Menú superior





Ets a: Inici / El Blog de la BC / Els «Goigs a la Verge de Núria» de Joan Maragall


Right menu

Arxiu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Etiquetes



Els «Goigs a la Verge de Núria» de Joan Maragall

L’estiu del 1894, Joan Maragall el passa a Sant Joan de les Abadesses amb la dona, les dues primeres filles ­–l’Helena amb un any i pocs mesos i la Maria, nascuda la nit de Sant Joan–, la família dels pares i el seu cunyat Ubaldo Noble. Hi estieugen també el 1893, el 1895 i el 1898, i el 1901 ho faran a Camprodon. S’allotgen en una casa del carrer Major propietat d’uns parents de la mare, Rosa Gorina i Folch. Els agrada molt, el Ripollès, i tot sovint fan passeigs pels voltants i excursions a muntanya a peu o amb mula.

En una carta del 16 d’agost al seu amic Anton Roura, escriu:

«En Pep Soler me va prometre que em vindria a trobar aquí a Sant Joan per a fer una llarga excursió pel Pirineu cap a Ull de Ter i altres punts, dormint per les muntanyes i menjant fred; però no acaba de venir ni m’escriu. Entretant faig llargues caminades per aquestes muntanyes amb l’Ubaldo i el meu nebot Pepet.»

Però no haurà d’esperar gaire. En Josep Soler i Miquel arriba a Camprodon i amb un altre amic, dos guies i en Cèsar August Torras, autor de les guies del Pirineu català, emprenen el 22 d’agost la gran excursió de la vida del poeta: la travessa Camprodon-Núria.

Joan Maragall amb mula, d’excursió al Costabona, Camprodon (Top.: mrgll-ftgr 3, 5/31)

A cavall de mules, surten a l’alba de Camprodon en direcció al naixement del Ter, ribera amunt, i passen per Llanars, Vilallonga de Ter, El Catllar, que en aquell temps eren veïnats solitaris i rústecs, fins arribar a Setcases. A partir d’aquí, segueixen l’actual traçat del GR-11, que passa per l’estret de Morenç (Maragall en diu de «Murens»), albiren el naixement del Ter (Ull de Ter), al peu del Gra de Fajol i el Bastiments, pugen cap als Racons, enfilen la costa del Coll de la Marrana, fan la forta pujada del coll de Tirapits i surten damunt la Coma de Vaca. Llavors baixen de les mules i caminen, es meravellen amb la visió dels estanys de Carançà, probablement davallen per la coma de Noucreus i la Coma de les Molleres, i arriben de fosc a la Vall de Núria.

 

Plaça major de Camprodon i vista de Setcases, fotogravats que il·lustren la Guia del Pirineu català
de C.A. Torras (Top.: A 97-8-894)

Coll de la Marrana, fotogravat que il·lustra la Guia del Pirineu català de C.A. Torras  (Top.: A 97-8-894).
Presumiblement l’excursionista és el mateix Torras, tot i que, per l’aspecte del personatge, podríem
 imaginar que es tracta de Joan Maragall.

 

En l’article en castellà «En las alturas», publicat al Diario de Barcelona el 12 de setembre següent, Maragall descriu poèticament l’excursió. Dos anys més tard, en fa la traducció al català, de la qual us en reproduïm els primers paràgrafs:

«Sortírem de Camprodon que es feia de dia: anàvem a veure el naixement del Ter com aquell que va a festa major, muntats en unes grans mules que la sella ens semblava un trono, i amb ulls molt oberts a punt de gaudir aquelles meravelles pirinenques que ens esperaven en les clotades i en els cims de les muntanyes.

Ens posàrem de seguida al costat del Ter ribera amunt, d’aquell Ter clar i transparent com el rostre d’un infant, per entre arbredes i prats fumejant dels vapors matinals, i per pedregams molt polits, en els quals sonaven alegrament les ferradures de les bèsties.

Travessàrem pobles pacífics i encantats, amb aquelles esglesietes romàniques rònegues i fosques que els absis semblen torrats pel sol i arrodonits pel fregadís de les pluges i els vents de tants segles; amb aquella gent que s’hi està, de gestos calmosos i cares parades en una perpètua somnolència; i aquells carrerons solitaris i ombrius alegrats solament pel groc viu de la palla que sobreïx de les portes i finestres, animats per algunes oques, gallines i porcs que s’hi passegen llençant tot plegat un baf d’estable, fort, que tapa els esperits: poblets que un no s’afigura que puguin tenir nom, perquè els troba tots iguals.

Eixint de l’últim ens sentírem desemparats de tota humana habitació, i diguérem adéu a tot ablaniment de la natura per entaforar-nos en els estrets de Murens, foscos i aspres. Tota verdor hi va morint: un coneix que entra en el regne absolut de l’aigua i la roca viva. Entre els murs immensos d’ella, els homes es tornen petits, petits, i de ses llunyanes altures pengen les terribles cingleres amb lleus relleixos que tot just s’obiren freqüentats sols pels isards; i pel fons, a empentes i rodolons, relliscant pel llit de grans roques estimbades, hi corre el riu-infant, plorant i rient i cantat tot sol per aquelles tremendes soledats, digne esbarjo de la infància d’un gegant. Allí el riu Ter no sap encara el que és el llot: ni una gota es filtra de ses aigües tan transparents que no dissimulen ni un gra de les pedres del seu llit: el corrent és com un vel finíssim d’aire líquid que s’arruga de tant en tant en blanca escuma. I així va formant-se i creixent amb el tribut de les cascades enlluernants que baixen nues, corrents, de les altures desertes, o amb la més humil i callada de les fonts misterioses que li naixen per tots costats i se li abandonen de seguida silencioses.»

La fonda impressió que van causar aquests paisatges en el nostre poeta, el van inspirar a escriure un dels seus magnífics poemes, els «Goigs a la Verge de Núria», tot seguint la tradició dels homes de la Renaixença de recuperar aquest tipus de composició poètica popular.

Segons diu el seu fill Gabriel en l’Esbós biogràfic, «Els primers versos van ser escrits a la paret de la cambra del refugi de Núria, tal com avui els llegim en les edicions.»

El poema està dedicat a la mare de Déu de Núria. La talla romànica de noguera policromada del segle XII o XIII, llavors s’exposava als visitants en una cambra fosca de l’església vella, enderrocada el 1911. La primera pedra del santuari actual es va posar el 1889.

En el manuscrit que es conserva a l’Arxiu Joan Maragall s’hi llegeix la dedicatòria següent: «A n’en Joseph Soler y Miquel. Aquests goigs els hem cantat tots dos. (Record del 22-23 d’agost de 1894). Maragall».

Original autògraf del poema «Goigs a la Verge de Núria» (Top.: mrgll-Mss. 8-1-1-1)

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Casals, Glòria. Joan Maragall: carnets de viatge. [Barcelona]: Diputació de Barcelona, 2010.

Geògraf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques. Vall de Camprodon, Vall de Ribes, Núria, Ulldeter: mapa guia natura, turisme actiu : E-50. Granollers: Alpina, 2004

Maragall, Joan. «En las alturas», Diario de Barcelona, 12 de setembre de 1894, p. 10466-10468, reproduït dins ID., Obres completes, v. II, p. 255-257.

Maragall, Joan. «Per les altures», dins ID., Obres completes, v. I, p. 725-727.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.

Torras, Cèsar August. Pirineu català: guia itinerari del excursionista a Camprodon. Barcelona: L’Avenç, 1902. 

Comentaris