Poques figures catalanes de l’avantguerra han despertat tant interès dels estudiosos com la de l’assagista i promotor cultural Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1896-París, 1958). De família conservadora, ingressà a les Joventuts de la Lliga Regionalista i, ben d’hora, formà part del cercle més proper de Francesc Cambó, amb qui col·laborà en les qüestions lligades a la política cultural: per compte del mecenes, organitzà i en ocasions dirigí diversos projectes editorials —la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, l’Editorial Catalana, l’Editorial Alpha...—, i de difusió de la cultura catalana a l’estranger, com la Fundació Cambó de la Sorbona. Destacà igualment per l’organització de l’exposició del llibre català a la Biblioteca Nacional (Madrid, 1927) i de diversos encontres culturals, com ara l’homenatge als intel·lectuals castellans celebrat a Barcelona el 1930, les converses filosòfiques de Formentor (1930) i de Terramar (1934) o l’Entretien sur les Humanités a Budapest (1936), sota la tutela de la Société des Nations.

La seva trajectòria es pot anar resseguint gràcies al seu extraordinari fons, integrat per unes 330 capses, que es va anar incorporant a la Biblioteca de Catalunya durant la dècada dels 2000 per a ser descrit i facilitar-ne la seva consulta. Avui posem a disposició dels investigadors l’inventari d’una part que, tant per la seva amplada com la per la varietat del seu contingut, ha suscitat aquests darrers anys un vivíssim interès, la Correspondència de Joan Estelrich.

La correspondència

L’activitat de Joan Estelrich en múltiples àmbits queda reflectida en la seva abundosíssima correspondència, formada per uns 25.000 documents (cartes manuscrites i mecanografiades, telegrames i còpies de cartes enviades, i documentació annexa) que abasten el període comprès entre 1911 i 1958.

L’epistolari, que ocupa 99 capses i conté els intercanvis amb gairebé 5.000 corresponsals, s’ha organitzat en tres grans blocs cronològics; dins de cada bloc, les cartes estan agrupades alfabèticament per cada corresponsal:

-       Correspondència I: anterior a 1936  (71 capses)

-       Correspondència II: 1936-1939 (6 capses)

-       Correspondència III: posterior a 1939 (22 capses)

Cambó i la política

És particularment significativa la quantitat i la freqüència en algunes de les relacions epistolars. La més abundant de totes és la correspondència mantinguda amb Francesc Cambó i el seu cercle de confiança. Joan Estelrich va mantenir un llarg intercanvi de cartes amb Cambó, de qui en fou la seva mà dreta, i que abasta 870 documents entre les cartes rebudes i les còpies d’algunes de les cartes enviades pel felanitxer. Més enllà de Cambó, la correspondència s’estén als seus secretaris, J.M. Casabó, Joaquim M. de Nadal  i Narcís Carreras, a amics propers com Joaquim Reig i Rodríguez, Agustí Riera i Pau, i Francesca Bonnemaison, a diferents personalitats de la Lliga (Ramon d’Abadal, Carles Badia Malagrida, Lluís Bertran i Pijoan, Josep Bertran i Musitu, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell...) o a Jesús Pabón, polític, historiador i biògraf de Cambó.

Dins l’àmbit de la política catalana, les relacions d’Estelrich no es limitaren però, al cercle dels pròxims de la Lliga; entre els seus corresponsals trobem personatges de perfil conservador —Ramon Cunill, gendre de Puig i Cadafalch, Francesc Maspons i Anglasell, Octavi Saltor, Ramon Sugranyes de Franch, Miquel Mateu...—, però també lligats als cercles de l’esquerra catalanista —Carles Rahola, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner i Ribalta, Ventura Gassol, l’entitat Palestra... Ja en la postguerra, trobem una llarga llista de polítics i personalitats lligats d’una manera o altra al règim vigent, com ara els diplomàtics Juan Pablo i Luis M. de Lojendio, portaveu de la propaganda exterior del règim franquista, el cardenal Isidre Gomà, el psiquiatre Juan José López Ibor, el poeta Leopoldo Panero, o personatges lligats al món de la cultura —Felip Mateu i Llopis, el marquès de Lozoya o Joaquin de Entrambasaguas, entre molts altres.

L’internacionalisme

Un aspecte particularment distintiu d’Estelrich és el paper que va jugar en el període de l’avantguerra en els cercles dels moviments internacionalistes i paneuropeistes, com a reacció a la tragèdia de la Primera Guerra Mundial, i a l’intent de normalitzar la presència catalana a l’estranger. Mantingué contactes continuats amb entitats i personatges depenents de la Société des Nations (la Fédération Universitaire internationale i la Union Internationale des Associations) o amb la Union interparlementaire (majorment a través del seu secretari, Léopold Boissier), i, en aquest context, contribuí a l’organització de diferents encontres internacionals.

La correspondència confirma que els contactes amb algunes figures de primera línia de l’escena cultural europea relacionades amb aquests moviments foren continus i intensos. Entre elles cal destacar els intercanvis amb Hermann Keyserling (1880-1946), filòsof i escriptor estonià, amb qui va participar a les trobades de Formentor, i que sumen 337 documents escrits entre els anys 1930 i 1948.

D’Ewald Ammende (1893-1936), periodista estonià, activista i defensor dels drets de les minories nacionals, que el 1925 fou elegit secretari general del Congrès des Nationalités Européennes, se’n conserva un llarg estol de cartes - unes 254- que comencen justament el 1925 i que s’estenen fins a la seva mort, el 1936. Aquesta correspondència se suma a la rebuda pel Congrès des Nationalités Européennes entre els anys 1927 i 1935 i que conté més d’un centenar de lletres. Cal destacar també la relació amb el diplomàtic Richard von Coudenhove-Kalergi, (1894-1972), promotor de l’Union Paneuropéenne.

Cambó trobà en Estelrich la persona perfecta per capitanejar la seva idea d’internacionalització de la cultura catalana, que es concretà en el projecte “Expansió Catalana”, generador d’un nombre molt important de missives. Alguns dels col·laboradors més destacats en serien l’escriptor i periodista Alfons Maseras (1884-1939), establert a París, de qui es conserven 346 cartes enviades i rebudes entre 1919 i 1928, l’advocat lisboeta Humberto Pelagio (1900-1967) o Enric Sala i Roca, col·laborador d’Estelrich en aquest i en altres projectes essencialment editorials que, entre 1919 i 1936, generaren vora 250 comunicacions amb diversos corresponsals.

Una revisió, ni que sigui molt ràpida, de la llista dels corresponsals d’Estelrich fa palès els seus vincles amb els cercles catalanòfils d’arreu d’Europa. Especialment importants són les relacions amb Itàlia i amb França. A tall d’exemple podem mencionar Cesare Giardini (1893-1970), catalanòfil italià que als anys vint treballava a l’editorial Alpes de Milà, per a la qual traduí a l’italià La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba (1924), i que publicà nombrosos articles sobre literatura catalana a diferents diaris i revistes. La relació epistolar amb Estelrich va començar l’any 1922 i es va estendre fins al 1931 amb més d’un centenar de cartes.  

Destaquen igualment els intercanvis amb el poeta i crític literari Giuseppe Ravegnani (1895-1964) o amb el catedràtic Alfredo Giannini (1865- 1939?), que contribuïren amb les seves traduccions al coneixement dels autors catalans, o amb el poeta lígur Mario Garea del Forno (1881-1962).

Entre 1920 i 1930, els lligams entre els diferents moviments occitanistes i el catalanisme es fan presents en la documentació conservada. Destaca la relació amb el metge Ismael Girard (1898-1976), un dels artífexs de la Societat d’Estudis Occitans, però sobretot la mantinguda amb Pierre Rouquette (1898-1988), fundador del Centre Provençal d’Études Occitanes, director i editor de La Revue de Catalogne i traductor de textos catalans al provençal. Ambdós personatges van mantenir una correspondència dilatada en el temps, que va perdurar fins als darrers dies de vida d’Estelrich. En total són 163 cartes escrites entre 1920 i 1958, que es complementen amb les 240 associades a La Revue de Catalogne, publicada a Marsella. El conjunt permet resseguir, entre altres temes, la breu història d’aquesta publicació, que tan sols va treure 5 números entre el mes de març i el mes d’agost de 1929 i que va comptar amb una llarga llista d’il·lustres col·laboradors catalans.

Portada de La Revue de Catalogne (núm. 1, març de 1929) i carta de Pierre Rouquette adreçada a  Joan Estelrich (febrer de 1929). Top. Fons Joan Estelrich. Correspondència I. Capsa 55

Abans de tancar el bloc de corresponsals europeus, destaquem les gairebé 200 cartes intercanviades entre Joan Estelrich i Alfred Hess Wolf (Frankfurt – Barcelona, 1970). Una relació d’amistat que comença tot just amb l’esclat la Gran Guerra, el 1914, quan  l’estudiós alemany residia a Maó, i que perdura durant anys, fins al 1947. La càlida amistat es manifestà en la publicació i traducció, primer al castellà i després al català, que Estelrich feu d’alguns dels seus articles i assaigs.

Catalunya, les Illes  i l’àmbit cultural

La difusió de la Revue de Catalogne estava estretament lligada amb un dels principals àmbits d’actuació d’Estelrich, la gestió de les diferents fundacions i empreses editorials promogudes per Francesc Cambó. La que tingué més repercussió fou sens dubte la Fundació Bernat Metge, instituïda el 1922 per a l’edició dels clàssics grecs i llatins amb traducció catalana. Inspirada en la col·lecció patrocinada a França per l’Association Guillaume Budé (que donà lloc a l’editorial que publica la col·lecció, Les Belles Lettres), Estelrich es posà ràpidament en contacte amb els seus homòlegs francesos; se’n conserven més de 150 cartes, intercanviades especialment amb el delegat general de l’Associació, Jean Malye (1888-1973), i un dels administradors, Maurice Toussaint. Sobre les qüestions relatives a la gestió de la Fundació es conserva una importantíssima correspondència amb Carles Riba (1893-1959), editor literari de la col·lecció, i amb diversos dels col·laboradors (Miquel Dolç, Marçal Olivar, Joan Petit, Eduard Nicol, Marià Bassols, ...); el gruix de la gestió corrent necessària per a la bona marxa de la col·lecció, passa per les mans del personal que s’encarregava de l’administració, el ja esmentat Enric Sala, Wenceslau Coll i, sobretot, Teresa Calvo, amb qui s’intercanvien gairebé 240 cartes sobre la Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana i altres temes diversos. Menor, però significativa, és la correspondència amb molts dels col·laboradors de la Fundació Bíblica Catalana (Carles Grandó, Cebrià Montserrat, Josep M. Llovera, Josep Trepat, Antoni Maria de Barcelona i Marc de Castellví...), i altres erudits caputxins (Basili de Rubí, Miquel d’Esplugues o Rupert Maria de Manresa).

Malgrat no ser part del nucli més proper als cercles de la Mancomunitat o de l’Institut d’Estudis Catalans, l’abundor dels contactes amb moltes de les persones que n’eren part fa evident la seva proximitat: Pere Bosch Gimpera, Rafael Campalans, Josep Carner, Pere Corominas, Estanislau Duran i Reynals, Agustí Duran i Sanpere, Pompeu Fabra, tots els germans Folch i Torres (Ignasi, Joaquim, Manuel i Josep Maria), Alexandre Galí, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Puig i Cadafalch, Ferran Soldevila ... L’amplada de les seves relacions amb el món literari i intel·lectual de l’avantguerra i de la primera postguerra és igualment impressionant, ja que entre les capses de correspondència hi podem trobar Joan Crexells, Josep Maria Junoy, Josep Maria López Picó, Marià Manent, Francesc Pujols, Josep Sebastià Pons o Carles Soldevila - i la llista es fa curta, encara més si hi incloem els noms vinculats al món de les arts, com Feliu Elias, Santiago Rusiñol o Frank Marshall, per fer-ne només un breu esment. No podem menystenir, tampoc, la relació amb algunes associacions. El PEN Club Català, tan important en el període de l’avantguerra, hi és ben representat; i la importància donada a la promoció de l’ensenyament en català queda palesa en les gairebé dues-centes cartes bescanviades amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i un dels membres més importants del seu consell directiu, Josep Grant i Sala.

Menció especial mereixen els seus contactes amb el món de la premsa; el seu lligam amb el periodisme va ser durador al llarg de la seva trajectòria, i amb personatges d’un ampli espectre. Estelrich va començar la seva carrera amb contribucions a diferents diaris de les Illes; les dues-centes cinquanta cartes amb el periodista mallorquí Rafael Ramis Togores (1893-1973), amb qui col·laborà a El Dia o a La Almudaina, escrites entre 1916 i 1937, en són una bona prova. Fou també important la seva relació amb Joan Pérez i Jorba (1878-1928), exiliat a París inicialment pels seus lligams amb l’anarquisme, i articulista extraordinàriament actiu, amb qui Estelrich correspongué fins a la seva mort; amb el menorquí Josep Maria Ruiz i Manent (1892-1951), col·laborador de La Veu de Catalunya i La Vanguardia, que seria més tard representant de l’Estat espanyol al consell d’administració de l’OIT a Ginebra, o amb el valencià Artur Perucho (1902-1956), que seria el seu secretari, abans de ser-lo de Jaume Carner i de militar posteriorment en el PSUC. Recordem també l’interès de la seva correspondència durant quinze anys amb Joan Ventura Sureda (1894-1960), fundador del Cercle Nacionalista Català de Nova York, corresponsal de premsa a Catalunya. I no es pot deixar de banda la sinèrgia establerta entre Estelrich i Carles de Godó i Valls, president de La Vanguardia: les més de tres-centes cartes entre l’escriptor i l’empresari en un període relativament breu, cinc anys, mereixerien un estudi; com el mereixerien també els seus contactes amb el món del llibre, tant abans com després de la guerra. La documentació amb editors com Gustau Gili, Antoni López Llausàs, Josep Janés, Josep Maria de Casacuberta o els homes de Montaner y Simon, Alfred Gallard i Ramon Bach, així com les més de 90 missives amb qui fou el secretari de la Cambra del Llibre de Barcelona, August Matons, o les innombrables cartes amb nombroses editorials, llibreries i tallers tipogràfics d’arreu del món mostren un coneixement profund del món editorial.

Estelrich no oblidà mai els seus orígens i els intercanvis amb el món polític, intel·lectual i literari de les Illes foren constants. Els seus contactes polítics semblen centrar-se amb personatges lligats al Centre Autonomista de Mallorca —Guillem Colom i Ferrà, Faust Morell i Gual, Joan Pons i Marquès, Antoni Rosselló, Damià i Francesc Vidal i Burdils... — o amb el Partit Regionalista promogut per Francesc Cambó  - Bartomeu Fons i Jofre de Villegas (1888-1962) -. La seva connexió directa amb la plana major de l’Escola és innegable: entre els seus corresponsals es compten Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà, i tot el grup a l’entorn de l’Almanac de les Lletres, entre els quals Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Miquel Forteza, Salvador Galmes,  – a banda dels ja esmentats Guillem Colom o Joan Pons.

Escriptors i intel·lectuals castellans i francesos

En comparació amb el que acabem de veure, els contactes amb el món de les lletres i intel·lectualitat castellanes -que en qualsevol altre conjunt semblarien extraordinaris- poden semblar menors. Però no ho són, i encara més en el context en què es troben, per més que, efectivament, el nombre de missives sigui més minvant que els que trobem amb els seus homòlegs catalans o balears. Els testimonis dels contactes amb Azorín, Miquel de Unamuno, Federico Garcia Lorca, Jorge Guillen, Pedro Salinas, Edgar Neville, Ramon Gómez de la Serna o Ramon Pérez de Ayala no poden deixar indiferent a ningú. Més nombrosos són els intercanvis amb el director de La Gaceta Literaria, Ernesto Giménez Caballero, el director de la Residencia de Estudiantes, Alberto Giménez Fraud, el diplomàtic i pensador Salvador de Madariaga, el metge i humanista Gregorio Marañón, o els diplomàtics i geògrafs Gonzalo de Reparaz, pare i fill.

El mateix que s’ha dit sobre els escriptors castellans podria aplicar-se als homes de lletres francesos; però com podríem no apreciar la presència de missives del crític i hispanista Jean Cassou, l’historiador de l’art Henri Focillon, d’autors capdavanters com Paul Claudel, André Gide, André Maurois, Jules Romains o el maître à penser de tota una generació que fou Charles Maurras. Amb alguns personatges, com André Billy, Daniel-Rops, Bernard Faÿ, Paul Hazard o Paul Valéry, els contactes foren més sostinguts, i esdevenen freqüents amb dos dels grans traductors al francès de l’època, Adolphe de Falgairolle (1892-1975) i Francis de Miomandre (1880-1959), o amb el cercle de la Revue politique et littéraire (París), coneguda normalment com la Revue Bleue. No podem oblidar tampoc la intensa correspondència amb hispanistes i medievalistes il·lustres com els britànics Edgar Allison Peers (1891-1952) o William James Entwistle (1895-1952) o el romanista italià Arturo Farinelli (1867-1948); la relació amb el medievalista i crític alemany Ernst Robert Curtius (1886-1956) sobta igualment.

Complementarietat amb fons de la Biblioteca de Catalunya

No voldríem acabar aquesta secció dedicada als corresponsals d’Estelrich sense mencionar alguns d’aquells que, tot i tenir un menor nombre de cartes, formen part de l’univers literari i cultural català del primer terç del segle XX i dels quals la BC en conserva el seu fons i la seva documentació. És el cas de Ramon d’Alòs-Moner, Pere Bohigas, Jaume Bofill i Mates, Rafael Benet, Joaquim Carreras i Artau, Josep M. de Casacuberta, Alexandre Galí, Tomàs Garcés, Gustau Gili, Francesc Matheu i Roser Matheu, Lluís Pericot, Narcís Oller, Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió, Ramon Sarró, Miquel Vidal i Guardiola – i en poden faltar.

El llegat

La documentació de Joan Estelrich va ser conservada a Martorell per la seva filla gran, Anna Maria Estelrich i March, fins al 1995, en què va fer donatiu dels fons en concepte de fiduciari a Manuel Jorba, amic de la família i director en aquell moment de la Biblioteca de Catalunya. L’acord de donació establia que els documents romandrien a disposició de l’estudiós per a la seva ordenació per ser lliurats al seu moment a la Biblioteca de Catalunya per a la seva conservació definitiva.

Des del moment del seu ingrés, el fons Estelrich ha estat l’objecte d’un interès creixent. A tall d’exemple, cal destacar que, en els darrers cinc anys, ha estat el fons més consultat de tots els que es conserven a la Secció de Manuscrits de la BC, acumulant gairebé un 18% de les consultes i peticions de documents per parts dels investigadors.

Això no hauria estat possible sense la dedicació de qui n’ha estat el seu marmessor. El Dr. Jorba havia estudiat i començat a ordenar la documentació al domicili de la sra. Estelrich devers l’any 1989; en incorporar-se el fons a la Biblioteca, ha continuat dedicant els seus coneixements i el seu temps a endreçar una documentació extraordinàriament ampla i complexa, alhora que continuava informant-ne. Sense la seva empenta i tenacitat, hauria estat molt difícil que el fons hagués estat en condicions per ser inventariat. Aquesta dedicació ha contribuït granment a promoure la recerca: des de la dècada de 1990, quan la ingent documentació començava a prendre forma, va facilitar-ne l’accés a un gran nombre d’estudiosos, nombre que han anat augmentant de manera exponencial des del seu ingrés a la Biblioteca de Catalunya. Fruit d’aquestes consultes des dels anys 1990 són tres congressos, més d’una setantena d’articles i diverses edicions de textos de molt nombrosos acadèmics, nacionals i estrangers, que sense la seva generositat no haurien pogut veure la llum.

Anna Gudayol i Iris Torregrossa
Secció de Manuscrits

Bibliografia

Roser Campi, "Sobre ‘La generació anàrquica’: Dues cartes entre Pere Coromines i Joan Estelrich ", Els Marges, 62 (desembre de 1998), p. 73-88.

Giovanni C. Cattini, “Joan Estelrich i l'Expansió Catalana. La traducció de Prat de la Riba i Cambó en la Itàlia feixista”, Cercles: Revista d’Història Cultural, 12 (2009), p. 75-89

Sílvia Coll-Vinent, “Joan Estelrich i Montaner i Simon (1925-1949)”, en: La traducció i el món editorial de postguerra (Girona: Punctum, 2011), p. 215-227

Sílvia Coll-Vinent, «Hacia un nuevo humanismo: Joan Estelrich, Paul Valéry y Hermann Keyserling y el periodismo europeo de los años 30». En: Cosas vistas, cosas leídas: la edad de oro del periodismo literario en Cataluña, España y Europa (Kassel, Edition Reichenberger, 2014), p. 83-106.

Sílvia Coll-Vinent, “Joan Estelrich, mediatore culturale fra le due guerre mondiali tra Francia, Italia e la Penisola Iberica”, en: La diplomazia culturale: il caso si Spagna e Catalogna (Venezia: Edizioni Ca’Foscari, 2025), p. 29-44

Montserrat Corretger, "Alfons Maseras, col·laborador de Joan Estelrich entre 1919 i 1928", en: Miscel·lània Joan Estelrich (Mallorca: El Tall, 1997), p. 133-16.

Arnau González i Vilalta, “L’epistolari d’exili i guerra. Ramon Sugranyés de Franch-Joan Estelrich (octubre 1936-setembre 1937): un debat sobre el paper del catalanisme conservador”, Afers 60 (2008), p. 455-474

Arnau González i Vilalta, “Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich”’, Randa, 59 (2007), pp. 165-183.

Carles-Jordi Guardiola, “Carles Riba, traductor (1922-1925): 13 cartes inèdites a Joan Estelrich”, en: Miscel·lània Joaquim Molas, vol. 4 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008). P. 137-160.

Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries». En: Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich (Palma-Felanitx, 17, 18 i 24 d’octubre de 2008) (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), p. 154-83.

Gabriela Gavagnin, “Alfredo Giannini, un catalanòfil italià oblidat”, en: Miscel·lània Joan Gili (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988), p. 285-298

Ivan Lo Giudice, “Joan Estelrich e le relazioni internazionali. L’iberismo come trampolino per un’integrazione regionale europea”, en: Iberismo(s) (Venezia: Edizioni Ca’ Foscari, 2023), p. 73-87

Ivan Lo Giudice, La mirada internacional de Joan Estelrich. Entre l"expansió cultural i l"europeisme, (Palma: Lleonard Muntaner, 2025)

Josep Massot i Muntaner, Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme: col·laboració, oposició, exili  (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992)

Jesús Revelles Esquirol, “Humberto Pelágio y las mediaciones luso-catalanas de principios de siglo xx. Una aproximación”, Tintas: Quaderni di letterature iberiche e iberoamericane, 8 (2019), p. 63-80

Borja de Riquer, “Joan Estelrich. De representant catalanista als congressos de nacionalitats europees a delegat”, L’Avenç, 368 (2011), p. 36-43

Eliseu Trenc, “Joan Estelrich a París, de la Lliga a la UNESCO, tot passant per Occident”, Revue d’Études Catalanes, 2 (2016), p. 127-144.

Joaquin Ventura, “No centenario das irmandades da Fala: Epistolario entre Antón Villar Ponte e Joan Estelrich”, Grial, 210 (2016), p. 47-57