Deu ser veritat que la posició dels astres en el moment del naixement condiciona el nostre caràcter? És una ciència l’astrologia? O és una superstició?  Sigui com sigui, el cert és que des de temps remots i al llarg de la història, l’astrologia ha estat objecte d’estudi i interès en alguns casos, o de rebuig i prohibició en d’altres. 

L’home primitiu adorava els astres i estudiava la seva influència en el destí, l’agricultura, el clima, la salut, i en altres aspectes de la vida. Ja abans de l’era cristiana se’n coneixen les primeres manifestacions a Mesopotàmia, Egipte, la Xina.  Posteriorment, en trobem rastres en la civilització maia que, amb el seu calendari, encara està exercint una notable influència arreu del món.

L’astrologia arriba a Grècia cap al segle V, i és practicada per filòsofs com ara Pitàgores o Plató i, posteriorment, s’estén per la resta d’occident. És molt utilitzada a l’època medieval, i fins al segle XVI es considera una ciència molt unida a l’astronomia, també associada a la religió i a altres creences.

Centrant-nos en els Països Catalans, ja en trobem alguns testimonis al segle X amb Sunifred Llobet, de Barcelona, que tradueix una obra d’astrologia de l’àrab al llatí i, al segle XI, amb Oliba, monjo de Ripoll, que és un gran coneixedor de l’astrologia i l’astronomia.

És important el paper dels jueus, que conreaven l’astrologia per a les seves pràctiques del Talmud i la càbala, en la propagació d’aquesta matèria. A Catalunya, podem destacar Abraham Bar Hiyya (S. XI), i Abraham ben Meïr Ibn Ezra (s. XII-XIII).

Malgrat els detractors i els errors en els pronòstics, al segle XIV l’astrologia va anar arrelant en els costums públics i fins i tot els reis en protegien l’estudi. Així, Pere III de Catalunya i Aragó tenia al seu servei els astròlegs Dalmau Planes i Pere Gilbert Tractat d'astrologia o sciencia de les esteles i Bartomeu de Tresbéns Tractat d'astrologia; el rei Joan I i la seva muller, Elionor de Sicília, foren molt aficionats a l’astrologia. També la biblioteca de Martí I l'humà contenia una cinquantena de llibres d'aquest tema.

Fins al segle XVI són nombrosos i destacats els estudiosos de l’astrologia als Països Catalans: Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, Enric de Villena i de Castella, Bernat de Granollacs, Joan Alemany, Jeroni Torrella, Jeroni Girava, Jeroni Cortés... També Ramon Llull la conreà, tot i que ho volgué fer des del punt de vista del pensament cristià.

Al segle XVI, Copèrnic capgira les teories sobre el cosmos en la seva obra De revolutionibus orbium caelestium (1543). A partir d’aquest moment l’astrologia perd el prestigi que havia tingut fins llavors i s’estudia separadament de l’astronomia.

Així, posteriorment al segle XVI, entre l’oposició de l’església i el descrèdit en la matèria, ja no trobem grans estudiosos de l’astrologia. Tanmateix no desapareix del tot, ja que es continuen elaborant calendaris, llunaris i altres documents en què se segueix fent èmfasi en la importància de la situació dels astres per a determinades activitats. Ho podem veure en els exemples que es mostren a continuació.

Encara avui dia, al segle XXI, l’astrologia segueix present i és practicada en alguns sectors de la nostra societat. I encara més en la data que s’acosta, el 21 de desembre de 2012, no podem obviar l’enrenou que ha provocat la profecia dels maies. S’acosta la fi del món? S'encetarà una nova era?

Qui vulgui estar més informat sobre aquest tema pot cercar a través del catàleg per les matèries següents: Astrologia, Zodíac, Horòscops, Lluna – influència en l’home” ... Per localitzar obres antigues es pot seleccionar "Fons antic" i també cercar per la matèria: Astrologia – obres anteriors al 1800.

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

La Biblioteca de Catalunya està ubicada al que va ser l’Hospital de la Santa Creu durant més de 500 anys i conserva part del seu arxiu. Aquesta documentació és imprescindible per fer la història petita de l’Hospital, per saber com funcionava, qui hi vivia, qui hi treballava, el que cobraven i fins i tot com es deien.

L’hospital era com una petita ciutat on, a més dels malalts, els nens expòsits i el personal que se’n cuidava, hi vivia i treballava una munió de gent: cuiners, sabaters, sastres, rellotgers, carreters, forners, etc. Ells eren els encarregats de fer que aquesta ciutat en la que vivien més de cinc-centes persones funcionés.

Entre les diverses figures que administraven l’Hospital n’hem triat dues que formaven part del personal eclesiàstic: el guarda-roba i el panicer. Resseguint els llibres de comptes, els llibres de pagaments i les Constitucions de l’Hospital ens podem fer una idea de quina era la seva feina: s’encarregaven de la intendència, procuraven que no faltés el necessari per viure.

El guarda-roba s’ocupava de tot el relacionat amb la roba, bé fos de les persones com de les instal·lacions. Havia de vigilar que hi hagués prou roba de llana i sabates o espardenyes per vestir els nens i les nenes, les donzelles del convent, els oficials i els bojos; els malalts portaven camises de fil, i també se n’ocupava. El sastre i el sabater, per la seva banda, cosien, apedaçaven i feien la roba i les sabates de tothom.

També era el responsable de que hi hagués prou palla per als matalassos i roba de fil per als llençols i màrfegues, així com oli per als llums. Justament sembla que va ser un d’aquests llums d’oli el responsable de l’incendi que el 1638 destruí totalment la nau de ponent. La població s’hi va bolcar i es van recollir tants donatius que en un any ja estava restaurada i encara van poder arreglar la zona de les donzelles, que quedava a sota.

Quan les donzelles del convent es casaven, era costum proveir-les d’una dot i una caixa de roba, com un aixovar, i aquesta també era responsabilitat del guarda-roba. La dot provenia dels beneficis de la venda de les puntes i llanes que les mateixes donzelles confeccionaven.

El panicer, per la seva banda, s’ocupava de la provisió dels productes bàsics per a l’alimentació, el blat i el vi. El blat es portava a garbellar, a moldre, i amb la farina es feia el pa al forn, on treballava el fadrí major del forn i els fadrins forners. El vi s’emmagatzemava al celler, i cada dia es repartien les racions que pertocaven a cadascú.

També era responsabilitat seva controlar que hi hagués sempre llenya per al forn i llenya grossa d’alzina per a les cuines i carbó per a les oficines, així com gra per a l’alimentació de les mules i els cavalls.

Per altra banda s’ocupava de les gallines del galliner, que eren un altre dels elements bàsics de l’alimentació dels malalts, fins al punt que hi havia una persona encarregada especialment de fer el brou de gallina per als malalts: la mare gallinera.

Els càrrecs eclesiàstics de l’Hospital s’escollien cada any, i la documentació de l’arxiu ens permet seguir-los. Sovint anaven passant d’un càrrec a un altre, pujant de categoria fins arribar a prior, que era el màxim responsable de l’Hospital, després dels administradors; per exemple, a mitjans del segle XVII trobem un Agustí Costa, guarda-roba, que després passà a ser prior. També podien exercir més d’un càrrec al mateix temps, com aquest mateix, que era prior de l’Hospital i guarda-roba de la Casa de Convalescència el 1685. 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Aquest mes de novembre la Biblioteca s’ha vestit de festa bibliotecària, el dia 8 de novembre la BC acollia una trobada de més de dos-cents bibliotecaris convocats pel Servei de Biblioteques i pocs dies més tard, el dijous 22 de novembre es celebraven les 13s Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, organitzades pel COBDC amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. La sessió inaugural, a càrrec d’Steve Coffman, Vicepresident de Library Systems and Services, es va presentar el dia abans al Cibernàrium. El ponent féu una profunda reflexió sobre el paper de les biblioteques en la societat. Entre moltes aportacions parlà del cost de la catalogació, de la competència en el medi digital, dels nous reptes duts a terme per les biblioteques (activitats, xarxes socials...). Coffman analitzà el paper del bibliotecari i del coneixement que la societat espera d’ell, finalitzà proposant la recuperació de l’expertesa en els recursos bibliogràfics tant físics com digitals.

El dijous 22, es dedicà a les ponències, tallers i jornades, com es pot veure en el programa. Els convidats foren diversos i de diferents àmbits, els temes tractats foren de força actualitat: les biblioteques públiques i els seus projectes de futur, hàbits lectors, la xarxa i el concepte d’intel·ligència col·lectiva, la preservació digital, els formats oberts (open data), el llibre electrònic, els repositoris digitals, les problemàtiques legals associades a tots aquests programes com els drets d’autor, el projecte de llei de transparència i accés a la informació i la documentació audiovisual a la qual es dedicà una jornada. L'organització anuncià que properament les presentacions estaran disponibles a la web.

Es poden destacar convidats com el periodista Jaume Barberà, que féu una reflexió sobre la informació, el poder, i la seva repercussió en la societat. Jaume Barberà, amb el títol “Impliquem-nos” volgué transmetre a l’audiència la necessitat de buscar informació veraç i de reaccionar davant la opacitat del poder i les injustícies socials. Dolors Reig, coneguda en molts entorns per la seva trajectòria en el sector d’Internet, féu un discurs molt positiu sobre les possibilitats de la xarxa.

De la jornada de documentació audiovisual es poden destacar aspectes com la metodologia d’avaluació d’un banc d’imatges fixes, els usos i possibilitats de la web mòbil, i les directrius de preservació.

La Jornada destacà per la bona organització, una novetat molt aplaudida pels assistents com a nou format molt dinàmic, foren les sessions Pecha-Kucha, en el qual cada ponent només disposa de sis minuts i quaranta segons per fer la seva intervenció. Aquest sistema fomenta l’intercanvi d’idees i obliga als ponents a sintetitzar i transmetre l’essència dels continguts.

La majoria de sessions es desenvoluparen en el marc de les sales de l’Institut d’Estudis Catalans i algunes a la sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, un conjunt històric per tractar temes ben actuals.

Twitter acompanyà tota la Jornada i fou una manera molt àgil de fer arribar als seguidors les idees que s’anaven exposant. Es poden trobar els comentaris de les Jornades a través de la hashtag #13JCD o es pot consultar un històric de les piluades creat pel Grup Gics. Finalment la cloenda fou a càrrec del conseller Ferran Mascarell, que destacà el Pla de Biblioteques de la Generalitat i la Biblioteca de Catalunya com a elements principals en l’agenda del Departament de Cultura.

El divendres dia 23 es dedicà a fer visites professionals a diferents centres. Unes jornades breus, dinàmiques i carregades de continguts.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Tal dia com avui, de l’any 1490, es publicava a la impremta de Nicolau Spindeler, a València, el millor llibre del món. Així va qualificar Cervantes, al Quixot, la novel·la catalana de més impacte i prestigi internacional: el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

La primera edició va tenir un tiratge de 715 exemplars. Aviat es va convertir en tot un best-seller que era llegit amb molt d’interès perquè, a part de ser una obra molt divertida, estava plena de referències i detalls de l’actualitat que la gent entenia i relacionava amb els fets de l’època.

La seva difusió per Europa va ser extraordinària, gràcies a les traduccions: primer la castellana (1511), però sobretot la italiana (1538) i més tard la francesa, ja al segle XVIII.

De l’edició princeps se’n conserven pocs exemplars: un a la Biblioteca Universitària de València, un de molt incomplet a la BC, un a la British Library a Londres, i un altre a la Hispanic Society of America a Nova York. Aquest darrer havia estat propietat del bibliòfil hispanista nord-americà Archer Milton Huntington. El bibliòfil català, Isidre Bonsoms, l’any 1903 va escriure Huntington per oferir-li el manuscrit de la traducció catalana del Decameró de Boccaccio, que formava part de la seva biblioteca, a canvi del Tirant de 1490, però no li va sortir bé. Altrament, potser avui estaria integrat als fons de la BC com altres tresors de la col·lecció Bonsoms-Chacón. Al nord-americà no li va engrescar la proposta i no s’hi va avenir. Amb tot però, va ser el principi d’una bona amistat, i quan Huntington l’any 1904 va fer un facsímil de l’incunable, el va dedicar a Bonsoms. Ho llegim a la correspondència que van tenir els dos bibliòfils durant deu anys.

La 2a edició va sortir al carrer a Barcelona el 16 de setembre de 1497, a cura del llibreter Pere Miquel i l’impressor Diego de Gumiel, amb un tiratge de 300 exemplars. Se’n conserven tres exemplars: un d’ells altre cop a la Hispanic Society of America de Nova York;  i els altres dos, incomplets, a la BC, (un que prové del fons Aguiló 2-V-3 i l’altre de la Biblioteca Dalmases 2-V-4).

Ja entrat el segle XVI, el mateix impressor Diego de Gumiel es va encarregar de la traducció castellana – anònima -  que va estampar a Valladolid, el 28 de maig de 1511, tot i que no es presentà com a traducció pròpiament dita. D’aquesta peça se’n conserven dos exemplars: un pertany a una biblioteca privada, a Toledo; l'altre, també de la col·lecció Bonsoms, el custodia la BC.

Aquest és, doncs, l’únic exemplar al món en una col·lecció pública. És tracta d’una peça magnífica. L’enquadernació, de gran valor artístic, és de finals del segle XIX, i obra de José Grimaud. Es tracta d’una enquadernació figurativa, que reprodueix la xilografia de la portada del llibre, amb una orla floral que emmarca la figura del cavaller Tirant.

Totes aquestes peces són singulars i valuoses, com l’obra, que fou traduïda i tingué repercussió a tota Europa. Tot i així, no es torna a trobar impresa fins a finals del segle XIX. Al segle XX va ser recuperada i posada a l’abast dels lectors gràcies a nombroses edicions, adaptacions i traduccions. L’any 2007, l’exemplar de la BC de l'edició de 1497 va formar part de la mostra Cultura catalana singular i universal exhibida a la Fira de Frankfurt .

Lourdes Martín
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El dipòsit legal té com a missió recollir exemplars de les publicacions de tot tipus i en qualsevol suport, destinades a la distribució o comunicació pública, amb la finalitat de preservar el patrimoni bibliogràfic, sonor, visual, audiovisual i digital, i permetre'n l’accés a la ciutadania.

La Biblioteca de Catalunya és el centre de conservació del dipòsit legal català. També és responsable de les oficines que gestionen el dipòsit legal a Catalunya.

Fins al 29 de juliol de 2011, la normativa aplicable al dipòsit legal era la dels anys 1957, 1971 i 1973. La Llei 23/2011, de 20 de juliol, de dipòsit legal, ha creat un nou marc legal, adaptat a les noves realitats del S. XXI. Entre altres novetats, cada comunitat autònoma té la potestat de regular la gestió del dipòsit legal. El reglament de Catalunya es va aprovar el passat dia 9 d’octubre, amb el Decret 116/2012, de 9 d'octubre del dipòsit legal.

Els canvis més remarcables són:

- L’editor és el responsable de constituir el dipòsit legal. Fins a l’entrada en vigor de la nova llei, la responsabilitat era de l’impressor. Aquesta novetat garanteix la preservació d’un patrimoni documental més coherent i la conservació dels docu­ments íntegres (quan estan formats per més d’una unitat física), ja que l’editor farà arribar els documents tal com seran distri­buïts públicament.

- Els recursos electrònics publicats en línia també són objecte de dipòsit legal i això permet la conservació de l'arxiu d'internet.

- Les reimpressions no necessiten un núme­ro de dipòsit legal diferent del de l’edició original.

- Els editors de fora de Catalunya que publi­quin en català o aranès, hauran de fer arri­bar a la Biblioteca de Catalunya un exem­plar de cada obra.

Es redueix la quantitat d’exemplars a lliu­rar per part dels editors, productors, etc. Com a màxim seran quatre exemplars i, en cer­tes tipologies de material, la quantitat es redueix fins a un exemplar.

Aquests canvis actualitzen el corpus jurídic i fomenten la participació activa del sector editorial. L'objectiu d'aquesta actualització legal és conservar de manera coherent el patrimoni intel·lectual català.

Podeu trobar més informació a la web de la BC

Maite Cuende
Secció de Coordinació del Dipòsit Legal de Catalunya

Acabem de tancar la tercera temporada de “Llegim al jardí”. Aquesta activitat es va iniciar l’any 2010 amb l’objectiu de donar un ús cultural als jardins Jordi Rubió i Lluch -on es troba la seu principal de la Biblioteca de Catalunya, entre d’altres institucions culturals- i a la vegada convertir-los en un punt d’interès de la ciutat.

La Biblioteca de Catalunya, en col·laboració amb el districte de Ciutat Vella, Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona i el bar El jardí, ha tornat a treure  taules i cadires a l’exterior de la Biblioteca, donant aire i llum a la lectura i obrint un espai de convivència cultural a peu de carrer.

Des del 4 d’abril fins al 31 d’octubre l’espai ha estat obert, tot oferint uns serveis que són ja tradicionals:

-      Préstec i intercanvi de llibres
-      Lectura de la premsa del dia
-      Accés a la xarxa wifi
-      Visita al claustre gòtic
-      Cafeteria
-      Ús de jocs (dames i escacs), nou d'aquest any.

Els visitants, molt variats, utilitzen l’espai de manera molt diferent.  Hi ha qui aprofita la pausa de  la seva jornada laboral per llegir el diari i menjar una mica; hi ha qui dedica una estona diària a la lectura d’un llibre que sol deixar reservat; hi ha qui descobreix l’espai enmig de l’itinerari turístic i hi fa parada, i també hi ha qui aprofita l’ús de la wifi. Aquest any ha estat molt exitosa la introducció d’uns jocs d’escacs i dames gegants que han estat molt amortitzats, si tenim en compte que gairebé sempre han estat en ús per part de turistes, estudiants, veïns, gent del barri...,  que han trobat un punt de comunicació, en alguns casos, salvant la barrera de l’idioma.

L’ombra dels arbres els dies de sol i l’aixopluc dels arcs gòtics els dies de pluja han permès el correcte desenvolupament de l’activitat. Aquest any han estat més de 12.000 persones les que han compartit l’espai i han fet ús dels serveis d’una manera cívica.

La direcció de la Biblioteca de Catalunya ha avaluat positivament els resultats de l’activitat i té molt interès a repetir-la l’any vinent. Es preveu, fins i tot, ampliar la seva durada de març a novembre amb l’objectiu de donar continuitat a aquest ambient cultural a l’entorn de la Biblioteca i dels jardins de Rubió i Lluch.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Seríem capaços avui dia d’interpretar els textos que els nostres avantpassats van redactar fa segles? Acostumats com estem actualment a un disseny tipogràfic de lectura estàndard, probablement, en molts casos, no podríem entendre el contingut dels textos antics ja que no en coneixem les grafies.    

Sortosament, la paleografia, aquest art d’interpretar escriptures antigues ens ha permès, al llarg del temps, recuperar racons de la història, que altrament s’haurien perdut. Aquesta ciència, que té els seus inicis a França al segle XVII, ha donat lloc a la publicació de nombrosos manuals de paleografia en diversos indrets i èpoques.

Dos manuals clàssics a destacar són la Paléographie de l’Antiquité romaine et du Moyen Age Occidental de Bernhard Bischoff traduït al francès (ed. 1985), i l’obra de Paluzie.

En l’àmbit espanyol, i de l’època moderna, destacaríem la Paleografía documental hispánica, de Filemón Arribas (1965), la Paleografía española, de Zacarías García Villada i el Tratado de paleografia española, d’Agustín Millares Carlo (1983).

En l’àmbit català podem ressaltar alguns estudiosos de la paleografia com Ramon Aramon i Serra (Les edicions de textos catalans medievals, 1955) i Pere Bohigas, Anscari Mundó i  Amadeu-J. Soberanas (Normes per a la descripció codicològica dels manuscrits (1977). Més recentment, la traducció al català de l’obra d’Armando Petrucci, Una lliçó de paleografia (2008) es presentà a la Biblioteca i s‘integrà a la seva col·lecció.

Per tal de desxifrar les escriptures antigues els especialistes han elaborat un seguit d’eines que ens permetran identificar els documents, especialment els anteriors a la impremta, independentment dels suports escriptoris (pedra, cera, papir, pergamí, etc.) processos de producció o inscripció, alfabets i llengües. En aquestes trobarem la clau per a transcriure les lletres del document original a l’alfabet actual i per a identificar-ne el contingut (abreviatures, signes auxiliars, puntuació, nexes, mòduls, tractament, etc.), per tal de facilitar-ne  lectura i la interpretació.

Per a la consulta puntual, la biblioteca disposa de diccionaris terminològics, que ens permetran conèixer el vocabulari dels manuscrits antics i medievals, com El llibre manuscrit de M.J. Arnall (2002).

A l’antiguitat i a l’època medieval era freqüent l’ús d’abreviatures amb l’objectiu d’estalviar espai i temps dels copistes. Per tal de facilitar les transcripcions, apareixen al segle XIX, els diccionaris d’abreviatures que permeten la lectura i la interpretació dels textos. Entre els més coneguts i utilitzats, citem el Dizionario di abbreviatura latine ed italiane, d’Adriano Cappelli, i el Dictionnaire des abréviations, d’A. Chassant.

Un altre instrument necessari i complementari a la paleografia són les cronologies que ens permeten datar els documents. En l’àmbit català podem consultar l’article “La cronologia a Catalunya en general i a Barcelona en particular”, dins Calligraphia et tipographia, arithmetica et numerica (Barcelona, 1998), de Josep Baucells i Reig.

També trobarem moltes obres del tema consultant el catàleg per matèria “Cronologia històrica” i d’altres de relacionades com “Calendaris”.

A l’hora de treballar amb mostres i exemples, són molt útils les col·leccions de facsímils de producció hispana i catalana, entre les quals destacaríem la Paleografía documental hispánica de Filemón Arribas Arranz  (1965) i el Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón: siglos IX-XVIII, de Josefina Mateu Ibars (1980-1991).

En l’estudi de la paleografia, no hem d’oblidar algunes disciplines auxiliars indispensables, com ara la diplomàtica, la història, la genealogia, l’heràldica, la sigil·lografia, la codicologia i l’arxivística, que complementen la recerca. També podeu localitzar moltes obres d’aquestes disciplines al catàleg de la biblioteca.

Actualment, i disponibles a la xarxa, trobem una sèrie de recursos didàctics  molt útils per a l’estudi de la paleografia:

-Material formatiu del curs de Diplomàtica de l’École de Chartes
-Projecte [contra]TAEDIUM del Grup de Recerca en Història Medieval i Innovació Docent Universitària on hi ha tutorials, facsímils i exercicis amb autocorreccions

Amb tots aquests instruments podem interpretar el llegat patrimonial que ens han deixat els nostres predecessors i endinsar-nos en la història.

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Com cada any d’ençà el 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya vol contribuir a la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Aprofitant que el 2012 es commemoren diverses efemèrides relacionades amb compositors catalans, voldríem divulgar l’existència de dos documents significatius musicalment, però també patrimonialment. Es tracta de les obres de Manuel Blancafort Hommage to Chaplin (d’”American souvenir”, 1923) i L’orgue de cavallets (la primera de les obres de la suite “El parc d’atraccions”, 1924) enregistrades en rotlles de pianola.

Manuel Blancafort (1897-1987) era fill de Joan Baptista Blancafort, amo del balneari de La Garriga. Persuadit per un comerciant de pianoles madrileny, el 1905 Joan Baptista Blancafort es va embrancar en un negoci de rotlles de pianola que li va proporcionar reconeixement mundial per la qualitat de la seva producció, els “Rollos Victoria”, i també la possibilitat d’importar música de fora (bàsicament, de l’Argentina, on els rotlles es comercialitzaren sota el nom “Best”). “Rollos Victoria” fou la primera fàbrica de rotlles de pianola que s’establí a Espanya però, malauradament i a causa de la guerra civil, tota la documentació relacionada amb la seva activitat ha desaparegut.

Manuel Blancafort, seguint l’afany d’ampliació de l’empresa del seu pare i un seu oncle,  va fer un viatge a Nova York i Chicago per tal de conèixer de primera mà una fàbrica de rotlles de pianola. Ho féu en el transatlàntic “Mauretania” el juliol del 1923. Fruit de l’experiència d’aquest viatge, va escriure Transatlàntic en ruta i Hommage to Chaplin, dues obres fresques i gairebé de caire pictòric, per la paleta sonora de la primera i la rítmica de la segona.

El 1924, Ricard Viñes estrena a París “El parc d’atraccions”, una suite que el donarà a conèixer arreu del món. Amb la part titulada L’orgue de cavallets, que necessita de tres pentagrames per a ser representada sobre el paper, s’evoca el gir del carroussel. El títol fa referència a l’instrument que, mitjançant una manxa, feia sonar la música mentre l’atracció girava, i té una certa similitud amb la pianola mateixa, ja que en ambdós instruments la participació de l’aire (succionat o emès) hi juga un paper fonamental.

Els dos rotlles de Manuel Blancafort que reproduïm van arribar a la Biblioteca de Catalunya l’octubre de l’any 2000, juntament amb altres fons del músic donats per la filla del compositor, Camil·la Blancafort. El primer que crida l’atenció en veure’ls és el seu aspecte. L’orgue dels cavallets és dins una capsa amb l’etiqueta de la casa Victoria, però tota la informació està escrita a llapis i a mà. Hommage a Chaplin,  en canvi, es troba dins una capsa amb una etiqueta mecanoscrita amb la inscripció “Ragtime Hobby I/5195 [a mà]/ M. Blancafort”. El rotlle té la informació del títol correctament impresa sobre el paper del mateix rotlle, d’un color rosa poc freqüent en aquests materials. La segona sorpresa la tenim en no trobar aquests títols al darrer dels catàlegs impresos de “Rollos Victoria” (1929), ni tampoc el número de catàleg “5195” que consta escrit a mà en un d'ells. Aquesta informació ens indicaria que el rotlle s'hauria posat a la venda. I, finalment, emociona veure que -malgrat el temps transcorregut- l’estat de conservació dels rotlles és molt bo.

American souvenir

Parc d'atraccions

Activitats amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

“La ciencia pedagògica reclama que s’instruheixi als noys en la llengua que coneixen”.
Patronat de la Ensenyansa catalana: llista general d'associats

El 20 d’octubre del 1912 se celebrà a Tarragona la darrera assemblea d’Unió Catalanista, on es prengué la decisió de refundar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’Associació fou una entitat privada, fundada el 22 de desembre de 1898 per Francesc Flos i Calcat, en el marc de la Unió Catalanista. El seu objectiu era fomentar l’ensenyament en català i el desenvolupament de l’escola catalana. Entre 1899 i 1912, tot i que va anar funcionant, tenia pocs socis i el seu creixement era molt lent. No fou fins al 1912 que hom decidí donar-li un nou impuls.

Des de finals del segle XIX havien anat sorgint iniciatives i projectes per constituir escoles adaptades a les necessitats del país, tant pel que fa a la llengua com per les matèries que s’hi impartien. Una d’aquestes iniciatives fou el Patronat de la Ensenyansa Catalana, fundat el 1887, precursor de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Entre 1897 i 1914 el Patronat va recollir un bon nombre de signatures que demanaven l’ensenyament en català. L’àlbum de signatures, il·lustrat pel cal·lígraf Flos fou lliurat el 26 de maig de 1914 a Prat de la Riba, per a ser arxivat a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les signatures destaquen personalitats catalanes de tots els àmbits, com Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Narcís Oller, Antoni Bulbena, Francesc Carreras Candi, Bonaventura Bassegoda, Lluís Millet, Lluís Domènech i Muntaner, etc.

Entre les tasques que desenvolupà l’Associació al llarg de la seva història destaquen la concessió de beques, les subvencions a iniciatives a favor de la llengua catalana, l’organització de colònies escolars, la creació de concursos escolars de llengua catalana, de geografia i història de Catalunya; la creació de biblioteques escolars, etc. Potser la seva obra més rellevant va ser l’edició de llibres escolars catalans i la millora del material docent. Entre les seves publicacions destaquen: Geografia elemental de Catalunya, de Pere Blasi, Història de Catalunya: primeres lectures, de Ferran Soldevila; Introducció a la gramàtica, d’Alexandre Galí; Lliçons d’aritmètica de Concepció Vandellòs; Lliçons de gramàtica d’Alexandre Galí; Sil·labari català de Pau Romeva, Cartipàs català: mètode d’escriptura vertical, també de Pau Romeva amb dibuixos de Josep Obiols, etc.

La Biblioteca conserva entre els seus fons, a més de les diferents edicions dels llibres de text i altres publicacions de l’Associació, un seguit de documents que permeten seguir la seva història i evolució.

Entre els documents destacaríem, pel que tenen de peces úniques, els dibuixos originals que Josep Obiols va fer per a l’obra Lectures d’infants, de Maria Assumpció Pascual, en ploma i tinta xinesa; i l’àlbum de signatures descrit més amunt. Ambdues peces van ser donades a la Biblioteca per l’Institut d’Estudis Catalans.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Els visitants de la Biblioteca de Catalunya sovint fan preguntes relacionades amb xifres, dades i curiositats relatives a la producció del llibre. Per aquest motiu es considera oportú fer aquesta entrada que recull xifres i dades, en aquest cas concret, sobre els primers llibres impresos: els incunables.

Sobre els incunables existeix una bibliografia prou extensa que podeu localitzar a través dels catàlegs. Però per citar algunes característiques generals dir que els incunables són els primers llibres impresos des del descobriment de la impremta fins a l’any 1500 inclòs; aquesta és una data límit convencional. Una altra característica general és que la majoria s’imprimien sense portada i alguns d’ells combinen el text imprès amb ornamentació manual, especialment les caplletres. 

La impremta és una tècnica desenvolupada per Gutenberg a Magúncia. L’invent s'estén molt ràpidament a la resta de ciutats alemanyes i en poc temps es troba en molts països europeus. La llengua dels incunables és principalment la llatina i la temàtica és bàsicament religiosa, filosòfica i literària; tot i que també hi ha obres de caràcter legal i científic. Durant aquesta època, que coincideix amb l’humanisme del renaixement, es recuperen molts autors clàssics grecs i llatins.

El primer llibre imprès fou la Bíblia de 42 línies de Gutenberg, iniciada el 1452 i acabada el 1455 a la ciutat de Magúncia. Se’n conserven 49 exemplars -molts incomplets- un dels quals es conserva al Museu de Gutenberg. Les primeres ciutats on van imprimir llibres amb aquesta nova tècnica foren: Estrasburg (1460), Colònia i Basilea. Posteriorment es troba a ciutats com Roma (1467) i París (1470).

A Espanya el primer incunable documentat és el Sinodal de Aguilafuente, imprès per Juan Parix de Heidelberg el 1472, a la província de Segòvia, que es conserva a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Segòvia.  

El primer incunable imprès a Catalunya, concretament a Barcelona, en llengua llatina és l’Ethica  d’Aristòtil, que s’ha datat l’any 1473, conservat a la Biblioteca de Catalunya.

El primer incunable imprès en llengua catalana és Obres o trobes en lahors de la Verge Maria, imprès a València per Lambert Palmart l'any 1474 i conservat a la Universitat de València.

El primer incunable imprès a Barcelona i en català és Regiment de prínceps de Egidio Romano, imprès a Barcelona per Nicolau Spindeler el 1480, conservat també a la Biblioteca de Catalunya.

Alguns incunables destacats de la Biblioteca de Catalunya són:

Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti, imprès a Tortosa per Brun i Spindeler el 1477; la  Suma de la art de arismetica de Francesc Santcliment impresa el 1482 per Pere Posa -primer impressor català- de qui es va fer una mostra expositiva l’any 2010 a l’espai zero.

Antiquitates Judaicae de Josep Flavi imprès a Barcelona per Spindeler el 1482; destaca també la col·lecció de butlles, les edicions d’autors catalans com Ramon Llull o Francesc Eiximenis i el Liber Chronicarum per ser profusament il·lustrat.

 Els primers incunables impresos a les principals ciutats catalanes són:

-Lleida: Breviarium Ilerdensis, imprès per Botel el 1479, conservat juntament amb el manuscrit original de 1451 a l’Arxiu de la Catedral de Lleida.

-Girona: Memorial del pecador remut, de Pere Vendrell, imprès a Girona el 1483, se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

-Tarragona: Manipulus curatorum, imprès per Spindeler el 1484, conservat a la Biblioteca Pública de Tarragona.

La Biblioteca de Catalunya té un fons d’incunables notable. Les dades -d'aquest moment- recullen 573 edicions que corresponen a 639 exemplars. Es poden localitzar a través del catàleg utilitzant l’opció “gènere”: incunables. Una part important d'aquesta col·lecció està digitalitzada i és accessible a través de la Memòria digital de Catalunya.

A Catalunya destaquen les col·leccions d'incunables de: Universitat de Barcelona (947), Abadia de Montserrat (425), Biblioteca Pública de Tarragona (230), Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada (195), per citar alguns exemples.

La Biblioteca que conserva més incunables del món és la Bayerische Staatsbibliothek, (Múnic), que posseeix una col·lecció d’uns 20.000 exemplars que corresponen a 9.742 edicions d’incunables.

Núria Altarriba
Servei d'Accés i Obtenció de Documents