Com cada any d’ençà el 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya vol contribuir a la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Aprofitant que el 2012 es commemoren diverses efemèrides relacionades amb compositors catalans, voldríem divulgar l’existència de dos documents significatius musicalment, però també patrimonialment. Es tracta de les obres de Manuel Blancafort Hommage to Chaplin (d’”American souvenir”, 1923) i L’orgue de cavallets (la primera de les obres de la suite “El parc d’atraccions”, 1924) enregistrades en rotlles de pianola.

Manuel Blancafort (1897-1987) era fill de Joan Baptista Blancafort, amo del balneari de La Garriga. Persuadit per un comerciant de pianoles madrileny, el 1905 Joan Baptista Blancafort es va embrancar en un negoci de rotlles de pianola que li va proporcionar reconeixement mundial per la qualitat de la seva producció, els “Rollos Victoria”, i també la possibilitat d’importar música de fora (bàsicament, de l’Argentina, on els rotlles es comercialitzaren sota el nom “Best”). “Rollos Victoria” fou la primera fàbrica de rotlles de pianola que s’establí a Espanya però, malauradament i a causa de la guerra civil, tota la documentació relacionada amb la seva activitat ha desaparegut.

Manuel Blancafort, seguint l’afany d’ampliació de l’empresa del seu pare i un seu oncle,  va fer un viatge a Nova York i Chicago per tal de conèixer de primera mà una fàbrica de rotlles de pianola. Ho féu en el transatlàntic “Mauretania” el juliol del 1923. Fruit de l’experiència d’aquest viatge, va escriure Transatlàntic en ruta i Hommage to Chaplin, dues obres fresques i gairebé de caire pictòric, per la paleta sonora de la primera i la rítmica de la segona.

El 1924, Ricard Viñes estrena a París “El parc d’atraccions”, una suite que el donarà a conèixer arreu del món. Amb la part titulada L’orgue de cavallets, que necessita de tres pentagrames per a ser representada sobre el paper, s’evoca el gir del carroussel. El títol fa referència a l’instrument que, mitjançant una manxa, feia sonar la música mentre l’atracció girava, i té una certa similitud amb la pianola mateixa, ja que en ambdós instruments la participació de l’aire (succionat o emès) hi juga un paper fonamental.

Els dos rotlles de Manuel Blancafort que reproduïm van arribar a la Biblioteca de Catalunya l’octubre de l’any 2000, juntament amb altres fons del músic donats per la filla del compositor, Camil·la Blancafort. El primer que crida l’atenció en veure’ls és el seu aspecte. L’orgue dels cavallets és dins una capsa amb l’etiqueta de la casa Victoria, però tota la informació està escrita a llapis i a mà. Hommage a Chaplin,  en canvi, es troba dins una capsa amb una etiqueta mecanoscrita amb la inscripció “Ragtime Hobby I/5195 [a mà]/ M. Blancafort”. El rotlle té la informació del títol correctament impresa sobre el paper del mateix rotlle, d’un color rosa poc freqüent en aquests materials. La segona sorpresa la tenim en no trobar aquests títols al darrer dels catàlegs impresos de “Rollos Victoria” (1929), ni tampoc el número de catàleg “5195” que consta escrit a mà en un d'ells. Aquesta informació ens indicaria que el rotlle s'hauria posat a la venda. I, finalment, emociona veure que -malgrat el temps transcorregut- l’estat de conservació dels rotlles és molt bo.

American souvenir

Parc d'atraccions

Activitats amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

La pianola que es pot sentir de dilluns a dijous a les 9 del matí a la Sala de Llevant de la Biblioteca es va adquirir l’any 2009, juntament amb un lot de 74 rotlles de pianola que pertanyien a la família Arnús-Sert. Els seus origens són ben aristocràtics: segons ens explica la Maria del Mar Arnús de Urruela, la va adquirir la germana del seu avi, Isabel de Urruela, marquesa de Retes. La família Arnús sempre ha estat molt aficionada a la música. El rebesavi de la nostra informadora, Evarist Arnús, va crear el Teatre Líric de l’Eixample (1881-1900).

Es tracta d’un model Apollo Player Piano construït per la Melville Clark Co., de Chicago, l’any 1913. Aquesta empresa va ser la primera a comercialitzar pianoles per a rotlles de 88 notes, el nombre de tecles que té un piano. Fins aleshores només es fabricaven per a rotlles de 65. Va ser magníficament restaurada l’any 2010 pel taller Parts Piano del Poble Sec de Barcelona.

No podem assignar l’invent de la pianola a una persona concreta, però va ser Edwin Scott Votey (Detroit) qui va posar en comú diversos mecanismes preexistents per construir la primera pianola el 1895. La companyia que les va comercialitzar va ser la Aeolian Company nordamericana, el 1898, arribant a Europa amb el nou segle. Fins que el disc de pedra, la ràdio, la invenció de l’altaveu i la crisi de l’any 29 van començar a arraconar-les es calcula que es van vendre al voltant de dos milions i mig de pianoles a tot el món.

La pianola funciona gràcies a un ingeniós mecanisme pneumàtic. De fet, és un piano al qual se li ha incorporat un automatisme. Simplificant, podem dir que una manxa succiona aire a través dels forats de la barra per davant de la qual passa el rotlle de paper foradat. La manxa s’acciona amb uns pedals o amb motor elèctric. Quan la fem anar, el rotlle es va desenrotllant per davant de la barra: quan els forats del paper coincideixen amb els de la barra, l’aire succionat per la manxa pot passar a través de cadascun dels tubs que connecten cada forat amb el mateix nombre de petites manxes, aquestes accionen les palanques que premen les tecles com si algú les toqués. La disposició dels forats al rotlle és el que fa que soni una melodia amb el seu acompanyament o altra.

La majoria de rotlles porten indicacions per poder donar expressió a la peça musical mitjançant uns comandaments i l’acció dels pedals.

Els rotlles contenen peces de diversos tipus de música: clàssica, ballables (valsos, sardanes, tangos, fox-trots, etc.), couplets, fragments d’òperes, sarsueles, etc. Destaquen els anomenats “rotlles d’artista”, impressionats per pianistes i compositors. Del nostre àmbit destaquem: Enric Granados, Alexandre Vilalta, Frank Marshall, Paquita Madriguera o Manuel Blancafort. Com a reconeguts pianistes internacionals de principis del segle XX: Wanda Landowska, Wilhelm Backhaus, Artur Schnabel, Arthur Friedheim, Vladimir Cernikoff, Eugen d’Albert, Cyril Scott, Max Pauer, Francis Planté, Xaver Scharwenka, Ferruccio Busoni o Hugo Reinhold, entre d’altres.

Des del maig de 2011 fem sonar un rotlle a les 9 del matí amb una triple finalitat: comprovar l’estat físic dels 1.700 rotlles que tenim catalogats, enregistrar el so i donar la benvinguda als nostres usuaris més matiners. Un rotlle pot durar de 2 a 3 minuts, els més curts, fins a 10 o 12 minuts els més llargs. Durant aquest primer any hem fet sonar 210 rotlles i n’hem enregistrat 184. Durant la jornada de portes obertes que fa la Biblioteca per Sant Jordi, la fem funcionar diversos cops al dia.

A partir de demà i fins a primers d'octubre estan programats diversos concerts de pianola:  concert de música contemporània per a pianola, organitzat per l’artista alemanya Svanje Busshoff, i un cicle de tres concerts de rotlles d’artista seleccionats i comentats per la pianista i musicòloga mexicana Lourdes Rebollo.

Amb la restauració i posada en marxa d’aquesta pianola en un organisme públic, esperem contribuir a la recuperació d’un patrimoni que, fins ara, havia quedat adormit a casa nostra, alhora que representa un agraïment a tantes persones que, amb les seves donacions de rotlles, han fet possible aquesta contribució.

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Més informació

L’arxiu sonor que Ràdio Barcelona va cedir en dipòsit a la Biblioteca de Catalunya el 1993 estava format per dues seccions: l'Arxiu sonor i la discoteca. En un apunt anterior es va descriure l’Archimag. Ara parlem de la Discoteca, que a partir de la seva incorporació a la Biblioteca es comença a catalogar al catàleg general.

La Discoteca

La col·lecció de discos provinents del fons de Ràdio Barcelona està formada per uns 92.000 enregistraments: 12.000 en discos de 78 rpm i 80.000 en suport vinil. La col·lecció abraça una diversitat de gèneres molt àmplia (música clàssica, jazz, sarsueles, pop-rock, música folklòrica i tradicional, bandes sonores de pel·lícules i musicals, etc.). El fons es va anar bastint primordialment amb les donacions que feien les cases discogràfiques per tal de ser radiades amb finalitats promocionals, tot i que també es feien algunes adquisicions puntuals.

També hi trobem una col·lecció de 2.000 discos d’importació de música electrònica. El seu estat de conservació és força acceptable tot i que, degut a l'ús intensiu que se'n feia, podem trobar sovint el “fregit” característic dels discos de pedra o vinil.

A tall d'anècdota podem esmentar que el pas de la censura va deixar ben marcada la seva empremta en aquest fons. No és infreqüent trobar indicacions manuscrites a les cobertes dels discos amb missatges com ara “no radiable” o “no autorizado” que indicaven que aquella composició no era apta per a la seva difusió, sovint pel seu contingut polític o perquè suposadament atemptaven contra la moral de l'època. També es poden trobar discos als quals se'ls ha adherit un tros de cinta adhesiva per sobre dels solcs de vinil per impedir-ne la reproducció.

D'aquest fons, tots els discos antics o “de pedra”, i els vinils de la col·lecció de música electrònica ja s'han incorporat al catàleg de la BC. Està pendent de catalogar la resta del fons en vinil. Tot i això, per poder localitzar un disc o una composició determinada podem recórrer als fitxers manuals. Els responsables de la discoteca de Ràdio Barcelona van anar creant uns catàlegs alfabètics molt complets, en fitxes mecanografiades, dividits per artistes, títols de peces musicals o temàtics. Aquests fitxers formen part de la cessió feta a la Generalitat i es troben actualment a les dependències del carrer Hospital.

Moisès Lanau i Aniés
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Aquest mes de juliol ens ha arribat per donació del compositor Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935) aquest clavicordi que veieu a la imatge. 

És un instrument cordòfon, de la família de les cítares de teclat, de corda percudida per unes maces petites de llautó anomenades “tangents”. El seu so és delicat i tènue, i la pulsació i la dinàmica permeten més expressivitat. Aquestes característiques el convertiren en un instrument domèstic ideal per a tocar sol en espais reduïts. Té el seu origen en el monocordi medieval i esdevé un dels antecessors del piano. L’època daurada del clavicordi fou del segle XVI al XVIII.

Aquest clavicordi, de 38 tecles, és una reproducció d’acord amb els models històrics del segle XVI. Va ser construït per Walter Merzdorf u. Söhne de Grötzingen el 1962, segons anotació manuscrita en el seu interior.

Fou un encàrrec del musicòleg i intèrpret Macario Santiago Kastner (Londres, 1908 – Lisboa, 1992), especialista en la recuperació, transcripció i estudi de la música ibèrica de teclat dels segles XVI-XVIII. Kastner va ser un dels primers intèrprets a programar concerts amb clavicordi, el seu instrument preferit, amb el qual va fer algun enregistrament. A la seva mort, el clavicordi passà a la també musicòloga i deixebla seva Maria Ester-Sala (Barcelona 1946-1994), especialista en música instrumental del segle XVIII, en general, i en la de tecla, en particular.

Maria Ester-Sala conegué Macario Santiago Kastner a Barcelona el 1971, a través de Josep Soler i Sardà. Maria Ester-Sala deixà el clavicordi, després de la seva mort, al seu amic i marmessor Josep Soler i Sardà.

El fons Maria Ester-Sala i el fons Josep Soler es conserven a la Biblioteca de Catalunya. 

Rosa Montalt
Secció de Música 

“Llega el día en que descubro bajo mis dedos el siguiente acorde...el cual insistiendo en su repetición y resonancia, me abre nuevos horizontes sonoros que llenan mi espíritu de ambientes metálicos y evocan cercanías de fábricas y fundiciones. Coinciden posiblemente con el ambiente que desde mi infancia estuve envuelto. La fundición de campanas y metales que poseía mi familia, de niño, el lugar preferido de mis juegos”. (Frederic Mompou. “Comentaris biogràfics”. Mecanoscrit. Signatura BC, M 4986/39).

