Del «front exterior» estant –en homenatge a Antoni Badia i Margarit–

El passat 21 de febrer, el Sr. Ulrich Gierth es va adreçar des de Kehl (Alemanya) a la Biblioteca de Catalunya a través de la bústia electrònica. El motiu era haver descobert que en el nostre catàleg hi constava un petit treball que ell havia escrit sobre Friburg i que havia regalat al Dr. Antoni Badia i Margarit, a través del qual va acabar arribant a la Biblioteca de Catalunya. En el correu, escrit en un molt bon català, el Sr. Gierth confirmava la data del document (que en la catalogació constava com a dubtosa) i esbossava el relat del seu interès per la cultura catalana i la manera com va fer coneixença amb el Dr. Badia. Com que aquestes dades, sens dubte d’interès, no podien quedar reflectides en el registre bibliogràfic del document esmentat, ens va semblar que bé mereixien quedar consignades i difoses a través del blog de la Biblioteca. Així, amb molt de gust, el Sr. Gierth va acceptar redactar l’apunt que es publica a continuació:

"El 21 de febrer passat vaig tenir la grata i molt emotiva sorpresa de veure que ara es troben en el prestigiós fons Badia-Cardús de la Biblioteca de Catalunya els tres fulls de la Petita empremta històrica d'Espanya a Friburg, dels quals sóc l'autor.

Al darrere d'aquesta redacció hi ha la història del meu camí cap a la llengua i cultura catalana, que sembla un conte, però la veracitat del qual puc assegurar.

De jove, el 1966, vaig anar amb els pares per a les vacances d’estiu a Castelldefels. En estar-hi, el país em va agradar. Barcelona em fascinava i en tornar amb el tren de nit «Gerona» m’havia enamorat per la vista de les muralles il·luminades. Em vaig desitjar vivament de tornar-hi quan sabria la llengua.

Estudiava llavors matemàtiques i biologia a la universitat de Friburg. A la tardor d’aquell any assistia al curs d’introducció a l’estudi de les llengües romàniques. No tenia cap intenció de canviar d’assignatura. --Un noi de vint anys pot tenir altres motivacions.-- Allà vaig aprendre que la llengua de Catalunya no era l'espanyol, sinó el català, la qual cosa va despertar la meva curiositat i va explicar les dificultats lingüístiques que els meus pares hi havien tingut durant les vacances. Naturalment havien seguit uns cursos d'espanyol a la universitat popular abans d’anar-hi, però en nombroses ocasions no els havia servit de gaire. Fins a dues vegades l'amable llogador, propietari del «Supermercado» Benidorm, no havia entès res encara que li van ensenyar el mot al diccionari alemany-espanyol. D’on resultava que per cercar les petites informacions pràctiques el meu pare preferia parlar en francès amb la seva filla que treballava a la botiga familiar.

El meu interès pel català es va convertir en un compromís quan el 1970 vaig escoltar a la universitat la conferència d’un catedràtic de Barcelona parlar de la situació del català a Catalunya. Com que jo havia passat un any d’intercanvi a França i el conferenciant va parlar en francès, el vaig entendre bé. Referí en detall les seves enquestes subtils per a establir el nombre dels catalanoparlants, que en les parelles mixtes ben sovint el catalanoparlant cedeix, etc. La cosa que em va marcar més va ser la seva relació de l’opressió. Cità la frase infame del règim de l'època: «Le citoyen de l'empire parle la langue de l'empire». Que un govern pugui prohibir a la gent l’ús de la seva llengua, em revoltava. El nazisme havia anat fins a prohibir l’ús casolà del francès a Alsàcia durant els quatre anys d’ocupació i al bell mig d’Alemanya el del sòrab de Lusàcia, on la mesura va causar danys irremeiables. Per a Catalunya, el seu discurs em feia prendre la decisió que, si mai aprengués una llengua de la península, aprendria el català.

De primer, és clar, hi havia altres prioritats. Quan ja tenia una mica de temps per començar, em trobava davant l’obstacle que les gramàtiques catalanes que trobava als catàlegs eren bé en castellà, del qual no en sabia res, bé en anglès, del qual no en sabia prou havent preparat el meu batxillerat amb llengües clàssiques.

Per atzar, el 1993 en vaig parlar als amics que tenim al país occità. Per gran joia meva van treure’m de llur biblioteca la petita gramàtica escrita en francès per Pompeu Fabra, amb què m'hi vaig posar. Poc després, altres oportunitats se’m van presentar. Àdhuc vaig poder assistir durant un any a les dues hores setmanals del curs de català a Friburg. A la Pasqua de 1996 vam anar a Catalunya durant una curta setmana, on no havia estat des de feia trenta anys, i ja vaig saber fer-me entendre en català.

Aleshores desitjava escriure a aquell orador que havia estat la seva conferència que m’havia motivat. Com feia de professor a l’institut aquí a Kehl, la petita ciutat alemanya veïna d’Estrasburg, sabia que nosaltres, els mestres, podem tenir efectes sobre els alumnes quan ja no seuen davant nostre. Pensava que la carta podria agradar-li. Per sort, els catalanistes de Friburg van poder proporcionar-me el seu nom i adreça. Havia estat Antoni Badia i Margarit. En tornar de Tübingen, on s’havien celebrat els Jocs Florals a l’exili de 1970, havia fet una estada a Friburg. Com ja coneixia el seu nom de nombroses bibliografies, el meu atreviment em va espantar una mica. Tot i això vaig escriure-li i poc després vaig rebre com a resposta la carta que segueix. 

Va ser als finals de maig de 1997 que la meva dona i jo fórem rebuts per la seva muller i ell. A aquesta avinentesa li vaig oferir les pàgines del document que ara es conserva a la Biblioteca de Catalunya sobre l’escut al frontó del vell ajuntament de Friburg com un record de la seva conferència de 1970 que havia estat tan decisiva per a mi.

Ens va saludar amb bona tarda en alemany i, com que la meva dona és una francesa d’Alsàcia, els dos ens van fer l’amabilitat de continuar la conversa per l’essencial en francès. En oferir una copa va ensenyar-nos que els noms de les dues grans marques de cava catalana tenen una relació amb la natura, l’una amb l’arbre Fraxinus excelsior, com va dir, i l’altra amb un ocell. Va explicar que havia estat per un període bastant llarg a la universitat de Heidelberg als anys seixanta, d’on la seva facilitat amb l’alemany que tanmateix pensava haver perdut. Ens va dir que una vegada hi havia de fer una conferència per a un públic més enllà del medi universitari, quan el cònsol d’Espanya va venir i es va asseure ostensiblement a primera fila. La intenció era clara: el règim està vigilant-vos. Però els col·legues de la universitat van tranquil·litzar Badia i Margarit dient-li que podria parlar de tot obertament, car el cònsol no entenia l’alemany.

Vam parlar d’altres temes, entre els quals el valencià. Badia i Margarit va mostrar la seva inquietud que intrigues polítiques havien aconseguit que el valencià fos classificat com una llengua distinta del català, encara que en una pàgina sencera hi ha sols un o dos canvis entre el text català i el valencià. Li vaig exposar el cas de l’alemany escrit a Suïssa, que des del temps de l’avi de Carles V els confederats suïssos queden feréstegament vinculats amb llur diferència, que nogensmenys el Duden, la normativa alemanya, està en ús a Suïssa i a més assenyala els mots específics de l’alemany escrit suís i que experts de Suïssa participaven en aquell moment, quan parlàvem, tot naturalment en la comissió encarregada de la reforma de l’ortografia alemanya, la qual era prevista per a l’any 2005. Això el va interessar moltíssim.

Al final de la tan agradable rebuda, ambdós van invitar-nos molt cordialment a tornar a anar a veure’ls d’altres vegades, la qual cosa es va fer al maig de l’any següent.

En aquesta avinentesa li vaig oferir el meu article  «Anmerkungen zu einigen Vogelnamen in den Wörterbüchern» (Observacions sobre uns noms d’ocells en els diccionaris) destinat a ser publicat dins la Revista d’Estudis Catalans (Zeitschrift für Katalanistik).

Quan va sortir el 1999, la redacció, composta per Stegmann, Kabatek i NN, hi havia aportat diverses modificacions maldestres sense referir-se a mi. Amb circumspecció jo havia formulat el paràgraf inicial de manera que s’hi evoquessin indirectament els dos conceptes principals de l’espècie: d’una banda el concepte intuïtiu que diu que una espècie és el que l’observador assabentat pot considerar com a tal, aguantant-se sobre l’aspecte exterior com la forma, el color, etc.; d’altra banda la definició científica segons la qual una espècie és un conjunt de reproducció fèrtil.

En lloc del meu text la redacció va escriure «Zwischen den Lebewesen gibt es keine fließenden Übergänge wie zwischen Artefakten.» (No hi ha transicions fluents entre els éssers vius com n’hi ha entre els artefactes.) Això és la idiotesa creacionista, l’enunciat central de la teoria de l’evolució sosté precisament que tals transicions han existit, àdhuc existeixen. Com a model pot servir el cas de la cornella emmantellada, on la separació per les glaceres durant l’època glacial no ha conduït a una isolació genètica definitiva. Ressembla a una mena de garsa de cua curta i s’encreua amb la cornella negra (Corvus corone), totalment negra com indica el seu nom, al llarg d’una línia que segueix més o menys el curs de l’Elba. Els mestissos són fèrtils. Fins al 2003 els ornitòlegs estaven d’acord en dir que l’espècie Corvus corone té dues races, a saber la cornella negra (Corvus corone corone) establerta a l’oest i la cornella emmantellada (Corvus corone cornix) a l’est. Mes, pel fet que els mestissos tenen una fertilitat disminuïda, ara es multipliquen les veus que diuen que convé considerar la cornella emmantellada com una espècie pròpia, i anomenar-la Corvus cornix.

En rebre el meu article, el Dr. Badia i Margarit reconegué instantàniament per l’aspecte de la tipografia que hi havia inserit còpia d’unes entrades del Diccionari d’Alcover i Moll. Per error havien descrit sota l’entrada «ossífrag» l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) en lloc del trencalòs (Gypaetus barbatus). Vaig afegir que em sentia una mica malament en criticar aquests grans lingüistes que havien degut treballar en temps molt difícils. L’expressió de la cara em va indicar que va apreciar la meva actitud. Va tranquil·litzar-me dient que la ciència sempre ha de progressar i em va fer el gran honor de demanar que li escrigués una dedicatòria. Li vaig escriure una frase que seria en català: Al catedràtic Sr. Badia i Margarit, del qual hauria desitjat que hagués estat el meu mestre.

Dissortadament no vam tenir altres encontres amb la seva muller i ell, ni, fins ara, moltes altres estades al país. Aquí a casa llegeixo molt i escric de tant en tant una carta en català, ambdues coses amb força consultes dels diccionaris, d’on en el curs dels anys van resultar noranta-tantes pàgines de propostes d’esmenes o modificacions, que vaig enviar a la casa editoral a Barcelona. Així continuo actuant per a la llengua estimada – del «front exterior» estant.

El Sr. Jaume Clarà Arisa va tenir l’amabilitat de revisar aquest text. Li estic molt agraït

Ulrich Gierth
Kehl (Alemanya)"

Comments

Admiració i emoció

Benvolgut Sr. Ulrich Gierth,

No puc sentir altre cosa que admiració i emoció en llegir les seves paraules i un record nostàlgic pel nostre estimat professor Badia Margarit.

Moltes gràcies.

Ricard Marco

Agraïment al Sr. Ulrich Gierth

Ben trobat des del "Front exterior" estant! Moltes gràcies per aquest gran homenatge al Dr. Badia i Margarit.