Montsalvatge, 1965] [passar a paràgraf amb creació musical]

Si ens basem en la cronologia de l’obra de Montsalvatge, podem suposar que la segona sardana mencionada als Papers autobiogràfics és Festejant als jardins del parc, sketch-pantomima o revista-ballet, també composta el 1934, amb guió d'Alexandre Cuéllar. Malauradament les partitures d’aquestes dues sardanes primerenques romanen perdudes, segons s’informa al catàleg accessible des de la pàgina web del compositor. Montsalvatge no només abordà la música catalana des de l’adopció de formes i gèneres tradicionals sinó també mitjançant la composició d’obres per a cobla, formació instrumental per excel·lència per al repertori coreogràfic català.

Pel que fa a la relació de Xavier Montsalvatge amb la creació musical associada a la dansa i el ball, ens consta que el compositor, assistí des de jove amb molt d'interès a les representacions del Ballet rus de Diaguilev, els Ballets de Montecarlo i el de l’Òpera de Paris. El ballet és molt present al catàleg de Montsalvatge. Entre els seus primers ballets, que arribaren als nostres dies de manera inacabada o incomplerts, es troben Daguerrotipos (1934) i La vita gaia (1935) compost per al XIVè Festival de la SIMC celebrat a Barcelona. Al llarg dels anys 40 se succeirien una sèrie d’obres dedicades als ballarins Yvonne Alexander i Paul Gobé: Divertimento (1942), Studio (1943), Habanera (1943), Cafè-concert (1943) i Camarera 1860 (1943). Altres ballets (no tots ells acabats) que es troben al catàleg són Homenaje a Rosita Mauri (1940), La muerta enamorada (1942), Petenera (1944), Manfred (1945), Flor de azahar (1945), La venus de Elna (Elne) (1945), Invitación a la contradanza (1948), Colombo triunfante (1951), El Minotauro (1953) i Don Perlimplín (1956).

A banda de les famoses Cinc cançons negres de Xavier Montsalvatge, la Suite de Festa semblaria ser l’única obra seva composta el 1949. La peça està formada per vuit seccions: 1. Obertura, 2. La Filosa, 3. Ball de Cascavells, 4. La Bolangera, 5. Dança de Castellterçol, 6. Ratolinesa, 7. Morisca i 8. Ballet d'Alp. No es tracta d’una simple transcripció de les danses tradicionals al piano, sinó que el compositor va afegir una obertura de nova creació, allargà la forma de les danses, introduí modulacions, inserí noves línies melòdiques i enriquí les danses harmònicament segons el seu estil característic. A l’obertura apareixen indicacions per al pianista a llapis vermell, signe de que l’obra ha estat tocada.

                                 Suite de Festa, Xavier Montsalvatge, 1949. BC, Fons Lluís Moreno i Pallí, M 7949/25

Va ser aquesta obra composta ex professo per a l’Esbart Verdaguer? Quines han pogut ser les motivacions perquè el compositor s'aboqués a l'escriptura d’aquesta suite? Existeix una versió orquestral o per a cobla que encara no s’ha localitzat? En una crítica elaborada per Xavier Montsalvatge publicada a la revista Destino el 4 de novembre de 1950, el músic elogiava una actuació de l’Esbart Verdaguer al Palau de la Música Catalana i destacava el Ball de Fallaires amb coreografia de Manuel Cubeles i música de Lluís Moreno. Sembla evident la seva tasca de crític li va facilitar seguir de prop les actuacions de l’Esbart. Per altra banda, la BC conserva una còpia d’una dedicatòria autògrafa de Xavier Montsalvatge adreçada a l’Esbart Verdaguer amb data 21 de maig de 1949 (BC, Fons Esbart Verdaguer, M 6929/49) que, tot i no fer referència a la Suite de Festa, ens porta a deduir que la partitura va ser composta expressament per a aquesta entitat.

Així mateix, dins el Fons Esbart Verdaguer, trobem tres cartes datades entre els anys 1956 i 1960 adreçades al compositor en les quals se li agraeix el suport a l’entitat (BC, Fons Esbart Verdaguer, M 6936-74) i que testimonien la relació cordial i prolongada entre Montsalvatge i l’entitat, vincle que, sens dubte, caldria continuar explorant.

                     Cartes de l’Esbart Verdaguer adreçades a Xavier Montsalvatge. BC, Fons Esbart Verdaguer, M 6936/74

Pel que fa al Fons Lluís Moreno i Pallí cal esmentar que encara poden sortir dades fonamentals i nous documents reveladors de la història musical i coreogràfica catalana. Queda oberta així aquesta crida als investigadors que vulguin aprofundir en el fons com estudiar amb detall aquesta partitura de Xavier Montsalvatge i les circumstàncies que l’envolten.

BIBLIOGRAFIA:

· Guerrero Martín, José. Xavier Montsalvatge, administrador de armonías y silencios: El azar, la equidistancia y la fuerza del destino. Barcelona: Témenos, 2012

· Montsalvatge, Xavier. “Momento musical” a Destino, 4 de novembre de 1950, p. 20

· Montsalvatge, Xavier. “La sardana a través de sus cuatro mejores compositores. Morera, Garreta, Toldrà, Serra” a La Vanguardia, 2 de maig de 1965, p. 49

· Montsalvatge, Xavier. Papers autobiogràfics. Barcelona. Destino, 1991

· Carbó, Joaquim. "El meu Esbart Verdaguer" a Assaig de teatre, núm 66-67, setembre de 2008, p. 62-71.

· Gay, Joan; Pallàs, Laura; Pujol, Josep (ed.). Xavier Montsalvatge. Una estètica des de la premsa. Selecció d’assaigs i crítica musical. Girona: Diputació de Girona, 2012

Soledad Sánchez Bueno
Secció de Música