Frederic Mompou, fill de família francesa establerta a Barcelona i dedicada a la construcció de campanes des del s. XV per part de mare, els Dencausse, va començar de ben petit a familiaritzar-se amb la música. Les llargues estones que passava escoltant les ressonàncies metàl·liques de les campanes al taller del seu avi, ubicat al barri del Poble Sec de Barcelona, acabarien influint en la seva sensibilitat musical.

A la mort de Mompou, la seva vídua, la pianista Carme Bravo, fou conscient, per una banda, de la importància de l’arxiu personal i, per l’altra, de la necessitat de facilitar la seva investigació. També tingué molt clar que el fons no podia sortir de Catalunya i que la institució que l’acollís havia de garantir la seva gestió, conservació i preservació, i difusió.

El fons Frederic Mompou ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1997, coincidint amb el 10è aniversari de la mort del compositor, el mateix any que la Secció de Música de la Biblioteca celebrava el seu 80è aniversari de creació. Un bon regal per arrodonir l’efemèride.

Val a dir que, curiosament, la Biblioteca es troba a prop del Paral·lel, barri on va néixer Mompou, del Conservatori del Liceu, on estudià cert temps, de l’Excelsior, el Pla del Teatre o de l’Hotel Colón, centres de tertúlies i vetllades... En aquest sentit, podria dir-se que la Biblioteca de Catalunya ha esdevingut “la tercera Ermita”, després de la primera, creada amb els seus amics de joventut, i la segona, continuada amb el seu amic i company de La Garriga, Manuel Blancafort. La Biblioteca és refugi d’amics, especialistes i investigadors en general per parlar d’art, literatura, filosofia i religió. A la Biblioteca, Mompou s’ha retrobat amb Blancafort -recordem que aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la mort d’ambdós compositors. També coincideix amb el seu amic de tertúlies Manuel Valls. Els tres fons són custodiats per aquesta institució.  

El fons Frederic Mompou conté bona part de l’obra de creació manuscrita, correspondència, fotografies, impresos, retalls i crítiques sobre Mompou i la seva obra, documentació professional, entrevistes, tesis, etc. El primer i més gran lliurament ocupava uns 7 metres lineals, que s’han anat incrementant, i s’espera, ben aviat, poder complementar-lo amb documentació que restà a la casa familiar després de la mort de la seva vídua.

Mompou és present, avui i sempre, a prop i ben lluny. Carme Bravo va vetllar perquè ho fos. El nostre més sincer agraïment i un record per a tots dos.

Rosa Montalt i Iris Torregrossa
Biblioteca de Catalunya

“Si anessis tan lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí”

Fragment del poema “La rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit que Eduard Toldrà va musicar en forma de sèrie de sis cançons per a veu i orquestra i que va dedicar a la soprano Conxita Badia. “La rosa als llavis” va ser reconeguda amb el Premi Isaac Albéniz de l’any 1935, concedit per la Generalitat de Catalunya i valorat amb un import de 5.000 pessetes.

Els versos de J. Salvat-Papasseit i d’altres escriptors coetanis catalans van inspirar moltes de les cançons que Eduard Toldrà va compondre en el transcurs de la seva trajectòria.  Conegut com el creador del lied català, no és estrany, doncs, que la poesia fos la font d’inspiració de les seves melodies: “Cançó de l’oblit” i “L’ombra del lledoner” (Tomàs Garcés), “Cançó incerta” (Josep Carner), “Vinyes verdes vora el mar” (Josep M. de Sagarra), “Anacreòntica” (Clementina Arderiu) i un llarg etcètera.

A banda de cançons originals i harmonitzacions de cançons populars catalanes i espanyoles, el seu catàleg d’obres inclou altres gèneres com música d’escena, música simfònica, música de cambra i música per a cobla. Fou compositor, violinista i també un gran director d’orquestra: va dirigir conegudes orquestres internacionals i durant 18 anys, des de la seva fundació l’any 1944 fins al 1962, va ser el director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona (l’actual Orquestra Simfònica  de Barcelona i Nacional de Catalunya).

L’endemà de la seva mort, l’1 de juny de 1962, Xavier Montsalvatge el recordava en un article publicat a La Vanguardia: “Eduardo Toldrá, ejemplo de inspirada tenacidad”.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la seva mort i ho volem commemorar tot recordant el llegat artístic que Eduard Toldrà ha deixat a l’escena musical catalana, en bona part localitzat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a la Biblioteca de Catalunya. L’any 2005 la BC va adquirir part del Fons Eduard Toldrà a la seva filla, Narcisa Toldrà i Sobrepera, que s’ha anat completant amb diversos lliuraments, per compra o donació, en el transcurs dels darrers set anys.

