Els inicis de l’arxiu els hem d’anar a trobar el 1912 quan, mort Maragall, la seva vídua Clara Noble i les filles grans inicien la recuperació i ordenació de tot el llegat documental del poeta a la casa familiar de Sant Gervasi. L’objectiu és l’edició de les primeres obres completes, que es van publicar a l’editorial Gustau Gili entre el 1912 i el 1918.

Aquesta tasca s’amplia els anys següents amb la recuperació de l’epistolari, i entre el 1929 i el 1955 es van publicant els XXV volums de l’anomenada Edició dels Fills a la Sala Parés Llibreria.

En aquests anys el llegat va creixent i canviant de lloc: d’una capsa es trasllada a una prestatgeria, i amb els anys es va ubicant en altres mobles i en diverses estances de la casa, tenint sempre cura que no es perdi ni es malmeti. Se sap, per exemple, que acabada la Guerra Civil un grup d’oficials franquistes es va instal·lar a la casa uns dies, durant els quals Clara va dormir amb el llit protegint l’armari on es guardaven tots els manuscrits, que havia estat construït especialment amb aquest objectiu.

Va ser Joan Anton Maragall Noble (1902-1993), sisè fill del poeta, qui va impulsar la transformació de l’arxiu familiar privat en un arxiu de patrimoni públic a l’abast del món investigador “per tal de destinar-ho a Arxiu-Museu on s’estudiï l’obra d’en Joan Maragall i la cultura catalana de la seva època”, segons es diu en l’acta notarial. El 14 de juny del 1983, ell i Jordi Maragall, el fill petit, en representació de tots els germans, signen el conveni, que es formalitza l’any següent DOG 13 abril 1984, per la cessió de l’arxiu a la Generalitat, tal com havia disposat la seva mare Clara en el testament l’1 d’abril del 1944.

El conveni establia que la planta baixa del número 79 del  carrer Alfons XII de Barcelona, amb tot el llegat documental, mobiliari, objectes i quadres, hauria de passar a ser públic a partir de la mort de les filles que encara hi vivien: Helena, Clara i Anna. El traspàs efectiu es produí finalment el 10 de gener de 1991, i el 26 d’abril de 1993, després de vuitanta anys com arxiu familiar, s’obria al públic l’Arxiu Joan Maragall com a secció de reserva de la Biblioteca de Catalunya.

I ja en fa vint!

Diverses bibliotecàries se n’han fet càrrec al llarg dels anys: Blanca Reyes, Maria Rosa Torras, Dolors Vives, Rosa M. Olivella i Dolça Tormo. I no oblidem Paquita Güell, amiga de la família, que va ajudar l’Helena Maragall i en Joan Anton en els moments inicials, i Francesca Argimon Maragall, néta del poeta, que hi ha col·laborat fins fa ben poc. A totes elles cal agrair la seva dedicació i professionalitat, gràcies a les quals l’Arxiu s’encamina a la maduresa amb pas segur.

De la redacció de fitxes manuals es va passar a la catalogació automatitzada, i d’aquí a la digitalització dels fons i a la consulta web, en un camí imparable de difusió i internacionalització. Ara nous reptes truquen a la nostra porta i hi respondrem com sempre, amb la il·lusió i el compromís que l’obra i la biografia de Joan Maragall es recullin, es conservin i es difonguin  arreu.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

La Biblioteca de Catalunya està ubicada al que va ser l’Hospital de la Santa Creu durant més de 500 anys i conserva part del seu arxiu. Aquesta documentació és imprescindible per fer la història petita de l’Hospital, per saber com funcionava, qui hi vivia, qui hi treballava, el que cobraven i fins i tot com es deien.

L’hospital era com una petita ciutat on, a més dels malalts, els nens expòsits i el personal que se’n cuidava, hi vivia i treballava una munió de gent: cuiners, sabaters, sastres, rellotgers, carreters, forners, etc. Ells eren els encarregats de fer que aquesta ciutat en la que vivien més de cinc-centes persones funcionés.

