You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Tags



BC Blog

Continuant amb les efemèrides musicals del 2015, dedicarem aquest post a altres personatges rellevants del món de la música. Ara és el torn del musicòleg Josep M. Lamaña; dels intèrprets Gonçal Tintorer i Ricard Mayral; el del músic i caricaturista Xavier Cugat i el de la Discogràfica concèntric.   

Com en l’escrit anterior farem una breu descripció dels fons d’aquests personatges que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

JOSEP M. LAMAÑA I COLL (Barcelona, 1899-1990)

Enginyer, intèrpret i musicòleg
25 anys de la seva mort

Inicià els estudis musicals al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, on estudià violí i trompeta. Després del batxillerat va ingressar a l’Escuela Especial de Ingenieros Industriales de Barcelona, on acabà la carrera el 1923. Entre 1921 i 1935, organitzà la Orquestra d’Estudis Simfònics, sota la direcció d’Eduard Toldrà. Tot i dedicar-se intensament a la professió d’enginyer continuà amb la carrera musical, aprofundint els seus estudis de Musicologia i Història de la Música amb Mn. Higini Anglès i s’especialitzà en l’estudi de l’organografia musical. L’any 1935 fundà l’agrupació Ars Musicae. Ocupà càrrecs de responsabilitat al Conservatori del Liceu de Barcelona, fou col·laborador honorari de l’Instituto Español de Musicología del CSIC, i col·laborà en l’elaboració  del Diccionario de la música Labor.

Documentació: correspondència, documentació musical, fotografies, retalls de premsa, literatura musical, organografia, mètodes, llibrets musicals i partitures manuscrites.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: donatiu de Lolita Rusiñol, vídua de Lamaña i de Nieves Lamaña. La donació es va fer en diversos lliuraments: 1997, 1998 (2n lliurament) i 2000 (3r lliurament).

JOSEP M. LAMAÑA I COLL

Josep M. Lamaña i Coll. Top: M 4794

GONÇAL TINTORER LATOUR  (Barcelona, 1890-Pau (França), 1969)

Pianista i professor de música
125è aniversari de naixement

Segons algunes fonts, és probable que Tintorer estudiés amb Enric Granados i Felip Pedrell a Barcelona, i que els seus primers premis de piano, composició i harmonia els aconseguís també en aquesta ciutat. El 1908 es traslladà a París per a completar els seus estudis musicals  al Conservatoire National de Musique et de Déclamation. A causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial s’hagué de traslladar a diverses ciutats com Barcelona, Montargis, Niort i Pau, on visqué donant classes de piano. Finalment fixà la seva residència a Pau, on l’any 1947 fundà la societat els Amis de la Musique de Pau i, gràcies a la tasca efectuada en aquesta associació, rebé la Creu de la Legió d’Honor francesa l’any 1960.

Documentació: correspondència enviada i rebuda; documentació personal, professional i associativa; retalls de premsa i programes de mà.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línea, i inventari.

Consulta: sala de reserva.

Procedència:  el fons, ofert per la seva vídua, Giberte Tintorer, va arribar a la BC en dos lliuraments, el 1990 (compra) i el 2012 (donació).

Gonçal Tintorer Latour. Top: M 3098-6

Gonçal Tintorer Latour Top: M 3098/6

RICARD MAYRAL I VIDAL  (Barcelona, 1907 - Barcelona, 1975)

Tenor
40è aniversari de la seva mort

Fill del compositor i organista Marià Mayral i Doz (Saragossa 1878 - Barcelona 1962), va fer els estudis oficials al Conservatori Superior de Música del Liceu i començà a debutar com a  cantant en concerts públics. L’any 1931 actuà a Barcelona interpretant Los Gavilanes, de Jacinto Guerrero, que tingué un gran èxit. Posteriorment, el govern de la República el contractà per a la Companyia del Teatro Lírico Nacional que pretenia revalorar la sarsuela i va ser molt popular com a tenor d’opereta i de sarsuela en teatres madrilenys i barcelonins durant els anys 1935-1950. També fou solista de l’Orfeó Goya. El seu repertori comprèn una trentena de sarsueles que va interpretar tant en escenaris espanyols com americans. Posteriorment dirigí grups corals. Enregistrà alguns discs. 

Documentació: el fons inclou documents de Marià i Ricard Mayral. Consta d’uns 1.000 documents de diversa tipologia: partitures manuscrites, llibrets i arguments impresos i manuscrits, fotografies, enregistraments sonors, programes i correspondència.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia per als enregistraments sonors. La resta del fons es troba en procés d’inventariar.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: compra a una llibreria antiquària. El fons va entrar a la biblioteca el 12 de desembre de 2008.

Ricard Mayral i Vidal

Ricard Mayral i Vidal. Top: Biblioteca de Catalunya. Fons Ricard Mayral

XAVIER CUGAT I MINGALL (Girona, 1900- Barcelona, 1990)

Músic i dibuixant
25è aniversari de la seva mort

Nascut a Girona, el 1905 emigrà amb la seva família a Cuba. Entre l’any 1915 i 1918 traslladà la seva residència als Estats Units i, finalment, morí a Barcelona. Va ser el principal difusor dels ritmes llatins —com ara el mambo, la conga, la rumba, el txa-txa-txa— als EUA. Estudià violí clàssic i als EUA treballà realitzant tires de dibuixos a Los Angeles Times.  Artista polifacètic, participà en nombrosos films a Hollywood des del 1936, com a director musical, autor de cançons i àdhuc actor. Tingué gran influència     en el món artístic i mediàtic tal com ho demostra la seva correspondència i fotografies  —amb presidents dels EUA, actrius i vedettes de music-halls, televisions i ràdios, etc.— les dedicatòries, com les de Salvador Dalí i les caricatures, com les d’Enrico Caruso.  

Documentació: el fons inclou obra gràfica (caricatures, dibuixos, proves d’impressió i fotolits); fotografies; discografia; correspondència, documentació personal, laboral i professional; cartells; catàlegs; programes, exposicions, bibliografia; entrevistes; articles i retalls de premsa.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia. La documentació personal i les fotografies es troben en procés d’inventariar. 

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: compra a l’Editorial Mediterrània l’any 2007

DISCOGRÀFICA CONCÈNTRIC

50 anys des de la seva creació

Concèntric fou una productora i editora discogràfica que va funcionar entre els anys 1965 i 1978. Fundada per Ermengol Passola i Josep M. Espinàs, tenia com a objectiu  normalitzar la llengua catalana i la cultura del país a través de les cançons. A més de publicar discos de La Nova Cançó i els Setze Jutges, també es va dedicar a la cançó d’autor, lleugera, folk, rock, cancó infantil... Cal destacar que publicà alguns dels discos més significatius del segle passat —El bandoler / l’estaca, de Lluís Llach; Què volen aquesta gent?, de M. Del Mar Bonet; Dioptria, de Pau Riba i Viatge a la Lluna, de Xavier Montsalvatge i Josep M. Espinàs, entre d’altres— alhora que renovà el sector discogràfic gràcies a la incorporació de nous dissenyadors, il·lustradors, fotògrafs i grafistes amb una estètica més moderna i pop.

Documentació: discos, fotografies, partitures de música impresa i manuscrita, cartells, així com la documentació generada per l’empresa: contractes,  correspondència dels artistes amb qui va treballar i sobre els discos enregistrats, circulars, alguns programes; i caràtules de discos. Altra documentació administrativa de l’empresa es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari. La part del fons d’empresa que està a l’Arxiu Nacional de Catalunya té el codi FONS ANC1-351 / HAC, S.A. (CONCÈNTRIC I COVA DEL DRAC)

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: donatiu a la Generalitat de Catalunya, lliurat posteriorment per la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat a la Fonoteca de la BC (1990).

L’any 2014 (15 setembre –31 octubre) la Biblioteca de Catalunya realitzà una exposició dedicada a aquesta casa discogràfica: Concèntric: una discogràfica en temps difícils. 

Catàlegs de Concèntric amb l’eslògan “Discs catalans”: Guillem  d’Efak (1967), Guillermina Motta (1967), Rafael Subirachs (1968), i Dolors Laffitte (1969). Top.: Fons Concèntric

Catàlegs de Concèntric amb l’eslògan “Discs catalans”: Guillem d’Efak (1967), Guillermina Motta (1967), Rafael Subirachs (1968), i Dolors Laffitte (1969). Top: Fons Concèntric

Victòria Casals, Iris Torregrossa

Segons la Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya1, com a biblioteca nacional, té com a missió «recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l’àmbit lingüístic català». Per poder complir amb aquesta missió, la Biblioteca és perceptora del Dipòsit Legal, o sigui, que ha de rebre un exemplar de totes les obres editades a Catalunya.

Així, cada any acostumen a entrar per Dipòsit Legal entre 34.000 i 40.000 documents nous, dels quals la major part —23.000 i 27.000— corresponen a llibres. Uns llibres de continguts, característiques i interès molt variats, que han de servir tant per als usuaris de la Biblioteca actuals com per als futurs.

La producció editorial reflecteix, en bona manera, els interessos més o menys duradors de la societat o els temes que es posen de moda durant una temporada. Si bé la presència dels mitjans digitals en la nostra vida diària cada vegada és més intensa, la publicació tradicional del llibre imprès manté uns percentatges prou elevats (74% a nivell espanyol, segons dades del 20142). Això permet obtenir-ne algunes dades per valorar l’evolució de l’interès que la societat catalana mostra per a determinats temes. Vegem-ne dos exemples.
 

El «Procés», un tema de moda

 
La publicació de monografies sobre l’autodeterminació i la possible independència de Catalunya (305 per a tot el període 2000-2015) s’havia mogut sempre en uns nivells modestos, que, en els primers anys d’aquest segle amb prou feines arriben a la mitja dotzena de novetats3. Així, n’apareixen 5 l’any 2000 —entre ells, Desenvolupar l’autogovern, d’Enric Argullol (Empúries)—, 5 l’any 2001 —La hipòtesi de la independència, d’Albert Branchadell (Empúries)—, altres 5 el 2002 —Espanyols per força, de Josep Dalmau (Proa)—, 6 el 2003 —Memòries d’un rebel, de l’exmilitant de Terra Lliure Frederic Bentanachs (Llibres de l’Índex)—, 5 el 2004 —Adéu Espanya!, de Genís Sinca (Columna)— o 5 el 2005 —El gran llibre per la independència, de Francesc Ferrer i Gironès (Columna)—. I tot això, tenint en compte que ja ens trobem en els anys del primer tripartit, encapçalat per Pasqual Maragall, que va posar fi a les dècades de govern de Jordi Pujol. És quan s’enprèn la reforma de l’Estatut que dóna lloc, a la vegada, a la recollida de firmes en contra per part del PP. És el moment en què hom considera que s’inicia l’eufemístic «procés».

 

Nombre de llibres que consten en el catàleg de la Biblioteca de Catalunya relacionats amb la independència i els movimens independentistes de Catalunya («procés») i amb el Futbol Club Barcelona (2000-20015)

Nombre de llibres que consten en el catàleg de la Biblioteca de Catalunya relacionats amb la independència i els movimens independentistes de Catalunya («procés») i amb el Futbol Club Barcelona (2000-20015)

 

Així, els anys següents, del 2006 al 2011, se succeeixen esdeveniments com, per exemple, la primera gran manifestació pel dret a decidir (18 febrer 2006), el referèndum de l’Estatut (18 juny 2006), l’inici a Arenys de Munt de les campanyes per la independència i, sobretot, la sentència del Tribunal Constitucional que decapitava l’Estatut (28 juny 2010) i la manifestació que va expressar «Som una nació. Nosaltres decidim» (10 juliol 2010). Tot això es reflecteix en el món editorial per un interès creixent, però encara moderat pel tema (entre 7 i 16 publicacions anuals). Per citar només alguns títols: L’endemà de la independència (Francesc-Marc Álvaro, L’Esfera dels Llibres, 2006), El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania (Joan Ridao, L’Arquer, 2007), 2014 (Josep-Lluís Carod-Rovira, Mina, 2008), Ara és l’hora catalans (Enric Vila Casas, Viena, 2009), El camí de la independència (Salvador Cardús, La Campana, 2010), Un país, un estat (Jaume Vallcorba i Lluís Llopis, Fundació Catalunya Estat, 2011)...

Amb la manifestació multitudinària del 2010, i les de les Diades següents, s’accelera el «procés» i també ho fa la seva repercussió a les llibreries. Amb dos anys els llibres publicats gairebé es tripliquen: si l’any 2010 havien estat 16, el 2012 són 26, i el 2013 62, xifra que encara arriba al màxim de 71 monografies l’any 2014. La llista de títols és llarga; només per esmentar-ne alguns de mostra, de tendències ben oposades: Cop de CUP (Julià de Jòdar, L’Arquer, 2012), Quatre vies per a la independència (Martí Anglada, Pòrtic, 2013), Cinc minuts abans de decidir (Lluís Bassets, RBA La Magrana, 2013), Catalonia, next brand in Europe (Albert Castellón, Ara Llibres, 2013), La reconstrucció nacional de Catalunya (Andrew Dowling, Pasado & Presente, 2013), The moral polity of the nationalist (Jaime Lluch, Institut d’Estudis Autonòmics, 2013), A un pam de la independència (Vicent Partal, RBA, 2013), Escucha, Sefarad: los motivos que llevaron a la independencia de Cataluña (Albert Pont, Cercle Català de Negocis, 2013), Crònica del catalanisme (Antoni Segura, Angle, 2013), Cap a la llibertat (Jaume Sobrequés, Base, 2013), No, no y no (Alfonso Ussía, B de Bolsillo, 2013), Paciencia e independencia: la agenda oculta del catalanismo (Francesc de Carreras, Ariel, 2014), La independencia de Cataluña explicada a mis amigos españoles (Jaume López, RBA, 2014), Cataluña y las demás Españas (Santiago Muñoz Machado, Crítica, 2014), ¿Adónde vas, Cataluña? (Ramón Tamames, Península, 2014), ¿España sin Cataluña? (Joan Tàpia, Península, 2014)...

Finalment, durant aquest any 2015, i si bé les dades són provisionals (perquè encara no s’ha finalitzat el procés de catalogació dels llibres de l’any en curs), sembla detectar-se una desacceleració del ritme de novetats bibliogràfiques. I això malgrat ser l’any de la celebració de les eleccions «plebiscitàries» i de l’inici de la «desconnexió». Entre els 26 llibres que, de moment, consten en el catàleg de la Biblioteca de Catalunya s’hi troben, per exemple: El catalanismo, del éxito al éxtasis (Martín Alonso, El Viejo Topo), Catalunya al laberint del Minotaure (Jordi de Juan, Diëresis), Mil i una raons per l’estat propi (Jordi Mercader, La Magrana), El libro negro de la independencia (Juan Carlos Segura, Reseda), Let Catalonia vote (Ramon Tremosa, Pòrtic)...

Portades de llibres relacionades amb El Procés

Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.

 

El Barça, un tema sempre de moda

 
Una cerca semblant en el catàleg de la Biblioteca de Catalunya de llibres que parlin del Futbol Club Barcelona dóna que des de l’any 2000 s’han publicat 276 llibres sobre aquest tema. Una quantitat que, com es desprèn, del gràfic anterior, si bé també presenta alguns alt-i-baixos i una tendència al creixement, ho fa en menor mesura que els detectats en el procés independentista. La raó sembla evident: el Barça sempre està de moda.

Els primers anys del segle el nombre d’edicions és, però, relativament reduïda (entre 2 i 5), amb títols com FC Barcelona: crònica d’un centenari (Ramon Fusté i Mercè Morales, Base, 2000), La meva gent, el meu futbol (Pep Guardiola, EDECASA, 2001), La màgia del Dream Team, 1988-1996 (Mercè Morales, Dicur, 2002) o El Barça vist per dins (Josep Mussons, Pagès, 2003).

A partir del 2004, després que l’any anterior arribés Joan Laporta a la presidència del club, el nombre d’edicions augmenta i se situa la major part dels anys entre les 13 i les 19. En són exemples: Barça! (Jordi Finestres, FC Barcelona-Angle, 2004), El Barça a Europa (David Salinas, Meteora, 2005), El Barça i el franquisme (Carles Santacana, Mina, 2005), Futbol, metàfora d’una guerra freda: estudi antropològic del Barça (Jordi Salvador Duch, Proa, 2005), 50 años Camp Nou (Mercè Morales, Dicur, 2007), El Barça del canvi (Jordi Basté, L’Esfera dels Llibres, 2007), Van Barça: el Futbol Club Barcelona i Holanda, més que una relació (Josep Riera, Cossetània, 2007) o L’entorn: Joan Laporta en la lluita pel poder (Àlex Santos, Cossetània, 2008).

Farà falta, però, arribar als grans èxits esportius de l’era Guardiola perquè les xifres s’incrementin amb força: 29 llibres l’any 2009 (primera lliga i triplet), 28 el 2010 (segona lliga) i 40 el 2011 (tercera lliga consecutiva). El ritme es mantindrà els dos anys següents, amb 38 i 28 monografies. Entre la varietat de títols que hi podem trobar citem a tall d’exemple: Memòries d’un president blaugrana en temps difícils (Agustí Montal, Proa, 2009), La pilota no entra per atzar (Ferran Soriano, Ara Llibres, 2009), El rei de copes: cent anys del FC Barcelona a la Copa d’Espanya (David Salinas, Meteora, 2009), Barça, 110 anys fent història (Carles Santacana, dir., Angle-FC Barcelona, 2010), Diccionario de jugadores del FC Barcelona (Ángel Iturriaga, Base, 2010), El camí dels campions (Martí Perarnau, Columna, 2011), Escoltant Guardiola: el pensament futbolístic i vital de l’entrenador del Barça (Josep Riera, Cossetània, 2011), Barcelona blaugrana (Carles Viñas, Angle, 2012).

Els dos darrers anys sembla que l’efervescència editorial ha disminuït una mica, però, tot i això, els títols publicats han estat 15 l’any 2014 i 11 (xifra provisional) l’any que ara tanquem, amb obres com El Barça segrestat (Xavier G. Luque i Jordi Finestres, Ara Llibres, 2014) o Gran diccionari dels jugadors del Barça (Toni Closa et al., Base, 2015).

Entre els llibres que parlen del Barça hi ha un subgènere ben específic: les biografies de jugadors i entrenadors (actuals o antics) i de directius. Entre els jugadors i entrenadors actuals o que en el moment de la publicació del llibre jugaven al Barça trobem: Luis Figo, en les darreries de la seva etapa blaugrana (escrit per Toni Frieros, EDECASA, 2000), Ronaldinho (Toni Frieros, EDECASA, 2004; Juan José Castillo, Mundo Deportivo, 2005; Luca Caioli, Proa, 2006), Deco (Sérgio Alves, Mundo Deportivo, 2007), Messi (Luca Caioli, Columna, 2008; Guillem Balagué, Libros Cúpula, 2013; Ramiro Martín, Lectio, 2013; Manolo G. Crespo et al., Sport, 2015), Xavi (Javier Miguel, EDECASA, 2009), Pep Guardiola (Jaume Collell, Labutxaca, 2011; Guillem Balagué, Córner, 2013), Cesc Fàbregas (Jordi Gil, EDECASA, 2012), Iniesta (Michel Platini et al., Sport, 2013), Neymar (Joaquim Piera, EDECASA, 2013; Joan Tejedor, Base, 2013; Peter Banke, Libros Cúpula, 2014), Piqué (Ivan San Antonio, Sport, 2013), Puyol (Lluís Lainz, Córner, 2013). Entre els jugadors més antics: Josep Seguer (Toni López, Ajuntament de Parets del Vallès, 2000), Kubala (Frederic Porta, Saldonar, 2012), Paulino Alcántara (Ángel Iturriaga, Saldonar, 2013), Luis Suárez (Gil Carrasco, Saldonar, 2015). I, finalment, entre els directius de tots els temps: Joan Gamper (Agustí Rodés, Joica, 2001), Nicolau Casaus (Alberto Sanchis, Mundo Deportivo, 2003; Manuel Tomás, Dicur, 2008), Joan Laporta (Anton M. Espadaler, Dau, 2009; Patrícia Gabancho, Columna, 2010), Josep Sunyol (Carles Llorens, Pòrtic, 2011).

