En els seus més de 500 anys d’història, l’antic Hospital de la Santa Creu va reunir un important arxiu que avui es conserva repartit entre la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’arxiu de l’Hospital neix de la necessitat de tenir a mà els títols justificatius dels privilegis i les propietats de la institució, i facilitar l’administració quotidiana d’aquesta. La seva organització ha passat per diverses vicissituds, amb algun episodi d’abandonament. La quantitat i el bon estat de la documentació conservada el converteixen en un dels arxius hospitalaris més complets de la Corona d’Aragó; ho demostra, per exemple, el gran nombre de volums conservats de la sèrie de llibres d’entrades de malalts. Un conveni signat el 2006 entre la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya dóna cobertura a un projecte de catalogació en curs, els resultats del qual es consulten a la base de dades Fons històric de l’Hospital de la Santa Creu.

Un dels primers arxivers de l’Hospital de qui tenim dades i que s’imposa per la personalitat que va imprimir a la seva actuació és Sebastià Roger (v. 1573-1623), escrivent de Ripoll i més endavant sotsdiaca.

Roger entra en escena a l’Hospital a finals del segle XVI. Ja té un cert bagatge professional, adquirit amb els papers del regent de la Cancelleria Francesc Mulet. Paral·lelament, ordena l’arxiu del monestir de Sant Antoni i Santa Clara. Els primers contactes amb l’Hospital potser estan marcats per l’empremta d’un predecessor, el notari Francesc Riu, a qui els administradors havien encarregat l’elaboració de llibres per a l’arxiu. Classificar i descriure la documentació evita els efectes perniciosos que provoca en l’economia de l’Hospital, segons Roger, “no tenir home propri en lo arxiu qui port en orde tota la màchina de les scriptures y los llevadors de rendes”. La seva insistència li reportarà el títol d’arxiver: “En 1596 ya s’i provehí, per quant nomenaren archiver a Sebastià Roger, scrivent”. A partir d’aquí, retrobem constantment la seva mà: elabora inventaris, memorials de papers no localitzats però necessaris per reclamar censos; regesta documents, els afegeix una signatura i en comenta la utilitat (de vegades nul·la: “Crec que no s'i perdria res en traure'l de l'arxiu”). Amb la mateixa finalitat pràctica, actua com a procurador menor o com a substitut de l’escrivà major en la confecció de capbreus i llevadors de rendes.

Una altra font de riquesa que cal controlar són les herències: “Aquest llibre és lo més curiós de l'arxiu”, diu d’un inventari de testaments en què l’Hospital apareix com a beneficiari. I continua: s’han de localitzar possibles llegats amagats entre els protocols notarials. El mateix Roger descriu fons personals ingressats conjuntament amb les herències, que converteixen l’Hospital en un arxiu d’arxius on es troba informació no relacionada directament amb aquest (“extravagant”), per exemple sobre la drassana reial de Barcelona.

Treballador incansable, Roger s’irrita davant de la feina mal feta. Es queixa: “Per què no posaven lo dia y any?” Fa comentaris personals, com el que dedica a l’historiador Francesc Calça mentre n’ordena els papers: “Dit Calça no portava res ab clarícia, sinó tot confusament”. I es baralla amb un escrivent que, tip de tanta crítica, acusa “lo molt prudent y corrector de vicis lo senyor Sebastià Roger, matriculat y prothoscrivent en matèria de confussió” de no predicar amb l’exemple quan redacta els seus propis llibres; l’al·ludit replica immediatament: “Dígan-ho tant com vullen, sols sien persones intel·ligents y que no parlen ab passió”.

Més enllà de la relació professional, Roger elogia encara l’aspecte caritatiu i assistencial de l’Hospital en uns versos que volen incitar el lector a col·laborar-hi

“... És l’Ospital casa que té fer mella
a qualsevol, sols racional sia,
per les obres de tanta maravella
que praticar vehem en ell tot dia.
No tractant-se en casa d’altra cosa
sinó curar de pobres malaltia
o del qui seny per sos treballs no goza,
en gran servey de Déu y honra nostra...“

En l’últim testament, que redacta estant malalt en un llit de la institució que ha servit durant més de vint-i-cinc anys, fa llegats i ordena misses a l’Hospital, “al qual voldria dexar tots mos pochs béns, però tinch molts parents pobres”. Roger s’assegura que el seu propi nom quedi lligat a l’Hospital i demana ser enterrat a la capella del Sant Crucifix sota una làpida on es llegirà, “llatina ben feta”, aquesta inscripció: “Sepultura de mossèn Sebastià Roger, subdiaca y archiver de l’Hospital general, qui morí a catorse de maix de l’any de nostre Señor mil sis-cents y vint-i-tres, cuius anima requiescat in pace. Amen”.

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

Sovint trobem en els llibres un seguit de marques que ens permeten identificar-ne l’autoria o que poden tenir una finalitat comercial: marques d’aigua, d’impressor, d’editor o d’enquadernador; en altres ocasions poden servir per a reconèixer-ne el posseïdor: l’ex-libris.

L’ex-libris és una marca del propietari del llibre; pot ser manuscrita, o impresa en una etiqueta o en un segell.

L’ex-libris manuscrit es troba tant en documents anteriors a la impremta com en documents actuals. En els llibres de text en particular, hi trobem sovint, a part de la signatura autògrafa, una jaculatòria. Existeixen diverses fórmules que s‘usen en diferents idiomes; una de les més comunes en català era:

El paper és de roba
La roba de fil
El fil de cànem
El cànem de terra
La terra de Déu
I aquest llibre és meu

Els ex-libris tenen forma d’etiqueta on consta el nom del propietari i, freqüentment, una vinyeta al·legòrica. Generalment es fan en mida petita per tal de poder-los enganxar a la part interna de la tapa del llibre.

Els més antics són heràldics; és a partir del segle XX, amb el modernisme, que se’n generalitza la utilització i, en molts casos, deixen de ser un objecte d’ús i esdevenen objectes d’intercanvi entre col·leccionistes.

A la Secció de Gravats de la Unitat Gràfica de la Biblioteca, s’hi conserven molts ex-libris; alguns han arribat independentment i d’altres, en forma de col·lecció. En aquest darrer cas, s’han conservat tal com havien estat reunits pel col·leccionista individual (Vindel, Miracle, Vallina, Carreras, etc.) o institucional (AEB, Asociación de Exlibristas de Barcelona; Biblioteca Bergnes de las Casas i Biblioteca de Catalunya).

Aquests ex-libris es troben al catàleg, entrats un per un. Darrerament, però, s’han començat a fer reculls per les peces que no són gravats nobles o que no són gaire destacables des del punt de vista gràfic i/o artístic.

Existeixen altres variants de les marques de propietat en el llibre, com el super-libris, que s’aplica a l’enquadernació (tapa del llibre); l’ex-biblioteca, generalment usat per a una institució; l’ex-dono, per a identificar els llibres d’una donació, o l’ex-musicis, per a llibres de música o documents sonors.

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica