Dos-cents anys més tard de l’aparició de la primera Gazeta escrita en català (1641), sorgia la primera revista humorística en la nostra llengua, Lo Pare Arcàngel (1841). D’aquesta efemèride, l’any 2016 se n’han complert 175, motiu pel qual ens proposem d’homenatjar les revistes humorístiques catalanes que es van publicar fins a la Guerra Civil, atès que fins a aquesta època van ser el tipus de mitjà més utilitzat per interpretar els esdeveniments polítics i socials.

L’humor ha estat conreat tant per escriptors com per dibuixants; els antecedents més llunyans a Catalunya, els trobem en obres literàries i teatrals, però principalment en els romanços i les auques. L’humorisme català, hereu d’autors com Anselm Turmeda o F. Vicent Garcia, “Rector de Vallfogona”, mostra unes característiques especials, que es fan paleses analitzant les capçaleres de les revistes exposades, en les quals sovint trobem títols amb noms d’animals (Lo Burinot, El Loro, ¡Cu-cut!); diminutius o hipocorístics de noms de persona (Papitu, La Pepa, La Tuies); jocs de paraules (Risa > Risotada > Carcajada); rèpliques i contrarèpliques (La Gorda> La Flaca > El Neula); barreja entre català i castellà (Lo maco-lindo) o noms d’instruments sonors (La Campana, L’Esquella).

Les revistes il·lustrades són les que han tingut més impacte social i les volem recordar, en la nostra era de la imatge, amb una selecció dels fons de la BC, tant de revistes, com de dibuixos originals. Una selecció que per força ha de ser breu, ateses les nombroses capçaleres que es van publicar, les quals queden descrites en els repertoris més coneguts de premsa catalana, així com en els llibres i escrits dels grans estudiosos de les revistes humorístiques del nostre país.

Es veurà l’evolució de les tècniques de reproducció (xilografia, cromolitografia, fotogravat); el progrés de la imatge, que cada vegada tindrà més protagonisme en les publicacions; la gran participació d’artistes i escriptors i, sobretot, la difusió extraordinària que en el s. XX té la premsa humorística, arribant a totes les classes socials i proliferant arreu del país. També veurem l’ús progressiu del català, que en el s. XIX representava un escàs 30% de la totalitat de les publicacions, però que en el camp humorístic superarà aviat aquest percentatge i arribarà a ser majoritari en el s. XX. Curiosament, durant el difícil desenvolupament de la premsa catalana, hi trobarem el moment de màxima esplendor quan l’agitació política és culminant; la premsa satírica serà qui captarà les situacions, les interpretarà i les servirà al públic com a diversió.

Les claus de l’èxit són la immediatesa, la ràpida i àmplia difusió i la qualitat dels autors i els artistes implicats; són molts els artistes especialitzats en humor (Cornet, Brunet, Apa, Junceda, etc.) i d’altres que simplement hi participen i l’enriqueixen (Smith, Opisso,A. Mestres, N. Vázquez, etc.).

Veurem una extensa gamma de colors de l’humorisme (negre, blanc, verd) i diferents tipologies de revistes que el tracten, de caràcter general, polítiques, esportives, psicalíptiques, etc. i en tota la intensitat de l’humorisme (humor, ironia i sàtira) i en diferents representacions gràfiques (acudits, vinyetes, caricatures i tires còmiques).