You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Tags



BC Blog

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.

L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.

I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”

Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.  

La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.

El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.

El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Heus aquí l’inici de la història d’un músic de formació autodidacta: els rotlles de pianola.i

Manuel Blancafort i de Rosselló va néixer a la Garriga l’any 1897. El seu pare li va donar les primeres lliçons de solfeig i piano, tot i que bona part de la seva formació musical es degué a la seva activitat a la fàbrica familiar de rotlles de pianola “Rollos Victoria”, on va treballar des dels 17 fins als 32 anys. Ell mateix transcrivia la música -ja fos per a piano, per a orquestra o música de cambra- a partir de les partitures originals, i feia els models amb els quals es fabricaven posteriorment els rotlles. Per les seves mans van passar partitures de compositors de dins i fora del país, clàssics i contemporanis; va ser així com va instruir-se fora de les aules d’escoles de música i conservatoris i va conèixer de primera mà com escrivien els compositors de referència.

BC M 4897_26_3

Manuel Blancafort a la fàbrica de rotlles. La Garriga, 1918. Top.: BC M 4897/26/3

Aquesta formació es va completar amb un altre punt cardinal de la seva vida, el Balneari Blancafort de la Garriga, empresa també familiar i punt de trobada de gent de renom de la societat catalana com Josep Carner, Eugeni d’Ors, Amadeu Vives, Enric Granados, Joan Lamote de Grignon, per citar-ne alguns. En aquest ambient tan selecte, des del punt de vista intel·lectual i cultural, va conèixer a Frederic Mompou, amb qui va establir una sòlida amistat. Mompou va ser el seu amic, mestre i conseller. Ell el va animar a continuar la seva carrera musical i el va ajudar a editar les seves primeres obres.

La correspondència que es van creuar Blancafort i Mompou, que es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya juntament amb la resta de documentació personal, és el testimoni escrit i silenciós de la amistat que varen tenir tots dos músics.

BC M 4896_4_p

Correspondència enviada a Frederic Mompou, any 1923. Top.: BC M 4896/4

Després de la mort de Blancafort el 1987, el fons del compositor Manuel Blancafort va ingressar a la Biblioteca de Catalunya en diversos lliuraments, gràcies a la donació de la família Blancafort. El lliurament inicial, i el més voluminós, va ser l’any 1990 i el van seguir els dels anys 2000 i 2007. Dins aquest fons trobem partitures manuscrites i impreses, correspondència, documentació personal i professional, programes de mà, publicacions periòdiques i retalls de premsa, fotografies i també dos rotlles de pianola on estan enregistrades dues obres de Blancafort, Hommage à CH. Chaplin (d’American souvenir) i L’orgue de cavallets (d’El parc d’atraccions).

Aquest fons, com d’altres fons musicals, inclou documents i obres per redescobrir. Aprofitant que s’apropa el Nadal, recordem una obra seva per a orquestra, Angelorum Scherzum in Bethlehem ii (1958), que segons el catàleg de la Fundació Manuel Blancafort, no s’ha arribat a estrenar.

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 [i]  Fons Manuel Blancafort. BC M 4897/5/19 doc. 100. Plec de notes diverses numerades sobre música.

[ii] Fons Manuel Blancafort. BC M 4893/14. 

Si us passegeu pel recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu i us fixeu en els seus murs, descobrireu tota mena de dibuixos, escuts i inscripcions, alguns de factura ben moderna.

Però avui us volem descriure les inscripcions que es troben a les naus gòtiques, les que podeu llegir als murs de la Biblioteca de Catalunya. Totes són del segle XVII i en català. Unes, amb caràcters gòtics i acompanyades de petites escultures; les altres, amb caràcters llatins.

Només entrar, a la llinda de la porta d’accés a les sales de lectura, hi ha una inscripció que testimonia el greu incendi que l’hospital va patir el 1638 i que el va destruir en bona part:

“Se posà foc en aquests quarto y en el espai de 4 hores se crema tot sens poder profitar cosa y acudint les almoines dels benefactors ab llarguesa fou lo mateix any reedificat”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la Sala de Ponent n’hi trobem dues més. La primera —amb una bonica escultura amb dos àngels que sostenen un escut— diu “Guardarroba y estubas. 1638”. Al diccionari Alcover-Moll, la paraula “estuba” presenta aquestes dues accepcions que il·lustren segurament el primigeni sentit de la llegenda: cambra on es prenen banys calents; habitació molt calenta o abrigada.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

La segona té un Calvari esculpit i el següent text en caràcters llatins, que commemora la construcció d’una dependència hospitalària:

 “Se·s feta la present ystàntia esent pro[ho]ms Ioseph Pedrol, nota[r]i de Barc[celona] y Pe[re] Rius Ortolà y Ber[tran] Ortolà y Bernat Camarada, pagès y ca[…] Pere Armanyà, clavari, H[ierònim] Droguer.– 1635”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si continuem el recorregut, gairebé al final de la Sala de Llevant localitzem l’escut dels franciscans amb aquest epígraf, que indicaria l’entrada a una de les infermeries que acollien els confrares d’aquest orde:

“Aposento dels germans de la tercera orde de penitentia del nostre para St. Fch. 1670”. 

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Per acabar us en volem mostrar una, en caràcters gòtics i amb una imatge policromada de Jesucrist, que, en principi, només la podreu admirar els dies de portes obertes o de visites concertades, ja que és a la llinda de la porta del Museu del Llibre Frederic Marès. I diu així: “Hospes eram et collegistis me”, o sigui, “Vaig ser hoste i em vas acollir”, que era una obra de misericòrdia corporal (Mateu 25: 35) i que vindria a ser el lema dels hospitals.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Actualment, l’edifici gòtic, com bé sabreu, no acull un hospital, sinó una biblioteca i no tindria exactament aquest lema, però si hi entreu, sereu sempre benvinguts.

 

Marta Riera
SAIOD

 

BIBLIOGRAFIA

Felio A. Vilarrubias. Notícia histórico-arquitectónica de los edificios del antiguo Hospital de la Santa Cruz y Casa de Convalecencia de San Pablo de la ciudad de Barcelona: 1401-1928. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, 1969.

Antonio Conejo da Pena. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement [en línia]. Barcelona: UB. Departament d’Història de l’Art, 2002. < http://hdl.handle.net/10803/2006 > [Consulta: 8 de novembre de 2013].

Josep Danon. “El Hospital general de Santa Cruz de Barcelona: año 1401”. Manuel Usandizaga. Tesi doctoral fotocopiada, Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina, 1967.

El 2 de maig de 1508 es feia l’inventari de béns de Jaume Rodrigues, un prevere que havia mort feia poc a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les escasses pertinences que deixava hi havia peces de roba i estris, inclosa una espasa amb beina, que avui potser ens costaria relacionar amb la condició eclesiàstica del difunt. Res especialment luxós, com ja era habitual entre els qui morien a l’Hospital, sovint gent de pocs recursos, de pas per la ciutat o arruïnada –com aquell Bartomeu Masons, notari públic de Barcelona, que un any abans hi havia acabat a causa de la seva pobresa.

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

En morir, però, el prevere Rodrigues deixava altres béns més interessants: una col·lecció de llibres, constituïda per cinc volums en quart de poc valor, dels quals l’inventari no dóna cap dada, i cinc impresos que es descriuen breument. Hi trobem tres títols de temàtica espiritual, eclesiàstica i litúrgica: Passió de Jesucrist; Manipulus curatorum (un manual per a sacerdots de Guido de Monte Rocherii); un breviari del bisbat de València amb enquadernació de pell lleonada i gafets d’argent que va ser adquirit, segons una nota al marge, per un membre de la casa de l’infant Enric d’Aragó. Els altres dos títols pertanyen a l’esfera de la literatura d’entreteniment: Tirant lo Blanc i “un libre de forma de full de stampa anomanat dels actes fet(s) per Garino, príncep de Taranto”.

Pel que fa al Tirant imprès, abans de 1508 havien aparegut les edicions incunables de València (1490) i Barcelona (1497). La història de “Garino” s’explicava a Il Guerrin meschino, un llibre de cavalleries de principis del XV, escrit per Andrea da Barberino (1369/70-1431/33) i força difós a Itàlia, on es va copiar i imprimir diverses vegades abans que s’acabés el segle; l’edició prínceps és de 1473. El 1512 se’n publicava a Sevilla la versió castellana d’Alonso Hernández Alemán. Uns anys abans, el 1503, l’impressor Joan Rosembach, llavors actiu a Perpinyà, es comprometia a lliurar “LX Garinos” al llibreter barceloní Joan Trinxer, però la identificació amb l’obra de Barberino no és clara; es podria tractar d’un text gramatical de Guarino de Verona o, fins i tot, d’una història de fra Joan Garí.

Com a contribució a la nòmina de primers lectors del Tirant imprès, l’inventari de Rodrigues té un valor afegit: el prevere llegia la novel·la amb una obra que els últims anys s’ha recuperat com a possible font de Joanot Martorell. A banda d’algun episodi puntual (aparició de la Sibil·la), la relació més directa amb Il Guerrin meschino l’estableix la presència d’un turc anomenat Tirante a l’obra de Barberino, detectada per J. J. Chiner Gimeno; el nom de pila ‘Tirant’ segurament en prové, més que més perquè el turc mor a Andrinòpolis, la mateixa ciutat on Tirant emmalalteix i on anys enrere havia mort Roger de Flor, un dels possibles models del personatge de Martorell. I és que Il Guerrin té certes característiques que individualitzen el Tirant –i el Curial- respecte d’altres llibres de cavalleria, com ara una certa voluntat de versemblança, manifestada en el realisme geogràfic i l’atenció a les necessitats materials immediates; els seus herois respectius, per cert, moren al llit. La possibilitat que Martorell conegués Il Guerrin, potser a Nàpols, un dels centres de difusió de l’obra, és alta. A l’inventari de béns de Martí Joan de Gualba, a qui Martorell havia empenyorat el manuscrit del Tirant i possiblement altres llibres seus com a garantia de préstecs, hi havia un “Anderino mezquino” que s’ha identificat amb l’obra.

L’inventari de Rodrigues val com a mostra de les notícies sobre llibres i biblioteques que ofereix l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquest sentit, la sèrie documental més interessant són els llibres d’inventaris, encants i díxits, conservada de forma irregular. Els volums estan repartits entre les dues institucions on es custodia el fons (l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya), reunit virtualment en un inventari únic en curs. La informació que proporcionen aquells llibres es pot contrastar –encara que no és el cas del que m’ocupa–  amb les dades d’ingrés i mort dels llibres d’entrades i òbits corresponents. També és útil consultar els inventaris ingressats a través d’herències a favor de l’Hospital, un veritable arxiu d’arxius. A tall d’exemple, recordem les notícies dels inventaris del mercader Pere Girgós o Gircós (1399) i el canonge Joan Font de Borrell (1490-1491). Encara, és per aquesta via que hi devia entrar, probablement entre els papers de l’historiador Francesc Calça i els seus parents, un inventari dels béns que Martí el Jove, rei de Sicília, tenia al Castell de Càller en morir el 1409, amb variants respecte de l’exemplar ja conegut de la BC, ms. 178.

 

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

En els grans moviments literaris i culturals, si s’observen o s’estudien de prop, s’hi descobreixen, a part de les grans figures, noms que el pas dels anys ha relegat a un segon o tercer pla. Autors que han estat com petites peces que han ajudat a impulsar una gran maquinària.

A Catalunya, la Renaixença va donar grans noms a la literatura, com ara Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer o Àngel Guimerà, que van suposar un punt d’inflexió en l’evolució i la història de les lletres catalanes. Però en va donar altres que ajudaren a crear aquest entramat d’autors, d’associacions culturals i de revistes que revitalitzaren la cultura. Un d’ells va ser Francesc Ubach i Vinyeta, del qual la Biblioteca de Catalunya en rebé el fons l’any 2005.

Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana el 5 de novembre de 1843 i va morir el 17 de gener de 1913 a Barcelona, ara fa cent anys. Poeta, dramaturg, activista a favor de la causa catalanista i assagista ocasional, fou l’escriptor més premiat de la història dels Jocs Florals. De formació autodidacta i comptable de professió, la vocació literària el va fer entrar en contacte amb els cercles culturals més importants del moment. El 1868 guanyà l’englantina d’or, i a partir d’aquell moment començà una carrera literària que el portaria a triomfar en els certàmens poètics de tot el territori català, i a estrenar moltes de les seves obres dramàtiques en els millors teatres de Barcelona. La premsa de l’època, La Ilustració Catalana, la Renaixensa, La Llumanera, entre altres, es feien ressò dels seus èxits i del seu activisme com a membre de societats catalanistes com La Misteriosa, L’eixam ortogràfic, La Jove Catalunya o Lo Rat Penat. La creació de textos teatrals el portà a escriure un assaig sobre l’escriptura i la història del teatre català: Teatre català. Apuntacions històricas-críticas desde’ls seus orígens fins al present estat, una interessant reflexió sobre l’evolució del teatre que, a tall d’anècdota, Salvador Espriu n’hi recomanà la lectura a Ricard Salvat en una carta el 10 de novembre de 1969[i]: “A un especialista com vostè no cal que li recordi els estudis de l'Yxart, d'en Valldeperes, de l'Ubach i Vinyeta, d'en Melcior Font, d'en Bernat i Duran, d'en Cureti, d'en Fuster, d'en Poblet, d'en Fàbregas sobre el teatre català, ni els arxius teatrals Sedó i companyia.”

La Ilustració Catalana del 15 d’abril de 1882

La tan guardonada poesia, que va publicar en cinc reculls poètics: Celísties (1866), Primerenques (1873), Expansions (1879), Vidre volador (1887) i Lo romancer català. Històric, tradicional i de costums (1877,1894 i 1914), és un clar exponent de poesia patriòtica i romàntica, una poètica que posteriorment el Noucentisme rebutjaria plenament. Entre les nombroses obres de teatre que va escriure, destaquen Los hereus (1868), Rialles i ploralles (1873), La mà freda (1878), Joan Blancas (1880), La cua del xueta (1881), i Almodis (1882), estrenades als teatres Romea, al Liceu i al Teatro del Bon Retiro.

El seu fons personal és una mostra de la rellevància que tingué en l’època: la correspondència inclou noms d’importants personalitats i entitats, els quaderns de reculls de premsa que ell mateix es va fer també demostren la celebritat de què gaudí en els anys de plenitud literària, així com els nombrosos manuscrits de discursos per actes dels Jocs Florals, trobades amb les societats de les quals formà part, o nomenaments com el de la Reial Acadèmia de Bones Lletres; i la gran quantitat de manuscrits de la seva obra literària reflecteixen la intensa productivitat.

Ubach i Vinyeta va morir el 17 de gener de 1913. Al cap de dos dies de la seva mort La Vanguardia en donava la notícia: “Ha fallecido el popular poeta. Porque el señor Ubach y Vinyeta, con su producción fecunda había alcanzado que su nombre se propagara. Constante concurrente a los Juegos Florales que se celebran en Cataluña, fueron innúmeros Ios premios que obtuvo. Desde el 3 de mayo de 1874 era maestro en Gay Saber. Hace ocho años presidió el Consistorio de los Juegos Florales de Barcelona. También ocupó la presidencia de la Academia de Buenas Letras y del Centro Excursionista de Cataluña. Escribió tres obras para el teatro: «Honra, patria y amor, «Almodis» y «Joan Blancas». Desde hace una temporada vivía apartado de las luchas literarias, que tanto le complacieron. Porque sorprendía en otros tiempos acudir á un certamen literario, a unos Juegos Florales, y no oír proclamar su nombre. Había ganado, cuatro premios ordinarios, trece extraordinarios y diecinueve accésits. La noticia de su muerte, acaecida anteayer, produjo gran sentimiento. Porque Ubach y Vinyeta contaba con simpatías generales, no sólo por su labor poética especialmente consagrada a cantar los hechos de la historia catalana, sino, además, por su carácter afable, por la bondad de su corazón”[ii].

Morí en ple Noucentisme i, per tant, destinat a ser desterrat en la completa ignorància. Al cap d’un segle hi continua i potser caldria recuperar-lo, ni que sigui pel reconeixement que gràcies a escriptors com ell en van sortir d’altres que triomfaren en el seu temps i encara ara, o per la simpatia popular que tenia. Cent anys després Francesc Ubach i Vinyeta és un desconegut, un triomfant del seu temps i un oblidat de la posteritat.

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

[i] Salvat, Ricard, “Salvador Espriu” en: Assaig de Teatre, núm. 2-3 (juliol 1995), p. 120.

[ii]La Vanguardia, 19 de gener de 1813, p. 5.

Aquest dissabte 9 de novembre es compleixen 150 anys del naixement de Jaume Massó i Torrents  (Barcelona, 1863-1943), que fou arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 1907 i 1914, a més d’un gran erudit, fundador de diverses empreses editorials i promotor de la normalització de la llengua catalana. L’any 1891 va publicar des de la Tipografia L’Avenç l’obra de Pompeu Fabra: Ensayo de gramática de catalán moderno, que fou fonamental per establir les bases de la gramàtica. El mateix any pronunciava una conferència sobre la campanya de reforma lingüística  “Com és que l’Avenç s’ha llençat a la reforma lingüística?” al Centre Excursionista de Catalunya on defensava una posició de defensa de la regulació de la lingüística catalana:  

Quinas condicions ha de tenir la nostra llengua?
Ser lo més catalana possible.
Poder servir pel major número de catalans que no vulguin deixar de ser-ho.
Ha de poder servir per totas las manifestacions intel·lectuals escritas de la nacionalitat.
S'ha d'acostar tot lo possible a la llengua parlada a fi de tenir en aquesta una base sòlida y viva.
No ha d'oblidar qu'es una llengua novo-llatina y per lo tant germana de las altras fillas del llatí.
 de seguir las bonas tradicions de l'antiga llengua catalana escrita que siguin compatibles am la manera de ser moderna de la llengua.
 de tenir un sistema fonètic, morfològic y ortogràfic lo més perfecte possible per a facilitar el seu coneixement y la seva adopció.
Totas aquestas condicions creyem qu'ha de tenir el català literari. A què las tingui dirigeix els seus esforços el grupo de L'Avenç”

Massó va fer una tasca molt important de recuperació de fons antics i d’estudis bibliogràfics com demostra la seva extensa producció d’articles i treballs sobre peces antigues i singulars de la cultura catalana. 

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. [Arxiu BC]

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. [Arxiu BC]

De totes les seves tasques destacarem especialment la que va dur a terme durant el seu càrrec d’arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou responsable en gran part de la formació de la col·lecció inicial de la Biblioteca de Catalunya com l’adquisició de la biblioteca del bibliòfil Marià Aguiló i Fuster, de la qual n’existeix un Tresor específic sobre la col·lecció escrit per Reis Fontanals. Massó va signar l’informe de proposta de compra conjuntament amb Miquel dels Sants Oliver el 27 de setembre de 1907. En aquest informe, a més de la relació de peces més singulars, elogia la tasca del bibliòfil: “La colecció per ell reunida a força de viatjes y sacrificis, representa l’ascendència natural de tot quant se proposa avuy l’Honorable Diputació de Barcelona al dotar i fundar l’Institut d’Estudis Catalans. Fou l’esforç personal que precedeix a l’esclat de les aspiracions colectives, y ve ungida pel prestigi de les anticipacions genials que posen els fonaments de les grans obres, havent donat material y creasió  a la imponderable tentativa de la Biblioteca Catalana.”

L’acta de compliment de l’acord definitiu d’aquesta compra es firmà el dia 11 de setembre de 1908 al Palau de la Diputació de Barcelona.

Massó descriu a les seves memòries de 1913 el que va representar per ell fer la recepció dels  4.186 llibres de la Biblioteca Aguiló:

La biblioteca ideal.

Recort: Era l dia 23 de juliol de 1908 que va entrar la Biblioteca Aguiló al nostra local. L’Institut d’Estudis Catalans no posseía sino tres cossos de llibreria per instalar-la en la sala que més tard, per la seva encertada decoració, hem anomenat blava  [...] les dependències estaven en obres [...] pels operaris que entraven y sortien a tot’hora, se podía ben dir que la llibreria que acabava d’entrar y que formava el primer nucli important de la futura Biblioteca de Catalunya, estava a la bona-de-Déu. A mi ‘m donaven assalt tota mena de temors y dubtes que van traduir-se, aquell dia que havíem entrat a la vora de cinc mil llibres, en quedar-me entre ells fins a les dotze de la nit [...] durant aquelles llargues hores de nit y matinada passades allí, va vagar-me pensar sobre lo que podia arribar a esser la biblioteca nacional de la nostra terra [...] y per augurar-li en molt poc temps una creixença veritablement extraordinaria.”

Sala Blava o Sala Bonsoms, al Palau de la Generalitat, on es va col·locar la Biblioteca Cervantina donada per Isidre Bonsoms el 1915. [Biblioteca de Catalunya]

Sala Blava, al Palau de la Generalitat, on es va instal·lar inicialment la Biblioteca Aguiló. Després s'hi va col·locar la Biblioteca Cervantina donada per Isidre Bonsoms el 1915. [Biblioteca de Catalunya]

Jaume Massó i Torrents va participar molt activament en la gestació inicial del que havia de ser una biblioteca de referència. El seu moment més àlgid fou el dia de la sessió inaugural de la Biblioteca de Catalunya el 28 de maig de 1914;  transcrivim un fragment del discurs en memòria de la seva tasca:

Els Estatuts de la Biblioteca de Catalunya són dels més liberals que hi ha.

S'hi innoven dugues millores desconegudes en cap altra biblioteca pública espanyola: el préstec i l'accés del públic als prestatges. Es cert que vénen refrenades per unes disposicions transitòries del Reglament; mes tot vindrà: lo principal és que la llibertat existeixi, i entre el personal i el públic s'anirà fent l'aprenentatge de la llibertat. Això com s'ha dit a major llibertat, major respecte al llibre

A partir de 1913 la seva tasca fou la d’inspector de la Biblioteca de Catalunya, ja que Jordi Rubió i Balaguer havia assumit la direcció de la Biblioteca. Fou també professor a l’Escola de Bibliotecàries -principalment de literatura catalana- entre els anys 1917 i 1939 i cap del Departament d’Estampes i Mapes de la Biblioteca de Catalunya des de 1934 fins al 1943. Jaume Massó va publicà nombroses obres i narracions.

La Biblioteca de Catalunya conserva el seu fons i la seva correspondència.

Per commemorar els 150 anys del seu naixement hem actualitzat algunes dades del seu registre a la Viquipèdia.

L’Institut d’Estudis Catalans treu a la llum aquests dies l’obra Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De ‘L’Avenç’ a l’Institut d’Estudis Catalans, escrita per Albert Balcells. Un document que ben segur que contribuirà a fer més coneguda l’obra de Massó i Torrents.

Núria Altarriba
Unitat Bibliogràfica

El 27 d’octubre és el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Amb aquest motiu la Biblioteca de Catalunya es vol sumar als esdeveniments que s'organitzen arreu del món. La nostra acció pretén reivindicar la importància i alertar del perill en què es troba el nostre patrimoni audiovisual. Podeu accedir al llistat d'esdeveniments al web de la IASA (International Association of Sound and Audiovisual Archives).

Enguany es compleixen 110 anys de la data probable d'enregistrament, en cilindres de cera, de tres improvisacions d'Isaac Albéniz Pascual, conservades dins la col·lecció de cilindres de cera Regordosa-Turull de la Biblioteca de Catalunya. Són les úniques gravacions conegudes del gran pianista i compositor català. Ruperto Regordosa va aconseguir reunir una col·lecció de més de 300 cilindres, molts dels quals va enregistrar ell mateix. A mitjan dels anys 1960, el violinista Xavier Turull i Creixell va adquirir-los i donà publicitat a l'existència de cilindres enregistrats pels pianistes catalans Isaac Albéniz, Joaquim Malats i Frank Marshall. El 1976 l' International Piano Archives, aleshores amb seu a Nova York, fou la primera institució en digitalitzar aquests cilindres i editar-los en un LP amb el títol The Catalan Piano Tradition. Gregor Benko i William Santaella, els promotors de l'edició, van situar la data de l'esdeveniment entre 1903 i 1907 basant-se tant en el tipus de suport físic sobre el que es van fer com en la circumstància documentada del pas d'Albéniz per la localitat de Tiana, on Ruperto Regordosa suposadament els va enregistrar. Posteriorment, el 1991, en van fer una reedició en CD afegint-hi un dels tres cilindres restaurat que no havien pogut incloure en LP perquè estava trencat.

Isaac Albéniz va tenir una vida típica d'infant prodigi: va recórrer mig món tocant el piano, i l'altre mig se'l va imaginar, com la trobada amb Franz Liszt que ell explica a Impresiones y diarios de viaje. Era un nen molt entremaliat i va ser un adult conversador, divertit i profundament involucrat en el procés de creació musical. L'atzarosa vida d'Albéniz el va portar a viure a Barcelona, Madrid, Paris, Londres, Niça, i a passar llargues temporades fora de casa recorrent altres països d'Europa i d'Amèrica (Bèlgica, Hongria, Puerto Rico i Cuba). També estiuejava a Tiana, una població propera a Barcelona on la família de la seva muller, Rosina Jordana, hi tenia casa. Sabem que el 1903, concretament el 25 d'agost, es troba en aquesta població del Maresme després d'un any de viatjar entre Niça, Paris, Madrid i Barcelona1.

No tenim constància documental de la data que Ruperto Regordosa, un empresari amb residència a Tiana, va convèncer Albéniz per enregistrar en els cilindres les tres improvisacions. Però sí sabem que els veïns d'aquesta població coneixien l'afició d'Albéniz per jugar al tresillo al Casino, així com el seu gust per improvisar al piano en els balls de festa major del mes de setembre. És probable, doncs, que Regordosa aprofités una d'aquestes sessions espontànies per enregistrar els cilindres entre el 1903 i el 1907. Però tampoc no podem descartar que Regordosa aprofités un altre moment propici. Isaac Albéniz i el seu amic i pianista Joaquim Malats van oferir un o dos concerts a la Sala Giralt de Tiana el 1906, el primer el dia 16 i el segon el 19 de setembre2. A la col·lecció de Regordosa, a més dels tres cilindres d'Albéniz, també n'hi ha cinc amb interpretacions de Joaquim Malats. La coincidència dels dos artistes i del propietari del fonògraf a Tiana, fa pensar en aquesta data d'enregistrament dels cilindres com la més probable, tot i que aquesta sigui una dada pendent de confirmar.

Malgrat que les improvisacions neixen sense la pretensió de ser plasmades en una partitura (d'aquí el seu nom), les tres que Albéniz suposem que enregistra a Tiana consten al catàleg de Romero (2002), ja que han creat prou interès com perquè s'hagin transcrit i editat en partitura i en suport sonor.

Us convidem a saber més d'aquesta col·lecció a partir del proper 14 de novembre, quan s'inaugurarà a la seu de la Biblioteca l'exposició Uns incunables del sonor: la col·lecció Regordosa-Turull de cilindres de cera.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

 

Informació addicional 

Partitures:

Rivera Editores, 2000

DL-78-4-C 112/2. Boileau, 2006

2010-4-C 80/19. Henle Verlag, 2010

 

Enregistraments sonors:

LP 1355. IPA, 1976

CD 167. VAI, 1991.

2005-CD 219 La Mà de Guido, 2004

CD 10898 Zenph, 2011

 

____________________________-

1Justo Romero, Albéniz : discografía recomendada; obra completa recomendada. Madrid: Península, 2002, p. 482.

2 La Vanguardia, 14 de septiembre de 1906, p. 4

mendeley

A partir del proper 31 de desembre, la subscripció al gestor de referències RefWorks a través del CBUC es donarà de baixa. En el seu lloc es recomana la utilització del programa Mendeley. Es tracta d’un gestor de referències molt innovador, integrat amb ScienceDirect i la resta de bases de dades i catàlegs de la biblioteca, que està tenint una molt bona acollida entre la comunitat investigadora d’arreu del món per les seves característiques avançades de xarxa col·laborativa.

Amb la versió clàssica de Mendeley podeu crear una biblioteca personal, importar documents des d’altres plataformes i organitzar-los afegint etiquetes i creant carpetes. Els grups públics i privats permeten compartir la recerca i realitzar treball col·laboratiu. Podeu incloure citacions en Word i generar bibliografies, i també generar un perfil personal amb el currículum, publicacions i filiació.

Encara que no està disponible de moment per a usuaris de la BC, la versió Mendeley Premium ofereix més prestacions que la versió clàssica (més capacitat d’emmagatzematge d’articles, de referències i de grups). Podeu beneficiar-vos-en si sou membres d’alguna universitat membre del CBUC. Si no ho sou, us recomanem que feu servir la versió Mendeley gratuïta.

Si sou usuaris de RefWorks, a http://www.cbuc.cat/bdc/mendeley trobareu les instruccions per a migrar el contingut del vostre compte RefWorks a Mendeley. La biblioteca us pot assessorar en tot el procés de migració.

Per a més informació sobre Mendeley Premium consulteu http://www.cbuc.cat/cbuc/fitxes_tecniques/mendeley_premium. Per a qualsevol dubte o informació addicional, adreceu-vos a info@bnc.cat

Salomé Cerezuela
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) ha estat una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX. Va conrear diversos gèneres literaris –teatre, narrativa, articulisme periodístic...– però en el camp on va sobresortir i pel qual és més conegut és la poesia. Per la seva precocitat creativa –va començar a publicar als dotze anys–, pel seu domini del llenguatge poètic i pel seu carisma personal fou reconegut líder de tota una generació de literats, relacionats amb el Noucentisme, que l’honraren amb l’apel·latiu de «príncep» dels poetes. Carner va publicar una àmplia producció poètica durant el primer terç de segle que, després de la guerra, i sense deixar mai la creació original, es va dedicar a revisar i millorar: el resultat n’és el recull de la seva poesia completa, l’any 1957, veritable obra mestra del gènere.

Retrat de Josep Carner. [Ca. 1961-1962]. Fons Tomàs Garcés. Correspondència / Carner

Retrat de Josep Carner. [Ca. 1961-1962]. Fons Tomàs Garcés. Correspondència / Carner

El 1962 un grup de personalitats catalanes, empeses per la vàlua extraordinària de l’obra de Carner, però també per la convicció de la importància que tindria un premi Nobel per a fer conèixer la literatura catalana, van promoure la seva candidatura al premi Nobel de literatura. No era la primera vegada que es presentava un candidat: a principis de segle havia estat promoguda la figura d’Àngel Guimerà, en una candidatura conjunta amb Frederic Mistral, que no va reeixir –a darrera hora i per pressions externes Guimerà va ser substituït per José de Echegaray, a qui es va atorgar, ex-aequo amb Mistral, el premi el 1904–. En aquesta ocasió, per tal de reforçar la candidatura de Carner es van emprendre diferents iniciatives, entre les quals cal destacar la proposta d’adhesió a la candidatura enviada a professors universitaris de literatura i crítica literària –que assolí un nombre extraordinàriament elevat de participants-, i a diferents entitats i personalitats lligades a la cultura catalana. La candidatura coincidí en el temps amb una proposta de nomenament com a membre del govern republicà a l’exili, que Carner va declinar. Malgrat el fort recolzament català i internacional, la candidatura no reeixí –entre altres raons per pressions externes i per algun informe negatiu d’un corresponent espanyol– i el Nobel de 1962 fou atorgat a John Steinbeck. La candidatura de Carner es va tornar a presentar durant els anys següents, però amb menys empenta. Posteriorment hi hauria altres temptatives –Salvador Espriu, J.V. Foix, Joan Vinyoli…– però la de Carner ha estat, probablement, la més sòlidament estructurada.

Carta de Marià Manent a Josep Carner, en la qual Manent es refereix amb preocupació a les conseqüències que la participació del poeta en el govern de la República a l’exili podria tenir en la seva candidatura al premi Nobel. 11 de març de 1962. Top.: Ms. 4877/Manent (Fons Josep Carner)

Carta de Marià Manent a Josep Carner, en la qual Manent es refereix amb preocupació a les conseqüències que la participació del poeta en el govern de la República a l’exili podria tenir en la seva candidatura al premi Nobel. 11 de març de 1962. Top.: Ms. 4877/Manent (Fons Josep Carner)

Malgrat que la campanya pro Nobel va fracassar, la iniciativa va servir per fer més coneguda l’obra carneriana fora de Catalunya. Amb aquesta finalitat es va publicar una antologia de la seva obra, Choix de poèmes (1962), amb traduccions a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, el neerlandès, el portuguès, el provençal i el suec. Poc després, també s’editaven les traduccions de la ‘plaquette’ Lligam en versions italiana (Legame, 1963) i romanès (Legatura, 1964). Al mateix temps es publicaven en francès les obres de teatre Coup de vent (1963; en català Cop de vent) i L’Ébouriffé (1963; en català El Ben Cofat i l’altre, adaptació a la vegada de la versió original que el mateix Carner havia escrit en castellà, El misterio de Quanaxhuata).

Pla de treball i traduccions per al recull Choix de poèmes (1962). Top.: Ms. 4757 (Fons Josep Carner) / 1999-8-3608

Pla de treball i traduccions per al recull Choix de poèmes (1962). Top.: Ms. 4757 (Fons Josep Carner) / 1999-8-3608

El fons Carner de la Biblioteca de Catalunya conserva una bona mostra de la documentació que es va recollir a fi de recolzar la candidatura: notes a la premsa, resum de les activitats, llistes de personalitats i institucions que donaren suport a la candidatura, cartes al poeta i d’altri relatives al Nobel… i, sobretot, molt material de treball per a preparar les edicions de les traduccions a diverses llengües de la seva obra, que ha permès que sigui un dels poetes més traduïts a altres llengües.

Documentació relativa a la candidatura de Josep Carner al Premi Nobel. [1962].  Top.: Ms. 4881/1 (Fons Josep Carner)

Documentació relativa a la candidatura de Josep Carner al Premi Nobel. [1962]. Top.: Ms. 4881/1 (Fons Josep Carner)

 

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Informació addicional

A la Sala d'Exposicions de la Biblioteca podeu veure, fins al 31 d'octubre, l'exposició "Josep Carner, de príncep a mite"; si no hi sou a temps, podeu visitar l'exposició virtual

Podeu consultar el fons Carner al catàleg de la biblioteca.