You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30        

Tags



BC Blog

Enguany que es compleix el centenari del nomenament de Jordi Rubió i Balaguer com a primer director de la Biblioteca de Catalunya, és un bon moment per recordar-lo com un dels grans noms de la història cultural del nostre país.

Jordi Rubió havia nascut a Barcelona l'any 1887. Als vint anys ja era doctor en Filosofia i Lletres i col·laborava intensament en nombroses tasques auxiliars a l’Institut d’Estudis Catalans, que s’acabava de fundar i era presidit pel seu pare, Antoni Rubió i Lluch. Una de les seves ocupacions principals era ajudar Jaume Massó i Torrents en l’organització dels fons bibliogràfics que s’anaven comprant i recollint a la biblioteca de l’Institut, que era la Biblioteca de Catalunya.

Jordi Rubió i Jaume Massó, director i inspector de la Biblioteca de Catalunya, asseguts a la Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, vora Ramon Miquel i Planas. [Arxiu BC]

Jordi Rubió i Jaume Massó, director i inspector de la Biblioteca de Catalunya, asseguts a la Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, vora Ramon Miquel i Planas. [Arxiu BC]

El juny de 1913, mentre es trobava a Hamburg donant uns cursos de llengua i cultura espanyoles al Seminar für Romanische Sprachen und Kultur, dirigit pel professor Bernard Schädel, i fent recerca sobre manuscrits lul·lians, va rebre una carta personal d’Enric Prat de la Riba; li demanava de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca de Catalunya, que s’obria al públic i s’inauguraria el maig de 1914. Rubió aleshores tenia 26 anys.

Per endegar l’etapa pública de la Biblioteca, Prat de la Riba apostava per un director jove i obert. I Jordi Rubió reunia joventut amb la condició de bibliotecari i amb una important trajectòria d’investigador i de docent. Com a bibliotecari, va saber portar fermament el timó d’una biblioteca nacional i la va convertir en el centre protector del patrimoni bibliogràfic català i, alhora, en el dipositari de la bibliografia científica més avançada. Però al mateix temps, va saber fer realitat la Xarxa de Biblioteques Populars, destinada a un públic molt diferent. En els llargs anys de direcció de la Biblioteca de Catalunya,  va demostrar una enorme capacitat de treball i habilitats de bon organitzador, de coneixedor expert dels fons bibliogràfics i de líder personal. Els professionals que van treballar sota les seves ordres van apreciar, a més dels seus extensos coneixements, la seva força d’estímul i la seva humanitat. Per totes aquestes condicions ha estat recordat i admirat.  

Jordi Rubió va ser també director i professor de l’Escola de Bibliotecàries. Sortida d’excursió amb les alumnes el 1933. [Biblioteca de Catalunya]

Jordi Rubió va ser també director i professor de l’Escola de Bibliotecàries. Sortida d’excursió amb les alumnes el 1933. [Biblioteca de Catalunya]

 

Reis Fontanals
Àrea de Difusió 

El febrer de 2002, la Biblioteca de Catalunya va rebre una trucada de Joan Codina, professor de la UPF, oferint un parell de cilindres que s’havia trobat feia anys en una casa abandonada a Mosqueroles, al peu del Montseny. Ens va portar dos dels cilindres perquè els examinéssim. Al seu interior hi havia un paper amb els títols "Tonada de segar" i "Tonada de llaurar", respectivament, i ambdós eren datats a Mallorca el 1926. Amb aquesta informació vam poder comprovar que els cilindres pertanyien a la tasca de l’"Obra del  Cançoner Popular de Catalunya (1922-1938),  i que la casa de Mosqueroles havia estat de Rafael Patxot i Jubert. Com que la història d’aquesta recuperació és extraordinària, deixem que l’expliqui el seu protagonista:    

"Quan la Guerra Civil Espanyola va començar al 18 juliol del 1936,  Rafael Patxot va decidir distribuir el contingut del “Cançoner Català” a diferents llocs per tal de preservar-ne el màxim possible. Una d'aquestes parts es va mantenir a la "Masia Mariona", una casa de camp construïda per Patxot en memòria de la seva filla Maria, morta molt jove. La casa es troba a Mosqueroles, un petit poble que avui és un parc natural, a 60 km de Barcelona. Com ho acostumava a fer a l’estiu, Rafael Patxot s’estava a la masia Mariona amb la seva dona quan les autoritats locals el van anar a detenir. Sortosament, van poder fugir el 3 d'agost cap a Suïssa i mai més no van tornar. Al cap d’un temps d’aquests fets, Rafael Patxot va ordenar escriure aquesta frase sobre la porta de la casa: "Hostes vindran que de casa ens trauran". La casa, situada al lloc encantador en el qual segueix actualment en peu, va patir molts fets desgraciats durant la guerra, incloent-hi un incendi. En les seves memòries, Patxot afirmà que, després d'aquest esdeveniment, només les parets van sobreviure, i que tant els mobles com altres béns foren destruïts o cremats durant la guerra. També expressà la voluntat que la casa romangués oberta només per als ocells.

Gravat de la Masia Mariona en flames, reproduït en les memòries de Rafael Patxot (Guaitant enrera : fulls de la vida d’un octogenari, Ginebra: edició privada de l’autor, 1952)

Gravat de la Masia Mariona en flames, reproduït en les memòries de Rafael Patxot (Guaitant enrera : fulls de la vida d’un octogenari, Ginebra: edició privada de l’autor, 1952)

La casa tenia un edifici adjacent (a 200 metres), on s’hi estaven els masovers. Un d'aquests masovers, un home geperut, va viure en un petit apartament dins de la "Masia Mariona" des del final de la Guerra, el 1939, fins el 1979, quan va morir. L’estiu d’aquell mateix any, un grup de 5 nois que solíem passar les vacances a Mosqueroles sabíem que l’home geperut ja no hi seria mai més. Vam veure l'oportunitat de tenir una gran aventura i, equipats amb espelmes, vam entrar a la "Masia Mariona",  també coneguda amb el nom popular de "la casa cremada". Vam trobar l'apartament on el llogater vivia, però també ens vam dedicar a inspeccionar tot l'edifici, només per descobrir que el mite de l’efecte de l’incendi era exagerat i que moltes de les habitacions van quedar amb els mobles intactes. Al primer pis, en una escala de servei, vam trobar sobre una taula els cilindres emmagatzemats. Mai havíem vist res per l'estil, però llegírem els paperets de l’interior i deduírem que hi havia enregistrats sons de cançons i discursos polítics. La majoria dels cilindres van ser destruïts pel temps, però cadascun dels nois vam prendre dos o tres cilindres (els que tenien les caixes més boniques) i ens els enduguérem a casa. La "Masia Mariona" va quedar oberta durant uns anys després d'aquesta aventura, i posteriorment va ser ocupada pels joves que hi celebraven festes o okupes durant els caps de setmana.  

Així fou com l’oblit va arribar de nou als cilindres. Més de 20 anys després d’aquests fets, un dels nois –jo mateix- va retrobar els cilindres en un escriptori i, aquest cop, va pensar que  podien ser documents importants. Els va oferir a la Biblioteca de Catalunya amb una sola condició: que els cilindres havien de ser digitalitzats tan aviat com fos possible. No havien de caure en l'oblit mai més. El grup d’amics que entràrem a la Casa Mariona feia tants anys ens reunírem de nou, reunírem els cilindres vam procedir a la seva donació [el 25 de novembre del 2004].”

La Biblioteca digitalitzà i catalogà els cilindres, preservant així part de la memòria de l’Obra del Cançoner. També els mostrà públicament a l’exposició “El Cançoner popular català (1841-1936)” entre el novembre de 2005 i el gener de 2006, al  Museu d’Història de Catalunya.

Pizà Borràs, Sebastià. Tonada de batre. 1932 (Orange, N.J. : National Phonograph Co.)

Tonada de batre

 

Ribas, Bernat. Tonada de llaurar. 1926 (Orange, N.J. : Thomas A. Edison, Inc.)

Tonada de llaurar

 

La "Masia Mariona" va ser donada per els descendents de Rafael Patxot a la Diputació de Barcelona. La Diputació va restaurar la masia i ara és l'Oficina del Parc Natural del Montseny; també hi ha una exposició permanent titulada "Univers Patxot". 

Més informació: Codina, Joan; Ullate i Estanyol, Margarida. "Rescued from Oblivion: The True Story of a Cylinder Collection in Catalonia". IASA Journal, no 28, Decembre 2006, p. 14-21

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

“La impremta, l’editorial i la llibreria han estat sempre l’instrument més fàcil de la difusió i l’intercanvi d’idees. Més enllà encara que la paraula, perquè la conserven i la perpetuen en les pàgines dels llibres i li fan salvar les fronteres del temps i de l’espai” (Jordi Rubió, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, p. 23)

Al llarg dels segles, en el camí que va entre la difusió i l’intercanvi d’idees, entre l’escriptura, la composició i la impressió, fins a la lectura, molts documents es perden en el temps, per els canvis d’hàbits socials i intel·lectuals, les preferències literàries i els corrents de pensament. Són llibres que no sortiran en les seleccions de joies bibliogràfiques, perquè aparentment no tenen cap tret rellevant, ni de forma ni de contingut. Formen part d’un gruix d’obres patrimonials que han anat pervivint al llarg dels segles, i que sovint el seu valor rau en la singularitat i exclusivitat.  Han restat en l’anonimat fins que una recerca o l’interès d’un investigador els ha fet sortir a la llum. A la Biblioteca de Catalunya hi ha molts casos que exemplifiquen aquest “despertar”, com ara les “troballes” resultat de l’estudi de la història de la impremta i els impresos antics en un determinat àmbit geogràfic. Posem per cas Perpinyà, que fins a mitjans del segle XVII formava part de Catalunya, i tres impresos dels segles XVI i XVII en català i integrants del fons Aguiló: el Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat, de Miquel Corrons, el Libre primer y segon dels miracles que lo Senyor ha obrats per medi de la sanctíssima Relíquia del gloriós Sant Joan Baptista, de Miquel Llot de Ribera, tots dos de 1590 i impresos per Samsó Arbús; i La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem, de Miquel Matas, de 1627, imprès per Lluís Roure. Tots tres comparteixen singularitat – els dos primers, que se sàpiga, són exemplars únics, i del tercer n’hi ha un altre exemplar a França però de consulta restringida -, estan escrits en català, són de temàtica religiosa i han estat poc estudiats, excepte la Devota peregrinació, que és l’únic que ha estat objecte d’estudis i fins i tot d’una edició. 

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

I els autors també resumeixen tot això: han estat poc, o gens, estudiats, no són gaire coneguts, i mostren els lligams culturals i religiosos existents als segles XVI i XVII entre la Catalunya del Principat i la Catalunya del Nord. De Miquel Corrons se sap que era rossellònès, com també Miquel Llot de Ribera, que nasqué a Clairà i morí a Lleida, i de Miquel Matas se sap que era d’Olot i, que com molts religiosos de l’època, fou destinat a diversos llocs, primer a Sant Pol de Mar i després a Blanes, on va morir. Són, com les edicions perpinyanenques de les seves obres, escriptors que han passat desapercebuts, tret de Matas, que potser ha tingut més fortuna, però ha passat força temps ignorat.

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Es tracta, doncs, d’unes obres que provenen d’una col·lecció cabdal per a la fundació de la Biblioteca de Catalunya, que tenen la peculiaritat de ser edicions inèdites, que les escrigueren uns autors religiosos que han quedat oblidats i que exemplifiquen els molts petits tresors, supervivents únics al pas del temps, que es redescobreixen en el fons que la Biblioteca conserva.

Rareses impreses que una recerca ha fet despertar i que mostren com la impremta fou, efectivament, un instrument magnífic per difondre i intercanviar idees i pensaments, i  una peça clau per traçar el camí entre la paraula escrita i la paraula llegida, més enllà del temps, de l’espai: el coneixement.

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El meu avi, Manel Rocamora,va publicar un poema al diari Lo Geronés, però no sé l’any ni on puc trobar el diari. Podrien ajudar-me?

Fins fa pocs anys aquest tipus de consulta requeria moltes hores de dedicació, paciència i una mica de sort. Avui en dia, aquests elements segueixen sent necessaris, però la digitalització de col·leccions de diaris i revistes, i sobretot la possibilitat de fer cerques dins el text complet de les publicacions, ens ha facilitat la recerca i la consulta.

Per resoldre aquesta consulta en qüestió, podem:

- Buscar en el catàleg de la nostra biblioteca o el de les biblioteques universitàries i públiques, per saber si tenen el diari i si està digitalitzat.

- Buscar directament a les hemeroteques digitals que pensem que poden haver digitalitzat aquesta publicació (locals, comarcals, autonòmiques).

- Fer la cerca a Google. A hores d’ara ja ningú nega les possibilitats com a font d’informació de Google. Sovint, és la millor manera de començar una recerca. Altres vegades, és l’únic lloc on trobem una informació o és la manera més ràpida d’arribar-hi. En aquest cas, la cerca de la revista a Google ens porta a una de les hemeroteques digitals.

Hem de tenir en compte:

- On està editada la publicació. Mirar el catàleg de la biblioteca de la localitat, la web de l’arxiu municipal i comarcal. Si és d’altres comunitats autònomes, hem de tenir present que molts governs autonòmics coordinen les biblioteques i hemeroteques digitals de la seva comunitat (Andalusia, Múrcia, Galícia, Madrid, etc.)

- Els catàlegs no sempre tenen enllaçada l’edició digital.

- Una mateixa cerca a diferents dipòsits pot donar diferents resultats. Comproveu-ho cercant Manel Rocamora a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica i a l’Hemeroteca digital de l’Arxiu Municipal de Girona . Tots dos tenen la publicació digitalitzada, però fent la cerca en el text complet només recuperem la notícia en un d’ells.

No pretenem fer una relació de totes les hemeroteques i dipòsits digitals, sinó oferir una selecció que trobem útil i on trobar-ne més.

 

ARCA. Arxiu de revistes catalanes antigues, representatives dins la cultura i la societat catalana. Destaquen títols com La Veu de Catalunya, Destino, La Publicitat, etc.

Fons local de publicacions periòdiques digitalitzades. Publicacions periòdiques d'àmbit local de les biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona, des de mitjans del s. XIX. Es tracta de publicacions locals, que difícilment es trobaran en altres llocs: revistes de curta durada i tiratge curt, butlletins d’entitats locals, fulls parroquials, etc.

XAC_Arxius comarcals. Premsa històrica digitalitzada de la Xarxa d'Arxius Comarcals de Catalunya, entre 1808 i 2009. Són publicacions locals, butlletins d’entitats, algun diari, que sovint costa trobar en altres llocs.

Premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Girona. L’Hemeroteca de l’Arxiu Municipal ha digitalitzat 24 capçaleres de premsa gironina, entre 1808 i 2010. En alguns casos es tracta de  diaris d’àmbit local, i d’altres generals. Destaca la col·lecció del diari Avui, des del 1990 al 2011.

Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.  Biblioteca i hemeroteca especialitzada en temàtica i autors locals, formada per el fons de publicacions periòdiques i monogràfiques que es conservaven a l'Ajuntament de Tarragona i la biblioteca de temàtica tarragonina del notari i bibliòfil Josep Gramunt i Subiela.

Biblioteca virtual de Prensa histórica  Projecte de digitalització cooperatiu del Ministerio de Cultura, les comunitats autònomes i institucions científiques o culturals. Recull més de 2.000 publicacions periòdiques de 50 biblioteques.

Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional. Publicacions periòdiques digitalitzades de la Biblioteca Nacional. A més, dóna una informació detallada amb la descripció i la història de cada capçalera.

 

A més de buscar a les hemeroteques una per una tenim l’opció de fer cerques als recolectors de recursos, que recuperen informació de diferents dipòsits digitals. Hem de tenir en compte, de tota manera, i podem fer la prova, que la informació que recuperem fent la cerca en aquests recolectors no sempre coincidirà amb la que trobem interrogant-los un per un.

Hispana. Repositori que dóna accés les col·leccions digitals de biblioteques, arxius i museus espanyols. Més de 4 milions d'objectes digitals de 195 repositoris d'arreu d'Espanya. Destaquen els repositoris d'universtitats i comunitats autònomes.

Eureca!  Dipòsit digital que dóna accés al contingut de 14 col·leccions digitals d'entitats d'àmbit català: ARCA, RACO, RECERCAT, CALAIX....). Més de 300.000 documents en diferents formats (llibres, revistes, diaris, fotografies, mapes, etc.) 

 

Per trobar altres hemeroteques digitals:

Otras hemerotecas. Selecció d’hemeroteques digitals elaborada per la Biblioteca Nacional.

Documents per a la història. Selecció de recursos digitalitzats (hemeroteques, biblioteques, etc.) elaborada per el Departament d’Història Moderna de la UAB. Està organitzada geogràficament, des dels recursos d’abast mundial als més específics, en el cas català. És una selecció personal.

Sobretot, no podem quedar-nos amb la primera resposta que trobem ni donar-nos per vençuts. Val la pena que perdem una mica de temps navegant per les diferents hemeroteques, perquè la informació que recuperen pot variar molt. 

 

 

TÍTOLS

ANYS

CERCA TEXT COMPLET

DESCÀRREGA

ARCA

300

S. XVII--

Sí. PDF

Biblioteca Virtual de Prensa   histórica

+ 2.000

1800--

Sí (no sempre)

JPG. Pàgina a pàgina

Hemeroteca Digital - BNE

+ 1.000

 

Sí. PDF

Fons local de publicacions   periòdiques digitalitzades

251

1860-

Sí. PDF

XAC_Arxius comarcals

+ 500

1808-

Sí. PDF

Arxiu Municipal Girona

24

1808-2010

Sí. PDF

Tarragona

59

1808-1966

Sí. PDF

Hispana

+ 200 repositoris

 

No

Enllaç a cada recurs

Eureca

300.000

 

Sí. PDF

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Els primers catàlegs manuals de la Biblioteca de Catalunya, els fundacionals, van ser l’alfabètic d’autors i el sistemàtic de matèries segons la CDU. Fins l’any 1940 no es va fer l’alfabètic de matèries.

Jordi Rubió i Balaguer (director de la biblioteca des del 1914 al 1939), al manual Com s'ordena i cataloga una biblioteca, recomana un tipus de fitxa o cèdula en funció del catàleg. I tal com es feia des del principi a la Biblioteca de Catalunya, es decanta pels models de fitxes soltes i movibles, escrites a mà o mecanografiades”, al contrari dels catàlegs en forma de llibre, ja en desús, on s’hi escrivia tot seguit sense permetre la intercalació de noves entrades i dificultava la consulta de més d’un usuari alhora.

Per a la redacció del catàleg d’autors, al principi se seguien normes generals de catalogació europees. Es va optar per les cèdules horitzontals agrupades en cedularis “d’algun model semblant als inventats per la casa Staderini, de Roma“, que en fabricava per encàrrec de la Biblioteca Vittorio Emanuele des de 1882.

I com eren aquests cedularis?

Cedulari italià

Cedularios para catálogos y otros articulos para bibliotecas : descripcion y tarifas. Roma, [1897 o post.]

 

La tria de la BC es va inspirar en aquest model de l’Staderini. Curiosament, Manuel Rubió i Balaguer n’era l’agent a Catalunya.

Les cèdules eren de paper de fil resistent, de 240 x 118 mm, ratllades per una cara. Es col·locaven en els cedularis d’enquadernació mòbil i n’hi cabien unes 400. Per afluixar o estrènyer el volum se servien d’una claueta. La biblioteca encara els conserva tots - 2.414 – que contenen 800.000 fitxes, el 55% de les quals són manuscrites, i es poden consultar a la sala general. Entre el personal actual de la BC, encara hi ha algú que guarda la clau i ens podria explicar el truc per obrir-los...

 

cèdules

Mostra de fitxes

 

Pel catàleg sistemàtic de matèries, se seguia la CDU amb les adaptacions per a les biblioteques populars de la Diputació, obra del mateix Rubió i Balaguer. Es va escollir la fitxa belga internacional, en calaixets amb rètols per indicar-ne el contingut. Era de cartolina gruixuda, de 125 x 75 mm, amb el pautat preceptiu de ratlles horitzontals amb dues línies verticals a l’esquerra i foradada a la part inferior; per on s’hi passava una barra que subjectava les fitxes al calaix, i es cargolava o descargolava quan calia intercalar-ne de noves.

Quan més endavant es va començar a redactar l’alfabètic de matèries, també es va fer amb aquest sistema, però dividit en dues parts: el d’obres i el d’articles de revista.

Rubió, a Catalogación y ordenación de bibliotecas: instrucciones elementales ens ho explica així: 

“El procedimiento más práctico y hoy universalmente adoptado es el de las fichas sueltas, escritas a mano, con un  especial tipo de letra, o mecanografiadas, y reunidas en un cajón o sujetas con unas tapas movibles, mediante algún dispositivo ingenioso que haga imposible, si no media mala fe, su confusión o extravío.”

L’elaboració de cèdules, “escritas a mano, con un especial tipo de letra” es va aturar l’any 1990, amb l’inici de la informatització. Ara formen part de la nostra història i són l’empremta de tantes mans que ens han precedit, amb diferents cal·ligrafies i tintes. Els cedularis, al llarg dels seus 180 metres lineals, continuen mostrant-nos els valors de l’ordre, la metodologia i el rigor i, encara ara, ens van desfent d’alguns equívocs...

Durant molts anys els cedularis han estat l’instrument que ha facilitat l’accés al contingut intel·lectual de la Biblioteca de Catalunya fins l’arribada dels ordinadors. Avui, molts visitants queden captivats per aquesta eina preinformàtica que immortalitzen en mòbils, tauletes i càmeres. És així com els cedularis esdevenen l’objecte de desig de la mateixa tecnologia que els va desbancar.

Cedularis

Vista dels cedularis. Sala de Ponent de la BC

 

Lourdes Martín
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Durant els propers dies 4, 5 i 6 de setembre tindrà lloc a Barcelona el Primer Congrés Internacional Vernià.

El protagonista d’aquest congrés, Jules Verne (Nantes, 1828 – Amiens, 1905), és considerat, juntament amb H.G. Wells, el creador de la ciència-ficció. Verne va escriure més de cinquanta novel·les, incorporant als arguments d’aventures clàssics, elements de caire científic. Actualment, és el segon autor més traduït de tots els temps.

Tot i que Jules Verne sovint ens sorprén per la seva aparent capacitat premonitòria, la realitat és més simple: era un lector empedreït d’obres de ciència i estava al cas dels últims avenços tècnics del seu temps.

Poc després de la seva edició original, les obres de Verne van ser traduïdes del francès al castellà. A Madrid, Antoni Ribot i Fontseré en va fer les traduccions per a la “Biblioteca Ilustrada de Gaspar y Roig”. Aquestes traduccions, publicades en volums profusament il·lustrats, són les que van arribar immeditatament a Catalunya. Verne no va ser traduït al català fins a finals de la dècada de 1920, atès que alguns dels grans intel·lectuals catalans de finals del segle XIX i principis del XX, com ara Eugeni d’Ors, el consideraven un autor de literatura de consum.

A la Biblioteca de Catalunya es conserven algunes de les edicions franceses primerenques, així com la major part de les primeres traduccions al castellà.

1-cobertes-frances4

Vingt mille lieues sous les mers. Paris: J. Hetzel et cie, [1877] i Cinq semaines en ballon. Paris: J. Hetzel, [1869?]

 

2-Ed-castella

Cinco semanas en globo ... Madrid: Impr. de Gaspar i Roig, 1868

 

Pel que fa a les biblioteques catalanes, és durant l’etapa de Jordi Rubió quan les obres de Jules Verne es distribueixen per primer cop. I per fi, al 1926, i cinquanta anys després de la seva publicació en francès, trobem la primera traducció al català d’una de les seves obres al catàleg d’Edicions Mentora: La volta al món en vuitanta dies. Un any més tard, al 1927, i en la mateixa editorial, trobem la primera traducció de L’Illa misteriosa.

3-Ed-catala

La Illa [sic] misteriosa. Barcelona: Mentora, [1927]

 

 

La celebració d’aquest congrés, organitzat per la Sociedad Hispánica Jules Verne, la Societat Catalana Jules Verne i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica –filial de l’Institut d’Estudis Catalans- és una prova més de com el llegat de Verne ha esdevingut alguna cosa més que literatura de consum. Amb el pas dels anys, ha arribat a ser considerada com un clàssic de la literatura.

4-cartel-ca

Cartell del Primer Congrés Internacional Vernià

 

Maria Sadurní
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Més informació:
Pinyol i Torrents, Ramon. “La recepció de Verne a Catalunya”, en Serra d’Or, març 2005, pàg. 17/177-20/180.

L’any 1912, la Ponència encarregada de preparar l’obertura de la Biblioteca de Catalunya al públic, va decidir que era el moment de crear una plantilla professional que s’ocupés de les tasques de catalogació i d’atenció als usuaris. Amb aquest motiu, l’agost de 1913, just ara fa cent anys, es contractaven els primers auxiliars de la Biblioteca de Catalunya, que amb aquest nom van constituir, de fet, el primer personal bibliotecari de la institució.

Com que la feina d’auxiliar bibliotecari es considerava una tasca femenina, Francesca Bonnemaison, directora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, va ser l’encarregada de trobar les persones adients. Entre les seves alumnes, Bonnemaison va recomanar tres joves: Elvira Zimmer i Rodríguez, Mercè Robles i Ferrer i Cèlia Albert i Torrellas. Posteriorment s’hi incorporaria Josefina Costumà i Mura. Davant la manca d’estudis específics que no s’iniciarien fins el 1915 amb la fundació de l’Escola de Bibliotecàries, elles, mestres de formació, van ser les pioneres, les primeres dones que van catalogar el fons inicial de llibres, que es van ocupar dels preparatius de l’obertura al públic i que van atendre els primers lectors.

 

bibliot0002

D’esquerra a dreta: Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles, primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Elvira Zimmer (1894-1952) era filla de pare alemany i nascuda a Londres. Després de passar un temps dedicada a la  catalogació, es va ocupar del registre de revistes i publicacions periòdiques, i posteriorment del servei de tarda a la Sala de Lectura, a les hores de més moviment de lectors. El seu coneixement d’idiomes la feia excepcionalment apta per a aquesta dedicació. Va deixar la Biblioteca l’any 1921.

Mercè Robles Ferrer (1895-1952) va ocupar-se de la Secció de Revistes on va fer tota la seva trajectòria professional, fins a la seva mort, encara en actiu.

Cèlia Albert i Torrellas (1889-1980) va ser nomenada el juny de 1914 per fer funcions de catalogació, registre, préstec de llibres i servei al públic. Es va jubilar l’any 1956.

Josefina Costumà i Mura va ser contractada el 1915 com a auxiliar de catalogació, registre i atenció al públic. Va deixar la Biblioteca el gener de 1929 per contraure matrimoni.

En el primer centenari de l’entrada de personal bibliotecari a la Biblioteca de Catalunya, retem homenatge a aquestes primeres bibliotecàries que van iniciar el camí del que seria després una professió fonamental en la renovació cultural de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX. Una nova professió que oferiria a les dones d’aquell temps nous horitzons de formació, de creixement personal i de llibertat.

 

Reis Fontanals
Arxiu BC

Enguany celebrem el centenari del naixement d’Aurora Díaz-Plaja. Bibliotecària, escriptora, traductora, va ser una dona polifacètica i incomprensiblement poc estudiada. Des de la Biblioteca de Catalunya volem recordar, dins la seva llarga trajectòria professional, el seu pas pel Servei de Biblioteques del Front.

El Servei de Biblioteques del Front va ser creat, per decret de la Generalitat, el 17 de febrer de 1937. Des del començament de la Guerra Civil l’Agrupació d’Escriptors Catalans i altres entitats havien organitzat la recollida i tramesa de llibres al front, però li mancava una organització al darrere; i és per això que la Conselleria de Cultura creà el Servei de Biblioteques del Front. El seu objectiu era regular-hi el trasllat de llibres, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants connectada amb la direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat. El Servei també s’ocupava d’organitzar i portar lots de llibres als Hospitals de Sang de la rereguarda.

Bibliobús del Servei de Biblioteques del Front. Arxiu BC caixa 516/17

Bibliobús del Servei de Biblioteques del Front. Arxiu BC caixa 516/17

La idea d’acostar la lectura i els llibres als soldats no era nova. Ja a la Primera Guerra Mundial s’havien organitzat amb èxit biblioteques circulants amb servei de préstec per als combatents i els soldats hospitalitzats. Arran dels beneficis de tenir una biblioteca als hospitals, que entretenia i elevava la moral dels ferits i malalts, un cop acabada la guerra es decidí crear biblioteques hospitalàries.

Aurora Díaz-Plaja va acabar els seus estudis de bibliotecària el 1933 i des del 1935 treballava a la Biblioteca Popular de Canet.Com feien a totes les biblioteques populars, a Canet les bibliotecàries escrivien un dietari, on explicaven que cada cop hi havia menys lectors, a mesura que els anaven cridant al front. Aurora es desesperava en veure que els seus lectors marxaven. Per aquest motiu decidí demanar d’anar al Servei de Biblioteques del Front, com explicava en una carta a una bibliotecària del Servei:

 “Decididament he demanat Hospitals de Sang. Ja que la muntanya no ve a mi, aniré jo a la muntanya. Des que se’n van anar els primers lectors hauria anat ja cap al Front. Ara que ja no ens resta ningú, vaig a dur els llibres allà on siguin. “ [1]

I així, el 15 de juliol s’acomiadava de la biblioteca de Canet, escrivint al dietari:

“He estat nomenada bibliotecària dels Hospitals de Sang del Servei de Biblioteques del Front. Solament un motiu tan poderós com és la guerra podia fer-me abandonar aquesta biblioteca on hi he treballat amb tanta fe durant dos anys i mig. Segueixo creient que la nostra carrera sols pot exercir-se plenament en una biblioteca popular i sols una força major pot excusar-me la meva deserció que no ha d'ésser definitiva, car en acabar la guerra retornaré amb més entusiasme que mai i enriquida per la gran experiència que hauré viscut. Me'n vaig perquè sento que aquests moments greus requereixen el meu esforç. Però no puc negar una enyorança infinita en deixar aquestes parets, aquests llibres [...] “ [2]

El 25 de juliol 1938, en una reunió de les bibliotecàries del Servei, es repartiren la feina. Aurora Díaz-Plaja s’havia d’ocupar dels hospitals de fora de Barcelona, a on anava amb el bibliobús.

“Secció d’Hospitals. De bon antuvi, el Servei de Biblioteques del Front va servir també llibres als Hospitals de Sang. A aquest fi, vàrem seleccionar els lots per tal d’evitar lectures poc adients a la sensibilitat aguditzada dels ferits. “ [3]

A la Biblioteca de Catalunya es conserva part de l’arxiu del Servei de Biblioteques del Front, amb els dietaris on les bibliotecàries explicaven el dia a dia de la seva actuació. Transcrivim algun fragment dels viatges en què anava Aurora Díaz-Plaja. [4]

Barcelona – Igualada -Solsona. Juliol 1938

Solsona. “Anem a  l’hospital. [...] El comandant baixa al bus i entre tots triem un lot de 67 volums. Alguns companys l’han seguit i en dir-los que els renovarem els llibres periòdicament es mostren radiants, perquè diuen que els que tenen ja se’ls saben de memòria.”

Viatge de Caldes de Malavella a Mataró i de Mataró a Barcelona. Setembre 1938

Caldes de Malavella. “La biblioteca està en l’antic bar del balneari. Sobre el taulell hi exposo els llibres nous i els ferits acudeixen com mosques. Els llibres nous atrauen sempre però ací també hi ha l’atracció de poder-los remenar...”

Vuitè viatge del bibliobús. Agost de 1938

Calaf.  “Ens atura un policia .... Ens demana apassionadament llibres per als seus companys, los chicos. Fan classes de cultura general i no tenen llibres per estudiar. ....Els deixem una dotzena de llibres, no tots de cultura, i prometen portar-se com uns àngels.

En sortir de la població prenem gasolina. Un soldat ens aborda:

                -No hi hauria llibres per a nosaltres?

                - Ja ho crec.

Baixem i els fem pujar al bus. Trien Dostoievski, Txèkhov, Jordana.

Entre Ribelles i Sanahuja hi ha la Divisió 26. ....El comandant baixa amb el que serà el responsable [ ...] i dos altres militars. Ens escorcollen el bus. A cada nova matèria una exclamació d’admiració. Gairebé una exclamació d’admiració per cada llibre. “

Servei de Biblioteques del Front. Estadística de llibres consultats. Arxiu BC. Caixa 516

Servei de Biblioteques del Front. Estadística de llibres consultats. Arxiu BC. Caixa 516

Hospital d’aviació. Barcelona. Juliol 1938

 “La miliciana em prega que pugi al 2n pis on tots els ferits són estrangers. El primer ferit és alemany; està enfebrat però s’alegra de veure llibres; xampurrejo l’alemany i m’ho agraeix; em demana poemes de Heine; sols tinc una antologia de poemes francesos traduïts a l’alemany. D’altres sales són russos; hi deixo l’únic llibre rus, d’altres francesos i anglesos. “

Aurora Díaz-Plaja i les seves companyes del Servei van realitzar la seva tasca de difusió de la lectura i la cultura amb gran entusiasme, dedicació i al mateix temps amb una gran professionalitat.  

Aquest apunt només vol donar una idea del pas d’Aurora Díaz-Plaja pel Servei. Per tenir més informació podeu consultar:

Boada i Vilallonga, Maria Teresa; Cugueró i Conchello, Maria C.; Allué Blanch, Vicenç. El Servei de Biblioteques del Front: 1936-1939. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1995. http://cataleg.bnc.cat/record=b1154204~S13*cat

Servei de Biblioteques del Front. Dietari. 3 de maig de 1938-25 de gener de 1939 http://cataleg.bnc.cat/record=b2470304~S13*cat

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

[1] 16/6/1938. Arxiu BC. Caixa 516

[2] Biblioteca popular de Canet de Mar. Dietari (15/07/1938)

[3] Arxiu BC. Caixa 516/13

[4] Arxiu BC. Caixa 1451 

El catàleg de la Biblioteca de Catalunya es consulta a través del web i dóna accés a gran part dels seus fons i documents. Tot i així, encara queden a la BC alguns catàlegs manuals, que sovint formen part d’algun fons especial que va arribar amb el mobiliari inclòs. Alguns d’aquests fitxers han estat digitalitzats, però s’han conservat pel tipus d’informació complementària que contenen. És el cas del fitxer de l’Arxiu Teatral Santos –ubicat en una cabina de la sala general– on, per exemple, podem recuperar informacions sobre els decorats i el nom dels clients que podien llogar les obres.

Fitxa de l’Arxiu Teatral Santos

Fitxa de l’Arxiu Teatral Santos

Com ja hem dit, molts han entrat en el moment en què es van dipositar els llibres que hi estan referenciats. Per exemple, quan el 1948 ingressen els llibres de la Col·lecció Bonsoms, a la mort de la seva vídua, ho fan també els armaris de la Biblioteca i el moble fitxer “...catálogo de la misma, redactado por D.ª Mercedes Chacón de Bonsoms...” (Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, 1968, p. 103). 

Moble fitxer de la col·lecció Bonsoms a l’antiga Sala Bonsoms

Moble fitxer de la col·lecció Bonsoms a l’antiga Sala Bonsoms

Alguns són de consulta interna, com el catàleg de fitxes de Ràdio Barcelona que conté el vinils de la seva discoteca, dividits per artistes, títols de peces musicals o temàtics. No fa pas gaire que vam haver de revisar-les per respondre una petició d’informació sobre les cançons dels Beatles que no eren radiables a l’època. D’altres són de lliure accés, com el de la Col·lecció Porter-Moix “España en el Mundo” –a la sala de reserva i únic element de descripció d’aquesta col·lecció– ordenat alfabèticament per noms i topònims i també cronològicament.

I també a la sala de reserva es troben tres fitxers ben particulars. Com en el cas de la de Mossèn Alcover i encara que no tinguin ben bé aquesta aparença, els anomenem “calaixeres” i són la verdagueriana, la de la Renaixença i la de la Col·lecció de Teatre Rull.

La calaixera verdagueriana i la de la Renaixença contenen el buidat bibliogràfic que Josep Maria de Casacuberta va realitzar sobre les figures i temes importants en la Renaixença catalana, per una banda, i l’estudi de la figura i obra de Verdaguer, per l’altra. El fitxer de la Renaixença va ingressar a la BC a la seva mort, el 1985, però els dels estudis verdaguerians va ser llegat al seu col·laborador Joan Torrent i Fàbregas. Quan Torrent i Fàbregas va morir l’any 1995, la Biblioteca de Catalunya també el va adquirir, tot i que no va incorporar-s’hi fins al 2004, perquè era a la Fundació Carulla per poder realitzar l’edició de la correspondència verdagueriana.

Aquestes dues calaixeres inclouen les fitxes que anava elaborant Casacuberta, mecanografiades o impreses damunt de petits papers, a vegades reaprofitats, i que sovint incorporen la cita del text o, fins i tot, el retall que referencia. L’ordenació és temàtica i, dins d’alguns apartats, alfabètica. A l’apartat de “Fons i Col·leccions/ Verdaguer, Jacint” del nostre web trobareu un magnífic inventari, així com una explicació més detallada, realitzat per la Secció de Manuscrits.

La Col·lecció de Teatre Rull recull gairebé totes les obres teatrals en català aparegudes des de 1750. El fitxer que l’acompanya i que, com ja hem dit és consultable a la sala de reserva, conté més de 15.000 fitxes amb dades biogràfiques dels dramaturgs, impressors, empresaris de teatre, directors escènics, actors, compositors i músics de teatre líric, escenògrafs i altres professionals del teatre dels segles XIX i XX.

Fitxa de la Col·lecció de Teatre Rull

Fitxa de la Col·lecció de Teatre Rull

Les calaixeres, que normalment solen estar al dormitori i guarden roba blanca o l’aixovar, en el cas de la BC custodien una informació ben diferent.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) fou una institució fundada l’octubre del 1921 a Barcelona pel mecenes Rafael Patxot, sota la direcció de Francesc Pujol, per promoure la cerca i recollida dels materials literaris i musicals tradicionals, que serien després estudiats i, prèvia tria, publicats.

Rafael Patxot sol·licità el suport de l’Orfeó Català, presidit per Joaquim Cabot, qui s’encarregà de fer una crida per tal d’assegurar la col·laboració d’altres representants del món musical català relacionats amb el conreu i difusió de les cançons populars catalanes. La crida es dirigí a músics, folkloristes, etnògrafs i literats --entre els quals Felip Pedrell i Pere Bohigas i Balaguer, de qui la Biblioteca conserva els arxius personals a la Secció de Música i a la Secció de Manuscrits--, a entitats com l’Institut d'Estudis Catalans, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, la Secció Folklòrica de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Centre Excursionista de Catalunya, i també a escoles de música i esbarts dansaires. La diada de Reis de 1922 tots ells foren convocats al Palau de la Música Catalana a una reunió que marcava l’inici del projecte i n’inaugurava les tasques.

El nucli de la documentació aplegada prové dels materials recollits per l’erudit Marià Aguiló (de qui es conserva el fons a la Biblioteca de Catalunya), i del folklorista Rossend Serra i Pagès. A aquests documents s’afegiria la documentació arribada a través dels concursos anuals convocats sota el lema Llegendari Popular Català i el resultat de les nombroses missions de recerca dutes a terme per equips constituïts per un folklorista i un musicòleg que realitzaven viatges d’investigació arreu del territori dels Països Catalans. El finançament es feia a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, de la qual Patxot era marmessor. Poc abans de la Guerra civil, s’havia recopilat informació de pràcticament tot el Principat i les Illes, i també d'alguns materials de l’Alguer i la Catalunya Nord.

La conservació dels materials de l’Obra del Cançoner Popular

El projecte fou truncat per l’inici de la Guerra civil quan comptava amb prop de 40.000 documents aplegats. En aquest context, se sol·licità a la Generalitat de Catalunya que vetllés per l’Arxiu, atès el seu alt valor cultural i patrimonial. Així doncs, per decret del conseller de Cultura, amb informe previ d’una comissió del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, els materials de la Institució Patxot, que incloïen l’OCPC i el projecte paral·lel de l’Arxiu de la Masia Catalana, foren custodiats fins al final de la Guerra. Patxot hagué d’exiliar-se a partir de 1936, i escollí com a destí Suïssa, deixant  l’arquitecte noucentista Josep Danés com a encarregat dels seus béns.

Des de la mort del director de l’Obra el 1945, i fins a la seva pròpia mort el 1964, Patxot s’encarregà personalment de la seva vigilància, per evitar que se’n fes un ús indegut o bé que la documentació es fragmentés.

Durant molt anys, els materials de l’Obra van restar il·localitzables i envoltats d’un cert misteri. Això donà peu a múltiples especulacions sobre les aventures i el destí de l’arxiu fins a principis dels anys noranta, en què varen ser rescatats de l’oblit. Múltiples peticions de consulta arribaren a la família; això no obstant, Rafael Patxot havia deixat instruccions clares adreçades als seus descendents per tal que els materials no es posessin a disposició del públic fins que la situació política no fos estable, a fi de garantir-ne la integritat i conservació. Com a conseqüència de la pressió exercida per estudiosos interessats, en el marc del Vè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Andorra, 1979) s’elaborà un document on s’instava a la recuperació, reunió i conservació de tot el material a Catalunya, amb la voluntat que es posés a l’abast de tots els investigadors.

Durant els anys cinquanta, Rafael Patxot havia enviat a Suïssa part de l’Obra, que confià a una institució religiosa, mentre que una altra part restà a Barcelona. Aquesta documentació fou cedida i dipositada el 1990 pels seus néts a l’Abadia de Montserrat, on entre els anys 1991 a 1993 també arribà, després de negociacions entre la Generalitat de Catalunya i els familiars, la part de la col·lecció que havia romàs a Suïssa durant el seu exili.

La tasca de classificació i descripció dels materials fou assignada a Josep Massot i Muntaner, filòleg i monjo de Montserrat, en tant que conservador de l’Arxiu. Ben aviat s’iniciaren els tràmits per tal de buscar suport a la iniciativa, i des de Montserrat es contactà amb les institucions que abans de la guerra havien tingut cura de l’OCPC: l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -la Generalitat havia creat el 1993 el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya (CPCPTC), organisme orientat a promoure l’estudi de la cultura popular i tradicional.

L’Obra del Cançoner Popular a la Biblioteca de Catalunya

Fruit d’aquests contactes, tant el CPCPTC com la Biblioteca de Catalunya arribaren a un acord amb l’Abadia de Montserrat per tal de facilitar la consulta de l’arxiu, que consistí en fer dues còpies microfilmades dels originals que es conserven a Montserrat i dipositar-les a ambdues institucions per a la seva consulta. El 27 d’octubre de 1993, la Biblioteca de Catalunya signà un conveni en què se'n responsabilitzava del dipòsit i difusió. La col·lecció està disponible al públic investigador seguint les normes generals de consulta fixades en el conveni i les que regeixen actualment la consulta de fons d’arxiu; una petita part de la documentació, que conté informació reservada, no fou reproduïda.

La còpia de la Biblioteca de Catalunya consta de 97 rotlles de microfilms que conserven l’estructura de la documentació original, dividida en dos grans blocs: la col·lecció de Barcelona (sèries A i B) i la col·lecció de Suïssa (sèries C i S), organitzades de la següent manera:

1) Sèrie A: rotlles 1 a 12

2) Sèrie B: rotlles 13 a 27

3) Sèrie C: rotlles 28 a 87

4) Sèrie S: rotlles 88 a 97

 

Per a conèixer la descripció detallada dels documents, cal consultar primer l’inventari publicat dins de la col·lecció Materials: Obra del Cançoner de Catalunya. La seva edició, iniciada als anys vint, fou suspesa durant el període 1930-1990; i represa el 1991 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (vol. I-III, Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, 1926-1929, i vols. IV-XXI, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991-1921. Els volums d'aquesta obra es poden trobar en lliure accés a la sala general . En el volum IV (en dos fascicles) hi ha l’inventari, i en el volum XXI un apèndix que el completa; dos índexs, un d'onomàstic i un de topogràfic, que en faciliten la consulta.

cançonerblog_1

Materials, Vol IV, p. 17

 

Els volums inclouen l’edició d’alguns dels diaris de viatge i una selecció de les cançons, rondalles, refranys, danses i entremesos, etc., compilats en cadascun d’ells; de cada un dels títols se’n procurava recollir totes les variants possibles. A la Biblioteca de Catalunya, es conserven alguns manuscrits de l’Obra:

cançoner2ambtext

bc_ms2356(2)_petita

BC, Ms. 2356/2

Un cop identificat el que es vol consultar, cal localitzar en quina bobina de microfilm es troben reproduïts els documents; per això cal anar a l’inventari topogràfic digitalitzat. El primer que s'ha de tenir en compte  és si els documents són de la “Col·lecció de Barcelona” (sèries A i B) o bé de la “Col·lecció de Suïssa” (sèries C i S), i a continuació buscar el codi (format per la lletra de la sèrie seguida d’un número a la taula), que remet al número de rotlle de microfilm on estan reproduïts els documents d’aquell grup:

ocpc_inventari2_petita

Inventari dels microfilms de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya

 

Finalment, per fer la petició des del registre del catàleg cal anar a la zona dels exemplars de la fitxa i demanar el rotlle de microfilm que correspon al codi que estem buscant:

Localització

 Topogràfic

Volum

Còpia

  Consulta

Tipus de préstec

Nota

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 1

 microfilm   1

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 2

 microfilm   2

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 3

 microfilm   3

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

(etc.)

Gràcies també a la tasca emprenedora del CPCPTC, des del moment de la seva obertura al públic s’han publicat extractes d’aquest obra magna i també s’ha intentat continuar, en part, el projecte. En són exemple les edicions i enregistraments següents que apareixen al catàleg de la Biblioteca de Catalunya i al catàleg de les biblioteques de la Generalitat.

Anna Gudayol
Anna Nicolau
Secció de Manuscrits

 

Referències bibliogràfiques
Massot i Muntaner, Josep, “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya avui” dins Llengua i literatura, 5 (1992-1993), p. 739-751
Massot i Muntaner, Josep, “Catalogar l’Obra del Cançoner popular de Catalunya”, RIDEC 34 (juny 2002), p. 1-2
Massot i Muntaner, Josep, “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: font de recerques” dins Llengua i literatura, 14 (2003), p. 549-561
Abadia de Montserrat, “Finalitza la publicació de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya”. Febrer de 2012[entrevista a Josep Massot i Muntaner].