Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC / Els llibres i els papers d’Antoni M. Badia i Margarit


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetes



Els llibres i els papers d’Antoni M. Badia i Margarit

Al Dr. Badia, in memoriam

 

Ara fa tres mesos, el 16 de novembre de 2014, ens deixava Antoni M. Badia i Margarit. Els habituals de les velles naus gòtiques del carrer del Carme recordaran fàcilment la seva figura estilitzada avançant pels passadissos, una mica de gairell però sempre elegant, amb americana, corbata  i una sempiterna cartera de cuir lluent, i la seva testa de senador romà, de mirada viva i sempre intel·ligent. La seva mort, que meresqué declaracions de personatges de tot l’àmbit cultural i polític, va ser també una pèrdua sentida per molts de nosaltres.

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

La relació del Dr. Badia –i la seva dona, Maria Cardús- amb la Biblioteca va ser estreta i duradora. En una carta d’un llunyà maig de 1973 Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca i bona amiga de la parella, els demana si poden “precisar per quina època preveuen l’eventual trasllat de la seva biblioteca privada a la de Catalunya”, a fi de preveure les obres. La voluntat de la parella de donar llibres i papers a la nostra institució era ferma, però la tramitació portaria molt de temps. El primer oferiment formal del fons no arribaria fins a dos anys més tard. El 6 de setembre de 1975 el Dr. Badia adreçava una llarga carta a la sra. Guilleumas, en la qual, entre altres coses, indicava:

“L’objectiu de la lletra present és de reiterar-li per escrit el contingut de la conversa que tinguérem la meva muller i jo amb vostè, fa uns dies. Es tracta de fer, des d’ara mateix, donació a la Biblioteca de Catalunya de les següents col·leccions:

 I.     a) Una biblioteca especialitzada en lingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, sobretot de català i de castellà.

        b) Una sèrie de revistes (en nombre superior a vint), moltes d’elles completes, de la mateixa especialitat.

        c) Un conjunt de bastants milers de fullets (i extrets o separates), també sobretot de lingüística i filologia romànica.

(Totes tres col·leccions contenen molts exemplars únics a Barcelona – o que, si més no, hi són rars, singularment a biblioteques públiques -. Cal destacar-ne, per la seva raresa, la col·lecció d’extrets o separates).

II.     a), b), c). Una col·lecció complementària (composta també de llibres, revistes i fullets) de cultura general [...], col·lecció que serà incrementada un dia amb d’altres fons, que ara, de moment, no cediríem.

III.    Un arxiu documental compost dels elements següents:

        a) Papers i documents referents a associacions, activitats, iniciatives i projectes, etc. de la vida cultural catalana.

        b) Correspondència amb persones importants de la romanística internacional i de la vida cultural catalana.

        c) Originals manuscrits dels meus treballs; guions de discursos i conferències; fitxes de les meves publicacions i d’altres activitats universitàries i culturals”.

A la seva missiva, els Badia Cardús indicaven la seva intenció de continuar donant a la Biblioteca de Catalunya les obres de caire especialitzat que anessin rebent al llarg dels anys, alhora que demanaven algunes condicions: que, en vida seva, la col·lecció no fos fragmentada i es conservés en un espai únic, obert als donants i als investigadors. 

A principis de 1976 la directora responia acceptant el generós oferiment; el trasllat comença a materialitzar-se al llarg d’aquell mateix any, i la biblioteca filològica s’instal·là en l’altell situat al final de la sala de llevant. L’acceptació formal de la institució de tutela, la Diputació, es féu però esperar encara un quant temps: la instància formal fou presentada el juny de 1982. La Diputació, en un ofici de 16 de febrer de 1983, confirmava l’acceptació del donatiu i expressava l’agraïment de la corporació. Havien passat deu anys des de l’inici de les converses. Com deia Rosalia Guilleumas en una carta en què agraïa la paciència dels donants, “finis coronat opus”.

 

La biblioteca filològica Badia-Cardús

Els llibres havien començat a arribar durant el 1976, i les remeses continuarien arribant, de manera regular, fins al 1986; s’instal·laren en l’altell que hi havia al final de la Sala de Llevant (antigament Sala d’Humanitats). Els lliuraments anaven acompanyats de llistes curosament  preparades per qui havia estat la bibliotecària particular del Dr. Badia, Montserrat Mussons. Un dels volums del llibre de registre general de la Biblioteca es reservà per a la col·lecció Badia, i es catalogaren els llibres que no ho havien estat prèviament. Les obres s’identificaren doblement, amb un exlibris que figura a tots els volums i amb una signatura topogràfica començant per “Bad”, que identifica tota la col·lecció.

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Des del seu inici, la biblioteca filològica fou oberta al públic investigador, tot i que amb una possibilitat de préstec limitada. Omplia així un buit important: moltes de les obres que la conformaven, especialitzades en llengua catalana i en lingüística i filologia romàniques, adquirides expressament o ofertes al seu propietari, eren úniques a Barcelona, ja que les circumstàncies del postfranquisme havien limitat molt l’adquisició d’aquest tipus de literatura científica.

A més de Montserrat Mussons, almenys dues altres bibliotecàries foren destinades a la biblioteca: Marta Algueró en els anys 80 i, sobretot, Montserrat Prat, responsable durant molt de temps de la biblioteca del Seminari de Romàniques de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i, per tant, excel·lent coneixedora del material, que vetllà pel seu acondiciament físic, inicià la catalogació en línia del material i contribuí a la seva minuciosa indexació per matèries fins a mitjans 2007, en que la gestió dels impresos passà a la  Secció de Col·leccions generals.

Amb el temps, la col·lecció es va anar traslladant: de l’altell d’humanitats passà en els noranta a la Sala Torres Amat –reanomenada, en l’argot de la Biblioteca, sala Badia-, i d’allí, en els anys 2000, al magatzem general. Però la biblioteca filològica continuà sent –i ho ha estat fins a la mort del seu fundador– una biblioteca viva. Mes rere mes, el Dr. Badia continuà incrementant el seu fons amb totes les obres –llibres fullets, separates i tesis doctorals– que comprava o que rebia d’institucions científiques i de col·legues investigadors, sovint amb sentides dedicatòries. La utilitat de la biblioteca –que a hores d’ara compta amb més d’11.000 entrades, i encara n’hi ha per integrar!– ha estat un fet acomplert, i un goig per al seu donador; com deia el Dr. Badia en una nota a la direcció,

“I a mi em plau qui-sap-lo de veure, mentre estic treballant a la nostra sala, que sovint vénen a buscar un llibre que algú ha demanat a la sala de lectura. La funció social que somiàvem la meva muller i jo és una realitat”

 

L’arxiu personal d’Antoni M. Badia i Margarit

Els papers del Dr. Badia, que havien estat repartits entre el seu despatx a la Universitat i el seu domicili, ingressaren a la Biblioteca cap a l’any 2005. Es tractava d’un volum ingent de material, majoritàriament carpetes temàtiques però també manuscrits i mecanoscrits solts, cartes, documents i objectes personals, circulars, retalls de premsa... que, un cop instal·lats, ocupen, de moment, més de 500 capses d’arxiu.  

En un primer moment se’n va ocupar Montserrat Prat,  que va començar-ne l’ordenació a partir d’un esquema preestablert (A. General, B. Personal i Acadèmic, C. Congressos, F. Material de treball, I. Curriculum, L. Recull de Premsa). En jubilar-se, a mitjan 2007, la gestió de l’arxiu va passar a la Secció de Manuscrits, i l’esquema es modificà lleugerament per adaptar-lo a les pautes de la Secció. Joan Falcó va començar a treballar en la seva sistematització, iniciant per la sèrie de correspondència, i per la de congressos; a partir del 2010 s’hi incorporà Josep Martínez, que tot continuant el treball ja iniciat, emprendria el tractament i la descripció sistemàtica dels manuscrits autògrafs.

El Dr. Badia es va implicar de valent en l’ordenació de l’arxiu, ajudant sobretot en Joan i en Josep en la identificació d’alguns documents i fent suggeriments sobre alguns blocs. Les  visites van anar minvant els darrers temps, però fins a avançats els noranta anys va continuar venint setmanalment des de la Vall d’Hebron a la Biblioteca per aclarir dubtes i ajudar en l’organització dels seus papers, ajudes absolutament precioses que la saviesa i bonhomia del Dr. Badia van convertir, a més, en font perpètua d’ensenyaments.

Com en el cas de la biblioteca, l’arxiu ha estat també una entitat viva, que s’ha anat incrementant al llarg dels anys amb nous lliuraments –els darrers arribats molt recentment, amb motiu de la seva mort–. La magnitud ingent de la documentació i la seva complexitat fan que el fons estigui encara en procés d’ordenació i descripció; en l’actualitat, les sèries principals serien:

-          Documentació personal i familiar, que inclou entre altres materials sobre l’Institut Escola i la Mútua escolar Blanquerna, on estudiaren el Dr. Badia i Maria Cardús

-          Correspondència, més de vuitanta capses que inclouen cartes bescanviades amb tots els grans noms de la filologia romànica de la segona meitat del segle XX, i amb universitaris i investigadors de tot caire, així com correspondència familiar, en particular durant la guerra civil.

-          Autògrafs i material de treball de tota la seva obra publicada, articles inèdits, conferències i cursos, des de la seva tesina i tesi doctoral a les enquestes sobre la llengua dels barcelonins o als treballs sobre l’aragonès, la gramàtica, la sociolingüística, la lingüística diacrònica...

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

-          Activitat acadèmica i institucional, amb materials relacionats sobretot amb la seva activitat a la Universitat de Barcelona –de la que va ser rector durant vuit anys, entre 1978 i 1986–, amb l’Institut d’Estudis Catalans o amb societats científiques internacionals

-          Documentació sobre congressos, des de 1948 fins a l’any anterior a la seva mort, més de 50 capses entre les quals destacarien les dedicades a la ininterrompuda sèrie de congressos de lingüística romànica (entre ells tota l’organització del de Barcelona, el 1953), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o del II Congrés internacional de llengua catalana de 1986.

El fons dóna una visió extraordinària de la personalitat i trajectòria acadèmica d’Antoni M. Badia, però també del panorama científic i universitari català, i de les seves relacions amb els seus homòlegs internacionals, durant pràcticament seixanta anys. L'honestedat científica i intel·lectual del Dr. Badia li causaren de vegades algunes friccions, particularment en l’època de rector –la seva renuència a les titularitzacions més per raons personals que científiques, tan freqüents a les nostres institucions, li causà molts maldecaps–, però constitueix un exemple a seguir. Els que estudiàrem i treballàrem en aquells temps a la Universitat el recordarem sempre arribant a la Universitat de Barcelona no en cotxe oficial, sinó amb el seu sis-cents...

El seu llegat material  a la biblioteca ha estat importantíssim, i la seva saviesa i el seu tracte afable seran difícils d’oblidar.

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús (1994)

 

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Comentaris

Un savi ha mort

Moltes gràcies Eulàlia. Me n'he adonat, una mica tard, que la relació amb la biblioteca havia estat evocat en un altre blog per l'Eduard Botanch; em permeteu compartir-lo?
http://desdelamediterrania.cat/2014/11/18/un-savi-ha-mort/


Homenatge merescut

Com més important és algú, menys importància es dóna a ell mateix. Cal que li reconeguem, tant el valor del seu llegat, com la seva personalitat. Felicitats per aquest apunt