Entre les diverses figures que administraven l’Hospital n’hem triat dues que formaven part del personal eclesiàstic: el guarda-roba i el panicer. Resseguint els llibres de comptes, els llibres de pagaments i les Constitucions de l’Hospital ens podem fer una idea de quina era la seva feina: s’encarregaven de la intendència, procuraven que no faltés el necessari per viure.

El guarda-roba s’ocupava de tot el relacionat amb la roba, bé fos de les persones com de les instal·lacions. Havia de vigilar que hi hagués prou roba de llana i sabates o espardenyes per vestir els nens i les nenes, les donzelles del convent, els oficials i els bojos; els malalts portaven camises de fil, i també se n’ocupava. El sastre i el sabater, per la seva banda, cosien, apedaçaven i feien la roba i les sabates de tothom.

També era el responsable de que hi hagués prou palla per als matalassos i roba de fil per als llençols i màrfegues, així com oli per als llums. Justament sembla que va ser un d’aquests llums d’oli el responsable de l’incendi que el 1638 destruí totalment la nau de ponent. La població s’hi va bolcar i es van recollir tants donatius que en un any ja estava restaurada i encara van poder arreglar la zona de les donzelles, que quedava a sota.

Quan les donzelles del convent es casaven, era costum proveir-les d’una dot i una caixa de roba, com un aixovar, i aquesta també era responsabilitat del guarda-roba. La dot provenia dels beneficis de la venda de les puntes i llanes que les mateixes donzelles confeccionaven.

El panicer, per la seva banda, s’ocupava de la provisió dels productes bàsics per a l’alimentació, el blat i el vi. El blat es portava a garbellar, a moldre, i amb la farina es feia el pa al forn, on treballava el fadrí major del forn i els fadrins forners. El vi s’emmagatzemava al celler, i cada dia es repartien les racions que pertocaven a cadascú.

També era responsabilitat seva controlar que hi hagués sempre llenya per al forn i llenya grossa d’alzina per a les cuines i carbó per a les oficines, així com gra per a l’alimentació de les mules i els cavalls.

Per altra banda s’ocupava de les gallines del galliner, que eren un altre dels elements bàsics de l’alimentació dels malalts, fins al punt que hi havia una persona encarregada especialment de fer el brou de gallina per als malalts: la mare gallinera.

Els càrrecs eclesiàstics de l’Hospital s’escollien cada any, i la documentació de l’arxiu ens permet seguir-los. Sovint anaven passant d’un càrrec a un altre, pujant de categoria fins arribar a prior, que era el màxim responsable de l’Hospital, després dels administradors; per exemple, a mitjans del segle XVII trobem un Agustí Costa, guarda-roba, que després passà a ser prior. També podien exercir més d’un càrrec al mateix temps, com aquest mateix, que era prior de l’Hospital i guarda-roba de la Casa de Convalescència el 1685. 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Com cada any d’ençà el 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya vol contribuir a la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Aprofitant que el 2012 es commemoren diverses efemèrides relacionades amb compositors catalans, voldríem divulgar l’existència de dos documents significatius musicalment, però també patrimonialment. Es tracta de les obres de Manuel Blancafort Hommage to Chaplin (d’”American souvenir”, 1923) i L’orgue de cavallets (la primera de les obres de la suite “El parc d’atraccions”, 1924) enregistrades en rotlles de pianola.

Manuel Blancafort (1897-1987) era fill de Joan Baptista Blancafort, amo del balneari de La Garriga. Persuadit per un comerciant de pianoles madrileny, el 1905 Joan Baptista Blancafort es va embrancar en un negoci de rotlles de pianola que li va proporcionar reconeixement mundial per la qualitat de la seva producció, els “Rollos Victoria”, i també la possibilitat d’importar música de fora (bàsicament, de l’Argentina, on els rotlles es comercialitzaren sota el nom “Best”). “Rollos Victoria” fou la primera fàbrica de rotlles de pianola que s’establí a Espanya però, malauradament i a causa de la guerra civil, tota la documentació relacionada amb la seva activitat ha desaparegut.

Manuel Blancafort, seguint l’afany d’ampliació de l’empresa del seu pare i un seu oncle,  va fer un viatge a Nova York i Chicago per tal de conèixer de primera mà una fàbrica de rotlles de pianola. Ho féu en el transatlàntic “Mauretania” el juliol del 1923. Fruit de l’experiència d’aquest viatge, va escriure Transatlàntic en ruta i Hommage to Chaplin, dues obres fresques i gairebé de caire pictòric, per la paleta sonora de la primera i la rítmica de la segona.

El 1924, Ricard Viñes estrena a París “El parc d’atraccions”, una suite que el donarà a conèixer arreu del món. Amb la part titulada L’orgue de cavallets, que necessita de tres pentagrames per a ser representada sobre el paper, s’evoca el gir del carroussel. El títol fa referència a l’instrument que, mitjançant una manxa, feia sonar la música mentre l’atracció girava, i té una certa similitud amb la pianola mateixa, ja que en ambdós instruments la participació de l’aire (succionat o emès) hi juga un paper fonamental.

Els dos rotlles de Manuel Blancafort que reproduïm van arribar a la Biblioteca de Catalunya l’octubre de l’any 2000, juntament amb altres fons del músic donats per la filla del compositor, Camil·la Blancafort. El primer que crida l’atenció en veure’ls és el seu aspecte. L’orgue dels cavallets és dins una capsa amb l’etiqueta de la casa Victoria, però tota la informació està escrita a llapis i a mà. Hommage a Chaplin,  en canvi, es troba dins una capsa amb una etiqueta mecanoscrita amb la inscripció “Ragtime Hobby I/5195 [a mà]/ M. Blancafort”. El rotlle té la informació del títol correctament impresa sobre el paper del mateix rotlle, d’un color rosa poc freqüent en aquests materials. La segona sorpresa la tenim en no trobar aquests títols al darrer dels catàlegs impresos de “Rollos Victoria” (1929), ni tampoc el número de catàleg “5195” que consta escrit a mà en un d'ells. Aquesta informació ens indicaria que el rotlle s'hauria posat a la venda. I, finalment, emociona veure que -malgrat el temps transcorregut- l’estat de conservació dels rotlles és molt bo.

American souvenir

Parc d'atraccions

Activitats amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

A la Biblioteca de Catalunya es guarden 190 pergamins relatius al monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt i al territori del seu domini, és a dir, Terrassa, Matadepera i altres llocs del Vallès. La major part d’aquests pergamins són escrits en els segles X i XI.  Els documents van ser rigorosament estudiats i publicats per Pere Puig, arxiver de Terrassa, i editats en tres volums per la Fundació Noguera l’any 1995. Les imatges es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya entre els 14.000 pergamins que s’hi han inserit últimament. Impressiona tenir entre les mans aquests antics fragments de pell en els quals els habitants de la comarca vallesana de fa mil anys, van fer redactar als eclesiàstics que aleshores exercien la fe pública, les seves compravendes, els seus acords matrimonials, els seus testaments o les seves donacions. A partir del seu estudi es pot investigar com vivien, què cultivaven a les seves terres, què menjaven, quines preocupacions tenien, com s’asseguraven l’atenció en la vellesa i com s’amoïnaven pel futur dels seus fills. Hi ha, però, un altre aspecte que crida l’atenció en aquests vells documents, i és el paper protagonista de les dones en totes les transaccions. Moltes són titulars dels seus béns i els compren i venen tranquil·lament, sense necessitar la benedicció marital. Elles apareixen sempre als documents, soles o al costat dels seus marits i fills, en termes d’igualtat. Per això sabem els seus noms. Joaquim Miret i Sans, que fou qui va adquirir i posteriorment va donar els documents a la Biblioteca, en va fer ressò en un article publicat al Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres el 1914. Aquests noms, molts d’origen got,  després van desaparèixer totalment del santoral: Adaleva, Adalvira, Adelgarda, Alegreta, Ansetruda, Avida, Bella, Belluça, Blancuça, Bonadona, Bonafilla, Cusca, Dolça, Eigó, Eló, Em, Emena, Emò, Ermegòncia, Ermella, Ermetruit, Espetosa, Flanda, Formosa, Fruiló, Guinedella, Guisla, Imuló, Lavegod, Nina, Òria, Oruça, Paçarella, Pelegrina, Quindiverga, Quíxol, Recosinda, Rímul, Riquell, Riquella, Sabora, Saborida, Sabrosa, Semplícia, Sicarda, Todesera, Trasgòncia, Usuló, Zèria... i moltes més.

En aquells temps llunyans de l’Alta Edat Mitjana, contràriament als tòpics vigents, l’estatus de la dona era molt més lliure del que seria posteriorment. Va ser a partir del segle XII que el dret romà, amb la figura omnipotent del pater, s’aniria imposant a l‘Europa occidental en contra del dret visigot, molt igualitari cap a tots els membres de la família i molt respectuós amb els drets – sobretot els econòmics- de les dones.

Reis Fontanals
Arxiu

Qui era el Rafel Casanovas que va ingressar l’11 de setembre de 1714 a  l’Hospital de la Santa Creu, on va morir pocs dies després?

La Biblioteca de Catalunya conserva bona part dels llibres d’entrada de malalts de l’Hospital de la Santa Creu, que ens proporcionen una informació molt valuosa per a la història. Al Llibre d’entrada de paisans de 1714-1716 (AH. 145, f. 184r), el dia 11 de setembre de 1714 trobem la següent entrada: “"Rafel Casanovas, casat amb Esperança, fill de Rafel, i nascut a Vilafranca del Pendés”

Qui  era aquest Rafel Casanovas? És possible que fos Rafael Casanova, el  conseller en cap de la ciutat de Barcelona, màxima autoritat política i  militar de la ciutat durant el setge de 1714?

La història ens explica que Rafael Casanova va ser ferit  l’11 de setembre, durant un  dur contraatac defensant la ciutat de Barcelona. Els primers estudiosos  que el van investigar i van redactar la seva biografia -- Josep Rafael  Carreras i Bulbena l'any 1912  i Josep M. Casassas l'any 1931-- així ho  van suposar.

El 1912 Carreras i Bulbena va publicar la primera biografia que es coneix sobre Rafael Casanova, on explica:

“se’l  traslladà al Colegi de la Mercé, hon li fou curada la ferida,  romanguent allí segur en cas d’assalt, complertament abscondit i lliure  de les tropes assetjants. Per evitar la persecució se’l feu passar per  mort, i així consta en lo llibre d’entrades del Hospital General de  Santa Creu, data d 11 de setembre”.

A la següent,  el 1931, Josep M. Casassas diu:

“Tement  els seus amics i familiars que l’enemic .... prendria revenja....feren  passar-lo per mort, i així és que com a tal consta en el llibre  d’entrades de l’Hospital de la Santa Creu, amb data 11 de setembre de  1714”.

Ja l’any 1996 tornem a trobar repetida la idea, amb alguna variació, a Rafel Casanova, de Ramon Tarter i Fonts:

“Ara  bé, la por de probables represàlies --no oblidem que Casanova era,  juntament amb Villarroel, la màxima autoritat de Barcelona-- féu que, per  tal de protegir-lo fins a poder traslladar-lo en un lloc més segur, fos  inscrit per un metge amic en el registre de defuncions de l’Hospital de  la Santa Creu.

Ara bé, fins a quin punt era certa, aquesta  informació? No deixa de ser curiós que si la voluntat dels amics i  familiars era fer-lo passar per mort, donessin unes dades errònies sobre  el conseller, ja que aquest no es deia Rafel Casanovas, sinó Rafael  Casanova, ni havia nascut a Vilafranca ni es va casar amb una tal  Esperança. No és més fàcil pensar que va ser una casualitat, i que en  aquells dies, que van entrar tants ferits a l’Hospital, va entrar una  altra persona amb un nom molt similar al seu?

