El context sociopolític i cultural

Durant la postguerra imperaven la restricció política i la censura permanent;
unes condicions contràries a qualsevol proposta allunyada dels preceptes
ideològics del règim franquista. La llengua i cultura catalanes es trobaven en una
situació de precarietat i persecució. Les ràdios programaven sobretot una canción
española pseudoandalusa, i cançó melòdica italiana. La majoria de mitjans seguien la
directriu d’homogeneïtzar el gust del ciutadà.
Malgrat això, a la dècada dels 60, artistes i mecenes culturals -des de les institucions
i a nivell personal- van arrencar un moviment de recuperació de la cultura catalana.
El procés d’industrialització i urbanització que tingué lloc a Catalunya aquells anys
formà la base on es desenvoluparien revulsius esdeveniments polítics, cívics i culturals
que reclamaven democràcia. L’augment de la població universitària va conformar
un excel·lent auditori que es va identificar amb les propostes dels intèrprets més
contestataris de l’època. Lluís Serrahima, amb el seu article “Ens calen cançons d’ara”
publicat a Germinàbit el 1959, inicià un moviment de renovació de la cançó en Català.

Cronologia

Lluís Serrahima, “Ens calen cançons d’ara”. A: Germinàbit: circular de la Unió Escolania de Montserrat, Núm. 58 (gener 1959), p. 15. Top.: RRC-4-0099

Josep Porter-Moix, ”Concert multitudinari”. A: Una història de la cançó. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1987, p. 150-151. Top.: F 78-8-2397

El món discogràfic

Concèntric encomanava el premsatge (la fabricació física dels discs de
vinil) a Discos Vergara, d’aquí que en algunes de les referències del seu
catàleg aparegui Vergara com a productor fonogràfic. En molts casos Vergara
presentava els textos de les cançons al Ministerio de Información y Turismo per
aconseguir-ne l’autorització per a ser enregistrats.
EDIGSA (1961-1983) convisqué amb Concèntric, essent-ne la principal competència.
Fou fonamental també per a la Nova Cançó així com per a Els Setze Jutges. Ermengol
Passola en formà part als inicis, abans d’endegar Concèntric.
Als 4 vents, apareguda el 1967, s’especialitzà en l’edició dels artistes del Grup de Folk,
Falsterbo 3, Ara va debò, Xesco Boix, Jaume Arnella... esdevenint un referent tant en
l’adaptació del folk d’arrel nord-americana al català com de la cançó infantil.
Discophon, Belter, EMI, Columbia, RCA Victor, Sonoplay, Hispavox..., com a segells
d’abast nacional, també s’interessaren per publicar artistes catalans i, fins i tot, per
enregistrar en català intèrprets com Miguel Ríos o Luis Eduardo Aute.

Catàlegs de Concèntric amb l’eslògan “Discs catalans”: Guillem  d’Efak (1967), Guillermina Motta (1967), Rafael Subirachs (1968), i  Dolors Laffitte (1969). Top.: Fons Concèntric

Raimon al Palau (EDIGSA CM 170 L, 1967). Top.:  2006-LP 39, i  Festival Folk 2 (Als 4 Vents A4V – 14 L, 1968). Top.: LP 10911

Els formats

Amb l’aparició del vinil com a material per a fabricar discs, augmentà
la possibilitat d’estendre el producte al gran públic. El format més habitual
va ser el single, un disc de 17 cm a 45 rpm que contenia entre 2 i 4 cançons.
Concèntric va editar pocs EP (extended play), un altre format de disc de 25 cm
a 33 rpm on cabien fins a 8 cançons. En aquest format s’editaren Recital Maria
Amèlia Pedrerol, i Recital Guillermina Motta.
Concèntric va editar pocs LP (long play), el gran format de 30 cm a 33 rpm on cabien
fins a 12 cançons; resultaven més cars i es reservaven als discs que havien de tenir
més sortida: reculls de grans èxits, recopilacions... El disc més costós de Concèntric
fou Dioptria, de Pau Riba, considerat un dels millors discs de la història de la cançó en
català.
L’origen de tot disc, però, són les cintes magnètiques d’àudio en bobina oberta, que
contenen els enregistraments fets als estudis de gravació. D’aquestes cintes s’extreia la
presa de so triada per al disc en qüestió, però contenen molts minuts d’enregistrament
que resten inèdits.

Recital Maria Amèlia Pedrerol (Concèntric 5502-HD, 1966). Top.: LPM 2

Els èxits de Lluís Llach (Concèntric 5711-UL, 1969). Top.: LP 179. Els èxits dels anys 60 (Concèntric 5715-UL, 1970). Top.: LP 190, i  Els èxits de la cançó infantil (Concèntric 5720-UL, 1971). Top.: LP 193

Guillem d’Efak. [Concèntric, original 1].  [1964?]. Màster. Top.: BOG-2

Els permisos

Concèntric, així com la resta de discogràfiques i editorials catalanes, estava
sotmesa a la censura. El règim franquista controlava així possibles missives
polítiques contràries i retallava la llibertat d’expressió. Abans d’enregistrar les
cançons calia traduir-ne les lletres al castellà i enviar les dues versions a la Delegación
de Barcelona del Ministerio de Información y Turismo, Sección de Espectáculos, per a
la seva aprovació. Un altre pas era aconseguir el permís per poder interpretar-les en
públic, autorització que s’adreçava al Gobernador Civil de cada província. Finalment,
podia ser que les cançons fossin declarades no radiables, fet que fins i tot constava a les
etiquetes dels discs que les contenien.

Lletra de la cançó “Vailet”, de Lluís Llach, amb el segell “prohibido”  i  certificat de denegació d’enregistrament. Versió corregida de  “Vailet”, titulada “Damunt d’una terra”, i certificat d’autorització  d’enregistrament. Top.: Fons Concèntric

La censura

Bona part de les cançons de Concèntric s’autoritzaven perquè no representaven
cap amenaça. Un cop distribuïdes, però, el públic se les feia seves i algunes
esdevenien autèntics himnes de protesta. Llavors el règim podia exigir-ne la seva
retirada del mercat, com en el cas del disc que incloïa “Què volen aquesta gent?”
(inicialment titulada ”De matinada”), amb lletra de Lluís Serrahima i música
de Maria del Mar Bonet.
El mateix ocorregué amb “L’estaca”, de Lluís Llach. Aprovada la gravació el 1968, la
derogació d’aquest permís arribava el mateix any, i l’any següent es prohibia la seva
interpretació en públic. El desembre de 1969, "L’estaca" es convertia en l’estendard de la
cançó protesta quan, en un recital de Lluís Llach al Palau de la Música, Francesc Burrull
la interpretava al piano mentre el públic, sense la veu de Llach, la cantava.

Lletra de la cançó “De matinada” (“Què volen aquesta gent”?), amb  segell d’autorització per ser enregistrada. Top.: Fons Concèntric

Carta de Concèntric a la Delegación del Ministerio expressant la  dificultat de retirar el disc. 24 de maig de 1969. Top.: Fons Concèntric

Lletra de la cançó “L’estaca”, i certificat d’autorització per ser  enregistrada. Top.: Fons Concèntric. Fotografia de Burrull i Llach al  Palau de la Música Catalana el 1969. Top.: Arxiu Francesc Burrull. Fitxa  de la cançó “L’Estaca”, qualificada de “no radiable”. Top.: Fons Ràdio  Barcelona

Ermengol Passola i Roser Domingo

Ermengol Passola (1925-2009), fou el fundador de Concèntric.
El fet de viure els esdeveniments polítics dels anys 30 i 40 a Barcelona va
marcar el seu catalanisme. Empresari, va ser el propietari de Mobles Maldà.
Participà en molts projectes per impulsar la consciència nacional
de Catalunya, moltes des de la clandestinitat i d’altres des de les entitats.
Amb Concèntric esdevingué gestor musical, implicant l’entramat empresarial en
el mecenatge i la promoció cultural. Fou també responsable de La Cova del Drac
i de la Llibreria Ona, on es venien habitualment els discs de Concèntric.  

Roser Domingo (1934-2012), fou la gerent de Concèntric. Coordinava la producció
dels discs i les relacions contractuals -i de tota mena- amb artistes, representants
i promotors, a més de tota la tasca administrativa del segell. Tots els qui tingueren
a veure amb Concèntric van relacionar-s’hi.
Coordinà múltiples iniciatives culturals com ara el Congrés de Cultura Catalana de 1975.
Als anys 80 s’ocupà de la secretaria de la Conselleria de Cultura de Max Cahner
i, posteriorment, dels consellers Joan Rigol i Francesc Ferrer.

Text d’Ermengol Passola a: Audiència pública. Els Setze Jutges (Concèntric 5704-UL). Top.: LP 188

Fotografia d’Ermengol Passola. A: La nova cançó: la veu d’un poble:  Museu d’Història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya,  2010. Top.: 2010-4-3837

Fotografia de Roser Domingo (anys 60).  Top.: Arxiu Roser Domingo. Felicitació de Nadal dels Passola Vidal a  Roser Domingo. Al revers, dibuix de Martí. Top.: Arxiu Judit Subirachs

Agenda de contactes de Concèntric. Top.: Arxiu Roser Domingo

Josep Maria Espinàs

Cofundador de Concèntric, és escriptor, periodista i editor, i molt conegut
per les seves novel·les, cròniques de viatges i articles periodístics. Impulsor
de la Nova Cançó, fou un dels fundadors i membre d’Els Setze Jutges. Com a
cantautor, el 1962 enregistrava Espinàs canta Brassens, que suposà un tret de
sortida del moviment.
A Concèntric fou el director artístic i el responsable que l’aspecte lingüístic dels
discs fos impecable. Adaptà al català un immens nombre de cançons i en revisà
l’aspecte formal i literari de moltes altres.
Com a autor ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot
Martorell, el Premi Sant Jordi, el Premi Víctor Català, i rebé la Creu de Sant Jordi el
1983. Va ser cofundador de l’editorial La Campana l’any 1985. El 2007 fou guardonat
amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la tasca
realitzada per a Els Setze Jutges.

Espinàs canta Brassens (EDIGSA CM 1, 1962). Top.: S 2829

Carta del Ministerio on es denega la gravació de la cançó “Confessió de  Polly”, de Weill i Formosa, i es qualifica de “no radiable” la cançó  “Recepta de cuina”. Top.: Fons Concèntric

Francesc Burrull

Director musical de Concèntric, és compositor, pianista,
i el responsable dels arranjaments de la majoria d’enregistraments
de la discogràfica.
Burrull cursà els estudis musicals al Conservatori del Liceu de Barcelona
i després derivà cap al jazz en coincidència amb Tete Montoliu. Quan es
fundaren Els Setze Jutges es vinculà al món de la Nova Cançó i des de llavors
ha col·laborat amb Guillermina Motta, Núria Feliu, La Trinca, Lluís Llach, i Joan
Manuel Serrat, entre d’altres.
El 1965 es posava davant del piano per fer un LP únic: Homenatge musical
als Setze Jutges, una selecció de 40 cançons dels Jutges, arranjades en versió
instrumental; treball que rebé nombrosos elogis i reconeixements
i que ha transcendit al pas dels anys.
El 1992 obtingué el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya per
la seva trajectòria musical i rellevància en el món del jazz. Burrull continua en actiu
com a arranjador, compositor i intèrpret.
Altres músics amb tasques d’arranjador per Concèntric van ser Ricard Miralles,
Lleó Borrell, Joan Lluís Moraleda i Laura Almerich.

“El mestre Burrull: homenatge del jazz a la cançó”. A: Jaç, núm. 31 (abril-maig 2010). Top.: 785/15-4º

Homenatge musical als Setze Jutges (Concèntric 5702-UL, 1965). Top.: LP 189

Jeepers Creepers: el tema dels Setze Jutges. L’home del carrer. Arranjaments de Francesc Burrull.
Partitures per al disc Homenatge musical als setze jutges. Top.: Fons Concèntric

Els Setze Jutges

Un tret distintiu de Concèntric és la seva identificació indissociable amb els
artistes que formaren Els Setze Jutges, com ara Josep Maria Espinàs, Maria
Amèlia Pedrerol, Guillermina Motta, Martí Llauradó, Maria del Mar Bonet,
Lluís Llach, o Rafael Subirachs. Per a molts d’ells, Concèntric va ser el segell
on publicaren les primeres o úniques referències discogràfiques.

Malgrat que no editaren amb Concèntric, el segell difongué la música i lletres
d’altres membres dels Jutges com Miquel Porter Moix, Remei Margarit, Delfí
Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Maria del Carme Girau,
Joan Ramon Bonet, i Joan Manuel Serrat, a través de discs col·lectius
o instrumentals.

Audiència pública. Els Setze Jutges (Concèntric 5704-UL, 1966). Top.: LP 188. El Nadal no té 20 anys (Concèntric 6059-UC, 1967). Top.: S 6

Homenatge musical als Setze Jutges. Disseny de Joan Fontanals. Top.: IV(7)B14

La cançó d’autor

La cançó d’autor fou un dels pilars de Concèntric. A més dels Setze Jutges,
també es van publicar cantautors com Teresa Rebull, Antoni Santandreu, Toni
Moreno, Regina Buïra, En Mates... que no formaven part d’un moviment concret.
Algunes de les cançons de més èxit d’aquells dies versaven sobre temes allunyats
del conflicte polític.
Un altre cas és el del mallorquí d’origen guineà Guillem d’Efak. Un dels artistes més
carismàtics de Concèntric, d’Efak combinava la cançó d’autor, el blues i el jazz, i la
cançó tradicional. Adaptant sovint cançons d’origen anglosaxó al mallorquí, els seus
discs destil·laven una forta personalitat. Destaquen Les cançons de Guillem d’Efak.
Plou i fa sol, Primer Premi “Festa de la Cançó Catalana” de Ràdio Barcelona.
 

Raimon, amb el disc Raimon en marxa, món en marxa és l’única referència
d’aquest autor a Concèntric, tot i tractar-se d’un disc instrumental, o de “música
sola” com se solien definir, ja que Raimon publicava amb Edigsa.

Guillem d’Efak. Plou i fa sol. (Concèntric 6036-XC,  1966). Top.: S 125. Text manuscrit i mecanografiat, presentat a censura,  que havia de precedir la interpretació de la cançó "Plou i fa sol". Top.: Fons Concèntric

Raimon en marxa, món en marxa (Concèntric 6060-UC, 1967). Top.: S 45. Raimon. [Concèntric, original 33(2)]. Top.: BOP 43

La cançó lleugera, els mainstream catalans

Tot i la difícil divisió entre cançó d’autor, cançó lleugera i pop, Concèntric va
comptar amb veritables èxits amb cantants “melòdics” com Francesc Heredero,
Enric Vidal, Lleó Segarra, Lita Torelló, Jordi Teijón, Tony, Josep Guardiola, Nuri,
Magda, Mercè Madolell, Núria Espert, Santi Sans, Rosmi, Fèlix Estop...

Amb la clara voluntat que les cançons de Concèntric incloguessin “ballables” (aptes
per sales de ball i envelats), aquests artistes flirtejaven amb el pop, el ieié i el jazz. En
molts casos es basaven en l’adaptació d’èxits anglosaxons, italians o francesos, amb
arranjaments propis de la música melòdica romàntica i mainstream.

Núria Espert canta Bertolt Brecht (Concèntric 6049-UC,  1967). Top.: S 115. Fotografia d’un conjunt de contactes de Núria  Espert. Autor: Maspons+Ubiña. Top.: Arxiu Enric Frigola

Fotografia de Magda usada per a una portada d’Edigsa. Autor: Jordi  Fornas [entre 1965 i 1968].. Top.: Fons Jordi Fornas. XI.7 BC 173

Je ne regrette rien = no, jo no em planyo de res. Arranjaments de Francesc Burrull per al disc de Magda. Top.: Fons Concèntric

Nuri. Ell. (Concèntric 6020-XC, 1965). Top.: S 47

El pop i el rock

Concèntric es va atrevir també amb propostes fora dels estàndards de la
cançó. Sobretot gràcies a tenir entre els seus artistes algú tan transgressor
com Pau Riba. El 1970 Concèntric publicava l’interessant i mític Dioptria,
el primer àlbum de Riba en solitari després del seu pas pel Grup de Folk i
considerat, amb els anys, el millor disc de la història del rock i la cançó en català
per part de la crítica especialitzada. Contribuint a la seva excepcionalitat, Dioptria
va ser publicat en dues parts per separat malgrat que el disseny s’havia concebut per a
un àlbum doble.
En consonància amb els aires de modernitat que sempre propugnà, Concèntric va
apostar pels grups joves amb un llenguatge musical proper al pop rock d’acord
amb el gran èxit dels grups del moment com The Beatles, The Rolling Stones, The
Animals... Tingueren força repercussió grups com Els Dracs, Els Xocs, The Bonds,
Els Drums, Els 7 d’aquí, Eurogrup...

Pau Riba. Dioptria I i II (Concèntric 5713-SUL, 1970 i 5714-SUL, 1970). Top.: 1970-LP 237 i 1970-LP 238

Pau Riba. [Concèntric, original 87]. [Enregistrament sonor]. [197.?]. Top.: BOG 74

Conjunt Els Dracs (Concèntric 6013-XC, 1965). Top.: S 118. Bonds. Wooly Bully (Concèntric 6025-XC, 1966). Top.: S 136. Drums. La nina diu que no (Concèntric 6037-XC, 1966). Top.: S 116

El jazz i la música progressiva

Concèntric edità alguns discs exclusivament instrumentals. Tot i que
no fou una discogràfica especialitzada en aquest gènere, seguia de ben a
prop els inicis dels que serien els artistes més rellevants de l’escena del jazz a
Catalunya com ara Tete Montoliu, sobretot perquè, en paral·lel, a La Cova del
Drac es duia a terme una intensa programació d’actuacions de jazz.

De Montoliu destaquen A tot jazz i els singles Scandia sky, i Israel. També els de
vocalistes com Elia Fleta, amb el disc Tete Montoliu presenta Elia Fleta, i Lush Life.

Un altre tipus de música instrumental, el rock progressiu, prenia posicions, i el 1971
se celebrava el primer Festival Internacional de Música Progresiva a Granollers.
Aquell mateix any Concèntric publicà La música progressiva a Catalunya, vol. 1
demostrant la contemporaneïtat i l'eclecticisme del segell, sempre al dia dels nous corrents musicals.

A tot jazz i A tot jazz 2 (Concèntric 5701-SZL, 1965 i 5703-SZL, 1966). Top.: LP 181 i LP 180. Scandia sky (Concèntric 6028-ZC, 1966). Top.: S 89. Tete Montoliu presenta Elia Fleta (Concèntric 6038-ZC, 1966). Top.: S 90

La música progressiva a Catalunya, vol. 1 (Concèntric 5719-SUL, 1971). Top.: LP 187

La poesia, la paraula, el català

A més de les cançons, hi havia altres formes de difondre i normalitzar l’ús del català. Concèntric posà èmfasi en alguns discs destinats només a la paraula. En són bons exemples Anton Carrera diu els seus poemes, Parla Pompeu Fabra: disc d’homenatge en el centenari de Pompeu Fabra, l’obra de Manuel Valls i Salvador Espriu Les veus del carrer, o el curiós disc Así se pronuncia el catalán, editat amb una clara vocació didàctica.

Els principals adaptadors de lletres al català, revisió d’estil... etc. foren el ja esmentat Josep Maria Espinàs, i els escriptors Maria Aurèlia Campmany, Ramon Folch i Camarasa i Josep Maria Andreu.

Les veus del carrer (Concèntric 6031-TC, 1966). Top.: S 56.  Cartes de Concèntric a Manuel Valls i a Salvador Espriu, signades pels  autors, amb l’encàrrec del disc Les veus del carrer. Top.: Fons  Concèntric. Coberta i primera pàgina de la partitura hològrafa de Les veus del carrer, de Manuel Valls. Top.: Fons Manuel Valls

Anton Carrera diu els seus poemes (Concèntric 45711-A, 1968). Top.: 1968-S 1492. Parla Pompeu Fabra: disc d’homenatge en el centenari... (Concèntric 6077-HC, 1968). Top.: S 52

Música infantil

Els responsables de Concèntric tenien molt clar que per assegurar el futur de la llengua i educar en el gust per la música calia comptar amb els infants. En aquesta línia s’editaren discs amb una gran repercussió entre el públic familiar, i grups com Els Xipis s’hi van especialitzar.

En col·laboració amb la revista Cavall Fort, Concèntric publicava també la sèrie Discoteca Cavall Fort, amb nombrosos títols com M’agrada Cavall Fort, i molts amb textos de Josep M. Espinàs i música de Francesc Burrull, com ara Cançons per a encarrilar criatures, Les cançons de les joguines, Cantarelles i jocs de falda, Cançons amb endevinalla i un llarg etcètera.

Cançons per a encarrilar criatures (Concèntric 6055-UC,  1967). Top.: S 68. Partitures manuscrites i lletra de les cançons.  Música de Francesc Burrull i lletra de Josep M. Espinàs. Top.: Arxiu  Francesc Burrull

"Ball manetes" [Música manuscrita]. Dins: Cantarelles i jocs de falda. Top.: Fons Concèntric. Els Xipis (Concèntric 6088-UC, 1971). Top.: S 74

M’agrada Cavall Fort. Lletra: Josep M. Andreu. Música: Lleó Borrell. Cavall Fort, Núm. 43 (1964). Top.: S-4-7268. “Voleu fer una cançó?”. A: Cavall Fort, núm. 110-111 (desembre 1967). Top.: S-4-7268

Viatge a la lluna

Un bon exemple de la vocació de Concèntric pel públic infantil
és Viatge a la lluna, una obra amb música de Xavier Montsalvatge
i textos de Josep M. Espinàs. Fou un encàrrec de les Joventuts Musicals
de Barcelona per a ser presentada al seu IV Cicle d’Audicions per a la
iniciació musical dels escolars, el 1966. La intenció didàctica de la composició
consisteix a introduir els instruments de l’orquestra al llarg de la narració, seguint
precedents com el de Prokofieff amb “Pere i el llop”. Va ser interpretada al Palau
Nacional i al Palau de la Música Catalana per l’Orquestra Municipal de Barcelona
dirigida per Rafael Ferrer, amb en Josep M. Espinàs com a narrador i les veus
infantils del Cor Albada.

El disc l’enregistrà el 1969 l’Orquestra Ciutat de Barcelona dirigida per Antoni Ros
Marbà, mantenint els intèrprets de la versió en directe i afegint-hi cançons d’Émile
Jaques-Dalcroze traduïdes al català en una de les cares.

La portada del disc, dibuixada per Cesc, està en consonància amb una de les
publicacions per a públic infantil més llegides del moment, Cavall Fort, que sovint
tenia portades d’aquest il·lustrador.

Viatge a la lluna (Concèntric 5708-STL, 1969). Top.:  1969-LP102. Programa de mà de Juventudes Musicales amb el programa del  concert que incloïa “Viatge a la lluna, narració musical”. Top.: Fons  Concèntric

La música folk i tradicional

La música tradicional es pot considerar la base de la identitat musical
d’una nació, ja que neix de la base social d’un poble. Però per assolir un ampli
reconeixement, cal fer-la arribar als auditoris dotada de la màxima expressió
musical. Amb aquesta intenció, i recollint música del conjunt dels Països Catalans,
Concèntric editava la compilació Cançons tradicionals dels Països Catalans,
harmonitzades per a grup instrumental i dirigides pel mestre Manuel Oltra,
i que interpretà la contralt Montserrat Martorell. El disc, que lluïa una obra
d’Antoni Tàpies per portada, esdevingué un èxit discogràfic
i tingué una gran repercussió.

Cançons tradicionals dels Països Catalans (Concèntric 5706-UL, 1966). Top.: LP 192. Muntanyes regalades; Els fadrins de St. Boi. Partitura ms. Top.: Fons Concèntric

Els autors folk

Maria del Mar Bonet fou una de les artistes més rellevants de
la discogràfica. Bonet combina la cançó d’autor i la recuperació
de la música tradicional, juntament amb una actitud de reivindicació
política. Alhora, representa l’abast lingüístic dels Països Catalans per
la seva procedència mallorquina. Amb Concèntric es féu molt popular
gràcies a Maria del Mar Bonet i Cançons de Menorca.

Dolors Laffitte, tot i que començà amb molt èxit dins la cançó melòdica, ja
a Concèntric iniciava el gir que faria més endavant cap a la música tradicional
com a Maria Laffitte, amb referències com Cançons occitanes i Cançons d’Israel.

Pau i Jordi (Riba i Pujol), enregistraren dos discs com a integrants
del Grup de Folk amb temes procedents de la música tradicional catalana.
En la vessant més avantguardista del folk es publicà Miniatura, un projecte format
per Pau Riba, Jaume Sisa, Albert Batiste i Bravo “El Cachas”.

M. del Mar Bonet. Cançons de Menorca. (Concèntric 6042-UC, 1967). Top.: S 135. Es llangardaix d’Alahor. Partitura ms. Lletra i particel·la. Top.: Fons Concèntric. Retrat de M. del Mar Bonet. Top.: Arxiu Enric Frigola

Dolors Laffitte. Cançons occitanes. (Concèntric 6068-UC, 1968). Top.: S 105. Retrat de Dolors Laffitte. Top.: Arxiu Enric Frigola

Pau i Jordi. En Pere Gallerí (Concèntric 6076-UC, 1968). Top.: S 29

Miniatura (Concèntric 6085-UC, 1969). Top.: S 24. Retallable interior, muntat

Clàssica i religiosa

La combinació de solistes i grups corals o orquestrals donaren resultats amb força ressò. La pràctica de la música coral a Catalunya començava a fer un gir cap a agrupacions compromeses amb la llengua i la cultura, alhora que buscaven consolidar un repertori ambiciós.

Cal destacar els casos de Montserrat Torrent i la Coral Sant Jordi a Corals d'Advent i Nadal de l’Orgelbüchlein, de J.S. Bach. També la Capella Clàssica Polifònica del FAD amb les seves Cançons de primavera  i Cançó de Barcelona.

Fruit dels canvis promoguts pel Concili Vaticà II (1962-1965), les llengües vernacles s’incorporaren a la litúrgia, i els cants i oracions es traduïren al català, com es pot veure al disc de la Missa del Papa Joan. En aquesta línia trobem també els discs de Sor Núria, o les Cançons per al poble: pregàries vol. 1, i la Missa comunitària interpretada per l’Orfeó Gracienc.

Orfeó Gracienc. Missa comunitària (estel del matí). (Concèntric 6008-TC, 1965). Edició popular. Top.: S 57. Missa del Papa Joan (Concèntric 6007-TC, 1965). Edició popular. Top.: S 53

Corals d'Advent i Nadal de l'Orgelbüchlein (Concèntric 5705-TL, 1966). Top.: LP 191

Sor Núria, Una missionera de Natzaret (Concèntric 6026-UC, 1966). Top.: S 37

El poder de la imatge

En matèria de màrqueting, Concèntric apostà per identificar-se amb
un logotip. El fotògraf Francesc Guitart, a partir del disseny original
de Josep Maria Subirachs per al logo de La Cova del Drac, va fer-ne una
adaptació col·locant el drac dins uns cercles concèntrics i emmarcant-ho amb
la tipografia amb el nom de la discogràfica.
Cartells de concerts, pòsters i postals publicitàries, portades de discs... tots els
elements visuals possibles tenien un paper important en la difusió de la tasca de la
discogràfica i, alhora, eren clars portadors dels corrents artístics més renovadors.
Concèntric aprofità l’embranzida de la fotografia més moderna gràcies a la
col·laboració de fotògrafs com Josep Puvill, Oriol Maspons, Juli Ubiña, Toni Catany,
Joaquim Soler i Joan Vila. Per altra banda comptà amb dissenyadors gràfics i
publicistes com l’esmentat Francesc Guitart, o Jordi Fornas (que treballà més per
Edigsa), Enric Sió, Pilar Vilarrazo, Joan Fontanals, Frederic Anguera, Antoni Pons,
Ricard Pie, o Joan Pedragosa. El propi Pau Riba prestà els seus serveis com a
dissenyador per Concèntric en diverses ocasions.

Logotip de Concèntric, adaptació de Francesc Guitart del disseny  original de J.M. Subirachs per a La cova del drac.

Guillermina Motta: discos Concèntric. Maspons + Ubiña. Cartell. Top.: V (7)B7. Auca del Tricicle: Frederic, Alvar, Ignasi: endavant, passi el que passi. Perich. Cartell. Top: IV (7) B9

Postals promocionals de Concèntric: Tuna de la Facultat de Dret de   Barcelona, Martí Llauradó, Toni Moreno, Antoni Santandreu i Maria Amèlia   Pedrerol. Top.: Fons Concèntric

La Cova del Drac

L’any 1965, els responsables de Concèntric inauguren
la seva seu al núm. 30 del carrer Tuset, l’epicentre de la modernitat
de la Barcelona d’aquells dies. El local comprenia la cafeteria
Drac Drug-Store i, al soterrani, La Cova del Drac, que esdevingué
un dels locals culturals de referència per als joves artistes i intel·lectuals
de la Barcelona dels anys 60 i 70.
La programació incloïa la presentació dels discs de Concèntric, però també
recitals de cantants novells, exposicions, tertúlies i espectacles de tot tipus. Allà
s’hi reunien assíduament els components d’Els Setze Jutges, altres representants
de la Nova Cançó i músics en general. El local s’especialitzà sobretot en jazz, amb
la participació de músics catalans com Tete Montoliu i molts d’estrangers que
passaven per Barcelona. També acollí les primeres manifestacions d’espectacles de
cabaret en català, promoguts per Carme Sansa, amb textos de M. Aurèlia Capmany
i Jaume Vidal i Alcover i música de Josep M. Martí.
Un exemple del que tenia lloc a La Cova podria ser el disc Santi Sans a La Cova del
Drac, un disc amb cançons humorístiques i del music-hall adaptades al català per
Josep M. Espinàs, arranjades per Francesc Burrull, amb disseny de Francesc Guitart
i fotografia de Maspons i Ubiña.

Drac Drug-Store i La Cova del Drac. Circulars informatives amb  motiu de la inauguració. Barcelona, 1965. Top.: Fons Concèntric.  Fotografia de l’exterior del Drac Drug-Store. Top.:  Arxiu Enric Frigola

Santi Sans a la Cova del Drac (Concèntric 6056-UC, 1967). Top.: S 42

Les arts plàstiques a La Cova del Drac

A més de les actuacions musicals, a La Cova del Drac s’hi organitzaven
exposicions. Potser és una de les facetes més desconegudes del mític local
del carrer Tuset, però una bona mostra de cartells en són testimoni.
Alguns artistes polifacètics de l’època hi van exposar la seva obra gràfica, alhora
que també hi presentaren les cançons dels seus discs nous editats amb Concèntric.
En Mates, pintor i cantautor mallorquí, n’és un bon exemple.

Contracte entre Concèntric i En Mates per actuar a La Cova del  Drac i exposar-hi les seves pintures. Signat per Josep M. Espinàs i  Gerard Mates. Top.: Fons Concèntric

La Cova del Drac: Tuset 30 : 29 abril, 18 maig, 1969. Prim. Cartell. Top.: IV (9) B 18

Ninots d'en Perich: Cova del Drac: del 24 de novembre al 14 de desembre del 69. Cartell. Top.: IV (9) B 21

Xavier Bulbena: dibuixos: a la Cova del Drac del 19 de novembre a 6 de desembre del 70. Top.: IV (9) B 24

Tuset Street

El carrer Tuset va arribar a ser, als anys 60, el rovell de l’ou de
la modernitat, l’emulació barcelonina del famós Carnaby Street de
Londres. D’aquí que s’esmentés col·loquialment a l’anglesa: Tuset Street.
Els referents de la Gauche Divine de Barcelona, intel·lectuals, artistes i altres
persones relacionades amb l’ambient cultural i la moda, l’art, o el disseny, es
relacionaven a l’entorn del carrer Tuset i els seus locals. Allà s’obriren llocs de
referència com la ja esmentada Cova del Drac, o el Pub Tuset.
La “marca” Tuset Street va arribar a prendre tanta volada que el dissenyador
gràfic Joan Pedragosa va elaborar una imatge publicitària que es va exposar
en panells del propi carrer i, a Tele-Estel, Àngel Casas redactava una “pàgina rosa”
amb aquest nom.
Altres locals similars en espais propers van ser la boîte Nostre Món, la discoteca
Bocaccio, i el bar musical La Cucafera, regentat pel propi Guillem d’Efak.
El 1968 es rodà la pel·lícula Tuset Street, dirigida per Luis Marquina, amb intèrprets
tan antagòniques com Sara Montiel i Teresa Gimpera, i amb banda sonora
d’Augusto Algueró.

Tuset Street. Joan Pedragosa. 3 postals i 2 fotografies. Top.: XXIII Pedragosa B 25

Tuset street . Director, Luis Marquina. (Polydor, 1968). Top.: 2009-DVD 404.  Banda sonora del film "Tuset Street". Orquesta dirigida por Augusto Algueró. (Polydor, 1968). Top.: 1968-LP 316

“Tuset Street, pàgina rosa”. A: Tele-Estel, núm. 86 (8 març 1968). Top.: 05(46.71Bar)Tel Fol

Els mitjans

La implicació d’alguns mitjans amb esperit renovador va suposar
un nou canal de difusió de les activitats de Concèntric: novetats
discogràfiques, cròniques d’actuacions, la programació de La Cova del
Drac, entrevistes als artistes... Algunes de les publicacions periòdiques
de l’època, des de les de cultura general com Serra d’Or, Oriflama, El Món,
Presència... les infantils com Cavall Fort, fins a les relacionades amb els temes
d’actualitat com Tele-Estel, Triunfo, Destino, Mundo Joven... tenien un apartat
sobre la nova cançó.
Dels programes de ràdio que prestaven especial atenció a la cançó en català
destaquen Radio-scope, de Ràdio Barcelona, amb Salvador Escamilla al capdavant,
que també cantava i publicà nombrosos discos amb Edigsa.
Escriptors i periodistes de l’època van començar a esmentar el moviment de la Nova
Cançó, Els Setze Jutges i, per extensió, el treball de discogràfiques com Concèntric.
La “cançó”, així, va obtenir dels mitjans de comunicació el ressò d’uns veritables
mass media. Els periodistes d’aquella època amb especial interès per la cançó
foren Lluís Crous, Josep M. Bachs, Salvador Escamilla, Àngel Casas, Antoni Serra,
Albert Mallofré, Antoni Batista, Manuel Vázquez Montalbán, Jordi Garcia-Soler,
Mercè Vilaret, Sergi Schaff, Lluís M. Güell... per anomenar-ne alguns.

“Nadala” de Concèntric. A: Tele-Estel,  núm. 23 (desembre 1966). Top.: 05(46.71Bar)Tel Fol

“Gran Premi del Disc Català”. A: Serra d’Or (octubre 1966). Top.: 05/16-4º

Concèntric i els festivals

Per tal de potenciar la repercussió dels seus artistes, Concèntric
tingué especial interès en què participessin en els festivals més
destacats del moment, així com a certàmens i premis.
Amb el referent del Festival de Sanremo, aquí es creà el Festival de
la Canción Mediterránea (1959-1967). L’any 1961, Lita Torelló n’aconseguia
el segon lloc. L’any 1962, la cançó “Se’n va anar” guanyà el primer premi amb
el duet format per Salomé i Raimon. Francesc Burrull fou, un cop més,
el responsable de fer-se’n ressò amb el disc Los 10 éxitos del V Festival
de la Canción Mediterránea, adaptant les cançons per al piano en un interessant
disc instrumental.
La primera edició del Gran Premi del Disc Català, el 1965, fou un aparador per als
discs de Concèntric, que reberen diversos guardons. Guillermina Motta, Guillem
d’Efak, i Tete Montoliu amb Elia Fleta representaren el segell al MIDEM de Cannes
l’any 1967, ocasió per a la qual Burrull en féu els arranjaments orquestrals.
El Festival Internacional de la Canción de Barcelona de 1968, per la seva banda,
atorgà el segon lloc a la cançó, “A cara o creu” amb lletra de Josep Maria Andreu i
música de Lleó Borrell, interpretada pel duet Lluís Llach i Dolors Laffitte i publicat
per Concèntric en singles d’ambdós artistes.

Los 10 éxitos del V Festival de la Canción Mediterránea (Vergara 350062-C, 1963). Top.: S 2149. Fotografia de Francesc Burrull al piano. Top.: Arxiu Francesc Burrull

Arranjaments de "Plou i fa sol" per a la Gala MIDEM.  Arranjaments de Francesc Burrull. Partitura ms. Top.: Fons Concèntric. Fotografia de  Francesc Burrull amb partitures. Top.: Arxiu Francesc Burrull

Lluís Llach. A cara o creu. (Concèntric 45707-A, 1968). Top.: S 103.
Dolors Laffitte. A cara o creu (Concèntric 45708-A, 1968). Top.: S 106

A cara o creu. Letra de José Ma. Andreu, música de León Borrell. Top.: Fons Concèntric

Dels recitals als festivals multitudinaris

En el moment d’eclosió de la cançó d’autor, l’entorn dels recitals va anar
canviant per tal d’accedir cada cop a més públic. Escenaris més grans,
auditoris, i fins i tot espais oberts, van ser cada cop més sovint l’hàbitat natural
dels artistes de Concèntric. Fou un entorn modern en aquell moment, que ha
esdevingut un estàndard en l’actualitat.
Cal destacar el Festival Folk, que tingué lloc el 1968 amb un multitudinari concert
al Parc de la Ciutadella de Barcelona, o el primer Festival Internacional de Música
Progressiva, celebrat a Granollers el 1971.
En l’àmbit de la cançó d’autor, el 1969 el Grup de Pioners de Canet, amb Joan
Ramon Mainat al capdavant, organitzà un recital on actuaren Lluís Llach, Ovidi
Montllor i Francesc Pi de la Serra. Vist l’èxit, el 1971 es féu la primera edició de les
Sis Hores de Cançó de Canet de Mar, amb més cantants i públic, esdevenint el que
seria el primer festival multitudinari de cançó catalana. El 1975, davant 15.000 joves
eufòrics i burlant la censura, Rafael Subirachs interpretà “Els Segadors”.

Rafael Subirachs. Àlbum Subirachs (Concèntric 5709-SUL, 1968). Top.: LP 186

Sis hores de cançó a Canet. Dibuix de Cesc, disseny de Jordi Fornas. Top.: IV (8) M 12

Joaquim Vilarnau. Trencant el silenci: els recitals de la transició. Barcelona: Mina, DL 2006. Top.: 2006-8-29700

El modernisme aborigen

A l’Anglatera dels anys 60 va aparèixer el moviment mod, una subcultura juvenil centrada en la moda i la música. El nom prové del seu gust pel jazz “modern”, però també escoltaven soul, R&B, i música jamaicana. A nivell estètic es definien per l’ús de scooters, trajos fets a mida, i pentinats de cabells curts amb serrell. Concèntric, amb la seva aposta per l’adaptació dels èxits anglosaxons al català, i dels artistes ieié de cançó melòdica, difongué aquesta estètica a través dels seus artistes.

Anys després, (i sense tenir res a veure amb el corrent artístic de principis del S. XX, Art nouveau o Modernisme a casa nostra), modernisme aborigen és com es coneix l’actual moviment cultural i reivindicatiu centrat en la música feta a Catalunya i cantada en català als anys 60. Cal destacar també que reivindica l’ús del català d’arrel, d’aquí l’adjectiu aborigen.

Els aplecs modernistes són els punts de trobada dels seguidors d’aquesta escena seixantera i mod. Enguany s’ha celebrat ja la 7a edició de l’Aplec Modernista Vallesà i la 1a edició de l’aplec mallorquí.

Cartell del 1r Aplec Modernista del Barcelonès (2010). Autor: Marc Argenter. Top.: Arxiu Carles Belda

Cartell de l’Aplec Modernista de Ponent de 2013. Autor: Pau Llop. Top.: Arxiu Carles Belda

Grups de versions, discjòqueis i blocs

Avui dia trobem un bon ventall de formacions musicals que basen el seu repertori en la música dels 60. Per citar-ne alguns Angelina i els moderns, el Conjunt Badabadoc, Els Trons, Trau... etc.

Per altra banda, es podrien considerar al DJ Phil Musical (Òscar Dalmau) i als Selectors Badabadoc (Carles Belda i Marc Serrats) els punxa-discos oficials del moviment, tot i que n’hi ha d’altres com el Dr. Octopus DJ.

La facilitat per a l’emmagatzematge i difusió que proporcionen les noves tecnologies ha facilitat la proliferació de blocs especialitzats en recuperar i difondre la música catalana dels 60 i 70.

Desafinat (album covers): microbloc d’en Phil Musical (Òscar Dalmau) on aboca portades de vinils catalans, sobretot dels anys 50 i 60 www.philmusical.cat

Modernisme aborigen: bloc dedicat al modernisme aborigen, música i trobades http://modernismeaborigen.blogspot.com.es/

Modernisme Aborigen I, by Carles Belda : primera tria feta pels Selectors Badabadoc pel 1r Aplec Vallesà el 2008  http://carlesbelda.bandcamp.com/album/modernisme-aborigen-i 

Phil Musical’s Lounge Corner: bloc d’en Phil Musical (Oscar Dalmau)  http://www.philmusical.blogspot.com.es/

Pots sentir-me?: golfes de cançons oblidades (bloc) http://potssentirme.blogspot.com.es/

Vinilíssim: vinils catalans (bloc) http://vinilissim.blogspot.com.es/

Homenatge, recopilacions

i col·leccionisme

Cinc anys després del tancament de Concèntric, Edigsa ja editava un doble LP amb una
 selecció del més destacat de la Nova Cançó: Dies i hores de la Nova Cançó, amb un interessant text de M. Aurèlia Capmany. Però ha estat darrerament que s’han publicat recopilacions de música editada en català els anys 60 i 70.
Altres iniciatives que han contribuït a entendre Concèntric i el seu entorn serien, sobretot a partir de 2010, l’exposició La Nova Cançó: la veu d’un poble, promoguda pel Museu d’Història de Catalunya,  i l’edició de nombrosos llibres que en fan crònica. El mateix any l’editorial La Campana publica Les 26 cançons infantils de Josep M. Espinàs i Francesc Burrull, i la revista Enderrock publicava un número especial, el mes de febrer, adjuntant el disc Pop ie-ié català amb cançons de Els Drums, Els Xocs, Eurogrup...

Dies i hores de la Nova Cançó. (Edigsa, 1978). Top.: 1978-LP 92

Grans èxits del pop en català. Vol. 1 : 1960-1975. (Rama Lama Music, 2004). Top.: CD 7636

Pop ie-ié català (Picap, 2010). Top.: 2010-CD 2320. Pop a la catalana, [1] i 2 : jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971). (Vadim Music, 2010). Top.: CD 8665 i Top.: 2013-CD 968

Francesc Burrull, J.M. Espinàs. Les 26 cançons infantils. Barcelona: La Campana, 2010. Top.: DL 78-8-C 24/11. Partitures ms. originals de les 26 cançons, de Francesc Burrull i lletra de J.M. Espinàs. Top.: Arxiu Francesc Burrull

Fermí Puig. Els 60 canten en català; pròleg de Lluís Serrahima. Lleida: Pagès, 2010. Top.: 2011-8-1728

Joan Manuel Escrihuela, David Ferrer, Fermí Puig. Els setze jutges. Barcelona: Viena, 2012. Top.: 2013-4-1157

Ens calen cançons d’ara. Javier de Castro, ed. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2010. Top.: 2011-8-28901

Jordi Garcia-Soler. La Nova Cançó. Barcelona: Edicions 62, 1976. Top.: 2004-8-26911

Jordi García-Soler. Crònica apassionada de la nova cançó. Fotografies de Colita.
Barcelona: Flor del Vent, 1996. Top.: 2004-8-23115