Encara que el terme portolà va néixer a l'edat mitjana, avui parlarem d'uns portolans molt posteriors, elaborats el 1791, que ja incorporaven els grans avenços de la cartografia científica de la Il·lustració. Es tracta de dos mapes del golf de Mèxic i les Antilles, obra de Miquel Vendrell i Puig, conservats a la Biblioteca de Catalunya.

Un portolà és una carta nàutica elaborada durant l'edat mitjana i el començament de l'edat moderna que servia com a eina de navegació per als mariners. A diferència dels mapes de caràcter simbòlic o religiós propis de l'època, els portolans tenien una finalitat eminentment pràctica: permetre orientar-se al mar i navegar amb seguretat entre ports i costes.

Malgrat que el concepte s'associa habitualment a la cartografia medieval, els pilots del segle XVIII continuaven dibuixant i utilitzant cartes manuscrites sobre pergamí o paper gruixut que mantenien l'esperit dels portolans clàssics. Per aquest motiu, encara és pertinent aplicar aquest terme a determinades cartes nàutiques d'aquest període.

Al segle XVIII, els portolans continuaven essent una eina fonamental per a la navegació, si bé la cartografia nàutica havia experimentat una profunda evolució respecte dels models medievals. Els avenços en astronomia, matemàtiques i instruments de navegació van permetre elaborar cartes cada vegada més precises, basades en observacions sistemàtiques i en aixecaments hidrogràfics rigorosos. Tot i aquests progressos, el terme portolà es continuava emprant per designar determinades cartes nàutiques o col·leccions de derrotes destinades a facilitar la navegació costanera.

A diferència dels portolans medievals, caracteritzats per les xarxes de línies de rumb irradiades des de les roses dels vents, els exemplars del segle XVIII tendien a adoptar els nous sistemes de representació cartogràfica. Les coordenades geogràfiques de latitud i longitud hi adquirien un paper central, i moltes cartes es construïen seguint projeccions més adequades per a la navegació, com la projecció de Mercator, que facilitava el traçat de rumbs constants. Aquest canvi reflectia la transformació de la cartografia en una disciplina cada vegada més científica.

Durant aquest període, la producció de portolans va passar progressivament de l'àmbit dels mestres cartògrafs i dels tallers privats a institucions estatals especialitzades. Les marines de guerra i els serveis hidrogràfics de les principals potències europees impulsaren campanyes sistemàtiques de reconeixement de les costes per elaborar cartes oficials més homogènies i fiables. Tanmateix, molts pilots i navegants continuaren utilitzant portolans impresos o manuscrits, especialment per a la navegació de cabotatge i per incorporar-hi informació local que sovint no apareixia a les cartes oficials.

Els portolans del segle XVIII mantenien la seva vocació eminentment pràctica. Representaven amb gran detall el perfil de les costes, els ports, les badies, els caps, les illes, els esculls i els baixos, així com les profunditats, la naturalesa dels fons marins i altres elements essencials per a la seguretat de la navegació. Sovint incorporaven també informació sobre els vents dominants, els corrents, els fondejadors, els fars, les torres de vigilància i altres punts de referència visibles des del mar.

Aquests dos portolans de Miquel Vendrell i Puig s'inscriuen plenament en aquest context de transició entre la tradició i la modernitat. Tot i conservar l'esperit pràctic dels antics portolans, incorporen els coneixements cartogràfics i hidrogràfics propis de la Il·lustració, fet que els converteix en un magnífic testimoni del pas de la cartografia tradicional a la cartografia científica moderna. Són, alhora, una mostra de com l'experiència acumulada de generacions de mariners va conviure amb els nous coneixements geodèsics que transformarien definitivament la representació del món i la pràctica de la navegació.

Descripció dels mapes i del seu autor

L'autor dels dos mapes, Miquel Vendrell i Puig, fou un pilot, expert en navegació, arquitecte i inventor català establert a la Nova Espanya, probablement des dels anys 1770 o 1771. La seva trajectòria professional posa de manifest una activitat molt diversa, vinculada tant a l'enginyeria hidràulica com a l'arquitectura i la navegació.

Va iniciar la seva activitat a Veracruz, on participà en diversos projectes per conduir l'aigua del riu Jamapa fins a la ciutat. Posteriorment es traslladà a Ometepec, prop d'Acapulco, on treballà en l'adequació d'una piragua anomenada Santa Bàrbara destinada al comerç de cacau al llarg de la costa del Pacífic. Més endavant s'establí a Oaxaca, on l'any 1810 presentà diversos projectes arquitectònics i dirigí la reconstrucció i reparació de les Cases Reials —incloses la residència de l'intendent i la presó—, greument afectades pel terratrèmol de 1801. Aquell mateix any també projectà la Casamata o magatzem de pólvora d'Oaxaca, situada prop de la garita del Marquesat.

Malgrat la seva activitat i els seus nombrosos projectes, moltes de les seves invencions no arribaren a materialitzar-se i, en diverses ocasions, se'n qüestionà l'originalitat, fins al punt de ser acusat de plagi. Aquestes circumstàncies contribuïren a forjar-li la reputació d'inventor excèntric i controvertit en els darrers anys del període colonial espanyol.

És molt probable que els dos mapes conservats a la Biblioteca de Catalunya fossin confeccionats a Veracruz, un dels principals centres marítims de la Nova Espanya. El mapa del golf de Mèxic, datat el 1791, pren com a referència el meridià de Tenerife, sistema de longitud emprat habitualment en la cartografia hispànica abans de la generalització del meridià de Greenwich. La inscripció del mapa atribueix l'obra a Miquel Vendrell i Puig. Aquest exemplar fou adquirit per la Biblioteca de Catalunya l'any 2025 a la galeria Bolívar Old Prints, de Barcelona.

El segon mapa, dedicat a les Antilles, és probablement contemporani i complementari del primer. Representa la Florida, les Bahames, Cuba, Jamaica, Hispaniola i part de la costa de l'istme de Panamà. Té unes dimensions molt semblants —120 × 63 cm— i, igual que el mapa del golf de Mèxic, està realitzat sobre pergamí, amb tinta i aquarel·la.

Aquest segon mapa ingressà a la Biblioteca de Catalunya l'any 1910, gràcies a la donació de l'advocat i col·leccionista Josep Rogent i Pedrosa, membre d'una destacada nissaga d'artistes i orgueners i cunyat de Jaume Massó i Torrents.

Interès bibliogràfic i patrimonial

Es tracta d'unes peces extraordinàriament rares. El fet d'estar realitzades sobre pergamí —un suport que evoca els antics portolans medievals— les fa especialment singulars, ja que a la fi del segle XVIII aquest material havia estat substituït gairebé del tot pel paper en la producció de cartes nàutiques. Aquesta circumstància suggereix que els mapes podrien haver tingut també un caràcter representatiu o de prestigi, sense excloure'n l'ús com a cartes de navegació.

Aquests mapes no només destaquen pel seu interès tècnic i pel fet d'estar signats i/o atribuïts a Miquel Vendrell i Puig, sinó també perquè constitueixen un conjunt coherent i complementari. Les característiques materials, tècniques i estilístiques de les dues peces permeten atribuir-les amb seguretat a una mateixa mà i situar-les en un mateix context de producció.

La incorporació d'aquests mapes al fons de la Biblioteca de Catalunya representa un enriquiment notable del seu patrimoni cartogràfic. Les dues obres amplien la representació de la cartografia catalana vinculada a la Nova Espanya i permeten reunir un conjunt excepcional de Miquel Vendrell i Puig, fet que n'incrementa l'interès patrimonial, històric i científic. Alhora, faciliten l'estudi de la producció cartogràfica catalana d'ultramar a la fi del segle XVIII i en reforcen la conservació i la difusió.

Concepció Isern
Unitat Gràfica