L’empremta és un codi que permet identificar les edicions antigues, en lloc de l’ISBN del llibre modern.

El mecanisme bàsic per construir una empremta és ràpid i senzill. Però els casos particulars són molts, degut a l’àmplia casuística que presenten els llibres produïts de manera artesanal.

L’empremta es basa en l’extracció de caràcters d’unes zones preestablertes dels llibres. La fòrmula està constituïda de 4 grups de 4 caràcters, extrets per parelles, de l´última i la penúltima línia de 4 pàgines determinades, i per uns elements complementaris.

L’aspecte visual de l’empremta en el catàleg és el següent:

osu- rium i-cu luru 3 1571 R

e-s& a-ut tei* suQv 7 1483 R

reo- e.S. a,a- rape 3 1605 A

L’empremta bibliogràfica, com la nostra empremta digital, ha de ser precisa; altrament perd tot el seu valor identificatiu. Per això és important que els professionals tinguin un cert entrenament. En cas de no poder garantir la correcta formulació, és aconsellable no posar-la.

La utilitat d’aquest codi és identificar unívocament tots els exemplars d’una edició antiga i distingir-los d’altres edicions o variants, per més semblants que siguin.

Alguns catàlegs contemplen la possibilitat de cerca  a partir de qualsevol dels 4 grups de l’empremta. En el cas habitual d’exemplars incomplets, 4 dígits poden ser suficients per a identificar una edició de la qual només se’n té un tros.

L’altra funcionalitat està relacionada amb la bibliografia, és a dir amb la història d’un text a través de les seves successives edicions, emissions i estats. I és aquí on de vegades falla la teoria. La producció editorial dels impressors del s. XV al XVIII era molt més extensa del que evidencien les dades bibliogràfiques i un petit percentatge d’edicions s’escapen fins i tot dels mecanismes de control de l’empremta.

Bibliografia:

Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, associat amb la National Library of Scotland. Empremta: regles per a l'establiment de l'empremta i recull d'exemples. [Barcelona] : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987

Institut de recherche et d'histoire des textes; in association with the National Library of Scotland. Nouvelles des empreintes = Fingerprint newsletter. N. 1-2 (1981-1985) 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

La Fira de Sant Ponç està íntimament lligada al carrer de l’Hospital de Barcelona. Des de l’any 1817 que s'hi celebra, en veneració al sant representat a l’església de l’antic Hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya i d'altres institucions. És a dir, que cada 11 de maig plantes remeieres i llibres es vinculen de manera especial.

Segons el Costumari català, no tenim notícia escrita d'aquesta celebració al carrer de l’Hospital fins a l’any 1874. Al Diario de Barcelona del 12 de maig de 1883 llegim aquesta nota: “Con motivo de celebrarse en la iglesia del Hospital de Santa Cruz la fiesta de San Poncio, se estableció ayer en la calle del Hospital la acostumbrada feria de yerbas silvestres aromáticas que se bendicen en dicha iglesia”.

En un moment que les medicines alternatives estan de moda, aquest fira, sempre multitudinària, sembla que ha guanyat rellevància, si és que l’havia perduda mai. Al Borinot (15 de maig de 1924, p. 6) llegim un article on es compara la festa del “muguet” francesa amb la de Sant Ponç i es diu que els reis de les fires i els mercats, o sigui els francesos, no tenen res a envejar als barcelonins.

A les paradetes hi podem tastar mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurts i formatges artesans, herbes medicinals. A la revista Destino (1951, nº 717-720 (maig), p. 7) trobareu un suculent article sobre tècniques i productes de venda.

Però la mel i les confitures no han estat sempre protagonistes de la fira. A través de la premsa de l’època podem veure que la primera parada de confitura va aparèixer a principis de segle, i a poc a poc, va guanyar protagonisme entre les tradicionals parades d’herbes i flors, convertint la fira en una dolça barreja de perfums, colors i sabors (Destino de maig de 1964, p. 24).

I com que Sant Ponç també és advocat contra les xinxes i altres paràsits, encara que potser vosaltres no ho necessiteu, sembla que si compreu a la fira un paquet d’herbes beneïdes i el poseu sota el llit, la casa quedarà protegida tot l’any d’aquestes bestioles. Bona sort!

Salomé Cerezuela
Marta Riera
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

El 1916 l'Institut d'Estudis Catalans adquirí la Biblioteca Dalmases, propietat de Pau Ignasi de Dalmases i Ros (Barcelona, 1670-1718), erudit i diplomàtic. Dins d'aquest fons, que incloïa més de dos-cents manuscrits, es trobava l'actual Ms. 473, una miscel·lània de textos religiosos que s'incorporà als fons de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya.

Entre els folis 9 a 98 d'aquest manuscrit es conserva una còpia del Llibre de les revelacions de Sta. Angela de Fulgino datada el 1489. Aquest còdex és la traducció al català de la biografia d'Àngela de Foligno, realitzada per Joan Genover i Pere Benejam, dos frares de Sant Jeroni de la Murtra. Benejam, prior del monestir, arribà a ésser conseller dels Reis Catòlics.

El còdex recull les experiències viscudes per Àngela, una mística visionaria del segle XIII, que s'emmarquen dins els moviments penitencials. Aquestes noves formes de religiositat tingueren com escenari els centres urbans i els seus protagonistes principals foren persones laiques, en especial les dones, que es trobaven en molts casos sota la direcció d'un mestre d'ànimes o confessor. Aquesta espiritualitat es desenvolupà fora dels claustres i del control de l'Església. Això generà un enfrontament místico-teològic amb la jerarquia eclesiàstica que desembocà en la marginació dels corrents místics, alguns dels quals foren considerats i perseguits com a herètics.

La protagonista del Llibre nasquè el 1248 a Foligno, una ciutat situada a la regió italiana de l'Úmbria. Tot i pertànyer a una família acomodada, fou una dona sense formació. Casada i mare de diversos fills, veié com el seu món es transformava en morir el seu marit, els nens i la mare. Aquest capgirament la portà a replantejar-se l'existència. Es desprengué dels béns materials i inicià una vocació religiosa, com a terciària franciscana, marcada per la penitència voluntària. Volia trobar Déu mitjançant la pobresa i el dolor. Els models a seguir eren Jesucrist i sant Francesc d'Assís. Aquesta experiència fou recollida en llengua llatina per fra Arnaldo, el seu confessor, i abasta  des de 1292, any de la conversió d'Àngela, fins el 1296, moment en el qual, segons diu, gaudí d'un coneixement perfecte de la divinitat. El seu camí ascètic estigué marcat pel simbolisme i la devoció per imitar Crist, així com per les visions, les revelacions i les instruccions rebudes de la divinitat. La por a l'engany per part del dimoni fou, com en d'altres casos similars, una constant en la seva cerca de la salvació. Morta el 1309, la seva empremta quedà recollida en l'obra Vita Christi, de Francesc Eiximenis, qui la definí com «una sancta dona de Ytàlia». A dia d'avui però no ha estat beatificada.

Cal destacar el missatge del Llibre, que està construït a través d'un llenguatge afectiu i de connotacions amoroses que humanitza Déu. Àngela narra la seva relació amb Jesucrist, el seu espòs, de qui «tant me delitave en aquella sua bellesa que no curave guardar altra creatura» (f. 23v). Al llarg del relat la creu és un dels símbols principals i la representació de Crist Jutge deixa lloc a aquella de Crist Rei, algú que a més de premiar o castigar és capaç de perdonar.

La ràpida difusió de còpies d'aquesta autobiografia espiritual a la península italiana i la resta d'Europa evidencien la importància de l'experiència d'Àngela i també la manera de fer del moviment franciscà. Aquest orde considerava essencials els textos religiosos per a la formació de les persones laiques. I per aquesta raó fomentava la transmissió d'obres d'autors afins, en traduir-les del llatí a llengües vulgars. La intenció era posar-les a l'abast d'un públic lector més ampli.

La còpia del Llibre del Ms. 473, un text català medieval inèdit, presenta variacions respecte a altres versions. Destaca, per exemple, que la narració de la conversió i de les revelacions està en primera persona. El text conservat a la BC està compost d'un pròleg i cinquanta-cinc capítols. Inclou, a més, una taula de continguts i un colofó amb la datació i els noms dels traductors abans esmentats. El pas del temps va fer necessària la seva restauració l'any 2005. El document no només resulta interesant sinó també cal·ligràficament bell, com es pot veure a les il·lustracions.

Montse Molina
Secció de Música

Ahir, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, es va celebrar la ja tradicional Jornada de Portes Obertes. Aquest dia, la BC surt de les activitats habituals i es prepara per acollir els visitants. A primera hora del matí tots els equips acabaven els preparatius per obrir puntualment a les 10h. Posar les indicacions de senyalització, preparar els espais, les cadires, els audiovisuals, els fullets informatius, col·locar l’enquadernació de plata repussada a la vitrina de la sala Marès, preparar el punt de venda de llibres, les petites mostres d’exposicions, revisar les targetes i bateries de les càmeres de fotos, repassar el recorregut i els últims detalls del guió de la visita... En aquesta jornada hi participen cada any directament i indirectament uns setanta treballadors/res de diferents unitats i seccions. Durant aquest dia els serveis als usuaris estan tancats i tot el personal està destinat a l’activitat de la Jornada.

Els visitants  poden anar  per lliure o bé seguir les visites guiades que s’organitzen quan hi ha grups de més de cinc persones. Alguns fan la reserva d’hora prèviament, però en general s’organitzen grups al moment en funció de l’afluència de visitants i més o menys cada 20 minuts es pot fer un grup, llevat de les hores del migdia.  Ahir es van fer 33 grups. Es va atendre als visitants en català, castellà, francès i anglès. Les guies que acompanyen els grups són persones que treballen a la biblioteca, coneixen molts secrets, tant de l’edifici com dels llibres i intenten respondre les preguntes que els fan els visitants, que són molt variades. Entre altres coses van demanar si es podien veure les Homilies d’Organyà i on estan guardades, si sabíem on es conservava el manuscrit original del Quixot, o si recollíem també les publicacions electròniques i digitals.

Des de primera hora van anar entrant visitants: escolars, turistes, -aquest any principalment francesos-, usuaris habituals, antics lectors, veïns del barri, gent de comarques, alguns professionals del sector bibliotecari... i a través de Twitter i Facebook s’anava informant del desenvolupament de la Jornada.

Durant el recorregut es van poder veure les sales de lectura ubicades a les naus gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu; la Sala Marès, que mostra un recorregut per la història del llibre, la Sala Cervantina on aquest any s’exposà una vintena de dibuixos de l’artista Francesc Riart. Aquest autor, que ha donat el seu fons, és un dels pocs especialistes que hi ha en il·lustracions històriques, els dibuixos que fa són molt precisos, ben documentats, res del que hi apareix és gratuït ja que s’informa sempre a través d’historiadors, arqueòlegs o fotografies de l’època.

Aquest any la Jornada va coincidir durant el migdia a la sala de Llevant amb el lliurament del guardó Gran Prix de l’Art de la Cuisine, atorgat al Sr. Joan Roca, del restaurant Celler de Can Roca. L’acte era organitzat per l’Académie Internationale de la Gastronomie. Entre els assistents hi havia l’Alcalde de Barcelona, el Conseller d’Agricultura, cuiners molt reconeguts, i periodistes relacionats en aquest sector. No cal dir que la Biblioteca es va omplir de visitants, entre els convidats a l’acte i els visitants de la Jornada. Mentre durà l’acte es va variar la sortida dels visitants per facilitar la circulació de les persones per l’edifici.

Les visites es van tancar amb èxit amb petits concerts de pianola, que van captivar a tots els visitants fins al darrer moment. Si voleu informar-vos sobre la pianola podeu veure aquest vídeo.

Després del concert els visitants sortien a la terrassa  des d’on podien veure el jardí de l’antic hospital de la Santa Creu i sentir l’agradable perfum dels tarongers florits.

En resum, la jornada ha rebut 1569 visitants. Les visites guiades han estat un èxit, si llegim els missatges que han deixat escrits al llibre de visites. El millor premi per a nosaltres:  “Gràcies de tot cor pel vostre esforç - senzill i generós- en donar a conèixer la vostra feina i el fons que custodieu i conserveu.”

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Nascut a Ulldecona ara fa cent anys, Miquel Querol va rebre una sòlida formació humanística i musical, en bona part marcada per la seva estada al monestir de Montserrat on va estudiar Humanitats, Filosofia, Teologia i Música, des del 1926 fins al 1936. A l'inici de la Guerra Civil va ser empresonat i tancat a un vaixell ancorat al port de Tarragona; tres mesos més tard, l’octubre de 1936, va ser alliberat a canvi de dirigir gratuïtament la Banda de Música i l’Orfeó d’Ulldecona.

Després d’un periple que el va portar per Barcelona, Saragossa i de nou a Ulldecona, el 1946 Higini Anglès, assessorat per Jordi Rubió, Tomàs Carreras i Artau i José Subirá, li va oferir la plaça de col·laborador i secretari de l’Instituto Español de Musicología (actualment Institució Milà i Fontanals) del CSIC. Amb la mort d’Anglès, el desembre de 1969, la direcció de l’Instituto va passar a mans de Miquel Querol, càrrec que va exercir durant dotze anys i que va compaginar amb una llarga llista de nomenaments i reconeixements: president de la Societat Catalana de Musicologia, president del comitè espanyol del RISM, membre del praesidium de la Societat Internacional de Musicologia, professor de paleografia musical, Premio Nacional de Música (1985), Creu de Sant Jordi (1997)... només per citar-ne alguns.

Miquel Querol va mantenir sempre vincles d’amistat i col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya; molt possiblement, l’origen d’aquests lligams es troba en la relació acadèmica i professional que varen tenir Querol i Mn. Anglès, responsable de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya.

L’any 2006, per voluntat expressa del musicòleg i compositor, la Sra. Alicia Muñiz, vídua de Querol, va donar a la Biblioteca de Catalunya unes 400 partitures manuscrites, en alguns casos acompanyades de particel·les, una desena de manuscrits, mecanoscrits i també unes 40 partitures i particel·les impreses. Va treballar diversos gèneres i formes musicals: misses, motets, himnes cristians marians, goigs, música instrumental, música vocal -destacant musicacions de poetes reconeguts com J. Verdaguer-, música per a piano, música per a orgue, així com espirituals negres i altra música popular.

Curós amb els seus papers, acostumava a signar i datar les partitures i, moltes vegades, hi afegia comentaris sobre la seva estrena, anècdotes, intèrprets, localitzacions, etc.

Miquel Querol va ser i és conegut principalment per la seva vessant musicològica i no tant per la compositiva, sovint oblidada; així doncs, aquest fons ens ofereix una bona oportunitat per conèixer les seves obres de creació i redescobrir-lo com a compositor, el seu primer vessant en l’àmbit musical.

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Moltes vegades els llibres es fan servir per fer venir la son. No sé si això estarà o no relacionat amb el fet que la primera anestèsia a Catalunya es fes a l’antic hospital de la Santa Creu, actual seu de la Biblioteca de Catalunya.

Des de sempre, una de les principals preocupacions dels metges ha estat eliminar el dolor dels malalts. Ramon Llull ja va experimentar amb substàncies químiques i va obtenir-ne una que va anomenar “vidriol dolç”. Al segle XVIII, als salons francesos s’utilitzava un “gas hilarant”, que devia fer les delícies dels cortesans. Fins al segle XIX, els experiments es van succeir i l’element de Llull va passar a dir-se èter, que en grec significa cel. Potser és per això que als anys seixanta als carnavals brasilers s’utilitzava com a droga al·lucinògena.

Però tornem al seu ús més habitual; l’any 1842, a Geòrgia, el Dr. Crawford Williamson Long administra anestèsia a un nen abans d’extirpar-li un quist del coll. Dos anys més tard, un odontòleg va veure que en un espectacle es donava una substància als espectadors, per a fer-los perdre les inhibicions. A més d’entrar en un estat d’eufòria, si es feien mal no patien cap dolor. Va decidir autoadministrar-se aquest líquid i demanar al seu ajudant que li extragués un queixal: no va sentir res. El 1846, William Morton va fer la primera demostració pública de la utilització de l’anestèsia. A La abeja: revista científica y literaria ilustrada (1866, núm. 5, p. 304) trobem un article on s’expliquen aquests primers experiments.

El 1848 es començà a utilitzar el cloroform, sobretot per al part. Expliquen que la primera mare a qui es va aplicar va posar a la seva filla el nom d’Anestèsia. No és pas estrany, oi?

Amb aquest panorama, les experiències a Espanya i a Catalunya no es van fer esperar. A Madrid, el 28 de gener de 1847, el Dr. Diego de Argumosa va administrar la primera anestèsia amb èter. Quinze dies més tard, el 16 de febrer de 1847, a l’Hospital de la Santa Creu, es va fer una amputació de peu a una dona amb èter. El metge era Antoni Mendoza i Rueda (Màlaga, 1811 - Barcelona, 1872), militar i catedràtic, autor d’Estudios clínicos de cirujía (1850). Aquest tractat reflecteix moltes de les novetats que va incorporar a les pràctiques hospitalàries. Una mica més tard, el 1874, Narcís Carbó i d’Aloi en el seu Programa de terapéutica farmacológica, dedica les lliçons 128 a la 131 als anestèsics.

I si encara esteu desperts, llegiu a La mosca roja  (1883, núm. 55, 15 abril, p. 4) com l’èter i el cloroform a vegades no van acabar de funcionar. 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Les marques tipogràfiques són les inicials i vinyetes que apareixen a portada o colofó de llibres entre els segles XV i XVIII, utilitzades per impressors i editors per identificar les seves obres. Podríem considerar-les un precedent dels logos actuals que tenen les entitats i que constitueixen la seva imatge corporativa. Les marques antigues presenten formes molt diverses, de qualitat molt diferent. A Itàlia i França trobem les mostres més reeixides per bé que arreu d’Europa van ser un element característic durant aquests segles.

Les marques consisteixen en petits gravats amb escenes extretes de la Bíblia, la literatura clàssica, els bestiaris medievals... De vegades, les marques no identifiquen només al fabricant sinó que la mateixa imatge revela el nom de l’impressor. Parlem aleshores de marques parlants.

Les tres imatges que incloem han estat extretes de la Biblioteca. La primera marca parlant, el cavall amb dos cascos, és la marca de Pere i Antoni Lacavalleria; la segona correspon a Joan Sapera i hi descobrim un arbre fruiter amb tres peres; i finalment, el tercer exemple pertany a l’impressor Josep Llopis. El llop no sembla gaire ferotge, però té encant.



Si voleu veure’n i saber-ne més, us suggereixo tres obres:

Marques d’impressors [en línia]. [Barcelona]: Universitat de Barcelona. http://www.bib.ub.edu/fileadmin/impressors/home.htm [Consulta: 7-3-2012].

Vindel, Francisco (1942). Escudos y marcas de impresores y libreros en España durante los siglos XV a XIX (1485-1850). Barcelona: Orbis, 1942

Zappella, Giuseppina (1998). Le marche dei tipografi e degli editori italiani del Cinquecento: repertorio de figure, simboli e soggetti e dei relativi motti. Milano: Editrice bibliografica. 1986

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

El passat dia 13 de març moria, a Granada, Teresa Pàmies, una personalitat de les lletres catalanes i una figura entranyable que per a molts va ser un referent. Ella era la veu de l’exili, una dona forta i coratjosa que va haver de marxar amb la seva família en acabar la guerra civil i que va escriure obres de la categoria de Testament a Praga, premi  Josep Pla de 1970, Quan érem capitans, premi Joan Estelrich de 1974, Quan érem refugiats, Gent del meu exili, i d’altres. Les seves obres tenen un fons autobiogràfic que ens permet copsar les vivències d’una generació marcada per la guerra i l’exili. Va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció literària en català, i amb la Creu de Sant Jordi.

Però els qui la van conèixer remarquen també que era una persona senzilla, propera i cordial, una personalitat que atreia tothom. Durant els anys 70, va acudir diverses vegades a la Biblioteca de Catalunya per documentar-se per a l’elaboració del seu llibre Quan érem capitans. I, com una mostra més del seu tarannà obert als altres, va dedicar el llibre a la bibliotecària que l’havia atesa, amb aquestes paraules que figuren impreses a la pàgina 7, després de la pàgina de crèdits:

"Dedicatòria a “X”

Dedico aquestes pàgines a una noia de la Biblioteca de Catalunya. No sé com es diu. Durant sis tardes de gener, m’ha rebut amb un somriure discret i afable; li he donat el paper color rosa amb nom i referències de les publicacions que volia consultar, me les ha facilitades amb reposada diligència i, de tant en tant, m’ha mirat de la tarima estant com si em preguntés què feia amb aquells vells papers.

Doncs bé: aquest llibre és la resposta, si pregunta hi hagué en l’esguard de la jove bibliotecària. Allò que buscava en les publicacions “camp” era el document excitant de la memòria.

Gràcies pel seu somrís, el seu ajut i la seva discreta curiositat.

Teresa Pàmies

Targeta de lector núm. 127460"

Després de publicat el llibre, un dia es va apropar a la biblioteca i va deixar un exemplar dedicat a la Rosa Maria amb l’anotació: “Es diu Rosa Maria Olivella”.

A l’edició de l’any 1984, publicada per Proa,  el nom de la Rosa Maria ja figurava imprès al pròleg per identificar la jove bibliotecària anònima: “La jove bibliotecària es diu Rosa Maria Olivella Prats, segueix fent eficaçment la seva feina a la Biblioteca de Catalunya i ha esdevingut una amiga discreta i solidària”.

L’escriptor Julià Guillamon glossava a La Vanguardia del dia 14 de març la figura de Teresa Pàmies amb aquestes paraules:

“Quan érem capitans té un començament que no s’assembla al de cap més llibre sobre la guerra o l’exili: l’autora és a la Biblioteca de Catalunya, demana els diaris del trenta-vuit... Després d’estar-hi treballant tot el matí s’asseu en un banc del pati de l’antic Hospital...”

Com podem veure, la vinculació de la Teresa Pàmies a la Biblioteca de Catalunya, tant per les cites que en fa com per l’elogi a una companya que tots coneixem, ens fa sentir  més propers a aquesta gran escriptora de les lletres catalanes.

Maria Rosa Bellostas
Col·leccions generals

Els poetes, amb els seus poemes, contribueixen a teixir l’entramat que conforma el patrimoni cultural d’un poble. Les seves paraules, que ens arriben en lletra impresa, passen un seguit de transformacions abans d’arribar al text definitiu; aquestes transformacions, les diferents versions, ens parlen de treball, de dedicació, de domini del llenguatge, i seguir la seva evolució ens orienta com a investigadors i ens enriqueix com a persones.

Entre els fons de la Biblioteca de Catalunya trobem una important obra poètica; la majoria ja publicada en la seva versió definitiva. En alguns casos també hi ha les versions primerenques d’algunes obres, esborranys escrits en folis, en tovallons de paper, en fulls de llibreta, electrònics; escrits amb ploma, amb llapis o tinta; ratllats o subratllats. Podem observar, seguint els papers personals dels escriptors, el seu caràcter, la seva manera de treballar, les vacil·lacions, la tria del mot o l’expressió final.

La Biblioteca també conserva les biblioteques particulars d’alguns escriptors i poetes, com és el cas de J.V. Foix o Carles Riba i Clementina Arderiu, que posen de manifest els interessos intel·lectuals i lectors dels poetes, les seves fonts, al mateix temps que ens ajuden a conèixer el context cultural d’una generació.

Les obres impreses es conserven a moltes biblioteques i institucions. Però els papers personals es troben exclusivament on l’autor o els seus descendents han decidit que es conservin per a les generacions futures.  Internet i les noves tecnologies han fet possible la difusió d’aquests documents únics, però l’original, aquell paper únic i singular només es pot consultar als centres que el custodien.

Aquest apunt no pretén donar notícia de tot el fons poètic que hi ha a la Biblioteca, que es pot recuperar des del catàleg, sinó presentar una mostra, des dels primers cançoners provençals fins al darrer poeta que ha volgut que guardéssim els seus papers personals.

La poesia lírica medieval ens ha arribat recollida en cançoners, que apleguen poemes de diferents poetes, o d’un únic poeta. A la Biblioteca de Catalunya es conserven dos d’aquests cançoners,  el Cançoner provençal o Cançoner Gil (BC, ms. 146) i el Cançoner Vega-Aguiló (BC, mss. 7-8).

Del segle XV hem de mencionar a Ausiàs March  (BC, ms. 2025), en una còpia del segle XVI. En aquest cas, com en el dels cançoners, no es tracta dels esborranys que feien els mateixos poetes, sinó reculls i còpies de l’època o d’uns anys més tard, que han facilitat la pervivència dels poemes fins als nostres dies.

De finals del segle XIX i començaments del segle XX destaquem els dos grans poetes de la llengua catalana, Joan Maragall i Jacint Verdaguer. La Biblioteca de Catalunya conserva els seus fons literaris i personals, així com les biblioteques particulars. Així mateix, l’antiga residència de Joan Maragall acull l’Arxiu Joan Maragall, una secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de la figura, la trajectòria i l'obra de l'escriptor i del conjunt del Modernisme. Les dependències de l'Arxiu Maragall són, alhora, casa-museu i estan condicionades per a la realització de visites de diferents habitacions i estances on el poeta va passar els darrers dotze anys de la seva vida.

El segle XX ens ha deixat, entre d’altres, el llegat de dues dones, dues poetes que van confiar la seva obra i els seus papers personals a la Biblioteca de Catalunya, Rosa Leveroni i Maria Mercè Marçal.

L'any 1999 la UNESCO va proclamar el 21 de març com el Dia mundial de la poesia, amb l’objectiu de “sostener la diversidad de los idiomas a través de la expresión poética y dar a los que están amenazados la posibilidad de expresarse en sus comunidades respectivas”. La Biblioteca de Catalunya, recollint, conservant i posant a disposició dels lectors i investigadors l’obra i els papers dels poetes contribueix a aquesta celebració.  

Més informació sobre els actes d'avui.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Una visita a la Biblioteca de Catalunya sempre pot despertar noves sensacions, nous interessos, noves emocions. I no ens referim només als béns que conté -dipòsit  de saber- sinó també al continent: un edifici gòtic civil català, seu des del segle XV al 1929 de l’Hospital de la  Santa Creu de Barcelona i, per cessió el 1931, de la Biblioteca de Catalunya. Ens cenyirem, però, només a una de les sales de parada pràcticament obligada en qualsevol visita, la Sala Cervantina, antiga infermeria adossada als contraforts de la nau est.

Aquesta sala aplega la major part d’obres de la col·lecció del mateix nom, que es completa amb una altra d’adjacent que conserva les adquisicions recents i amb un dipòsit de seguretat on es custodien les obres més valuoses, entre elles les primeres edicions -excepte la de La Galatea, que falta a la col·lecció- i  les primeres traduccions de l’obra cervantina, essencials a l’hora d’avaluar-ne la difusió.

L’any 1914 el bibliòfil Isidre Bonsoms Sicart (Barcelona 1849-Valldemossa 1922) va proposar a l’Institut d’Estudis Catalans la donació de la seva col·lecció, d’uns 3.400 volums, amb destí a la Biblioteca de Catalunya. Ingressaria el 1915, mobiliari inclòs, i s’obriria al públic el 1916, a la Sala Blava de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau de la Generalitat, seu de la BC des de la seva creació el 1907. Joan Givanel iniciaria la impressió del primer catàleg de la col·lecció.

A la riquesa bibliogràfica de la col·lecció -bàsicament obres impreses amb edicions de Cervantes, traduccions, adaptacions, obres inspirades, obres biogràfiques i crítiques..., sense excloure algun manuscrit i nombrós material no llibre i arxiu de premsa-, s’hi ha d’afegir l’esplèndida iconografia original -àlbums de Coypel, de Pinelli, matrius xilogràfiques de Joan Jolis, dibuixos... i un llarg etcètera. Al bon estat de conservació de les obres, s’hi ha de sumar també les enquadernacions artístiques amb què s’ornen alguns exemplars.

La Col·lecció Cervantina passà a ocupar la Sala Cervantina actual l’any 1936. Com a resultat del compromís adquirit de continuar la que fou considerada en aquell moment la millor col·lecció cervantina del món, i amb la col·laboració d’altres donants i amb una política de compres, s’ha arribat a triplicar els volums fundacionals. Les adaptacions audiovisuals es conserven a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la BC.

Cervantes i la seva obra s’entrelliguen amb el món del llibre i amb l’empresa editorial i el col·leccionisme catalans. Cervantes, que havia estat a Barcelona, hi féu transcórrer la segona part de la seva obra immortal després que un emulador n’hagués publicat ja la continuació de la primera en una edició del 1614 amb peu d’impremta de Tarragona. Només per centrar-nos en el Quixot i a tall d’exemple,  la impremta de Barcelona publicaria la primera edició conjunta de les dues parts el 1617; la primera edició de butxaca en 4 volums el 1755; grans  edicions quixotesques il·lustrades i la primera edició facsímil al segle següent, i, ja des d’aleshores, edicions crítiques que se succeiran en el temps... La col·lecció és consultable obra a obra al catàleg en línia de la BC i a partir de la cerca per fons i col·leccions.

La  Col·lecció Cervantina no s’acaba aquí. Es projecta en altres col·leccions que contenen edicions que recullen el testimoni bibliogràfic de Cervantes. Serveixi d’exemple la traducció castellana del Tirant en l’edició de Valladolid del 1511.

Presideix la sala un bust de Cervantes, obra de l’escultor Josep Reynés (1850-1926) datada el 1885. El quadre que l’acompanya, obra del pintor Josep M. Vidal-Quadras (1891-1977), mostra el retrat d’Isidre Bonsoms.

Joana Escobedo
Unitat Bibliogràfica