Estás en: Inicio / El Blog de la BC


Right menu

Lu Ma Mi Ju Vi Do
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetas



El Blog de la BC

La Solidaridad Nacional (1939-1977)

La Soli anarquista va imprimir el seu darrer número a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent el 24 de gener de 1939, només dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Menys de dues setmanes després es convocaven  dues places de taquígraf per a un nou diari que es publicaria des dels mateixos tallers, Solidaridad nacional. Sortia al carrer el dia 14 de febrer. El diari, de tendència falangista, fou dirigit durant les primeres setmanes per José de Ercilla, substituït al cap de poc per l’escriptor càntabre Luys Santamarina (1898-1980), un dels fundadors de Falange Española a Barcelona. Aquest romandria en el càrrec durant vint-i-cinc anys.

Mentre la major part dels edificis de propietat eclesiàstica retornaren als seus usos primigenis, aquest no fou el cas de l’antic col·legi dels Maristes. L’existència d’un taller més o menys ben preparat per a la impressió d’un diari va motivar el règim a aprofitar-ne les instal·lacions –i la maquinària– en la nova etapa que s’encetava. A més, i malgrat que s’invoqués el nom d’una revista falangista que havia publicat tres números l’any 1936 amb el nom de Solidaridad Nacional –el primer de la nova època sortí, per aquest motiu, amb el número 4–, era evident que es volia aprofitar el renom que la Soli anarquista havia adquirit a la ciutat.

El maig del 1939 la Parròquia de Sant Josep Oriol signava un contracte de lloguer amb Prensa del Movimiento. Això no obstava perquè intentés recuperar-ne la gestió. Una relació posterior conservada a l’arxiu de la Parròquia consigna: «Gener de 1940. Comencen les gestions per recuperar l’edifici. S’arriba a les més altes instàncies (Franco), però la reclamació fracassa (1954).»

A partir del 28 de maig de 1941, dels mateixos tallers de la Soli també sortia un altre diari, en aquest cas vespertí: La Prensa. Durant aquells anys, a més, l’edifici era utilitzat per a activitats de caràcter cultural i esportiu. Així, hem trobat, per exemple, que el divendres 13 de desembre de 1940 hi tingué lloc l’entrega de premis de la XIII Travessa del Port de Barcelona, competició que organitzava el Club Natación Athlétic i que va patrocinar durant vint-i-set edicions Solidaridad Nacional. O que el 12 de setembre de 1946 hi actuaren l’Orfeón Baracaldés i l’Agrupación de Danzas de Yurreta, entitats que formaven part de l’Obra Sindical “Educación y Descanso” de Bilbao.

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento  impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

 

L’atemptat del 1946

Un fet més trascendental va tenir-hi lloc la tarda del 29 de novembre de 1946. Segons la crònica publicada l’endemà per La Vanguardia Española, «a las siete y cuarto se produjo una explosión en un transformador eléctrico situado en una de las dependencias de nuestros queridos colegas “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”. La explosión derrumbó la fachada del edificio situado en la calle del Consejo de Ciento, esquina Villarroel, dejando a oscuras el inmueble. [...] El edificio, de una planta y dos pisos, ha quedado parcialmente destruído.»

L’explosió produí tres morts: l’electricista de la casa, Enrique Sánchez, de 52 anys, l’impressor Ernesto Laporta Morales, de 28 anys, que traspassà després de ser ingressat a l’Hospital Clínic, i Margarita Sánchez Martínez, saragossana de 44 anys que treballava com a minyona en una casa propera i passava pel costat de l’edifici de camí a la lleteria, morint sepultada pels enderrocs de la façana. A més foren ferits –«con heridas de pronóstico reservado», segons la crònica– Luis Segura Jordi, agent de publicitat, de 31 anys, i Juan Toribio Ballesteros, barber, de 26 anys. No queda clar si eren treballadors del diari o vianants.

La crònica dels fets concloïa: «Para esclarecer las causas del siniestro, sobre las cuales hay diversas hipótesis, entre las que figura la posible colocación de un petardo, se están efectuando las oportunas pesquisas.» La censura va actuar i no es va tornar a esmentar la possibilitat que hagués estat un atemptat.

Perquè és d’això del que es tractava. Un atemptat que havia anat a càrrec de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, promoguda per militants del PSUC i de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) després del fracàs de l’intent d’entrada d’un exèrcit guerriller a la vall d’Aran, l’any 1944. Els principals implicats en l’atemptat –i en altres actuacions contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d’alta tensió de Montcada i Reixac– foren al cap de poc detinguts, i jutjats l’octubre del 1948. Quatre d’ells van ser condemnats a mort i executats el 17 de febrer de 1949: Ángel Carrero Sancho, Numen Mestre Ferrando, Pere Valverde Fuentes i Joaquim Puig Pidemunt.

 

Algunes reformes i alguns noms coneguts

Les redaccions dels diaris estaven situades a la segona planta, la de la Soli a la banda de Consell de Cent i la de La Prensa, molt més reduïda, a la de Villarroel (en l’espai que ara ocupa el taller de Restauració). La planta baixa i la primera estaven destinades a magatzem i taller d’impremta: així, a la planta baixa, tocant a la façana de Consell de Cent hi havia l’estereotípia, la rotativa i el tancament. L’any 1968 la Parròquia va signar un conveni amb la Prensa del Movimiento mitjançant el qual recuperava una franja estreta de terreny (actualment part del Teatre Villarroel) per on hi havia una entrada de vehicles fins a un garatge i un pati interior. Com a compensació, la Parròquia pagava les obres de tancament dels nous espais, així com l’obertura d’una porta de garatge per la part de Consell de Cent i l’habilitació com a garatge, amb fossar, de l’actual magatzem de Dipòsit Legal. La zona de tancament del diari es traslladava, amb la bàscula inclosa, a l’ara magatzem d’Unitat Gràfica.

A mesura que la Falange anà perdent pes dins del règim, Solidaridad Nacional va intentar, sense gaire èxit, modificar una mica el seu estil per obrir-se a nous públics. Aquí s’emmarca la col·laboració de la bibliotecària i escriptora Aurora Díaz-Plaja, que ja s’encarregava de l’arxiu del diari i que el maig de 1958 comença a publicar-hi «Reflejos de la literatura catalana», un secció de crítica de llibres en català. Al cap de poc, però, el governador civil Acedo Colunga n’ordenava la supressió.

Entre els periodistes que hi van treballar sobresurt pel prestigi que després adquiriria com a escriptor, la figura d’un jove Manuel Vázquez Montalbán d’idees ben diferents a les del diari. Entrevistat per Quim Aranda, li responia:

No ho sé exactament, però devia aconseguir l’autonomia econòmica quan vaig acabar periodisme. Ja m’havien detingut una vegada. Vaig fer pràctiques a la Soli i, tot i que no em pagaven un sou fix, feia moltes col·laboracions i això em permetia guanyar unes pessetes al mes i tenir una possibilitat d’autonomia. Vaig ser tan innocent que em vaig casar [al desembre de 1961] quan feia cinquè de carrera [però ja era periodista] i la meva dona tampoc no havia acabat encara. De sobte, van arribar tota mena de problemes i em vaig quedar sense feina. A la Soli em protegia un cap de redacció, que es deia Fernando Aguirre, que coneixia les meves idees i sabia que jo havia estat detingut, etc. A més de la pressió que feia la gent de la Brigada Político-Social, quan el director del diari Luis Santamarina es va assabentar que allà a dintre tenia un nano amb historial policial, va començar a pressionar-me per fer-me fora. Em donava treballs insòlits: recordo, per exemple, que havia de cobrir la informació del 18 de juliol. Això va provocar molta sorpresa entre els meus camarades –aleshores estava al PSUC– i fins i tot van tenir por que jo fos una infiltrat de la policia.

Una altra periodista que hi inicià la seva carrera fou Maruja Torres. Treballava com a secretària de direcció i, segons el periodista Pablo-Ignacio de Dalmases, una de les seves funcions era controlar cada dia les col·laboracions que s’havien de publicar.

 

El final de la Soli

Malgrat els intents de certa renovació, la Soli no s’havia aconseguit fer un lloc dins de la premsa barcelonina i els seus tiratges van anar baixant en les darreries del franquisme: 9.000 exemplars de tirada el 1969, 6.900 el 1972, 5.400 l’any 1974. La mort del dictador suposaria la desaparició de les capçaleres governamentals de la Prensa del Movimiento (organisme que ja havia estat reconvertit en Medios de Comunicación Social del Estado). Una desaparició lenta que, en el cas de Solidaridad Nacional s’inicià amb la desaparició de «el yugo y las flechas» de la capçalera, el 22 d’abril de 1977.

Just abans del final biològic del franquisme, la Parròquia de Sant Josep Oriol havia fet un intent per rendibilitzar la seva propietat de l’edifici. Proposava enderrocar l’edifici de Villarroel-Consell de Cent, i també els de Villarroel 87, 85 i 83, i en el seu lloc construir-hi dos equipaments de nova planta: uns per als diaris i un altre per a les finalitats fundacionals de l’edifici (escola-asil). Aquí cal dir que anys abans la Fundació Alorda-Borràs havia intentat, sense èxit, que se li assignés la propietat de l’edifici en detriment de la Parròquia. La proposta de reedificació no tirà endavant, ja que el moment no era propici per fer-ho i, sobretot, perquè el seu impulsor, el rector Mn. Francesc Llopart, moria poc temps després.

Enmig de l’efervescència política i social dels inicis de la transició, l’edifici de la Soli va viure un moment especialment significatiu. El dia 5 de juny de 1977, una cinquantena de militants de la CNT van ocupar-lo per a reclamar la restitució de l’edifici i de la maquinària. Si bé és molt possible que una part de la maquinària encara fos l’adquirida per la CNT als anys trenta, més difícil ho tenien amb la reclamació de l’edifici, de propietat parroquial (Podeu veure el vídeo de l’ocupació, a http://www.youtube.com/watch?v=HxEGfEZlX4Y).

Els darrers temps del diari estigueren envoltats de vagues i tancaments dels treballadors per intentar garantir la continuïtat dels llocs de treball. Sense èxit, el darrer número va sortir el 16 de juny de 1979.

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977;  la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa  (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977; la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

 

Seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1982-1995)

L’edifici del carrer de Villarroel-Consell de Cent estigué tancat durant més de tres anys. Durant aquest temps, la propietat de l’immoble continuà essent reclamada per la CNT, amb una segona ocupació duta a terme l’1 de març de 1980.

L’any següent, i dins del procés de traspàs de competències a la restaurada Generalitat de Catalunya, es promulgà el Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis del Ministerio de Cultura a la Generalitat. Entre els edificis que rebia la Generalitat hi havia, en règim d’arrendament –ja que continuava essent propietat de la Parròquia de Sant Josep Oriol– el «antiguo edificio de los diarios “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”». El reial decret no es féu efectiu, però, fins al mes de juny.

L’any següent, 1982, es va rehabilitar unes dependències de l’edifici per ser destinades a seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’arxiu havia estat creat pel Decret 314/1980, del 28 de novembre de 1980.

Dirigit primer per Casimir Martí i després per Josep M. Sans i Travé, l’arxiu ocupà l’espai més proper a l’entrada (actual Oficina del Dipòsit Legal) per a sala de consulta, mentre disposava les zones de treball intern a la primera planta (repografia i restauració) i a la segona planta (classificació, entre altres).

La intenció inicial de la Generalitat va ser fer nou l’edifici de Villarroel-Consell de Cent. El nou edifici de l’Arxiu Nacional, segons el projecte de l’estudi «Coderch de Sentmenat» de l’any 1983, havia de tenir sis plantes d’alçada i una de subterrània, amb uns 72.000 metres quadrats de superfície total. El projecte no va tirar endavant, no sabem si per problemes amb la propietat, i es va optar per construir la nova seu de l’arxiu a Sant Cugat del Vallès, on s’hi va traslladar l’any 1995.

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya,  segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya, segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

 

Seu de la Biblioteca de Catalunya (1995- )

El primer contacte de l’actual Biblioteca de Catalunya amb l’antic edifici de la Soli va ser cap al 1984, quan l’Arxiu Nacional va cedir una part dels seus dipòsits (al segon pis) per a col·locar-hi els diaris de l’Hemeroteca Nacional. L’Hemeroteca havia estat creada l’any 1982, estant adscrita al Servei de Biblioteques de la Generalitat. Tenia aleshores la seu a l’edifici Financia, al carrer Mallorca 272.

L’estiu del 1990 tot el personal i els fons de l’Hemeroteca es van traslladar a l’edifici de Villarroel. Els serveis tècnics es van situar en el primer pis (el mateix lloc on estan ara), mentre els dipòsits de revistes es col·locaven a l’actual sala de Col·leccions Generals i els fons pendents de processar a l’espai ara ocupat pel Servei d’Adquisicions.

Amb la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, l’Hemeroteca quedà integrada com una de les unitats que constitueixen la Biblioteca de Catalunya. L’adscripció va ser efectiva a finals de 1994.

Pel març de 1995 deixa l’edifici l’Arxiu Nacional de Catalunya i ja pel desembre la Biblioteca hi trasllada alguns dels seus serveis: la Secció de Col·leccions Generals i el Servei de Normalització Bibliogràfica, a la primera planta, i el Servei d’Adquisicions a la planta baixa. Pel gener de 1996, el personal de la Secció de Revistes de la Biblioteca s’integra a l’Hemeroteca. Cap al maig-juny de 1996 hi arriben l’Oficina del Dipòsit Legal –que ocupa l’espai de la sala de consulta de l’Arxiu– i la secció de Material Menor, també a la planta baixa. Finalment, el maig-juny de 1997 es produeix la instal·lació dels tallers d’Enquadernació (primera planta) i Restauració (segona planta).

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

 

 

BIBLIOGRAFIA

Associació Catalana d'Expresos Polítics. Notícia de la negra nit : vides i veus a les presons franquistes, 1939-1959. Barcelona : Diputació de Barcelona, 2001
Dalmases y de Olabarría, Pablo-Ignacio de. Las tijeras de la memoria [en línia]. [2005?]. http://memoriapopular.org/obres/9-8/9-8.pdf>  [consulta: 10 abril 2014]
Martí, Casimir. «Arxius de l’Administració autonòmica. L’Arxiu Nacional de Catalunya». Lligall, 1 (1988), p. 27-28
Sánchez i Agustí, Ferran. Maquis a Catalunya : de la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada. Lleida : Pagès, 1999
Vázquez Montalbán, Manuel. Què pensa Manuel Vázquez Montalbán. Entrevistat per Quim Aranda. [Barcelona : Dèria], 1995 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

Per gairebé tothom és conegut que la Biblioteca de Catalunya té la seu principal en l’antic Hospital de la Santa Creu, però allò que es coneix menys és que una bona part dels serveis tècnics es troben situats en un edifici no tan emblemàtic, però també amb una història interessant. Ens referim al que fou seu dels diaris coneguts com La Soli, en el número 91 del carrer Villarroel, xamfrà amb el 202 de Consell de Cent.

Prolegomens: la Parròquia de Sant Josep Oriol

A principis del segle XX, l’Eixample de Barcelona s’havia anat extenent per tot el Pla i les autoritats eclesiàstiques consideraven que faltaven esglésies per atendre els seus feligresos, molts dels quals tenien la parròquia a més de mitja hora de distància. Amb la finalitat de resoldre el problema, el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona entre 1901 i 1908, va impulsar una campanya per a la creació de noves parròquies. Un dels fruits que obtingué va ser la donació, el desembre del 1907, d’un solar d’uns 3.800 m2 en l’illa formada pels carrers Diputació, Villarroel, Consell de Cent i Urgell.

La donatària era Magdalena Modolell i Freixas (1848-1915), vídua de l’advocat i periodista d’ideologia carlina Jaume Nogués i Taulet (1851-1902). Per part de la seva família, Magdalena disposava de propietats a Viladecans –on encara es conserva la Torre Modolell–, a més de l’herència rebuda del seu marit i la d’uns oncles, de cognom Alegret, que havien mort sense descendència. El matrimoni Nogués-Modolell tampoc havia tingut fills.

Magdalena Modolell, propietària del solar  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Magdalena Modolell, propietària del solar (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Havent fet l’oferiment a finals de 1907, Magdalena Modolell signà l’acta de donació el 3 d’abril de 1909. Els terrenys estaven destinats a la construcció d’un gran temple parroquial en honor de sant Josep Oriol, canonitzat aquell mateix any, i del qual n’era fervent devota. Les obres s’iniciaren amb la col·locació de la primera pedra, el 27 de juny de 1915, però el temple no fou inaugurat fins el 10 d’octubre de 1926 (encara que la construcció de les dues torres i la consagració definitiva no es produí fins a l’any 1931). Mentre el temple estigué en construcció funcionà, des del 1918, una capella provisional situada al carrer Villarroel, en els locals que havien d’estar destinats a escoles parroquials (i que actualment ocupen diverses dependències parroquials).

El solar que ara ocupa l’edifici de la Biblioteca estava emmurallat, com es pot veure en una fotografia del Diumenge de Rams, probablement del 1924.

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams  probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

El Col·legi dels Maristes (1925-1936)

El gener del 1921 va obrir les portes, en els locals parroquials de la capella provisional, un col·legi gratuït destinat a la instrucció dels nens pobres. El primer any van ser una quarantena, xifra que s’havia doblat el segon any. Ben aviat, però, es decidí la construcció d’un edifici específic per a escoles en la part de l’illa que donava als carrers de Villarroel i Consell de Cent. Això fou possible gràcies a la deixa testamentària que havia fet Ramona Borràs i Mas (m. 1921), vídua de Joaquim Alorda i Bosch. La Fundació Alorda-Borràs va aportar 240.000 pessetes per a la construcció de l’Escola-Asil Sant Josep Oriol. La revista parroquial, San José Oriol, informava en el seu número d’agost de 1924 del projecte de construcció, amb planta i tres pisos en el cos central i només un en els laterals, i una façana de setanta-dos metres lineals. Estava previst que l’escola funcionés dividida en quatre classes graduades i que fos regentada per les Religioses de la Caritat. Els infants pobres de menys de set anys hi podrien ingressar al matí, se’ls donaria dinar i berenar, i haurien de ser recollits a la tarda.

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924 (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

L’edifici escolar –actual segona seu de la Biblioteca de Catalunya– obrí les seves portes el setembre de 1925, amb el nom de Colegio de San José Oriol. Però no eren les Religioses de la Caritat qui se’n feien càrrec sinó els Germans Maristes. Ho testimonien els anuncis publicats en la premsa barcelonina, on es posava en relleu el fet que l’escola era en un «nuevo local ad hoc». Els maristes hi oferien l’ensenyament primari, classes de comerç i batxillerat. Com en la major part dels col·legis religiosos de la ciutat, a més de donar classes gratuïtes a alumnes pobres, comptava amb estudiants «mig-pensionistes», de pagament. L’any 1935 constava com a depenent de l’Institut Balmes.

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925,  en obrir-se la nova escola

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925, en obrir-se la nova escola

Tal com preveia el projecte, l’edifici constava en el cos central de planta i tres pisos amb la façana coronada per merlets. Les finestres del segon pis (dobles) i les del tercer eren acabades en punt rodó. Per la part interior, el col·legi comptava amb una galeria amb arcs de mig punt al primer pis –encara existents– i un porxo obert a la planta baixa amb arcades arrodonides només en els extrems que donava a un ampli pati. Aquestes arcades inferiors encara es poden veure en el magatzem 04 i, tapiades, en l’actual magatzem d’Unitat Gràfica i en el passadís de Dipòsit Legal i Material Menor.  

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis  i pati (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis i pati (Memòria del curs 1924-1925)

 

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Entre els alumnes que passaren per les aules del col·legi hi hagué l’actor Adolfo Marsillach (1928-2002), el qual n’ha deixat una breu referència en les seves memòries (Tan lejos, tan cerca, Barcelona: Tusquets, 1998, p. 39).

El Colegio de San José Oriol funcionà des del 1925 fins a l’esclat de la guerra civil, l’any 1936. La comunitat marista hagué d’abandonar la casa entre el 19 i el 20 de juliol, just  abans que tant l’església com el col·legi fossin incendiats. Dels disset maristes, nou foren morts. Quatre ho van ser el dia 21 de setembre a l’Arrabassada: els germans Apolinar (Lucinio Elena García), Cosme (Florencio Gil Navarro), Graciano (Narcís Girbau Puig) i Pascual Pedro (Martín Ojanguren Gómez). Els altres cinc formaven part del grup de quaranta-sis maristes assassinats el 8 d’octubre del mateix any en el cementiri de Montcada: els germans Isaías María (Victorino Martínez Martín), Porfirio (Leoncio Pérez Gómez), Prisciliano (Josep Mir Pons), Ramón Alberto (Feliciano Ayúcar Eraso) i Santiago María (Santiago Sáiz Martínez).

 

Seu de la Solidaridad Obrera (1936-1939)

L’incendi de l’edifici no va afectar-ne l’estructura, només les parts interiors. Segons Martí Viñoles, es va poder «aprovechar todo lo exterior, o sea toda la obra, por carecer en gran parte de tabiques y muros, ya que casi todas las clases estaban separadas por vidrieras practicables» (carta publicada a La Vanguardia, 14 jul. 1977, p. 5).

L’edifici va ser incautat i, en una data que desconeixem, adjudicat a la CNT-FAI per a instal·lar-hi els tallers de la seva impremta, que fins aleshores estaven en el mateix carrer del Consell de Cent, entre Casanova i Muntaner. El primer número imprès en els nous tallers de la Solidaridad Obrera –coneguda popularment com a Soli– fou el 1416, corresponent al dimecres 28 d’octubre de 1936. El 29 de gener de 1937 hi queda també instal·lada la Redacció, provinent de la Ronda de Sant Pere.

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent,  el 28 d’octubre de 1936

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent, el 28 d’octubre de 1936

Segons Jaume Fabre, el taller comptava amb tres rotatives traslladades des de l’antic taller (una comprada el 1930 al diari madrileny Libertad i dues d’alemanyes adquirides, respectivament, els anys 1934 i 1937). A aquestes hi afegí encara dues rotatives més, petites, incautades a La Veu de Catalunya. Tenia també setze linotípies angleses, estenotípies i abundant material tipogràfic, tot comprat legalment per la CNT amb aportacions dels seus militants, a excepció de les dues rotatives incautades.

És molt possible que, per a encabir-hi la maquinària de la impremta, d’aquesta època dati l’ampliació de la planta baixa de l’edifici, ocupant part de l’antic pati de l’escola. També és probable que, a causa dels desperfectes causats per l’incendi de l’edifici, desapareguessin els merlets de la façana i es modifiquessin les obertures del segon i tercer pis del cos central. No hem aconseguit trobar de quan data l’ampliació de l’ala del carrer Villarroel amb l’afegit d’una segona planta; segons una còpia fragmentària del lloguer de l’edifici que es va fer l’any 1939 (conservat a l’arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol), en aquells moments la part de Consell de Cent ja comptava amb els dos pisos.

A més de la Soli, dirigida durant els anys de la guerra per Liberto Callejas, Jacinto Toryho i Josep Viadiu, i que va arribar a tirar 200.000 exemplars diaris, l’edifici de Villarroel-Consell de Cent també fou la seu dels tallers i la redacció del diari Catalunya. Amb aquesta publicació (febrer 1937-març 1938), dirigida per Ricard Mestres, la CNT pretenia adreçar-se als treballadors catalans en la seva pròpia llengua. L’intent, però, no acabà de reeixir i un parell de mesos després d’aparèixer el darrer número era substituït pel diari de tarda CNT, escrit com la Soli en castellà.

 

BIBLIOGRAFIA

Capdevila i Soldevila, Josep. La Parròquia de Sant Josep Oriol : notes històriques, 1907-2004. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 2005
Fabre, Jaume. La Contrarevolució de 1939 a Barcelona [en línia] : els que es van quedar.  Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2003. < http://www.tdx.cat/TDX-0626103-191127/> [consulta: 4 abril 2014]
Instituto de los Hermanos Maristas. Mártires maristas [en línia]. Roma, 1996. < http://cepam.umch.edu.pe/Archivum/Archivum01/2022160063199990020004.doc> [consulta: 10 abril 2014]
Lligadas Vendrell, Jaume. L'Herència de Magdalena Modolell : Viladecans 1915. Viladecans : Grup Tres Torres, 2011
Magrinyà Bragulat, Raimon. Sant Josep Oriol : una parròquia de l'Eixample de Barcelona : 1907-1936. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 1992
Marsillach, Adolfo. Tan lejos, tan cerca : mi vida. 2a ed. en Fábula. Barcelona : Tusquets, 2002
Solà i Dachs, Lluís. Història dels diaris en català : Barcelona 1879-1976. Barcelona : EDHASA, cop. 1978
Tavera, Susanna. Solidaridad obrera : el fer-se i desfer-se d'un diari anarco-sindicalista (1915-1939). [Barcelona] : Diputació de Barcelona : Col·legi de Periodistes de Catalunya, DL 1992 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

Una de les tasques més gratificants per al bibliotecari referencialista és la d’informació bibliogràfica, ja sigui presencial, per telèfon o virtual. Durant l'any 2012 es van atendre un total de 12.833 consultes que  arribaren per diferents vies: per correu electrònic, telefònicament i  presencialment.

El servei d'informació bibliogràfica virtual de la Biblioteca de Catalunya és el servei que permet donar resposta ràpida a les consultes sobre fons, col·leccions, serveis o activitats que la Biblioteca ofereix a través de la xarxa. Té bàsicament dues portes d’entrada: a través del formulari Pregunteu al bibliotecari  i a través de l’adreça de correu electrònic info@bnc.cat

Tant al formulari Pregunteu com al correu electrònic atenem preguntes d’informació general i especialitzada. En casos determinats, si l’equip de bibliotecaris ho creu oportú, es demana l’assessorament a especialistes de la pròpia biblioteca per resoldre consultes expertes, per exemple sobre gravats, partitures, manuscrits, incunables, material sonor i audiovisual, restauració...

Quan la BC no disposa dels fons que se sol·liciten, s'adreça l’usuari a d’altres centres o institucions que puguin satisfer la seva petició.

El compromís de la Biblioteca és no deixar cap consulta sense resposta, aplicar les pautes professionals en la seva resolució i respondre en un màxim de tres dies hàbils. Algunes preguntes complexes requereixen més temps i en aquests casos s'avisa l'usuari que es trigarà una mica més.

Algunes qüestions són recurrents, especialment les que fan referència a serveis (accés, préstec interbibliotecari, reproducció de documents...). Al formulari de petició d’informació bibliogràfica hi ha un camp que permet cercar si algú ja ha fet la mateixa pregunta. Abans d'enviar la vostra us recomanem que comproveu si ja hi ha la resposta a la Base de coneixements.

Info copia

 

Sovint ens arriben demandes ben curioses que requereixen una certa investigació per part de l’equip bibliotecari. Les més complexes són un repte i a la vegada una font d’aprenentatge. Molt sovint, en fer cerques a la carta, assistim a grans troballes...

A tall d’exemple, us reproduïm algunes consultes curioses:

"Estic realitzant un estudi sobre la conservació dels aliments en alta mar, per a travessies de llarga durada. Estic interessada per un costat en trobar bibliografia relacionada amb la història de la conservació dels aliments i per l'altre m'interessa la història gràfica que documenta aquesta temàtica (gravats, pintures, etc.)".

"Hi ha sistema de trobar un plànol amb els noms dels carrers de Barcelona el mes de juliol de 1936? Estic escrivint una novel·la ambientada el juliol de 1936 i per tal de situar els escenaris necessito saber els noms exactes de carrers no principals."

"He estat consultant els manuscrits de la Crònica de Bernat Desclot per trobar la famosa descripció dels almogàvers, però he vist que hi ha diversos manuscrits que no l'inclouen. M'agradaria saber, per una banda, quin és el manuscrit original, és a dir, el que va escriure Desclot o un escrivà seu; i per l'altra, perquè aquest fragment no s'inclou en alguns manuscrits".

"Existeix algun catàleg de signes o símbols on es vegin les marques que els lladres deixen a les parets per entrar a robar?"

"Remenant per Internet he trobat una menció molt interessant d'un bestiari que al 1437 era en mans de Bernat Callís de Vic i que consta que ara és a la Biblioteca de Catalunya (o hi era fa uns 80 anys). És un manuscrit que du per títol: D'istories de la formiga e d'altres animals. El teniu realment? És consultable i reproduïble?".

Ja veieu que hi ha força varietat en aquesta mostra d'exemples. Si teniu alguna consulta us convidem a utilitzar el servei d'informació bibliogràfica, sigueu o no usuaris de la BC, podeu adreçar les preguntes durant les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana.

Pregunteu

Lourdes Martín
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

En els darrers anys l’accés a la informació ha esdevingut fonamental per a la recerca i per al desenvolupament d’estudis de tot tipus. No obstant, els estudiosos no sempre poden desplaçar-se allà on es troba el document que els pot interessar o bé no tenen les eines necessàries per esbrinar on es pot localitzar l’obra, l’article o les imatges que estan cercant per a completar les seves investigacions.

És per aquest motiu que cada cop ha adquirit més importància comptar amb l’ajuda professional per aconseguir aquell document que pot ser crucial per a la realització d’un estudi o per un interès personal. És evident que els fons d’una sola biblioteca, per molt extensos que siguin, no poden satisfer al cent per cent les necessitats informatives dels seus usuaris, de manera que cal recórrer als serveis de préstec interbibliotecari.

La Biblioteca de Catalunya (BC) ofereix el servei de préstec interbibliotecari a tots els seus lectors i a les institucions que ho sol·licitin a petició dels seus usuaris.

La BC pot actuar com a centre peticionari o bé com a subministrador. En el primer cas, el servei permet als lectors de la BC sol·licitar documents originals en préstec i  reproduccions a d’altres institucions de Catalunya, d’Espanya o de l’estranger, sempre que aquestes peticions siguin per a fins d’investigació i que les normatives dels centres on es realitzen les sol·licituds ho permetin. Quan l’usuari té les dades d’un document però no el sap localitzar pot utilitzar el servei de préstec interbibliotecari de la BC que farà ús de totes les eines al seu abast per trobar el document. Durant l’any 2011 la BC va satisfer gairebé 4000 comandes d’aquest tipus.

D’altra banda, la BC també rep comandes de préstec de tot tipus de centres, des d’un bibliobús de comarca fins a la biblioteca nacional d’un altre país, passant per biblioteques universitàries o centres de documentació. De la mateixa manera, la BC actua també com a subministradora de reproduccions en diferents suports per a usuaris particulars i institucions d’arreu del món. Durant l’any 2011 es van tramitar més de 400 peticions de préstecs i còpies de documents de la BC.

La tecnologia ha millorat aquest servei, facilitant l’accés a la informació, agilitant els tràmits i la gestió de les peticions tant per als usuaris com per a les biblioteques. Actualment l’existència de catàlegs col·lectius, els serveis web, el correu electrònic ... són eines que han modificat substancialment la forma de treballar tradicional.

Una part de l’èxit del servei de préstec interbibliotecari de la BC rau en el fet que col·labora amb altres institucions i els usuaris en general poden beneficiar-se dels acords de treball comú (catàlegs col·lectius, serveis de missatgeria interns, tarifes...) que faciliten les gestions.  

Una de les accions a destacar en aquest sentit va ser l’inici des de la Subdirecció General de Biblioteques del Departament de Cultura, a finals de novembre de 2008, d’una prova pilot per al desenvolupament d’un Servei Nacional de Préstec Interbibliotecari que de moment permetés la connexió entre les biblioteques del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, la BC i la Central de Préstec i Serveis Especials (CePSE). Aquest servei ha adquirit més rellevància i el nombre de centres que s’hi han anat adherint ha crescut. En aquest cas, és un servei pensat solament per al préstec de documents originals de forma gratuïta, no per a reproduccions.

Un altre dels exemples més importants de treball consorciat en el qual participa la BC és el préstec interbibliotecari amb les institucions del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC). Aquest servei es va iniciar l’any 1997 i permet que els usuaris de les biblioteques que en formen part puguin sol·licitar el préstec d’originals gratuïtament i també còpies d’acord a unes tarifes estipulades. A més, la BC consta en el Catàleg Col·lectiu de les Biblioteques Universitàries de Catalunya (CCUC), en el qual hi ha altres institucions que no són del CBUC però on també es poden tramitar peticions de préstec o de còpies, atenent a les normatives i tarifes de cada centre.

Recentment des del CBUC s’ha promogut el Servei de Préstec Consorciat via web (PUC). Després d’una prova pilot realitzada el mes de juliol de 2011, el servei va entrar en ple funcionament a partir del mes d’octubre del mateix any. En aquests moments el seu rendiment va en augment i la seva acceptació per part dels usuaris cada cop és major per la facilitat de les gestions que es poden fer. Aquest és un servei gratuït que permet als usuaris que formen part de les institucions del CBUC sol·licitar i endur-se en préstec personal els documents disponibles de qualsevol d’aquests centres, i retornar-los a la seva biblioteca o bé a la que els ha prestat el llibre. Un dels seus grans avantatges és que els lectors poden cursar directament les seves peticions a través del catàleg web del CCUC i després poden gestionar ells mateixos altres tràmits com cancel·lacions o renovacions, des del compte d’usuari de la seva biblioteca.

El préstec in situ és una altra modalitat de préstec consorciat, però en aquest cas els usuaris del CBUC han de desplaçar-se personalment a qualsevol de les biblioteques del consorci per agafar en préstec el document que els interessa i poden retornar-lo a la BC o a la biblioteca prestatària. És també un servei gratuït.

Cal destacar la participació de la BC en el catàleg de la Red de Bibliotecas Universitarias (REBIUN), que a més, de ser una eina de gran utilitat per a la localització de documents, permet fer peticions d’originals i còpies d’acord amb les tarifes establertes. REBIUN és un catàleg força utilitzat a la BC i ha permès donar un percentatge elevat de respostes positives als usuaris de la BC.

En definitiva, volem concloure que el servei de préstec interbibliotecari és un dels més valorats per aquells usuaris que necessiten accedir d’alguna manera a documents que estan fora del seu abast, ja sigui perquè físicament es troben en un lloc inaccessible per a ells o bé perquè no coneixen les eines que els podrien ajudar a localitzar on estan. Des de la BC treballem per poder cobrir aquestes necessitats, tant per part dels nostres lectors com d’aquelles altres persones o centres que ho requereixin, sempre intentant complir la nostra carta de serveis i treballant per donar el millor servei possible i en les millors condicions per al sol·licitant. En aquest aspecte, i com ja hem dit, l’existència de les noves tecnologies i el treball en col·laboració amb d’altres institucions és cabdal per al nostre funcionament.

BC peticions PIB

BC peticionària 2011

 

Estadístiques BC subministradora PIB

BC subministradora 2011

 

Vanessa Torres
Servei d'Accés i Obtenció de Documents