Sigui com sigui,  l’anècdota ha quedat per a la posteritat, i si és errònia, és una errada  que ja té cent anys d’història, fet que li dóna una certa entitat.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

En els seus més de 500 anys d’història, l’antic Hospital de la Santa Creu va reunir un important arxiu que avui es conserva repartit entre la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’arxiu de l’Hospital neix de la necessitat de tenir a mà els títols justificatius dels privilegis i les propietats de la institució, i facilitar l’administració quotidiana d’aquesta. La seva organització ha passat per diverses vicissituds, amb algun episodi d’abandonament. La quantitat i el bon estat de la documentació conservada el converteixen en un dels arxius hospitalaris més complets de la Corona d’Aragó; ho demostra, per exemple, el gran nombre de volums conservats de la sèrie de llibres d’entrades de malalts. Un conveni signat el 2006 entre la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya dóna cobertura a un projecte de catalogació en curs, els resultats del qual es consulten a la base de dades Fons històric de l’Hospital de la Santa Creu.

Un dels primers arxivers de l’Hospital de qui tenim dades i que s’imposa per la personalitat que va imprimir a la seva actuació és Sebastià Roger (v. 1573-1623), escrivent de Ripoll i més endavant sotsdiaca.

Roger entra en escena a l’Hospital a finals del segle XVI. Ja té un cert bagatge professional, adquirit amb els papers del regent de la Cancelleria Francesc Mulet. Paral·lelament, ordena l’arxiu del monestir de Sant Antoni i Santa Clara. Els primers contactes amb l’Hospital potser estan marcats per l’empremta d’un predecessor, el notari Francesc Riu, a qui els administradors havien encarregat l’elaboració de llibres per a l’arxiu. Classificar i descriure la documentació evita els efectes perniciosos que provoca en l’economia de l’Hospital, segons Roger, “no tenir home propri en lo arxiu qui port en orde tota la màchina de les scriptures y los llevadors de rendes”. La seva insistència li reportarà el títol d’arxiver: “En 1596 ya s’i provehí, per quant nomenaren archiver a Sebastià Roger, scrivent”. A partir d’aquí, retrobem constantment la seva mà: elabora inventaris, memorials de papers no localitzats però necessaris per reclamar censos; regesta documents, els afegeix una signatura i en comenta la utilitat (de vegades nul·la: “Crec que no s'i perdria res en traure'l de l'arxiu”). Amb la mateixa finalitat pràctica, actua com a procurador menor o com a substitut de l’escrivà major en la confecció de capbreus i llevadors de rendes.

Una altra font de riquesa que cal controlar són les herències: “Aquest llibre és lo més curiós de l'arxiu”, diu d’un inventari de testaments en què l’Hospital apareix com a beneficiari. I continua: s’han de localitzar possibles llegats amagats entre els protocols notarials. El mateix Roger descriu fons personals ingressats conjuntament amb les herències, que converteixen l’Hospital en un arxiu d’arxius on es troba informació no relacionada directament amb aquest (“extravagant”), per exemple sobre la drassana reial de Barcelona.

Treballador incansable, Roger s’irrita davant de la feina mal feta. Es queixa: “Per què no posaven lo dia y any?” Fa comentaris personals, com el que dedica a l’historiador Francesc Calça mentre n’ordena els papers: “Dit Calça no portava res ab clarícia, sinó tot confusament”. I es baralla amb un escrivent que, tip de tanta crítica, acusa “lo molt prudent y corrector de vicis lo senyor Sebastià Roger, matriculat y prothoscrivent en matèria de confussió” de no predicar amb l’exemple quan redacta els seus propis llibres; l’al·ludit replica immediatament: “Dígan-ho tant com vullen, sols sien persones intel·ligents y que no parlen ab passió”.

Més enllà de la relació professional, Roger elogia encara l’aspecte caritatiu i assistencial de l’Hospital en uns versos que volen incitar el lector a col·laborar-hi

“... És l’Ospital casa que té fer mella
a qualsevol, sols racional sia,
per les obres de tanta maravella
que praticar vehem en ell tot dia.
No tractant-se en casa d’altra cosa
sinó curar de pobres malaltia
o del qui seny per sos treballs no goza,
en gran servey de Déu y honra nostra...“

En l’últim testament, que redacta estant malalt en un llit de la institució que ha servit durant més de vint-i-cinc anys, fa llegats i ordena misses a l’Hospital, “al qual voldria dexar tots mos pochs béns, però tinch molts parents pobres”. Roger s’assegura que el seu propi nom quedi lligat a l’Hospital i demana ser enterrat a la capella del Sant Crucifix sota una làpida on es llegirà, “llatina ben feta”, aquesta inscripció: “Sepultura de mossèn Sebastià Roger, subdiaca y archiver de l’Hospital general, qui morí a catorse de maix de l’any de nostre Señor mil sis-cents y vint-i-tres, cuius anima requiescat in pace. Amen”.

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

Ràdio Barcelona començà a emetre (1) el 14 de novembre de 1924 amb l'indicatiu EAJ-1, des d'un pis de l'hotel Colon, a la plaça Catalunya (1). A punt de complir els 70 anys, el novembre de 1993, el Conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart, i el president de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER), Jesús de Polanco, signaren un conveni pel qual l'emissora cedia en dipòsit a la, aleshores, Fonoteca de la Generalitat de Catalunya el seu arxiu sonor. Un any abans havien iniciat les converses Mercè Rubió, directora de la Fonoteca i Josep M. Martí, director de Ràdio Barcelona. El 1994, ja en ple 70è aniversari de l'emissora, la Fonoteca va passar a formar part de la Biblioteca de Catalunya. Aquell mateix any arribaven els documents a la Biblioteca, s'organitzava una exposició commemorativa i s'editava el disc 78 rpm amb una selecció de temes del fons discogràfic “de pedra”. L'emissora havia editat aquell any un triple CD amb documents de l'arxiu sonor (70 anys : antologia sentimental de Ràdio Barcelona).

L'arxiu estava format per dues seccions diferenciades: l'Archimag (10.000 cintes magnetofòniques) i la Discoteca (12.000 discs de 78 rpm i 80.000 vinils, de 45 i 30 rpm). A partir de la seva incorporació a la Biblioteca tots els documents es cataloguen dins el mateix catàleg general.

L'Archimag

El fons de cintes magnetofòniques en bobines obertes conté un recull de la programació històrica de l'emissora: programes d'entrevistes  (2), concerts en directe  (3), programes musicals, retransmissions esportives, informació política, discursos  (4), esdeveniments culturals, debats  (5), talls de veu i radioteatres amb els seus guions mecanografiats  (6) . El rang cronològic va dels anys 50 a l'any de la cessió. Es pot trobar algun document anterior, procedent de còpies que van arribar posteriorment a l'arxiu, i que normalment es troben a totes les fonoteques  (7) .

Malgrat haver nascut el 1924, a l'hora de cercar documentació sonora en arxius radiofònics s'ha de tenir en compte que el magnetòfon de cinta arriba a Espanya a la segona meitat dels anys quaranta. Els sistemes d'enregistrament que existien abans, discs d'acetat i magnetòfon de fil, no facilitaven el seu ús sistemàtic, tot i que van ser utilitzats per les emissores. S’ha de tenir en compte també que els criteris per tal de enregistrar i conservar documents als arxius sonors no tenien en un principi objectius de preservació històrica. Es conservaven sobretot programes que es poguessin tornar a emetre, i això explicaria que s'hagin conservat tants radioteatres i, en canvi, pocs capítols de serials radiofònics. Aquestes radionovel·les es mantenien molt de temps en la programació i acabaven tenint centenars de capítols, els quals, un cop radiats, era impensable tornar a emetre. Els radioteatres, en canvi, sí que podien omplir un buit en la programació d'estiu, per exemple, la qual cosa va fer que se'n conservin més de tres-cents.

També s'intentava tenir un “catàleg de veus” el més complet possible, encara que la durada de l'enregistrament fos d'uns segons en alguns casos. Amb els anys es va anar adquirint consciència de la importància de preservar per a la història. L'arxiu, per exemple, és molt ric en documents d'entrevistes i fets de la Transició espanyola.

La programació durant el franquisme, com sabem, es feia majoritàriament en castellà, encara que es comença a emetre algun radioteatre en català a partir de finals dels anys 50. Dels 353 que es conserven, 118 són en aquesta llengua. A partir de la Transició s'incrementen progressivament les hores de programació en català.

Tot aquest fons de bobines obertes està parcialment incorporat al catàleg general de la Biblioteca. La resta es poden localitzar a l'inventari: Bobines de l'arxiu històric de Ràdio Barcelona [http://www.bnc.cat/Catalegs/Catalegs-de-la-BC/Bobines-de-l-arxiu-historic-de-Radio-Barcelona].

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

1. Maria Sabaté, la primera veu. 1924. 35”
2. Manuel del Arco entrevista a Salvador Dalí. 25 de maig 1966. 3'14”
3. Concert de Louis Armstrong a Barcelona. Sala Windsor Palace, 23 de desembre 1955. Editat en doble CD l'any 2000 per la discogràfica catalana Fresh Sound. 3'44”
4. Discurs de Francisco Franco. Discurs amb motiu del desè aniversari del lliurament del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Montjuïc, 22 de juny 1970. 3'27”
5. Debat entre Amando de Miguel, sociòleg, i Aina Moll, directora general de Política Lingüística de la Generalitat. A partir de la polèmica suscitada per la publicació a Diario 16 d'un manifest signat per intel·lectuals que consideren discriminat el castellà a Catalunya per la política de normalització del català. Març 1981. 3'12”
6. El senyor Perramon / J. M. de Sagarra. Radioteatre emès el 26 de març de 1961 amb Joan Capri en el paper protagonista. 4'20”
7. Macià proclama la República Catalana. 14 d'abril 1931. 13”

De la mateixa manera que en el segle XVI es va concedir a l’Hospital de la Santa Creu un privilegi de monopoli de la representació de comèdies, Ferran VII d'Espanya va concedir el 1827 a la Casa de Caritat de Barcelona la facultat de construir una plaça de toros que proporcionés recursos als asilats. No es va poder edificar fins a l’any 1834, al barri de la Barceloneta. Aquesta plaça de toros, anomenada “el Torin”, era construïda en bona part amb fusta i tenia capacitat per a 12.000 persones. El juliol de l’any 1835, a causa de la mansuetud dels toros, va ser l’escenari d’un gran aldarull popular que va acabar amb una crema de convents i l’assassinat de deu frares, per la qual cosa la plaça va ser clausurada durant 15 anys. Com deia la cançó popular:

«El día de Sant Jaume
 de l´any trenta-cinc
va haver-hi bullanga
dintre del Torin.
Van sortir sis toros
que van ser dolents.
Això va ser causa
de cremar els convents»

El Torin de la Barceloneta, un cop reobert, va funcionar fins a l’any 1923 i fou finalment enderrocat el 1946.

A partir de l'any 1900 es van iniciar els treballs de construcció d’una nova plaça a la Gran Via, vora la Plaça d’Espanya, amb plànols de Font i Carreras, que seria anomenada “Les Arenes” i que fou inaugurada el 29 de juny del mateix any.  Es va construir seguint l' estil mudèjar, amb un diàmetre de 52 m. i amb una cabuda per a 16.000 persones. S’hi van celebrar curses de braus fins a l’any 1977. Recentment s’ha convertit en un centre comercial.

L’any 1913 els empresaris de "Les Arenes" van decidir edificar una altra plaça, en uns terrenys de la mateixa Gran Via, vora el carrer de Marina. Allà es va aixecar la que seria denominada “Plaça del Sport”, capaç per a 11.000 persones i d’una sola planta, que es va inaugurar el 1914. Posteriorment, ampliant la “Plaça del Sport”, es va construir la que seria anomenada “Monumental”, amb plànols de Domènec Sugranyes i Gras. Tenia 50 metres de diàmetre i va ser inaugurada el 27 de febrer de 1916 amb els millors matadors del moment: Gómez Ortega Gallito, Francisco Posada i Julián Sainz Saleri II, i bous de Benjumea.

A l’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya es conserven els documents administratius de les tres places de toros de Barcelona, entre els anys 1916 i 1919, amb una col·lecció de cartells originals i els detalls de les curses de braus, “novillades” i altres espectacles que s’hi feien. Consta de 263 lligalls i una carpeta amb 225 cartells.  

Diuen que les tres places de Barcelona van atreure els toreros més famosos. Alguns, però, hi van deixar la vida, com Rafael Navarro, “Navarrito” que moriria a l’Hospital de la Santa Creu d’una cornada que va rebre el 25 de maig de 1919 a Les Arenes. O Ezequiel Garcia Briones, picador que va morir a la plaça del Torín el juny de 1919.

A més de curses de braus, també s’hi feien altres espectacles còmics, científics o esportius. En el segle XIX, el Torin fou escenari de diversos enlairament de globus aerostàtics, alguns dels quals acabaren en tragèdia. A la plaça Monumental es va celebrar el famós combat de boxa que va enfrontar el poeta boxejador Arthur Cravan i el campió mundial, Jack Johnson, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 1916. El premi era de 50.000 pessetes, una quantitat excepcional a l’època (vegeu il·lustració). Cravan va quedar K.O. al sisè assalt. I diuen que va arribar tan lluny perquè Johnson, clarament superior, havia cobrat un extra per fer durar el matx. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya conserva diversos fons de pergamins, arribats des de temps remots, de procedències molt dispars. Entre les donacions, destaquen particularment les que va fer Joaquim Miret i Sans entre 1907 i 1919, dels valuosos pergamins que va anar adquirint durant els seus viatges d’estudi pel Pallars i l’Alt Urgell. Un dels fons de pergamins d’especial interès el formen els documents procedents de l’antiga col·legiata de Santa Maria de Mur, situada al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà.

L'església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars, Ramon i València, i consagrada l’any 1069.

En el segle XII, l'església de Mur fou decorada amb pintures romàniques que foren adquirides per un museu de Boston, després que el col·leccionista Lluís Plandiura les comprés el 1907 i les posés a la venda a Nova York.

L’arxiu de Mur

L’any 1794, el canonge Josep Martí, de Bellpuig de les Avellanes, va copiar en un llibre manuscrit que es titula Recopilación y resumen de los instrumentos y papeles que se hallan recónditos en el Archivo de la Iglesia Colegiata de Mur, el document de consagració de Mur de 1069 i el regest de tots els documents de l’arxiu, amb ressenya de pergamins, butlles, establiments, testaments, visites pastorals, concòrdies, sentències, lligalls i plecs de cartes. El manuscrit de Martí fou propietat de l’arabista Francesc Codera el qual el va donar a l’Institut d’Estudis Catalans el 1911, per a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Ms 150).

Els documents de Mur tornen a ser esmentats a principis del segle XIX per Villanueva en el seu famós Viage literario a las iglesias de España, on explica que l’arxiu de la col·legiata és el més ben arreglat que ha vist, amb els seus pergamins classificats per matèries, ben enrotllats i lligats amb cordills.

A partir de mitjans segle XIX, Mur i el seu arxiu van passar a mans privades i això feu possible que Joaquim Miret i Sans pogués comprar els documents, segons relata Carreras Candi. No n’especifica la data, però l’any 1911, Miret va publicar al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona dos articles sobre la fundació de Mur, cosa que concorda amb la seva manera de fer, que sense afany col·leccionista, comprava documents i, quan ja els havia estudiat, els donava a l’Institut d’Estudis Catalans. Efectivament, l’Anuari de 1919 de l’Institut d’Estudis Catalans, en la memòria d’activitats entre 1915 i 1919, esmenta com a molt important el donatiu dels pergamins de Mur fet per Miret i Sans a l’Institut, per dipositar-los a la Biblioteca.

El fons de Mur de la Biblioteca de Catalunya consta de 95 pergamins. El més antic és el de la fundació, de 1069, i es va registrar a l’arxiu de la BC l’any 1913. Els 94 restants van del segle XI al segle XV i es van registrar l’any 1918, poc abans de la mort de Miret i Sans.

Actualment el Dr. Jesús Alturo, professor de Paleografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, està preparant l’edició del diplomatari de Santa Maria de Mur. Confiem que el seu estudi aporti més llum a la història de l’església de Mur i del seu arxiu.

Reis Fontanals
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya