You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Tags



BC Blog

Domènec Terradelles va néixer a Barcelona poc abans del setge de 1714, sent la data de naixement encara incerta, per uns autors el 1711 i per altres el 1713. Sobre els seus primers estudis musicals tampoc tenim gaires notícies, però sabem que es va formar musicalment a Catalunya, segons escriu Charles Burney (musicòleg contemporani a Terradelles): “Domenico Terradellas, a Spaniard, born and educated in Catalonia”[i].

Entrats els anys trenta de la divuitena centúria, el compositor barceloní va marxar a Nàpols per completar la seva curta però intensa carrera musical: el 1736 va estrenar el seu primer oratori, Giuseppe riconosciuto, a Nàpols; i tres anys més tard la seva primera òpera, Astarto, a Roma. No va ser fins l’any 1743, però, que va estrenar el seu primer gran èxit popular: la Merope. Una de les seves òperes més conegudes i malauradament poc editada. L’any 1951 la Biblioteca de Catalunya en va fer una edició a cura de Robert Gerhard, però això són figues d’un altre paner que us explicarem en un proper apunt.

Després d’un itinerari musical que el va portar a Itàlia, Bèlgica, França i Anglaterra –on va ser nomenat director del King’s Theatre de Londres-, Domènec Terradelles va escriure, tot just abans de morir, la seva última òpera: Sesostri, rè d’Egitto (1751). Es va presentar l’agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, aleshores propietat de l’Hospital de la Santa Creu, sent la primera òpera d’un català interpretada a Catalunya.

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

A la Biblioteca es conserva el llibret d’aquesta estrena, que deuria ser força solemne si tenim en compte que la destinatària de la dedicatòria que hi apareix és la marquesa de La Mina, dona de Jaime Miguel de Guzmán Dávalos y Spínola, segon marquès de La Mina i capità general de Catalunya (1742-1765).

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

La mort de Domènec Terradelles és un altre interrogant i ha donat a llum tot tipus d’especulacions. Després d’un període de rivalitat entre ell i el compositor Nicolò Jommelli, es diu que l’èxit aclaparador de la seva darrera òpera, Sesostri, rè d’Egitto, va ser la causa indirecta de la seva mort. Segons la llegenda, Jommelli, encegat per la gelosia, va contractar uns sicaris que van matar Terradelles i el van llençar al riu Tíber. Segons una altra versió, el compositor va ser emmetzinat en prendre un refresc quan sortia d’una funció.

Fos quin fos el seu final, com a músic podríem dir que no va ser el més famós ni tampoc el de més producció, però sí que va ser un dels millors compositors d’òpera italiana del s. XVIII, tot i ser català. El juny de 1908 Felip Pedrell escrivia a la Revista musical catalana: “En el segle que visqué, com en els anteriors, presents y futurs, degué ésser, com ho serà sempre, una trista veritat que ningú és profeta en sa terra, y Tarradellas no ho fou ni tampoc ho es ara [...]”

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona : orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, 1990

Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona : Edicions 62, 1999-<2004>

Burney, Charles. A general history of music : from the earliest ages to the present period. London : Printed for the author : and fold by T. Becket, Strand ; J. Robson, New Bond-Street ; and G. Robinson, Paternoster-Row, 1776-1789

Carreras i Bulbena, Josep Rafael. Domènech Terradellas : compositor de la XVIII centuria. Barcelona: Imp. de Francesch X. Altés, 1908

Dolcet, Josep. “Domènec Terradellas, un compositor europeu”. En: Revista musical catalana, núm.  135 (1996).

Giralt i Radigales, Jesús (dir.). Gran enciclopèdia de la música. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1999-<2003>

Pedrell, Felip. “Músics vells de la terra”. En: Revista musical catalana, núm. 54 (1908). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/revmusical/id/1427/rec/54 [consulta: 30 de gener 2014]

 

 [i] Burney, Charles.  A general history of music : from the earliest ages to the present period. Vol. IV, p. 560-559. Top. BC: M 3743

Com ja és ben sabut, l’any 1906 es convocà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de redactar-ne una gramàtica i unificar criteris  a l’hora d’escriure en català. Aquest I Congrés suposà, a més de l’intent de redactar una gramàtica, una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i l’augment del prestigi de la nostra llengua.

Però abans de la reforma ortogràfica, ¿quin era el panorama de la normativa en l’escriptura del català?

Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti...) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb  la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.  

