Aquest mes de juliol ens ha arribat per donació del compositor Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935) aquest clavicordi que veieu a la imatge. 

És un instrument cordòfon, de la família de les cítares de teclat, de corda percudida per unes maces petites de llautó anomenades “tangents”. El seu so és delicat i tènue, i la pulsació i la dinàmica permeten més expressivitat. Aquestes característiques el convertiren en un instrument domèstic ideal per a tocar sol en espais reduïts. Té el seu origen en el monocordi medieval i esdevé un dels antecessors del piano. L’època daurada del clavicordi fou del segle XVI al XVIII.

Aquest clavicordi, de 38 tecles, és una reproducció d’acord amb els models històrics del segle XVI. Va ser construït per Walter Merzdorf u. Söhne de Grötzingen el 1962, segons anotació manuscrita en el seu interior.

Fou un encàrrec del musicòleg i intèrpret Macario Santiago Kastner (Londres, 1908 – Lisboa, 1992), especialista en la recuperació, transcripció i estudi de la música ibèrica de teclat dels segles XVI-XVIII. Kastner va ser un dels primers intèrprets a programar concerts amb clavicordi, el seu instrument preferit, amb el qual va fer algun enregistrament. A la seva mort, el clavicordi passà a la també musicòloga i deixebla seva Maria Ester-Sala (Barcelona 1946-1994), especialista en música instrumental del segle XVIII, en general, i en la de tecla, en particular.

Maria Ester-Sala conegué Macario Santiago Kastner a Barcelona el 1971, a través de Josep Soler i Sardà. Maria Ester-Sala deixà el clavicordi, després de la seva mort, al seu amic i marmessor Josep Soler i Sardà.

El fons Maria Ester-Sala i el fons Josep Soler es conserven a la Biblioteca de Catalunya. 

Rosa Montalt
Secció de Música 

Ràdio Barcelona començà a emetre (1) el 14 de novembre de 1924 amb l'indicatiu EAJ-1, des d'un pis de l'hotel Colon, a la plaça Catalunya (1). A punt de complir els 70 anys, el novembre de 1993, el Conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart, i el president de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER), Jesús de Polanco, signaren un conveni pel qual l'emissora cedia en dipòsit a la, aleshores, Fonoteca de la Generalitat de Catalunya el seu arxiu sonor. Un any abans havien iniciat les converses Mercè Rubió, directora de la Fonoteca i Josep M. Martí, director de Ràdio Barcelona. El 1994, ja en ple 70è aniversari de l'emissora, la Fonoteca va passar a formar part de la Biblioteca de Catalunya. Aquell mateix any arribaven els documents a la Biblioteca, s'organitzava una exposició commemorativa i s'editava el disc 78 rpm amb una selecció de temes del fons discogràfic “de pedra”. L'emissora havia editat aquell any un triple CD amb documents de l'arxiu sonor (70 anys : antologia sentimental de Ràdio Barcelona).

L'arxiu estava format per dues seccions diferenciades: l'Archimag (10.000 cintes magnetofòniques) i la Discoteca (12.000 discs de 78 rpm i 80.000 vinils, de 45 i 30 rpm). A partir de la seva incorporació a la Biblioteca tots els documents es cataloguen dins el mateix catàleg general.

L'Archimag

El fons de cintes magnetofòniques en bobines obertes conté un recull de la programació històrica de l'emissora: programes d'entrevistes  (2), concerts en directe  (3), programes musicals, retransmissions esportives, informació política, discursos  (4), esdeveniments culturals, debats  (5), talls de veu i radioteatres amb els seus guions mecanografiats  (6) . El rang cronològic va dels anys 50 a l'any de la cessió. Es pot trobar algun document anterior, procedent de còpies que van arribar posteriorment a l'arxiu, i que normalment es troben a totes les fonoteques  (7) .

Malgrat haver nascut el 1924, a l'hora de cercar documentació sonora en arxius radiofònics s'ha de tenir en compte que el magnetòfon de cinta arriba a Espanya a la segona meitat dels anys quaranta. Els sistemes d'enregistrament que existien abans, discs d'acetat i magnetòfon de fil, no facilitaven el seu ús sistemàtic, tot i que van ser utilitzats per les emissores. S’ha de tenir en compte també que els criteris per tal de enregistrar i conservar documents als arxius sonors no tenien en un principi objectius de preservació històrica. Es conservaven sobretot programes que es poguessin tornar a emetre, i això explicaria que s'hagin conservat tants radioteatres i, en canvi, pocs capítols de serials radiofònics. Aquestes radionovel·les es mantenien molt de temps en la programació i acabaven tenint centenars de capítols, els quals, un cop radiats, era impensable tornar a emetre. Els radioteatres, en canvi, sí que podien omplir un buit en la programació d'estiu, per exemple, la qual cosa va fer que se'n conservin més de tres-cents.

També s'intentava tenir un “catàleg de veus” el més complet possible, encara que la durada de l'enregistrament fos d'uns segons en alguns casos. Amb els anys es va anar adquirint consciència de la importància de preservar per a la història. L'arxiu, per exemple, és molt ric en documents d'entrevistes i fets de la Transició espanyola.

La programació durant el franquisme, com sabem, es feia majoritàriament en castellà, encara que es comença a emetre algun radioteatre en català a partir de finals dels anys 50. Dels 353 que es conserven, 118 són en aquesta llengua. A partir de la Transició s'incrementen progressivament les hores de programació en català.

Tot aquest fons de bobines obertes està parcialment incorporat al catàleg general de la Biblioteca. La resta es poden localitzar a l'inventari: Bobines de l'arxiu històric de Ràdio Barcelona [http://www.bnc.cat/Catalegs/Catalegs-de-la-BC/Bobines-de-l-arxiu-historic-de-Radio-Barcelona].

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

1. Maria Sabaté, la primera veu. 1924. 35”
2. Manuel del Arco entrevista a Salvador Dalí. 25 de maig 1966. 3'14”
3. Concert de Louis Armstrong a Barcelona. Sala Windsor Palace, 23 de desembre 1955. Editat en doble CD l'any 2000 per la discogràfica catalana Fresh Sound. 3'44”
4. Discurs de Francisco Franco. Discurs amb motiu del desè aniversari del lliurament del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Montjuïc, 22 de juny 1970. 3'27”
5. Debat entre Amando de Miguel, sociòleg, i Aina Moll, directora general de Política Lingüística de la Generalitat. A partir de la polèmica suscitada per la publicació a Diario 16 d'un manifest signat per intel·lectuals que consideren discriminat el castellà a Catalunya per la política de normalització del català. Març 1981. 3'12”
6. El senyor Perramon / J. M. de Sagarra. Radioteatre emès el 26 de març de 1961 amb Joan Capri en el paper protagonista. 4'20”
7. Macià proclama la República Catalana. 14 d'abril 1931. 13”

Moltes vegades quan mirem una enquadernació de Santiago Brugalla tenim la sensació de veure una obra compacta, molt ben executada, i que tots els elements que hi apareixen no estan posats a l’atzar, sinó que formen part d’un estudi  meticulós de tota la composició.

Amb el fons  del Taller Brugalla adquirit per la Biblioteca de Catalunya tenim l’oportunitat d’observar tot el procés anterior a la realització de l’enquadernació, ja que, juntament amb altres materials, han arribat molts dels projectes d’enquadernacions que es van realitzar des del seu taller. Actualment s’està processant tot aquest material i es va posant a disposició dels usuaris per a la seva investigació i estudi.

Entre els projectes n’hi ha de diferents nivells, enquadernacions més corrents i grans enquadernacions artístiques, algunes de les quals només s’han pogut contemplar en exposicions ja que formen part de col·leccions particulars.

Un d’aquests exemples és el cas de l’enquadernació d’una obra de Publi Ovidi  L’art d’aimer publicada a París el 1935, i que forma part de la biblioteca privada de Bartolomé March Servera de Madrid. Aquesta obra va ser exhibida a l'exposició de la Biblioteca Nacional “La encuadernación artística española actual”, realitzada a Madrid, al febrer-abril de 1986. El projecte d’aquesta enquadernació forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya.

El projecte es compon dels dissenys del pla davanter i posterior, diferents versions del llom amb la composició de les lletres del títol. Les composicions dels filets d’or, amb el número corresponent a la paleta o al filet de la col·lecció de ferros del taller per tal de facilitar la seva execució. Els estudis de la composició, formes i colors dels diferents mosaics que componen l'enquadernació. Un total de 56 dibuixos que documenten pas a pas tot el procés creatiu d’aquesta enquadernació des d’esbossos inicials fins a les plantilles definitives.

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

“Llega el día en que descubro bajo mis dedos el siguiente acorde...el cual insistiendo en su repetición y resonancia, me abre nuevos horizontes sonoros que llenan mi espíritu de ambientes metálicos y evocan cercanías de fábricas y fundiciones. Coinciden posiblemente con el ambiente que desde mi infancia estuve envuelto. La fundición de campanas y metales que poseía mi familia, de niño, el lugar preferido de mis juegos”. (Frederic Mompou. “Comentaris biogràfics”. Mecanoscrit. Signatura BC, M 4986/39).

Frederic Mompou, fill de família francesa establerta a Barcelona i dedicada a la construcció de campanes des del s. XV per part de mare, els Dencausse, va començar de ben petit a familiaritzar-se amb la música. Les llargues estones que passava escoltant les ressonàncies metàl·liques de les campanes al taller del seu avi, ubicat al barri del Poble Sec de Barcelona, acabarien influint en la seva sensibilitat musical.

A la mort de Mompou, la seva vídua, la pianista Carme Bravo, fou conscient, per una banda, de la importància de l’arxiu personal i, per l’altra, de la necessitat de facilitar la seva investigació. També tingué molt clar que el fons no podia sortir de Catalunya i que la institució que l’acollís havia de garantir la seva gestió, conservació i preservació, i difusió.

El fons Frederic Mompou ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1997, coincidint amb el 10è aniversari de la mort del compositor, el mateix any que la Secció de Música de la Biblioteca celebrava el seu 80è aniversari de creació. Un bon regal per arrodonir l’efemèride.

Val a dir que, curiosament, la Biblioteca es troba a prop del Paral·lel, barri on va néixer Mompou, del Conservatori del Liceu, on estudià cert temps, de l’Excelsior, el Pla del Teatre o de l’Hotel Colón, centres de tertúlies i vetllades... En aquest sentit, podria dir-se que la Biblioteca de Catalunya ha esdevingut “la tercera Ermita”, després de la primera, creada amb els seus amics de joventut, i la segona, continuada amb el seu amic i company de La Garriga, Manuel Blancafort. La Biblioteca és refugi d’amics, especialistes i investigadors en general per parlar d’art, literatura, filosofia i religió. A la Biblioteca, Mompou s’ha retrobat amb Blancafort -recordem que aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la mort d’ambdós compositors. També coincideix amb el seu amic de tertúlies Manuel Valls. Els tres fons són custodiats per aquesta institució.  

El fons Frederic Mompou conté bona part de l’obra de creació manuscrita, correspondència, fotografies, impresos, retalls i crítiques sobre Mompou i la seva obra, documentació professional, entrevistes, tesis, etc. El primer i més gran lliurament ocupava uns 7 metres lineals, que s’han anat incrementant, i s’espera, ben aviat, poder complementar-lo amb documentació que restà a la casa familiar després de la mort de la seva vídua.

Mompou és present, avui i sempre, a prop i ben lluny. Carme Bravo va vetllar perquè ho fos. El nostre més sincer agraïment i un record per a tots dos.

Rosa Montalt i Iris Torregrossa
Biblioteca de Catalunya