You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

Tags



BC Blog

Aquest any 2015 se celebren diversos aniversaris de personalitats del món de la música a Catalunya —alguns de vius, d’altres que ja ens han deixat— com els compositors Enric Morera, Antoni Massana, Antoni Planàs, Josep Soler i Jordi Cervelló.

La Biblioteca de Catalunya conserva els seus fons personals i està treballant per posar-los a l’abast dels lectors, en el cas que encara no ho estiguin. Us oferim una breu descripció d’aquests fons.

ENRIC MORERA I VIURA (Barcelona, 1865 - 1942)

Compositor, director i pedagog
150è aniversari del naixement

Enric Morera és dels músics més representatius del modernisme musical català. Va residir en diversos indrets —l’Argentina, Bèlgica, Barcelona—  on contactà amb importants mestres com ara F. Pedrell, I. Albéniz. C.G. Vidiella o E. Cioffi, que influïren en la seva obra. Si bé se’l recorda especialment per les seves sardanes —La Santa Espina, Les fulles seques, L’Empordà...—, la seva obra és molt variada: compongué música escènica  –entre d’altra  l’òpera La fada amb llibret de Jaume Massó i Torrents—,  música coral, simfònica i de cambra, així com també una Missa de rèquiem. L’any 1895 fundà la Societat Coral Catalunya Nova i el 1901, el Teatre Líric Català. Cal destacar igualment la seva tasca com a pedagog tant per la formació de compositors significatius com per l’elaboració diverses obres de teoria musical. Ocupà la càtedra de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1895),  de la qual va ser també sotsdirector.

Documentació: majoritàriament, el fons Enric Morera inclou l’obra musical, amb més de cinquanta obres teatrals, entre elles sis òperes, al voltant d’unes vint obres per a orquestra, més de cinquanta sardanes, prop de cent cinquanta cançons corals i per a veu i piano, altres obres pròpies i harmonitzacions, un tractat d’harmonia i un de contrapunt.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya (CDM) l’any 1988 i, posteriorment, ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 2005, juntament amb la resta de fons del CDM.

La Biblioteca de Catalunya celebra l’efemèride amb diverses exposicions: dedicà al mestre Morera tres vitrines de l’exposició que tingué lloc a l’Espai Zero el passat gener amb motiu de “Barcelona, capital de la sardana 2014” http://www.bnc.cat/Visita-ns/Exposicions/Sardanes-Amunt; ha col·laborat en l’exposició de Sitges “Morera i el seu món” (juliol-octubre 2015) i està prevista per a l’any vinent (març-abril 2016) una exposició a l’Espai Zero de la BC.

ENRIC MORERA I VIURA

Enric Morera. Top: Col. Ramon Borràs Capsa M 17

 

ANTONI MASSANA I BERTRAN (Camprodon, 1890-Raïmat, 1966)

Compositor i organista.
125è aniversari de naixement

Massana estudià música a Barcelona amb importants mestres com ara Enric Granados, Felip Pedrell i Cristòfor Taltabull, entre d’altres. L’any 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i el 1922 fou ordenat sacerdot. També es llicencià en música gregoriana i sacra a Roma. Fou mestre de capella i organista a l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes, a Barcelona i professor del Conservatori Superior del Liceu. De 1949 a 1953 fou destinat a Amèrica. Se’l considera un autor romàntic amb clares influències post-wagnerianes, com la de R. Strauss, encara que també va saber incorporar en la seva música harmonies de l’escola impressionista francesa. Col·laborà amb la Revista Musical Catalana. La seva obra és molt extensa i variada; en podem destacar l’òpera Canigó, l’oratori, La creació i l’obra simfònica,  Elegia a Debussy, entre d’altres. Escriví a més, peces per a piano, motets, cantates per a violí i orgue i lieder.  

Documentació: partitures manuscrites i impreses, biografies i entrevistes.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i catàleg imprès, elaborat per Joana Crespí.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: dipòsit fet pels jesuïtes l’any 1967.

Antoni Massana i Bertran

Antoni Massana. Reproducció facilitada per M.Teresa Garrigosa.

 

ANTONI PLANÀS MARCA (Reus, 1890-Barcelona, 1980)

Compositor i violoncel·lista
125è aniversari de naixement

Fill de Miquel Planàs i Mora,  compositor i mestre de capella, de qui rebé el primer mestratge. Formà part del Quartet Renaixement, fundat i dirigit per Eduard Toldrà el 1912. També fou membre orquestra del Liceu i de l’Orquestra de cambra "Enric Casals". En l’àmbit de la composició conreà diversos gèneres: música per a orquestra i per a instruments de corda i també les obres per a cobla. De més de 200 títols, uns 53 corresponen a sardanes. Moltes de les obres per a cor d’homes i per a veus mixtes van ser premiades (per l’Orfeó Català, l’Orfeó Gracienc, la Fundació Patxot…). Dins el gènere de la música escènica destaca La Sibil·la Casandra : auto navideño del siglo XVI,  Gil Vicente, estrenada a la Plaça del Rei de Barcelona (1941) o La dama de Tremp, glosa per a orquestra, premiada al Centre Català de Nova York el 1952.

Documentació: el fons conté partitures manuscrites i impreses; publicacions periòdiques; fotografies; retalls de premsa; programes de mà; mètodes; correspondència,  enregistraments sonors, i documentació personal i laboral.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donació dels fills a la Biblioteca de Catalunya l’any 2009

ANTONI PLANÀS MARCA

Antoni Planàs. Top.: M 7037/81

 

JOSEP SOLER I SARDÀ (Vilafranca del Penedès, 1935)

Compositor, assagista
80è aniversari naixement

Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a l’Estat, entre la seva obra ingent es compten 16 òperes, 7 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.  Soler inicia els estudis amb Rosa Lara; posteriorment, a París estudia amb René Leibowitz, alhora que inicia les classes amb Cristòfor Taltabull fins a la mort d’aquest el 1964. Tots ells, així com els compositors capdavanters de la Segona Escola de Viena: Shoenberg i Berg, han influït en el seu estil intimista i reflexiu. També destaca per la seva tasca com a pedagog i és autor de nombrosos assaigs i de llibres  sobre diversos aspectes de la música. Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982, actualment és director honorífic del Conservatori Professional de Música de Badalona. Ha rebut nombrosos premis i ha completat la  seva activitat compositiva amb el conreu literari d’obres de caire filosòfic.

Documentació: partitures manuscrites i impreses pròpies i d'altres autors; quaderns; correspondència; monografies; programes de mà; enregistraments sonors i publicacions periòdiques.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu de l’autor.

Al mes d’octubre d’aquest any la Biblioteca de Catalunya li ha dedicat una exposició a l’Espai Zero: Microcosmos Josep Soler.

JOSEP SOLER I SARDÀ

Josep Soler. Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.

 

JORDI CERVELLÓ I GARRIGA (Barcelona, 1935)

Compositor i pedagog
80è aniversari

Jordi Cervelló estudià violí amb Joan Massià i composició amb Josep M. Roma. Va ampliar els estudis musicals a Milà, Siena i Salzburg. A causa d’un accident automobilístic abandonà la carrera de violinista el 1960 per dedicar-se a la composició i la pedagogia. Des d’una estètica independent, ha cercat un equilibri entre la tradició històrica i la sensibilitat musical contemporània. La seva obra abasta una àmplia gamma de gèneres: orquestra simfònica; orquestra de corda; música de càmera; per a cor; música a solo. Ha exercit de professor al Conservatori de Badalona del 1982 al 1996, és autor del tractat Principis fonamentals sobre la tècnica general del violí, i també ha exercit de crític musical. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi  i l'any 2010 el Premi Nacional de Música. 

Documentació: documentació personal, familiar i patrimonial; documentació professional; enregistraments sonors; escrits; col·laboracions periodístiques; retalls de premsa; programes de mà; publicacions periòdiques; diplomes i distincions; fotografies i cartells; fullets, correspondència i partitures manuscrites.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu del compositor (2008)

Al novembre-desembre de 2014 la Biblioteca de Catalunya va organitzar una exposició  en homenatge a Jordi Cervelló: Jordi Cervelló : ànima i música

Blog de Jordi Cervelló: https://jordicervellogarriga.wordpress.com/

 

Cervelló_Rosa_def

Jordi Cervelló. Top.: Biblioteca de Catalunya. Fons Jordi Cervelló.

Victòria Casals

PRESENTACIÓ

Amb motiu del quart centenari de la publicació de la segona part del Quixot, la professora Isabel Maria Roger Miralles, de l’IES Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llobregat ens proposa aquest apunt, amb l’objectiu d’observar com ha estat presentada la ciutat de Barcelona a les edicions il·lustrades del Quixot

 

LA CIUTAT COMTAL I  DON QUIXOT

Cervantes no va identificar en la seva obra cap espai emblemàtic de la ciutat llevat de la muntanya de Montjuïc, que adverteix de la presència d’un vaixell estranger (II, 63), i de la platja que s’ha de suposar prop de l’actual Barceloneta. Don Quixot s’enfronta en aquesta ciutat amb el seu veí, creient que és el cavaller de la Blanca Lluna, enfrontament que el retornarà definitivament al seu llogaret del qual s’ignora el nom. Tampoc se sap del cert com va embogir per decidir –a banda de voler imitar els cavallers de les seves lectures- fer tres sortides tan poc oportunes per a un home de gairebé cinquanta anys. A més, quan disposava d’uns veïns amb els quals feia petar la xerrada sobre el que més li agradava: la lectura. Fa pensar que l’acció estava entre les preferències vitals del protagonista.

L’il•lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’il·lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’edició de Joan Jolis (1755) mostra, en les seves petites il·lustracions, l’enfrontament entre els dos cavallers que realment són dos cavallers de ficció. El primer, don Quixot, ha decidit viure a l’aire lliure com si fos un cavaller. El segon és el seu veí i batxiller Sansón Carrasco que ja ha topat amb ell abans sota un altre nom: ‘El caballero de los Espejos o del Bosque’ (II, 14-15) però que ha estat derrotat per don Quixot. Aquesta acció augmentarà la seva autoestima com a cavaller, encara que es mostri sorprès per la semblança amb el seu veí. Els dos cavallers disfressats tenen funcions diferents: don Quixot vol ajudar els més febles i desvalguts i el seu veí retornar-lo per guarir la seva salut mental, i així morir en el seu llit on ho fan els cavallers. D’aquesta manera ho advertí Pedro Pérez, el capellà del seu poble, que passava en El Tirant lo blanc (I, 6). Ser un cavaller és un somni difícil, a començaments del segle XVII, però més ho és fer-se’n passar per un altre per guarir don Quixot. Així doncs, els seus objectius topen frontalment: un per idealista, l’altre per massa pragmàtic.

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

 

Les il·lustracions de l’enfrontament entre els dos cavallers són molt semblants des de l’edició de Vanderbank (1738) fins a la de Tomàs Gorchs (1859). Tampoc Antonio Carnicero (1780) hi afegeix massa novetats. Les imatges pretenen mostrar diferents vistes de la ciutat: una torre amb el mar al fons i, en alguna un o dos vaixells, uns cavallers que presencien l’enfrontament quan el protagonista ja jeu mig estabornit a terra. Això sí, al seu costat, inseparable, el seu escuder sembla demanar clemència, en la darrera il·lustració. En les tres il·lustracions, hi ha la blanca lluna en l’escut del cavaller que s’enfronta a don Quixot. La representació, en tres actituds diferents de la derrota, sempre se centra en els dos cavallers. És la imatge més reproduïda pels il·lustradors. Una edició única amb les il·lustracions del Quixot, realitzades per Lluís Pellicer (1880), presenta l’esdeveniment en plena acció en la qual un noi distret fuig per evitar ser envestit pels dos cavallers. Tampoc defuig aquesta escena de l’enfrontament Salvador Dalí, el qual amb el seu mestratge per plasmar imatges li dóna la sensació de desolació marcada amb una gran creu negra que gairebé n’ocupa tota la composició en l’edició de Joseph Foret (1957). Els tons pàl·lids que ha donat Dalí als dos cavallers no permeten la seva reproducció.

imatge_5

L’enfrontament segons Pellicer

imatge_6

Dalí mostra l’ànim del protagonista

 

LA REBUDA A LA CIUTAT

Barcelona és imaginada de forma diferent per Gustave Doré (1863), il·lustrador que a més residí a la Ciutat Comtal. És coneguda la seva reproducció de l’entrada i rebuda a la ciutat amb el rerefons de les torres de la basílica de Santa Maria del Mar. Aquest edifici és proper al Portal de Mar que travessen els dos personatges per entrar a  Barcelona. La imatge mostra una rebuda multitudinària pròpia d’un heroi, ara força conegut gràcies a la publicació de la Primera part de les seves aventures. Cervantes no deixa que el seu cavaller s’embadaleixi amb l’èxit. Un parell de nois entremaliats lliguen un grapat d’argelagues entre les cues de l’ase i el cavall i els provoca una caiguda. Doré, també, mostra a don Quixot guaitant la ciutat des d’un balcó d’un carrer principal. Podria ser el carrer Ample que en aquell moment era el més semblant a l’actual Passeig de Gràcia. Fins ara els balcons que havien aparegut eren els d’orient que amb l’aurora portaven la llum d’un nou dia (I,2 i II, 61).

imatge_7

 

EL COMIAT DE LA CIUTAT

Doré dibuixa un comiat que mostra absoluta desolació. L’heroi i el fidel escuder estan enmig d’una platja immensa que ocupa, gairebé, la part esquerra de la il·lustració sota un horitzó més alt del que caldria esperar per la seva proximitat. Sembla remarcar la incapacitat anímica vers els mar, que dies enrere havien admirat. En el cas de l’il·lustrador Ricardo Marín, en l’edició de Rodríguez Marín (1916), mostra en primer pla els dos personatges però el mar té una representació diferent. A més sembla que don Quixot mormola aquell: ¡Aquí fue Troya! […] ¡Aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse! (II, 66, 1054)1 que suposen el final de la seva vida de cavaller. Un feix de núvols, en les dues composicions, revelen l’ànim abatut del protagonista. Don Quixot s’acomiada entristit de l’única ciutat que l’ha homenatjat, però ell correspondrà amb un elogi famós: ‘en sitio y en belleza, única’ (II, 72, 1091), quan ja està molt allunyat de la ciutat i gairebé a la fi de la seva destinació.

imatge_8

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré.

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré

 

L’ÚNICA AVENTURA DE DEBÒ

Hi ha menys referències il·lustrades de la seva aventura en unes galeres (II, 63) on don Quixot viu la primera aventura real quan pateix l’atac d’un vaixell turc a la costa catalana, i que ha despertat força polèmica entre la crítica perquè l’heroi roman al marge dels fets. Malgrat tot, cal recordar que don Quixot no havia coincidit amb l’actitud dels poderosos que es creuen en el seu camí. Tampoc anava a ser massa diferent quan cerqués de primera mà l’experiència que després donarà a conèixer un altre polèmic episodi: el dels moriscos, i un altre veí de Sanxo Panza: Ricote i la seva filla Ana Félix. Ambdues imatges mostren el mateix episodi amb la diferència que Vanderbank recull el moment en el qual Ana Félix és identificada com a filla de Ricote.

imatge_10

Ricardo Marín recull una imatge més general

imatge_11

Vanderbank detalla la identificació d’Ana Félix

 

ROQUE GUINART: L’ÚNIC PERSONATGE HISTÒRIC

Hi ha poques referències il·lustrades de l’únic personatge històric que  apareix a les pàgines del Quixot, Roque Guinart (Perot Rocaguinarda) per qui el nostre heroi mostra una extremada simpatia: ‘no le faltara qué mirar y admirar en el modo de su vida’ (II, 61, 1018). Precisament el que manca als personatges poderosos és viure activament les seves vides. No li resta esveltesa, gentilesa i gallardia a la presentació del famós bandoler que ens ofereixen els fins gravats de Vanderbank (1738) en una de les edicions més acurades del Quixot del segle XVIII que va engrescar a la Real Academia a realitzar l’edició de 1780. 

imatge_12

Una imatge idealitzada per Vanderbank de Roque Guinart

 

DE LA NOVEL·LA PICARESCA A LA PASTORIL

El tractament de l’espai narratiu té relació amb la novel·la picaresca per haver desenvolupat els fets que don Quixot viu en aquest episodi barceloní, en un espai urbà més propi d’aquest gènere. En diverses ocasions pateix crítiques o és motiu de broma, com per exemple el rètol que li col·loquen a les espatlles durant la seva passejada per Barcelona, la vetllada a casa d’Antonio Moreno o els consells que li dóna un castellà. Tot plegat, no varia massa dels diferents ardits que Lázaro de Tormes viu amb els seus amos. Després de la derrota com a cavaller hi ha un petit intent de fugida al món pastoril o a la idíl·lica Arcàdia. També abans d’arribar a la Ciutat Comtal, don Quixot es topa amb una colla de joves que volen viure en una fingida Arcàdia. Un gran il·lustrador del Quixot com és Salvador Dalí (1957) ha sabut copsar el moment en el qual don Quixot amb una gla a la seva mà evoca aquella edat daurada. Una imatge amb la qual el nostre geni desplega tota mena de detalls d’aquella època en què: ‘Todo era paz, todo amistad, todo concordia’ (I, 11).

imatge_13

L’Arcàdia idealitzada en el discurs de l’Edat Daurada segons Dalí

DON QUIXOT, ICONA UNIVERSAL

Entre les edicions del segle XX és notable l’edició commemorativa del XXVè aniversari del Círculo de Lectores (1987) il·lustrada per Antonio Saura. En aquestes imatges  s’hi reflecteix més l’estat anímic o la relació entre els personatges que la ciutat. La il·lustració de Manolo Valdés, en la coberta de l’edició de Francisco Rico (2012), del Quixot transmet com s’ha difòs la imatge de l’heroi; reduïda a un genet, un cavall i una llança. Tot plegat mostra que no solament s’ha transformat en universal el Quixot sinó també la imatge de l’heroi.

imatge_14

imatge_15

 

DON QUIXOT I LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Gairebé no hi ha detalls de la seva estada a la famosa impremta: ‘Sucedió, pues, que yendo por una calle alzó los ojos don Quijote y vio escrito sobre una puerta, con letras muy grandes ‘Aquí se imprimen libros(I, 62, 1030). Actualment s’identifica amb la impremta que hi havia al carrer del Call sota la direcció de Sebastián de Cormellas que, com Cervantes, era originari d’Alcalà de Henares. Segurament el seu fill l’any 1638 va col·laborar en la restauració, després d’un incendi, de l’Hospital de la Santa Creu on -transformat en biblioteca- s’ubicaria una de les col·leccions més prestigioses i famoses de l’obra cervantina.

 

Isabel Maria Roger Miralles
Institut Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llob.

 

NOTES

 

1Totes les citacions del Quixot estan extretes de l’edició de Francisco Rico. Entre parèntesis figura en números romans la Primera o Segona part, en aràbics el capítol i, quan la citació és textual, la pàgina. Aquesta edició presenta l’obra en un únic volum com volgué la primera edició de Barcelona en 1617.

 

 

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

El Quixot. Un heroi de paper, els papers d’un heroi. Barcelona: Biblioteca  de Catalunya, 2005.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. En Londres: por J. y R. Tonson, 1738.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha. Barcelona: por Juan Jolis..., [1755].
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. Nueva edición corregida por la Real Academia Española. En Madrid: por don Joaquin Ibarra, 1780.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Impr. de Tomás Gorchs, 1859.
Cervantes Saavedra, Miguel de. L'Ingénieux hidalgo Don Quichotte de la Manche. Paris: Libr. de L. Hachette et Cie, 1863.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Montaner y Simon, 1880-1883.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rodríguez Marín. Madrid: Impr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1916-1917.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quichotte de la Manche : [pages choisies]. Paris: Joseph Foret, [1957].
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Barcelona: Círculo de Lectores, 1987.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rico. Madrid: Santillana, 2012.
Lucía Megías, Jose Manuel. ‘Les mil cares d’un llibre il·lustrat’ en La Imatge del Quixot en el Món. Barcelona: Lunwerg, 2004.
Rico, Francisco. Tiempos del ‘Quijote’. Barcelona: El Acantilado, 2012.
Riquer, Martí de. Para leer a Cervantes. Barcelona: El Acantilado, 2003.

1_logoUnesco

Com cada any des del 2006, el 27 d’octubre la Biblioteca de Catalunya participa en la commemoració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, instaurat per la Unesco. El lema d’enguany és “Arxius en risc: protegint les identitats del món”. Amb les accions que arxius, museus i biblioteques duen a terme aquest dia, la Unesco vol cridar l’atenció per generar la consciència que, si no protegim aquest patrimoni, el perdrem molt aviat.

Segons els experts, només disposem de 10 a 15 anys per salvar el patrimoni sonor i audiovisual degut a l’obsolescència dels suports físics. Aquesta  obsolescència va lligada a la necessitat de comptar amb un reproductor del document adequat, sense el qual no el podem llegir, i que normalment no han ingressat a les institucions juntament amb els suports corresponents. A l’Estat espanyol els documents sonors comercials no van incorporar la data de la seva producció fins el 1957. Per tant, també calen instruments com les discografies o, en el seu defecte, els catàlegs discogràfics per tal de datar-los. Aquests catàlegs, en ser material efímer, tampoc no s’han conservat sistemàticament en les institucions patrimonials.

Catalunya, com a una més de les identitats del món, compta amb algunes eines per a protegir el patrimoni. La Llei 9/1993 de Patrimoni Cultural –actualment en fase de revisió-  en defineix les categories i protegeix els béns que la integren. Els documents sonors i audiovisuals hi són contemplats implícitament com a documents  “produïts en suports de caducitat inferior als cent anys”. La llei també estableix sistemes de protecció del patrimoni cultural català. Les mesures de foment i difusió, com els ajuts a l’adquisició, a la recerca, la investigació i la conservació  també en formen part. Principalment, aquestes mesures es divulguen a través de l’accés públic a l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, dividit per àmbits:

- A l’inventari de patrimoni documental  s’hi accedeix mitjançant el portal de consulta d’Arxius en línia, i s’hi poden trobar descripcions de documents sonors no comercials.
- A l’inventari de patrimoni bibliogràfic, a través del Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya, que encara no inclou documents sonors ni audiovisuals però que està en vies de fer-ho[1].
- Quant als béns mobles de caràcter museístic, entre aquests queden protegits els aparells de reproducció (vegeu el terme “fonògraf”, per exemple).
- Hi ha també un accés a patrimoni.TV [no actiu a data 19/10/2015].

Malgrat aquesta manca de definició de la llei per al patrimoni bibliogràfic sonor i audiovisual, les atribucions que tenen organismes com la Biblioteca de Catalunya, la Filmoteca o l’Arxiu Nacional, entre d’altres, fan que la protecció d’aquest patrimoni quedi mínimament garantida de tres maneres possibles.

En primer lloc, el patrimoni es protegeix quan està ”inventariat” en el propi catàleg de cada institució, alhora que en dóna publicitat. La Biblioteca de Catalunya ha establert una protecció especial per donar accés alternatiu a aquell que es troba en una situació de risc. Quan l’usuari demana consultar-lo, rep un avís:

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Pantalles de peticions de CIL i de vídeo Beta

Alguns d’aquests documents en suport alternatiu es poden consultar directament en el repositori  cooperatiu d’accés obert Memòria Digital de Catalunya, un projecte impulsat per les universitats catalanes i la Biblioteca  de Catalunya:

Fons de Cilindres sonors
Catàlegs discogràfics

En segon lloc, la protecció està garantida per les polítiques de preservació i digitalització. La Biblioteca de Catalunya ha prioritzat les digitalitzacions dels suports històrics del quadre adjunt, així com aquells suports no històrics que, com el DAT, han entrat en l’obsolescència per la discontinuïtat de la producció tant del suport com del seu reproductor.

Quadre de suports. Font: Schüller, Audio and Vídeo carriers : recording principles, storage and handling, mantenaince of equipment, format and equipment obsolescence. Edited by George Boston, 2008, p. 16. i elaboració pròpia.

Quadre de suports. Font: Schüller, Audio and Vídeo carriers : recording principles, storage and handling, mantenaince of equipment, format and equipment obsolescence. Edited by George Boston, 2008, p. 16. i elaboració pròpia.

En darrer lloc, la Biblioteca ha impulsat eines de preservació i accés al patrimoni digital: a nivell global, a través de l’arxivatge dels web catalans en el projecte PADICAT i, a nivell institucional, a través del repositori de preservació COFRE. Aquest darrer, de moment, en fase de proves de càrregues internes i del Dipòsit Legal nascut digital. Tots dos recursos contenen fitxers d’àudio i de vídeo.

A banda de les actuacions a nivell autonòmic, la Biblioteca de Catalunya forma part de diverses entitats nacionals i internacionals amb les quals coopera en alguns àmbits, també en el de la preservació patrimonial sonora i audiovisual.

Àmbit català

- Museu de la Música de Barcelona[2], Fonoteca de Música Tradicional, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Municipal de Girona, ASPE (Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, dissolta el 2012), Escola Superior de Música de Catalunya o l’Escola Superior de Conservació i Preservació de Béns Mobles[3].

Àmbit estatal

- Asociación Española de Documentación Musical i la seva Comisión de Archivos Sonoros, Aportacions al catàleg cooperatiu MATRIZ, tant per a la descripció bibliogràfica dels catàlegs com amb l’enllaç a la seva digitalització dins la Memòria Digital de Catalunya.

Àmbit internacional

- International Association of Sound and Audiovisual Archives. Difusió en català de les Directrius per a la producció i preservació d’objectes d’àudio digital, o TC04, una de les recomanacions més àmpliament acceptades per la professió.

La feina feta és només una mil·lèsima part de la que encara queda per fer. Per això tornarem a commemorar el 27 d’octubre l’any vinent, i tants anys com calgui per contribuir a reduir el risc del patrimoni sonor i audiovisual del país.

 

Margarida Ullate
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 

 1. Una proposta de codificació dels documents sonors patrimonials actualment està pendent de ser presentada i aprovada pel Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya.

 2. Actualment hi ha en marxa un projecte de digitalització de rotlles de pianola sota la direcció de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 3. Vegeu l’article d’Adela de Bara, “La conservació i la restauració dels documents sonors : fets tangibles i intangibles” a  Unicum, núm. 14 (2015), p. 129-146. L’Adela fou alumna de l’ESCRBMC en pràctiques a la Biblioteca de Catalunya el curs 2012-213.

Quin és el text literari més antic que es conserva en llengua catalana? Aquesta pregunta que us pot sortir en un concurs cultural de ràdio o televisió, i que és la típica pregunta d’examen del nivell C de català, sovint genera una altra pregunta, que potser us faria guanyar el premi o el certificat: I on es troba, aquest document? Les Homilies d'Organyà es conserven a la Biblioteca de Catalunya, on van ingressar l’any 1913.

 

Què són i com són les Homilies d'Organyà?

 

Les Homilies d’Organyà conservades són sis sermons complets, més dos d’incomplets, escrits sobre pergamí i relligats en un quadernet de vuit folis de 17,5 cm d’alçada  x 12,5 cm d’amplada. Es tracta d’un còdex fragmentari que deuria fer part d’un conjunt de sermons suposadament més extens.

Segons els experts, aquests sermons van ser escrits molt probablement a principis del s. XIII per tal que els canonges de la col·legiata de Santa Maria d’Organyà els prediquessin durant el temps de Quaresma. Són sermons breus i de to culte, adreçats als preveres que, amb els seus recursos oratoris, els servien de base per fer l’homilia.

Es considera el text literari conegut més antic que es conserva escrit en català. A la Biblioteca de Catalunya es conserven - també d’Organyà - altres textos més antics i no menys importants, com els Greuges d’en Guitart Isarn senyor de Caboet, que data de finals del s. XI

Si voleu veure quin aspecte tenen les Homilies d’Organyà, podeu consultar la versió digitalitzada del manuscrit, a la Memòria Digital de Catalunya.

Homilies d'Organyà, Biblioteca de Catalunya, Ms. 289

Homilies d'Organyà, Biblioteca de Catalunya, Ms.289

Com van arribar les Homilies d'Organyà a la Biblioteca de Catalunya?

 

El manuscrit va ser descobert l’any 1905 per l’historiador i erudit Joaquim Miret i Sans, a l’arxiu parroquial de Santa Maria d’Organyà, a l’Alt Urgell, on portava dipositat uns quants segles. El mateix Miret en va fer la primera transcripció i edició.

En un primer moment, la Junta Municipal de Museus i Belles Arts - de l’Ajuntament de Barcelona - va adquirir el manuscrit per vuitanta-cinc pessetes, l’any 1907, a proposta de Miret. D’allà va passar al Museu del Parc de la Ciutadella. Més endavant, ja creat l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya va oferir una permuta al Museu del Parc, que comprenia un conjunt d’objectes personals de Jacint Verdaguer, a canvi de les Homilies d’Organyà. Va ser així com va ingressar el còdex amb el número 289 del registre de manuscrits, l’any 1913, per tal d’incrementar el fons de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya. Quan al 1914 la biblioteca va obrir portes, es va fer una exposició amb els tresors bibliogràfics a la Sala Blava, on es van mostrar les homilies.

El seu estat de conservació  actual és força bo, tenint en compte el seu periple i la seva antiguitat.

 

Les Homilies d'Organyà: el top ten del patrimoni bibliogràfic català a la Biblioteca de Catalunya

 

Les Homilies d’Organyà han estat i són molt estudiades. Podem trobar un bon nombre d’edicions íntegres, tant científiques com divulgatives, i una abundant bibliografia del manuscrit.

La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, té l’honor, el goig i el deure de conservar les Homilies d’Organyà per a les generacions futures. Aquest document cabdal del patrimoni català acompanya la resta de la col·lecció bibliogràfica, per ser objecte de recerca i investigació. 

A les visites guiades que realitzem a la Biblioteca de Catalunya, sovint es mostra el facsímil del manuscrit, que està de lliure accés a la sala de reserva. Hem pogut comprovar que molta gent desconeix que el sermonari es troba  entre els nostres fons. I quantes cares de sorpresa en descobrir les seves dimensions! D’aquí la raó d’aquest apunt.

 

Bibliografia:

Homilies d'Organyà: edició facsímil del manuscrit núm. 289 de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, 1989
Homilies d'Organyà: facsímil del manuscrit. Barcelona: Barcino, 2001
Homilies d'Organyà. Barcelona: Millennium Liber, DL 2010

 

Lourdes Martín
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Taller a l’actualitat. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

La història del Taller de restauració de la Biblioteca de Catalunya va lligada en els seus inicis i fins als anys 80 del segle XX a l’Escola de Bibliotecàries, més tard transformada en Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

L’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya estaven situades a la planta baixa de la seu de la Diputació de Barcelona (avui Palau de la Generalitat).

Jordi Rubió i Balaguer, director de l’Escola, l’any 1923 va proposar a Eduard Toda que es fessin conferències sobre restauració. A partir de 1926 organitza estades al Castell d’Escornalbou per fer-hi pràctiques de biblioteràpia amb les alumnes.

L’any 1929 Toda va ser contractat com a professor de Biblioteràpia i al 1930 l’assignatura entrà a formar part del pla d’estudis. El programa consistia a desmuntar els llibres, rentar-los, treure’ls les taques, encolar-los i relligar-los de nou. Els documents procedien del fons de la BC. Al 1931 es condiciona una aula per a les classes amb material tècnic i servei d’aigua a l’edifici dels Canonges, seu de l’Escola Superior de la Dona.

Primer laboratori de restauració a la Casa dels Canonges (1937). Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació UB

Laboratori de restauració a la Casa dels Canonges. Fotografia: Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia UB

Als anys 30 es deixa el taller obert a les alumnes que col·laboren desinteressadament, a part de les dues hores de classe setmanal. L’any 1933 Ascensión Zamorano va col·laborar amb el taller i va obtenir una beca de pràctiques de restauració al laboratori de la Biblioteca Vaticana.

El 1937 es va fer el trasllat de l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i també el Taller de Restauració a una aula de l’Escola.  

Durant la guerra Eduard Toda, a causa de la seva mala salut i del conflicte bèl·lic, deixà de col·laborar amb el taller. De forma provisional van continuar les alumnes Joana Casals i M. Àngels Royo. 

 “...Feien proves, intentaven noves formules més o menys aigualides, per a descompondre taques de tinta, planxaven pergamins, entelaven manuscrits...”

Al 1939 Ascensión Zamorano és nomenada professora de restauració a l’Escola de Bibliotecàries i restauradora de la Biblioteca de Catalunya.

Es restaura, a més de fons de la BC, el de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Cal destacar que l’any 1943 es va organitzar l’exposició Libro enfermo y libro restaurado a la BC, comissariada per Felipe Mateu i Llopis i Ascensión Zamorano.

Es van impartir sis conferències sobre conservació i restauració.

Exposició: El Libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Exposició: El libro enfermo y el libro restaurado (1943)

Jesús Vallina substitueix Ascensión Zamorano del 1949 al 1976. Imparteix les classes pràctiques de restauració i enquadernació a l’Escola, a més d’encarregar-se del laboratori de restauració de la Biblioteca.

L’any 1964 al llibre Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña es reivindica més personal i l’adopció de procediments mecànics per restaurar obres modernes.

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Jesús Vallina donant classes de restauració a l’Escola de Bibliotecàries

Al 1976  Rafael Anglés substitueix Jesús Vallina a l’assignatura de restauració de l’Escola. I al 1977 Domènec Palau és contractat com a restaurador de la BC. Es continua restaurant per a altres institucions i per a la Xarxa de Biblioteques Populars.

No és fins l’any 1987 amb la creació del Consorci de la Biblioteca de Catalunya, després de més de 40 anys de dependència de la Diputació  de Barcelona, que  el Taller de Restauració s’ubica a les dependències de la BC, a la zona d’Egipcíaques. Durant aquests anys es compren equipaments com la laminadora i la cambra d'òxid d’etilè.

Al 1993 s’inicien les obres de construcció dels nous dipòsits i això fa que s’hagin de traslladar les dependències del taller, repartides entre l’edifici provisional de l’Eixample i la zona de Gardunya de l’edifici de l’Hospital.

S’amplia la plantilla amb personal procedent de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, creada l’any 1991 com a conseqüència de l’evolució del sector de la conservació i restauració davant dels avenços científics i tecnològics.

La BC es converteix en organisme autònom i passa a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i quan el 1995 s’aprova el nou organigrama de la Biblioteca, el taller de restauració entra a formar part del Servei de Emmagatzemament, Preservació i Conservació (SEPIC).

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Zona humida del taller dins del dipòsit provisional de l’Eixample 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la  zona de Gardunya  a l’edifici del carrer Hospital  1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Taller a la zona de Gardunya a l’edifici del carrer Hospital 1992-1996. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

No és fins l’any 1997 que es fa el trasllat a l’edifici de Villarroel, on  s’inicia un procés de modernització i equipament del taller, tant del mobiliari bàsic com d’equipament tècnic i de materials.

La funció principal del taller de restauració és la intervenció de manera directa sobre la documentació, quan ha perdut part del seu significat o funció, a causa del deteriorament.

 

Taller de Restauració

 

El taller també desenvolupa altres tasques, totes amb l’objectiu de tenir cura i preservar la totalitat de  la col·lecció que custodia la BC. 

Els restauradors fan el control de les condicions ambientals de tots els dipòsits, i l’assessorament sobre materials de conservació i sistemes d’emmagatzematge a les seccions i al personal de la Biblioteca.

Col·labora amb la universitat i cada any es tutoritzen les pràctiques d’alumnes especialitzats en Restauració i Conservació de Document Gràfic tant de la Universitat de Barcelona com d’altres universitats d’arreu que ho sol·licitin.

També s’organitzen jornades de formació per al personal, com el curs sobre la manipulació de documents, impartit el 1997, 1999 i el 2007; el curs sobre l’arribada de fons a  institucions patrimonials el 2007 o darrerament, l’any 2015, la jornada sobre protecció de documents.

Curs sobre l’arribada de fons a  institucions  patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre l’arribada de fons a institucions patrimonials 2007. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez  2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs Enquadernacions en pergamí: estructures,anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera 2014. Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Al 2010 es va endegar la realització de cursos per a professionals de la conservació i restauració.

2010 Aplicació de tècniques orientals en conservació-restauració d’obra gràfica occidental, impartit per KatarzynaZych.  (en col·laboració amb el Grup Tècnic de Associació Professional dels Conservadors-Restauradors de Catalunya)

2013 Curs sobre tècniques de restauració d’enquadernacions en pergamí, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez

2014 Enquadernacions en pergamí II: estructures, anàlisi i conservació, impartit per Arsenio Sánchez Hernampérez 

2014 Curs sobre materials i muntatges de protecció per a fotografies, impartit per Rosina Herrera

Al 2016 hi ha previst continuar amb aquesta tasca formadora dels restauradors de la BC i dels professionals del país.

A més cada any s’atenen consultes d’altres biblioteques o arxius sobre qüestions de preservació i conservació. 

 

Bibliografia

Vidal Sardà, Anna. Història del Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya (1923-1976).  EUBD,  Memòria final de carrera , 1983  T.341

Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Cataluña. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, DL 1968

Fontanals, Reis; Losantos, Marga. Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2007

Quiney, Aitor, “Reseña histórica del laboratorio de restauración de la Biblioteca de Catalunya”, Encuadernación de Arte. Revista de la Asociación para el Fomento de la Encuadernación, núm. 22 (segon semestre 2003), p. 60-66.

Estivill Rius, Assumpció; Pons, Amadeu; Mañà, Teresa, “Dones bibliotecàries”[Recurs electrònic]. En: BiD. Biblioteconomia i Documentació,  núm. 10, (juny 2003).http://bid.ub.edu/10dones.htm (consultat: 18/09/2015)

Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Història. http://www.escrbcc.cat/escola/historia/

Núria Grau
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació 

Enguany es compleixen 40 anys del naixement de l’ISSN i del Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie, esdeveniment que s’està celebrant amb diversos actes, publicacions, participacions en conferències i amb un espai al seu web, completament actualitzat, dedicat a l’aniversari.

Per trobar els orígens de l’ISSN ens hem de remuntar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial,  en els quals van sorgir iniciatives internacionals per promoure la pau i la seguretat al món, com ara la Unesco; i per impulsar estàndards en múltiples camps que facilitessin el comerç i la seguretat a nivell global, com ara la ISO (Organització Internacional de Normalització).

Aquestes iniciatives van fructificar i progressivament van ampliar la seva actuació a múltiples àmbits fins que el 1973, la Unesco, dins del programa per a l’accés a la  informació científica mundial de l’UNISIST, començà a treballar perquè les publicacions periòdiques, tècnicament publicacions en sèrie, també es poguessin identificar amb un número únic, per facilitar l’intercanvi d’informació sobre aquestes, similar a l’ ISBN (ja existent), encara que sense una finalitat comercial tan definida. Així doncs, el 1975 es publicà la norma ISO 3297 que defineix l’ISSN (International Standard Serial Number) com un codi breu, únic i unívoc, de vuit dígits, per a les publicacions en sèrie. Al llarg dels anys,  els diversos organismes bibliotecaris internacionals i nacionals van aprofundir en les definicions i comportaments de les múltiples tipologies de documents, i  tots aquells que presentaven continuïtat i actualitzacions, ja fossin editats en paper, en format electrònic o en línia, es van englobar en la denominació de Recurs Continu. El 2007, per tal de millorar la identificació dels recursos continus que presentaven diferents versions, per exemple en paper i en línia, es va crear un número comú que s’ha de fer constar a totes les versions: l’ISSN- L (linking ISSN). Encara que l’assignació d’ISSN s’ha estès a molts dels recursos continus, segueix essent selectiva, ja que, per exemple, descarta pàgines o llocs web personals o certs documents efímers, entre d’altres.

El responsable de coordinar la Xarxa ISSN, formada actualment per 88 estats membres, és el Centre Internacional per al Registre de les Publicacions en Sèrie (CIEPS o International Centre), fundat el 1976 a París. Una altra funció principal d’aquest centre és mantenir i publicar el Registre Internacional de l’ISSN, el qual, amb 1.700.000 registres, es pot considerar la bibliografia de publicacions en sèrie més extensa a nivell mundial  i també un gran exemple de catalogació cooperativa.  

Espanya es va incorporar a la Xarxa ISSN el 1978 i la seu del Centro Nacional Español del ISSN es troba a la Biblioteca Nacional de España.  Ara fa 8 anys que, pel Reial decret 1405/2007 de 29 d’octubre, publicat al BOE, la Generalitat de Catalunya va assumir part de les funcions del  Centro Nacional Español del ISSN  i va designar la Biblioteca de Catalunya per exercir-les al nostre territori.  Aquesta descentralització ha suposat una major proximitat a les editorials catalanes i ha facilitat la difusió dels beneficis del registre a l’ISSN. L’ISSN és voluntari i gratuït i, encara que no serveixi com a registre de marca, als editors els interessa que la seva publicació s’identifiqui unívocament i consti al Registre Internacional. També és possible utilitzar-lo per formar el codi de barres dels números que es distribueixen. Als darrers anys, però,  ha sorgit un nou incentiu per sol·licitar l’ISSN,  ja que actualment les agències d’avaluació contemplen com a requisit que la publicació que es presenta tingui  l’ISSN.         

Un altre benefici de la descentralització té relació amb la catalogació, perquè la proximitat als editors fa que es puguin investigar més fàcilment les relacions entre les publicacions: canvis de títol, fusions, suspensions, canvis d’editor, etc.

El web de l’ISSN conté informació detallada sobre tot el que hi fa referència: història, normatives, el manual de catalogació actualitzat el 2015, descripció dels serveis, entre els quals l’accés al Portal de l’ISSN que és de pagament, i també un apartat d’estadístiques. D’aquest apartat s’ha extret la taula següent que fa referència al nombre de publicacions periòdiques en català.     

 

registres biblografics de publicacions serie en catala3 (2)

Registres bibliogràfics de publicacions en sèrie en català

 

També, d’acord amb l’estadística dels registres enviats per països, s’ha elaborat la taula següent afegint-hi els registres procedents de l’Hemeroteca de la  Biblioteca de Catalunya.

registres biblografics incorporats per Espanya3

Registres bibliogràfics incorporats per Espanya

 

Des del traspàs de la gestió de l’ISSN a Catalunya s’han adjudicat 2.696 nous ISSN. Sumem-nos a l’aniversari per la part que ens toca!

 

foto_conjunt_issns

Diverses revistes amb el seu ISSN

Enllaços d’interès

ISSN International Centre http://www.issn.org/ [consulta: 21 agost  2015]

Centro Español del ISSN http://www.bne.es/es/LaBNE/CentroEspanolISSN/  [consulta: 21 agost 2015]

Biblioteca de Catalunya. Gestió de l’ISSN  http://www.bnc.cat/sprof/issn/infissn.php [consulta: 21 agost 2015]

 

M. del Tura Molas
BC.Hemeroteca

Les biblioteques nacionals són institucions que tenen com a finalitat construir col·leccions que donin testimoni de la producció bibliogràfica i documental dels seus països. A Catalunya, la llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya estableix:

“La missió de la Biblioteca de Catalunya és recollir, conservar i difondre la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català, vetllar per la conservació i la difusió del patrimoni bibliogràfic i mantenir la condició de centre de consulta i recerca científica de caràcter universal.”

A la BC s’entén la bibliografia catalana en un sentit ampli, com tot allò que es publica a Catalunya (en totes les llengües, sobre qualsevol matèria i de qualsevol autor) i el que s’edita sobre Catalunya o té autoria catalana, publicat a qualsevol lloc del món en qualsevol llengua. La voluntat de la BC és de disposar almenys de dos exemplars de les obres de bibliografia catalana i d’un de la bibliografia no catalana, sense comptar aquells exemplars amb particularitats especials (signats pels autors, amb anotacions manuscrites, amb ex-libris, etc).

Assolir la missió esmentada suposa disposar d’una legislació adequada que contribueixi a fer créixer el fons bibliogràfic i documental amb la producció pròpia del país, i activar mecanismes d’identificació i adquisició de la col·lecció de referència i suport a la recerca que aplegui les obres fonamentals del coneixement, de la bibliografia que es publica fora de Catalunya i dels fons documentals singulars d’originals vinculats amb la creació i la cultura catalana.

La Biblioteca de Catalunya té tres vies principals d’incorporació de fons: el dipòsit legal, la compra i subscripció i les donacions.

La legislació sobre el dipòsit legal fixa que la Biblioteca ha de rebre un nombre d’exemplars de tot el que publiquen els editors i productors amb seu a Catalunya, ja sigui en suport tangible com nascut a la xarxa, i de qualsevol tipologia: llibres, revistes, partitures, discs, vídeos, mapes, làmines, postals, cartells, etc. Per aquesta via la Biblioteca rep anualment al voltant de 60.000 documents (dels quals un 40% són números de revistes i diaris) per valor estimat d’uns 600.000 euros. L’existència del dipòsit legal permet a les biblioteques nacionals recollir la producció bibliogràfica dels seus països i garantir-ne l’accés permanent. La nova llei del dipòsit legal, d’àmbit estatal, aprovada el 2011, estableix que els editors/productors de les altres CCAA que publiquin en català també lliuraran un exemplar d’aquestes edicions a la Biblioteca de Catalunya.

Actualment la compra de fons i les subscripcions es concreta principalment en mantenir actualitzades:

-          les col·leccions de monografies de qualitat de caràcter generalista i especialitzat, des del Handbook of Oriental Studies a la Biblioteca Abat Oliba o Els Nostres clàssics

-          les col·leccions especials (Cervantina, Bergnes de las Casas, etc)

-          les subscripcions a revistes en paper i en línia, llibres electrònics i bases de dades, unes contractades individualment per la Biblioteca de Catalunya; les altres, en contractacions consorciades amb el CSUC (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya). Revistes com ara Els Marges, Revista de Catalunya, o els paquets Oxford Journals Online, JSTOR, Sage, ProjectMuse, en són alguns exemples.

La Biblioteca dedica a aquestes subscripcions i adquisicions al voltant de 100.000 euros anuals. Anys enrere una part important de la compra de documents en paper es destinava a les obres de referència (diccionaris, enciclopèdies, catàlegs, bibliografies, etc); ja fa temps que aquestes obres es troben disponibles i actualitzades a la xarxa, de manera que ara se subscriuen conjuntament amb altres productes. 

Un aspecte important de l’apartat de compres, que des del 2012 ha quedat sota mínims amb la disminució progressiva del pressupost de la BC, és l’adquisició de peces i fons singulars a subhastes i particulars. Amb tot, cada any una petita part del pressupost propi (a l’entorn d’uns 45.000 euros) s’ha pogut dedicar a aquesta finalitat, i així han pogut ingressar a la biblioteca alguns fons com ara la col·lecció de manuscrits de Josep M. de Sagarra de traduccions de Shakespeare, correspondència familiar del doctor Trueta i una mostra significativa del fons gràfic de Joan Barbarà, entre d’altres.

Un capítol específic i més extens mereixen les donacions, tant aquelles que procedeixen dels mateixos artistes i creadors o dels seus hereus, com les donacions de conjunts de documents o documents solts propietat de particulars o d’entitats.

Els fons personals d’escriptors, músics, intèrprets, gravadors, dibuixants, o les biblioteques, hemeroteques i discoteques de creadors i col·leccionistes suposen per a la BC un creixement de la col·lecció en qualitat i quantitat, amb un plus de singularitat patrimonial.

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Diversos documents dels fons de Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard, Montserrat Abelló i Josep Obiols

Els fons personals contenen sovint els originals (textos, dibuixos o partitures manuscrites), correspondència, quaderns d’apunts, fotografies, maquetes, esborranys, tot plegat un material únic i irrepetible que permet estudiar els creadors, la seva trajectòria i el seu entorn de relacions personals i professionals. De vegades, a més la documentació, els donatius inclouen les biblioteques personals i de suport a la seva tasca, en molts casos amb anotacions als llibres, les quals constitueixen una font rellevant per il·lustrar els interessos i opinions dels seus posseïdors. En definitiva, matèria primera per a la recerca que, sumada a l’obra publicada, completa la trajectòria vital i professional dels noms propis de la nostra cultura.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col•lecció Cervantina.

Exemplar de 1605 del Quixot que forma part de la Col·lecció Cervantina

La generositat dels donants i la consciència patrimonial ha estat present des dels primers anys de la Biblioteca; entre 1910 i 1915 la Biblioteca rebia la Col·lecció de fullets històrico-polítics i la Col·lecció Cervantina del bibliòfil Isidre Bonsoms, i a la dècada següent ingressava el fons Issac Albèniz, per voluntat de la vídua del compositor. Tres casos significatius i il·lustratius, a tall d’exemple.  

Podem afirmar que els darrers anys els donatius han crescut fins a representar el gruix de les entrades de documents de la Biblioteca de Catalunya, tant en quantitat com en valor econòmic estimat. El valor del conjunt de donatius oscil·la anualment en funció del nombre que n’ingressen, però de mitjana se situa en una estimació d’aproximadament 1.500.000 euros.

Si repassem els donatius més rellevants dels últims cinc anys (2011-2015), queda palesa la diversitat i qualitat dels fons arribats:

Escriptors

Josep M. Benet i Jornet, Maria Barbal, Tomàs Garcés, Joan  Agut, Josep M. Boix i Selva, Joaquim Carbó, Josep M. Ainaud de Lasarte, Armand Matias Guiu, Jordi Pere Cerdà i Montserrat Abelló.

Música i intèrprets

Conxita Badia, Joaquim Homs, Josep Valls, David Padrós, Eduard Toldrà, Gonzalo Tintorer, Joan Guinjoan, Miquel Querol, Agustí Cohí Grau, Alejandro Civilotti, Joan Fosas Carreras, Joan Saura, Jordi Cervelló, Josep M. Mestres-Quadreny, Josep Cercòs, Miquel Pujol, Josep Garcia Gago, Ramon Salsas i Josep Soler.

Dibuixants, il·lustradors i dissenyadors

Roser Capdevila, Lluïsa Jover, Àngel Puigmiquel, Estudi Villuendas-Gómez, Ramon Ribas i Pere Creus, Carme Solé Vendrell, Francesc Riart, Nicanor Vázquez, Josep Barquet i Josep Obiols.

Editorials

Edicions de La Magrana, Gustavo Gili, els segells editorials Edicions 62 i Empúries (Grup 62), i Plaza & Janés i Grijalbo (Penguin Random House).

Matrius i estampes

Miquel Vilà, Joan Barbarà, Jaume Pla, Antoni Vila Arrufat, Jordi Sánchez i Rosa Mirambell.

A tots aquests cal afegir la fonoteca Porter, el conjunt de bobines obertes de Ricard Gomis-Inés Bertran, una col·lecció de cartells polítics, d'art, turisme i viatges; una singular col·lecció de discos de cartró perforat i un reproductor ARISTON; els fons fotogràfics de Carme Puértolas o Cintet Rifà; i les biblioteques de Josep Maria Castellet i Joan Ramon Masoliver, entre d’altres.

Finalment, per tancar aquest apartat de donatius, cal destacar especialment el Llegat Jordi Rubió i Balaguer -arribat el 2014, coincidint amb el centenari de l’obertura de la BC al públic- format pels arxius personals i una biblioteca de més de 20.000 volums construïda al llarg dels anys per tres generacions d’una família d’intel·lectuals de la vida cultural catalana: Joaquim Rubió i Ors, Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer, qui fou el primer director de la Biblioteca de Catalunya.

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Exemplar de la biblioteca Rubió dedicat per Joan Coromines

Esperem que aquest breu apunt al blog de la BC serveixi de reconeixement i d’agraïment a tots els donants (persones i institucions) que, amb la seva acció han contribuït, al llarg de la història de la BC, a fer possible la recuperació i preservació de la memòria col·lectiva de Catalunya.

Eugènia Serra
Directora

El pi d’Estrac era un gran pi que a l’inici del segle XX es trobava situat entre els municipis de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt, i que en l’actualitat es creu que ja no existeix. Joan Maragall va estiuejar a Caldes diversos anys i al migdia, quan la família descansava, anava a seure «...a l’ombra d’un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia...», segons escriu a Enric de Fuentes en una carta de 14 de juliol de 1907. També era el lloc on solia conversar amb el seu amic i escriptor Salvador Albert.

Joan Maragall sota el pi d’Estrac entre 1908 i 1910 (mrgll-Ftgr 3/46) A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tres plaques de vidre amb imatges d’època del famós pi

Joan Maragall sota el pi d’Estrac entre 1908 i 1910 (mrgll-Ftgr 3/46). A l’Arxiu Joan Maragall es conserven tres plaques de vidre amb imatges d’època del famós pi

Maragall va immortalitzar el pi en un poema que va escriure cap al setembre de 1910, després de fer-hi diverses excursions amb la família. El dia 21, concretament, en una carta al seu amic, fixa una primera versió del poema, que publicaria el 1911 dins el llibre Seqüències com a quart poema de la sèrie «Seguit de les vistes al mar».

Carta de Joan Maragall a Salvador Albert, del 21 de setembre de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13)

Carta de Joan Maragall a Salvador Albert, del 21 de setembre de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13)

La seva filla gran Helena en va fer un magnífic gravat al boix, que el poeta va enviar a Josep Pijoan juntament amb el poema. Escriu Maragall: «La noya tragué la fotografia: jo vaig calcar els perfils y vaig interpretar la massa de l’abre: llavors ella ho estragé sobre el boix, y ab el buril intrepretá la riera y les mates, y ab cera reinterpretá la copa. Prenguin la bona voluntat».

Manuscrit del poema de Joan Maragall en una carta a Josep Pijoan de la tardor de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13). Gravat al boix d’Helena Maragall Noble.

Manuscrit del poema de Joan Maragall en una carta a Josep Pijoan de la tardor de 1910 (mrgll-Mss. 5-1-13). Gravat al boix d’Helena Maragall Noble.

Matriu de boix del pi d’Estrac feta per Helena Maragall Noble el 1910 (mrgll-clx II/1/1)

Matriu de boix del pi d’Estrac feta per Helena Maragall Noble el 1910 (mrgll-clx II/1/1)

I per acabar, la versió final del poema, en l’edició de l’especialista Glòria Casals (2010):

El pi d’Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.

Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.

Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

 

Bibliografia

Buch, Antoni, Manuel Llanas, Joan Puig i Bartomeu Roig. «Joan Maragall i el pi d’Estrac», 3 viles, núm. 147 i 148.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.

Maragall, Joan. Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Edicions 62, 2010.

 

 

 

Si hi ha una publicació que podem assegurar que s’edita a totes les poblacions de Catalunya, aquesta és, sense dubte, el programa de les festes locals. No només es tracta de la festa major de cada localitat; també hi ha festes populars i tradicionals com Sant Joan, Sant Jordi o Carnestoltes, així com les heretades d’un passat lligat al calendari agrícola, com les festes del segar i del batre o les de la verema. Cada població de Catalunya té una tradició festiva que els seus habitants mantenen amb la celebració de les dates més significatives de l’any.

Programes de festa major. Biblioteca de Catalunya

Programes de festa major. (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Els programes de festes locals, majors, etc., solen tenir un format de fullet. Tenen més o menys quantitat de pàgines en funció de la quantitat d’informació que inclouen. El més habitual és que la publicació inclogui el programa de les festes, la imatge del cartell i una quantitat important de publicitat de empreses i comerços de la població i de poblacions properes. La inclusió de la publicitat permet el finançament de la publicació del programa, així com constatar que els sectors empresarial i comercial recolzen les activitats lúdiques i culturals que envolten la celebració de les festes.

Algun municipis inclouen als programes de les seves festes articles de divulgació o d’investigació. En realitat, només ho fa una minoria. Però aquells que ho fan proporcionen una informació detallada i documentada d’aspectes d’història local que serà difícil de trobar en altres tipus de publicacions. Els articles d’interès local publicats dins els programes de festes tenen continguts molt variats, tant per temàtica com per nivell d’aprofundiment en el tema. Inclouen, per exemple, informacions sobre la història de les institucions, confraries, associacions, comunitats religioses, entitats, clubs esportius, etc., que han deixat empremta o encara actuen en l’àmbit municipal.

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Són interessants les descripcions d’edificis, jaciments arqueològics i elements arquitectònics del terme municipal (creus de terme, escuts, blasons, etc.), tant existents com desapareguts. La localització i descripció de finques, masies, etc., que no han perdurat, proporciona explicació dels noms populars de parts del poble que encara s’identifiquen amb el nom de l’antic posseïdor i que tots al poble coneixen com “Can ...”, malgrat el cognom hagi desaparegut fa generacions.

En altres casos, es troben articles sobre aspectes i objectes de culte, imatges, advocacions marianes, etc., específics de la zona, i molt significatius per conèixer i entendre aspectes quotidians que diferencien una població d’altra.

També es poden trobar descripcions de personatges del poble o de visitants il·lustres al llarg del temps.

Tot això sol anar acompanyat de reproduccions de fotografies, il·lustracions, gravats o de  documents antics relacionats amb la localitat, el que proporciona un fons gràfic de valor inqüestionable.

La participació del poble en esdeveniments històrics (bàsicament bèl·lics: guerra de secessió, guerra del francès, guerres carlines, guerra civil,...), també és un element habitual en aquest tipus d’articles. Recordar com va afectar la vida dels veïns una situació que anà més enllà dels límits municipals, com va formar part el municipi d’un moment històric, és una dada interessant per definir la identitat de cada poble.   

En general, els articles d’història local inclosos als programes de les festes, volen descriure aspectes de la vida quotidiana al llarg del temps. Es mencionen i descriuen oficis desapareguts i activitats relacionades amb l’agricultura, transports i comerç anteriors a la industrialització, inclosa l’evolució de la festa (programes de festes del passat, reproducció de cartells i fotografies de l’època)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

Programes de festa major (Unitat Gràfica. Biblioteca de Catalunya)

La Biblioteca de Catalunya conserva un important fons de programes de festes locals. S’ha creat un recull organitzat per la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, procedent de Dipòsit Legal i de diferents donatius. Actualment estan disponibles uns 2000 documents mitjançant el catàleg. Aquest recull està ordenat per anys i, dins de cada any, per comarques i municipis. El podeu trobar en aquest enllaç.

El recull de programes de festes majors, tradicionals i populars es tracta d’una eina poc coneguda, però d’interès per a la recerca i per a les persones que vulguin conèixer una mica més dels pobles, viles i ciutats del nostre país.

 

Maite Cuende
Montse Raya
Unitat Gràfica. Secció de Material Menor 

Al s. XV, l’aparició de la impremta a Europa va propiciar que els escrits arribessin de manera ràpida i assequible a un major nombre de persones. Aquest fet coincideix amb el naixement i divulgació del protestantisme i és utilitzat com a instrument de difusió dels nous corrents religiosos, científics i socials.

Per això, tant l’Església com les monarquies van veure en la impremta un motiu de perill i van imposar mètodes de control sobre la producció impresa: la censura.

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana la paraula “censura” deriva de “censere”, que significa “fer una estimació, avaluar”. A l’antiga Roma, els censors s’encarregaven de fer el cens o registre dels ciutadans. Per extensió també eren una mena de fiscalitzadors dels costums dels ciutadans i dels funcionaris públics.

Els processos d’autorització per imprimir llibres no van ser uniformes, sinó que van variar en funció de la legislació vigent a cada jurisdicció.

Per part de l’Església Catòlica, a finals del s. XV apareixen els primers indicis de censura amb la finalitat de controlar els llibres heterodoxos. Durant els s. XVI i XVII s’estableix legalment la funció fiscalitzadora de l’Església sobre els impresos i s’implanta l’obligatorietat de les llicències eclesiàstiques prèvies a la publicació d’un text. Els  Índexs de llibres prohibits van ser un segon filtre de l’Església per controlar els llibres que ja estaven en circulació. La seva finalitat era facilitar-ne la identificació i la retirada o expurgació, quan eren considerats contraris a la doctrina catòlica. A Castella, aquesta tasca la dugué a terme la Inquisició.

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

        

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis.  Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (top.: Res. 761-12º)

Durant el s. XVI, amb el creixement exponencial de la producció impresa, la censura de l’Ésglésia esdevé insuficient i apareixen nous sistemes de control derivats del poder polític.

El Regne de Castella ben aviat va desenvolupar un aparell legislatiu molt ampli en aquesta matèria. Les aprovacions i les llicències d’impressió garantien l’adequació dels textos a la moral catòlica, mentre que els privilegis reials i les taxes eren mesures de control del mercat. Els privilegis establien monopolis sobre l’edició de les obres i les taxes fixaven el preu de venda. L’obligatorietat de fer constar el nom de l’autor, així com les dades del peu d’impremta foren altres elements que s’imposaren per prevenir les edicions falses, i en els quals podem trobar-hi potser els precedents de la voluntat de protegir els drets d’autor.

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39).  Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

Menció de privilegi reial a portada. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39). Portada (3) i privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà (4)

  

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

Privilegi en favor d’Anna Giron de Rebolledo, vídua de Joan Boscà. Las obras de Juan Boscan y algunas de Garcilasso de la Vega repartidas en quatro libros. Barcelona, 1543. (top.: Bon. 7-III-39)

A Catalunya, la legislació específica en la matèria va ser pràcticament inexistent. El 1573 el virrei va establir la censura prèvia, competència que requeia sobre la Reial Audiència, amb un control previ de l’Església. Al s. XVIII, amb el Decret de Nova Planta, s’imposaren les normes de l’administració borbònica.

Amb tot, a mitjans s. XVIII l’incompliment generalitzat de la legislació va motivar una polèmica llei (Llei Curiel), amb la finalitat d’ordenar i actualitzar el sector, i fer complir les penes als transgressors, les quals anaven des d’una sanció pecuniària a la pena de mort, passant per la crema pública de llibres, la pèrdua total dels béns o el desterrament perpetu. Tot seguit es reprodueix un passatge d’aquesta llei:

“Que en el principio de cada libro, que assi se imprimiere, o reimprimiere, se ponga la licencia, tassa, y privilegio (si le huviere) y el nombre del autor, y del impressor, y lugar donde se imprimio, o reimprimio, con fecha y data verdadera del tiempo de la impression, sin mudarla, ni anticiparla, ni suponer nombres, ni hacer otros fraudes, ni usar de trazas, y cautelas contra lo contenido en este capitulo [...]”1

Per demostrar que els llibres complien tots els requisits legals, primer s’imprimia el cos de l’obra, que havia de ser absolutament fidel a l’original prèviament presentat als òrgans competents. Un cop comprovat i certificat, s’imprimia la portada i la resta de preliminars, on hi figuraven les aprovacions, les llicències, la taxa i el privilegi –si es donava el cas-. Aquest fet va originar uns preliminars molt extensos, tret distintiu de l’estructura dels llibres dels s. XVI-XVIII.

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

Aprovació. Las Elegancias de Paulo Manucio. Barcelona, ca. 1710. (top.: Bon. 10-I-3)

  

L’opinió d’impressors i llibreters envers la Llei Curiel es va fer sentir ràpidament perquè aquestes mesures augmentaven inútilment el cost de la impressió i el preu dels llibres, i van proposar que en els documents hi figurés tan sols una nota d’haver-se imprès amb els permisos indispensables.

Finalment, a la segona meitat del s. XVIII el parer dels editors fou acceptat i desapareix la transcripció íntegra dels permisos en els llibres; a partir d’aquest moment només hi figurarà una breu menció que han estat aprovats.

“Imprimatur”, “imprimase”, “aprobatur”, “nihil obstant”, “Con licencia”, “Ab llicencia”, “Ab privilegi”, “Con privilegio real”, etc. són expressions que trobem a les portades, als preliminars o a la fi dels llibres per indicar que el text havia passat el control de les autoritats eclesiàstiques i civils per a ser publicat.

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Llicències d’impressió eclesiàstica i civil. Oracion diaria para una alma devota, 1782 (top.: 15-VI-61/36)

Per als catalogadors d’impresos antics, els preliminars dels llibres són un recurs valuós que ajuden a solucionar problemes d’identificació d’edicions i faciliten la tasca de descripció bibliogràfica, sobretot per a la seva datació.

 1. Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000, p. 961

 

Bibliografia

García Pérez, Sandra. Imprenta y censura en España desde el reinado de los Reyes Católicos a las Cortes de Cádiz: un acercamiento a la legislación. En: “Boletín de la ANABAD”, nº 2, 1998, p. 197-204

Marsá, María. La imprenta en los siglos de oro (1520-1700). Madrid : Ediciones del Laberinto, 2001

Moll, Jaime. Implantación de la legislación castellana del libro en los reinos de la Corona de Aragón. En: “De la imprenta al lector : estudios sobre el libro español de los siglos XVI al XVIII”.  Madrid : Arco Libros, 1995, p. 89-94

Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000

Reyes Gómez, Fermín de los. Los preliminares en la identificación del libro antiguo. En: “Comercio y tasación del libro antiguo : análisis, identificación y descripción”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2003, p. 201-255

Reyes Gómez, Fermín de los. El valor de los paratextos. En: “Precio y valor del libro antiguo”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004, p. 133-168

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya