You are at: Home / BC Blog


Right menu

Mo Tu We Th Fr Sa Su
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Tags



BC Blog

En la catalogació dels llibres antics hom s’enfronta a uns objectes de caràcter patrimonial amb un passat al darrere, el que els fa més vulnerables a danys, defectes, pèrdues i tota mena d’actuacions de la mà de l’home. Per això, la probabilitat que arribin a mans del catalogador actual en perfecte estat és molt remota.

Les circumstàncies i vicissituds que modifiquen els llibres des que van entrar a la impremta fins a l’actualitat són molt diverses. És per això que en l’àmbit de la descripció del llibre antic es parla d’exemplar ideal, concepte obvi en la catalogació de llibre modern.

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

L’exemplar ideal reconstrueix l’estat òptim del llibre en el moment de la seva publicació a partir de l’anàlisi i la comparació del màxim d’exemplars possibles d’una mateixa edició. Una vegada més, els catalogadors de fons antics hem de fer servir habilitats detectivesques per esbrinar fins a quin punt la còpia que tenim a les mans es desvia del patró original.

Però quines són les circumstàncies que influeixen en l’alteració de l’original?

D’una banda les inherents al propi procediment d’elaborar els llibres i al factor humà que hi intervé. La confecció d’un llibre manufacturat consta de diverses fases: la composició de la pàgina amb tipus mòbils i elements decoratius, la correcció de proves, l’entintat, l’estampació, l’assecat i, finalment, el relligat i l’enquadernació; en aquest procés hi intervenen persones i oficis diversos. Per això és habitual trobar exemplars amb errors produïts en qualsevol moment de la cadena: errates, lletres desgastades, invertides, desplaçades o desaparegudes, imperfeccions, defectes d’entintat, etc. Segurament però, el relligat és la fase que genera més problemes. Les pàgines, independentment del format que havia de tenir el llibre, s’estampaven en fulls de paper sense plegar que, un cop impresos, es plegaven formant quaderns. Tot i les mesures que existien per a garantir l’ordre correcte dels fulls –indicació de pàgines o folis, signatures, registre i reclams- són força habituals els errors de relligat dels quaderns. 

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

D’altra banda hi ha circumstàncies més complexes que responen a actuacions de caràcter intencionat: errades esmenades, acció de la censura eclesiàstica i civil, substitució o encartament de fulls i gravats, cancel·lació de fulls, obres relligades segons voluntat del seu  propietari, etc.

Finalment el pas del temps i unes males condicions de conservació dels llibres deixen la seva petjada a les còpies que ens arriben i dificulten la reconstrucció de l’exemplar ideal: taques d’òxid, d’humitat, fongs, forats de paràsits, fulls perduts, làmines desaparegudes, exemplars incomplets, etc. són incidències de les quals pocs llibres se n’escapen.

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Són tan variats els incidents que poden afectar la manufactura d’un llibre i la seva trajectòria històrica, que algun bibliògraf ha arribat a afirmar que és pràcticament impossible trobar dos exemplars idèntics!

Per tal de detectar els possibles desviaments de l’exemplar ideal, el catalogador de fons antic ha de verificar la integritat i correcció dels llibres que cataloga fent ús dels elements que el propi exemplar ofereix (portada , epígrafs, incipit i explicit, preliminars, paginació, foliació, signatures, reclams, registre, índexs, colofó, etc.); en definitiva, deixar que el llibre parli per si mateix. En segona instància ha de contrastar la informació amb repertoris bibliogràfics i, si és possible, amb altres exemplars de la mateixa edició.

Anàlisis d’aquesta envergadura sovint descobreixen problemes bibliogràfics més complexos (variants, edicions falses, contrafetes, no autoritzades o pirates, textos modificats...); però això són temes que deixem per als bibliògrafs, l’estudi dels quals explora altres terrenys com la història de les edicions o la transmissió de textos.

 

Podeu trobar més informació a:

Bowers, Fredson. Principios de descripción bibliográfica. Madrid: Arco Libros, 2001
Gilmont, Jean-François. Le livre & ses secrets. Genève: Librairie Droz ; Louvain-la-Neuve : Université catholique de Louvain, 2003

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni bibliogràfic de Catalunya 

Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

(Biblioteca de Catalunya, top.: Res. 495-12  i  top.: 4-II-13)

(Biblioteca de Catalunya, Top.: Res. 495-12 i Top.: 4-II-13)

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Biblioteca de Catalunya, top.: MitRes. 69-4º)

Biblioteca de Catalunya, Top.: MitRes. 69-4º)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya  

“La impremta, l’editorial i la llibreria han estat sempre l’instrument més fàcil de la difusió i l’intercanvi d’idees. Més enllà encara que la paraula, perquè la conserven i la perpetuen en les pàgines dels llibres i li fan salvar les fronteres del temps i de l’espai” (Jordi Rubió, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, p. 23)

Al llarg dels segles, en el camí que va entre la difusió i l’intercanvi d’idees, entre l’escriptura, la composició i la impressió, fins a la lectura, molts documents es perden en el temps, per els canvis d’hàbits socials i intel·lectuals, les preferències literàries i els corrents de pensament. Són llibres que no sortiran en les seleccions de joies bibliogràfiques, perquè aparentment no tenen cap tret rellevant, ni de forma ni de contingut. Formen part d’un gruix d’obres patrimonials que han anat pervivint al llarg dels segles, i que sovint el seu valor rau en la singularitat i exclusivitat.  Han restat en l’anonimat fins que una recerca o l’interès d’un investigador els ha fet sortir a la llum. A la Biblioteca de Catalunya hi ha molts casos que exemplifiquen aquest “despertar”, com ara les “troballes” resultat de l’estudi de la història de la impremta i els impresos antics en un determinat àmbit geogràfic. Posem per cas Perpinyà, que fins a mitjans del segle XVII formava part de Catalunya, i tres impresos dels segles XVI i XVII en català i integrants del fons Aguiló: el Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat, de Miquel Corrons, el Libre primer y segon dels miracles que lo Senyor ha obrats per medi de la sanctíssima Relíquia del gloriós Sant Joan Baptista, de Miquel Llot de Ribera, tots dos de 1590 i impresos per Samsó Arbús; i La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem, de Miquel Matas, de 1627, imprès per Lluís Roure. Tots tres comparteixen singularitat – els dos primers, que se sàpiga, són exemplars únics, i del tercer n’hi ha un altre exemplar a França però de consulta restringida -, estan escrits en català, són de temàtica religiosa i han estat poc estudiats, excepte la Devota peregrinació, que és l’únic que ha estat objecte d’estudis i fins i tot d’una edició. 

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

Corrons, Miquel. Libre en el qual se tracta de la miraculosa conversió y sancta vida y grans miracles que féu lo gloriós sant Honorat

I els autors també resumeixen tot això: han estat poc, o gens, estudiats, no són gaire coneguts, i mostren els lligams culturals i religiosos existents als segles XVI i XVII entre la Catalunya del Principat i la Catalunya del Nord. De Miquel Corrons se sap que era rossellònès, com també Miquel Llot de Ribera, que nasqué a Clairà i morí a Lleida, i de Miquel Matas se sap que era d’Olot i, que com molts religiosos de l’època, fou destinat a diversos llocs, primer a Sant Pol de Mar i després a Blanes, on va morir. Són, com les edicions perpinyanenques de les seves obres, escriptors que han passat desapercebuts, tret de Matas, que potser ha tingut més fortuna, però ha passat força temps ignorat.

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Matas, Miquel. La devota peregrinació de la Terra Sancta y ciutat de Hierusalem

Es tracta, doncs, d’unes obres que provenen d’una col·lecció cabdal per a la fundació de la Biblioteca de Catalunya, que tenen la peculiaritat de ser edicions inèdites, que les escrigueren uns autors religiosos que han quedat oblidats i que exemplifiquen els molts petits tresors, supervivents únics al pas del temps, que es redescobreixen en el fons que la Biblioteca conserva.

Rareses impreses que una recerca ha fet despertar i que mostren com la impremta fou, efectivament, un instrument magnífic per difondre i intercanviar idees i pensaments, i  una peça clau per traçar el camí entre la paraula escrita i la paraula llegida, més enllà del temps, de l’espai: el coneixement.

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Recentment i aprofitant els canvis tecnològics en el catàleg en línia, s’han actualitzat i revisat les entrades corresponents als impresos de la Col·lecció Toda. Alguns d’ells han estat digitalitzats i són accessibles a text complet.

Eduard Toda i Güell (1855 - 1941), bibliòfil, escriptor i diplomàtic, i també professor al taller de restauració de l’Escola de Bibliotecàries des del 1930, aplegà al llarg de la seva vida una biblioteca molt important, que es troba repartida entre algunes institucions, com el Monestir de Montserrat, el Centre de Lectura de Reus, l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona o el castell d’Escornalbou, que era de la seva propietat.

A la Biblioteca de Catalunya destaquen, per exemple, els més de 1.000 llibres de la Col·lecció Elzeviriana, donació del 1920; l’any 1934 la Biblioteca comprà a Eduard Toda la seva col·lecció d’obres de caire hispanoitalià, 2.813 volums i 418 fullets, la major part de les quals es troben descrites a la seva Bibliografía Espanyola d'Italia, on consten 6.358 impresos. Són d’especial rellevància les edicions dels segles XVI i XVII. A l’Advertencia diu textualment:

“Comprén la Bibliografía Espanyola d’Italia las publicacions fetas fins al acabar lo segle XIX, baix las agrupacions següents:

1ª Obras originals d’autors espanyols impresas a Italia en catalá, castellá, italiá o llatí. Exteném la condició d’autors nacionals als fills y nets d’espanyols nascuts a Italia, que han estampat allá sas obras conservant la llengua, lo nom o las aficions als estudis del nostre país.
2ª Traduccions italianas o llatinas d’obras d’autors espanyols, fetas per escriptors espanyols o italians.
3ª Traduccions espanyolas d’obras italianas publicadas a Italia.
4ª Obras d’autors italians que insertan texts espanyols originals o traduhits.

No’s registran las obras italianas que tractan d’Espanya en termes generals, o en forma descriptiva, crítica o histórica, sens incloure documents catalans o castellans.”

Formen també part de la col·lecció obres descrites a la Bibliografía Española de Cerdeña, complement de la d’Itàlia.

Tasso, Torquato. Aminta. En Roma : por Estevan Paulino, 1607. Toda 6-II-11

Tasso, Torquato. Aminta. En Roma : por Estevan Paulino, 1607. Toda 6-II-11

 

Invasión de la armada francesa. En Caller : en la emprenta del doctor Antonio Galcerin, por Bartholome Gobetti, 1637. Toda 22-II-25

Invasión de la Armada francesa. En Caller : en la emprenta del doctor Antonio Galcerin, por Bartholome Gobetti, 1637. Toda 22-II-25

Així mateix s’hi troben edicions humanístiques, procedents d’importants tallers tipogràfics europeus del segle XVI. 

A la col·lecció s’han anat incorporant impresos amb els criteris que Eduard Toda fa constar en la seva Bibliografia.

Toda distingí molts dels seus llibres amb ex-libris. Els tres ex-libris de la biblioteca Toda foren dissenyats per C.G. Underwood (1913), J. Triadó (1914) i P. Font de Rubinat (1921).

Empremta

Ex-libris Toda

          

 

Ferran Pascual
Reserva Impresa i Col·leccions especials

L’empremta és un codi que permet identificar les edicions antigues, en lloc de l’ISBN del llibre modern.

El mecanisme bàsic per construir una empremta és ràpid i senzill. Però els casos particulars són molts, degut a l’àmplia casuística que presenten els llibres produïts de manera artesanal.

L’empremta es basa en l’extracció de caràcters d’unes zones preestablertes dels llibres. La fòrmula està constituïda de 4 grups de 4 caràcters, extrets per parelles, de l´última i la penúltima línia de 4 pàgines determinades, i per uns elements complementaris.

L’aspecte visual de l’empremta en el catàleg és el següent:

osu- rium i-cu luru 3 1571 R

e-s& a-ut tei* suQv 7 1483 R

reo- e.S. a,a- rape 3 1605 A

L’empremta bibliogràfica, com la nostra empremta digital, ha de ser precisa; altrament perd tot el seu valor identificatiu. Per això és important que els professionals tinguin un cert entrenament. En cas de no poder garantir la correcta formulació, és aconsellable no posar-la.

La utilitat d’aquest codi és identificar unívocament tots els exemplars d’una edició antiga i distingir-los d’altres edicions o variants, per més semblants que siguin.

Alguns catàlegs contemplen la possibilitat de cerca  a partir de qualsevol dels 4 grups de l’empremta. En el cas habitual d’exemplars incomplets, 4 dígits poden ser suficients per a identificar una edició de la qual només se’n té un tros.

L’altra funcionalitat està relacionada amb la bibliografia, és a dir amb la història d’un text a través de les seves successives edicions, emissions i estats. I és aquí on de vegades falla la teoria. La producció editorial dels impressors del s. XV al XVIII era molt més extensa del que evidencien les dades bibliogràfiques i un petit percentatge d’edicions s’escapen fins i tot dels mecanismes de control de l’empremta.

Empremta

Marius, Leonardus. Amstelredams eer ende opcomen, door de denckwaerdighe miraklen aldaer geschied, aen ende door het H. sacrament des astaers, anno 1345. Antwerpen : Hendrick Aertssens,1639

Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, associat amb la National Library of Scotlant Empremta : regles per a l'establiment de l'empremta i recull d'exemples. [Barcelona] : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987

Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, associat amb la National Library of Scotlant Empremta : regles per a l'establiment de l'empremta i recull d'exemples. [Barcelona] : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987

 

Bibliografia:

Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, associat amb la National Library of Scotland. Empremta: regles per a l'establiment de l'empremta i recull d'exemples. [Barcelona] : Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987

Institut de recherche et d'histoire des textes; in association with the National Library of Scotland. Nouvelles des empreintes = Fingerprint newsletter. N. 1-2 (1981-1985) 

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya