Exposició: Col·leccions privades, llibres singulars.

Col·leccionisme de llibres i bibliofília són dos conceptes que sempre han estat units, fins al punt que ambdós tenen el mateix valor a l’hora de definir la figura del bibliòfil. Un bibliòfil pot no considerar el seu vessant col·leccionista, però els seus llibres esdevenen col·lecció. Les biblioteques particulars d’aquests bibliòfils normalment estan formades segons les seves activitats literàries, històriques o científiques. És a dir, són col·leccions destinades a la salvaguarda dels exemplars i a l’erudició, en definitiva, unes col·leccions d’estudi. També és cert que no tots tenen biblioteques especialitzades en les seves afeccions o professions, i fora d’aquesta àrea d’influència, les edicions del nostre país han estat les més representades. El llibre català ha estat el compromís, si més no de caire m oral, dels col·leccionistes que ens han deixat les seves peces per a aquesta exposició, tot i que n’hi ha d’altres països, ja que els llibres no entenen de fronteres.
 
Els bibliòfils, tots ells membres de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, que han cedit amablement alguns dels seus llibres per a aquesta petita mostra, provenen d’un ampli ventall de sectors professionals: advocats, llibreters, metges, arquitectes, intel·lectuals, professors, empresaris, artistes, geògrafs, etc. Totes les col·leccions palesen les seves activitats professionals. Alguns van heretar la biblioteca del pare i continuen la tasca augmentant la col·lecció amb les seves preferències. Altres la van començar de nou, la majoria d’ells des de la jovenesa, quan es forma l’esperit i les afeccions. Aquests bibliòfils són: Santiago Brugalla, Jordi Clos, Antonio Cuesta, Jordi Estruga, Miquel Gallès, Josep M. Ginesta, Pelegrí Haro, Agustín Hernando, Jordi Mañosas, Guillermo Márquez, Joan Matabosch, Carme Mateu, May Muñoz, Albert Obradors, Oriol Pi de Cabanyes, Francesc X. Puig Rovira, Borja de Querol, Manuel Ribas Piera, Pablo Salvat, Joan Antoni Samaranch, Josep M. Vilarrasa i Xavier Visa Lesperut.
 
La selecció de peces, tot i que ha patit un filtre a l’hora final, ha estat en origen la que aquests bibliòfils han volgut. És per això que l’heterogeneïtat ha estat l’element clau d’aquesta selecció sense tenir en compte, però, la història del llibre. L’única cosa exigida prèviament ha estat la singularitat. D’aquesta manera, i sense voler-ho, tenim representats llibres de tots els temps, des del segle XIV fins al segle XX.

Les col·leccions privades esdevenen patrimonials: Eduard Toda i Frederic Marès

En general, el col·leccionisme a Catalunya ha estat l’origen de la gran majoria dels museus que hi ha per la nostra geografia, ja que els museus més importants van néixer a partir d’iniciatives particulars, de col·leccionistes que van voler que llurs col·leccions passessin a ser un bé públic i patrimonial.
 
Si les col·leccions d’obres d’art han conformat un paisatge de museus, les col·leccions privades de llibres han fet possible la salvaguarda del nostre patrimoni bibliogràfic. Eduard Toda i Güell (1855-1941) i Frederic Marès i Deulovol (1893-1991), oblidant altres noms, han estat l’exemple dels bibliòfils que han distribuït les seves col·leccions per tota Catalunya.
 
La biblioteca d’Eduard Toda aplegà prop de 80.000 volums, reunits en diferentes etapes de la seva vida, ja que amb total despreniment, feia donacions a moltes institucions i tornava a començar. El seu monument bibliogràfic més important va ser la Bibliografia Espanyola d’Itàlia, en què hi treballà més de 40 anys i que finalment publicà (1927-1931). Aquesta bibliografia compta amb més de cinc mil llibres d’autors espanyols que van ser editats a Itàlia. D’aquests, Toda en posseïa més de dos mil, els quals va donar anys després a la Biblioteca de Catalunya. Les institucions catalanes que van rebre donacions importants de Toda van ser: la Biblioteca de Catalunya, la del Monestir de Montserrat, la del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, la Biblioteca Provincial de Tarragona i la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
 
Frederic Marès ha estat un dels col·leccionistes més grans del nostre país i es pot considerar com el més universal de tots. Des de sempre, Marès va ser un prolífic mecenes vers Catalunya que posà a l’abast dels ciutadans els tresors que anava aplegant al llarg de la seva vida. El nucli més important de la seva col·lecció és el que es troba al Museu Frederic Marès, donat a la ciutat de Barcelona. L’any 1986, va fer donació de la seva col·lecció de llibres i de material bibliogràfic a la Biblioteca de Catalunya, col·lecció que esdevindria el “Museu del Llibre Frederic Marès” dins la nostra biblioteca nacional. La col·lecció de llibres de Marès conté tantes meravelles bibliogràfiques que esmentar-ne només algunes seria una injustícia per al conjunt, ja que tota ella representa una fita en la història del llibre; per aquesta raó Marès va voler que la seva col·lecció dins la Biblioteca de Catalunya, fos considerada Museu, ja que representa un bé patrimonial. 

La Biblioteca de Catalunya i les col·leccions privades

En Joan Maragall escrivia el 1907 per a la Biblioteca de Catalunya on fixava les bases del que havia d’ésser aquesta biblioteca per al futur de la ciutat: “A aquesta joventut lo primer que li cal és aigua per a la seva set, llibres per al seu afany de saber, una biblioteca digna d’una ciutat moderna, com sembla que Barcelona vol ésser. Si no li donem, els esperits d’aquests joves moriran de la set, o per a salvar-se hauran de fugir de la pàtria, desposseint-la de l’esperança de renaixença que ells en sí porten, i que a cada generació pot ésser l’ultima...”
 
Aquesta crida va ser escoltada per un ampli sector de la societat i per la Diputació de Barcelona, que el mateix any 1907 acordà la compra de la col·lecció de llibres del bibliòfil català Marià Aguiló i Fuster.
 
La creació de la Biblioteca de Catalunya no fou proposada com si es tractés d’una biblioteca més, sinó com a la Biblioteca Nacional de Catalunya, els fonaments de la qual eren, bàsicament, servir per a l’espiritualitat futura de la nació catalana. En aquell temps la Biblioteca va rebre importants aportacions, algunes tan valuoses com la biblioteca de mossèn Cinto Verdaguer i el Cançoner Gil, aconseguit gràcies a la tenacitat d’Isidre Bonsoms i a la magnificència d’alguns bibliòfils, que van contribuir a la seva compra i posterior donació el 1910. Aquests dos fets, més l’adquisició de la biblioteca Aguiló, propiciaren que tot seguit la societat civil de qualsevol condició volgués aportar, mitjançant donatius o vendes, el seu gra de sorra per omplir els prestatges de la futura Biblioteca i satisfer així el desig expressat al primer número del seu Butlletí, que tothom fos col·laborador de la seva formació.
 
Des d’aleshores fins a la data d’inauguració de la Biblioteca de Catalunya, el 1914, l’Institut d’Estudis Catalans anava cercant i comprant els llibres científics i de referència necessaris per poder fer front a l’obertura de la biblioteca, de tal manera que el 28 de maig d’aquell any, en obrir les seves portes després d’un acte solemne, tenia unes 25.000 obres impreses i 343 manuscrits.
 
Però la part més important d’ingressos de llibres a la Biblioteca de Catalunya va provenir de les donacions i vendes de les col·leccions particulars de grans bibliòfils, escriptors i polítics catalans, com ara les biblioteques de Joan Sardà, Alexandre de Riquer, Miret i Sans, que donà un dels documents catalans més importants, Les Homilies d’Organyà, Mañé i Flaquer, Narcís Verdaguer i Callís, Prat de la Riba, Felip Pedrell, Emili Vilanova, Frederic Rahola, etc.
 
Altres donacions que va rebre la Biblioteca de Catalunya van ser, per exemple, la biblioteca de Ferran de Sagarra, la col·lecció del bibliòfil Santiago Espona, la donació de la biblioteca particular de l’industrial litògraf i enquadernador Hermenegildo Miralles, i la col·lecció de llibres de Frederic Marès. 

La mostra dels ex-libris que es presenten, dóna idea de la quantitat de bibliòfils que han fet donació de les seves col·leccions. Alguns ex-libris s’han fet expressament per a les donacions, altres són els que posseïen els propietaris i que han passat a formar part de la col·lecció. Més de cinquanta ex-libris que representen el tarannà català de compromís vers les seves institucions.

Naixement de la bibliofília erudita: Marià Aguiló i la seva col·lecció

 
El naixement de la bibliofília erudita va tenir lloc a Catalunya conjuntament amb el desvetllament cultural que correspon al moviment de la Renaixença. La bibliofília erudita no sols es va esforçar per crear un llibre ben fet en una època en què el maquinisme començà a envair el mercat i a afavorir nivells de qualitat deficients, sinó que va voler oferir un contingut que fos una aportació a la cultura catalana.
 
La màxima figura d’aquesta primera aproximació al llibre culte i de bibliòfil, va ser Marià Aguiló i Fuster (1825 –1897).
 
Durant la dècada dels setanta del segle XIX, les novel·les de fulletó tenien una gran difusió i la burgesia catalana, acomodatícia, era subscriptora de totes elles; també hi havia les grans edicions de luxe, d’un refinament industrial de gust exquisit, però que degut al seu gran format eren molt incòmodes a l’hora de la lectura, i alguns llibres amb tirades més acurades. Malgrat això, el to general era el d’unes edicions bastant mediocres, normalment tirades amb paper de baixa qualitat, mal corregides i d’un gust en els tipus d’impremta i la composició proper al barroquisme més degradat.
 
En la recuperació dels clàssics catalans que Marià Aguiló començà a editar es lluità contra tot això, i així nasqueren per primer cop les primeres col·leccions de bibliòfil eixides sota un nou concepte de bibliofília pròpia de la darrera etapa vuitcentista: el seu Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI i la Biblioteca Catalana. Estampats per compte propi, els seus llibres són veritables exemplars de bibliòfil. 

El Cançoneret, per exemple, estava estampat amb lletra gòtica i il·lustrat amb xilografies noves d’Antoni Artigas, inspirades en composicions a l’estil antic, dibuixades per Leonci Serra, tot tirat a dues tintes i sobre paper de fil.
 
Si ens referim als dotze volums de la seva Biblioteca Catalana, el primer de la qual va sortir el 1873, podem dir el mateix de les belles proporcions de l’espai, dels blancs i negres, de la delicada composició tipogràfica i dels bons papers de tinta, i que responia al concepte més cultural de bibliofília, sense carregar gaire l’èmfasi en la riquesa material, fins al punt que els gravats en aquesta col·lecció eren mínims. Pocs llibres d’aquella època s’han apropat tant al que anomenem llibre de bibliòfil, el qual ha d’agradar a tots els sentits, fent-nos passar una bona estona i provocar-nos sensacions delectables. Per arribar a aquest extrem, Marià Aguiló sabia perfectament el que es feia: acostumat com estava als textos antics catalans impresos, la majoria dels quals estaven amb lletra gòtica, Aguiló decidí editar els seus llibres en aquesta lletra, tot agafant materials impresos dels impressors més importants del segle XV a Catalunya, Pere Posa, Pere Miquel, Diego de Gumiel o Rosembach. 

Naixement de la bibliofília moderna: Ramon Miquel i Planas

Ramon Miquel i Planas representa, dins la mateixa preocupació renaixentista d’Aguiló, una vessant més contemporània. Miquel feia dels seus llibres de recuperació de textos antics catalans, de les seves traduccions dels clàssics universals i dels seus llibres d’esbarjo, unes edicions més properes al llibre d’art i de bibliòfil.
 
Es pot considerar Ramon Miquel i Planas com a bibliòfil per excel·lència, la vida del qual estigué dedicada exclusivament al llibre en totes les seves manifestacions: editor, traductor, empresari, assagista, investigador, escriptor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes i un llarg etcètera. L’edició de textos catalans antics fou l’empresa més important duta a terme per Miquel i Planas, que seguint els passos de Marià Aguiló o Fèlix Torres Amat, intentà crear un corpus definitiu de la literatura catalana amb la publicació de la seva “Biblioteca catalana”.
 
La Biblioteca Catalana començada el 1908 es va acabar l’any 1932 i està recollida en 17 volums. Simultàniament a la Biblioteca Catalana i iniciada l’any 1905, va anar publicant la col·lecció anomenada Històries d’altre temps, on es recullen novel·les i textos antics catalans. La seva bi bliofília erudita no només l’impulsà a l’edició d’aquests textos, sinó que els acabà d’enaltir amb estudis referencials i bibliogràfics, propis del seu caràcter metòdic i perseverant. Però la seva tasca va ser molt més àmplia i la va estendre a l’edició de textos de l’antiguitat clàssica i de literatures modernes de tradició humanística. 

Altres edicions importants sobre bibliofília i erudició són: el Primer llibre d’exlibris d’en Triadó, de 1906, Contes de Bibliòfil, de 1924, i la revista Bibliofilia (1911-1920), on recull tota la miscel·lània escrita per Miquel i Planas sobre bibliofília i literatura.
 
Les seves traduccions i edicions d’Apulei, de Longus, edicions de Perrault, de Charles Nodier, de De Bury, d’Iriarte, de Cadalso, de Flaubert, etc., el van situar com un dels més grans tributaris de la bibliofília internacional.
 
Sota l’epígraf de Recull d’estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibres en general y qüestions de llengua i literatura catalanes en particular, fou escrita íntegrament per ell, la qual cosa resumeix l’ideari d’un home dedicat durant tota la seva vida a l’amor al llibre.
 
Aitor Quiney, comissari de l’exposició Destaquen els articles dedicats al gravat a Catalunya durant els segles XV-XVIII, i els estudis dedicats a l’enquadernació. Per a aquesta art, Miquel i Planas desenvolupà una activitat de difusió i defensa de la resurrecció dels estils clàssics i de restauració de l’art hispanoàrab, per a les tapes dels llibres dels segles XV i XVI. Per la seva erudició sobre aquest tema i la minuciosa anàlisi dels ferros artístics, hom pot assenyalar en Miquel i Planas com el pioner dins l’estudi arqueològic de les relligadures, inaugurant l’estudi científic de l’art de l’enquadernació a la Península.