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Durant aquest segle, al Principat, apareix la Gramatica cathalana breu i clara..., de Llorenç Cendrós i la Summa de temps..., d’Ignacio Vallès. També  s’elaboren alguns repertoris lexicogràfics: Fons verborum, d’Antoni Font (1637),  el Thesaurus verborum, de Pere Torra (1640), i, a finals de segle el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696). 

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cal remarcar però, que aquestes gramàtiques, tot i estar escrites en català, estaven més enfocades a l’estudi del llatí. 

Als segles XVI i XVII el català s’usa en la majoria d’àmbits –família, escola, documents de cancelleria... –tot i que el castellà, a causa d’un seguit de  factors polítics, econòmics i culturals, comença a penetrar a la societat catalana. És però, al segle XVIII, i sobretot després de la desfeta del 1714, que amb la introducció progressiva del castellà a les escoles, a l’administració i a altres parcel·les abans reservades al català i al llatí, l’ús del català va quedant reduït a l’esfera familiar i íntima.

Amb tot, encara hi ha certs sectors de la població que defensen la llengua catalana i el seu ús. Així, al segle XVIII, cal destacar les figures capdavanteres de Pere Màrtir Anglès amb la seva obra, Prontuario orthologi-graphico trilingüe... i la de Josep Ullastra, que no es publicà fins a l’any 1980, però de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit original.

Ullastra

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Al País Valencià destaca la figura de Carles Ros, gran defensor de la llengua catalana i considerat un precursor de la Renaixença en aquest indret. 

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Arribem al segle XIX amb una llengua empobrida, molt castellanitzada i sense unificació ni fixació gramatical. A les primeries d’aquest segle, i en un entorn de dominància de la llengua castellana en molts àmbits, apareixen les gramàtiques de Josep Pau Ballot (1813) i la de Joan Petit i Aguilar, de la qual la Biblioteca de Catalunya  conserva el manuscrit. També, en un intent de fixar la llengua, Pere Labèrnia elabora el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y Llatina (1840).

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

És a partir del moviment de la Renaixença (1833-), quan sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau enceta un nou període de revalorització de la llengua i n’augmenta el nombre d’estudiosos. En aquest període, destaquen, al Principat, les gramàtiques de Magí Pers i Ramona, Pau Estorch, Jaume Nonell i Mas i Antoni de Bofarull, entre d’altres. A Mallorca, la de Juan José Amengual, a Menorca, la d'Antoni Febrer i Cardona i al Rosselló, la de P. Puiggarí.

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

En aquest segle trobem altres intents d’unificació de la llengua. D’una banda, als Jocs Florals, es crea una  Comissió amb figures destacades — Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló...— "per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá [Catalunya] en altres épocas”.

De l’altra, diverses publicacions periòdiques  —Lo Gay Saber, el Calendari Català, La Revista literària, L’Avenç...—dediquen seccions a revisar aspectes lingüístics de la llengua catalana. En aquest sentit, convé destacar la “Campanya Lingüística” de l’Avenç (1890-1892) que es pot considerar precursora de la reforma ortogràfica.

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

Tot i els diversos intents de fixació de la llengua, al tombant del segle XIX ens trobem amb força controvèrsies entre els partidaris i els detractors de la unificació de la llengua, així com entre les tendències modernitzants o arcaïtzants del català.

Cal agrair doncs, la gran tasca iniciada en aquest Congrés, així com la de la figura capdavantera de  Fabra a l’hora de salvar la llengua catalana de l’anarquia ortogràfica que havia regnat fins llavors.

Gramàtiques a la Biblioteca de Catalunya

Bibliografia

Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització / Pompeu Fabra; a cura de Francesc Vallverdú. Barcelona : Edicions 62, 1980

Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1985

Segarra, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona : Empúries, 1985

Gazophylacium: bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures.http://lexicografia.blogspot.com/2011/03/gramatica-catalana-en-linia.html

 

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Els diccionaris descriuen les minves o calmes de gener com el descens del nivell del mar a l'hivern a causa d'altes pressions, que ens donen uns dies de bonança a la costa i una mar molt plana. Però més enllà de la hidrografia i la climatologia, sempre hi ha qui les associa al poema de Joan Maragall, un Maragall jove, primerenc, amb la veu poètica encara lluny de la seva maduresa però ple de força, lirisme i amor a la vida.

Es tracta d'un magnífic poema de vint-i-tres decasíl·labs que va escriure en plena exultació amorosa i que es va donar a conèixer a L'Avens del 31 de gener de 1891. El poeta utilitza la natura per a expressar la seva joia i la seva esperança, després d'uns anys d'inquietuds i decepcions.

 

Manuscrit del poema Les minves de gener.  Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

Manuscrit del poema Les minves de gener. Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

 

L’estiu del 1888 coneix Clara Noble Malvido a Puigcerdà, una noieta menuda, rossa i d’ulls blaus, filla del comerciant anglès Ernest Noble i d'una dama andalusa amb un nom ben literari, María de las Angustias Malvido. Ell té vint-i-set anys i ella quinze, i en les cartes que adreça al gran amic Antoni Roura, que va esdevenir el confident de les seves cabòries amoroses, comença a referir-s'hi com a “the fairy”.

 

Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12. Clara Noble abans de casar-se.  Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis

Clara Noble abans de casar-se. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis -- Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12

 

La primera menció es llegeix en una carta de 8 de gener de 1889 (mrgll-Mss. 6-52-5):

"Aquet mateix dia de Nadal hi havia en lo teatre "the fairy": com era dia d'entrada plena no m'en vaig adonar fins a mitja funció, y després al sortir, pe'l corredor, nos varem saludar entre mitj del riu de gent que 'ns feya pampellugas. La veig bastant sovint y fins l'hi he dat motiu per a que ella pensi que li faig l'ós. Ara venen á estarse á Barcelona : aixís m'ho vá dir en William un dia que 'l vaig trobar y 'm vá fer una ovació á l'inglesa (-Oooooh! - ab un mohiment ample de brassos) y també 'm vá dir que 'l pròxim estiu tornarían á Puigcerdá. Allí, si no antes, hauré de resóldrer alguna cosa, perqué es una criatura que m'agrada bastant".

I en una altra carta, de 16 de maig de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-4/3), el poeta escriu:

"L'escultor me torna a buscar lo cos, lo mestre de piano me vol are per una d'aquellas nenas de que t'he parlat, lo Senyor Jordana encara no'm deixa tranquil, los amichs saben que vull á "the fairy", la que llegeix la "Gaviota" sab que pujo á informar sovint per en Girona y la Companyia de Fransa (clients de can Brugada) y no trova cap mes xicot, la viuda de mon íntim amich es molt aixerideta (ahí vaig saludarla) (¡si ell me sentia!), y á casa per medi d'uns parents me volen fer conéixer una pubilla molt rica... Aixó és horrorós... pro al estiu se donará la batalla, y lo dia que fassi 30 anys vull estar lligat ab una ó altra encara que no siga mes que perqué no m'emprenyin".

Maragall es casa amb Clara el 27 de desembre de 1891 a l’església de Santa Anna de Barcelona. Ella té divuit anys, ell ja en té trenta, i els amics li fan un regal de noces que l’emociona profundament. El matí del casament rep a casa una caixa amb cent volumets impresos del títol “Poesias: originals i traduccions". Es tracta d'una edició no venal que recull la seva producció poètica i les traduccions de Goethe escrites fins al moment.  El seu amic Josep Soler li havia anat sostraient composicions amb el pretext d’ensenyar-les a altres amics i tots junts foren els responsables de l’edició. Realitzada per La Ilustració Catalana, són cent exemplars numerats i un sense numerar dedicats "A en Joan Maragall en son casament ab la Senyoreta Donya Clara Noble sos amichs Enric Buxaderes, Geroni Buxadeu, Emili Clausolles, Joan Gubern, Francesch Matheu, Narcís Oller, Joseph Ribas, Anton Romaní, Víctor Sanpere, Joan Sardá, Joseph Soler, Joseph Ventayol y Joseph Yxart." El 1895 el publicaria la Tipografia L'Avenç en una edició que pren el mateix títol, "Poesies", i obre el cicle "Claror", dedicat al festeig i casament amb Clara Noble.

 

Fragment del poema "Mimves del gener" en l'edició de 1891

Fragment del poema 'Mimves del gener' en l'edició de 1891

 

I per acabar, us recomano escoltar l'admirable recitació que en fa David Espunya. No us decebrà!
 
 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Maragall, Joan. Cartes del festeig, edició i introducció a cura de Glòria Casals. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona:  La Magrana, 1998.

Serrahima, Maurici. Joan Maragall. Barcelona : Edicions 62, 1990.

Els papers de la Societat Pírica ingressen a la Biblioteca de Catalunya la primavera del 2011 com a part integrant del conjunt documental Alòs-Moner, donat pels germans Alòs-Moner i Vila.

Aquesta entitat fou una acadèmia i societat aristocràtica catalana que, tal i com s’esmenta en el seu Reglament de 1847, es feia anomenar “Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronómico-gimnàstico-gaseosa” i neix amb l’objectiu de: “… promoure lo divertiment y recreo dels socios…” (Ms. 9387/1). Els papers de la Societat  permeten fer un seguiment de la seva activitat des dels seus inicis el 1843 fins a  la dècada dels cinquanta, període durant el qual funcionà amb més o menys intensitat, i són una aportació no només curiosa, sinó particularment important per a la història de la literatura catalana del segle XIX.

Des de mitjans del segle XIX, eren habituals les tertúlies i reunions privades, algunes reduïdes a un cercle de familiars i amistats, i d’altres amb caràcter semipúblic, com ara la Reunió familiar del mestre de cases Josep Cuyàs (1865-1877). Aquestes reunions s’organitzaven al voltant d’un grup de gent escollida que sovint feien representacions teatrals, bé sessions de teatre d’ombres (és el cas de la Societat Senzilla de Nevas al carrer Canuda, 1869), o bé de teatre humorístic amb els membres de la societat o tertúlia com a actors (com és el cas de la Pírica). Moltes d’aquestes entitats utilitzaven revistes com a mitjà d’expressió, difusió o reclam per fer publicitat de les seves actuacions.

La Pírica estava formada per membres de diverses famílies de la petita noblesa catalana, algunes emparentades entre si, i integrades per eclesiàstics, nobles, militars o juristes; entre aquestes trobem les famílies Dou, Alòs, Magarola, Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs i Senillosa. La BC conserva documentació d’alguns dels seus membres:  Ferran de Sagarra i els Magarola, el fons dels quals conté documentació patrimonial i correspondència de la família i la seva vinculació i emparentament amb els Sentmenat, i ben evidentment els Dou i els Alòs.

El fons de la Societat Pírica és una gran troballa que destaca, d’entrada, per les peculiaritats i formes estrictes del seu funcionament i pel seu codi tancat. També sorprèn pel context que els envolta, per les figures que en formen part, per la seva prolixitat, així com per l’escenografia. L’entramat de noms de les colles, de càrrecs –com el de Mestre, per exemple –, i la denominació dels mesos de l’any imitant la cronologia instituïda per la Revolució Francesca (Ms.9390/1): Nevat (gener), Febrós (febrer), Bufador (març), Mullat (abril), etc, fan que la lectura i estudi dels documents, fins que hom no s’habitua a les denominacions i a situar-se i identificar-ne els protagonistes, sigui més lenta. Fins i tot tenien un “Mestre higiènic” que actuava com a metge, i van crear una ordre de cavalleria anomenada de La Concòrdia que queda establerta als estatuts (Ms. 9387/1).

Tota la documentació generada està escrita en català, i se’n poden diferenciar tres grans blocs:

I) Documentació de gestió i vida interna de la societat: relacions entre els seus membres, queixes, propostes, activitats lúdiques, decrets i correspondència…

 Documentació de constitució

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

 

Documentació comptable, notarial i jurídica

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII  (Ms. 9388/3, 4)

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII (Ms. 9388/3, 4)

 

Activitat de la Societat

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de  Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

 

II) Literatura de marcat caràcter humoristico-satíric:

L’obra de creació és molt diversa;  inclou deu títols de  revistes satíriques inèdites (cal destacar “La Gateta” amb il·lustracions satirico-còmiques), i fins a vint-i-sis obres de teatre (per exemple, “Los lluents mirats de perfil” de Francesc de Dou i “Amors i asañas del Gran Arlequí”, de Ferran de Sagarra i de Llinàs). 

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

Una peça que ressalta és un àlbum romàntic amb poemes, retrats, dibuixos i pintures en el qual podem trobar la representació gràfica dels múltiples actes que celebraven:

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

A més d’aquest àlbum poètic, hi ha un gran nombre de poemes solts:  l’”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”, “La Pyrica: poema historich en cants” dedicat al president de la Societat, Mestre Bolitx [Joaquim de Dou], (Ms. 9394/2), i altres. Hi ha també apunts per a una petita història de la Societat que emmarca i dóna context a la resta de documentació.

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”.   [184-] (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”. [184-] (Ms. 9394/1)

III) Accessoris: objectes, vestimenta i insígnies com l’arlequí, bandes, anells i medalles que utilitzaven en les seves sessions privades, així com també pintures i dibuixos per a servir de  decorats. 

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Un article d’Albert Rossich publicat recentment fa una aproximació més exhaustiva al conjunt material: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/l_avenc/391/Focus/Els-papers-de-la-Societat-Pirica-una-troballa-il-luminadora .

El fons de la Societat Pírica, així com altra documentació donada per la família Alòs-Moner , es troba disponible a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, i es pot consultar a la sala de Reserva:

------

Bibliografia

Lluís Bonada, “Surt a la llum l’exuberant producció literària de la Pírica, societat aristòcrata barcelonina del XIX” dins El Temps, 55 (25 juny 2013).

Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric.Barcelona: Publicació de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca de Serra d’Or; 197), p. 155-156

La Pírica o Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa; selecció, textos i maquetació de Néstor Bogajo. Barcelona, autoedició,  3 d’octubre de 2013.

Albert Rossich, “Els papers de la Societat Pírica: una troballa il·luminadora” dins L’Avenç, 391 (juny 2013).

 

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits 

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.

L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.

I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”

Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.  

La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.

El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.

El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Heus aquí l’inici de la història d’un músic de formació autodidacta: els rotlles de pianola.i

Manuel Blancafort i de Rosselló va néixer a la Garriga l’any 1897. El seu pare li va donar les primeres lliçons de solfeig i piano, tot i que bona part de la seva formació musical es degué a la seva activitat a la fàbrica familiar de rotlles de pianola “Rollos Victoria”, on va treballar des dels 17 fins als 32 anys. Ell mateix transcrivia la música -ja fos per a piano, per a orquestra o música de cambra- a partir de les partitures originals, i feia els models amb els quals es fabricaven posteriorment els rotlles. Per les seves mans van passar partitures de compositors de dins i fora del país, clàssics i contemporanis; va ser així com va instruir-se fora de les aules d’escoles de música i conservatoris i va conèixer de primera mà com escrivien els compositors de referència.

BC M 4897_26_3

Manuel Blancafort a la fàbrica de rotlles. La Garriga, 1918. Top.: BC M 4897/26/3

Aquesta formació es va completar amb un altre punt cardinal de la seva vida, el Balneari Blancafort de la Garriga, empresa també familiar i punt de trobada de gent de renom de la societat catalana com Josep Carner, Eugeni d’Ors, Amadeu Vives, Enric Granados, Joan Lamote de Grignon, per citar-ne alguns. En aquest ambient tan selecte, des del punt de vista intel·lectual i cultural, va conèixer a Frederic Mompou, amb qui va establir una sòlida amistat. Mompou va ser el seu amic, mestre i conseller. Ell el va animar a continuar la seva carrera musical i el va ajudar a editar les seves primeres obres.

La correspondència que es van creuar Blancafort i Mompou, que es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya juntament amb la resta de documentació personal, és el testimoni escrit i silenciós de la amistat que varen tenir tots dos músics.

BC M 4896_4_p

Correspondència enviada a Frederic Mompou, any 1923. Top.: BC M 4896/4

Després de la mort de Blancafort el 1987, el fons del compositor Manuel Blancafort va ingressar a la Biblioteca de Catalunya en diversos lliuraments, gràcies a la donació de la família Blancafort. El lliurament inicial, i el més voluminós, va ser l’any 1990 i el van seguir els dels anys 2000 i 2007. Dins aquest fons trobem partitures manuscrites i impreses, correspondència, documentació personal i professional, programes de mà, publicacions periòdiques i retalls de premsa, fotografies i també dos rotlles de pianola on estan enregistrades dues obres de Blancafort, Hommage à CH. Chaplin (d’American souvenir) i L’orgue de cavallets (d’El parc d’atraccions).

Aquest fons, com d’altres fons musicals, inclou documents i obres per redescobrir. Aprofitant que s’apropa el Nadal, recordem una obra seva per a orquestra, Angelorum Scherzum in Bethlehem ii (1958), que segons el catàleg de la Fundació Manuel Blancafort, no s’ha arribat a estrenar.

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 [i]  Fons Manuel Blancafort. BC M 4897/5/19 doc. 100. Plec de notes diverses numerades sobre música.

[ii] Fons Manuel Blancafort. BC M 4893/14. 

Si us passegeu pel recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu i us fixeu en els seus murs, descobrireu tota mena de dibuixos, escuts i inscripcions, alguns de factura ben moderna.

Però avui us volem descriure les inscripcions que es troben a les naus gòtiques, les que podeu llegir als murs de la Biblioteca de Catalunya. Totes són del segle XVII i en català. Unes, amb caràcters gòtics i acompanyades de petites escultures; les altres, amb caràcters llatins.

Només entrar, a la llinda de la porta d’accés a les sales de lectura, hi ha una inscripció que testimonia el greu incendi que l’hospital va patir el 1638 i que el va destruir en bona part:

“Se posà foc en aquests quarto y en el espai de 4 hores se crema tot sens poder profitar cosa y acudint les almoines dels benefactors ab llarguesa fou lo mateix any reedificat”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la Sala de Ponent n’hi trobem dues més. La primera —amb una bonica escultura amb dos àngels que sostenen un escut— diu “Guardarroba y estubas. 1638”. Al diccionari Alcover-Moll, la paraula “estuba” presenta aquestes dues accepcions que il·lustren segurament el primigeni sentit de la llegenda: cambra on es prenen banys calents; habitació molt calenta o abrigada.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

La segona té un Calvari esculpit i el següent text en caràcters llatins, que commemora la construcció d’una dependència hospitalària:

 “Se·s feta la present ystàntia esent pro[ho]ms Ioseph Pedrol, nota[r]i de Barc[celona] y Pe[re] Rius Ortolà y Ber[tran] Ortolà y Bernat Camarada, pagès y ca[…] Pere Armanyà, clavari, H[ierònim] Droguer.– 1635”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si continuem el recorregut, gairebé al final de la Sala de Llevant localitzem l’escut dels franciscans amb aquest epígraf, que indicaria l’entrada a una de les infermeries que acollien els confrares d’aquest orde:

“Aposento dels germans de la tercera orde de penitentia del nostre para St. Fch. 1670”. 

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Per acabar us en volem mostrar una, en caràcters gòtics i amb una imatge policromada de Jesucrist, que, en principi, només la podreu admirar els dies de portes obertes o de visites concertades, ja que és a la llinda de la porta del Museu del Llibre Frederic Marès. I diu així: “Hospes eram et collegistis me”, o sigui, “Vaig ser hoste i em vas acollir”, que era una obra de misericòrdia corporal (Mateu 25: 35) i que vindria a ser el lema dels hospitals.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Actualment, l’edifici gòtic, com bé sabreu, no acull un hospital, sinó una biblioteca i no tindria exactament aquest lema, però si hi entreu, sereu sempre benvinguts.

 

Marta Riera
SAIOD

 

BIBLIOGRAFIA

Felio A. Vilarrubias. Notícia histórico-arquitectónica de los edificios del antiguo Hospital de la Santa Cruz y Casa de Convalecencia de San Pablo de la ciudad de Barcelona: 1401-1928. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, 1969.

Antonio Conejo da Pena. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement [en línia]. Barcelona: UB. Departament d’Història de l’Art, 2002. < http://hdl.handle.net/10803/2006 > [Consulta: 8 de novembre de 2013].

Josep Danon. “El Hospital general de Santa Cruz de Barcelona: año 1401”. Manuel Usandizaga. Tesi doctoral fotocopiada, Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina, 1967.

El 2 de maig de 1508 es feia l’inventari de béns de Jaume Rodrigues, un prevere que havia mort feia poc a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les escasses pertinences que deixava hi havia peces de roba i estris, inclosa una espasa amb beina, que avui potser ens costaria relacionar amb la condició eclesiàstica del difunt. Res especialment luxós, com ja era habitual entre els qui morien a l’Hospital, sovint gent de pocs recursos, de pas per la ciutat o arruïnada –com aquell Bartomeu Masons, notari públic de Barcelona, que un any abans hi havia acabat a causa de la seva pobresa.

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

En morir, però, el prevere Rodrigues deixava altres béns més interessants: una col·lecció de llibres, constituïda per cinc volums en quart de poc valor, dels quals l’inventari no dóna cap dada, i cinc impresos que es descriuen breument. Hi trobem tres títols de temàtica espiritual, eclesiàstica i litúrgica: Passió de Jesucrist; Manipulus curatorum (un manual per a sacerdots de Guido de Monte Rocherii); un breviari del bisbat de València amb enquadernació de pell lleonada i gafets d’argent que va ser adquirit, segons una nota al marge, per un membre de la casa de l’infant Enric d’Aragó. Els altres dos títols pertanyen a l’esfera de la literatura d’entreteniment: Tirant lo Blanc i “un libre de forma de full de stampa anomanat dels actes fet(s) per Garino, príncep de Taranto”.

Pel que fa al Tirant imprès, abans de 1508 havien aparegut les edicions incunables de València (1490) i Barcelona (1497). La història de “Garino” s’explicava a Il Guerrin meschino, un llibre de cavalleries de principis del XV, escrit per Andrea da Barberino (1369/70-1431/33) i força difós a Itàlia, on es va copiar i imprimir diverses vegades abans que s’acabés el segle; l’edició prínceps és de 1473. El 1512 se’n publicava a Sevilla la versió castellana d’Alonso Hernández Alemán. Uns anys abans, el 1503, l’impressor Joan Rosembach, llavors actiu a Perpinyà, es comprometia a lliurar “LX Garinos” al llibreter barceloní Joan Trinxer, però la identificació amb l’obra de Barberino no és clara; es podria tractar d’un text gramatical de Guarino de Verona o, fins i tot, d’una història de fra Joan Garí.

Com a contribució a la nòmina de primers lectors del Tirant imprès, l’inventari de Rodrigues té un valor afegit: el prevere llegia la novel·la amb una obra que els últims anys s’ha recuperat com a possible font de Joanot Martorell. A banda d’algun episodi puntual (aparició de la Sibil·la), la relació més directa amb Il Guerrin meschino l’estableix la presència d’un turc anomenat Tirante a l’obra de Barberino, detectada per J. J. Chiner Gimeno; el nom de pila ‘Tirant’ segurament en prové, més que més perquè el turc mor a Andrinòpolis, la mateixa ciutat on Tirant emmalalteix i on anys enrere havia mort Roger de Flor, un dels possibles models del personatge de Martorell. I és que Il Guerrin té certes característiques que individualitzen el Tirant –i el Curial- respecte d’altres llibres de cavalleria, com ara una certa voluntat de versemblança, manifestada en el realisme geogràfic i l’atenció a les necessitats materials immediates; els seus herois respectius, per cert, moren al llit. La possibilitat que Martorell conegués Il Guerrin, potser a Nàpols, un dels centres de difusió de l’obra, és alta. A l’inventari de béns de Martí Joan de Gualba, a qui Martorell havia empenyorat el manuscrit del Tirant i possiblement altres llibres seus com a garantia de préstecs, hi havia un “Anderino mezquino” que s’ha identificat amb l’obra.

L’inventari de Rodrigues val com a mostra de les notícies sobre llibres i biblioteques que ofereix l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquest sentit, la sèrie documental més interessant són els llibres d’inventaris, encants i díxits, conservada de forma irregular. Els volums estan repartits entre les dues institucions on es custodia el fons (l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya), reunit virtualment en un inventari únic en curs. La informació que proporcionen aquells llibres es pot contrastar –encara que no és el cas del que m’ocupa–  amb les dades d’ingrés i mort dels llibres d’entrades i òbits corresponents. També és útil consultar els inventaris ingressats a través d’herències a favor de l’Hospital, un veritable arxiu d’arxius. A tall d’exemple, recordem les notícies dels inventaris del mercader Pere Girgós o Gircós (1399) i el canonge Joan Font de Borrell (1490-1491). Encara, és per aquesta via que hi devia entrar, probablement entre els papers de l’historiador Francesc Calça i els seus parents, un inventari dels béns que Martí el Jove, rei de Sicília, tenia al Castell de Càller en morir el 1409, amb variants respecte de l’exemplar ja conegut de la BC, ms. 178.

 

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

En els grans moviments literaris i culturals, si s’observen o s’estudien de prop, s’hi descobreixen, a part de les grans figures, noms que el pas dels anys ha relegat a un segon o tercer pla. Autors que han estat com petites peces que han ajudat a impulsar una gran maquinària.

A Catalunya, la Renaixença va donar grans noms a la literatura, com ara Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer o Àngel Guimerà, que van suposar un punt d’inflexió en l’evolució i la història de les lletres catalanes. Però en va donar altres que ajudaren a crear aquest entramat d’autors, d’associacions culturals i de revistes que revitalitzaren la cultura. Un d’ells va ser Francesc Ubach i Vinyeta, del qual la Biblioteca de Catalunya en rebé el fons l’any 2005.

Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana el 5 de novembre de 1843 i va morir el 17 de gener de 1913 a Barcelona, ara fa cent anys. Poeta, dramaturg, activista a favor de la causa catalanista i assagista ocasional, fou l’escriptor més premiat de la història dels Jocs Florals. De formació autodidacta i comptable de professió, la vocació literària el va fer entrar en contacte amb els cercles culturals més importants del moment. El 1868 guanyà l’englantina d’or, i a partir d’aquell moment començà una carrera literària que el portaria a triomfar en els certàmens poètics de tot el territori català, i a estrenar moltes de les seves obres dramàtiques en els millors teatres de Barcelona. La premsa de l’època, La Ilustració Catalana, la Renaixensa, La Llumanera, entre altres, es feien ressò dels seus èxits i del seu activisme com a membre de societats catalanistes com La Misteriosa, L’eixam ortogràfic, La Jove Catalunya o Lo Rat Penat. La creació de textos teatrals el portà a escriure un assaig sobre l’escriptura i la història del teatre català: Teatre català. Apuntacions històricas-críticas desde’ls seus orígens fins al present estat, una interessant reflexió sobre l’evolució del teatre que, a tall d’anècdota, Salvador Espriu n’hi recomanà la lectura a Ricard Salvat en una carta el 10 de novembre de 1969[i]: “A un especialista com vostè no cal que li recordi els estudis de l'Yxart, d'en Valldeperes, de l'Ubach i Vinyeta, d'en Melcior Font, d'en Bernat i Duran, d'en Cureti, d'en Fuster, d'en Poblet, d'en Fàbregas sobre el teatre català, ni els arxius teatrals Sedó i companyia.”

La Ilustració Catalana del 15 d’abril de 1882

La tan guardonada poesia, que va publicar en cinc reculls poètics: Celísties (1866), Primerenques (1873), Expansions (1879), Vidre volador (1887) i Lo romancer català. Històric, tradicional i de costums (1877,1894 i 1914), és un clar exponent de poesia patriòtica i romàntica, una poètica que posteriorment el Noucentisme rebutjaria plenament. Entre les nombroses obres de teatre que va escriure, destaquen Los hereus (1868), Rialles i ploralles (1873), La mà freda (1878), Joan Blancas (1880), La cua del xueta (1881), i Almodis (1882), estrenades als teatres Romea, al Liceu i al Teatro del Bon Retiro.

El seu fons personal és una mostra de la rellevància que tingué en l’època: la correspondència inclou noms d’importants personalitats i entitats, els quaderns de reculls de premsa que ell mateix es va fer també demostren la celebritat de què gaudí en els anys de plenitud literària, així com els nombrosos manuscrits de discursos per actes dels Jocs Florals, trobades amb les societats de les quals formà part, o nomenaments com el de la Reial Acadèmia de Bones Lletres; i la gran quantitat de manuscrits de la seva obra literària reflecteixen la intensa productivitat.

Ubach i Vinyeta va morir el 17 de gener de 1913. Al cap de dos dies de la seva mort La Vanguardia en donava la notícia: “Ha fallecido el popular poeta. Porque el señor Ubach y Vinyeta, con su producción fecunda había alcanzado que su nombre se propagara. Constante concurrente a los Juegos Florales que se celebran en Cataluña, fueron innúmeros Ios premios que obtuvo. Desde el 3 de mayo de 1874 era maestro en Gay Saber. Hace ocho años presidió el Consistorio de los Juegos Florales de Barcelona. También ocupó la presidencia de la Academia de Buenas Letras y del Centro Excursionista de Cataluña. Escribió tres obras para el teatro: «Honra, patria y amor, «Almodis» y «Joan Blancas». Desde hace una temporada vivía apartado de las luchas literarias, que tanto le complacieron. Porque sorprendía en otros tiempos acudir á un certamen literario, a unos Juegos Florales, y no oír proclamar su nombre. Había ganado, cuatro premios ordinarios, trece extraordinarios y diecinueve accésits. La noticia de su muerte, acaecida anteayer, produjo gran sentimiento. Porque Ubach y Vinyeta contaba con simpatías generales, no sólo por su labor poética especialmente consagrada a cantar los hechos de la historia catalana, sino, además, por su carácter afable, por la bondad de su corazón”[ii].

Morí en ple Noucentisme i, per tant, destinat a ser desterrat en la completa ignorància. Al cap d’un segle hi continua i potser caldria recuperar-lo, ni que sigui pel reconeixement que gràcies a escriptors com ell en van sortir d’altres que triomfaren en el seu temps i encara ara, o per la simpatia popular que tenia. Cent anys després Francesc Ubach i Vinyeta és un desconegut, un triomfant del seu temps i un oblidat de la posteritat.

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

[i] Salvat, Ricard, “Salvador Espriu” en: Assaig de Teatre, núm. 2-3 (juliol 1995), p. 120.

[ii]La Vanguardia, 19 de gener de 1813, p. 5.