Com es pot comprovar, un tema que mai passa de moda.

_BNC0002

Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.

 

Jaume Clarà

Unitat Bibliogràfica. Secció de Col·leccions Generals

1. http://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?documentId=86277&action=fitxa

2. http://www.mcu.es/libro/docs/MC/Observatorio/pdf/Sectorlibro_abril2014.pdf

3. Cerca en el catàleg de la Biblioteca de Catalunya de llibres sobre independència o moviments independentistes de Catalunya, publicats entre els anys 2000 i 2016. Entre aquests resultats s’obtenen alguns documents que fan referència al moviment independentista en altres moments de la història; el resultat, però, no es veu excessivament alterat.

Pel juny d’enguany es compliren 100 anys del traspàs de Josep Fiter i Inglès (1857-1915), un home que desenvolupà una intensa activitat social, cultural i econòmica, a Catalunya i fora d'aquesta, i sobre el qual només se n’han escrit unes breus ressenyes biogràfiques i algun article parcial. La passió de la seva vida fou el descobriment dels orígens i la història  de Catalunya mitjançant el coneixement de primera mà dels conjunts monumentals i arqueològics disseminats arreu del país. Aquest afany de saber també el va fer aprofundir  en l’estudi de la història de pobles de l’Aragó, més si cal arran del seu casament el 1881 amb una dama aragonesa. Excel·lí en el coneixement dels materials i de les tècniques dels brodats i de les puntes, les manufacturades a la seva fàbrica familiar i les que distribuïa provinents de puntaires de tot Catalunya. Sabem que la seva fama s’estengué a la corona d’Espanya, al Vaticà i a París, on va arribar a ser membre del jurat de l’Exposició Universal de l’any 1900. Exercí nombrosos càrrecs arreu: a Catalunya, un dels més significatius va ser el de primer president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, el 1899.

Rondalla_fotografia

La Rondalla. Any 1, núm. 2 (octubre 1874)

Abans de complir els 18 anys ja es delia per escriure i trobem els seus primers escrits a La Rondalla (Barcelona, 1874) de la qual n’aparegueren 10 números, on en redactava la secció fixa “Efemèrides de Catalunya”, a més de breus biografies i alguna nota arqueològica. Poc després, i no sense alguna picabaralla amb els editors d’aquesta revista, fundà la seva pròpia, titulada  La Bandera catalana (Barcelona, 1875),  que finançava íntegrament i que es considera la continuació de La Rondalla; n’aparegueren 36 números. Finalment dirigí  L’Escut de Catalunya (Barcelona, 1879) que fou la més literària i la de més durada amb 40 números.

Bandera-fotografia

La Bandera catalana. Any 1, núm. 1 (janer 1875)

Escut_2

L'Escut de Catalunya. Any 1, núm 2 (abril 1879)

Aquest conjunt de setmanaris són un reflex del notable increment de publicacions periòdiques en català que generà la Renaixença. Quan van néixer les dues primeres existien dues publicacions periòdiques de referència:  La Renaixensa (1871-1898) i el Calendari Català de Pelagi Briz (1864-1881), però encara havien d’aparèixer La Veu del Montserrat (1878-1902), el Diari català de Valentí Almirall (1879-1881) i L’Avens (1881-1893), per exemple.

Josep Fiter va ser col·laborador de La Renaixensa i s’hi sentia tan implicat, que quan la van suspendre governativament en va assumir la direcció i publicació de la continuació amb la Revista catalana de literatura, ciencias y arts (1878). de la qual només en va aparèixer un número perquè immediatament va quedar suspesa.

Revista Cat

Revista catalana de literatura, ciències i arts. Núm. 1 (octubre 1878)

També va col·laborar en Lo Gay saber, el Calendari català i la Llumanera de Nova York.

La curiositat pels orígens de Catalunya, la seva empenta i la seva determinació foren decisives en la introducció de l’excursionisme a Catalunya, de tal manera que el 1876 fundà, junt amb altres col·laboradors, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i després va ser membre molt actiu de l’escindida Associació d’Excursions Catalana. En agrupar-se ambdues associacions donaren lloc a l’emblemàtic Centre Excursionista de Catalunya.

El sentit de l’excursionisme, abans de l’esportiu, era el de descobrir i investigar sobre el passat del territori i progressivament sobre la natura i la geografia, i, naturalment, un cop feta aquesta tasca calia recollir-la i divulgar-la. Amb aquesta finalitat cada associació va començar a publicar el seu butlletí; així doncs, les associacions excursionistes de Catalunya han donat com a resultat un bon conjunt de butlletins, els quals han contribuït decisivament al coneixement i a la divulgació de la història i de la geografia catalana.

Al moment en que s’escindeix l’Associació d’Excursions Catalana inicien la publicació, pel novembre de 1878, els dos primers butlletins excursionistes: el Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (Barcelona, 1878-1890) i L’Excursionista (Barcelona, 1878-1891) de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que apareix 10 dies més tard que el primer.

Al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana s’hi troben col·laboracions de Fiter: cròniques d’excursions i dibuixos fets del natural per il·lustrar els articles. A L’Excursionista s’hi troben referències a ponències orals presentades a la Junta de l’Associació i referències a escrits de Fiter editats en una altra publicació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques: Memorias de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas, publicades entre 1880 i 1888 i referents als anys 1876-1879 i 1883-1884. Entre 1882 i 1883 l’Associació d’Excursions Catalana també publicà el seu anuari: Anuari de l‘Associació d’Excursions Catalana, aquest, però, només detalla els anys 1881 i 1882. A més a més, Fiter donava els seus dibuixos originals i llibres de la seva propietat a les biblioteques d’aquestes entitats.  

Fiter-fotografia copia

Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Vol. 28 (1918)

Josep Fiter escrivia tant en català com en castellà i moltes de les seves monografies publicades són en aquesta llengua. En castellà dirigí El Arte decorativo; col·laborà al butlletí Colegio del Arte Mayor de la Seda de Barcelona, Miscelánea científica i  Revista comercial, i finalment fou corresponsal del diari de Madrid La Mañana, quan n’era director Víctor Balaguer.

Les revistes en català on col·laborà Josep Fiter es troben totes a la Biblioteca de Catalunya, així com molts dels llibres que va escriure. Hi ha també una tarja de visita a la Correspondència de Jacint Verdaguer. Inventari.

Josep Fiter, un personatge apassionat, inquiet i infatigable del qual encara queda molt per estudiar.

 

M. del Tura Molas

BC. Hemeroteca 

 

Bibliografia

Alós-Moner, Ramon. “Josep Fiter i Inglès”.Anuari / Institut d’Estudis Catalans. Vol. 6 (1915-1920) p. 849.

Cabana i Vancells, Francesc “Els Fiter. Prestigi i mecanització”. Enciclopèdia.cat  http://www.enciclopedia.cat/EC-FE-0323201.xml  [consulta 2 desembre 2015]

Comas, Ramon N. “En Josep Fiter i Inglès”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.  Vol. 28 (1918) p. 8-17.

 “Josep Fiter i Inglès” [col·laboració JoMa/AMS]. L'Enciclopèdia.cat. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0027115.xml [Consulta 1 desembre 2015]

“Josep Fiter i Inglès”. Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Fiter_i_Ingl%C3%A8s [consulta 1 desembre 2015]

Llodrà i Nogueras, Joan Miquel. “Un cartel para la Casa Fiter”. Datatéxtil. Nº24 (junio 2011). P.6-23.

“La Puntaire”. Diputació de Barcelona. Patrimoni Cultural. http://www.diba.cat/es/web/opc/puntaire [consulta 1 desembre 2015]

Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona:  Bruguera, 1966.

Aquest any 2015 se celebren diversos aniversaris de personalitats del món de la música a Catalunya —alguns de vius, d’altres que ja ens han deixat— com els compositors Enric Morera, Antoni Massana, Antoni Planàs, Josep Soler i Jordi Cervelló.

La Biblioteca de Catalunya conserva els seus fons personals i està treballant per posar-los a l’abast dels lectors, en el cas que encara no ho estiguin. Us oferim una breu descripció d’aquests fons.

ENRIC MORERA I VIURA (Barcelona, 1865 - 1942)

Compositor, director i pedagog
150è aniversari del naixement

Enric Morera és dels músics més representatius del modernisme musical català. Va residir en diversos indrets —l’Argentina, Bèlgica, Barcelona—  on contactà amb importants mestres com ara F. Pedrell, I. Albéniz. C.G. Vidiella o E. Cioffi, que influïren en la seva obra. Si bé se’l recorda especialment per les seves sardanes —La Santa Espina, Les fulles seques, L’Empordà...—, la seva obra és molt variada: compongué música escènica  –entre d’altra  l’òpera La fada amb llibret de Jaume Massó i Torrents—,  música coral, simfònica i de cambra, així com també una Missa de rèquiem. L’any 1895 fundà la Societat Coral Catalunya Nova i el 1901, el Teatre Líric Català. Cal destacar igualment la seva tasca com a pedagog tant per la formació de compositors significatius com per l’elaboració diverses obres de teoria musical. Ocupà la càtedra de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1895),  de la qual va ser també sotsdirector.

Documentació: majoritàriament, el fons Enric Morera inclou l’obra musical, amb més de cinquanta obres teatrals, entre elles sis òperes, al voltant d’unes vint obres per a orquestra, més de cinquanta sardanes, prop de cent cinquanta cançons corals i per a veu i piano, altres obres pròpies i harmonitzacions, un tractat d’harmonia i un de contrapunt.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya (CDM) l’any 1988 i, posteriorment, ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 2005, juntament amb la resta de fons del CDM.

La Biblioteca de Catalunya celebra l’efemèride amb diverses exposicions: dedicà al mestre Morera tres vitrines de l’exposició que tingué lloc a l’Espai Zero el passat gener amb motiu de “Barcelona, capital de la sardana 2014” http://www.bnc.cat/Visita-ns/Exposicions/Sardanes-Amunt; ha col·laborat en l’exposició de Sitges “Morera i el seu món” (juliol-octubre 2015) i està prevista per a l’any vinent (març-abril 2016) una exposició a l’Espai Zero de la BC.

ENRIC MORERA I VIURA

Enric Morera. Top: Col. Ramon Borràs Capsa M 17

 

ANTONI MASSANA I BERTRAN (Camprodon, 1890-Raïmat, 1966)

Compositor i organista.
125è aniversari de naixement

Massana estudià música a Barcelona amb importants mestres com ara Enric Granados, Felip Pedrell i Cristòfor Taltabull, entre d’altres. L’any 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i el 1922 fou ordenat sacerdot. També es llicencià en música gregoriana i sacra a Roma. Fou mestre de capella i organista a l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes, a Barcelona i professor del Conservatori Superior del Liceu. De 1949 a 1953 fou destinat a Amèrica. Se’l considera un autor romàntic amb clares influències post-wagnerianes, com la de R. Strauss, encara que també va saber incorporar en la seva música harmonies de l’escola impressionista francesa. Col·laborà amb la Revista Musical Catalana. La seva obra és molt extensa i variada; en podem destacar l’òpera Canigó, l’oratori, La creació i l’obra simfònica,  Elegia a Debussy, entre d’altres. Escriví a més, peces per a piano, motets, cantates per a violí i orgue i lieder.  

Documentació: partitures manuscrites i impreses, biografies i entrevistes.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i catàleg imprès, elaborat per Joana Crespí.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: dipòsit fet pels jesuïtes l’any 1967.

Antoni Massana i Bertran

Antoni Massana. Reproducció facilitada per M.Teresa Garrigosa.

 

ANTONI PLANÀS MARCA (Reus, 1890-Barcelona, 1980)

Compositor i violoncel·lista
125è aniversari de naixement

Fill de Miquel Planàs i Mora,  compositor i mestre de capella, de qui rebé el primer mestratge. Formà part del Quartet Renaixement, fundat i dirigit per Eduard Toldrà el 1912. També fou membre orquestra del Liceu i de l’Orquestra de cambra "Enric Casals". En l’àmbit de la composició conreà diversos gèneres: música per a orquestra i per a instruments de corda i també les obres per a cobla. De més de 200 títols, uns 53 corresponen a sardanes. Moltes de les obres per a cor d’homes i per a veus mixtes van ser premiades (per l’Orfeó Català, l’Orfeó Gracienc, la Fundació Patxot…). Dins el gènere de la música escènica destaca La Sibil·la Casandra : auto navideño del siglo XVI,  Gil Vicente, estrenada a la Plaça del Rei de Barcelona (1941) o La dama de Tremp, glosa per a orquestra, premiada al Centre Català de Nova York el 1952.

Documentació: el fons conté partitures manuscrites i impreses; publicacions periòdiques; fotografies; retalls de premsa; programes de mà; mètodes; correspondència,  enregistraments sonors, i documentació personal i laboral.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donació dels fills a la Biblioteca de Catalunya l’any 2009

ANTONI PLANÀS MARCA

Antoni Planàs. Top.: M 7037/81

 

JOSEP SOLER I SARDÀ (Vilafranca del Penedès, 1935)

Compositor, assagista
80è aniversari naixement

Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a l’Estat, entre la seva obra ingent es compten 16 òperes, 7 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.  Soler inicia els estudis amb Rosa Lara; posteriorment, a París estudia amb René Leibowitz, alhora que inicia les classes amb Cristòfor Taltabull fins a la mort d’aquest el 1964. Tots ells, així com els compositors capdavanters de la Segona Escola de Viena: Shoenberg i Berg, han influït en el seu estil intimista i reflexiu. També destaca per la seva tasca com a pedagog i és autor de nombrosos assaigs i de llibres  sobre diversos aspectes de la música. Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982, actualment és director honorífic del Conservatori Professional de Música de Badalona. Ha rebut nombrosos premis i ha completat la  seva activitat compositiva amb el conreu literari d’obres de caire filosòfic.

Documentació: partitures manuscrites i impreses pròpies i d'altres autors; quaderns; correspondència; monografies; programes de mà; enregistraments sonors i publicacions periòdiques.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu de l’autor.

Al mes d’octubre d’aquest any la Biblioteca de Catalunya li ha dedicat una exposició a l’Espai Zero: Microcosmos Josep Soler.

JOSEP SOLER I SARDÀ

Josep Soler. Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.

 

JORDI CERVELLÓ I GARRIGA (Barcelona, 1935)

Compositor i pedagog
80è aniversari

Jordi Cervelló estudià violí amb Joan Massià i composició amb Josep M. Roma. Va ampliar els estudis musicals a Milà, Siena i Salzburg. A causa d’un accident automobilístic abandonà la carrera de violinista el 1960 per dedicar-se a la composició i la pedagogia. Des d’una estètica independent, ha cercat un equilibri entre la tradició històrica i la sensibilitat musical contemporània. La seva obra abasta una àmplia gamma de gèneres: orquestra simfònica; orquestra de corda; música de càmera; per a cor; música a solo. Ha exercit de professor al Conservatori de Badalona del 1982 al 1996, és autor del tractat Principis fonamentals sobre la tècnica general del violí, i també ha exercit de crític musical. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi  i l'any 2010 el Premi Nacional de Música. 

Documentació: documentació personal, familiar i patrimonial; documentació professional; enregistraments sonors; escrits; col·laboracions periodístiques; retalls de premsa; programes de mà; publicacions periòdiques; diplomes i distincions; fotografies i cartells; fullets, correspondència i partitures manuscrites.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu del compositor (2008)

Al novembre-desembre de 2014 la Biblioteca de Catalunya va organitzar una exposició  en homenatge a Jordi Cervelló: Jordi Cervelló : ànima i música

Blog de Jordi Cervelló: https://jordicervellogarriga.wordpress.com/

 

Cervelló_Rosa_def

Jordi Cervelló. Top.: Biblioteca de Catalunya. Fons Jordi Cervelló.

Victòria Casals

PRESENTACIÓ

Amb motiu del quart centenari de la publicació de la segona part del Quixot, la professora Isabel Maria Roger Miralles, de l’IES Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llobregat ens proposa aquest apunt, amb l’objectiu d’observar com ha estat presentada la ciutat de Barcelona a les edicions il·lustrades del Quixot

 

LA CIUTAT COMTAL I  DON QUIXOT

Cervantes no va identificar en la seva obra cap espai emblemàtic de la ciutat llevat de la muntanya de Montjuïc, que adverteix de la presència d’un vaixell estranger (II, 63), i de la platja que s’ha de suposar prop de l’actual Barceloneta. Don Quixot s’enfronta en aquesta ciutat amb el seu veí, creient que és el cavaller de la Blanca Lluna, enfrontament que el retornarà definitivament al seu llogaret del qual s’ignora el nom. Tampoc se sap del cert com va embogir per decidir –a banda de voler imitar els cavallers de les seves lectures- fer tres sortides tan poc oportunes per a un home de gairebé cinquanta anys. A més, quan disposava d’uns veïns amb els quals feia petar la xerrada sobre el que més li agradava: la lectura. Fa pensar que l’acció estava entre les preferències vitals del protagonista.

L’il•lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’il·lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’edició de Joan Jolis (1755) mostra, en les seves petites il·lustracions, l’enfrontament entre els dos cavallers que realment són dos cavallers de ficció. El primer, don Quixot, ha decidit viure a l’aire lliure com si fos un cavaller. El segon és el seu veí i batxiller Sansón Carrasco que ja ha topat amb ell abans sota un altre nom: ‘El caballero de los Espejos o del Bosque’ (II, 14-15) però que ha estat derrotat per don Quixot. Aquesta acció augmentarà la seva autoestima com a cavaller, encara que es mostri sorprès per la semblança amb el seu veí. Els dos cavallers disfressats tenen funcions diferents: don Quixot vol ajudar els més febles i desvalguts i el seu veí retornar-lo per guarir la seva salut mental, i així morir en el seu llit on ho fan els cavallers. D’aquesta manera ho advertí Pedro Pérez, el capellà del seu poble, que passava en El Tirant lo blanc (I, 6). Ser un cavaller és un somni difícil, a començaments del segle XVII, però més ho és fer-se’n passar per un altre per guarir don Quixot. Així doncs, els seus objectius topen frontalment: un per idealista, l’altre per massa pragmàtic.

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

 

Les il·lustracions de l’enfrontament entre els dos cavallers són molt semblants des de l’edició de Vanderbank (1738) fins a la de Tomàs Gorchs (1859). Tampoc Antonio Carnicero (1780) hi afegeix massa novetats. Les imatges pretenen mostrar diferents vistes de la ciutat: una torre amb el mar al fons i, en alguna un o dos vaixells, uns cavallers que presencien l’enfrontament quan el protagonista ja jeu mig estabornit a terra. Això sí, al seu costat, inseparable, el seu escuder sembla demanar clemència, en la darrera il·lustració. En les tres il·lustracions, hi ha la blanca lluna en l’escut del cavaller que s’enfronta a don Quixot. La representació, en tres actituds diferents de la derrota, sempre se centra en els dos cavallers. És la imatge més reproduïda pels il·lustradors. Una edició única amb les il·lustracions del Quixot, realitzades per Lluís Pellicer (1880), presenta l’esdeveniment en plena acció en la qual un noi distret fuig per evitar ser envestit pels dos cavallers. Tampoc defuig aquesta escena de l’enfrontament Salvador Dalí, el qual amb el seu mestratge per plasmar imatges li dóna la sensació de desolació marcada amb una gran creu negra que gairebé n’ocupa tota la composició en l’edició de Joseph Foret (1957). Els tons pàl·lids que ha donat Dalí als dos cavallers no permeten la seva reproducció.

imatge_5

L’enfrontament segons Pellicer

imatge_6

Dalí mostra l’ànim del protagonista

 

LA REBUDA A LA CIUTAT

Barcelona és imaginada de forma diferent per Gustave Doré (1863), il·lustrador que a més residí a la Ciutat Comtal. És coneguda la seva reproducció de l’entrada i rebuda a la ciutat amb el rerefons de les torres de la basílica de Santa Maria del Mar. Aquest edifici és proper al Portal de Mar que travessen els dos personatges per entrar a  Barcelona. La imatge mostra una rebuda multitudinària pròpia d’un heroi, ara força conegut gràcies a la publicació de la Primera part de les seves aventures. Cervantes no deixa que el seu cavaller s’embadaleixi amb l’èxit. Un parell de nois entremaliats lliguen un grapat d’argelagues entre les cues de l’ase i el cavall i els provoca una caiguda. Doré, també, mostra a don Quixot guaitant la ciutat des d’un balcó d’un carrer principal. Podria ser el carrer Ample que en aquell moment era el més semblant a l’actual Passeig de Gràcia. Fins ara els balcons que havien aparegut eren els d’orient que amb l’aurora portaven la llum d’un nou dia (I,2 i II, 61).

imatge_7

 

EL COMIAT DE LA CIUTAT

Doré dibuixa un comiat que mostra absoluta desolació. L’heroi i el fidel escuder estan enmig d’una platja immensa que ocupa, gairebé, la part esquerra de la il·lustració sota un horitzó més alt del que caldria esperar per la seva proximitat. Sembla remarcar la incapacitat anímica vers els mar, que dies enrere havien admirat. En el cas de l’il·lustrador Ricardo Marín, en l’edició de Rodríguez Marín (1916), mostra en primer pla els dos personatges però el mar té una representació diferent. A més sembla que don Quixot mormola aquell: ¡Aquí fue Troya! […] ¡Aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse! (II, 66, 1054)1 que suposen el final de la seva vida de cavaller. Un feix de núvols, en les dues composicions, revelen l’ànim abatut del protagonista. Don Quixot s’acomiada entristit de l’única ciutat que l’ha homenatjat, però ell correspondrà amb un elogi famós: ‘en sitio y en belleza, única’ (II, 72, 1091), quan ja està molt allunyat de la ciutat i gairebé a la fi de la seva destinació.

imatge_8

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré.

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré

 

L’ÚNICA AVENTURA DE DEBÒ

Hi ha menys referències il·lustrades de la seva aventura en unes galeres (II, 63) on don Quixot viu la primera aventura real quan pateix l’atac d’un vaixell turc a la costa catalana, i que ha despertat força polèmica entre la crítica perquè l’heroi roman al marge dels fets. Malgrat tot, cal recordar que don Quixot no havia coincidit amb l’actitud dels poderosos que es creuen en el seu camí. Tampoc anava a ser massa diferent quan cerqués de primera mà l’experiència que després donarà a conèixer un altre polèmic episodi: el dels moriscos, i un altre veí de Sanxo Panza: Ricote i la seva filla Ana Félix. Ambdues imatges mostren el mateix episodi amb la diferència que Vanderbank recull el moment en el qual Ana Félix és identificada com a filla de Ricote.

imatge_10

Ricardo Marín recull una imatge més general

imatge_11

Vanderbank detalla la identificació d’Ana Félix

 

ROQUE GUINART: L’ÚNIC PERSONATGE HISTÒRIC

Hi ha poques referències il·lustrades de l’únic personatge històric que  apareix a les pàgines del Quixot, Roque Guinart (Perot Rocaguinarda) per qui el nostre heroi mostra una extremada simpatia: ‘no le faltara qué mirar y admirar en el modo de su vida’ (II, 61, 1018). Precisament el que manca als personatges poderosos és viure activament les seves vides. No li resta esveltesa, gentilesa i gallardia a la presentació del famós bandoler que ens ofereixen els fins gravats de Vanderbank (1738) en una de les edicions més acurades del Quixot del segle XVIII que va engrescar a la Real Academia a realitzar l’edició de 1780. 

imatge_12

Una imatge idealitzada per Vanderbank de Roque Guinart

 

DE LA NOVEL·LA PICARESCA A LA PASTORIL

El tractament de l’espai narratiu té relació amb la novel·la picaresca per haver desenvolupat els fets que don Quixot viu en aquest episodi barceloní, en un espai urbà més propi d’aquest gènere. En diverses ocasions pateix crítiques o és motiu de broma, com per exemple el rètol que li col·loquen a les espatlles durant la seva passejada per Barcelona, la vetllada a casa d’Antonio Moreno o els consells que li dóna un castellà. Tot plegat, no varia massa dels diferents ardits que Lázaro de Tormes viu amb els seus amos. Després de la derrota com a cavaller hi ha un petit intent de fugida al món pastoril o a la idíl·lica Arcàdia. També abans d’arribar a la Ciutat Comtal, don Quixot es topa amb una colla de joves que volen viure en una fingida Arcàdia. Un gran il·lustrador del Quixot com és Salvador Dalí (1957) ha sabut copsar el moment en el qual don Quixot amb una gla a la seva mà evoca aquella edat daurada. Una imatge amb la qual el nostre geni desplega tota mena de detalls d’aquella època en què: ‘Todo era paz, todo amistad, todo concordia’ (I, 11).

imatge_13

L’Arcàdia idealitzada en el discurs de l’Edat Daurada segons Dalí

DON QUIXOT, ICONA UNIVERSAL

Entre les edicions del segle XX és notable l’edició commemorativa del XXVè aniversari del Círculo de Lectores (1987) il·lustrada per Antonio Saura. En aquestes imatges  s’hi reflecteix més l’estat anímic o la relació entre els personatges que la ciutat. La il·lustració de Manolo Valdés, en la coberta de l’edició de Francisco Rico (2012), del Quixot transmet com s’ha difòs la imatge de l’heroi; reduïda a un genet, un cavall i una llança. Tot plegat mostra que no solament s’ha transformat en universal el Quixot sinó també la imatge de l’heroi.

imatge_14

imatge_15

 

DON QUIXOT I LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Gairebé no hi ha detalls de la seva estada a la famosa impremta: ‘Sucedió, pues, que yendo por una calle alzó los ojos don Quijote y vio escrito sobre una puerta, con letras muy grandes ‘Aquí se imprimen libros(I, 62, 1030). Actualment s’identifica amb la impremta que hi havia al carrer del Call sota la direcció de Sebastián de Cormellas que, com Cervantes, era originari d’Alcalà de Henares. Segurament el seu fill l’any 1638 va col·laborar en la restauració, després d’un incendi, de l’Hospital de la Santa Creu on -transformat en biblioteca- s’ubicaria una de les col·leccions més prestigioses i famoses de l’obra cervantina.

 

Isabel Maria Roger Miralles
Institut Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llob.

 

NOTES

 

1Totes les citacions del Quixot estan extretes de l’edició de Francisco Rico. Entre parèntesis figura en números romans la Primera o Segona part, en aràbics el capítol i, quan la citació és textual, la pàgina. Aquesta edició presenta l’obra en un únic volum com volgué la primera edició de Barcelona en 1617.

 

 

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

El Quixot. Un heroi de paper, els papers d’un heroi. Barcelona: Biblioteca  de Catalunya, 2005.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. En Londres: por J. y R. Tonson, 1738.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha. Barcelona: por Juan Jolis..., [1755].
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. Nueva edición corregida por la Real Academia Española. En Madrid: por don Joaquin Ibarra, 1780.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Impr. de Tomás Gorchs, 1859.
Cervantes Saavedra, Miguel de. L'Ingénieux hidalgo Don Quichotte de la Manche. Paris: Libr. de L. Hachette et Cie, 1863.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Montaner y Simon, 1880-1883.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rodríguez Marín. Madrid: Impr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1916-1917.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quichotte de la Manche : [pages choisies]. Paris: Joseph Foret, [1957].
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Barcelona: Círculo de Lectores, 1987.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rico. Madrid: Santillana, 2012.
Lucía Megías, Jose Manuel. ‘Les mil cares d’un llibre il·lustrat’ en La Imatge del Quixot en el Món. Barcelona: Lunwerg, 2004.
Rico, Francisco. Tiempos del ‘Quijote’. Barcelona: El Acantilado, 2012.
Riquer, Martí de. Para leer a Cervantes. Barcelona: El Acantilado, 2003.

1_logoUnesco

Com cada any des del 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya participa en la commemoració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, instaurat per la Unesco. El lema d’enguany és “Arxius en risc: protegint les identitats del món”. Amb les accions que arxius, museus i biblioteques duen a terme aquest dia, la Unesco vol cridar l’atenció per generar la consciència que, si no protegim aquest patrimoni, el perdrem molt aviat.

Segons els experts, només disposem de 10 a 15 anys per salvar el patrimoni sonor i audiovisual degut a l’obsolescència dels suports físics. Aquesta  obsolescència va lligada a la necessitat de comptar amb un reproductor del document adequat, sense el qual no el podem llegir, i que normalment no han ingressat a les institucions juntament amb els suports corresponents. A l’Estat espanyol els documents sonors comercials no van incorporar la data de la seva producció fins el 1957. Per tant, també calen instruments com les discografies o, en el seu defecte, els catàlegs discogràfics per tal de datar-los. Aquests catàlegs, en ser material efímer, tampoc no s’han conservat sistemàticament en les institucions patrimonials.

Catalunya, com a una més de les identitats del món, compta amb algunes eines per a protegir el patrimoni. La Llei 9/1993 de Patrimoni Cultural –actualment en fase de revisió-  en defineix les categories i protegeix els béns que la integren. Els documents sonors i audiovisuals hi són contemplats implícitament com a documents  “produïts en suports de caducitat inferior als cent anys”. La llei també estableix sistemes de protecció del patrimoni cultural català. Les mesures de foment i difusió, com els ajuts a l’adquisició, a la recerca, la investigació i la conservació  també en formen part. Principalment, aquestes mesures es divulguen a través de l’accés públic a l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, dividit per àmbits:

- A l’inventari de patrimoni documental  s’hi accedeix mitjançant el portal de consulta d’Arxius en línia, i s’hi poden trobar descripcions de documents sonors no comercials.
- A l’inventari de patrimoni bibliogràfic, a través del Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya, que encara no inclou documents sonors ni audiovisuals però que està en vies de fer-ho[1].
- Quant als béns mobles de caràcter museístic, entre aquests queden protegits els aparells de reproducció (vegeu el terme “fonògraf”, per exemple).
- Hi ha també un accés a patrimoni.TV [no actiu a data 19/10/2015].

Malgrat aquesta manca de definició de la llei per al patrimoni bibliogràfic sonor i audiovisual, les atribucions que tenen organismes com la Biblioteca de Catalunya, la Filmoteca o l’Arxiu Nacional, entre d’altres, fan que la protecció d’aquest patrimoni quedi mínimament garantida de tres maneres possibles.

En primer lloc, el patrimoni es protegeix quan està ”inventariat” en el propi catàleg de cada institució, alhora que en dóna publicitat. La Biblioteca de Catalunya ha establert una protecció especial per donar accés alternatiu a aquell que es troba en una situació de risc. Quan l’usuari demana consultar-lo, rep un avís:

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Alguns d’aquests documents en suport alternatiu es poden consultar directament en el repositori  cooperatiu d’accés obert Memòria Digital de Catalunya, un projecte impulsat per les universitats catalanes i la Biblioteca  de Catalunya:

Fons de Cilindres sonors
Catàlegs discogràfics

En segon lloc, la protecció està garantida per les polítiques de preservació i digitalització. La Biblioteca de Catalunya ha prioritzat les digitalitzacions dels suports històrics del quadre adjunt, així com aquells suports no històrics que, com el DAT, han entrat en l’obsolescència per la discontinuïtat de la producció tant del suport com del seu reproductor.

Quadre de suports. Font: Schüller, Audio and Vídeo carriers : recording principles, storage and handling, mantenaince of equipment, format and equipment obsolescence. Edited by George Boston, 2008, p. 16. i elaboració pròpia.

Quadre de suports. Font: Schüller, Audio and Vídeo carriers : recording principles, storage and handling, mantenaince of equipment, format and equipment obsolescence. Edited by George Boston, 2008, p. 16. i elaboració pròpia.

En darrer lloc, la Biblioteca ha impulsat eines de preservació i accés al patrimoni digital: a nivell global, a través de l’arxivatge dels web catalans en el projecte PADICAT i, a nivell institucional, a través del repositori de preservació COFRE. Aquest darrer, de moment, en fase de proves de càrregues internes i del Dipòsit Legal nascut digital. Tots dos recursos contenen fitxers d’àudio i de vídeo.

A banda de les actuacions a nivell autonòmic, la Biblioteca de Catalunya forma part de diverses entitats nacionals i internacionals amb les quals coopera en alguns àmbits, també en el de la preservació patrimonial sonora i audiovisual.

Àmbit català

- Museu de la Música de Barcelona[2], Fonoteca de Música Tradicional, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Municipal de Girona, ASPE (Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, dissolta el 2012), Escola Superior de Música de Catalunya o l’Escola Superior de Conservació i Preservació de Béns Mobles[3].

Àmbit estatal

- Asociación Española de Documentación Musical i la seva Comisión de Archivos Sonoros, Aportacions al catàleg cooperatiu MATRIZ, tant per a la descripció bibliogràfica dels catàlegs com amb l’enllaç a la seva digitalització dins la Memòria Digital de Catalunya.

Àmbit internacional

- International Association of Sound and Audiovisual Archives. Difusió en català de les Directrius per a la producció i preservació d’objectes d’àudio digital, o TC04, una de les recomanacions més àmpliament acceptades per la professió.

La feina feta és només una mil·lèsima part de la que encara queda per fer. Per això tornarem a commemorar el 27 d’octubre l’any vinent, i tants anys com calgui per contribuir a reduir el risc del patrimoni sonor i audiovisual del país.

 

Margarida Ullate
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 

 1. Una proposta de codificació dels documents sonors patrimonials actualment està pendent de ser presentada i aprovada pel Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya.

 2. Actualment hi ha en marxa un projecte de digitalització de rotlles de pianola sota la direcció de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 3. Vegeu l’article d’Adela de Bara, “La conservació i la restauració dels documents sonors : fets tangibles i intangibles” a  Unicum, núm. 14 (2015), p. 129-146. L’Adela fou alumna de l’ESCRBMC en pràctiques a la Biblioteca de Catalunya el curs 2012-213.

Quin és el text literari més antic que es conserva en llengua catalana? Aquesta pregunta que us pot sortir en un concurs cultural de ràdio o televisió, i que és la típica pregunta d’examen del nivell C de català, sovint genera una altra pregunta, que potser us faria guanyar el premi o el certificat: I on es troba, aquest document? Les Homilies d'Organyà es conserven a la Biblioteca de Catalunya, on van ingressar l’any 1913.

 

Què són i com són les Homilies d'Organyà?

 

Les Homilies d’Organyà conservades són sis sermons complets, més dos d’incomplets, escrits sobre pergamí i relligats en un quadernet de vuit folis de 17,5 cm d’alçada  x 12,5 cm d’amplada. Es tracta d’un còdex fragmentari que deuria fer part d’un conjunt de sermons suposadament més extens.

Segons els experts, aquests sermons van ser escrits molt probablement a principis del s. XIII per tal que els canonges de la col·legiata de Santa Maria d’Organyà els prediquessin durant el temps de Quaresma. Són sermons breus i de to culte, adreçats als preveres que, amb els seus recursos oratoris, els servien de base per fer l’homilia.

Es considera el text literari conegut més antic que es conserva escrit en català. A la Biblioteca de Catalunya es conserven - també d’Organyà - altres textos més antics i no menys importants, com els Greuges d’en Guitart Isarn senyor de Caboet, que data de finals del s. XI

Si voleu veure quin aspecte tenen les Homilies d’Organyà, podeu consultar la versió digitalitzada del manuscrit, a la Memòria Digital de Catalunya.

Homilies d'Organyà, Biblioteca de Catalunya, Ms. 289

Homilies d'Organyà, Biblioteca de Catalunya, Ms.289

Com van arribar les Homilies d'Organyà a la Biblioteca de Catalunya?

 

El manuscrit va ser descobert l’any 1905 per l’historiador i erudit Joaquim Miret i Sans, a l’arxiu parroquial de Santa Maria d’Organyà, a l’Alt Urgell, on portava dipositat uns quants segles. El mateix Miret en va fer la primera transcripció i edició.

En un primer moment, la Junta Municipal de Museus i Belles Arts - de l’Ajuntament de Barcelona - va adquirir el manuscrit per vuitanta-cinc pessetes, l’any 1907, a proposta de Miret. D’allà va passar al Museu del Parc de la Ciutadella. Més endavant, ja creat l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya va oferir una permuta al Museu del Parc, que comprenia un conjunt d’objectes personals de Jacint Verdaguer, a canvi de les Homilies d’Organyà. Va ser així com va ingressar el còdex amb el número 289 del registre de manuscrits, l’any 1913, per tal d’incrementar el fons de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya. Quan al 1914 la biblioteca va obrir portes, es va fer una exposició amb els tresors bibliogràfics a la Sala Blava, on es van mostrar les homilies.

El seu estat de conservació  actual és força bo, tenint en compte el seu periple i la seva antiguitat.

 

Les Homilies d'Organyà: el top ten del patrimoni bibliogràfic català a la Biblioteca de Catalunya

 

Les Homilies d’Organyà han estat i són molt estudiades. Podem trobar un bon nombre d’edicions íntegres, tant científiques com divulgatives, i una abundant bibliografia del manuscrit.

La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, té l’honor, el goig i el deure de conservar les Homilies d’Organyà per a les generacions futures. Aquest document cabdal del patrimoni català acompanya la resta de la col·lecció bibliogràfica, per ser objecte de recerca i investigació. 

A les visites guiades que realitzem a la Biblioteca de Catalunya, sovint es mostra el facsímil del manuscrit, que està de lliure accés a la sala de reserva. Hem pogut comprovar que molta gent desconeix que el sermonari es troba  entre els nostres fons. I quantes cares de sorpresa en descobrir les seves dimensions! D’aquí la raó d’aquest apunt.

 

Bibliografia:

Homilies d'Organyà: edició facsímil del manuscrit núm. 289 de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, 1989
Homilies d'Organyà: facsímil del manuscrit. Barcelona: Barcino, 2001
Homilies d'Organyà. Barcelona: Millennium Liber, DL 2010

 

Lourdes Martín
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

La història del Taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va lligada en els seus inicis i fins als anys 80 del segle XX a l’Escola de Bibliotecàries, més tard transformada en Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

L’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya estaven situades a la planta baixa de la seu de la Diputació de Barcelona (avui Palau de la Generalitat).

Jordi Rubió i Balaguer, director de l’Escola, l’any 1923 va proposar a Eduard Toda que es fessin conferències sobre restauració. A partir de 1926 organitza estades al Castell d’Escornalbou per fer-hi pràctiques de biblioteràpia amb les alumnes.

L’any 1929 Toda va ser contractat com a professor de Biblioteràpia i al 1930 l’assignatura entrà a formar part del pla d’estudis. El programa consistia a desmuntar els llibres, rentar-los, treure’ls les taques, encolar-los i relligar-los de nou. Els documents procedien del fons de la BC. Al 1931 es condiciona una aula per a les classes amb material tècnic i servei d’aigua a l’edifici dels Canonges, seu de l’Escola Superior de la Dona.

Primer laboratori de restauració a la Casa dels Canonges (1937). Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació UB

Laboratori de restauració a la Casa dels Canonges. Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia UB

Als anys 30 es deixa el taller obert a les alumnes que col·laboren desinteressadament, a part de les dues hores de classe setmanal. L’any 1933 Ascensión Zamorano va col·laborar amb el taller i va obtenir una beca de pràctiques de restauració al laboratori de la Biblioteca Vaticana.

El 1937 es va fer el trasllat de l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i també el Taller de Restauració a una aula de l’Escola.  

Durant la guerra Eduard Toda, a causa de la seva mala salut i del conflicte bèl·lic, deixà de col·laborar amb el taller. De forma provisional van continuar les alumnes Joana Casals i M. Àngels Royo. 

 “...Feien proves, intentaven noves formules més o menys aigualides, per a descompondre taques de tinta, planxaven pergamins, entelaven manuscrits...”

Al 1939 Ascensión Zamorano és nomenada professora de restauració a l’Escola de Bibliotecàries i restauradora de la Biblioteca de Catalunya.

Es restaura, a més de fons de la BC, el de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Cal destacar que l’any 1943 es va organitzar l’exposició Libro enfermo y libro restaurado a la BC, comissariada per Felipe Mateu i Llopis i Ascensión Zamorano.

Es van impartir sis conferències sobre conservació i restauració.

Exposició: El Libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Exposició: El libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Jesús Vallina substitueix Ascensión Zamorano del 1949 al 1976. Imparteix les classes pràctiques de restauració i enquadernació a l’Escola, a més d’encarregar-se del laboratori de restauració de la Biblioteca.

L’any 1964 al llibre Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña es reivindica més personal i l’adopció de procediments mecànics per restaurar obres modernes.

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Al 1976  Rafael Anglés substitueix Jesús Vallina a l’assignatura de restauració de l’Escola. I al 1977 Domènec Palau és contractat com a restaurador de la BC. Es continua restaurant per a altres institucions i per a la Xarxa de Biblioteques Populars.

No és fins l’any 1987 amb la creació del Consorci de la Biblioteca de Catalunya, després de més de 40 anys de dependència de la Diputació  de Barcelona, que  el Taller de Restauració s’ubica a les dependències de la BC, a la zona d’Egipcíaques. Durant aquests anys es compren equipaments com la laminadora i la cambra d'òxid d’etilè.

Al 1993 s’inicien les obres de construcció dels nous dipòsits i això fa que s’hagin de traslladar les dependències del taller, repartides entre l’edifici provisional de l’Eixample i la zona de Gardunya de l’edifici de l’Hospital.

S’amplia la plantilla amb personal procedent de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, creada l’any 1991 com a conseqüència de l’evolució del sector de la conservació i restauració davant dels avenços científics i tecnològics.

La BC es converteix en organisme autònom i passa a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i quan el 1995 s’aprova el nou organigrama de la Biblioteca, el taller de restauració entra a formar part del Servei de Emmagatzemament, Preservació i Conservació (SEPIC).

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la  zona de Gardunya  a l’edifici del carrer Hospital  1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la zona de Gardunya a l’edifici del carrer Hospital 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

No és fins l’any 1997 que es fa el trasllat a l’edifici de Villarroel, on  s’inicia un procés de modernització i equipament del taller, tant del mobiliari bàsic com d’equipament tècnic i de materials.

La funció principal del taller de restauració és la intervenció de manera directa sobre la documentació, quan ha perdut part del seu significat o funció, a causa del deteriorament.

 

Taller de Restauració

 

El taller també desenvolupa altres tasques, totes amb l’objectiu de tenir cura i preservar la totalitat de  la col·lecció que custodia la BC. 

Els restauradors fan el control de les condicions ambientals de tots els dipòsits, i l’assessorament sobre materials de conservació i sistemes d’emmagatzematge a les seccions i al personal de la Biblioteca.

Col·labora amb la universitat i cada any es tutoritzen les pràctiques d’alumnes especialitzats en Restauració i Conservació de Document Gràfic tant de la Universitat de Barcelona com d’altres universitats d’arreu que ho sol·licitin.

També s’organitzen jornades de formació per al personal, com el curs sobre la manipulació de documents, impartit el 1997, 1999 i el 2007; el curs sobre l’arribada de fons a  institucions patrimonials el 2007 o darrerament, l’any 2015, la jornada sobre protecció de documents.

Curs sobre l’arribada de fons a  institucions  patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre l’arribada de fons a institucions patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez  2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Al 2010 es va endegar la realització de cursos per a professionals de la conservació i restauració.

2010 Aplicació de tècniques orientals en conservació-restauració d’obra gràfica occidental, impartit per KatarzynaZych.  (en col·laboració amb el Grup Tècnic de Associació Professional dels Conservadors-Restauradors de Catalunya)

2013 Curs sobre tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez

2014 Enquadernacions en pergamí II: estructures, anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 

2014 Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera

Al 2016 hi ha previst continuar amb aquesta tasca formadora dels restauradors de la BC i dels professionals del país.

A més cada any s’atenen consultes d’altres biblioteques o arxius sobre qüestions de preservació i conservació. 

 

Bibliografia

Vidal Sardà, Anna. Història del Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya (1923-1976).  EUBD,  Memòria final de carrera , 1983  T.341

Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, DL 1968

Fontanals, Reis; Losantos, Marga. Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2007

Quiney, Aitor, “Reseña histórica del laboratorio de restauración de la Biblioteca de Catalunya”, Encuadernación de Arte. Revista de la Asociación para el Fomento de la Encuadernación, núm. 22 (segon semestre 2003), p. 60-66.

Estivill Rius, Assumpció; Pons, Amadeu; Mañà, Teresa, “Dones bibliotecàries”[Recurs electrònic]. En: BiD. Biblioteconomia i Documentació,  núm. 10, (juny 2003).http://bid.ub.edu/10dones.htm (consultat: 18/09/2015)

Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Història. http://www.escrbcc.cat/escola/historia/

Núria Grau
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació 

Enguany es compleixen 40 anys del naixement de l’ISSN i del Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie, esdeveniment que s’està celebrant amb diversos actes, publicacions, participacions en conferències i amb un espai al seu web, completament actualitzat, dedicat a l’aniversari.

Per trobar els orígens de l’ISSN ens hem de remuntar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial,  en els quals van sorgir iniciatives internacionals per promoure la pau i la seguretat al món, com ara la Unesco; i per impulsar estàndards en múltiples camps que facilitessin el comerç i la seguretat a nivell global, com ara la ISO (Organització Internacional de Normalització).

Aquestes iniciatives van fructificar i progressivament van ampliar la seva actuació a múltiples àmbits fins que el 1973, la Unesco, dins del programa per a l’accés a la  informació científica mundial de l’UNISIST, començà a treballar perquè les publicacions periòdiques, tècnicament publicacions en sèrie, també es poguessin identificar amb un número únic, per facilitar l’intercanvi d’informació sobre aquestes, similar a l’ ISBN (ja existent), encara que sense una finalitat comercial tan definida. Així doncs, el 1975 es publicà la norma ISO 3297 que defineix l’ISSN (International Standard Serial Number) com un codi breu, únic i unívoc, de vuit dígits, per a les publicacions en sèrie. Al llarg dels anys,  els diversos organismes bibliotecaris internacionals i nacionals van aprofundir en les definicions i comportaments de les múltiples tipologies de documents, i  tots aquells que presentaven continuïtat i actualitzacions, ja fossin editats en paper, en format electrònic o en línia, es van englobar en la denominació de Recurs Continu. El 2007, per tal de millorar la identificació dels recursos continus que presentaven diferents versions, per exemple en paper i en línia, es va crear un número comú que s’ha de fer constar a totes les versions: l’ISSN- L (linking ISSN). Encara que l’assignació d’ISSN s’ha estès a molts dels recursos continus, segueix essent selectiva, ja que, per exemple, descarta pàgines o llocs web personals o certs documents efímers, entre d’altres.

El responsable de coordinar la Xarxa ISSN, formada actualment per 88 estats membres, és el Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie (CIEPS o International Centre), fundat el 1976 a París. Una altra funció principal d’aquest centre és mantenir i publicar el Registre Internacional de l’ISSN, el qual, amb 1.700.000 registres, es pot considerar la bibliografia de publicacions en sèrie més extensa a nivell mundial  i també un gran exemple de catalogació cooperativa.  

Espanya es va incorporar a la Xarxa ISSN el 1978 i la seu del Centro Nacional Español del ISSN es troba a la Biblioteca Nacional de España.  Ara fa 8 anys que, pel Reial decret 1405/2007 de 29 d’octubre, publicat al BOE, la Generalitat de Catalunya va assumir part de les funcions del  Centro Nacional Español del ISSN  i va designar la Biblioteca de Catalunya per exercir-les al nostre territori.  Aquesta descentralització ha suposat una major proximitat a les editorials catalanes i ha facilitat la difusió dels beneficis del registre a l’ISSN. L’ISSN és voluntari i gratuït i, encara que no serveixi com a registre de marca, als editors els interessa que la seva publicació s’identifiqui unívocament i consti al Registre Internacional. També és possible utilitzar-lo per formar el codi de barres dels números que es distribueixen. Als darrers anys, però,  ha sorgit un nou incentiu per sol·licitar l’ISSN,  ja que actualment les agències d’avaluació contemplen com a requisit que la publicació que es presenta tingui  l’ISSN.         

Un altre benefici de la descentralització té relació amb la catalogació, perquè la proximitat als editors fa que es puguin investigar més fàcilment les relacions entre les publicacions: canvis de títol, fusions, suspensions, canvis d’editor, etc.

El web de l’ISSN conté informació detallada sobre tot el que hi fa referència: història, normatives, el manual de catalogació actualitzat el 2015, descripció dels serveis, entre els quals l’accés al Portal de l’ISSN que és de pagament, i també un apartat d’estadístiques. D’aquest apartat s’ha extret la taula següent que fa referència al nombre de publicacions periòdiques en català.     

 

registres biblografics de publicacions serie en catala3 (2)

Registres bibliogràfics de publicacions en sèrie en català

 

També, d’acord amb l’estadística dels registres enviats per països, s’ha elaborat la taula següent afegint-hi els registres procedents de l’Hemeroteca de la  Biblioteca de Catalunya.

registres biblografics incorporats per Espanya3

Registres bibliogràfics incorporats per Espanya

 

Des del traspàs de la gestió de l’ISSN a Catalunya s’han adjudicat 2.696 nous ISSN. Sumem-nos a l’aniversari per la part que ens toca!

 

foto_conjunt_issns

Diverses revistes amb el seu ISSN

Enllaços d’interès

ISSN International Centre http://www.issn.org/ [consulta: 21 agost  2015]

Centro Español del ISSN http://www.bne.es/es/LaBNE/CentroEspanolISSN/  [consulta: 21 agost 2015]

Biblioteca de Catalunya. Gestió de l’ISSN  http://www.bnc.cat/sprof/issn/infissn.php [consulta: 21 agost 2015]

 

M. del Tura Molas
BC.Hemeroteca

Les biblioteques nacionals són institucions que tenen com a finalitat construir col·leccions que donin testimoni de la producció bibliogràfica i documental dels seus països. A Catalunya, la llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya estableix:

“La missió de la Biblioteca de Catalunya és recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català, vetllar per la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic i mantenir la condició de centre de consulta i recerca científica de caràcter universal.”

A la BC s’entén la bibliografia catalana en un sentit ampli, com tot allò que es publica a Catalunya (en totes les llengües, sobre qualsevol matèria i de qualsevol autor) i el que s’edita sobre Catalunya o té autoria catalana, publicat a qualsevol lloc del món en qualsevol llengua. La voluntat de la BC és de disposar almenys de dos exemplars de les obres de bibliografia catalana i d’un de la bibliografia no catalana, sense comptar aquells exemplars amb particularitats especials (signats pels autors, amb anotacions manuscrites, amb ex-libris, etc).

Assolir la missió esmentada suposa disposar d’una legislació adequada que contribueixi a fer créixer el fons bibliogràfic i documental amb la producció pròpia del país, i activar mecanismes d’identificació i adquisició de la col·lecció de referència i suport a la recerca que aplegui les obres fonamentals del coneixement, de la bibliografia que es publica fora de Catalunya i dels fons documentals singulars d’originals vinculats amb la creació i la cultura catalana.

La Biblioteca de Catalunya té tres vies principals d’incorporació de fons: el dipòsit legal, la compra i subscripció i les donacions.

La legislació sobre el dipòsit legal fixa que la Biblioteca ha de rebre un nombre d’exemplars de tot el que publiquen els editors i productors amb seu a Catalunya, ja sigui en suport tangible com nascut a la xarxa, i de qualsevol tipologia: llibres, revistes, partitures, discs, vídeos, mapes, làmines, postals, cartells, etc. Per aquesta via la Biblioteca rep anualment al voltant de 60.000 documents (dels quals un 40% són números de revistes i diaris) per valor estimat d’uns 600.000 euros. L’existència del dipòsit legal permet a les biblioteques nacionals recollir la producció bibliogràfica dels seus països i garantir-ne l’accés permanent. La nova llei del dipòsit legal, d’àmbit estatal, aprovada el 2011, estableix que els editors/productors de les altres CCAA que publiquin en català també lliuraran un exemplar d’aquestes edicions a la Biblioteca de Catalunya.

Actualment la compra de fons i les subscripcions es concreta principalment en mantenir actualitzades:

-          les col·leccions de monografies de qualitat de caràcter generalista i especialitzat, des del Handbook of Oriental Studies a la Biblioteca Abat Oliba o Els Nostres clàssics

-          les col·leccions especials (Cervantina, Bergnes de las Casas, etc)

-          les subscripcions a revistes en paper i en línia, llibres electrònics i bases de dades, unes contractades individualment per la Biblioteca de Catalunya; les altres, en contractacions consorciades amb el CSUC (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya). Revistes com ara Els Marges, Revista de Catalunya, o els paquets Oxford Journals Online, JSTOR, Sage, ProjectMuse, en són alguns exemples.

La Biblioteca dedica a aquestes subscripcions i adquisicions al voltant de 100.000 euros anuals. Anys enrere una part important de la compra de documents en paper es destinava a les obres de referència (diccionaris, enciclopèdies, catàlegs, bibliografies, etc); ja fa temps que aquestes obres es troben disponibles i actualitzades a la xarxa, de manera que ara se subscriuen conjuntament amb altres productes. 

Un aspecte important de l’apartat de compres, que des del 2012 ha quedat sota mínims amb la disminució progressiva del pressupost de la BC, és l’adquisició de peces i fons singulars a subhastes i particulars. Amb tot, cada any una petita part del pressupost propi (a l’entorn d’uns 45.000 euros) s’ha pogut dedicar a aquesta finalitat, i així han pogut ingressar a la biblioteca alguns fons com ara la col·lecció de manuscrits de Josep M. de Sagarra de traduccions de Shakespeare, correspondència familiar del doctor Trueta i una mostra significativa del fons gràfic de Joan Barbarà, entre d’altres.

Un capítol específic i més extens mereixen les donacions, tant aquelles que procedeixen dels mateixos artistes i creadors o dels seus hereus, com les donacions de conjunts de documents o documents solts propietat de particulars o d’entitats.

Els fons personals d’escriptors, músics, intèrprets, gravadors, dibuixants, o les biblioteques, hemeroteques i discoteques de creadors i col·leccionistes suposen per a la BC un creixement de la col·lecció en qualitat i quantitat, amb un plus de singularitat patrimonial.

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Els fons personals contenen sovint els originals (textos, dibuixos o partitures manuscrites), correspondència, quaderns d’apunts, fotografies, maquetes, esborranys, tot plegat un material únic i irrepetible que permet estudiar els creadors, la seva trajectòria i el seu entorn de relacions personals i professionals. De vegades, a més la documentació, els donatius inclouen les biblioteques personals i de suport a la seva tasca, en molts casos amb anotacions als llibres, les quals constitueixen una font rellevant per il·lustrar els interessos i opinions dels seus posseïdors. En definitiva, matèria primera per a la recerca que, sumada a l’obra publicada, completa la trajectòria vital i professional dels noms propis de la nostra cultura.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col•lecció Cervantina.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col·lecció Cervantina

La generositat dels donants i la consciència patrimonial ha estat present des dels primers anys de la Biblioteca; entre 1910 i 1915 la Biblioteca rebia la Col·lecció de fullets històrico-polítics i la Col·lecció Cervantina del bibliòfil Isidre Bonsoms, i a la dècada següent ingressava el fons Issac Albèniz, per voluntat de la vídua del compositor. Tres casos significatius i il·lustratius, a tall d’exemple.  

Podem afirmar que els darrers anys els donatius han crescut fins a representar el gruix de les entrades de documents de la Biblioteca de Catalunya, tant en quantitat com en valor econòmic estimat. El valor del conjunt de donatius oscil·la anualment en funció del nombre que n’ingressen, però de mitjana se situa en una estimació d’aproximadament 1.500.000 euros.

Si repassem els donatius més rellevants dels últims cinc anys (2011-2015), queda palesa la diversitat i qualitat dels fons arribats:

Escriptors

Josep M. Benet i Jornet, Maria Barbal, Tomàs Garcés, Joan  Agut, Josep M. Boix i Selva, Joaquim Carbó, Josep M. Ainaud de Lasarte, Armand Matias Guiu, Jordi Pere Cerdà i Montserrat Abelló.

Música i intèrprets

Conxita Badia, Joaquim Homs, Josep Valls, David Padrós, Eduard Toldrà, Gonzalo Tintorer, Joan Guinjoan, Miquel Querol, Agustí Cohí Grau, Alejandro Civilotti, Joan Fosas Carreras, Joan Saura, Jordi Cervelló, Josep M. Mestres-Quadreny, Josep Cercòs, Miquel Pujol, Josep Garcia Gago, Ramon Salsas i Josep Soler.

Dibuixants, il·lustradors i dissenyadors

Roser Capdevila, Lluïsa Jover, Àngel Puigmiquel, Estudi Villuendas-Gómez, Ramon Ribas i Pere Creus, Carme Solé Vendrell, Francesc Riart, Nicanor Vázquez, Josep Barquet i Josep Obiols.

Editorials

Edicions de La Magrana, Gustavo Gili, els segells editorials Edicions 62 i Empúries (Grup 62), i Plaza & Janés i Grijalbo (Penguin Random House).

Matrius i estampes

Miquel Vilà, Joan Barbarà, Jaume Pla, Antoni Vila Arrufat, Jordi Sánchez i Rosa Mirambell.

A tots aquests cal afegir la fonoteca Porter, el conjunt de bobines obertes de Ricard Gomis-Inés Bertran, una col·lecció de cartells polítics, d'art, turisme i viatges; una singular col·lecció de discos de cartró perforat i un reproductor ARISTON; els fons fotogràfics de Carme Puértolas o Cintet Rifà; i les biblioteques de Josep Maria Castellet i Joan Ramon Masoliver, entre d’altres.

Finalment, per tancar aquest apartat de donatius, cal destacar especialment el Llegat Jordi Rubió i Balaguer -arribat el 2014, coincidint amb el centenari de l’obertura de la BC al públic- format pels arxius personals i una biblioteca de més de 20.000 volums construïda al llarg dels anys per tres generacions d’una família d’intel·lectuals de la vida cultural catalana: Joaquim Rubió i Ors, Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer, qui fou el primer director de la Biblioteca de Catalunya.

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Esperem que aquest breu apunt al blog de la BC serveixi de reconeixement i d’agraïment a tots els donants (persones i institucions) que, amb la seva acció han contribuït, al llarg de la història de la BC, a fer possible la recuperació i preservació de la memòria col·lectiva de Catalunya.

Eugènia Serra
Directora