You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Tags



BC Blog

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.

Fa dies us explicàvem el significat de les inscripcions dels murs de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. Avui intentarem fer el mateix amb els escuts. D’alguns no hem trobat gaire informació, així que totes les aportacions i puntualitzacions seran molt benvingudes per completar la història d’aquest edifici singular.

El nostre recorregut comença a la sala de reserva. A la llinda de la porta hi ha un escut amb una creu semblant a la dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta sala la va fer construir, com a casa de Convalescència, el prior de Catalunya d’aquest orde, Fra Adrià Maimó, i va voler que les seves armes fossin a la nau i es digués de “Sant Joan”.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A l’anterior apunt us explicàvem que a la nau de Llevant havíem trobat una inscripció i l’escut dels franciscans, que indicava l’entrada a una infermeria que acollia malalts d’aquesta confraria. A la mateixa nau descobrim tres portes més —una de tapiada— amb escuts a la llinda, que assenyalarien també l’accés a diferents infermeries.

El primer, a la porta que va cap a l’edifici de Gardunya, amb l’anagrama coronat de Maria, potser perquè aquesta sala estava sota la seva advocació. 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El segon, amb l’emblema del gremi dels carders de la llana i amb la data de la seva construcció, 1667. S’aprecia la flor de cardo que s’emprava com a pinta de cardar.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El tercer, a la llinda de la porta que va cap als lavabos, amb sos bator moros —els quatre moros en sard—, l’escut de Sardenya. Sembla que aquest escut és de factura moderna, quan el recinte era ja biblioteca, i s’hauria fet perquè aquesta porta donava entrada a la sala sarda on s’hi custodiava la col·lecció especialitzada que el maig de 1969 el govern sard va donar a la Biblioteca Central, juntament amb mobiliari “de estilo regional sardo” (Arxiu Administratiu BC 35/4). 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si sortim a les terrasses, en localitzem tres més. Un d’estil barroc, a la façana a sobre de l’escala de sant Roc, al mig de dues finestres, i que seria l’escut d’armes de Maria Anna de Pinós i de Centelles, comtessa de Quirra i de Centelles, que va ser la promotora d’aquesta estança, coneguda com el “Quarto de la comtessa”. La noble hauria establert les condicions de construcció d’aquesta cambra, entre les quals, que les seves armes hi fossin esculpides.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la llinda d’una de les portes d’accés a les sales, un altre amb un castell amb tres torres merletades, la del mig més alta, coronat amb capel eclesiàstic de tres borles i que correspondria al que va ser prior de l’Hospital, a començaments del segle xv, Pere Cardona.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

I per acabar, aquest altre d’estil renaixentista, amb motius típics de l’època com eren les osseres animals. O potser la inclusió del cap de bou va ser perquè els mestres d’obres del XVII ja sabien que l’hospital hauria d’acollir molts anys després el Buffalo Bill i dos dels seus indis? Chi lo sa? Misteris i més misteris.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

El 13 de febrer és el Dia Mundial de la Ràdio, instituït per la UNESCO, i us volem donar a conèixer un bon programa de ràdio sobre cinema: Hollywood Boulevard, presentat i dirigit per Víctor Alexandre[1].

Hollywood Boulevard es va emetre durant quatre anys a Ràdio-4, de Radio Nacional de España a Catalunya. Ràdio-4 havia començat a emetre, íntegrament en català,  el 13 de desembre de 1976. Entre els anys 1989 i 1993 es va emetre aquest programa, en directe, cada dissabte d’onze de la nit a tres de la matinada. Quatre hores de ràdio parlant de cinema d’una forma àgil i entretinguda.  L‘espai estava estructurat en diverses seccions. Dues d’elles les teniu digitalitzades i a la vostra disposició al fons de la Biblioteca de Catalunya gràcies al donatiu que en va fer l’any 2012 el seu director i presentador, en Víctor Alexandre.

El donatiu consta de 177 bobines magnetofòniques, 50 dedicades a l’espai De professió... i 127 a Anatomia d’una pel·lícula. La durada de cada capítol varia entre els poc més de vint minuts dels més curts, fins als cinquanta-cinc dels més llargs (ja sabeu que a la ràdio un programa d’una hora no té mai seixanta minuts, sinó, exactament, seixanta minuts menys el que dura el butlletí informatiu i les pauses publicitàries).

Anatomia d’una pel·lícula dedica cada capítol a desvetllar les interioritats d’algunes de les pel·lícules més importants de la història del cinema. Entre elles, melodrames ja clàssics com Casablanca, de Michael Curtiz, Ciutadà Kane, d’Orson Welles o A l’est de l’eden, d’Elia Kazan; comèdies com L’apartament, de Billy Wilder; musicals com Cantant sota la pluja, de Gene Kelly i Stanley Donen o Mary Poppins, de Robert Stevenson; biografies com Cleòpatra, de Joseph Leo Mankiewicz o Amadeus, de Milos Forman; adaptacions de clàssics literaris com Guerra i pau, de King Vidor; westerns com La diligència, de John Ford; clàssics del cinema d’autor europeu com La dolce vita, de Federico Fellini, Fanny i Alexander, d’Ingmar Bergman, Il gatopardo, de Lucino Visconti o L'Últim tango a París, de Bernardo Bertolucci; cinema fantàstic com E.T., l'extraterrestre o Encontres en la tercera fase, de Steven Spielberg.

Bill Gold [Public domain], via Wikimedia Commons

Bill Gold [Domini públic], via Wikimedia Commons

Com veieu, la majoria de gèneres cinematogràfics hi son representats.

També es van dedicar programes a pel·lícules del cinema en català i en castellà d’aquells anys. És el cas d’Havanera 1820, d'Antoni Verdaguer, Monturiol, el senyor del mar, de Francesc Bellmunt, Què t'hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons o Les aparences enganyen, de Carles Balagué, entre les catalanes i Patrimonio nacional, de Luis García Berlanga, Esquilache, de Josefina Molina, Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar o Bajarse al moro, de Fernando Colomo, entre les espanyoles.

L’equip del programa contactava sempre amb professionals del cinema per a ser entrevistats. Podem destacar la llarga entrevista en exclusiva que va concedir al programa l’actriu escocesa Deborah Kerr. La trobareu dins l’Anatomia dedicat a Quo Vadis, de Mervyn LeRoy.

Podeu fer un tast d’un fragment del programa dedicat a Casablanca a l’enllaç que us adjuntem: 

Casablanca

 

L’espai De professió... consisteix en un documental que narra la vida de persones rellevants dins les diverses especialitats professionals del món del cinema: actrius, actors, directors, músics, fotògrafs...

Hi trobareu espais dedicats a grans personalitats com Greta Garbo, Ingrid Bergman, Anna Magnani, Rita Hayworth, Ava Gardner o Audey Hepburn entre les actrius; actors com Charles Chaplin, James Dean, Spencer Tracy, Marcello Mastroianni o Marlon Brando; directors com Jean Negulesco, Joseph Leo Mankiewicz, Jacques Tati, Stanley Donen o David Lean; músics com Leonard Bernstein, Henry Mancini, Victor Young, Dimitri Tiomkin o Xavier Cugat; professionals com el coreògraf i director Busby Berkeley o el director de fotografia, nascut a Barcelona, Néstor Almendros.

Hollywood Boulevard comptava amb un bon equip de col·laboradors: Joan Padrol, Albert Torres i Anna Llauradó. També tenia un corresponsal a Hollywood: Gino Natalicchio. El muntatge musical era de Plàcid Navarro, la titular del control tècnic era Ester Bages i la producció de Pere Alcaraz i Eulàlia Mesalles.

Li hem demanat al Víctor si ens pot explicar alguna interioritat del programa. Recorda, per exemple, la telefonada que va rebre una nit, a altes hores de la matinada, del mencionat director de fotografia Néstor Almendros. Trucava des de Los Angeles per dir-li que vindria aviat a Barcelona i que estava disposat a intervenir en el programa. Havia contactat amb ell un any abans, l’octubre de 1990, per acordar una entrevista telefònica per parlar de Charles Chaplin. Néstor Almendros va enviar aleshores un fax on deia: "Trobant-me en ple rodatge d'aquesta nova pel·lícula de Robert Benton, interpretada per Dustin Hoffman, m'és molt difícil tenir temps per a l'entrevista. Treballem un mínim de dotze hores diàries. Això no obstant, la meva admiració per Chaplin i el meu deute amb aquest gran artista és enorme. L'únic moment possible seria el diumenge a la tarda, 28 d'octubre, cap a les tres, hora de Nova York”.

La pel·lícula que estava rodant era Billy Bathgate, protagonitzada per Dustin Hoffman, Nicole Kidman i Bruce Willis. Nova York va ser la ciutat on va morir un any després.

Naturalment, Hollywood Boulevard  li va dedicar un espai explicant la seva vida dins la sèrie De professió.... Diu en Víctor que Néstor Almendros era una persona exquisida en el tracte, profundament enamorat del cinema i un dels millors directors de fotografia que han existit.

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Podeu escoltar un fragment del programa a l’enllaç que us adjuntem: 

 

El Dia Mundial de la Ràdio pot ser un bon motiu per  recuperar i escoltar un programa que ens explica el món del cinema amb un estil elegant i atractiu, amb continguts sonors rigorosos i ben documentats que aporten molta informació als aficionats al setè art.

 [1] Víctor Alexandre, escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008), Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009), Una història immoral (2010), Cor de brau (2011) i Onze.Nou.Catorze. 1714 (2013)

 

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Domènec Terradelles va néixer a Barcelona poc abans del setge de 1714, sent la data de naixement encara incerta, per uns autors el 1711 i per altres el 1713. Sobre els seus primers estudis musicals tampoc tenim gaires notícies, però sabem que es va formar musicalment a Catalunya, segons escriu Charles Burney (musicòleg contemporani a Terradelles): “Domenico Terradellas, a Spaniard, born and educated in Catalonia”[i].

Entrats els anys trenta de la divuitena centúria, el compositor barceloní va marxar a Nàpols per completar la seva curta però intensa carrera musical: el 1736 va estrenar el seu primer oratori, Giuseppe riconosciuto, a Nàpols; i tres anys més tard la seva primera òpera, Astarto, a Roma. No va ser fins l’any 1743, però, que va estrenar el seu primer gran èxit popular: la Merope. Una de les seves òperes més conegudes i malauradament poc editada. L’any 1951 la Biblioteca de Catalunya en va fer una edició a cura de Robert Gerhard, però això són figues d’un altre paner que us explicarem en un proper apunt.

Després d’un itinerari musical que el va portar a Itàlia, Bèlgica, França i Anglaterra –on va ser nomenat director del King’s Theatre de Londres-, Domènec Terradelles va escriure, tot just abans de morir, la seva última òpera: Sesostri, rè d’Egitto (1751). Es va presentar l’agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, aleshores propietat de l’Hospital de la Santa Creu, sent la primera òpera d’un català interpretada a Catalunya.

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

A la Biblioteca es conserva el llibret d’aquesta estrena, que deuria ser força solemne si tenim en compte que la destinatària de la dedicatòria que hi apareix és la marquesa de La Mina, dona de Jaime Miguel de Guzmán Dávalos y Spínola, segon marquès de La Mina i capità general de Catalunya (1742-1765).

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

La mort de Domènec Terradelles és un altre interrogant i ha donat a llum tot tipus d’especulacions. Després d’un període de rivalitat entre ell i el compositor Nicolò Jommelli, es diu que l’èxit aclaparador de la seva darrera òpera, Sesostri, rè d’Egitto, va ser la causa indirecta de la seva mort. Segons la llegenda, Jommelli, encegat per la gelosia, va contractar uns sicaris que van matar Terradelles i el van llençar al riu Tíber. Segons una altra versió, el compositor va ser emmetzinat en prendre un refresc quan sortia d’una funció.

Fos quin fos el seu final, com a músic podríem dir que no va ser el més famós ni tampoc el de més producció, però sí que va ser un dels millors compositors d’òpera italiana del s. XVIII, tot i ser català. El juny de 1908 Felip Pedrell escrivia a la Revista musical catalana: “En el segle que visqué, com en els anteriors, presents y futurs, degué ésser, com ho serà sempre, una trista veritat que ningú és profeta en sa terra, y Tarradellas no ho fou ni tampoc ho es ara [...]”

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona : orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, 1990

Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona : Edicions 62, 1999-<2004>

Burney, Charles. A general history of music : from the earliest ages to the present period. London : Printed for the author : and fold by T. Becket, Strand ; J. Robson, New Bond-Street ; and G. Robinson, Paternoster-Row, 1776-1789

Carreras i Bulbena, Josep Rafael. Domènech Terradellas : compositor de la XVIII centuria. Barcelona: Imp. de Francesch X. Altés, 1908

Dolcet, Josep. “Domènec Terradellas, un compositor europeu”. En: Revista musical catalana, núm.  135 (1996).

Giralt i Radigales, Jesús (dir.). Gran enciclopèdia de la música. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1999-<2003>

Pedrell, Felip. “Músics vells de la terra”. En: Revista musical catalana, núm. 54 (1908). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/revmusical/id/1427/rec/54 [consulta: 30 de gener 2014]

 

 [i] Burney, Charles.  A general history of music : from the earliest ages to the present period. Vol. IV, p. 560-559. Top. BC: M 3743

Com ja és ben sabut, l’any 1906 es convocà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de redactar-ne una gramàtica i unificar criteris  a l’hora d’escriure en català. Aquest I Congrés suposà, a més de l’intent de redactar una gramàtica, una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i l’augment del prestigi de la nostra llengua.

Però abans de la reforma ortogràfica, ¿quin era el panorama de la normativa en l’escriptura del català?

Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti...) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb  la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.  

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Durant aquest segle, al Principat, apareix la Gramatica cathalana breu i clara..., de Llorenç Cendrós i la Summa de temps..., d’Ignacio Vallès. També  s’elaboren alguns repertoris lexicogràfics: Fons verborum, d’Antoni Font (1637),  el Thesaurus verborum, de Pere Torra (1640), i, a finals de segle el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696). 

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cal remarcar però, que aquestes gramàtiques, tot i estar escrites en català, estaven més enfocades a l’estudi del llatí. 

Als segles XVI i XVII el català s’usa en la majoria d’àmbits –família, escola, documents de cancelleria... –tot i que el castellà, a causa d’un seguit de  factors polítics, econòmics i culturals, comença a penetrar a la societat catalana. És però, al segle XVIII, i sobretot després de la desfeta del 1714, que amb la introducció progressiva del castellà a les escoles, a l’administració i a altres parcel·les abans reservades al català i al llatí, l’ús del català va quedant reduït a l’esfera familiar i íntima.

Amb tot, encara hi ha certs sectors de la població que defensen la llengua catalana i el seu ús. Així, al segle XVIII, cal destacar les figures capdavanteres de Pere Màrtir Anglès amb la seva obra, Prontuario orthologi-graphico trilingüe... i la de Josep Ullastra, que no es publicà fins a l’any 1980, però de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit original.

Ullastra

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Al País Valencià destaca la figura de Carles Ros, gran defensor de la llengua catalana i considerat un precursor de la Renaixença en aquest indret. 

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Arribem al segle XIX amb una llengua empobrida, molt castellanitzada i sense unificació ni fixació gramatical. A les primeries d’aquest segle, i en un entorn de dominància de la llengua castellana en molts àmbits, apareixen les gramàtiques de Josep Pau Ballot (1813) i la de Joan Petit i Aguilar, de la qual la Biblioteca de Catalunya  conserva el manuscrit. També, en un intent de fixar la llengua, Pere Labèrnia elabora el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y Llatina (1840).

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

És a partir del moviment de la Renaixença (1833-), quan sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau enceta un nou període de revalorització de la llengua i n’augmenta el nombre d’estudiosos. En aquest període, destaquen, al Principat, les gramàtiques de Magí Pers i Ramona, Pau Estorch, Jaume Nonell i Mas i Antoni de Bofarull, entre d’altres. A Mallorca, la de Juan José Amengual, a Menorca, la d'Antoni Febrer i Cardona i al Rosselló, la de P. Puiggarí.

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

En aquest segle trobem altres intents d’unificació de la llengua. D’una banda, als Jocs Florals, es crea una  Comissió amb figures destacades — Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló...— "per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá [Catalunya] en altres épocas”.

De l’altra, diverses publicacions periòdiques  —Lo Gay Saber, el Calendari Català, La Revista literària, L’Avenç...—dediquen seccions a revisar aspectes lingüístics de la llengua catalana. En aquest sentit, convé destacar la “Campanya Lingüística” de l’Avenç (1890-1892) que es pot considerar precursora de la reforma ortogràfica.

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

Tot i els diversos intents de fixació de la llengua, al tombant del segle XIX ens trobem amb força controvèrsies entre els partidaris i els detractors de la unificació de la llengua, així com entre les tendències modernitzants o arcaïtzants del català.

Cal agrair doncs, la gran tasca iniciada en aquest Congrés, així com la de la figura capdavantera de  Fabra a l’hora de salvar la llengua catalana de l’anarquia ortogràfica que havia regnat fins llavors.

Gramàtiques a la Biblioteca de Catalunya

Bibliografia

Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització / Pompeu Fabra; a cura de Francesc Vallverdú. Barcelona : Edicions 62, 1980

Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1985

Segarra, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona : Empúries, 1985

Gazophylacium: bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures.http://lexicografia.blogspot.com/2011/03/gramatica-catalana-en-linia.html

 

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Els diccionaris descriuen les minves o calmes de gener com el descens del nivell del mar a l'hivern a causa d'altes pressions, que ens donen uns dies de bonança a la costa i una mar molt plana. Però més enllà de la hidrografia i la climatologia, sempre hi ha qui les associa al poema de Joan Maragall, un Maragall jove, primerenc, amb la veu poètica encara lluny de la seva maduresa però ple de força, lirisme i amor a la vida.

Es tracta d'un magnífic poema de vint-i-tres decasíl·labs que va escriure en plena exultació amorosa i que es va donar a conèixer a L'Avens del 31 de gener de 1891. El poeta utilitza la natura per a expressar la seva joia i la seva esperança, després d'uns anys d'inquietuds i decepcions.

 

Manuscrit del poema Les minves de gener.  Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

Manuscrit del poema Les minves de gener. Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

 

L’estiu del 1888 coneix Clara Noble Malvido a Puigcerdà, una noieta menuda, rossa i d’ulls blaus, filla del comerciant anglès Ernest Noble i d'una dama andalusa amb un nom ben literari, María de las Angustias Malvido. Ell té vint-i-set anys i ella quinze, i en les cartes que adreça al gran amic Antoni Roura, que va esdevenir el confident de les seves cabòries amoroses, comença a referir-s'hi com a “the fairy”.

 

Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12. Clara Noble abans de casar-se.  Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis

Clara Noble abans de casar-se. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis -- Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12

 

La primera menció es llegeix en una carta de 8 de gener de 1889 (mrgll-Mss. 6-52-5):

"Aquet mateix dia de Nadal hi havia en lo teatre "the fairy": com era dia d'entrada plena no m'en vaig adonar fins a mitja funció, y després al sortir, pe'l corredor, nos varem saludar entre mitj del riu de gent que 'ns feya pampellugas. La veig bastant sovint y fins l'hi he dat motiu per a que ella pensi que li faig l'ós. Ara venen á estarse á Barcelona : aixís m'ho vá dir en William un dia que 'l vaig trobar y 'm vá fer una ovació á l'inglesa (-Oooooh! - ab un mohiment ample de brassos) y també 'm vá dir que 'l pròxim estiu tornarían á Puigcerdá. Allí, si no antes, hauré de resóldrer alguna cosa, perqué es una criatura que m'agrada bastant".

I en una altra carta, de 16 de maig de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-4/3), el poeta escriu:

"L'escultor me torna a buscar lo cos, lo mestre de piano me vol are per una d'aquellas nenas de que t'he parlat, lo Senyor Jordana encara no'm deixa tranquil, los amichs saben que vull á "the fairy", la que llegeix la "Gaviota" sab que pujo á informar sovint per en Girona y la Companyia de Fransa (clients de can Brugada) y no trova cap mes xicot, la viuda de mon íntim amich es molt aixerideta (ahí vaig saludarla) (¡si ell me sentia!), y á casa per medi d'uns parents me volen fer conéixer una pubilla molt rica... Aixó és horrorós... pro al estiu se donará la batalla, y lo dia que fassi 30 anys vull estar lligat ab una ó altra encara que no siga mes que perqué no m'emprenyin".

Maragall es casa amb Clara el 27 de desembre de 1891 a l’església de Santa Anna de Barcelona. Ella té divuit anys, ell ja en té trenta, i els amics li fan un regal de noces que l’emociona profundament. El matí del casament rep a casa una caixa amb cent volumets impresos del títol “Poesias: originals i traduccions". Es tracta d'una edició no venal que recull la seva producció poètica i les traduccions de Goethe escrites fins al moment.  El seu amic Josep Soler li havia anat sostraient composicions amb el pretext d’ensenyar-les a altres amics i tots junts foren els responsables de l’edició. Realitzada per La Ilustració Catalana, són cent exemplars numerats i un sense numerar dedicats "A en Joan Maragall en son casament ab la Senyoreta Donya Clara Noble sos amichs Enric Buxaderes, Geroni Buxadeu, Emili Clausolles, Joan Gubern, Francesch Matheu, Narcís Oller, Joseph Ribas, Anton Romaní, Víctor Sanpere, Joan Sardá, Joseph Soler, Joseph Ventayol y Joseph Yxart." El 1895 el publicaria la Tipografia L'Avenç en una edició que pren el mateix títol, "Poesies", i obre el cicle "Claror", dedicat al festeig i casament amb Clara Noble.

 

Fragment del poema "Mimves del gener" en l'edició de 1891

Fragment del poema 'Mimves del gener' en l'edició de 1891

 

I per acabar, us recomano escoltar l'admirable recitació que en fa David Espunya. No us decebrà!
 
 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Maragall, Joan. Cartes del festeig, edició i introducció a cura de Glòria Casals. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona:  La Magrana, 1998.

Serrahima, Maurici. Joan Maragall. Barcelona : Edicions 62, 1990.

Els papers de la Societat Pírica ingressen a la Biblioteca de Catalunya la primavera del 2011 com a part integrant del conjunt documental Alòs-Moner, donat pels germans Alòs-Moner i Vila.

Aquesta entitat fou una acadèmia i societat aristocràtica catalana que, tal i com s’esmenta en el seu Reglament de 1847, es feia anomenar “Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronómico-gimnàstico-gaseosa” i neix amb l’objectiu de: “… promoure lo divertiment y recreo dels socios…” (Ms. 9387/1). Els papers de la Societat  permeten fer un seguiment de la seva activitat des dels seus inicis el 1843 fins a  la dècada dels cinquanta, període durant el qual funcionà amb més o menys intensitat, i són una aportació no només curiosa, sinó particularment important per a la història de la literatura catalana del segle XIX.

Des de mitjans del segle XIX, eren habituals les tertúlies i reunions privades, algunes reduïdes a un cercle de familiars i amistats, i d’altres amb caràcter semipúblic, com ara la Reunió familiar del mestre de cases Josep Cuyàs (1865-1877). Aquestes reunions s’organitzaven al voltant d’un grup de gent escollida que sovint feien representacions teatrals, bé sessions de teatre d’ombres (és el cas de la Societat Senzilla de Nevas al carrer Canuda, 1869), o bé de teatre humorístic amb els membres de la societat o tertúlia com a actors (com és el cas de la Pírica). Moltes d’aquestes entitats utilitzaven revistes com a mitjà d’expressió, difusió o reclam per fer publicitat de les seves actuacions.

La Pírica estava formada per membres de diverses famílies de la petita noblesa catalana, algunes emparentades entre si, i integrades per eclesiàstics, nobles, militars o juristes; entre aquestes trobem les famílies Dou, Alòs, Magarola, Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs i Senillosa. La BC conserva documentació d’alguns dels seus membres:  Ferran de Sagarra i els Magarola, el fons dels quals conté documentació patrimonial i correspondència de la família i la seva vinculació i emparentament amb els Sentmenat, i ben evidentment els Dou i els Alòs.

El fons de la Societat Pírica és una gran troballa que destaca, d’entrada, per les peculiaritats i formes estrictes del seu funcionament i pel seu codi tancat. També sorprèn pel context que els envolta, per les figures que en formen part, per la seva prolixitat, així com per l’escenografia. L’entramat de noms de les colles, de càrrecs –com el de Mestre, per exemple –, i la denominació dels mesos de l’any imitant la cronologia instituïda per la Revolució Francesca (Ms.9390/1): Nevat (gener), Febrós (febrer), Bufador (març), Mullat (abril), etc, fan que la lectura i estudi dels documents, fins que hom no s’habitua a les denominacions i a situar-se i identificar-ne els protagonistes, sigui més lenta. Fins i tot tenien un “Mestre higiènic” que actuava com a metge, i van crear una ordre de cavalleria anomenada de La Concòrdia que queda establerta als estatuts (Ms. 9387/1).

Tota la documentació generada està escrita en català, i se’n poden diferenciar tres grans blocs:

I) Documentació de gestió i vida interna de la societat: relacions entre els seus membres, queixes, propostes, activitats lúdiques, decrets i correspondència…

 Documentació de constitució

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

 

Documentació comptable, notarial i jurídica

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII  (Ms. 9388/3, 4)

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII (Ms. 9388/3, 4)

 

Activitat de la Societat

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de  Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

 

II) Literatura de marcat caràcter humoristico-satíric:

L’obra de creació és molt diversa;  inclou deu títols de  revistes satíriques inèdites (cal destacar “La Gateta” amb il·lustracions satirico-còmiques), i fins a vint-i-sis obres de teatre (per exemple, “Los lluents mirats de perfil” de Francesc de Dou i “Amors i asañas del Gran Arlequí”, de Ferran de Sagarra i de Llinàs). 

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

Una peça que ressalta és un àlbum romàntic amb poemes, retrats, dibuixos i pintures en el qual podem trobar la representació gràfica dels múltiples actes que celebraven:

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

A més d’aquest àlbum poètic, hi ha un gran nombre de poemes solts:  l’”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”, “La Pyrica: poema historich en cants” dedicat al president de la Societat, Mestre Bolitx [Joaquim de Dou], (Ms. 9394/2), i altres. Hi ha també apunts per a una petita història de la Societat que emmarca i dóna context a la resta de documentació.

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”.   [184-] (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”. [184-] (Ms. 9394/1)

III) Accessoris: objectes, vestimenta i insígnies com l’arlequí, bandes, anells i medalles que utilitzaven en les seves sessions privades, així com també pintures i dibuixos per a servir de  decorats. 

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Un article d’Albert Rossich publicat recentment fa una aproximació més exhaustiva al conjunt material: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/l_avenc/391/Focus/Els-papers-de-la-Societat-Pirica-una-troballa-il-luminadora .

El fons de la Societat Pírica, així com altra documentació donada per la família Alòs-Moner , es troba disponible a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, i es pot consultar a la sala de Reserva:

------

Bibliografia

Lluís Bonada, “Surt a la llum l’exuberant producció literària de la Pírica, societat aristòcrata barcelonina del XIX” dins El Temps, 55 (25 juny 2013).

Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric.Barcelona: Publicació de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca de Serra d’Or; 197), p. 155-156

La Pírica o Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa; selecció, textos i maquetació de Néstor Bogajo. Barcelona, autoedició,  3 d’octubre de 2013.

Albert Rossich, “Els papers de la Societat Pírica: una troballa il·luminadora” dins L’Avenç, 391 (juny 2013).

 

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits 

L’any 1923 a la Biblioteca de Catalunya s’hi constituïa la secció d’Estampes, Gravats i Mapes, fruit de l’ordenació interna de la institució. L’objectiu era reunir el material gràfic, creant així un departament especial per a la conservació de diversos tipus de documents. D’una banda, les matrius xilogràfiques, les matrius calcogràfiques, les estampes i les reproduccions fetes en qualsevol procediment; els fulls populars (goigs, romanços) i el que anomenaven en aquell moment fulls solts (invitacions, menús,  prospectes, cartells...), referents a Catalunya i que poguessin tenir un interès gràfic; de l’altra, mapes, plànols i cartes geogràfiques. També s’hi va afegir el fons fotogràfic i un fons d’obres il·lustrades d’artistes destacats.

70 anys més tard, al 1993, el Departament de Cultura traspassava a la Biblioteca l'Hemeroteca, la Fonoteca, el Material Menor i els serveis bibliogràfics nacionals. El Parlament aprovava la Llei del Sistema Bibliotecari, que marca les funcions de la BC com a biblioteca nacional i estructura el seu fons en les quatre unitats actuals: Bibliogràfica, Gràfica, Hemeroteca i Fonoteca. Es creava així la Unitat Gràfica a partir de l’antiga Secció d'Estampes, Gravats i Mapes, a la qual se li va afegir la Secció de Material Menor.

L’any 1951 la Biblioteca posava en marxa un servei de reproduccions al públic i, des d’aquell moment, la part dels fons fotogràfics corresponents a clixés de vidre i plàstic, microfilms i fotocòpies van passar a ser gestionats per la Secció de Reprografia. Al 2006 es crea el departament de Fotografia i tornen a agrupar-se la majoria dels fons i col·leccions fotogràfiques  de la Biblioteca. Avui es gestionen més de 250.000 documents fotogràfics de tipologies i gèneres diferents, en suports i tècniques diverses, i daten des de mitjans segle XIX fins a l’actualitat.

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Vallseca, Gabriel de. Carta de Vallseca [Document Cartogràfic] Malorcha [Mallorca], 1439

Els documents de la Unitat Gràfica

Les matrius xilogràfiques i calcogràfiques configuren una col·lecció de gravadors cabdals en la història artística de Catalunya: els fons barrocs de la casa Abadal, de Moià i Manresa, i més endavant de la branca de Mataró, la casa Jolis de Barcelona, i els fons de la Junta de Comerç, de Jaume Pla i Ismael Smith.

Dels fulls, els prop de 30.000 goigs, més de 3000 romanços i 6 àlbums d’auques, formen un conjunt documental que en bona part prové de l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. Una altra col·lecció destacable és la dels ex-libris, formada per unes 42.000 estampes de diversa procedència, com les aplegades per Frederic Miracle  o les de Francisco Vindel.

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]

Mestre i Moragas, Albert, 1892-1977 El Campeón [Visual] : álbum encuadernable de fotografías de sport / A. Mestre. [S.l.] : [s.n.], [1929?]. TOP: Cartells II 10

També els petits impresos són part integrant, amb el fons antic originari de la Secció d’Estampes, Gravats i Mapes, que s’ha anat incrementant per compra o donatiu i per ingrés de Dipòsit Legal. Dels gravats, destaca la important col·lecció de Pierre Deffontaines, i del fons originari de mapes destaca la col·lecció Mn. Ignasi Maria Colomer, que  existia des de 1918.

Villete para el 2º  sorteo de la rifa.  Barcelona: [s.n.], 1799

Villete para el 2º sorteo de la rifa. Barcelona: [s.n.], 1799. TOP: V (4) C 1

Entre el fons de gravats, cal remarcar obres úniques (dibuixos, gravats excepcionals o estampes) d’artistes, catalans i universals, com Piranesi, Goya, Lluís Rigalt, Fortuny, Apel·les Mestres o Francesc Casanovas, entre molts altres. 

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Rifà, Cintet Fent beguda [Visual]., [1920?]

Pel que fa als fons fotogràfics, entre les col·leccions més antigues trobem les del Consell de Pedagogia i de la Comissió d’Educació General de la Mancomunitat de Catalunya i, com a fons fotogràfics inicials, destaquen el del fotògraf professional Pau Audouard i el del doctor Josep Salvany. Més endavant se n’hi afegiren altres i avui el fons fotogràfic de la Biblioteca compta amb una gran diversitat de noms i col·leccions: Frederic Mompou, Editorial Albert Martín, Joan Gustems, Leandre Cervera, Joaquim Pena, Cintet Rifà, Lluís Carrasco i Formiguera, Jordi Fornas i Carme Puértolas, entre d’altres.

 

Unitat Gràfica

(Pilar Estrada, Concepció Isern, Ricard Marco, Roser Pintó, Ruth Queixalós, Montserrat Raya, Blanca Reyes, M. Mercè Riera, Xavier Soler)

Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f8r. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Boccaccio. Decameró, f210v. Ms. 1716. Biblioteca de Catalunya

Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.

L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.

I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”

Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.  

La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.

El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.

El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Heus aquí l’inici de la història d’un músic de formació autodidacta: els rotlles de pianola.i

Manuel Blancafort i de Rosselló va néixer a la Garriga l’any 1897. El seu pare li va donar les primeres lliçons de solfeig i piano, tot i que bona part de la seva formació musical es degué a la seva activitat a la fàbrica familiar de rotlles de pianola “Rollos Victoria”, on va treballar des dels 17 fins als 32 anys. Ell mateix transcrivia la música -ja fos per a piano, per a orquestra o música de cambra- a partir de les partitures originals, i feia els models amb els quals es fabricaven posteriorment els rotlles. Per les seves mans van passar partitures de compositors de dins i fora del país, clàssics i contemporanis; va ser així com va instruir-se fora de les aules d’escoles de música i conservatoris i va conèixer de primera mà com escrivien els compositors de referència.

BC M 4897_26_3

Manuel Blancafort a la fàbrica de rotlles. La Garriga, 1918. Top.: BC M 4897/26/3

Aquesta formació es va completar amb un altre punt cardinal de la seva vida, el Balneari Blancafort de la Garriga, empresa també familiar i punt de trobada de gent de renom de la societat catalana com Josep Carner, Eugeni d’Ors, Amadeu Vives, Enric Granados, Joan Lamote de Grignon, per citar-ne alguns. En aquest ambient tan selecte, des del punt de vista intel·lectual i cultural, va conèixer a Frederic Mompou, amb qui va establir una sòlida amistat. Mompou va ser el seu amic, mestre i conseller. Ell el va animar a continuar la seva carrera musical i el va ajudar a editar les seves primeres obres.

La correspondència que es van creuar Blancafort i Mompou, que es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya juntament amb la resta de documentació personal, és el testimoni escrit i silenciós de la amistat que varen tenir tots dos músics.

BC M 4896_4_p

Correspondència enviada a Frederic Mompou, any 1923. Top.: BC M 4896/4

Després de la mort de Blancafort el 1987, el fons del compositor Manuel Blancafort va ingressar a la Biblioteca de Catalunya en diversos lliuraments, gràcies a la donació de la família Blancafort. El lliurament inicial, i el més voluminós, va ser l’any 1990 i el van seguir els dels anys 2000 i 2007. Dins aquest fons trobem partitures manuscrites i impreses, correspondència, documentació personal i professional, programes de mà, publicacions periòdiques i retalls de premsa, fotografies i també dos rotlles de pianola on estan enregistrades dues obres de Blancafort, Hommage à CH. Chaplin (d’American souvenir) i L’orgue de cavallets (d’El parc d’atraccions).

Aquest fons, com d’altres fons musicals, inclou documents i obres per redescobrir. Aprofitant que s’apropa el Nadal, recordem una obra seva per a orquestra, Angelorum Scherzum in Bethlehem ii (1958), que segons el catàleg de la Fundació Manuel Blancafort, no s’ha arribat a estrenar.

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 [i]  Fons Manuel Blancafort. BC M 4897/5/19 doc. 100. Plec de notes diverses numerades sobre música.

[ii] Fons Manuel Blancafort. BC M 4893/14.