Les al·legacions jurídiques són escrits redactats durant els processos judicials per un o més advocats en què es desenvolupa l’argumentació jurídica a favor d'una de les parts litigants. El relator, un dels membres del tribunal assenyalava els principals dubtes del conflicte, moment a partir del qual els advocats ja podien exposar i reforçar la seva exposició per resoldre'ls.

Sílvia González-Sarasa aporta la definició següent de les al·legacions jurídiques, des del punt de vista de la tipologia documental: “Imprès que recull la defensa jurídica preparada per l'advocat per tal d'informar el jutge del dret de part seva.”

Aquests escrits reben diverses denominacions: al·legació jurídica, al·legació en dret, paper en dret, escrit jurídic, apuntament, memorial jurídic, memorial en dret..., i en castellà, una denominació curiosa: “porcón”.

El terme “porcón” prové del món de la biblioteconomia i l'arxivística, i la necessitat d'identificar aquest tipus d'impresos a l'hora de classificar-los i catalogar-los. És una denominació resultant de la unió de dues preposicions, que els impressors empraven en lletres majúscules per emfatitzar qui eren els implicats en el plet: POR [nom del demandant] i CON (o CONTRA) [nom del demandat].

Josep Capdeferro assenyala tres tipus predominants d'al·legacions:

1) Les al·legacions que es redactaven perquè el relator de la causa i la resta dels magistrats poguessin ajustar l'objecte i el motiu del litigi; habitualment no s'imprimien.

2) Les que versaven sobre plets substanciats a les Reials Audiències.

3) Les al·legacions per informar en contencions de jurisdicció o conflictes entre jurisdiccions eclesiàstiques i seculars.

Les al·legacions solen tenir un format foli i una extensió breu que  sol tenir entre 4 i 12 pàgines, és a dir, entre 2 i 4 quaderns. En les al·legacions publicades als territoris de la Corona de Castella aquesta característica està definida a la Pragmàtica de 20 de febrer de 1617 en què Felip III estableix que la primera al·legació de les dues que podien presentar els lletrats en un judici tingués un màxim de 20 fulls, i 12 la segona, fossin impreses o manuscrites. Aquesta mateixa pragmàtica establia que en la impressió, la lletra i el paper utilitzats es corresponguessin amb l'estàndard ordinari. Aquestes limitacions no es van incorporar a la pràctica processal catalana fins a l'aprovació de les Ordenances de l'Audiència de Barcelona el 1741, publicades el 1742 per Josep Teixidó.

Estan escrites majoritàriament en llatí, encara que es poden trobar en català o castellà. Aquest aspecte juntament amb la limitació de l’extensió, segurament pretenia que els lletrats anessin al gra en els seus arguments, amb l'objectiu d'agilitar els processos judicials.

Són impresos que es presenten amb o sense portada i, generalment, sense peu d'impremta. Aquesta varietat també es reflecteix en la seva iconografia: els textos poden estar precedits per petites il·lustracions (creus, flors, avellanes, etc.), sanefes ornamentals o imatges de sants protectors o escuts. Quan hi ha una portada, sol ser orlada i pot contenir petits gravats xilogràfics o calcogràfics de sants. A l'interior es poden trobar caplletres ornamentades, adorns tipogràfics o arbres genealògics dels pledejadors.

Precedint el títol, de vegades hi ha invocacions pies, sent la més comuna Iesus, Maria et Ioseph, així com llegendes bíbliques o patrístiques, o citacions d'autors clàssics.

Segons Ribalta, l'estructura típica d'una al·legació seguiria el següent esquema:

“Un protocol inicial format per una invocació religiosa, el terme que defineix l'escrit, les parts que intervenen en el plet, la matèria jurídica, el magistrat encarregat de la causa i el notari o escrivà de la Sala de l'Audiència; un cos central compost per l'exposició dels fets i l'enumeració dels dubtes (plantejats i, immediatament, tractats de resoldre) i l'escatocol en què l'apel·lant, mitjançant una fórmula respectuosa, se sotmet a l'opinió del Senat i sol·licita el pronunciament a favor seu i, finalment, la signatura del jurista, la titulació, el permís d'impressió, el nom del canceller, la impremta i la data d'impressió”

El requisit de la signatura del jurista per a la impressió de les al·legacions va ser introduït per la Pragmàtica del 1627 a Castella i, el 1741, a Catalunya, amb les Ordenances de l'Audiència de Barcelona. La tramitació dels permisos per a la seva publicació era senzilla, ja que aquestes van estar exemptes de prescripcions legals com ara les llicències i les aprovacions fins a mitjans del segle XVIII: primer a Catalunya, el 1741, on, a partir de les Ordenances es va començar a requerir la llicència prèvia del regent per a la impressió de les informacions en dret; i el 1749, a Castella, on Ferran VI va imposar la llicència prèvia del Consell de Castella o del Tribunal per a la impressió de les al·legacions.

Els tiratges d'impressió d'al·legacions solien ser curts, entre 50 i 100 exemplars, suficients per poder lliurar-los a tots aquells involucrats en el procés judicial. Dels litigis en què es veien involucrades grans institucions o membres de la noblesa se’n podien imprimir fins a 1.000 o 2.000 exemplars. A tall d'il·lustració destaquem diversos exemples esmentats a l'obra de Camprubí: 80 còpies d'un memorial del  plet que la comtessa de Savallà tenia amb Ignasi Ximénez encarregades a Rafael Figueró [figura 1]; o el cas del Consell de Cent, que el 1680, va encarregar a la impremta Cormellas 2.000 còpies d'un memorial que contenia l'opinió dels advocats de la ciutat en relació amb un conflicte que mantenien contra el Tribunal de la Inquisició [figura 4]; o el cas del memorial encarregat al 1682 pel Braç Militar de Catalunya en defensa del privilegis de la confraria de Sant Jordi de Girona, del qual en Rafael Figueró va imprimir 550 exemplars [figura 3].

A la Biblioteca de Catalunya podem trobar al·legacions jurídiques impreses majoritàriament a la col·lecció de Fullets Bonsoms, però també n’hi ha, entre d’altres, a les col·leccions de la família Torres-Amat, a la Biblioteca Bergnes de las Casas, a l’anomenada Reserva Catalana Aguiló, al fons Porter o intercalades en alguns volums de col·leccions factícies de manuscrits.

Els processos judicials dels segles XVI-XVIII tractaven tota mena de  disputes i delictes, tant relacionats amb la propietat de terres o les herències com per fets delictius greus, com ara assassinats, violacions o robatoris. Aquest darrer és el fet jutjat en un procés del qual la biblioteca té tres al·legacions diferents: la pèrdua de dues galeres i les seves càrregues l’any 1623.

En el primer document el procés és contra tots els oficials i patrons de les galeres de Catalunya. El segon és contra dues persones responsables de les galeres en concret, Francesc Sabater i Francesc Miquel. I al tercer, publicat al 1625 (dos anys després de la pèrdua de les galeres i de l’inici del procés) contra el patró de la galera capitana, Anton de Mur. Si voleu conèixer tots els detalls del procés, la descripció dels fets i els arguments de les parts, els trobareu digitalitzats a la Memòria Digital de Catalunya.

Luna Sindin Cordery
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni bibliogràfic de Catalunya

BIBLIOGRAFIA

Camprubí, X. (2020). La revolució de la imprenta: la contribució de la tipografia al desenvolupament de la Catalunya moderna. Barcelona: Afers.

Capdeferro, J. (2012). Ciència i experiència: el jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes. Barcelona: Fundació Noguera.

González-Sarasa Hernáez, S. (2019). Tipología editorial del impreso antiguo español. Madrid: Biblioteca Nacional.

Novísima Recopilación [NoR] 11, 14. Novísima Recopilación de las leyes de España, Madrid, 1805.

Real Decisión de 12 de diciembre de 1749 y Provisión del Consejo de 18 de diciembre de 1749 (NoR 8, 16, 19).

Ribalta i Haro, J. (1993). De natura Deputationes Cathaloniae. Una aproximación a través de la literatura polemista del Seiscientos: las alegaciones jurídicas sobre el pleito de las insaculaciones de la Diputación del General de Cataluña (1632). Historia, Instituciones, Documentos, 20, p. 403-472.