Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / 120 anys de l’article que va dur el poeta Maragall a procés


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Etiquetes



120 anys de l’article que va dur el poeta Maragall a procés

Quan Joan Maragall s’incorporà al periodisme, el catalanisme s’estava transformant en nacionalisme. «Entre 1885 a 1900 [...] es passà del "España es la nación, Cataluña la patria" de la generació anterior, al "Catalunya és l’única nació i Espanya és només un estat, és a dir, quelcom artificial i prescindible"», explica el professor J.M. Fradera. El poeta s’identifica clarament amb aquesta nova línia ideològica i el 1902, en plena maduresa, és processat pel contingut d’un article.

Els mesos anteriors s’estava creant un ambient hostil a Catalunya i les autoritats a Madrid estaven inquietes. Com a exemple, en podem destacar dos incidents. Entre el 17 i el 25 de febrer del 1902 s’havia fet una vaga general a Barcelona a causa de l’enduriment de les condicions de vida dels treballadors industrials, agreujada per la pèrdua de les colònies, que demanaven una reducció de jornada, i la premsa burgesa catalanista havia criticat la passivitat del govern civil. El 5 de febrer del mateix any, el capità general de Catalunya va ordenar tancar els Jocs Florals perquè, com diu La Vanguardia del dia 5, «no había ninguna bandera española, y que en cambio había veintidós banderas catalanas». La bandera va ser hissada, finalment, però xiulada.

El gener del 1902 Maragall publica l’article «El sentimiento catalanista» al Diario de Barcelona, on fa palesa la seva sintonia amb el nou catalanisme polític, que es considera l'únic capaç de dur a terme la regeneració d’Espanya; el 4 de setembre publica  «El trágico conflicto», on amplia aquesta idea; i finalment l’11 de setembre publica «La patria nueva», que és el text que li va valdre el procés.

 

Article «La patria nueva» publicat al Diario de Barcelona l’11 de setembre de 1902

 

Transcripció d’un fragment: «Para que el catalanismo se convirtiera en franco y redentor españolismo sería menester que la política general española se orientara en el sentido del espíritu moderno que ha informado la vida actual, no sólo de Cataluña, sino también de algunas otras regiones españolas progresivas. Mientras todas ellas continúen gobernadas por el viejo espíritu de la España muerta; mientras decir política española equivalga a decir absorción, fraseología y administración contra el contribuyente entregada por el favor a tantos altaneros mendigos (por no decir cosa peor) de levita, es imposible que ninguna región civilizada de esta España sea sincera y eficazmente españolista. Pero cabalmente estas regiones -se objeta- son las que deben transformarla […] El viejo espíritu central representativo de la gran masa de la España muerta, caduco y todo, vacío, momificado, tiene todavía una superioridad, si no suficiente ya para hacer política alguna positiva, bastante aún para neutralizar, para destruir, o, lo que es peor, para corromper toda iniciativa salida de aquellas pequeñas porciones de España que, al trabajar en su desarrollo económico y social, han abandonado, por descuido o por inercia, la función política en manos que han resultado ajenas. Aquí hay algo vivo gobernado por algo muerto, porque lo muerto pesa más que lo vivo y va arrastrándolo en su caída a la tumba. Y siendo ésta la España actual, ¿quién puede ser españolista de esta España, los vivos o los muertos? […] El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: –Zona neutral… –¡Separatismo! –Concierto económico. –¡Separatismo! –Organismos autónomos. –¡Separatismo!… –¿Cómo podemos ser españolistas de esta España? […] –Sois cuatro inocentes, cuatro locos, cuatro criminales de lesa patria –nos contestarán incoherentemente–; pero ¡ay de vosotros!; porque nosotros somos los ministros, nosotros los consejeros, nosotros los generales, nosotros los jueces, los directores, los hábiles, los oradores, los cimientos y puntales, en fin, de la vieja patria española. A lo cual contestaremos riendo: –Pues nosotros somos los que hacen patrias nuevas».

Els companys del Diario sembla que el van encoratjar a desaparèixer de Barcelona durant un temps, ja que pensaven que fins i tot l’empresonarien, però ell no en va voler saber res, ens relata Maurici Serrahima. «Vestit a punt, va passar la tarda tocant el piano, mentre la muller i les germanes xiuxiuejaven debatent si li havien posat prou abrigalls a la maleta».

Finalment el cas va ser sobresegut i no va passar res, i Maragall va ser felicitat a tort i a dret tant per l’article com pel final feliç de l’episodi. Gràcies al projecte Transcriu-me! de transcripció col·laborativa del seu epistolari, que es va completar el 2021, he trobat nombroses cartes on coneguts i desconeguts li donen suport i el feliciten.

 

Carta de Joan Ruiz Porta a Joan Maragall del 12 de setembre de 1902

 

Transcripció: «Tarragona 12 Septbre. 1902. Estimat Maragall: Es tan hermós el seu article d'ahir La Patria Nueva, que no puch resistir l'impuls de donarli la mes coral enhorabona, com no l'he pogut resistir de publicarlo, de cap á peus, en lo "Diario de Tarragona", d'avuy, del quin ne soch Director, y ahont me te á las sevas ordres [...]».

 

Carta de Xavier Viura a Joan Maragall del 16 de setembre de 1902

 

Transcripció: «16 Sbre. 1902. Estimat amich Maragall; Enterat de la denuncia de vostre hermosíssim article "Patria Nueva" al temps que la sento" per les incomoditats relatives que pot portar, vos en felicito de tot cor puix per altra part tots sabem que una denuncia d'aquesta manera covreix d'honor al denonciat. Esperant estrenyens la mà dintre algúns días, disposin de vostre afectíssim amich admirador Viura».

 

Carta de Pere Coromines a Joan Maragall del 16 de setembre de 1902

 

Transcripció: «Madrid 16 de setembre de 1902. Estimat amic Maragall: El vostre article "La Patria nueva" qu'he llegit à "La Veu de Catalunya" m'ha agradat mes encare que l de la Lectura. Un día parlant amb en Vives jo li deia que vos tindríau de posarvos à devant dels catalans, i que tots us seguiriam. Encare tinc l'esperança de que algún dìa us hi trovarèu sense volerho: les condicions qu 'ha de tenir el nostre capitá son la llealtat i noblesa de cor, un esperit clar i un arrel de simpatia à l'anima del poble. Y vos les teniu aquestes condicions».

Un parell de mesos després, Maragall escriu a Unamuno i li explica els fets:

 

Carta de Joan Maragall a Miguel de Unamuno del 6 de novembre de 1902

 

Transcripció: «[...] No llegaron á encarcelarme por "La Patria nueva" porque el "Diario de Barcelona" es aqui una institución: me procesaron tontamente y despues sobreseyeron. A nuestro delirio de grandezas corresponde un delirio de persecuciones del Estado: sus agentes hán dicho aqui que se sienten dispuestos á transigir con el anarquismo (en el mal sentido de la palabra) antes que con el catalanismo; y lo hacen; en todo vén separatismo, y esta es la peor señal. Así lo há perdido todo España, y así se perderá á sí misma. Se siente perseguida por sus propios movimientos de vida y no descansará sino en la muerte [...]»

 
Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Fradera, Josep M. «L'intel·lectual abans de l'intel·lectual. Consideracions vacil·lants sobre el cas català entre la Revolució liberal i el canvi de segle», dins La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània, ed. de Ramon Panyella.  Punctum - TRILCAT, 2007, p.  67-108.

Maragall, Joan. «La patria nueva. Peces històriques triades per Josep Maria Casasús».  Ara, 17 nov. 2014.

Quintana Trias, Lluís. «Apunts sobre la influència de Joan Mañé y Flaquer en l’obra de Joan Maragall». Haidé. Estudis Maragallians, núm. 5, 2016, p. 43-68, raco.cat/index.php/Haide/article/view/316607. Consulta: 14 març 2022.

Serrahima, Maurici.  Vida i obra de Joan Maragall. Laia, 1981.

Comentaris