La primera tramesa va incloure bona part de la correspondència, i més tard, entre l’any 2009 i el 2010, arribaren programes de mà, fotografies, partitures, alguns exercicis d’oposició per entrar a formar part de la plantilla de l’Orquestra Municipal de Barcelona... Entre tots aquests materials destaquem el dietari inèdit que Toldrà va escriure entre els 14 i 16 anys, intitulat “Impresións incoherents de la meva vida frivola a Barcelona (Total res!)”.

Informació addicional

Documentació relacionada amb Eduard Toldrà a altres fons de la BC:

Correspondència i altres manuscrits:Col·lecció d’Autògrafs Borràs, Fons J. Barberà i Humbert, Fons Manuel Blancafort, Fons Josep Carner, Fons Joan Llongueras, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs,  Fons Amadeu Vives 

Fotografies:  Fons Manuel Blancafort, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs, Fons Anna Ricci, Fons Manuel Valls

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Nascut a Ulldecona ara fa cent anys, Miquel Querol va rebre una sòlida formació humanística i musical, en bona part marcada per la seva estada al monestir de Montserrat on va estudiar Humanitats, Filosofia, Teologia i Música, des del 1926 fins al 1936. A l'inici de la Guerra Civil va ser empresonat i tancat a un vaixell ancorat al port de Tarragona; tres mesos més tard, l’octubre de 1936, va ser alliberat a canvi de dirigir gratuïtament la Banda de Música i l’Orfeó d’Ulldecona.

Després d’un periple que el va portar per Barcelona, Saragossa i de nou a Ulldecona, el 1946 Higini Anglès, assessorat per Jordi Rubió, Tomàs Carreras i Artau i José Subirá, li va oferir la plaça de col·laborador i secretari de l’Instituto Español de Musicología (actualment Institució Milà i Fontanals) del CSIC. Amb la mort d’Anglès, el desembre de 1969, la direcció de l’Instituto va passar a mans de Miquel Querol, càrrec que va exercir durant dotze anys i que va compaginar amb una llarga llista de nomenaments i reconeixements: president de la Societat Catalana de Musicologia, president del comitè espanyol del RISM, membre del praesidium de la Societat Internacional de Musicologia, professor de paleografia musical, Premio Nacional de Música (1985), Creu de Sant Jordi (1997)... només per citar-ne alguns.

Miquel Querol va mantenir sempre vincles d’amistat i col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya; molt possiblement, l’origen d’aquests lligams es troba en la relació acadèmica i professional que varen tenir Querol i Mn. Anglès, responsable de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya.

L’any 2006, per voluntat expressa del musicòleg i compositor, la Sra. Alicia Muñiz, vídua de Querol, va donar a la Biblioteca de Catalunya unes 400 partitures manuscrites, en alguns casos acompanyades de particel·les, una desena de manuscrits, mecanoscrits i també unes 40 partitures i particel·les impreses. Va treballar diversos gèneres i formes musicals: misses, motets, himnes cristians marians, goigs, música instrumental, música vocal -destacant musicacions de poetes reconeguts com J. Verdaguer-, música per a piano, música per a orgue, així com espirituals negres i altra música popular.

Curós amb els seus papers, acostumava a signar i datar les partitures i, moltes vegades, hi afegia comentaris sobre la seva estrena, anècdotes, intèrprets, localitzacions, etc.

Miquel Querol va ser i és conegut principalment per la seva vessant musicològica i no tant per la compositiva, sovint oblidada; així doncs, aquest fons ens ofereix una bona oportunitat per conèixer les seves obres de creació i redescobrir-lo com a compositor, el seu primer vessant en l’àmbit musical.

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El 2012 arrenca amb força per a Joaquim Malats. El passat dilluns 5 de març, van coincidir a la Biblioteca de Catalunya la presentació de l’Associació Musical Joaquim Malats, l’exposició de l’edició de l’obra integral de Malats per l’editorial Boileau i l’homenatge amb motiu del centenari de la seva mort.

Vam poder escoltar quatre peces d’aquest pianista i compositor: La morena cubana, Suite pour piano, Impresiones de España i, per acabar, Trio en Sib Major. Un tastet que van oferir Nataliya Borysyuk, Svetlana Tovstukha i Melani Mestre, reconeguts integrants del Granados Piano Trio, que s’han llançat a interpretar compositors catalans, una tasca difícil, lloable i compromesa, que exigeix una assegurança a tot risc.

I se’n van sortir, amb l’acompanyament d’instruments impressionants -un violí Amati, un violoncel Marianus Petz i, el piano Pleyel de Granados-, l’entusiasme de la família Malats, els admiradors de les edicions acurades de Boileau, els incondicionals i els amants dels concerts en família, que no familiars.

La Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya ens aporta vetllades privilegiades, concerts íntims i sonoritats vellutades, sense estridències, com els concerts als palauets del segle XVIII o com les vetllades musicals a les cases burgeses dels segles XIX i XX.

Partitures impreses, enregistraments sonors, correspondència, manuscrits, fotografies, programes... tot un conjunt d’empremtes de Malalts que es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. El Granados Piano Trio ens va permetre gaudir del Malats viu, de la seva música, Boileau ens assegura la possibilitat de tornar-lo a escoltar, i la Biblioteca de preservar-lo per a la memòria col·lectiva. Durant el concert, lluïa la imatge en blanc i negre del compositor Joaquim Malats, amb posat seriós, reflexiu, però sense deixar de moure els bigotis.

Rosa Montalt
Secció de Música

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987).

No cal dir que aquest grup de compositors és reconegut i molt estimat per la Biblioteca. Primer, perquè és inqüestionable el seu paper dins la història de la música catalana. Segon, perquè, majoritàriament, ja fos personalment o a través de familiars o hereus, van dipositar-hi els seus fons i arxius personals amb confiança plena vers la institució que els acollia.

Així, el fons Frederic Mompou va arribar de la mà de Carme Bravo, la seva vídua, després de la mort del compositor, l’any 1997. El de Manuel Blancafort ingressà el 2000, donatiu de la família. El 2005 va començar un seguit d’incorporacions en diversos lliuraments del fons Eduard Toldrà. Continuem amb el mateix any 2005, quan s’incorporen els materials del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya a la Biblioteca de Catalunya. Ingressava d’aquesta manera el fons de Joan i Ricard Lamote de Grignon, encara ara en clau de dipòsit. A l’any següent, el 2006, la Sra. Alícia Muñiz, vídua del musicòleg i compositor Miquel Querol, complint amb la voluntat del seu marit, oferí en donació la seva obra de creació.

La Biblioteca de Catalunya ha celebrat altres efemèrides relacionades amb alguns d’aquests compositors: les exposicions commemoratives de Mompou (1988 i 1997), l’acte de presentació de l’arxiu personal de Blancafort amb una exposició (2003), i el concert amb motiu de la recepció de les partitures originals de Miquel Querol (2008), per citar-ne algunes.

És una ocasió perfecta per continuar homenatjant-los. I a cop d’ull, les programacions de concerts i actes diversos per aquest any d’aniversaris mostren una mobilització generada i, per fi, acordada, lloable i engrescadora.

Ara bé, la societat, en general, no es pot conformar amb el que coneix. Passen els anys i continuen inèrcies malaltisses: les mateixes obres, les mateixes fotografies, les mateixes dades.

Si es vol honorar de veritat els creadors, s’ha d’acomplir la seva voluntat i la dels seus hereus: que els fons siguin investigats i difosos. Van posar a l’abast de tothom la seva obra, els seus papers i les seves gravacions no només per a la seva salvaguarda. Cal exprimir les possibilitats que ofereix la Biblioteca per aportar noves imatges, nous escrits, noves idees. Tot un conjunt de documents il·lustratius per a exposicions, programes de concerts, cartells, edicions i enregistraments, que ofereixen un ventall de creacions, vivències i curiositats úniques.

Posats a commemorar doncs, celebrem la incorporació dels fons a la Biblioteca de Catalunya i tot el que comporta la seva arribada. És el nostre homenatge particular:

Mompou: 15 anys
Blancafort: 12 anys
Lamote de Grignon: 7 anys
Querol: 7 anys
Toldrà: 6 anys
... i els que desitgem celebrar en un futur pròxim.

Rosa Montalt
Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya