Oído, Dipòsit!!!

D’uns anys ençà, des de qualsevol lloc amb accés a Internet, el Servei de Petició de Documents permet demanar amb antelació els documents que es volen consultar i així, quan els investigadors arriben a la BC, ja tenen el material preparat.

Però aquest àgil i còmode sistema no sempre ha existit. Ara que la Biblioteca ha complert 100 anys, hem volgut fer un repàs de com els usuaris han demanat aquestes obres que no són de lliure accés. En biblioteques molt grans i amb fons patrimonials —com ara la nostra—, és inevitable que una part important del fons sigui als dipòsits. I evidentment, el sistema de comunicació entre sales i dipòsits sempre ha estat motiu de preocupació, per tal que el servei de lliurament de documents sigui el més dinàmic possible.

Malgrat que el 1914 la Biblioteca de Catalunya es va inaugurar amb la innovadora “biblioteca de mà” que permetia consultar lliurement unes 7.000 obres, la resta de documents eren al dipòsit i s’havien de sol·licitar mitjançant una butlleta de comanda. En el vers de la papereta hi havia les regles d’utilització del servei, on ja llegim la possibilitat de demanar el material amb antelació, per no haver d’esperar; això sí, l’operació havia de fer-se “in situ”. 

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Amb el pas dels anys, s’observa que el sistema de petició de documents continua essent el mateix, amb la consignació d’una butlleta. El que sí que va variant una mica és l’estètica i la llengua.

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1980

Butlleta de petició dècada 1980

L’altre tema important era com arribaven aquestes paperetes al dipòsit, fet que ja havia preocupat Rubió el 1934 quan s’adequava l’antic edifici de l’Hospital, doncs ja preveia la possibilitat de comunicació mecànica entre sales i dipòsits. Als anys seixanta Mateu també demanava la instal·lació de “mecanismos neumáticos que facilitan el transporte de libros desde los depósitos a la nueva Sala” (Arxiu BC 777/3) o, com a mínim, un sistema per al transport de les butlletes de petició.

Van haver de passar molts anys fins que, al 1971, es va instal·lar la primera part de l’Air-tub, que era un sistema hidràulic per transportar les butlletes d’un lloc a l’altre. Els documents, però, continuaven arribant manualment.

No va ser fins l’any 2000 que l’antic somni de Rubió i Mateu es va fer finalment realitat i es va aconseguir automatitzar la connexió entre sala i dipòsit. Es va inaugurar un sistema de vies electrificades per on circulen 10 vagonetes que fan un recorregut d’anada i tornada de 200 metres en uns sis o set minuts i que permet enviar els documents a les sales i distribuir-los de retorn entres les diverses plantes del dipòsit.

Transportador de llibres

Transportador de llibres

És conegut pel nom de Paternoster, perquè diuen que la seva forma recorda la d’un rosari. El que sí que és ben veritat és que el personal de sala i de dipòsits li tenim un respecte reverencial i, quan s’espatlla, molts comencem a resar.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Comentarios

Sort de les màquines!

Que curiós veure com ha evolucionat al llarg dels anys!
I la mecanització és molt important, perquè desxifrar segons quines cal·ligrafies de vegades és tasca impossible!